diumenge, 26 de maig del 2013

MIRADES.

Fa una estona llegia una entrada d'una amiga i intentava fer el mateix amb una entrada d'una altra amiga. Escolto la BSO de Memòries d'Àfrica (que sé que és una de les debilitats d'una altra amiga). La tarda del diumenge té això: visitants al bloc, ganes de contestar missatges, ganes de creuar comentaris amb gent estimada... i ganes d'escoltar músiques que ens transporten a temps que ens semblen millors. 
Llegeixo un correu del secretari del tribunal d'un concurs: em diu que un microrelat meu és finalista. Bé, encara queda molt per dir blat. M'ha passat moltes vegades, però aquests correus sempre em desperten la mateixa il·lusió primigènia. De fet, ara ja sé que serà publicat. Només queda per saber qui s'emportarà la soldada.  No és que sigui el més important... però sempre ajuda a mantenir vicis, què carai!
M'ha fet molta gràcia llegir en uns quants blocs amics unes entrades que parlaven de les mirades. Sí, a mi sempre m'han impressionat les mirades (la que il·lustra aquest post és la mirada de la Niki). Direu que sóc un maniàtic, però una mirada és definitiva i definitòria. Una mirada és capaç de transmetre tot allò que les paraules no poden significar correctament. Quantes vegades m'he quedat penjat de la mirada d'una dona!!!!
També la manera d'encaixar la mà és definitòria: no hi ha res més desagradable -i motiu de desconfiança- que encaixar una mà que sembla morta (sense força) i freda (com el glaç). Una vegada, algú -amic- que tenia un master en vivienciologia em va dir el següent: "La mà morta denota servitud, submissió i manca absoluta de caràcter. Aquesta manca de caràcter es compensa amb un elevat nivell de propensió a la traïció, que no és altre cosa que la manera de rebel·lar-se -el darrer acte de valor i dignitat mal entesa- que tenen els covards."
Continuo treballant en una (de moment) novel·la curta -encara sense títol- que retrata les intimitats de la Fireta i dels firaires. També parla de les vanitats, dels tractes prenyats, dels amors i desamors, dels compromisos impossibles, de les promeses incomplertes... i de les misèries d'un submón desconegut.
Ho deixo. Tinc un llibre a punt d'acabar de llegir i seria una bona idea acabar-lo avui.

dissabte, 25 de maig del 2013

ESTACIONS

Preparo un relat sobre viatges en tren. No és que tingui ganes d'explicar res especial, però la temàtica del concurs literari és aquesta... i la quantia del premi és molt llaminera!
Estacions? Sí, la vida també té estacions. En algunes cal baixar, fer una petita estada i reprendre el viatge. En altres, millor ni aturar-se. Malauradament, no és previsible quina estació és acollidora i quina no.
Aquesta ha estat una setmana tranquil·la. Francament: no tinc ganes de reprendre el sense sentit en el qual s'ha convertit una part -per sort, cada vegada menys significativa- de la meva vida. No vull renunciar a aquest estat de relax -gairebé ratllant la perfecció anímica- i no ho faré. Sí, ja sé que els imputs externs són proclius a -amb perdó- tocar-me els ous, però hi ha una petita diferència: jo ja no estic disposat a que me'ls toquin. 
Ha baixat una mica la temperatura i no acaba d'arribar l'estiu. Malgrat aquest aparent retard, un dia arribarà la calor i ja no podrem fer-hi res: mesos i mesos suant. La vida és igual: molt de temps desitjant una cosa i quan arriba n'acabem avorrits fins a enyorar l'anterior situació. Encara no he acabat aquests dies sabàtics i ja penso en els propers. No és un mèrit propi i sí induït. Hauré de donar les gràcies...
Ho deixo. He d'acabar aquest relat i vull continuar gaudint d'aquest moment -aquesta estació- de suprema tranquil·litat. Mai se sap quan pot desaparèixer...

dilluns, 20 de maig del 2013

DESCONNEXIONS

No, aquesta imatge -baixada d'Internet- no té res a veure amb el post d'avui, però m'ha semblat força curiosa i molt expressiva (i representativa).
Desconnexions? Doncs sí, desconnexions! Sembla que ara és el moment de desconnectar un malalt terminal per tal que esdevingui el que hagi de ser. Potser allargar les coses de forma innecessària no és convenient i només pot portar al desastre i a una agonia prescindible.
Ara toca descansar -tinc una setmana per fer-ho- i deixar de banda cabòries llogades. Qui dia passa, any empeny i tampoc es tracta de fer més d'allò que és estrictament necessari. Tot plegat, tampoc serviria de res i no estan les coses com per anar malbaratant esforços en coses estèrils. 
Plou a estones i el sol treu l'ull de tant en tant. Avui -ja és l'enèsim- torna a ser un dia per estar-se a casa, fent mil coses que mai ve de gust fer i deixar que tot flueixi naturalment, sense provocar-ho. A la vida, moltes coses s'han de deixar fluir sense forçar-ne l'evolució. Quan arriba el moment tot -i tothom- fa allò que creu més convenient i la resta importa ben poc. Esmerçar esforços en intentar canviar coses que no es regeixen per la raó, no té cap sentit i és una pèrdua de temps i energia.
Surto al jardí. Ara sembla que el sol ens beneeix amb la seva presència i no vull desaprofitar l'oportunitat de gaudir-ne.

dissabte, 18 de maig del 2013

APROFINTANT QUE...

Aprofitant que... els núvols s'han trencat, prenc una mica el solet, mentre ja començo a sentir fressa a la cuina, senyal inequívoca que alguna cosa s'està preparant. Llegeixo un primer esborrany de Companys & Companys, SL. Aprofito per afegir notes al marge i fer-hi alguna correcció. Cada vegada em venen més coses al cap per posar-hi i també incremento el nivell d'acidesa. 
Aprofitant que... tinc uns quants dies de vacances -ja tocava!- aprofitaré per anar tancant coses i temes. Mai se sap quan les coses es poden acabar -només és segur que s'acabaran- i no voldria que tot plegat m'agafés amb els deures sense fer (dit planerament: amb els pixats al ventre). Des d'un temps ençà, penso que el millor és deixar-ho tot i dedicar-me a gaudir del que em vaig guanyar de jove. Tampoc cal fer una vida gratuïtament opulenta. Potser només cal fer una vida basada en cobrir la necessitat espiritual (per sort, la material no em costaria gaire de cobrir).
Aprofitant que... ja tot me la trae al pairo, aprofito per saludar -sense cap respecte ni admiració- als trobadors de la donzella, als emissaris de tercers, als orfes de caràcter i dignitat, als venedors de bíblies, als imitadors -cutres- del Suárez (puedo prometer y prometo) i als éssers porucs que canvien de fidelitat -de fet no en tenen cap, ni a ells mateixos- segons d'on bufa el vent en cada moment. A tots ells, el meu sincer condol: ha de ser terrible viure d'aquesta manera!
Vaig a fer la paelleta dels dissabtes!!!

dimecres, 15 de maig del 2013

EQUILIBRI

La vida és curiosa i quan més equilibrat estàs, més desequilibri perceps al teu voltant. La pressió, quan es basa en qüestions que van més enllà de l'objectivitat -que tinc controlada-, reforça el meu sentit de l'equilibri. De fet, l'acció-reacció immediata -malgrat pugui semblar irreverent- neix d'un sentiment noble, de la puresa d'esperit i de la sinceritat. El silenci, la (aparent) conformació sense rèplica i la desídia provocada, engendren sentiments obscurs i que sempre surten a la superfície, tard o d'hora (amb més perill que mai).
Divertit? Sí i molt. Observar la dansa irracional i erràtica -talment fossin pollastres sense cap- dels líders i gurus que han d'il·luminar-nos el camí, temerosos del seu present i futur, buscadors d'estaquirots que assumeixin la responsabilitat de les seves maldestres decisions, és tot un plaer. Només cal una cosa per gaudir-ne non stop: objectivar cadascun del processos, en cadascun dels seus passos. És a dir: tenir un bon arxiu o una bona hemeroteca (és una manera de dir-ho).
Plou. Poc, però plou. Fa una estona he arribat a casa i pensava en el consol del tonto (o no): n'hi ha que poden perdre més que jo. Llegeixo Bukowski -autor de capçalera quan necessito contactar amb la vida real-, mentre les gotes repiquen contra la taula del jardí. Veig la prunera humida i penso que aquesta setmana -amb una mica de sort- no caldrà que regui. A la vida tot té un ritme, una època i unes formes determinades. Forçar les situacions -malgrat sigui en una maldestra, poruga, irracional i roin maniobra per salvar el propi cul (supervivència dels covards)- sempre és perillós. Fer-ho matusserament, sense l'equilibri necessari i forçant respostes que mai arribaran, només pot portar a la pròpia destrucció. Ah! El meravellós món dels polítics professionals i amateurs!!!!
I així arribo a l'hora de fer un most -una cosa lleugera- per acabar de fer baixar la megahamburguesa amb guarnició, part del pantagruèlic dinar d'avui (un dia és un dia i a les penes, punyalades!).

dissabte, 11 de maig del 2013

MOURE FITXA.

Llegeixo El mar dels traïdors, del Jordi Tomàs, mentre preparo la següent jugada d'aquesta partida d'escacs que jugo, a distància, des de fa unes setmanes. Tinc un punt de curiositat per saber què passarà amb el meu adversari si perd. Jo, hi jugo per simple esport i amb l´únic ànim de la satisfacció de la victòria, sense jugar-m'hi res. 
Ara em toca moure fitxa a mi i tinc seriosos dubtes sobre si fer una jugada grandiloqüent i a tomba oberta -amb un benefici parcial però immediat- o bé preparar el terreny, mitjançant jugades considerades aparentment intranscendents, per una victòria definitiva. Potser em decantaré per aquesta segona opció. 
Desitjo descansar uns dies i agafar-me una setmana sabàtica. Crec que ara es el moment de fer un parèntesi per després reprendre el ritme amb un altre caire. No, ara ja no hi ha lloc per l'estrès a la meva vida. He aconseguit reduir l'ànsia i només em queda fer un petit trencament. Posar un marge, un abans i un després. 
Queden poques hores del dissabte i no m'imagino una altra cosa que acabar-lo relaxadament. La propera setmana serà d'una comicitat extrema i vull poder-ne gaudir des de la serenor que proporciona la distància -voluntària o obligada- de les coses. Sembla mentida: quants anys perduts preocupant-me de coses que m'haurien d'haver estat indiferents! Quanta energia perduda per res!!!!

diumenge, 5 de maig del 2013

CONTEMPLATIVITIS AGUDA

Tenia dues opcions: recordar el meravellós bany al Gorg de la Lleona de l'any passat o pensar que demà és dilluns. Francament, prefereixo pensar quants dies em queden per poder rememorar aquell màgic bany.
Ara que el cap de setmana arriba al seu final, quan encara em barallo amb una escaleta que no m'acaba de quadrar i fart del que encara ha d'arribar, no trobo cap motiu per llevar-me demà al matí.
Moltes coses per fer i pocs motius -ganes- per fer-les! Moltes obligacions adquirides i poques raons per respondre'n. Només l'instint i un acte -sentiment- reflex i innat -res racional, res vocacional- m'avoquen a fer el que s'ha de fer. Potser és que no paga la pena? 
De moment, vaig a continuar barallant-me amb aquesta escaleta. Malgrat tot, em pot més el repte que la indiferència.

DIUMENGE!

Sí, diumenge: un diumenge més! La festa de la nit del dissabte ha sigut moral i anímicament profitosa, malgrat tenir un regust agredolç. M'explico: durant la festa, genial; després, la sensació de veure que tot es dirigeix cap l'inexorable final.
En arribà a casa, em miro el correu -ahir durant diverses vegades- i no hi ha resposta. Sembla mentida! Bé... Doncs fantàstic (MIUP)!
Em llevo, encara amb mitja ressaca, i comprovo el correu: res de res! Només un parell de correus sobre temes inversemblants, en bústies diferents de la que tocava (Segon MIUP).
Prenc cafè mentre llegeixo els libels subvencionats del dia -en altres èpoques en deien diaris- i se m'escapa un somriure en constatar mentides que m'afecten directament... i decideixo deixar-los de banda. Una persona amiga m'envia un correu i té l'amabilitat de passar-me una versió PDF de Confesiones, de Sant Agustí. Gest totalment inversemblant i incoherent -però que agraeixo- venint de qui ve. Tinc dos correus més, d'aquesta passada nit: fan preguntes enigmàtiques sota la protecció del mantell de l'anonimat (bé... s'ha de ser molt neci per no identificar l'anònim/a). Tinc unes ganes brutals de contestar aquests correus i les seves preguntes, però la prudència, la decència, la dignitat i les darreres i insignificants restes d'allò que va ser -va semblar- una amistat em diuen que no ho faci. Potser sí que el més fàcil és deixar-se anar i fer que tot rebenti, però no vull malbaratar el meu seient de tribuna per observar l'inexorable esclat final, sense tenir la mala consciència d'haver-lo provocat.
Surto al jardí i vegeto sota la prunera. Ara que m'hi fixo, n'hi ha algunes que ja comence a ser grandetes. Lamentablement, fins el juliol no hi ha res a fer. Obro la llibreta dels apunts -i pensaments- perduts -aquella Moleskine negra- i anoto dues o tres bajanades. Potser ara ho són, però d'aquí un temps... Potser d'aquí un temps serà interessant mirar enrere i comprovar si tinc o no raó! 
Què em queda per fer aquest matí? Doncs poca cosa: començar a llegir les Confesiones i fer temps per l'hora del vermut -ara ja ve de gust-, tot pensant en què faré aquesta tarda... que no és poc esforç mental!

dissabte, 4 de maig del 2013

TARDA DE DISSABTE

Poca cosa es pot fer un dissabte a la tarda. Una vegada dinat -avui meravellosa i potent paella- i has gaudit d'una migdia en condicions, només hi ha una cosa que pot reblar el clau del plaer absoluta -bé, n'hi ha d'altres però no és el cas-: una bona pel·lícula. Avui he tingut la gran sort, entre un marasme d'infumables pel·lícules, de trobar una autèntica joia: "Hombres de honor", del Robert de Niro i el Cuba Godding Jr. i una incipient -però esplendorosa- Charlize Teron. Sempre és interessant -i reconfortant- tornar a veure-la i gaudir de valors que ja pocs conserven.
Ara toca tornar-me una mica boig i preparar un encàrrec -per sort, sense temàtica definida- d'extensió prefixada. Després, em queda repassar els concursos i premis convocats durant el maig, continuar amb l'escaleta d'un relat llarg (potser serà una novel·la curta)... i poca cosa més! Esperar, només esperar i comprovar com les persones i les coses tenen una capacitat inesgotable de sorprendre'm. Per desgràcia, la sorpresa no sempre és agradable i la meva resposta tampoc ho pot ser. Mira que és fàcil viure i deixar viure en pau!!! Per sort, hi ha coses -i persones- que han passat a un segon terme i ja no formen part de les meves prioritats. Potser, finalment, he descobert que hi ha coses -i persones- que només cal aguantar temporalment i que després, passat el temps indispensable i obligatori, pots dedicar-te a les coses importants.
Fa temps que no surto de festa. Darrerament, tot es limita a algun sopar o copa ràpida i para de comptar. Potser he canviat de preferències o serà que m'estic fent vell? Potser aquesta nit hauré d'esbrinar-ho...

JOCS DE SALÓ

Avui, dissabte al matí, a la gandula de sota la prunera -en un dia fantàstic-, llegeixo una mica. Faig alguna aturada per recordar -a iniciativa de qui m'acompanya- jocs de saló i és inevitable pensar en aquelles meravelloses estones de jocs infantils. Per sobre de tots, m'agradava el joc de les cadires. També n'hi havia de més brutals, com un -no recordo com es deia- que consistia en que un equip formés una espècie de ruc humà i l'altre equip saltava a sobre... Bé, han passat molt anys!
Les coses retornen i els jocs de saló mai perden pistonada a l'hora de distreure el personal. Ara ja m'interessen més aquelles que no tenen una component física i estic més per aquells considerats "d'estratègia". De fet, fa temps que jugo una partida inacabable amb un parell de coneguts -amb fases d'aliances múltiples, temporals i desconcertants, amb diferent sort- i cada vegada es posa més interessant (per sort, no crec que llegeixin aquest post i tampoc que descobreixin la meva estratègia). Ara hem arribat al punt que em creuen mig mort i volen fer-me fora de forma definitiva de la partida. No: tot és un miratge i la preparació de la resposta final. Esperar que el seu atac sigui virulent -però ineficaç i basat més en la voluntat que en la possibilitat -, em permetrà aprofitar l'impuls de la seva embranzida -una mica desesperada, però confiada- per armar el meu contraatac. Quan més virulenta sigui la seva jugada, més brutal i desconsiderada serà la meva resposta. Tot plegat, ara estic en aquell punt de la partida en el qual ja he assumit que la derrota podria ser imminent -un fet, segons la seva perspectiva- i, per tant, no tinc res a perdre i potser alguna cosa a guanyar: la satisfacció de la seva derrota!
Ara continuaré llegint Camino de perfección, de Santa Teresa de Jesús. Aquest text, el va escriure entre 1564 i 1567, per a les monges del Monestir del que ella n'era priora. El més interessant són els 26 primers capítols -en té 42-, en els quals aconsella sobre la manera de progressar en la vida contemplativa (que ara tant m'interessa a mi i de la que m'he fet -amb inestimable ajuda- un fervent practicant).
Doncs això, ho deixo per ara... Fins la propera interrupció!

dimecres, 1 de maig del 2013

DE TOT UNA MICA (Reflexions)

1.- Dimecres, 1 de maig, Festa (?) del Treballador. Potser és Festa del Treball? Francament: ni ho sé, ni m'importa! En les circumstàncies actuals, no crec que sigui cap festa.
2.- En els pitjors moments és quan descobreixes de quin pal va -o vol fer veure que va- cadascú. Res de nou o res que no fos previsible: la por fa estralls i les rates s'acabaran penjant amb la seva pròpia corda, víctimes del pànic.
3.- Ahir al vespre, al pub (encara es diu així?) d'un amic, veient el futbol, una frase dita sense malícia i escrita amb molta intenció: "Espero que la darrera imatge que deixi empremta en la meva retina sigui la de la teva mort". Guardada per algun relat.
4.- Per quin motiu m'entesto a adoptar la posició més incòmoda per mi? Ara és moment d'estar còmode, almenys temporalment! N'hi ha que durant tota la vida han estat en posició còmoda i, a sobre, ben valorats!
5.- Queden pocs dies per acabar aquesta patètica setmana. Potser encara podré recuperar la fe en alguna cosa aprofitable. De moment, en especial ahir per la tarda, només m'ha servit per comprovar com els agrada a alguns fer demostracions públiques de desgavell, ineficiència, ineptitud...
6.- No sé si és millor ser tingut en compte o no ser-ho: l'avantatja de no ser-ho és que no tens cap compromís amb ningú. 

Finalment, ara toquen uns taquets de pernil i una cervesa. Bé, potser alguna coseta més...