diumenge, 24 de febrer del 2013

CICLES REGENERADORS

Mentre queien bòlids, nevava, Urdangarin ensorrava -deixava en evidència- una mica més la Monarquia i els firaires continuaven amb la seva -patètica i lamentable- versió de la TIA (Mortadelos 2.0. Impressionant l'acuit del Periodico de Catalunya del dia 22/02/13!!!), jo descansava. 
Sigui com sigui, sempre he pensat que les coses no poden sortir gratis i que tot és una qüestió de temps. Que tot tingui les seves conseqüències és saludable i necessari per higiene. Ser capaç de sacrificar-ho tot per fer neteja, sé que serà imprescindible. És un d'aquells danys col·laterals -i implícits- que s'han d'assumir. Tot abans de que surti gratis! Tampoc cal parar-se en allò que és evident i és necessari rascar una mica per descobrir que -i qui- hi ha al darrera de les coses. N'hi ha que s'han emparat i s'emparen darrera d'una posició ambigua -tíbia i neutra-, que només vol ser polivalent i poc arriscada (aquella covardia innata i intrínseca). Normalment, aquests són els que més pateixen quan veuen trencat -de forma inexorable- el seu equilibri; aquell que volen mantenir a qualsevol preu, pel que són capaços de fingir, mentir... i adoptar totes les postures indignes que us pugueu imaginar! Malgrat els seus esforços, ja fa temps que se'ls veu el llautó.
Fa una estona llegia un horòscop que em pronosticava -per la propera setmana- canvis de cicle favorables. A vegades, cal trencar coses per fer efectius aquests canvis. Com deia una persona que jo m'estimava molt: "Per arreglar una cosa, cal que s'espatlli del tot". Sí, les coses quan s'espatllen del tot poden tenir dos destins: ser arreglades correctament o llençades. No hi ha terme mig; no poden fer-s'hi pedaços. A la vida passa igual: cal aguantar durant l'espera i, quan arriba el moment, decidir i actuar sense tebieses i retornar-li a la vida tot allò que has rebut -sigui bo o dolent-, augmentat.
Els canvis de cicle sempre són regeneradors, però requereixen fortalesa i impassibilitat davant els fets inevitables i necessaris.

diumenge, 17 de febrer del 2013

NATURA REAL.

La natura pot semblar cruel. No és així! Som nosaltres els que ens hem tornat de pell fina i hem volgut aprendre a obviar i no reconèixer els moments durs de la vida.
A la vida real -la que finalment sempre acaba imposant-se-, uns es mengen als altres. És el simple instint de supervivència i ningú pot censurar que tothom vulgui sobreviure a qualsevol preu. La mort d'uns significa la vida d'altres. És així i no d'una altra manera!
El cap de setmana s'acaba i demà serà un nou dilluns. No tinc cap esperança de que aquest dilluns sigui diferent dels altres. Continuaré perfilant el meu pla de supervivència i l'altre ja serà dimarts. S'acosten temps interessants -per inèdits i convulsos- i caldrà estar preparat. Normalment, no m'agrada fer segons quines coses de forma gratuïta. Ara tinc la percepció i la premonició de que em veuré obligat a emular la natura més real.
Sembla mentida com passa el temps i quantes coses passen en un, relativament, breu espai de temps. Els moviments en el taulell d'escacs -allà on es disputa la partida de la vida-, a vegades, poden semblar il·lògics. Res més irreal: per poder fer caure en el parany una peça de l'adversari, cal oferir (o fer-ho veure) una peça -de menor importància, ja sigui de valor o tàctica- pròpia. Saber esperar el moment de fer el moviment és extremadament important i marca el ser o no ser de tota la jugada (o de la partida). Saber aguantar la pressió i la tensió, esperant el moment òptim per alliberar-la, ja constitueix un principi de victòria. La diferència entre l'èxit i el fracàs rau en la perfecta sincronització del moment oportú, la intensitat i la concreció. Saber conjugar aquests tres aspectes és la base del triomf en la salvatge aventura de la vida.
Vaig a fer un most i acabaré de preparar la tramesa -per quan toqui- d'un relat que algú m'ha plantejat la possibilitat que fer-lo il·lustrat i sonor (reconec que pot quedar molt bé). Ja està acabat, però li falta aquell punt de -pretesa i suposada- perfecció que m'agrada imprimir en tot allò que faig. A vegades ho aconsegueixo i d'altres -per culpa meva, per actitud- no. En aquesta ocasió hi posaré tota la meva atenció. Tinc temps per lliurar-lo i vull que estigui ben acabat. Demà serà un nou dia!

dissabte, 16 de febrer del 2013

PARLAR I ESCOLTAR

La Fireta i els firaires estan revolucionats (i haurien d'estar acollonits)! Ho entenc: per ells no és important el fet i la manera d'aconseguir la informació; per ells, el que és més important és que la resta de la humanitat sàpiga què fan, com ho fan i -en darrer terme- qui ho paga.
Mica en mica s'aproxima una situació que ja fa temps que veig a venir i que ja he anunciat de forma reiterada en aquest bloc. Fins ara, els membres de la Casta es tapaven les vergonyes entre ells. Ara, la situació és diferent: en un totum revolutum, que augmenta geomètricament i sense control, els de la Casta han perdut el control i ja no són capaços d'aturar el flux d'informació sobre les seves activitats. Queda poc pel punt de trencament: serà aquell moment en el qual -ho dic amb tot el meu respecte i pesar- la gent deixi de suïcidar-se -davant la desesperació de ser desnonats- i comenci a suïcidar membres de la Casta. Només és una simple qüestió de temps!
Parlant d'altres coses, sembla mentida com pot ser-ne de reconfortant sentir una veu del passat! Abans d'ahir, al vespre, vaig rebre la trucada d'un col·lega que responia a un requeriment fet fa mesos. Després d'explicar-li què necessitava, el silenci fou la seva resposta durant tot aquest temps. Ahir, a primera hora, em va lliurar tot allò que jo li havia demanat. Molt bona feina, sí senyor!!!! 
Fa una estona, visualitzant novament un DVD que em van passar ahir, recordava quan els ordinadors només acceptaven discs de 5,25 i de 3,5. Quina poca capacitat tenien aquells discs! Seria impensable ficar-hi imatges de vídeo o fotografies. Aquest DVD conté imatges de vídeo, fotografies, so, documents escanejats, etc. i encara no està al límit de la seva capacitat. Sembla mentida com avança la tecnologia!
Un apunt final sobre aquesta dèria per tenir constància d'allò que fan els altres: és interessant saber les il·legalitats -i poder-les demostrar- però pot ser més sucós -i rendible- saber les immoralitats i poder-les fer públiques. Veurem com acaba tot plegat. Em temo -bé, realment els que han de témer són altres- que l'espectacle només acaba de començar i que queda molta funció!

diumenge, 10 de febrer del 2013

RELACIONS IMPOSSIBLES.

Una de les meves especialitats -des de fa anys i en diferents àmbits- ha sigut analitzar relacions i preveure reaccions, racionalitzant fets característics. Ara gaudeixo molt d'aquesta experiència veient com els personatges creen vincles -alguns interessats i d'altres porucs- entre ells. Algunes d'aquestes relacions podrien semblar impossibles, ridícules però, malgrat tot, s'estableixen. La naturalesa de l'ésser humà és així de voluble i canviant!
Intento escriure una mica més i la meva intenció es veu frustrada. Avui sembla el dia de les mitges frases, de les interrupcions constants -per temes que m'importen ben poc- i he decidit fer altres coses. La novel·la que esmentava a l'anterior post, haurà d'esperar-se. De fet, ara només canviava l'orientació d'alguns personatges. I és que ja m'ho deia un amic meu (dels de veritat) fa anys: canvien més els pretesos amics que els enemics declarats. En el fons -en essència- tenia raó: d'un enemic res et sorprèn i estàs preparat per qualsevol maniobra. Del pretés amic no t'esperes segons quines coses. O potser, íntimament, sí, però no vols acceptar-ho. En tot cas, la decepció i la reacció és més extremada i virulenta, per inconcebible, traïdora i indignant. Aquest és l'esperit que intento transmetre als personatges de la novel·la. 
Atès que no puc escriure, vaig a fer altres coses: per exemple, empeltar un parell de rebrots bords de prunera. Després, potser intentaré continuar...

dissabte, 9 de febrer del 2013

RECORDANT ELS SOMNIS

Feia molt de temps que no recordava el que havia somiat durant la nit anterior. Avui, en un fet extraordinari, encara sóc capaç de veure -no sé si s'ha de dir veure o potser el més correcte és dir imaginar- aquell personatge, indefinit però inequívocament meu, que assegut al meu llit m'esperonava amb frases tan "genials" com aquesta:
"No et preocupis! Si no va bé ja no et quedarà cap motiu per viure i llavors tindràs la suficient llibertat per fer tot allò que fa temps que desitges fer. Podràs deslliurar-te de la prudència que t'impedeix trencar les cames d'aquests ballarins que fa temps revolotegen al teu voltant"
Home; tampoc és això!!! Hi ha coses que s'han de fer -sí o sí- per un motiu: s'han de fer, independentment de com vagin les coses; és necessari i saludable fer-les. Tampoc he arribat a saber, amb exactitud, de què m'estava parlant. Hi ha missatges críptics que no he arribat a entendre. No he sabut si aquest personatge em parlava del passat, del present o del futur. Ja que et decideixes a deixar-te somiar... sigues clar, collons!!!
Continuo amb un relat -ja es podria considerar novel·la- que sembla etern i inacabable. Cada dia trobo més matisos als personatges i cada vegada descobreixo noves connexions que no m'havien estat revelades per la inspiració. Deixar reposar el text -en ocasions, durant llargues temporades- em proporciona una nova perspectiva del joc de caretes dels personatges. N'hi ha que no puc fer canviar, atès que la trama no seria com és si no fos pels trets que caracteritzen cada personatge. El poruc -com la fúrcia-  ho serà a tot hora i en totes les circumstàncies. De res els serveix intentar dissimilar com són: al final, de sota la pàtina de maquillatge sempre emergeix la personalitat real de cadascun dels personatges que conformen l'auca. He fet una modificació en un d'ells que m'ha quedat prou reeixida: un pocapena, permanentment subordinat -un ésser invisible- en l'entorn laboral, social i familiar, creu tenir un moment de Glòria i, durant escassos instants, es creu el protagonista únic del seu lamentable univers. El problema esdevé després, quan ha de continuar enfrontant-se a la seva patètica vida però amb les conseqüències d'aquell moment de Glòria. M'estic plantejant quina serà la seva penitència per atrevir-se a tenir un moment de falsa dignitat.
Des d'aquí agraeixo una frase que m'envia, per correu electrònic, un amic: "Quan deixem de creure en els Reis Mags, comencem a creure en la Justícia". Sembla que està una mica descontent amb l'ambient corrupte que s'ha instal·lat en el nostre país. Ah, amic meu! Pensa que sempre queda la Justícia Natural -lenta i impredictible, però inexorable i implacable- i que a cada porc li arriba el seu Sant Martí!

dimecres, 6 de febrer del 2013

REDACCIONS COMPROMESES

Avui he començat la fase creativa d'un discurs que em van encarregar. Malgrat estic acostumat a escriure històries de ficció i surrealistes, la realitat em costa una mica de plasmar-la en un paper. Per sort, ja he finalitzat la fase de concreció del que vull dir. Ja tinc anotats tots els apartats de la meva dissertació i ordenats els temes a tractar. Potser caldrà afegir i matisar alguna cosa, però l'estructura ja està acabada.
Demà, el divendres i el cap de setmana continuaré amb les fases de desenvolupament d'idees i de polit final. No sé què fer, si estendre'm o ser concret i concís. Potser caldria afegir-hi algun fet personal, alguna emoció humana. No ho sé! També he pensat en fer alguna cosa diferent, innovadora i que trenqui amb els esquemes formals. Porto tot el dia donant-li voltes i encara no ho he decidit.
He reprès un projecte que vaig deixar mig aturat en el passat i he recuperat personatges de fa anys. Els he rejovenit i actualitzat. Malgrat tots ens fem vells, ells gaudeixen de la màgia de la ficció. Fa uns dies, em recordaven la fitxa d'un personatge que vaig parir l'any 2001. Quants canvis ha sofert des de llavors! Ha passat de nimfa a -amb perdó- puta en tres i no res. També ha sigut una psicòtica i s'ha transmutat en Ramoneta (bé... qui no ha sigut puta i Ramoneta alhora?).
Fullejo documentació i em miro imatges fotogràfiques, de moment en reserva, que podré utilitzar en un futur. En revisar el projecte del que parlava abans, m'he adonat que encara em queden aquests asos a la màniga per poder aprofundir més en les misèries -patètiques i escabroses- dels seus protagonistes. Res de nou. Tot plegat ho tenia guardat, des de fa anys, per poder acabar aquest projecte de forma espectacular. Com deia fa uns dies, tot és una simple qüestió de temps. No cal apressar-se, només cal fer revelacions sobre els personatges a mida que es desenvolupa la trama. Dosificar les sorpreses durant el relat és el que manté el ritme i l'atenció del lector.
Repassar els projectes antics et fa recordar coses que, malgrat no estar oblidades, no eren dignes d'atenció continuada. Recuperar i recordar gestos, accions i diàlegs de certs personatges, ajuda a assignar-los accions o destins futurs. És el que tenen les coses escrites, les coses deixades reposar: sempre estan allà per quan necessitem animar una història i mai ningú s'espera que acabis utilitzant-les. Així és quan són més efectives!
Vaig a continuar redactant la meva dissertació.

dimarts, 5 de febrer del 2013

EL CLUB DE LA COMÈDIA (I)

A vegades, una sessió de tragicomèdia contribueix a distreure'ns de les cabòries diàries i ens fa la vida una mica més emocionant. Per contra, també tenim ocasió de constatar les pors i misèries humanes més abjectes. Estic escrivint un relat sobre situacions surrealistes que esdevenen durant una representació en un teatre. Personatges que entren, que surten, d'altres que estan en llocs inversemblants; uns que riuen i uns altres que ploren, mentides evidents, sorpreses, gestos exagerats -fins a ser còmics- crists de passadís... 
En un totum revolutum general, sorgeix Gola Profunda darrera d'una cortina i enganya l'espectador -de forma evident i barroera- sobre l'escena que s'està representant a l'escenari. La seva entrada és accidentada i l'acompanyen un parell de personatges -encara he d'acabar de definir-los- que acaben expulsats de darrera les cortines i queden fora de context, enmig de l'escenari. Amb diferents registres de veu i emocionals, descriu a l'espectador els diferents quadres que pot veure a l'escenari. El problema és que l'espectador pot visualitzar un quadre completament diferent a l'explicació que dóna Gola Profunda. Aquesta diferència entre el que expliquen l'espectador i el que pot veure és el que provoca la seva hilaritat.
Malgrat encara està inconclús, aquest relat promet. Tinc diverses anotacions, esquemes... i tot un seguit de canvis de rumb dels personatges que encara he de concretar definitivament. Els personatges de l'escenari també són contradictoris i es separen en dos grups: uns que representen l'obra de l'autor -l'obra original- i uns altres intenten seguir les instruccions de Gola Profunda. El problema és que -per incidents sobrevinguts- han d'anar improvisant i arriba un moment que cadascú, individualment, representa una obra diferent de la que tenia prevista Gola Profunda. En pocs instants, la representació d'aquella funció de teatre es converteix en el cambrot dels Germans Marx.
Doncs vaig a continuar treballant-hi. Demà en faré cinc cèntims i uns riures amb un parell d'amics, mentre deixo -així ho vull- que contribueixen a fer més grotesca aquesta història amb les seves idees i comentaris.  

diumenge, 3 de febrer del 2013

TEMPS, NOMÉS TEMPS.

El pas dels anys (temps) m'ha descobert que, a la vida, tot és una simple qüestió de temps, només temps. També m'ha fet evident la inexorabilitat de les coses.
He començat el diumenge de la mateixa manera que incomptables diumenges: cafè i lectura de diaris subvencionats (em nego a no fer aquesta apreciació i identificar "el gremi de la menjadora"). Quina poca vergonya tenen alguns!!! Sí, els del PP tenen -presumptament- moltes coses a amagar, però... i la resta? El membre de la Casta que estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra!
Fet aquest incís indignat, retorno a la inexorabilitat de les coses. El pas del temps és imparable i només cal adoptar una postura estoica davant aquests tràngols temporals que la vida ens posa al davant. Tot ens proporciona un costat positiu i sempre hem d'aprofitar el que de beneficiós -malgrat pugui semblar el contrari- ens proporciona el tràngol, per utilitzar-ho en el post-tràngol.
Hi ha esdeveniments que ningú pot saber si es produiran -alguns, segur que sí- i molt menys quan es produiran. Un exemple: Hem de viure sempre pendents de quan tindrà lloc un esdeveniment que ens causarà algun mal o la pròpia mort? A mi ja fa temps que no em preocupa, però hi ha gent que aquesta incertesa els provoca una obsessió malaltissa. Suposo que el fet de viure pendent, 24 hores al dia, d'allò que no sabem si passarà en aquell moment, comporta un esforç i un desgast psicològic molt important. A mida que passa el temps, aquells que poden reconfortar aquest patiment van desapareixent -per avorriment, cansament o incredulitat- i és llavors quan, si es pateix aquesta obsessió, l'angoixa pot ser més extenuant. Arribar a aquest extrem només una qüestió de temps.
Avui fa vent -massa pel meu gust, però necessari- i això contribuirà a netejar l'ambient. A vegades, per aconseguir un benefici, necessàriament, s'han de sacrificar algunes coses. La proporció relativa entre el sacrifici i el benefici és el que ens proporciona satisfacció i, alhora, justifica la duresa del sacrifici. Mai m'ha importat arribar als més alts nivells de sacrifici si així aconseguia els objectius marcats. En ocasions, tampoc cal que aconseguir els objectius sigui imprescindible i la seva consecució només obeeix a la voluntat de recol·locar en el seu lloc cada element del meu món vital i moral. De tant en tant, la vida descol·loca les coses i torça el nostre camí vital. En aquestes circumstàncies és quan hem de rebel·lar-nos i hem de posar cada cosa en el seu lloc original. Mai ens ha de tremolar el pols per fer-ho.
Fa anys, algú em feia palesa la importància de saber esperar, de no precipitar-nos (temps, sempre temps!). Tot té un moment òptim per esdevenir. No cal forçar les coses; només cal estar preparat per quan arribi el moment òptim. En segons quines coses, poden passar dies, setmanes, mesos, anys... fins que arriba el moment òptim. Tant se val; és temps, només temps!

dissabte, 2 de febrer del 2013

L'HOME TRANQUIL

Fa dies que no escric al blog. Aquest dies els he dividit entre la meva estada a l'Oasi -amb esquiada inclosa- i la recerca i preparació d'uns quants asos per guardar-me'ls a la màniga, no fos cas. La recerca i documentació és molt important en això d'escriure històries. Una mala referència o una dada confusa o contradictòria desvirtua i resta credibilitat al relat.
Aquesta imatge defineix i simbolitza perfectament la postura del protagonista del relat -encara intitulat i sense final definit- que estic escrivint: espera tranquil·lament que esclati la tempesta -que alguns creuen- perfecta. La seva tranquil·litat neix de diverses circumstàncies:
1.- Sap que té data de caducitat -per ser més exactes, té una data límit de consum preferent- i no té res a perdre. Res l'atemoreix i res el coarta. Aquesta és la base de la seva llibertat per fer i dir el que vulgui.
2.- La vida, sembla que per compensar-lo de la seva prematura desgràcia, de forma imprevista, darrerament li ha repartit molt bones cartes. Rebuscant, ha localitzat -i sabut encaixar- algunes peces claus per acabar el seu puzle vital.
3.-Tindrà l'oportunitat de veure l'autèntica cara d'aquells que, durant molt de temps, han jugat amb vàries baralles alhora. Això marcarà les seves paraules i els seus actes futurs.
Encara em queda camí per acabar aquesta història i moltes coses per introduir-hi. De moment, acabo de concretar quins elements han de veure la llum en el proper capítol -que considero important però  no definitiu- i quines sorpreses han sorgir més endavant. Saber dosificar cada sacsejada, cada nova dada, és importantíssim. Mantenir l'atenció del lector és fonamental per fer que continuï llegint.
I així passo el matí del dissabte: revisant documentació -amb alguna donació desinteressada, d'algun amic, inclosa-, utilitzant-la per autentificar el relat i preparant ja -mai m'ha agradat improvisar si no és absolutament necessari- l'acció/reacció del protagonista, una vegada li arribi la calma que succeeix a la potent, però efímera, tempesta. Tenir les coses preparades, a punt de concretar-les, contribueix a fer fàcils les coses difícils i a que adquireixin el do de la impressibilitat, tan valorat -i convenient- en segons quines circumstàncies.