Poques coses queden que siguin eternes -quin avorriment, no?- i que, per més inri, romanguin inalterables. Tot -excepte quatre coses- és efímer.... tots som efímers! Llavors... cal encaparrar-se en collonades que demà ja no existiran? Tot això ho pensava aquesta tarda, fa una estona, mentre prenia la fresca -sí, sí... avui feia fresca!- al jardí. Prop d'un arbust encara romania impassible -i molt molla, de la pluja d'ahir- una pobre tela d'aranya sense mestressa visible. He quedat absort pensant en la mala sort de la darrera mosca que va anar a morir a una tela d'aranya que ara ja no té -a conseqüència de la defunció per ofegament de la propietària (RIP)- la funció de proveïment alimentari per la qual havia estat concebuda. Potser va quedar enganxada, fins i tot, després de morir la pobre aranya. Què trist morir per no res, després de qui t'havia de matar!!! Tot plegat, pensant, pensant, una copeta d'Oloroso -quin gran elixir!- m'ha despertat els sentits i he decidir escriure. Aquesta vegada sense cap plantejament previ, sense pensar-m'ho massa i deixant que fluïssin les paraules.
Un petit tast -un míser fragment- de l'esborrany de conte (encara sense títol) que escrivia aquesta tarda:
-I tot plegat, perquè? Perquè voler trobar una excusa fàtua i insignificant -ridícula i infantil- per dir allò que ja es tenia ganes de dir des de feia temps i que la miserable por encallava a mitja gola cada vegada que es volia fer sortir de les entranyes -l'ànima és massa noble per dir aquestes coses, de forma tan burda i mentidera-, per escopir-li a la cara? No és per indignació, és per por!!! Penós i tremendament trist! Retrat en blanc i negre de la petitesa humana, amagada darrera de raons creades ad hoc, agafades amb pinces i que no es corresponen amb la pretesa intel·ligència de qui les pareix, però sí amb la seva poruga mesquinesa! -exclamà airadament, com si d'una arenga es tractés, en Sandro.
-Doncs no ho sé, no m'havia parat a pensar-ho -xiuxiuejà en Sergi, ple de vergonya aliena.
-Jo t'ho diré, jove amic meu: la vida, la gent, té moltes cares! Unes són públiques i són com els vestits ben planxats: volen fer passar a qui els porta per curós i polit. D'altres són com els calçotets que es porten una setmana seguida: ningú els veu però fan fàstic igualment -sentencià en Sandro, amb cara de fàstic, estossegant, mentre movia i picava el tabac de la pipa amb un tros de branquilló, assegut sobre una fita del camí.
-I què vols dir? -replicà en Sergi.
-Noi, el problema rau en la conjunció del vestit planxat i els calçotets bruts. Aquí tens una mostra de coincidència de vida pública i vida privada; vida virtual i vida real: hipocresia pura. Res és el que sembla i res sembla el que és. Ja ho aniràs descobrint! -continuà remugant el vell, mentre encenia -per enèsima vegada- aquella pipa pestilent en la que acabava de cremar, una vegada esmicolades, les minúscules i salivades puntes dels caliquenyos, quan ja no podia sostenir-les a la boca.
I així passo el temps... escrivint i veient la vida des d'un calidoscopi, que és més divertit que mirar-la directament i adonar-se'n que tot és una gran mentida. Tot plegat -com diu en Sandro- "res és el que sembla ni res sembla el que és". Vaig a fer un altre Oloroso a la salut -per compassió- dels que tenen la trista habilitat de lluir vestits planxats i, d'altra banda, el lamentable i ordinari costum de portar els calçotets bruts! Be, demà... ja és dissabte!