dijous, 24 de gener del 2013

COLOMS, COLOMINS I TÓRTORES

Aquest matí, tractava un tema de coloms i he recordat -per sort, la meva ment s'ocupa de temes intel·ligents i interessants- uns apunts que vaig fer per un relat sobre dues tórtores. El més significatiu d'aquests apunts i del relat era la diferència de costums i hàbitats dels coloms, dels colomins i de les tórtores. No, no m'he tornat boig ni he m'he fumat res estrany! Sembla mentida com, animals tan semblants, poden tenir comportaments tan dispars. A mi m'interessava l'insondable món en parella de les tórtores, exemple sempitern del que significa la fidelitat, etc. etc. Finalment, sembla ser que hi ha molta aparença i que el tòpic és això: un tòpic i res més. Un altre dia parlaré sobre el cant del gall fer mascle.
Canviant de tema (de bajanada), aquest cap de setmana -llarg artificialment- toca fugida a l'oasi i esquiada. Tampoc és que sigui un habitual de les pistes, però un cop a l'any faig unes quantes hores d'esquí i em recupero, immediatament, tot prenent alguna beguda esperitosa i calenta a la terrassa del bar de l'estació d'esquí. Ja toca... Ja toca! Començava a sentir la necessitat de compartir unes hores amb antics companys -aquesta vegada també vindran la Niki i el Lupus- i començar a preparar el rebot (per enèsima vegada) del coitus interruptus en el qual s'ha convertit el que hauria de ser un acte formal. Tot plegat -siguem sincers- me la sua moltíssim. És la conseqüència de mirar al voltant i veure que no hi ha un pam de net. Suposo que aquests dies de plaer i descans -sobretot mental- em proporcionaran la serenor suficient per continuar sentint vergonya aliena amb la suficient flegma i dignitat (Senyor, no em permetis caure tan baix i deixa'm morir amb la cara alta).
Ho deixo, vaig a menjar alguna cosa i a veure què ha passat al món... malgrat m'importa ben poc!

dimarts, 22 de gener del 2013

COSES QUE ES MOUEN

Sembla que ha passat una eternitat des del dimecres passat i demà ho torna a ser. Recordo que vaig escriure un post que ha resultat premonitori -és una manera de dir-ho- i algunes coses s'han començat a moure. La vida té aquestes coses: allò que sembla que mai arribarà, de sobte, agafa embranzida i esprinta fins a la meta. A vegades, és inevitable i no s'hi pot fer res; només es pot seure i esperar que els esdeveniments se succeeixin. Tinc una curiositat malsana -però molt, molt, molt malsana- i estic expectant i emetent als propers moviments de fitxes. Sens dubte, tot plegat, pot ser aquell punt en el qual he de recolzar la meva palanca per moure el món. 
Tots som esclaus dels nostres actes, de les nostres paraules... i de les escopinades que hem llançat a la cara dels altres. Aquests darrers dies jo n'he rebut unes quantes i, afortunadament, m'han servit per obrir els ulls (tancats de forma voluntària i estoica durant molt de temps). Suposo que són coses que passen i que són inevitables. La vida dóna moltes voltes i el ceptre del poder -ja sigui d'un tipus o d'un altre (normalment són més punyents els afectius que els materials)- canvia de mans, de forma capritxosa.
Mentre escric aquest post estic xatejant amb unes amigues, faig una espècie de guió d'una nova història i intento encabir una història real -a vegades, la realitat supera la ficció- en un conte que, de moment, només està acabat en la meva ment -coses d'aquella premonició de la qual parlava al principi-, però que té encara pot tenir molt suc i molts canvis. També em menjo una poma -deliciosa, per cert-, mentre penso en mil altres coses i gaudeixo del moment, no fos cas que s'acabi sobtadament i em perdi els millors matisos del despropòsit. Què bonic és tot plegat!!!

diumenge, 20 de gener del 2013

ANGOIXES SURREALISTES

Passo la tarda de diumenge acabant un relat, fent temps fins les 18.45 h. Llavors, començarà una de les poques pel·lícules que mereixen menció: L'home de Mackintosh. La fan a la Paramount Chanel i em porta bons records. 
El relat és dels surrealistes, dels que m'agraden: va sobre un personatge que està angoixat per alguna cosa que no acaba de recordar. L'intent de recordar això que l'angoixa li produeix una altra angoixa més gran. Mica en mica, va perdent de vista la font de la seva angoixa original i, per l'acumulació de motius d'angoixa derivats, cada vegada més complexos, acaba suïcidant-se. En el darrer alè, en el darrer moment de vida, recorda que l'origen de tot plegat era una autèntica bajanada. En resum: acaba morint per l'angoixa que ell mateix ha creat. No tenia cap motiu per angoixar-se.
Des d'aquí vull recomanar una pàgina: Aquesta. De moment, sembla ser que no estarà activa fins demà, però sabent els antecedents del company de la blogosfera que hi està implicat, segur que serà una pàgina genial. Vagi, doncs, la meva felicitació per la inauguració i el meu recolzament en tant engrescadora iniciativa.
Acabo, mentre penso que demà torna a ser dilluns i que s'inicia una setmana que pot ser molt surrealista. De fet, fins i tot desitjo que ho sigui. El surrealisme sempre ens proporciona una visió diferent -i més divertida- de la trista i vergonyosa realitat...

dimecres, 16 de gener del 2013

PACIÈNCIA

Déu, Nostre Senyor, em va concedir el privilegi (no sé si vici o virtut) de tenir paciència -àmplia però no il·limitada, que consti- i afrontar la vida amb certa flegma. Atès que hi ha coses que superen els límits d'aquesta paciència, jo m'he buscat una sèrie d'ocupacions -lectura, escriptura, etc.- i he ensinistrat -i reforçat- la meva capacitat d'abstreure'm del que m'envolta. Això, en els temps que corren, veient el que hi ha i en les circumstàncies que ens toquen viure, sempre és profitós. No, no és pessimisme: és estoïcisme saludable fins que passi la tempesta.
Avui he començat a rellegir -tampoc tenia res més intel·ligent i coherent a fer- els contes (Relatos) del Julio Cortázar. En total són tres llibrets, d'una edició de butxaca d'Alianza Editorial, de fa uns 30 anys. Fulls esgrogueïts pel pas del temps amb una portada gastada i les cantonades doblegades pel forro de les butxaques. Com m'agrada la seva visió de la vida! Feia temps que no els llegia i cada vegada que faig una relectura, descobreixo coses noves.
Dins d'un d'aquest llibre he trobat un full, també esgrogueït i doblegat, que contenia reflexions sobre el camí per assolir els objectius. Preguntes prèvies i simples -algunes, fins i tot, ingènues- que conformen un full de ruta que, malgrat el pas del temps, continua vigent. Recordo haver-lo redactat en una taula d'un bar, en companyia d'una bona amiga -encara ho és-, quan tots dos teníem aquella il·lusió que el pas del temps i els avatars de la vida ens han furtat parcialment. 
Fa uns dies parlava amb ella i em deia que al seu matrimoni li quedaven dos TN vespre. Conec al seu marit -bellíssima persona i també excel·lent amic- i se'm feia difícil entendre com dues bones persones no podien continuar juntes. Ella tampoc m'ho sabia explicar -de fet, ella va ser la que va quedar amb mi per parlar d'aquest tema- i només va ser capaç de donar-me dos motius (que no em calien): el pas del temps i la pèrdua de la il·lusió. També va fer referència, fugisserament, a allò que jo considero una simple conseqüència dels dos motius anteriors: les ganes de canvi, de nous reptes i de recuperar l'ànsia curiosa per alguna cosa nova. Sí, potser sí que tots necessitem canvis i que la rutina es converteix en la pitjor malaltia per l'ànima, esclavitzant-nos l'esperit. 
Poques coses em queden per fer. Poques coses aconsegueixen ser prou atractives per perdre-hi el temps. Tot plegat, poques vegades surt, tímidament, el sol entre els núvols de rucades que enteranyinen el meu cel vital i cada vegada són menys les coses que adquireixen sentit, tot surant en el mar dels despropòsits. Què queda? Doncs ben poc: actitud estoica i voluntàriament escèptica, agafant prou distància de tot per intentar entendre allò que és incomprensible. Potser sí que sóc raret!!!

diumenge, 13 de gener del 2013

COLORS: GRIS

Cel gris, dia gris, vida grisa, personatge gris... He mirat la diversa escala dels grisos i és extraordinari comprovar quants matisos té. Penso en coses que, de moment, no escriuré. No és per manca de ganes: és per molts altres motius. Potser és per donar aire a una vana esperança, a la  qual -en un exercici de realisme- ja fa temps que hauria d'haver-ne certificat la mort. Només les pors -justificades- i els interessos -espuris- li han mantingut un fil de respiració, espontània però entretallada com a conseqüència del atacs de realitat. 
Com m'agrada ser críptic i rebuscat! Ho sento, de moment, és el que hi ha! 
Gris: barreja de blanc i negre, del Ying i del Yang, dels aspectes positius i dels negatius, de la llum i de la foscor, de la vida i de la mort... Un mig camí entre totes bandes, un estat de permanent indefinició (que, malgrat és aliè, em resulta familiar). No sé viure a remolc del despropòsit, no puc mediatitzar la meva vida per la incompetència i no vull ser el matxaca tapaforats de talossos amb ínfules de gran-pensadors. A vegades em ve al cap el record del Gila -amb casc incorporat-, demanant una petita treva a l'enemic com a conseqüència d'haver-se deixar les bales a casa, per haver empenyorat el canó... o per qualsevol altra raó (excusa) surrealista que, malauradament -vergonyosament- ara forma part de la quotidianitat més real.
Poca cosa més: un relat a mig escriure i una setmana de previsible mal començament. De fet, poques coses aconsegueixen despertar en mi un bri d'il·lusió com l'escriptura. Potser tot plegat només es limita a esperar i deixar que el malalt es mori. Probablement, el més convenient -per no ser arrossegat en la voràgine de la mediocritat- sigui deixar que cada pal aguanti la seva vela i que cada gos es llepi el seu.... Gris, massa gris!

dissabte, 12 de gener del 2013

EQUILIBRIS I DESEQUILIBRIS

Sembla que l'Oasi ha deixat de ser una bassa d'oli i que la impunitat comença a perdre el seu caire totèmic. Per les veus que m'arriben, només és el principi.
Prometo que sí... No, millor no prometre, no fos que hagués de fer el paperot -indecent i patètic- d'algun democristià (cristià de cintura cap amunt i, això diuen, molt demòcrata de cintura cap avall), que ens ha obsequiat amb la clara i diàfana visió del que realment són tots plegats: uns impresentables!
Setmana tranquil·la, reblada -en el darrer moment, com si tinguessin la imperiosa necessitat de fer-ho evident- per una nova demostració d'incompetència. Res a dir -ara ja m'importa tot ben poc- si no fos per una cosa: vaig haver de sacrificar temps meu (aquesta setmana era el segon intent de gaudiment) per solucionar problemes que d'altres semblen encaparrats en crear innecessàriament. Ha de ser molt trist tenir consciència -potser ni la tenen- de ser uns incompetents i haver de passar-se la vida dissimulant! El que més em toca els o.. és que sembla que et facin un favor encarregant-te que els treguis la merda que ells han escampat! És un cas similar als que, davant del món, "porten" les coses i fan que siguin d'altres els que, realment, penquin. Què patètics!!!!
Parlant de coses serioses -de les poques que queden serioses, malgrat no deixin de ser surrealistes-, voldria referir-me a l'estrany cas del dissenyador de Pronovias que -diuen- s'ha suïcidat en el WC d'un CAP. Analitzem la informació (no puc assegurar que sigui verídica) que tenim: Resulta que aquesta persona està angoixada, escriu unes cartes de comiat, es dirigeix a un CAP, seu a la tassa del WC i es travessa el pit amb un ganivet de cuina. L'episodi que comporta la mort d'una persona és lamentable... però no em puc estar de dir-hi la meva (intentaré que sigui amb el major respecte): Si l'angoixa la provocava una altra persona, per quin motiu no va deslliurar -previ al suïcidi- a la resta de la humanitat de continuar aguantat-la? Ja que ell havia de morir... almenys que hagués fet un darrer acte beneficiós. Per quin motiu es va suïcidar travessant-se el pit amb un ganivet? Potser va considerar que era la manera més ràpida, si encertava al cor? No dubto que sigui així, però... i si falles? Suposo que això respon a la pregunta del lloc: ho va fer en el WC d'un CAP per tenir assistència immediata en cas de fallar... És un raonament plausible, no?
Sincerament, jo seria més d'esperar el moment oportú i no anar-me'n sol. Marxar per marxar... almenys que sigui amb companyia! D'altra banda, el sistema hauria de ser més segur; aquestes coses no admeten improvisacions i actes fallits que només contribueixen a justificar la necessitat de la nostra desaparició (per incompetents).
Bé, serà qüestió de continuar gaudint d'aquest fred dissabte...

dissabte, 5 de gener del 2013

EL REI I LA FAVA

És curiós, però tot cada cosa té un costat positiu i la seva antítesi negativa. Blanc i negre, llum i obscuritat... I enmig de tot plegat, el que sembla ser el darrer acte lúdic-festiu -pantagruèlic?- de les festes nadalenques: el tortell de reis.
La imatge que il·lustra el post d'avui és un fidel reflex de com hem quedat després de les festes. Ara toca tornar a privar-se d'allò que més ens agrada... I la vida continua: per cada plaer hi ha una penitència!
Com aquesta dualitat positiva/negativa, el meu sentiment del cap de setmana és així. Ahir vaig sacrificar el meu fidel amic Lord. Em sap greu, molt de greu... un greu infinit!!!! D'altra banda, li he estalviat el sofriment que darrerament suportava. Saber vèncer els sentiments propis -renunciar al desig de no perdre un ésser estimat- per fer allò que toca i que és necessari per estalviar patiment a un amic, crec que és el més noble que podia fer, en correspondència a tants anys de fidelitat incondicional. D'altra banda, alguna cosa positiva es pot treure d'aquest acte: el final del sofriment.
La vida és així: s'ha d'estar disposat a fer el que toca, quan toca. No hi ha excusa: les coses són com són i hem de respondre amb fermesa als desafiaments que ens planteja la vida. No valen actituds tèbies -com les abomino!- que res solucionen i només serveixen de pretext a les fugides endavant.
Després de les festes, torno a posar-me la cuirassa per afrontar qualsevol situació i emprendre qualsevol acció, sigui la que sigui...