Pren-me l'os, sembla dir aquest animaló de la imatge d'avui. Tampoc tinc massa a dir, però segur se m'acudirà alguna cosa mentre vaig escrivint. Teòricament, una de les meves habilitats -això diuen- és treure una història de quatre paraules -a vegades dues- claus.
El dia no està tenint cap aspecte especial: contestar correus, llegir una mica, escriure una mica més.... i repassar les primeres fitxes de personatges del nou projecte -com penca aquesta noia!- i l'organigrama de relacions entre ells. Primer mirar l'organigrama i després repassar els perfils -descripcions físiques, psicològiques, manies diverses.....- de tota la fauna que malviu en una trama -aquesta és la meva part- ja tinc mig enfilada.
Un moment: sento el gos que lladra. (........................) Ho sento, era un passavolant que intentava explicar-me alguna cosa trista. Darrerament, en passen molts -suposo que és cosa de la crisi- però no és or tot el que llueix. Molts s'aprofiten d'aquesta situació per fer el seu agost particular. Normalment, no baixo. Des de dalt, obro una finestra i els deixo començar la seva lletania (a vegades, acaba en lletania interrupta, de forma sobtada). L'experiència és un grau i en els primers segons -analitzant el caire, l'aspecte general, els complements i bosses que porta i tota una sèrie de factors- ja saps si és mínimament verídic el què expliquen o si només són engalipadors de jubilats. No us penseu, ells també tenen les seves tècniques: parlar fluixet per aconseguir proximitat, no iniciar la conversa amb el motiu principal de la seva visita, dir que venen a revisar el butà (sense portar cap eina ni acreditació).....
Per sort, el Lord -així es diu el vidu de la malaurada Lady-, autèntic amo i senyor del jardí, no està de gaires punyetes i, malgrat la seva avançada edat, encara té la seva capacitat dissuasoria intacta...
I la vida continua igual, en espera del moment oportú, acumulant raons i motius, escrivint l'esborrany d'una història de desenllaç sorprenent i que pretén no deixar a ningú indiferent. Aquesta és una història que s'ha d'escriure en silenci -lànguidament-, com si no s'estigués escrivint, com si els personatges no fossin vells coneguts i cadascú no portés una motxilla del passat -alguna força feixuga i escandalosa-, conegudes i desconegudes, sabudes i ignorades, comprometedores i banals. Tot això conforma aquest submón, aquesta trama que cada vegada tinc més clara al cap. Cada cop els detalls es fan més clars i amb gran subtilesa es van acomodant en el trencaclosques -aquest complex i amb moltes variants- que pretén atrapar al lector que, en aquest cas, cal que -temporalment- mantingui una postura de simple observador, assimilant informació i reservant-la per quan sigui cridat a formar part de l'acció del desenvolupament i desenllaç de la història. A tall d'exemple, hi ha un personatge -provisionalment anomenat que la coautora em descriu com: "...a un pam de distància, té una mirada hipnotitzant. Podria ser que parléssim -per la seva actitud- d'un rèptil -un àspid, una cobra... un escurçó- que amb la seva llengua escruta i analitza l'aire per detectar-hi les febleses d'aquell que gosa posar-se al davant, mentre espera un moviment a destemps per agafar la víctima desprevinguda. La seva llengua, -com la del rèptil- sobtadament, deixa de ser un objecte de plaer per convertir-se en objecte iniciàtic i preludi del seu atac mortal...". I amb aquestes premisses anem muntant tot el tema!!!!
PS. Només una petita observació: Si tens ous, pren-me l'os!!!!