dijous, 31 de maig del 2012

PREN-ME L'OS!!!

Pren-me l'os, sembla dir aquest animaló de la imatge d'avui. Tampoc tinc massa a dir, però segur se m'acudirà alguna cosa mentre vaig escrivint. Teòricament, una de les meves habilitats -això diuen- és treure una història de quatre paraules -a vegades dues- claus.
El dia no està tenint cap aspecte especial: contestar correus, llegir una mica, escriure una mica més.... i repassar les primeres fitxes de personatges del nou projecte -com penca aquesta noia!- i l'organigrama de relacions entre ells. Primer mirar l'organigrama i després repassar els perfils -descripcions físiques, psicològiques, manies diverses.....- de tota la fauna que malviu en una trama -aquesta és la meva part- ja tinc mig enfilada. 
Un moment: sento el gos que lladra. (........................) Ho sento, era un passavolant que intentava explicar-me alguna cosa trista. Darrerament, en passen molts -suposo que és cosa de la crisi- però  no és or tot el que llueix. Molts s'aprofiten d'aquesta situació per fer el seu agost particular. Normalment, no baixo. Des de dalt, obro una finestra i els deixo començar la seva lletania (a vegades, acaba en lletania interrupta, de forma sobtada). L'experiència és un grau i en els primers segons -analitzant el caire, l'aspecte general, els complements i bosses que porta i tota una sèrie de factors- ja saps si és mínimament verídic el què expliquen o si només són engalipadors de jubilats. No us penseu, ells també tenen les seves tècniques: parlar fluixet per aconseguir proximitat, no iniciar la conversa amb el motiu principal de la seva visita, dir que venen a revisar el butà (sense portar cap eina ni acreditació).....
Per sort, el Lord -així es diu el vidu de la malaurada Lady-, autèntic amo i senyor del jardí, no està de gaires punyetes i, malgrat la seva avançada edat, encara té la seva capacitat dissuasoria intacta...
I la vida continua igual, en espera del moment oportú, acumulant raons i motius, escrivint l'esborrany d'una història de desenllaç sorprenent i que pretén no deixar a ningú indiferent. Aquesta és una història que s'ha d'escriure en silenci -lànguidament-, com si no s'estigués escrivint, com si els personatges no fossin vells coneguts i cadascú no portés una motxilla del passat -alguna força feixuga i escandalosa-, conegudes i desconegudes, sabudes i ignorades, comprometedores i banals. Tot això conforma aquest submón, aquesta trama que cada vegada tinc més clara al cap. Cada cop els detalls es fan més clars i amb gran subtilesa es van acomodant en el trencaclosques -aquest complex i amb moltes variants- que pretén atrapar al lector que, en aquest cas, cal que -temporalment- mantingui una postura de simple observador, assimilant informació i reservant-la per quan sigui cridat a formar part de l'acció del desenvolupament i desenllaç de la història. A tall d'exemple, hi ha un personatge -provisionalment anomenat  que la coautora em descriu com: "...a un pam de distància, té una mirada hipnotitzant. Podria ser que parléssim -per la seva actitud- d'un rèptil -un àspid, una cobra... un escurçó- que amb la seva llengua escruta i analitza l'aire per detectar-hi les febleses d'aquell que gosa posar-se al davant, mentre espera un moviment a destemps per agafar la víctima desprevinguda. La seva llengua, -com la del rèptil- sobtadament, deixa de ser un objecte de plaer per convertir-se en objecte iniciàtic i preludi del seu atac mortal...". I amb aquestes premisses anem muntant tot el tema!!!!

PS. Només una petita observació: Si tens ous, pren-me l'os!!!!

Un regalet... i un altre... i un per relaxar-se una mica!!!!!!

dimecres, 30 de maig del 2012

DIA ESPATARRANT

Entre tots els dies que hem d'arrossegar-nos pels camins, corriols i dreceres d'aquest despropòsit de vida, sempre -de tant en tant, excepcionalment- en surt algun rodó, espatarrant i superb, com el d'avui. En què et bases? - em diria, inquisitorialment i amb un punt d'incredulitat, un bon amic. Doncs a continuació argumentaré la meva afirmació:
1.- Crec haver desactivat un conat de subnormalitat profunda -amb ínfules de "poderio" il·lusori i irreal- mitjançant l'argumentació, el raonament i l'objectivació del que podia haver passat i s'ha evitat. De fet -atenent a la simplesa de la iniciativa i a la seva nul·la viabilitat-, tampoc era massa difícil i m'ho havien posat en safata de plata.
2.- He concretat el projecte del qual parlava en el post d'ahir. La meva conversa amb la col·laboradora i coautora ha sigut fantàstica i força productiva. Malgrat ha sigut una comunicació formal i no exempta d'una prudència irreal -em consta que està tant o més engrescada que jo i sé que hi posarà tot el que calgui per portar a bon port el projecte-, hem sabut què volíem tots dos només començar-ne a parlar. Ens queden per concretar els tempos, però l'objectiu està definit i estem completament d'acord -de fet, aquest és el compromís- en respectar les aportacions individuals, posar-les en comú i avançar tenint present quin és l'objectiu comú. Moltes vegades, en els projectes compartits prima més l'enfrontament entre els autors que la consecució de l'objectiu final. No és el cas, això ha quedat clar i jo penso que tots dos pensem complir el nostre pacte. M'han agradat molt unes quantes respostes de complicitat natural, allunyades de la façana formal que es pretenia. Cap problema. Un lema -molt més que això- que m'encanta portar fins les últimes conseqüències és Semper Fidelis.
3.- Magnífica sintonia en temes diversos que no tenia prou clars i que veig que es van aclarint. Si tinc una cosa és ser clar. Dic les coses com les penso i actuo en conseqüència. Normalment, no deixo marge per la confusió o per la mala interpretació de les meves intencions. Les exposo i les raono. A partir d'aquí es poden acceptar -amb tots els ets i uts- o es poden rebutjar. En aquest segon cas - normalment per a mi més còmode- només em queda restar a l'expectativa, tot esperant que el temps doni o prengui raons.
4.- Trucades del passat. Sempre és grat i plaent rebre trucades de gent d'altres èpoques amb les que pots comptar i que, només insinuar-los algun tema (o si s'assabenten que pots necessitar-los), s'ofereixen a donar un cop de mà. Aquesta és la veritable amistat, la que mai caduca i no té preu.
5.- Arribada a casa i moment de tranquil·litat, tot gaudint del record dels moments d'aquest dia, amb un got de whisky a la mà, delectant-me -en petites dosis- del moment actual i dels que han de venir. Es pot demanar alguna cosa més? Cal esperar alguna cosa més? No ho sé... Jo, per si de cas, em conformaré amb el que avui m'ha ofert la vida i en gaudiré una i una altra vegada, fent una bona botifarra -expressiva i sonora- als altres moments. Per si de cas, només per si de cas...

Regalets: un, dos, tres, quatre, cinc.... i sis!!!!

dimarts, 29 de maig del 2012

DUBTES ESVAÏTS

La darrera setmana he sigut víctima -és una manera de dir-ho- de dubtes existencials. Malgrat no ho havia fet públic, tenia seriosos dubtes sobre si fer cas a la meva caritat cristiana o tirar pel dret amb una proposta que m'havien fet. La proposta? Només puc dir que és sucosa, sucosa, sucosa... Podria dir que fins i tot -amb perdó- és orgàstica. 
En principi, no veia clar començar una història en la qual la finalitat última dels personatges és -pel mitjà que sigui, com sigui i al preu que sigui- eliminar un competidor -bé, és una manera de dir-ho, el personatge en qüestió no és ni això-, en la que la conxorxa, la complicitat entre bàndols que s'alien -en principi, puntualment- per assolit aquest objectiu i en la que no hi ha cap tipus de pietat, fent sortir la part més cruel i rastrera de l'ésser humà (això sí amb una finalitat legitimada per les bones intencions). A la proposta que m'han fet, em deixen les mans lliures per fer que la història tingui tots el girs possibles. També és cert que qui m'ha fet la proposta, sap que m'encanta el projecte.
El problema és que em conec i sé que una vegada comenci, m'aniré animant i no caldrà que ningú m'esperoni, ans al contrari, necessitaré a algú que em freni en els moments més crítics (encara voleu més sinceritat?). Per sort, tinc una mica d'experiència en aquestes històries i sé que no em costarà tirar-la endavant, més per excés que per defecte. Durant aquesta setmana ja he anat pensant en una trama prou diversa i rebuscada -amb tot de variants- com per fer-la tan original que sembli versemblant. Ja tinc controlades algunes situacions compromeses que han de fer les delícies del lector-espectador.
Per sort, comptaré amb una col·laboració impressionant, una primera figura -això penso jo- del control de les situacions i amb una habilitat infinita per refer les situacions segons els interessos puntuals que demandi en cada moment la trama de la història. Demà hi parlaré. Segur que aquesta persona estarà encantada de estrènyer la nostra col·laboració per aquest objectiu comú! Sincerament, estic força il·lusionat amb aquest projecte!!!
Per celebrar tan magne esdeveniment i admirada col·laboració avui us ofereixo aquests regalets: un, dos, tres, quatre....i cinc (per preparar la batalla)!!!!

PS: Per cert, avui el pinyoleg m'ha fet un mal de collons -que no en els ...-, però aquesta mala llet que m'ha insuflat em farà veure noves possibilitats o opcions per entrar en situació i resoldre aquesta història de la manera més fill de puta possible. Com a mínim, sens dubte, m'aguditzarà l'ingeni!

dilluns, 28 de maig del 2012

POST MIGDIADA

Després d'una bona migdiada, de contestar correus, comentaris i de llegir alguns blocs amics, he pensat que era hora d'escriure alguna cosa -ja fos aprofitable o no- i de fer un post.
Una de les coses més plaents de fer la migdiada -en aquest cas al sofà, davant d'aquest aparell de TV, cada vegada més inútil- és fer l'intent de despertar-se i sentir la remor d'un programa insuls, sense sentit i que només serveix per justificar el sou de quatre cridaners que s'auto-alimenten amb les seves pròpies misèries. En aquell instant, a mida que vas adquirint consciència, tens la sensació d'haver invertit bé el temps i d'haver fet el millor -bé, gairebé- que es pot fer després d'un bon dinar: la migdiada. 
Demà sant Tornem-hi i que ens agafin amb els calçotets posats! Tinc la sensació que serà un dia fabulós, extraordinari i surrealista. Res a dir, res a fer. Com m'agrada haver assolit aquest estat de suamenta total, de tantsemenfotisme absolut!!!! Al final, tot plegat és una gran mentida i no seré jo qui s'amargui ni un segon per coses surrealistes i per gent que canvia d'opinió i de prioritats com qui canvia de mitjons. Serà divertit veure com coses amb una importància relativa es converteixen en temes de vital importància, tot perdent-la al cap d'uns minuts. Ah, a més, demà tinc pinyoleg i no estaré de gaires gilipollades i rebequeries surrealistes.
Fa una estona feia molt bon dia, però ara sento olor a terra humida. Vaig a mirar per la finestra.... Sí, ara han caigut quatre gotes. No han arribat a mullar el terra, però ha sigut suficient per fer elevar aquella flaire de mullena. Com m'agrada aquesta olor!!! Ara només cal que -mentre sento de fons les cançons de la pel·lícula Bienvenido Mister Marshall (La Sexta3)- faci un bon ruixat que refresqui una mica l'ambient.
Mentre, llegiré una mica a Walt Whitman (Hojas de hierba),  preàmbul de la lectura de Jorge Luís Borges, el gran mestre. Aquest matí, mentre llegia alguna cosa -Meditacions- de l'emperador Marc Aureli -un significat estoic-, he trobat una frase genial: La veritable venjança envers un enemic, és no semblar-s'hi.
I així continua la vida, entre llibres i papers embrutats amb notes i apunts de relats escrivibles i d'altres només imaginables.
Avui dos (un i dos) regalets que a mi m'agraden molt!

SON I SOMNIS

Tinc son! Aquesta nit passada he fruït d'una animada conversa amb una amiga -així la considero jo- i he anat a dormir tard (sobre les 3 i escaig). Malgrat el que m'ha costat llevar-me aquest matí, considero aquelles hores com ben aprofitades, com a moments d'aquells que val pena viure, com a paraules ben dites i ben escoltades (virtualment). Sembla mentida com es poden semblar dues persones, com la seva relació empàtica pot ser tant fluida i com poden acabar congeniant. 
Potser el fet de tenir viatges en comú, de tenir vivències al límit en comú, afavoreix la comprensió de la postura aliena. Potser sí que el millor és replantejar-s'ho tot i deixar anar llast. Potser sí que queden molt pocs motius per estar-se per aquí. Potser tot plegat és una gran mentida i el millor és tornar als orígens, tot renunciant a l'artificialitat en la que ens hem acomodat. Potser el millor és viure i morir quan naturalment ens toqui i de la manera que la pròpia vida i destí ens assigni. Potser hi ha masses potser...
Ja fa temps que he decidit que aquest món no és el meu, que el meu entorn no és el meu, que no desitjo continuar per aquest camí ple de revolts perillosos i traïdors en els quals tens mil oportunitats d'estimbar-te, ja sigui per imperícia pròpia o per voluntat aliena. Prefereixo la sabana que, malgrat té els seus perills, t'ataquen de front i els veus a venir. Prefereixo l'enemic conegut, aquell que saps que ho és -tampoc ho dissimula- i que et matarà o morirà, però ho farà cara a cara, de front i lluitant fins el seu darrer alè.
Poder-te lliurar a algú, fins a l'extenuació, sense esperar-ne res a canvi que no sigui l'entrega total i sabedor que l'altre tampoc no espera res més que tu mateix, lliurant-se també a la dansa salvatge i primaria de la recerca de l'extenuació suorosa i plaent. Això és el que compta, el que t'emportes -de fet no t'emportes ni això- i el que podràs recordar en el teu darrer pensament. En aquell moment, no t'esforçaràs per recordar si has pagat l'IBI, l'aigua o la llum... En aquell moment, passaran pel teu cap els moments inoblidables en els quals has fet allò que volies fer per la teva simple voluntat, sense que res ni ningú hagi influït en la decisió de fer possible aquell moment únic. Potser recordaràs moments complexes, però jo em decanto per creure que seran moments simples, senzills, autèntics, sincers i intensos.
Potser tot plegat són somnis (o no), però somiar és gratis i no fa mal a ningú.

diumenge, 27 de maig del 2012

COSES AL CAP

Normalment, gestiono bastant bé -modèstia apart- la munió de coses que em passen pel cap i que fan que la meva vida sigui variada, diversa i, en ocasions, fins i tot divertida. Excepcionalment -com avui- fins i tot faig que aquesta barreja de surrealisme esdevingui productiva. Ara mateix -en el moment d'escriure aquest post- la meva ment bull calculant variables i variants sobre un mateix tema. Simultàniament, analitzo i estudio les reaccions -algunes surrealistes- d'altres temes sobrevinguts (alguns sense cap necessitat). Saber trobar la resposta adient a cada situació sempre ha sigut per mi una autèntica obsessió i mentre escric aquestes quatre -bé, algunes més- ratlles, estic buscant -en un segon pla- la quadratura del cercle per aquestes coses de les que abans parlava i que ni haurien d'importar-me. 
Avui el dia ha començat amb una sessió de pintura -pictòrica, en dirien alguns pijo-progres- d'aquelles que, malgrat fer-se'm una mica pesades, em proporcionen temps i silenci per poder pensar, construir -maquinar- nou relats i històries. 
A les 12:00 h. ja havia acabat (coses de deixar-ho tot preparat el dia anterior). Unes notes ràpides, abans de dinar, seran el germen de noves aventures de personatges surrealistes. Algunes d'aquestes històries no veuran mai la llum i acabaran a la paperera de reciclatge del l'ordinador. D'altres, després de moltes modificacions, acabaran publicades en alguna revista o en algun de recull de contes compartit amb altres autors. Les que considero millors -molt poques-, les que han suportat el pas del temps (sempre deixo que reposin una mica), acabaran en reculls propis. 
Després de la migdiada post-dinar, missatges i correus; trucades, riures i més escriptura. Avui, aquesta tarda, he modificat un relat que vaig escriure fa uns anys -basat en una situació que llavors va ser prou sucosa i extravagant- i del qual en parlava en un post de fa un parell de dies. Res de l'altre món, però ha suportat el pas del temps -hi ha situacions i històries que són atemporals- i es mereixia una revisió. Potser sí que passarà a formar part d'algun recull.
Per sort, demà tinc festa -passat, festa-fotre- i podré gaudir i treballar una mica en un encàrrec que he de lliurar abans del dia 1 de juny. És la continuació d'una sèrie de contes sobre un personatge que sembla ser que ha agradat. Va començar com un personatge -ni tan sols protagonista- d'un conte que tampoc era destacable i ha acabat protagonitzant una sèrie de contes. Quines coses té la vida -a vegades molt reals- dels personatges de ficció!!!!
El regalet d'avui. Potser no li agradarà a tothom, però m'encanta la lletra descarnada i apassionada!!! Vinga, va, un segon regalet!!!

dissabte, 26 de maig del 2012

ENCREUAMENT DE VIES

Si haguéssim de comparar els nostres recorreguts vitals el més fàcil seria fer-ho en relació a les vies del tren. A vegades, en el nostre camí coincidim amb gent diversa -molta apareix, es creua amb nosaltres i desapareix veloçment- i existeix la possibilitat que trens procedents d'altres direccions acabin viatjant per la nostra mateixa via. D'altres vegades, ens trobem frontalment a la mateixa via i, llavors, es produeix el desastre.
En ocasions, aquesta mateixos trens es desvien  -ho sento, mentre escric aquest post, tinc una batalla oberta a l'Apalabrados- i segueixen el seu camí, lluny de nosaltres. D'altres cops som nosaltres els desviats per aquest guardaagulles còsmic que es diu "Destí". El més curiós és que mai podem saber en quin punt del nostre viatge trobarem un encreuament de vies i, malauradament, tampoc podem saber què en sortirà  i quin serà el nostre proper destí. Les relacions humanes són així de capritxoses i mai podem tenir la seguretat de quin serà el següent pas, el següent desviament.
Mentre tot això s'aclareix, vaig a fer una parada en una estació i, previ vermut, faré un dinaret.

divendres, 25 de maig del 2012

HI HAVIA TEMA?

Avui, un de ràpid, a sopar i a veure el partit!!! El post d'avui és tipus paràbola irreal.
Pregunta del dia, de la setmana, de la quinzena, del mes, de l'any: hi havia tema (o, més ben dit, n'hi va haver)? En aquests darrers dies he sentit de forma reiterada -fora de context i de temps- aquesta pregunta. Tot va començar fa un parell d'anys -potser més, potser ja en fa cinc... o deu?-, però sembla que ara tothom s'ha despertat del somni etern. Versió oficial i la que subscric: ni ho sé ni m'importa. Versió mediatitzada per aquesta olla de grills en la que em toca habitar: jo penso que sí, que n'hi va haver. Incipient -en les primeres fases- però sí. De fet, només de pensar-hi m'entra un riure incontinent (i un morbo irrefrenable, ho confesso!!!!). Intento imaginar-me a la feliç parella en plena acció -per intentar racionalitzar allò que em sembla irracional- i, encara avui, sóc incapaç de visualitzar-ho.
D'altra banda -mentre escolto JL Perales, quins collons!!!- analitzo els motius d'aquella situació: una insatisfacció producte de la rutina? Un haver-ho fet tot i la imperiosa necessitat d'experimentar coses noves amb gent nova? Unes ganes irrefrenables d'aventura, de fer allò que està prohibit, de jugar-se-la, de demostrar-se que encara hi havia "poderío"? Potser fou una barreja de tot plegat. Ho entenc i sempre he sigut molt respectuós amb aquestes situacions. També, la meva posició de single de pro, m'ha permès experimentar situacions similars. Força plaents, per cert!!!!
I la meva pregunta és: I a qui collons importa si hi va haver tema o no?????? De fet, què n'he de fer jo -ni ningú- de tot plegat? Ja s'ho faran -espero que s'ho fessin bé i que en gaudiren- tot dos!!!!! Potser hem fet una societat en la què tot i tots hem de ser transparents? Per quin motiu? I el nostre dret natural a la intimitat? Quin Dret ens empara a l'hora de saber la vida i miracles de la resta de la Humanitat? Evidentment, cap ni un!!!! Malgrat això, en aquella època no vaig tenir cap mania en inspirar-me en la seva situació per fer-ne un relat (mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa).
El regal d'avui -no sé si denominar-lo així- pot tenir adeptes i detractors però.... qui no ha ballat això???? Vinga un segon regal per si de cas!!!!  I un tercer regal... és que m'encanta!!!!

dijous, 24 de maig del 2012

THE ARTICHOKE'S MAN

Avui, dia febril i laboriós. Res a dir: al final, l'activitat és el que ens fa estar -i sentir-nos vius. Fins i tot en les meves anades i vingudes en tren -com em meravella l'experiència d'anar amunt i avall en un tren a petar de gent!- el meu cervell, pensa en la possibilitat d'iniciar noves històries. 
Segurament, dec tenir inflamades les meves cel·lules grises o m'estic tornant un ésser digne d'estudi (alguns amics, opinió dels quals em sua la p...., opinaran que ja fa temps que ho sóc). Entre la suor -sí, ja estem davant d'un estiu incipient- i la pudor -el més fins i cursis en diuen olor corporal-, mal dissimulada i camuflada darrera de litres i litres de colònia barata -d'aquelles que surt més barat dutxar-t'hi que no pas amb aigua- les basques són monumentals i provoquen deliris i al·lucinacions similars als de l'LSD. Doncs bé -no ens distraguem de tan magna explicació- resulta que m'ha vingut al cap un conte sobre L'home de les carxofes (es podria haver dit de mil maneres més, totes grotesques això sí!) que tenia un hort en el què hi vivia un escurçó (víbora, en castellà) femella que ell havia cuidat i que es va fer gran. La seva relació era fenomenal i mentre ell li donava llet, ella li espantava els ratolins de l'hort. Un dia..... Bé, s'acaba que ell li fot un cop de magalla, mentre arrenca les males herbes, i la mata accidentalment -producte de ser un autèntic anormal, diguem-ho clar!- i després plora com un capullo per tan gran pèrdua... Explicat així, sense vaselina, és un rotllo de conte, ho reconec, però mira... tot plegat eren vint minuts de trajecte i tampoc podia fer mentalment -el tren va tan ple que no pots ni prendre notes- cap cosa similar a Rayuela o a Guerra y Paz.
Després, comunicació amb la mà de Déu -o flagell d'anormals. Al final, ànimes bessones-, que m'ha posat -atès el contingut de la llarga conversa i amb perdó- com si estigués a punt de passar un cap de setmana -tancats en una suite presidencial o a la barraca de l'hort del tio aquest de les carxofes- amb l'Scarlett Johansson. Què voleu que us digui? Hi ha coses que encara em posen més catxondo que el propi sexe!!! Parlar amb algú que em demostra ser intel·ligent em posa com una moto. Quan, a més, pots arribar a tenir un objectiu comú, ja és per treure el pitet i començar a deixar anar baba... i si, a sobre, s'estableix una bona comunicació i coordinació... bé... quan passa això... ja és de traca i mocador!!!!! Aquests són els petits plaers de la vida!!! Una cita programada -com si fos el metge- acabarà de formar la quadratura del cercle.
Aquestes són les quatre coses que em fan feliç, sóc així de simple: Un bon? relat, una conversa intel·ligent, un bon àpat i un bon -uns quants-.... bé, deixem-ho!!! Tampoc l'ordre és el correcte. Avui no hi ha hagut migdiada. Feina i més feina (bé, coses que jo en dic feina) però pensant en la conversa d'abans, fent punta i maquinant més variants sobre el conte L'home de les carxofes. Una gran tarda, sens dubte!!!!

El regalet d'avui. I una repetició per les coses que han de venir. Pels nens i nenes feliços (com jo!)!!!!!

dimecres, 23 de maig del 2012

CONTRADICCIONS COHERENTS

Avui és un d'aquells dies en els quals faig balanç en el tren de tornada a casa. També és un dia d'aquells que plego ben entrada la tarda i que em fagocita qualsevol intent d'escriure altra cosa que no sigui un post (que no és poca cosa).
El dia ha sigut contradictori però ha sigut coherent. No n'esperava res d'especial d'aquest dia i ha saltat la sorpresa. A primera hora m'he retrobat -una estona, però ha sigut suficient- amb una persona que tenia ganes de veure. No és que siguem grans amics i que estiguem a partir un pinyó -tampoc cal enganyar a ningú ni imaginar-se coses que no són- però sí que n'admiro la seva coherència i -a diferència d'alguns- la seva dignitat. És contradictori sentir alguna cosa positiva -bé, més d'una... de fet bastantes- per algú amb qui tampoc tens massa afinitat? Jo penso que no! De fet, malgrat hem tingut postures clarament enfrontades en temes puntuals -cadascú defensant la seva postura, penso que amb sinceritat i sense cap altre ànim que fer que les coses funcionin el millor possible, equivocadament o no- el que és indubtable és que no puc menys que sentir admiració per algú que ha de remar en aigües turbulentes i conviure amb taurons -deixem-ho en hienes- que regalarien el seu cul -l'oferirien sense dubtar ni un moment- a canvi d'un copet a l'espatlla o d'un somriure fals i hipòcrita. Només per aquesta demostració de dignitat i coherència, ja compta amb tot el meu respecte. D'altra banda -dit sia amb tot el meu respecte i amb les reserves corresponents- podria afirmar que, fins i tot, se m'ha revelat un atractiu físic que fins ara no se m'havia fet evident.
Després, dinar en bona companyia. Els meus àpats són sagrats i prefereixo dinar sol abans que en companyies que no em desperten cap tipus de sentiment positiu. Considero el fet de menjar un acte íntim, com tots aquells que esdevenen naturals i imprescindibles. No m'agrada menjar amb gent que en desperta confiança, a la que no acompanyaria amb els ulls clucs a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància.  Avui he compartit estovalles amb gust i volgudament. Si no hagués sigut per un pastís gelat rebel!!!!
Tornada en tren, que és on he escrit quatre apunts que, una mica guarnits, conformen aquest post. Tampoc amb massa intenció, només amb la pretensió de deixar constància -potser algun dia deixaré d'escriure en aquest bloc i em posaré a llegir-lo- del pas d'un dia més, de l'existència d'estones plaents que compensen les males estones i els mals pensaments... i perquè no dir-ho, també és una manera d'alliberar les quatre pensades que em venen al cap quan comprovo que n'hi ha que -con deia Luis Eduardo Aute- "cambian las masas por las nalgas, según los malos rollos de la edad".

Avui un parell de regalets (un i dos) una mica.... no sé.... vosaltres direu!!! A mi, m'agraden i formen part dels meus anys més joves.

dilluns, 21 de maig del 2012

PLAY IT AGAIN, SAM!

Avui us faig els dos regalets de principi per tal que els assaboriu mentre llegiu (un i dos). 
Hi ha coses que són meravelloses i dues d'aquestes coses són les pel·licules a les que pertanyen els regalets d'avui. Que són velles? Doncs sí, són velles, però també són belles i m'encanten. Aquesta tarda, mentre m'estava quedant tòtil, tot preparant la migdiada -ja s'ha convertit en venerable costum- he canviat de cadena de TV i estaven fent la pel·lícula Esmorzar amb diamants. Finalment, poca migdiada he fet, però he tingut el plaer d'escoltar una vegada més aquella banda sonora que em transporta a altres temps, a altres llocs i a altres companyies.
Passada una estona, ha sonat el telèfon -el mòbil- i era un amic d'altres temps. La conversa, sobre un altre amic i sobre l'ajuda que necessitava -i que rebrà, Semper Fidelis- ha acabat amb unes frases que m'han deixat estupefacte per crues i realistes: "La felicidad absoluta sólo la alcanzan aquellos que conocen el dia de su muerte. Los que saben que tienen fecha de caducidad y les dá igual todo: hagan lo que hagan gozan de impunidad, son transparentes y se lo pueden permitir todo". Acabada la conversa he penjat i, amb els darrers moments de la pel·lícula, he pensat que el meu amic tenia raó: Si saps que tens data de caducitat, tant és el que facis. Saps que has de morir igualment i per tant, què hi pots perdre? D'altra banda, qui renunciaria al gust de fer tot allò que sempre ha tingut ganes de fer i al que ha renunciat per contenció? És simple, extraordinari i pervers... però és així!!! Alguna avantatja ha de tenir saber-te mort anticipadament!!!
Avui he continuat amb la meva lectura de l'Ulisses del James Joyce. Molt recomanable, malgrat pugui semblar un pal monumental. Ahir vaig acabar Dublinesos, del mateix autor i em va deixar un regust d'insatisfacció per haver-se acabat massa d'hora. Jo volia gaudir-lo una mica més. Per aquest motiu vaig començar aquest altre llibre. Persevero amb altres autors -Bukowski, William Borroughs, Truman Capote...-, aquests maleïts i representants de la decadència -o no!- d'allò que anomenem, amb majúscules, Civilització. Tot plegat, els considero profetes i visionaris -tinguem en compte que les seves obres són de la primera meitat del segle XX- de la autodestrucció de l'ésser humà. 
Avui poca cosa em queda per fer. Una darrera passejada pel jardí, el darrer obsequi al gos -en forma d'alguna exquisidesa d'aquelles que el fan tornar boig- i tancar la paradeta, que demà pot ser un gran dia! De fet, pot començar com el cambrot del germans Marx i pot acabar com una carnisseria -pròpia del cinema més gore- a la consulta del meu pinyoleg. Tot plegat... és el que hi ha i només podem demanar que en Sam -poseu-li el nom que vulgueu- ens la torni a tocar.

diumenge, 20 de maig del 2012

TEMPESTES

Mentre fa estona que pou i pedrega, aprofito per rellegir i resdescobir  obres magnífiques de Monterroso, Héctor Quiroga, Roberto Bolaño... i de tot un seguit de genis del conte. Concretament, també repasso escrits de Txèjov, Poe i... una singularitat magnífica de l'Oscar Wilde titulada De profundis.  
Avui és un dia gris, que convida a la lectura i a la escriptura. El títol que buscava ahir? Em sembla que ja l'he trobat (almenys provisionalment). Aquestes són les meves preocupacions, les meves cuites actuals. Ni en necessito ni en vull d'altres.
Demà comença una nova setmana, un nou repte, una nova cursa. És una setmana curulla d'esdeveniments, de compromisos, de coses per fer. Ja m'està bé. Tampoc voldria limitar-me a passar per set dies sense més, sense cap objectiu. 
Avui seré breu. Necessito acabar un parell de coses que tinc compromeses per, com a molt estirar, demà a la tarda. N'hi ha una que ja la tinc pràcticament acabada, però l'altra se'm resisteix i no trobo la manera d'acabar-la. Quan estic a punt de deixar-la per bona, surt aquella maleïda consciència i em diu allò de: "ho pots fer millor". Llavors, en un acte d'autèntica vergonya, torno a posar-m'hi sense aconseguir un resultat del tot rodó.
Ho deixo, vaig a posar-m'hi una altra vegada. No voldria quedar malament amb la meva pròpia consciència!!!!
Un regalet.

dissabte, 19 de maig del 2012

TÍTOLS I CIRERES

Gran dia aquesta dissabte!!! D'una banda, porto tot el maleït dia donant-li voltes al títol (no-titol) d'un relat. No hi ha manera, no sóc capaç de trobar un títol adient per un relat que -malgrat sigui lleig que ho digui jo-, m'ha quedat prou bé. Continuaré buscant, quin remei!!!
Mentre pensava en el títol, he sortit una estona a prendre el sol al jardí. Malgrat el dia ha començat núvol, ha acabat arreglant-se -l'home del temps que es dediqui a vendre pipes- i ara fa un dia meravellós. Amb el tràfec d'aquesta setmana, no havia vist que el cirerer ja tenia cireres madures. És un cirerer jove, de dimensions reduïdes, que vaig plantar fa un parell d'anys. Degustar unes quantes cireres -aquestes ens el seu punt òptim de maduració-, mentre penses en coses alhora importants i intranscendents -el títol d'un relat que, segurament, tampoc es publicarà mai-, transmet una sensació de tranquil·litat incomparable. També serveix per assaborir un pre-estiu que ha de ser especialment important. Poc després, arribarà la tardor, cauran les fulles i el vent se les emportarà. Aquestes fulles verdes estan en un permanent compte enrere, tot esperant la seva mort i desaparició. Tampoc vull avançar-me. Cada cosa arribarà quan hagi d'arribar i esdevindrà com hagi d'esdevenir. El més important és estar preparat -sobretot moral i anímicament- i tenir la força necessària per fer efectives les decisions i accions predeterminades. Els que em coneixen saben que si em caracteritzo per una cosa és per tenir les coses previstes i apamades -malgrat pugui semblar el contrari- molt abans del moment crític. També saben que no em tremola fàcilment el pols.
Per un moment em pensava que havia trobat un títol: "Miradetes".... però no, no m'acaba de fer el pes! Continuaré buscant.... quin remei!!!!
Un regalet, un altre i un altre (avui em venia de gust escoltar això).

divendres, 18 de maig del 2012

ASSORTITS DIVERSOS

Em pensava que tornaria a casa més tard, però avui és divendres i el cansament de tota la setmana -combinat amb la meva avançada edat-, comença a fer estralls. Avui ha sigut un dia d'assortits diversos, de menús variats.
D'una banda, una tranquil·litat inusitada -i fictícia- a la feina, cosa que sempre s'agraeix i més en divendres. Malgrat tot, a darrera hora el corre-corre de sempre. 
Arribada a casa, dinar i migdiada trencada per un assaltant del son, pertorbador de somnis i fdlgp que només despenjar el telèfon m'ha dit -amb veu mecànica - "Buenas tardes! Estamos recorriendo su zona para hacerle la mejor oferta en telefonia...", amb un accent sud-americà que no podia amb ell. Ja està, la migdiada a prendre pel c...!!!
Contestar correus -de forma volguda i amb ganes- i conversa animada i molt interessant amb una amiga. Tard, es fa tard!!! Amb la conversa ja no recordava que havia quedat per fer un mos amb uns amics i per poc no arribo tard. Res complicat: uns assortits de patés i formatges amb unes torradetes i uns gotets de vi.
El més important d'aquestes trobades és la grata companyia, la tertúlia sobre el cel i la terra, sobre els homes i la Divinitat. Un parell d'horetes i tothom cap a casa, que és divendres i la penya està cansada de treballar. És el colofó magnífic a una setmana desigual, dispar, amb llum i ombres... i amb un canvi d'actitud davant la vida força important. Pelarte-la -amb perdó- tot i tothom té aquests avantatges: res ni ningú són motiu de preocupació (en alguns casos, cal exclamar: Ja era hora!!!!). La vida es torna més fàcil, més tranquil·la, més vivible. Deixar de discutir per coses que -malgrat són evidentment necessàries- personalment no t'aporten ni et treuen res, et proporciona un aura de serenor pròxima als santons hindús. Veure com altres donen voltes a temes totalment obvis i que no mereixen ni dos segons de discussió, fa un retrat de la manca de criteri i de preceptes i conceptes clars.
Doncs bé, ara dos dies diferents: dos dies de dedicació absoluta a reconstituir l'ànima i el cos. 
Avui un regalet amb ritme per començar bé el cap de setmana!

dijous, 17 de maig del 2012

EL GRAN BUIT

Avui dia de presses (encara ara). Visita frustrada (amb les ganes que jo en tenia!!!!), però privilegi de contestar correus surrealistes a tort i a dret.
La vida és així! Ho sento però no puc ser falsament amable -hipòcrita en termes clars- davant de les provocacions a la meva intel·ligència. Jo no en tinc la culpa de que alguns intel·ligents -una extensa i àmplia trajectòria els avala- es pensin que jo sóc un ruc i que intentin donar-me la volta. El més espectacular és que intentin fer-ho amb arguments de pa sucat amb oli que no s'aguanten per enlloc. 
Deixem-ho, no s'ho val! No vull albergar ni un gram de mal rotllo per quatre propietaris d'un crani completament buit. Només una cosa: la història es repeteix cíclicament i d'aquí a uns dies tindre(m) l'oportunitat de comprovar-ho. Estic segur que acabaran fent palès quan resolutius són!!!!
Jo continuo -amb moments puntuals, que no he aprés a reprimir, d'indignació- en un núvol. De fet, no permetré que ningú em baixi d'aquest núvol. No consentiré ser víctima -ni patir- dels despropòsits aliens. Ara he aconseguit la serenor i no vull desprendre'm d'ella. És així de simple, així de senzill!!

Un regalet i un altre.

dimecres, 16 de maig del 2012

LABERINTS I TEMPTEJOS

La meva contesta a un correu ha inspirat gran part d'aquest post. Cal atabalar-se si et perds en un laberint? No. Sabedors de que tot laberint té una entrada i -almenys- una sortida, només cal tenir el temps, la paciència i la serenor necessària per trobar-la.
Avui els regalets (un i dos) els faig a mig post i els dedico a totes les persones que busquen la sortida del laberint.
El dia? Bé, el dia bé! Malgrat un observador extern hagués pogut dir que he tingut motius per tenir algun sentiment desagradable, tot plegat ha sigut molt clarificador. A vegades res sembla el que és, ni és el que sembla. Al final, què importa realment? Potser no som senyors de decidir quan s'acaben les coses? Què trist no ser capaços de poder-ho decidir!
Demà espero una visita que pot ser força interessant. Tinc moltes ganes d'experimentar -jugar una mica, en llenguatge clar- i l'esperança de portar a bon terme la negociació i les converses. De tant en tant, convé deixar-se anar i gaudir de la dansa del contrincant. Observar com desplega tota la seva varietat de plomes de colors per cridar l'atenció, talment fos un paó en zel, sempre és un espectacle instructiu i ple d'una curiositat -fins i tot morbosa- de saber fins on està disposat/da a arribar. Ah, el tempteig, l'etern tempteig!!!! La temptació, la juganera temptació!!! Bé, hauré de desplegar les meves habilitats més fines i subtils. El/la meva oponent s'ho mereix i seria de molt mala educació respondre o intentar jugar des d'un pla inferior d'intel·ligència i subtilesa. Sempre he respectat a aquells que -malgrat pugui tenir-hi més o menys afinitat- han provat ser dignes contrincants. Tampoc em cauen els anells de reconèixer, arribats el cas i si ho han demostrat, la seva superioritat. Pot ser divertit, molt divertit!!!! 
Ara unes maduixes -fresquetes, fresquetes, acabades de collir- amb nata. Després? Després no ho sé. Ningú ho sap!!!

Un darrer regal...

dimarts, 15 de maig del 2012

L'ART DE PERDRE EL TEMPS

Avui tardaré una mica a escriure aquest post -he decidit continuar perdent el temps (cada vegada ho faig més hores al dia i ho trobo força profitós)- i gaudir de la pausa estèril, dels pensaments inconsistents i de la dinàmica de no fer res considerat "útil".  Què curiós! Per quin motiu considerem que no fer res és perdre el temps? No podríem dir que guanyem aquest temps que no ocupem en fer aquestes coses "importants", que les normes socials i morals ens impulsen a fer, de forma compulsiva, sense un objectiu massa definit i amb l'única intenció de poder considerar no hem deixat passar el temps gratuïtament?
Tot plegat, què hem de fer? Hem de passar-nos el dia pensant en bancs i caixes, Administracions Públiques, empreses públiques, organismes i altres coves de vividors que fa temps haurien d'haver fet fallida si no fos perquè constitueixen la menjadora dels paràsits que ens han portat a l'actual situació? Algú pot pensar, a aquestes alçades, que alguna vegada algú demanarà algun tipus de responsabilitat a aquells que ens han fet creure -i ens han avocat a fer-ho- que podíem viure com a rics, sabedors que la pretesa riquesa en la que basaven el seu quimèric "Estat del Benestar" només era un bast miratge, una fantasia preparada per perpetuar-se a la "casta".
Prefereixo pensar en el darrer i en el proper dia en el què el meu alè tebi humitejarà el clatell d'alguna dona, fet previ a resseguir amb la meva llengua el lateral del seu coll, suaument, tendrament, continuant inexorablement -i plaentment- per la resta del seu cos... Bé, deixem-ho! No voldria provocar instints rebels i sensibles que només aspiren a emprar el seu temps en fer alguna cosa pràctica i "resultona". Darrerament, jo estic més per fer coses plaents, sense un sentit pràctic, tendents a la satisfacció que em provoca el fet de saber que el que estic fent només pot provocar una situació neutra, en la qual cadascú pugui triar què vol i què no vol. Que cadascú sigui víctima i botxi dels seus propis desitjos!!!!
Per aquells que encara no han entès res -avui potser estic una excessivament metafísic- o que símplement passen del meu pensament expressat en aquestes ratlles, he penjat aquest dibuix. Només cal que "perdin" el temps buscant les diferències que els fa distints. Que quantes n'hi ha? Si us plau!!!! Sembla mentida que encara no hagueu entès res: cadascú trobarà les diferències que vulgui trobar-hi, ni més ni menys! No crec que trobar-les totes o cap sigui un fet transcendent en la història de la Humanitat!!!
Un regalet i un altre (repetits però que em fan posar la pell de gallina). Escoltat això -en absolut silenci, amb la ment en blanc, deixant-se envair per aquesta dolça veu- és una magnífica "pèrdua" de temps.

dilluns, 14 de maig del 2012

MEDIOCRITAT I EXCEL·ÈNCIA

Tinc una espècie de creuada personal contra la mediocritat. Tampoc vull dir que tot el que faig o pel que em significo sigui d'una excel·lència extraordinària però, en tot cas, sí que porta incorporat aquell plus d'esforç propi -no parasitari- tendent a l'efectivitat i a l'eficàcia. Sempre puc dir -amb molt d'orgull i conscient de les meves pròpies limitacions- que si una cosa no l'he fet millor no és per desídia o per aquest tansemenfotisme mediocre que sembla haver arrelat amb força en la nostra societat actual. En definitiva, no em val allò de "i què vols que hi faci???" o "No puc fer-ho res més!!" Això tampoc vol dir ser un obsés de la perfecció, un buscador de la quadratura d'un cercle impossible d'assolir i que no serviria per res.
Deixem-ho! Anem a coses molt més positives: encara recordo una -la- conversa del dissabte al vespre (nit-matinada). Meravellosa interlocutora i fenomenal  conversa: sincera, descarnada i, com tot allò que és natural, brutalment realista (impressionant!!!). Un plaer, un autèntic plaer!!! Ja feia temps que tenia ganes de mantenir una conversa com aquesta!!! Encara dono voltes a molts arguments aparentment simples i senzills, però que són d'una complexitat genial.
Avui? Avui retorn a més mediocritat. Vistes des del turonet? Autocomplaença, justificació de la pròpia existència amb foment d'activitats surrealistes (tan inútils com costoses)... i torna a començar! No, no malbarataré l'equilibri i la força que he assolit durant aquests dies, preocupant-me per autèntiques bajanades!!! No s'ho mereix(en)!!! 
Petits -i senzills (autèntics)- plaers: les prunes -clàudies-, encara verdes i petites, que veig des del despatx com imatge de l'esperança d'un juliol dolç. No em calen gaires coses per ser feliç! Aquesta setmana festival!!!! Un altre motiu -espero que amb relat apassionat i eròtic- per extreure alguna cosa positiva de tot plegat.
Fa una estona parlava amb una persona -una amiga- que elogiava la meva capacitat d'ironitzar -en uns textos que li he passat per publicar-los en una revista- sobre l'absurd. La meva resposta era clara: "La pròpia vida és tan absurda com els éssers que la viuen. O potser no són absurds uns éssers que, sabedors que han de morir, s'entesten en malbaratar la seva vida -amb data inconcreta i incerta de caducitat (us imagineu que això passés amb les llaunes de conserva? Seria com una ruleta russa!!! He de fer-ne un relat)- en patiments absurds per temes absurds i amb finalitats o ambicions absurdes? Pot haver-hi absurditat més gran? Jo només retrato -amb més o menys encert i habilitat; d'una manera exagerada, grotesca i caricaturitzada- els tics humans (irracionals, contràriament al que caldria esperar)  -evidents per a qui vulgui observar-los- que conformen aquesta òpera bufa que és la vida."
Un silenci i assentiment -"...sí.... és clar....!!"- de la meva interlocutora m'han posat de manifest -bé, més aviat m'han deixat amb el dubte o amb la impressió- que: o no ha entès res, o s'ha pensat que la meva follia (si fos famós, en dirien genialitat) ha assolit proporcions descomunals. Cal preocupar-se per això? No: seria absurd!!!
Un regalet i un altre per tots aquells que teniu la gentilesa de llegir les coses que em passen pel cap (amb més o menys encert) poc abans del brenar-sopar.

diumenge, 13 de maig del 2012

NOMÉS UN SOSPIR.

Talment s'apaga una espelma, s'esvaeix el miratge -meravellós, superb, necessari i fantàstic-  del meu oasis. Només ha durat un sospir -quatre/cinc dies en la immensitat de la eternitat- però ha sigut prou beneficiós per afrontar els primers cinc minuts -potser menys, depèn de la seva concentració- d'exhibició subnormaloide. La vida és així... la partida és així!
Malgrat tot, sempre em queda el consol de saber que abans d'un mes em podré tornar a permetre el luxe d'una setmana d'interregne en aquest Imperi del despropòsit. Només cal fer el possible per tal que tot plegat m'afecti el menys possible i arribar-hi.
Han estat dies de potent creació. Des d'un principi on els haikus i els tankes eren els protagonistes, he passat a fer el que diuen -benevolentment, aquells que són amics- millor: els relats curts, no exemptes -volgudament!- de trets irònics. He recuperat alguns personatges: l'Evarist, el Pol, Lo Babes, la Irun -he refet un relat seu escrit l'any 2004 que m'ha quedat impressionant, modèstia apart-, la Barragana (Concepció Negre) i algun secundari més per conformar una sèrie de relats en els quals barrejo personatges de diferents històries i, malgrat respecto els perfils que els vaig assignar quan els vaig crear -amb les modificacions del pas del temps-, he permès que un nou alè d'aire fresc redefinís unes relacions totalment surrealistes. He fet un relat eròtic -gènere no massa habitual en mi-, gairebé porno, entre Lo Babes i la Concepció Negre que m'estic plantejant penjar. Ah! I l'escena d'un relat -"Només carn"- entre la Concepció Negre i el Pere Pamplona -li canviaré el nom, no m'acaba de fer el pes. Tinc una especial (massa) tendència a assignar noms geogràfics als meus personatges- que treu guspires: és el moment en el qual ella l'abraça desconsolada i és fa evident que, amb el contacte intens dels cossos, ell ha tingut una erecció de grans proporcions. Lluny d'apartar-se'n ella intensifica el fregament i recorda altres temps...
Bé, no explico res més. Aquest propers dies em queda la feina de sempre: refer, polir, i -si ho considero- penjar-ho. Fins llavors, encara he d'empescar-me -malgrat només sigui esquemàticament- altres històries. Mica en mica...
Ara toca començar a pensar en un vermut que faci camí al dinar.
Un regalet  i un altre (aquests especials per l'Ariadna i Sa Lluna).

dijous, 10 de maig del 2012

SABER ESPERAR

Ara que estic desconnectat de la civilització -bé, a estones- redescobreixo el valor de la paciència, de deixar córrer el temps i esperar.
Finalment, quan arriba el resultat esperat, l'esdeveniment anhelat o la circumstància propícia, es produeix un esclat de joia -mal dissimulada i poc continguda- que compensa el temps de contenció, d'esforç, de treball fosc i ocult, de tensions internes i d'intimes frustracions.
No ho puc negar: estar molt de temps preparant una cosa i veure'n el resultat final em motiva a continuar en aquesta creuada en pos de l'equilibri. Moltes vegades, l'ajuda -important i decisiva- d'altres és del tot necessària per tal d'aconseguir els objectius. La satisfacció, en aquests casos, ha de ser compartida amb aquells que han fet possible el resultat final. M'encanta que les coses surtin bé (com deia el coronel Smith)!!!!
De la resta, poca cosa: grans passejades, escriure molt i bé (això crec), bones menges, millors -i intel·ligents- converses... i serenor, molta serenor!
Ho deixo. Ara és hora del brenar-sopar. Avui faré un extra i elevaré la meva copa de cava -un dia és un dia- pels moments esperats i arribats, per l'amistat i per la paciència, que és la mare de la ciència!

PS: Vagi des d'aquí el meu sincer condol envers un amic que aquesta tarda m'ha dit que, a un amic comú (ja sabeu: amics, coneguts, saludats...), se li ha punxat la nina inflable (mira que n'és de rara la gent!). N'hi ofereixo una per tal que es consoli. Jejejejejejejeje!!!!!! Ho sento, ho sento, ho sento.... però era inevitable (dient-m'ho has provocat a la bèstia. Sembla que no sàpigues com m'agrada la conya)!!!!! Si no l'accepta, sempre pot optar per la més absoluta soledat (que, a vegades, tampoc és dolenta i serveix per reflexionar sobre tot plegat). En pot sortir un bon relat d'això!!!

dimecres, 9 de maig del 2012

VIURE EL DIA

Avui poca cosa (que ha esdevingut molta). Només les quatre trucades i els quatre correus de rigor (sempre sobre els mateixos, inversemblants i surrealistes temes) i la resta, relax. El dia ha sigut meravellós i radiant. De bon matí he fet la primera passejada per aquestes muntanyes.Estan verdes i magnífiques, amb els rierols pletòrics, després de les darreres pluges. No falten les fonts naturals i els brolls d'aigua per mitigar la sed del caminant.El pas tranquil, la reflexió serena, la parada per observar l'entorn i l'haver matinat obren la gana per esmorzar i harmonitzen l'esperit. 
La resta del dia ha esdevingut una lluita constant contra el paper en blanc. Com em sol passar cada vegada que estic en aquestes contrades, he esdevingut l'indiscutible vencedor i he transformat els moments viscuts en uns haikus i tankes -darrerament m'interessen aquestes modalitats poètiques- força -crec, modestament- reeixit..
No vull estendre'm massa. Tampoc és qüestió de fer un cant espiritual o res semblant. Ja queda poc -o molt, segons com es miri- del dia i tinc una sensació -una convicció- que feia temps que no tenia: ha valgut la pena viure aquest dia!!!

diumenge, 6 de maig del 2012

I'M TIRED

Realment, estic molt "tirat". És una qüestió física barrejada amb un cansament anímic. Potser és que no sé viure la vida?
Fa unes hores, una amiga em feia una reflexió que, a continuació us transcric:
Té sentit la vida amb un cos espatllat?
La vida no té sentit, amb cos espatllat o sense!
Efectivament, potser el millor és no entestar-se en  buscar cap sentit a la vida, cap objectiu final. Potser la felicitat rau en no buscar -ni esperar-ne- cap mostra de racionalitat, de normalitat, de lògica... Potser tot és caos i un terra movedís del que mai podem refiar-nos? Potser busquem una estabilitat que no existeix? Potser ens hem de limitar a viure sense esperar-ne res més, sense cap aspiració o esperança? Potser només som conillets d'índies que viuen les seves vides en un Gran Hermano universal? No ho sé!!!
Ja fa temps que he deixat de tenir cap tipus d'obsessió per perllongar la meva vida més enllà del que sigui necessari. No tinc cap mena d'interès per assistir al lamentable espectacle de la meva decrepita existència. Ho sento, és així com ho penso!
...Abans d'ahir, ahir, avui, demà, passat demà... i tota una vida navegant entre aigües turbulentes, aigües obscures que mai deixen veure el que s'amaga en el fons de l'estany. Potser no cal haver de conviure amb tot això i és possible viure una altra vida!!!
Avui no és un dels meus dies més optimistes -tampoc és que en tingui gaires- i deu ser que avui és un d'aquells que cal dir-ne dies realistes. Potser més val anar a dormir d'hora i cloure'l quan abans millor. Potser sí que sigui això !!!!


LOSING MY RELIGION (ESTAR BUIT)

Malgrat pugui semblar que ara algú ha descobert que les persones podem arribar a estar buides, fa molts anys que aquells que tenim per costum lliurar-nos en cos i ànima als projectes en els quals estem implicats, necessitem -de tant en tant- reinventar-nos i regenerar-nos. A la vida hi ha moltes maneres d'afrontar els projectes -la pròpia vida és un gran projecte- però bàsicament n'hi ha dos: 
a) D'una banda hi ha els que fan el que sigui, com sigui i a la hora que sigui. Són els que -per no acceptar fer bajanades ni arrossegar-se com un llimac, en ares a la eficàcia i la eficiència- estan malvistos i considerats antipàtics (és a dir: si no fas la subnormalitat que et demano, emmerdant a tothom, no ets bo).
b) D'altra banda hi ha els que supleixen aquesta disponibilitat substituint-la per l'adulació constant, el sí permanent -emmerdant als que sí que penquen, però en benefici propi- fins i tot davant les bajanades més escandaloses i una actitud -patètica i rastrera- més tendent a la recerca obsessiva i compulsiva de la medalleta que a l'objectiu últim: l'eficàcia i l'eficiència.
Aguantar molt de temps aquestes situacions, crema molt i et fa perdre la confiança en tot(s) plegat(s). Fins i tot et fa plantejar l'essència bàsica i primitiva d'allò que constitueix la teva religió. Potser és millor llepar que pencar? Eus aquí el gran dilema existencial!!!! En aquest cas, potser seria preferible reinventar-ho tot de socarrel o dedicar-se a una altra cosa. Potser aquest és el gran problema de tot plegat: massa gent disposada a llepar i poca gent disposada a pencar.
Avui és diumenge i tocaria descansar. A vegades, el propi cansament acumulat impedeix poder descansar, de la mateixa manera que l'esgotament i no dormir durant molt de temps provoca encara més insomni.
Ho deixo. He d'aprofitar aquest diumenge. Per sort, aquesta propera setmana tindrà diversos diumenges!!!
Un regalet.

dissabte, 5 de maig del 2012

PUNTS DE CONTACTE (II)

La vida són punts de contacte, punts de reunió i un únic punt final. Continuo cansat i amb la necessitat imperiosa de descansar, oxigenar el cervell, recuperar l'ànima i reconstruir-me. Això últim, ho escrivia fa un moment en un correu electrònic a una amiga. És cert, tinc les piles esgotades i unes ganes tremendes -i el risc, ara ja sense cap importància- de retratar a algú. He de descansar!!!!
Ahir al vespre, reunió gastronòmica -de fet, el menjar era el menys important- d'urgència. A darrera hora, convocatòria de sopar. Gent d'altres èpoques amb gent d'aquesta època -però d'altres llocs- comentaven la jugada i escarnien -sense cap pietat ni mirament- als "aprenents de bruixot". Per un moment -només un instant, ho confesso- vaig sentir pena i una certa vergonya aliena (i no pels que estàvem allà reunits). També vaig experimentar un sentiment de pertinença i d'adhesió que darrerament va in crescendo i que no és compatible amb cap fidelitat -ni tan sols neutralitat- envers els "aprenents de bruixot". Saber algunes interioritats acaben de desmuntar aquella minúscula i dubitativa percepció de que "alguna cosa es deu fer bé".
Aquest matí, nou punt de reunió. Havent dormit poques hores, he assistit a un dels actes que més respecte -i emoció continguda- em causa. Sóc una persona forta, perseverant, que no s'arronsa fàcilment... però això em supera!!! Potser haver assistit a diversos actes d'aquests tipus, en temps molt difícils, amb una càrrega emocional molt intensa, m'ha fet reticent i molt selectiu a l'hora d'assistir a aquestes reunions. En tot cas, aquesta vegada volia anar-hi i tocava -per coherència, fidelitat, lleialtat i, sobretot, amistat- anar-hi. 
I la vida continua, amb els seus moments àlgids i els seus moments més baixos, amb les seves penes i les seves alegries -no us penseu, també n'hi han i, per escasses, són més apreciades-, i amb totes les coses i sentiments que conformen aquest llarg i dur camí que ens ha tocat recórrer. Les pedres i sots del camí són traïdors i provoquen caigudes, però el caminant ha d'aprendre a sortejar-los o -si cau- a tornar a aixecar-se i continuar la seva marxa. Una pelada més als genolls, un morat més de la caiguda són estigmes que ens enriqueixen i ens recorden la nostra gran debilitat front al món. 
Per avui ja n'hi ha prou. Avui toca futbol, lectura i escriptura. També toca un record -solidari- pels amics, pels seus sentiments i per les seves penes, tot esperant que passin el més aviat possible... Tampoc és demanar i desitjar massa, no?

divendres, 4 de maig del 2012

PUNTS DE CONTACTE (I)

Setmana dura en molts aspectes! No entraré en detalls, no s'ho val -bé, sí que s'ho val, però prefereixo obviar-ho-  i tampoc solucionaria res. És el que té ser un simple mortal, que el teu poder "solucionador" és limitat. Finalment, pena solidària intangible però intensa. Aquell punt de contacte eteri però transmissor d'una energia que no es ven ni es compra: s'ofereix i es regala.
Començo pel final: Avui nou retrobament amb la "noia del tren". Bossa Tous de color marró (pell) i texans, per més concreció. Escoltant música des del seu mòbil -bé, smartphone- mentre les sardines de les llaunes estaven més còmodes que nosaltres. No diré que la culpa és d'aquells que amb bicicletes, carrets i d'altres estris semblants ocupen l'espai de diversos passatgers -no cauré en aquesta trampa fàcil- i sí que acusaré a l'operador ferroviari -Renfe, per més detall- de posar poques unitats als trens que tothom -menys ell- sap que van cada dia saturats. Gestioni qui gestioni Rodalies sempre serà igual: el mateix gos amb distint collar! En definitiva: continuem igual.
M'he enganxat a un joc: Apalabrados (versió catalana). És un scrable en versió app. Força aconseguit -amb les errades habituals en aquestes coses- i que distreu molt (ja sabeu: sales d'espera de dentistes, viatges en tren o Metro, etc...). Necessito distracció i aquesta és la més intel·ligent que he trobat. Bé, he probat altres "distraccions" -que d'altres em busquen contínuament- però les he descartat per surrealistes i per orfes del més elemental rastre de sentit comú. No, no ho faré: ja m'estic escalfant i m'he promès viure aliè i impertèrrit davant del despropòsit. Obviar és més pràctic que intentar fer florir una pedra o que confiar en la memòria dels peixos.
De moment ho deixo. He de marxar!