dissabte, 29 de setembre del 2012

SENTIR PLOURE

Avui poca cosa: una mica de feineta al matí -res, quatre coses de bricolatge a l'interior de casa-, dinar d'horeta i potent migdiada. Gran plaer sentir ploure, amb l'estómac ple i mig adormit. Els efluvis post àpat sempre contribueixen a fer-nos gaudir d'uns moments soporífers. Si aquests moments tenen com a banda sonora el sons de la pluja... l'èxtasi és complet. 
Quan m'he despertat de la migdiada m'he quedat una estona arraulit i escoltant el silenci trencat per les gotes que queien. Records d'altres temps m'han vingut al cap i gairebé he pogut visualitzar París: la plaça Charles de Gaulle, amb l'imponent Arc de Triomf vist des de l'habitació de l'hotel Royal Elisses, al principi de l'avinguda Víctor Hugo, al costat de l'avinguda Foch. Aquell dia també era plujós i ella i jo compartíem habitació. Veure la pluja des del llit, en silenci, encara amb els cossos suats, ha sigut un dels moments més gratificants de la meva vida. Per un moment, la felicitat era absoluta i no necessitàvem res més... Bé, deixem-ho; són temps passats!
Mentre feia temps per llevar-me de la migdiada -aquells minuts que deixes al cos per desvetllar-se- pensava en una nova història: una persona que no té res a fer durant el dia, recorre la gran ciutat en metro. Amb un sol bitllet es passa el matí passejant-se per totes les línies. Mentre viatja, va escrivint històries sobre allò que veu -la gent, les incidències, etc- i arriba un moment que d'això en fa la seva vida. Bé, de moment només és una idea que cal desenvolupar. M'he de fer amb un plànol de les línies de metro per fer versemblant els lloc d'enllaç de línies, les estacions en les que hi ha bar per fer un cafè -sense sortir del metro, sense haver de pagar bitllet de nou-, etc.
I per avui, poca cosa més: un most per sopar, mirar si fan alguna pel·lícula en condicions -cosa que dubto- i a dormir!

divendres, 28 de setembre del 2012

CAMINS SOLITARIS

Sempre m'ha gratificat deambular per camins solitaris. Pas rere pas he construït el meu camí vital a cop de soledat (a vegades voluntària i a vegades forçada). Malgrat tot, sempre ho he preferit així i no em penedeixo de res. 
Ja fa temps que vaig descobrir que el destí final només pot ser un i tots hi estem condemnats (com tot a la vida, només es una qüestió de temps o de voluntat). Ser conscient d'això t'allibera de moltes coses i t'obre un ventall d'alternatives. Cal embrancar-se en discussions estèrils i en qüestions sense altre al·licient que la momentània distracció? No, evidentment, no! Cal malviure per qüestions accidentals de nímia importància i que només constitueixen una anècdota en tota una vida de fets inoblidables? Evidentment, tampoc!
La relativitat de les coses és la que marca el grau d'importància que assignem a cada fet i el nivell d'angoixa o preocupació que permetem que ens provoquin els fets vivencials. No és un tema de passotisme mal entès; és un tema de no deixar-se manipular per emocions efímeres que res solucionen i que només serveixen per desviar l'atenció i la tensió d'allò que és objecte últim i objectiu fonamental dels nostres pensaments. 
Cal preocupar-se abans dels fets inevitables? No! El que cal és no deixar que la prèvia i el propi fet consumeixin la nostra energia i fortalesa (física i mental). El principal objectiu és encarar el fet i el posteriori amb tots el sentits, amb la força de qui se sap fort, eficaç i resolutiu, alhora que pacient. La paciència, acumulada durant molt de temps, té el seu sentit en el moment posterior al fet. Sense perdre la freda insensibilitat prèvia al fet, aquell moment posterior serà el decisiu. Serà el ser o no ser i el que marcarà si paga la pena continuar gastant soles pel camí. Mica en mica -sense presa però sense pausa (una altra vegada el temps)- serà el moment de recol·locar i menjar fitxes en el taulell dels escacs de la vida. 
Totes les experiències vitals aporten alguna cosa -bona o dolenta-, però el que és segur és que ajuden a visualitzar quina és la posició que ocupa cadascú en el camí. A vegades, fins i tot és divertit veure els moviments impossibles que alguns intenten per estar en diverses posicions alhora.
Doncs bé, ja és cap de setmana i vaig a descansar d'uns dies d'intensa activitat. Potser totes les reflexions es complementen entre elles, com ho fan la vida i la mort que no podrien existir ni tenir sentit l'una sense l'altra. Ara toca alguna cosa per picar. Un pernilet? Doncs que sigui un pernilet amb uns gotets de manzanilla (que com diu la copla): 

A Roma se va por bulas,
por tabaco a Gibraltar,
por manzanilla a Sanlúcar,
y a Cádiz se va por sal.

De Rota, la tintilla; de Sanlúcar, la manzanilla.
De Rota, la tintilla; de Sanlúcar, la manzanilla; y de Jerez, el que rey de los vinos es.
La manzanilla de Sanlúcar y Los Puertos alegra a los vivos y resucita a los muertos.

dimecres, 26 de setembre del 2012

CONTINUAR ENDAVANT

Aquests darrers dies m'he dedicat al bricolatge compulsiu, apressat per acabar una magna obra. Ara ja he aixecat el cap i m'he tornat a connectar amb el món real (aquest que ens toca patir cada dia). Manifestacions, declaracions fora de lloc, retrats surrealistes de la realitat -suposo que producte més del cor que del cap- i també la sensació de que no hi ha camí de retorn. Després de l'anunci d'eleccions anticipades -Artur I "El breu"- no sé si el que ho manega tot és l'esperança, la il·lusió... o la por! Potser que pugui ser la constatació de la manca de -la imperiosament necessària- llum al final del túnel. Francament, no ho sé... i això em fa neguitejar!
A vegades tinc la sensació de dir coses que no hauria de dir, però tinc el -gran, insalvable i refotut- defecte de dir les coses que -per amistat, fidelitat, etc...- considero que he de dir. Ho faig amb bona intenció i amb l'únic ànim de prevenir i posar en alerta. En ocasions, tinc la sensació d'haver fet més mal que bé i d'haver-me ficat on no em demanaven. Bé, suposo que la bona fe i la bona intenció són atenuants del meu greu delicte de sinceritat. Sí, ho reconec: la meva sinceritat és descarnada, sense vaselina i tal com raja (sinó no seria sinceritat, no?). Sóc així i no hi puc fer res més!
Acabo. Avui estic cansat -fa una estona he declarat inaugurat el meu pantà particular- i el meu contacte amb la realitat, que m'ha estat aliena durant aquests dies, ha sigut massa traumàtic. Hauré d'assimilar-ho amb calma i paciència. Ara he de canviar de xip. Les properes setmanes també seran intenses i potents. Seran com el tall de la navalla: subtil però perillós.
En tot cas, continuarem endavant... fins el final!
Mentrestant, us deixo això (a mi m'agrada!)

dissabte, 22 de setembre del 2012

RESPOSTA AJORNADA

Primer de tot, vull donar fe de vida. Potser algú podia pensar que m'havia passat quelcom dolent o que m'impedís continuar escrivint. No, no patiu. Estic bé... però molt atrafegat! Diverses tasques domèstiques i compromisos adquirits m'han privat d'escriure amb l'assiduïtat que m'és pròpia.
Tinc la sensació de córrer una cursa contra el temps. Sembla com si volgués deixar les coses lligades abans d'una data concreta i poder tenir les mans lliures per poder representar el darrer acte de l'òpera bufa que és la vida amb tota la tragicomèdia que mereix l'ocasió. 
Des del meu darrer post han passat moltes coses en la nostra societat. S'acosten temps convulsos però interessants. La capacitat humana per no veure-hi, no escoltar i no parlar, cada vegada és més accentuada. Potser serà això el que ens portarà a mal port...
Durant aquest temps, també he passat pel meu oasi. Una setmana genial! Tan genial que no vaig escriure ni un sol post. Grans passejades i desprendre'm de tot allò que ja no ha de formar part del meu equipatge vital han ocupat el meu temps aquests dies. Escriure noves coses, amb nous temes, nous personatges i nous objectius, ha contribuït a recol·locar una mica el meu imaginari. 
De moment, ho deixo. Segurament, aviat podré reprendre la meva activitat blocaire amb l'assiduïtat normal. Avui recomano una pel·lícula surrealista i genial: Amanece que no es poco (TVE-1 a les 23.00 h)

PS. Si he arribat a una conclusió, que es pot elevar a la categoria de veritat (gairebé) absoluta, és que les millors respostes (les més elaborades, agudes i demolidores) no sempre són les immediates. Saber covar la reacció n'accentua els seus efectes.

dilluns, 10 de setembre del 2012

IL·LUSIONS

Sempre m'ha meravellat l'habilitat d'alguns artistes per aconseguir autèntiques obres d'art en el camp de les il·lusions òptiques. Els humans, confiem les nostres esperances (gairebé) inabastables al camp d'allò que en diem il·lusions. Una de les premisses que ha d'acomplir una il·lusió és ser -malgrat sigui remotament- possible. Desitjar una cosa impossible és masoquisme pur i font de moltes insatisfaccions. El fet o be desitjat, ha de poder satisfer les nostres esperances i fer-nos arribar al nirvana de la nostra concepció de la felicitat. 
Normalment -la gran majoria, no ens enganyem- aspirem a fites majoritàriament materials (un Euromillones pot fer molt feliç) i deixem de banda altres assumptes més eteris, com pot ser arribar a un equilibri personal que ens faci ser realment feliços. Realment ens cal tot allò que és objecte del nostre desig i pel que ens il·lusionem? Jo crec que no. Hem perdut el gust per l'ascetisme, per la senzillesa i per passar amb les quatre coses -materials- imprescindibles. Potser aquests temps -avui durs, però més durs en un futur- ens retornaran, forçosament, a la realitat material de supervivència? Segurament sí! Retrobarem el gust per il·lusionar-nos per coses, fins i tot, intangibles i basades en la simple sensació de felicitat? Segurament també!
Avui començo una altra setmaneta de vacances. No aspiro a altra cosa que estar tranquil i gaudir de les quatre coses -completament immaterials- que em fan feliç. Tot plegat, només em queda la sensació efímera de les coses i eterna dels pensaments. Finis prope est...

dissabte, 8 de setembre del 2012

ORDINARY PEOPLE

Aquesta darrera setmana he seguit diàriament el programa de RAC1 "La Competència", que s'emet a les 12.00 h. Sincerament, el trobo força recomanable i hilarant, amb un humor que té la virtut de fer-te feliç per una estona. Casualment, avui he trobat a Youtube aquest vídeo del Payo Juan Manuel que, aquesta passada setmana, era motiu d'escarni al programa radiofònic que abans he esmentat.  Entre el seu selecte repertori també hi podeu trobar aquest altre tema. Res, només volia donar testimoni d'aquestes mostres d'excelsa cultura friki.
La vida continua -sembla mentida, però és així- mentre cada vegada es veu més clara la divisió entre la Casta (altrament dits Firaires) i la Ordinary people. Aquesta escletxa que cada vegada es fa més gran no pot portar res de bo i penso que serà l'inici del trencament social. Augmentar l'escletxa contribueix a un allenyament major i a una inconsciència més accentuada de la realitat social per part del la Casta. Històricament, aquesta tendència ha tingut dues conseqüències ben diferents: l'augment d'un tipus de tirania del poder, emparada sota el mant democràtic; o la revolució social motivada per la insatisfacció i la sensació -real- de no tenir les necessitats cobertes, en benefici de la Casta i els seus adlàters .
A vegades, t'has de comprometre a fer un treball que no et provoca cap tipus de filia per aconseguir-ne un altre o com a torna d'un que sí que t'interessa. Normalment, són treballs amb tema fixat prèviament i sense que ningú et pregunti si tens alguna cos a dir sobre aquella qüestió. Avui n'he acabat -per fi, sí, sí, sí!!!!- un d'aquest no no em desperten cap interès. En tenia unes ganes impressionants -d'acabar-lo, clar!- i ho he aconseguit que em quedi una cosa amb un nivell suficient per salvar l'expedient. Com he patit aquests dies!!! Ara ja puc tornar a dedicar-me a un projecte que fa temps -anys- que vaig madurant mica en mica i que, provisionalment, he titulat Companys & Companys S.L. De moment, tinc força dades per anar mostrant el pervers -també hilarant, surrealista i interessat- món que s'amaga darrera el nom d'aquesta empresa. És un divertimentto que vaig ampliant dia a dia, en espera de decidir quan l'acabo. Costa molt posar el punt i final a una història que cada dia em proporciona nou elements que poden constituir un nou capítol. Bé, ja m'ho pensaré.
De moment, vaig a acabar de gaudir d'aquest dissabte... que ja és molt!!!

AMUNT I AVALL

Aquesta setmana ha sigut un amunt i avall constant. No em queixo, ha sigut prou distret i instructiu, malgrat he tornat a sentir vergonya aliena.
Un breu -no cronològic- resum (segur -seguríssim- que em deixo alguna cosa):
1.- Una senyora -cobradora pública, per més detall- s'ha vist retratada davant del món, masturbant-se. He vist el vídeo i puc assegurar que he vist millors -almenys més explosives i frenètiques- masturbacions. El que em sobta és que sigui tan curta (com curta és la seva masturbació) i hagi deixat que el vídeo se li escapés de les mans. Bé, una nova mostra del coeficient dels nostres governants, autèntics indigents intel·lectuals.
2.- Ja ho diuen que, en temps de guerra, qualsevol forat és trinxera i el Govern ha trobat un substitut per l'Eurovegas. El més curiós és que es diu Barcelona noséqué i ho faran a Tarragona. Us imagineu que l'equip de bàsquet de Los Àngeles es digués Chicago Bulls? Doncs això... molt patètic tot plegat! Em sembla que tot aquest assumpte serà un gran bluf.
3.- Anem camí del rescat -a hores d'ara, crec que ningú ho pot dubtar- però l'amic Marianico El corto, ho va allargant i va fent créixer el deute fins -això penso- que passin les eleccions a Galícia i al País Vasc. Sempre són primer els seus interessos, pel davant del interessos generals!!!
4.- Aquesta darrera setmana he tingut la sensació -ara ja seriosament- de que això no té remei. De fet, penso que no volen que s'arregli. No es pot ser tan sapastre i anormal, per prendre decisions tan desafortunades! La darrera: els aturats al bosc. Pot ser brutal veure a un pixa-pins de Can Fanga netejant el bosc i intentant no fer-se mal en l'intent. 
Doncs bé... Només era això, res d'important. Tot plegat, algú enterrarà l'últim i apagarà la llum quan marxi.  Què n'és de trist tot plegat!!!!

dimecres, 5 de setembre del 2012

CIRC !!!!

Vagi, com a preàmbul, la següent afirmació: aquesta és una foto -magnífica foto de grup de treball- premonitòria i avançada d'un futur pròxim.
Mentre visc en el meu núvol -que no vull abandonar!!!-, contemplo la resposta als moments social i econòmicament complicats que vivim: res, no hi ha resposta!!! Bé, sí, les maniobres habituals de distracció del personal -baralles internes entre polítics del mateix partit (xucla-sangs pels amics), anar marejant la perdiu (sense prendre cap decisió de pes), criticar-ho tot sistemàticament (amnèsicament, com si no haguessin governat els darrers vuit anys) i un llarg etc. de tics coneguts i massa trillats que no serveixen per la situació actual. 
I tot plegat, serveix d'alguna cosa? Doncs no, molt em temo que no!!! Només serveix per acabar d'enfonsar el vaixell d'una manera controlada i sense que els de dalt es facin mal (veritables culpables de la situació).
Cada dia em sento més aliè a tot aquesta gasòfia; cada dia em sembla tot plegat més lamentable!!! Potser el que em sembla més repugnant és veure aquesta bis de dignitat impostada que es gasten alguns quan parlen aquí, mentre posen el cul quan van allà. No és preferible acabar amb aquesta agonia, ara que l'actual sistema s'ha mostrat completament inoperant i només sostenible en temps de bonança -endeutant-nos, clar!-, fent un pas al front, dient les coses pel seu nom i renunciant a fer veure que som el què no som? Potser alguns pensen -interessadament, per evitar el final del seu pessebre- que no.
Sempre he dit que els problemes s'han d'afrontar. Si els rodegem o els saltem, tot obviant-los, els tornem a trobar, complicats i augmentats. Això és el que ha passat: tothom negava la evidència i obviava la situació, esperant que passessin els seus quatre anys i que el que arribés al darrera es trobés el pastel, mentre ells cobraven la generosa pensió que entre tots els regalem per decisió seva (quin curiós teorema!), sense estar cotitzant els anys que són obligatoris per la resta de la humanitat. I és que alguna cosa de masoquisme nia entre el que ell anomenen la ciutadania, amb una flegma i redundància que jo ja considero despectiva i burlesca. 
Vaig a fer un most i a rebuscar entre les coses del calaix dels mals endreços. És imprescindible que trobi un nas de pallasso -que ja he utilitzat en altres ocasions- d'un brillant làtex vermell. No es pot assistir a segons quines cites sense anar convenientment vestit per l'ocasió!!!

dilluns, 3 de setembre del 2012

SENSACIÓ DE LLIBERTAT

A la vida, molt de tant en tant, gaudeixo d'èpoques en les quals sento una intensa sensació de llibertat. Ara, sembla que he iniciat una d'aquestes èpoques. Algú en podria dir semenfotisme, però no és això: és la percepció de que poques coses poden pertorbar-me i, en tot cas, positivament. 
Tinc el sentiment de no pertànyer a res i a ningú, de no trobar-me coartat per res i de poder fer i dir -amb respecte, malgrat pugui semblar el contrari- el que consideri oportú. Tot plegat, l'esdevenidor serà el que hagi de ser i s'ha acabat!
Aquest matí -carregat de mil activitats a primera hora- ha sigut gratificant. Malgrat l'acumulació de coses a fer, de visites imprevistes i de pollastres diversos i sobrevinguts, crec que l'he superat amb nota. Aquestes són les coses que em fan trempar: veure que coses raonables es solucionen de forma ràpida i efectiva. 
Avui, quan he arribat a casa, una sorpresa: un veí -aquell amb el que intercanvio prunes per melons i diverses coses més- m'ha portar unes ensaïmades de Mallorca i sobrassada. Ell hi té casa des de fa anys i, sempre que hi va, té la gentilesa de portar-me'n. D'igual manera, jo l'abasteixo d'embotit, bolets i altres viandes de muntanya. Aquesta és la relació franca i cooperativa que valoro en les persones. Un gran veí, sí senyor!
I poca cosa més. De moment, gaudint de quatre segons i mig de tranquil·litat, de dos segons de satisfacció i d'un minut de reflexió sobre els darrers temps, intentant fer fil amb tot de coses que, aïlladament no tindrien cap importància, però que en conjunt i relacionant-les... tenen molt suc i no es poden rebutjar com argument bàsic d'alguna història (amb una mica més de sal i pebre, és clar!).

diumenge, 2 de setembre del 2012

CONTRASTOS PREVISTOS

El cap de setmana s'acaba. Res de nou, tots els caps de setmana s'acaben! Sí, però aquesta propera setmana pot ser diferent. El més important no és el cap de setmana que s'acaba, sinó la propera setmana. N'espero molt d'aquesta propera setmana, tal com n'he obtingut molt d'aquesta passada.
Demà serà un dia frenètic -almenys a primera hora- i pot marcar un nou punt d'inflexió força important. Veuré un altre intent de fer passar per espontània una cosa estudiada i planificada? Segurament sí, però tampoc és estrany o infreqüent. Potser caldria esperar una altra cosa, quan he vist posar en pràctica aquest procediment cents de vegades? No... evidentment, no.
Retorna setembre amb tot el que significa: retorn, retrobament, nou foc a partir de brases velles, uns primers dies tranquils -això espero-  i el començament d'un nou cicle de llums i ombres, de somriures i llàgrimes. De fet, tot plegat no és altra cosa que un gran escenari en el que tothom hi té un raconet per representar la seva pròpia tragèdia. En moments puntuals, els diferents personatges de l'auca interrelacionen i fan que les seves pròpies històries s'entrellacin, malgrat mai deixen de ser les seves històries particulars. En cap moment es teixeix una història comuna, només hi ha punt d'encontre -i de desencontre- de les diferents històries particulars. És trist però és així!
Com deia abans, els propers dies -com han estat aquests darrers- poden ser força interessants. Quan el vaixell s'enfonsa, les rates l'abandonen... o, almenys, intenten quedar al marge de la responsabilitat de de tot allò que ha portat a l'enfonsament. Salvar els mobles, crec que en diuen (altrament expressat per: "No el conec i no en sabia res; jo només passava per allí"). Per Déu, quins grans patriotes! Bé... jo en diria "patrioters de saló amb interessos consolidats i preferents (els seus, clar!)". Estic molt encuriosit per saber com evoluciona tot plegat. M'agradarà molt veure com reaccionen aquests que dominen la dialèctica i la postureta digna -és un dir; alguns ni això-, i que encara no han tingut l'oportunitat de fer demostracions pràctiques de la seva sapiència. Veurem també què passa amb aquests que només han anat fent la viu-viu, amagats darrera un discurs fals, mentider i canviant segons les necessitats del moment (que a hores d'ara ja ningú es creu, per reiteradament incomplert).
S'acosten temps interessants, molt interessants!!!

dissabte, 1 de setembre del 2012

DONAR VIDA AL TEMPS.

Fa unes hores donava, com cada dissabte abans de dinar -a molt tardar, al vespre-, corda al rellotge de casa. Avui els fan amb funcionament a  piles -molt bones imitacions de carrilló- i, segurament, més exactes en la mesura del temps. 
Aquest no; aquest és d'aquells que necessita corda cada 7 dies i que un oblit pot fer que es pari. També, atenent al temps, s'avança una mica o s'endarrereix (s'ha de regular pel pèndul). Ho toca tot: quarts, mitges, hores... Un autèntic festival de música!!!
Enfilat en una cadira, posant-lo a l'hora exacta, fent girar la maneta extraïble en cadascuna de les tres cordes (realment tires d'acer enrotllades, com si d'un metro per mesurar mides es tractés) i, finalment tornar a tancar la tapa frontal fins a la propera setmana.
Suposo que, tot plegat, forma part d'aquells rituals que tots ens auto-imposem però que ens resulten plaents i satisfactoris. Donar corda a aquest rellotge és una metàfora -il·lusòria i il·lusa- del domini del temps. Quan ell es pari, quan jo ja no li pugui donar corda, significarà que el meu temps també s'haurà acabat (una altra conclusió o afirmació falsa i il·lusòria).
Des del sofà en el que faig la migdiada -a la sala d'estar- veig aquest rellotge i és la primera imatge que em ve als ulls quan em desperto. Aquesta tarda, quan ja tenia part d'aquest post escrit i acabat de despertar de la migdiada, he decidit desfer el temps i començar a repassar correus des de principis d'any. Volia veure l'evolució d'un tema i comprovar a partir de quin moment s'havia convertit en imprescindible buscar una excusa -miserablement poruga- per "desaparèixer" o desvincular-se d'un projecte. Els projectes tenen aquestes coses: la gent entra i surt, va i ve, mostren les seves afinitats o crítiques, contribueixen amb les seves idees -qui les té, clar!- o es limiten a estar... Potser en això rau la l'èxit o el fracàs dels projectes: en les ganes d'implicar-se de qui en forma part o de en quin moment ja no se'n desitja formar-ne part. El que queda molt lleig i retrata molt bé al personal és la forma d'abandonar el projecte: només cal dir-ho, no cal buscar rebuscades excuses tretes de mons il·lusoris, increïbles, surrealistes i inconcebiblement desproporcionades. Tot plegat, formar part d'un projecte és voluntari!!!!
Avui he continuat (re)escrivint una mica en el relat del Sergi i el Sandro (m'agrada aquest nom. Em recorda a altres temps i el noto molt proper). He d'incidir una mica més en el caràcter sorneguer del Sandro i en el seu paper de transmissor del missatge que s'intenta difondre. De moment, ara hauré de deixar una mica aparcat aquest relat. Fa una estona acabo d'adonar-me'n -començo a repapiejar- que tinc pendent de lliurar un relat pel dilluns. Per sort, puc fer-ho per correu electrònic, però encara queda alguna cosa -bé... algunes!- per acabar de polir i no estic massa sobrat de temps. Sempre el temps... el temps... el temps!
Al final, ja no sé si aquest matí donava vida al temps o, contràriament, donava temps a la vida.