dilluns, 27 de febrer del 2012

TOT ESPERANT LA PLUJA...

Mentre espero la pluja, observo com algú -pretesament ianki, dit sia amb tot el meu respecte- té una malaltissa obsessió per llegir els meus posts de principis del 2009. Aquella era l'època de La Barragana i de les llargues nits d'hospital. Encara recordo amb profunda estimació personatges com en Pol, la Montse Mar..... Com passa el temps!
Deia que espero la pluja -assegut, això sí- amb el paraigües a la mà, no cal descuidar-se. Passo hores escrivint tot d'apunts inconnexes i -aparentment- sense sentit. Només la posterior tasca de connexió -talment fossin fils elèctrics- és el que proporciona flux i conductivitat a tot plegat. Poso una mica de música i una mica més.
La pluja és una amiga de la que només es pot dir una cosa: tard o d'hora sempre retorna. La seva reaparició és inexorable. És una d'aquelles de les coses de la vida que saps que passarà. Tampoc pots evitar-ne el retorn. Només pots tapar-te tant com puguis i estar preparat per tal que no et deixi xop. Aquesta és la meva pretensió i, per això, torno a reviure cadascun dels passos donats en cada història i amb cada personatge. El pas del temps dóna una visió molt diferent de tot plegat i fa que les reaccions airades d'alguns personatges, actualment, esdevinguin grotesques.
Avui festa -bé, mitja festa: sempre hi ha algun Iluminati disposat a esguerrar-te-la- (música i més música). Demà no: demà fes-te fotre! S'ha de pencar, quin remei! No, no hi faré cap fàstic. Per sort, sempre he tingut l'habilitat. de saber gaudir de la feina i de tot allò que l'envolta. Sóc així de raret, què voleu que us digui? Suposo que en aquesta vida, tots tenim dèries més o menys confessables.
Doncs au, a descansar i ser feliços, que la infelicitat ja truca sola a la porta. El secret està en no obrir-li la porta i deixar que passi a les nostres vides.

diumenge, 26 de febrer del 2012

UNS QUANTS "PER CERT..."

Només uns quants "per cert"...
1.- Abans d'ahir em van oferir escriure un llibre -a dues plomes- d'una història que jo ja tenia tancada. És una versió més treballada i amb una visió menys subjectiva. Un retrat costumista d'uns "noiets salva-mons". Potser digui que sí. Potser és necessari que digui que sí. Potser és higiènic que digui que sí... (peti qui peti)
2.-Tinc el notebook a punt de "morir". Fa molts anys que m'acompanya en les meves excursions -també en les incursions- i s'ha tornat lent i mandrós. Potser hauria d'eutanasiar-lo, però jo no tinc per costum deixar tirats a aquells que m'han acompanyat en el camí vital. Esperaré que ell sol s'apagui.
3.- La rentadora s'ha "mort" sola. Un soroll de mil dimonis em va fer veure la necessitat de practicar-li una "autòpsia" i resulta que el coixinet de l'eix del tambor està massa gastat. Intentar comprar-ne una de nova és una odissea. Bé, no he tingut més remei que fer-ho. Divendres a la tarda ja vaig comprar un nou enginy. Després d'anys de posar la rentadora a cegues, ara tocarà aprendre com funciona la nova. Dimarts a la tarda porten la nova.
4.-Sento -malgrat pugui semblar el contrari- ímputs molt positius. Tinc la sensació d'enfortir-me proporcionalment a l'afebliment de la raó aliena. Per sort, sempre he sabut mantenir la calma en els moments difícils i no tinc cap dubte sobre l'esperit de les coses i del seu desenllaç.
5.- Demà festa i passat fes-te fotre.
6.- Començo un nou projecte que potser titularé "Tinc els lacrimals secs". Un amic diu que el tituli "¡Que me meo toa!". Un gran amic aquest tipus!. No ho sé, finalment igual li poso algun altre títol. Darrerament estic escrivint coses molt gore. Potser és l'ambient, potser sigui que necessito canviar una mica de gènere. Qui ho sap?
7.- La foto d'avui? Doncs la primera que he trobat. He decidit posar la primera que trobés i ha sigut aquesta.
PS: Per cert: M'encantava aquell anunci que deia "Ell mai t'ho faria".

dissabte, 25 de febrer del 2012

DISFRESSES DIVERSES

Quina meravella de disfressa! De granota, sí senyor!!! Atès que aquesta setmana s'acabava el Carnestoltes, he estat temptat d'utilitzar aquesta disfressa en dues o tres reunions -en unes present i en d'altres absent-. De les presencials, n'hi ha hagut una que ha sigut espatarrant. Mitjançant una bona -però excessiva i ridícula- escenografia es vol -que no es pot- convertir un gran buit, sense cap substància ni sentit, en la cosa més transcendent del món. En això hi col·laboren aquells que haurien de ser paladins de la neutralitat, els que haurien de fugir de tot protagonisme, de qualsevol conat de parcialitat. Doncs no! Resulta que no fan prou rucades ordinàriament -patètiques i lamentables, però definitòries de la seva capacitat cognitiva i intel·lectual- i intenten superar-se en les ocasions extraordinàries. Oh! Quin riure!!!! Allò semblava el sopar dels idiotes però en versió energúmena i amb alguna pinzellada d'òpera bufa. Quines grans sobreactuacions d'uns actors de tercera regional, capaços de fer avergonyir a les colles d'aficionats que representen "Els pastorets" durant les festes nadalenques a diversos llocs de les nostres contrades. Aquesta obra que han "tramat" entre tots es podria titular "Sense cervell també es pot viure", "Mirades que intenten matar... però no en saben (o poden)" o "M'he fet cacona".
L'altra reunió -de la que em van "dispensar" d'assistir-, també va tenir un assistents -no tots- prou reeixits intel·lectualment. Per sort, alguna ànima caritativa -no va ser per caritat, va ser per motius més espuris com continuar mantenint artificialment a l'aparador al "caganer oficial del regne"- va pensar que no em tocava "saber i entendre" d'aquell assumpte. Millor, molt millor. Viure en la ignorància de segons quins assumptes sempre és beneficiós i t'allibera de moltes cabòries. Serà curiós veure quant de temps passa fins que algú em faci algun comentari d'aquest assumpte.
Per sort ja torno a estar en companyia de la Heidi i les cabretes, lluny del pantà podrit i corromput en el que viuen les alimanyes i els escurçons. No serà una estada massa llarga però, sens dubte, serà reparadora. Aquest dies tindré l'oportunitat de redescobrir la diferència entre el que val la pena i allò que -per molt espectacular i important que es vulgui fer semblar- no cal que ens preocupi, en tot cas que només ens produeixi pena i decepció. Pena de veure com es pot degradar l'ésser humà -en una cursa inexorable cap a l'autodestrucció- i decepció en veure quan inconsistents i febles de caràcter són d'altres (sort que no és una qüestió de vida o mort).
Doncs bé, com deia al principi, aquesta setmana s'han guardat les disfresses, fins el proper Carnestoltes. Ara, només cal anar fent....

diumenge, 19 de febrer del 2012

DARRERS GLOPS

A hores d'ara, ja només queda un cul de whisky en el got. Un parell de glops i el darrer rastre d'aquest líquid exquisit haurà desaparegut per sempre. També significa el final de les restes d'una ampolla que un amic em va regalar fa uns mesos. Tot té un final, i tot i tothom hi arriba.
La vida, en essència, no deixa de ser un tast continu en el que anem deixatant els seus sabors i aromes en petits glops. Unes vegades, aquests glops ens proporcionen satisfacció i goig. D'altres, els tragos són amargs i indesitjables. Malgrat tot, per saber com és una cosa, s'ha de provar.
Hauria d'anar passant al llit. L'hora d'aixecar-me arribarà en un tancar i obrir d'ulls -mai més ben dit- i els dilluns són mortals de necessitat. Francament... m'és igual! Tot plegat no té solució i jo no puc fer miracles. Les coses són com són i n'estic segur que molts voldrien que alguns moments no arribessin mai. No hem d'adoptar aquesta actitud i menys si nosaltres mateixos hem provocat aquests moments. És un tema de conseqüència: si no vols pols, no vagis a l'era. Ara ja és massa tard per moltes coses i només queda aguantar amb la màxima dignitat possible (almenys aixo, si us plau!).
Aquesta propera setmana serà divertida. Ho intueixo, ho veig a venir. Tinc uns quants compromisos i, a més, avui me'n acabo de crear més. A mitja setmana tinc una sèrie de reunions ineludibles, però he fet uns quants forats per retrobar-me amb la Niki, el Lupus, el Ronin i tots aquests personatges del passat que, de tant en tant, truquen a la porta per tornar a donar-me un cop de mà. 
Potser que ho deixi. Ja és tard. Ja sé que per alguns/nes no. Aquests que escriuen de matinada -com feia jo abans, per circumstàncies de la vida- intentant buscar en el silenci i la solitud l'ànima que els anima. Escriure de matinada té una avantatja: el retrobament amb la nostra cara interior és més intens i sincer, més autèntic. Això permet transmetre als escrits un aire diferent.
Ho deixo, ara sí, però estic segur que aquesta propera setmana tindré moltes coses a dir!

LECTURES SELECTES

Diumenge al matí, després de llegir els libels -fidels al seu subvencionador; "paniaguados", que en dirien en cercles d'opinió de l'altiplà ibèric- que s'auto-nomenen "diaris independents o lliures", una vegada begut un inacabable cafè long size i havent-me netejat el darrera de les orelles, he decidit deixar-me anar i començar a llegir blocs amics.
Avui serà un dia més, tranquil, de cap de setmana i una de les coses que més em relaxa és veure els textos dels companys de la blogosfera. Saber que algú, en un altre lloc -fins i tot a la llunyania-, perd -més aviat guanya- el temps en dir quatre coses que vol dir -des de les mes senzilles a les més complexes, de les més intranscendents a les més íntimes- em fa recobrar la confiança en que els humans acabarem sortint-nos-en i, finalment, la llavor de la intel·ligència no s'haurà perdut definitivament. Veient el món que em rodeja, no em faig masses il·lusions sobre el futur de tot plegat, mai he sigut un optimista compulsiu -més aviat un optimista/pessimista racional- i encara no sé si cal tenir una esperança racional o una desesperança existencial. El temps ho dirà. Mentre, jo continuo en aquell punt de serenor i tranquil·litat que proporciona saber que hi ha alguna cosa que recolza el que es diu. Aquesta certesa, combinada amb la seguretat dels que tenen la consciència tranquil·la -i una impertorbable paciència- és el que em fa arribar als moments clau en plenitud de facultats.
Ahir al vespre vaig començar a rellegir -per enèsima vegada- els Cuentos de Julio Cortazar. Quina meravella literària!!!! Són contes curts, d'aquells que es llegeixen en un moment però que et fan reflexionar durant una bona estona. Ara, en acabar aquestes quatre línies, continuaré delectant-me de tan selecta lectura. Sembla mentida què poc cal per ser feliç i quanta seguretat aporta el fet de saber que tot plegat és una gran comèdia: la comèdia de la vida!

dissabte, 18 de febrer del 2012

TREURE LA LLENGUA (A TOT PLEGAT)

Oh, quina magnífica imatge! I com expressa fidedignament el que cal fer quan -d'una forma barroera, a mitges i sense saber com (res de nou, veient el nivell d'indigència intel·lectual imperant. Mira que n'ha fet de mal la ESO!!!)- algú intenta caçar -quanta ingenuïtat!- l'ós polar.
Perdó, una mica de musiqueta (sobretot, espereu a sentir la lletra, és boníssima!!).
Com deia, s'ha de ser molt ingenu per intentar caçar l'ós polar, autèntic supervivent d'un món en el qual la majoria d'éssers vius no tindrien cap oportunitat de sobreviure. També s'ha de tenir un encefalograma pla per pretendre que una nimietat el faci posar nerviós o que el faci desviar-se del seu objectiu final (que no vol dir que sigui el més immediat: tot té el seu moment i el seu temps!!!). Aquest animal, exemple de resistència als elements, sap que la vida és lluita i sacrifici en un mitjà totalment hostil. Francament, algú s'atreviria a enfrontar-s'hi? Jo crec que cara a cara, seria una temeritat.
Ja fa hores que estic ballant per aquest món. Avui ha tocat visita i compra al mercat de La Boqueria (amb tota la flora i fauna humanoide que vas trobant a aquelles hores del matí per La Rambla). Com ja he explicat en més d'una ocasió sempre hi vaig a primera hora, a l'hora en la que les parades obren portes i col·loquen uniformement, de forma arrenglerada i ordenada, els productes exquisits que ofereixen al visitant. Veure com es prepara el mercat sempre m'ha semblat un espectacle fascinant. Una mica de compra i retorn a casa. Avui em delectaré amb exquisideses que he adquirit aquest matí. 
Francament, tampoc tinc res més a fer i, aquest cap de setmana, tinc ganes de fer una mica de bon vivant. 
Fa molt temps que vaig descobrir que hi ha coses inevitables i que no som nosaltres els que controlem el destí. El destí -amb els seus imprevisibles designis- és el que mou els fils que ens animen, com si fóssim titelles. Contra el destí només es poden fer diverses coses: afrontar-lo, tot minimitzant-ne els efectes negatius; prendre-se'l amb filosofia, tot relativitzant la importància de les coses i, finalment, desafiar-lo, tot sabent que qui decideix si volem continuar jugant la partida som nosaltres. Aquesta darrera prerrogativa és la que ens fa lliures i ens concedeix el control definitiu sobre tot plegat.
Aquesta propera setmana és força curiosa: s'acaba el Carnestoltes, s'enterra la sardina i tot plegat quadra amb el 23 de febrer, data molt significativa i curulla de fets espectaculars (1981: cop d'estat; 1982: expropiació Rumasa...). No és difícil preveure que, amb aquests antecedents i atesa la proximitat del Carnestoltes, aquest any pot passar qualsevol cosa tragicòmica. De fet, jo m'espero algun tipus d'espectacle tipus "El bombero torero" o "El cambrot dels germans Marx". Ha de ser alguna cosa friki, en consonància amb la indigència intelectual, a la que feia esment abans i que caracteritza bona part dels espècimens que habiten el nostre entorn.
Bé, de moment, ho deixo. He de preparar el darrer -bé, el darrer no, encara quedaran sorpreses posteriors- acte d'un vodevil (a vegades penso que s'està convertint en una òpera bufa) que espero tancar d'una vegada, no sense gaudir de l'excels moment en el qual l'espectador o lector descobreix què s'amaga al darrera de cada personatge -quines misèries, mentides i fantasies conformen el seu món- i la situació adquireix aquesta bis tragicòmica que provoca la hilaritat de propis i estranys.

dimecres, 15 de febrer del 2012

SOBREVIURE

"Fa dies que sento la irrefrenable atracció per tornar a reviure vells temps. Sembla mentida, però l'esperit de superació davant l'adversitat sempre ha sigut divisa en mi. Recordo i rememoro èpoques en les que, quan més s'acostava el moment de la batalla, més engrescat em mostrava i més recreava, mentalment, tots i cadascun del moviments que caldria fer davant l'enemic. Mai em va agradar descobrir la meva tàctica a l'oponent i sempre em vaig reservar pel moment crucial. Saber mesurar les pròpies forces, les de l'enemic i esperar el moment oportú formen part de l'estratègia bàsica de supervivència. Descartar qualsevol emoció proporciona la claredat mental suficient per fer la feina ràpida i neta. No tenir por a la mort -a matar i a morir- és la premissa elemental del valor. Saber que un dia o altre ha d'arribar el final fa que siguis capaç de decidir quin és el moment d'acabar definitivament."
Del relat "Flors de maig a Kosovo"

Al tren, aquest matí, tornava a llegir aquest relat que vaig escriure fa uns quants anys. Si bé l'argument era força simple -i molt millorable-, he descobert que molts dels conceptes continuen essent vigents. La vida ens proporciona proves i de la nostra capacitat de superació, esforç i sacrifici en depèn l'èxit o la nostra supervivència.
El dia? Què en puc dir? Més val que no en digui res. Això sí, a darrera hora del matí, m'ha sobtat un gest que denota nerviosisme i una inseguretat que pot ser letal. Sembla mentida que parli així, però la meva vida -des de fa anys- s'ha convertit en una guerra. Per sort, ja hi estic acostumat i veig el que passa al meu voltant com si estigués immers en el fragor de la batalla.
Avui, quan tornava a casa, he fet un exercici que, darrerament, cada vegada repeteixo més assíduament: recordar. Un moment, que poso musiqueta. Ara sí! Com deia, darrerament, practico amb profusió l'exercici del record. Aquest exercici no és gratuït. Necessito -ja gairebé ho he aconseguit- tornar a recuperar aquell esperit de supervivència que sempre m'ha caracteritzat (una mica més de musiqueta, una mica més i una mica més). Ara tinc aquella temptació que hom tindria de jugar al joc del gat i la rata amb mi mateix i avançar-me al gran festival de "Dígame con quién se acuesta usted". No! Esperaré a una pròxima -i sembla ser que multitudinària- trobada d'amics i saludats. Ens farem tots plegats un bon fart de riure!
Sembla mentida les voltes que dóna la vida i com sempre acaba tot en el mateix punt de partida. La vida és cíclica i un autèntic Dragon Khan. Per sort, ara estic a dalt de tot i em veig capaç del que sigui, que ja és un què!
Ara toca sopar, mirar les desgràcies del TN i a dormir, no sense abans haver llegit i escrit una miqueta. Demà arribarà sense avisar i no em puc permetre el luxe de privar-me d'una ment clara que m'ajudi a acabar de fer els retocs definitius a una història que fa temps que escric i que penso -malgrat tampoc tinc cap pressa- anar acabant.

diumenge, 12 de febrer del 2012

SATISFACCIONS PRÈVIES I PÒSTUMES

Després de molt de temps de fer proselitisme a favor de l'ordre lògic de les coses, he arribat a la trista conclusió que a alguns firaires de la Fireta (aquella que, amb una mica de sort, s'extingirà com a conseqüència de la seva pròpia inutilitat i de la incompetència dels seus firaires) no els interessa ser eficients i eficaços. Només els interessa fer bullir l'olla i anar passant. La meva satisfacció és saber que no sóc l'únic que ja es qüestiona la necessitat de l'existència de la Fireta (almenys, com està concebuda actualment).
La nostra vida està marcada per moments, per satisfaccions i decepcions (desenganys). Potser el fet de tenir una referència certa i clara de quan serà el meu proper "moment" és el que m'ha fet arribar a un estat de tranquil·litat i equilibri que -diria- mai havia experimentat. No és semenfotisme, és alguna cosa més. És la visió d'allò que és inevitable i contra el que no cal lluitar desaforadament i sense ordre ni concert, per ser una lluita estèril. El cap fred i una visió global de les coses, situant-les en el lloc correcte a l'escala de prioritats, és el darrer recurs previ al "moment". La meva satisfacció prèvia és haver fet aquest exercici de sincera introspecció per presentar-me amb la convicció de tenir les coses clares i saber de quin mal he de morir.
La meva satisfacció pòstuma al "moment" és la convicció d'haver fet el millor possible les coses, de forma sincera i amb l'afany d'avocar claredat sobre tot el que em rodeja. Saber que es té un pla B, pòstum, per si les coses no surten com està previst, sempre tranquil·litza i ajuda a encarar el "moment" amb una certa relaxació i confiança. 
Avui no és un bon dia. La mort de la Whitney Houston -aquella magnífica cantant que va esdevenir una misèria humana- m'ha colpit molt. Recordo la seva veu suau i, alhora, penetrant; aquella mirada que tot ho travessava... Descasi en pau! Ja no haurà de patir més ni arrossegar-se per una vida que ja li havia girat l'esquena. 
Avui -ara ja en la meva faceta de "recomanador" de pel·lícules- fan unes pelis força interessants. Algunes, fins i tot formen part de la meva selecció personal de tota la vida: 16.20 h. (TV3) L'últim Samurai; 17.45 h. (La Sexta 3) Los tres dias del Condor; 20.05 h. (La Sexta 3) Basic; 22.00 h. (La Sexta 3) El sargento de hierro; 22.15 h. (La Primera) La Jungla de Cristal 4.0. Bé, avui pot ser un bon dia per vivionar pel·lícules, a la vora d'un bon foc i sense pensar en quan efímera és la vida i com n'és de fràgil el nexe que ens hi uneix.
De moment, res més. Ara només cal mirar des de la distància com s'apropen els pròxims "moments" vitals.

dissabte, 11 de febrer del 2012

MISÈRIES DELS TEXTOS PASSATS

Aquests dies, estic enfeinat. Com ja deia en el meu anterior post, no tinc temps de res. La lectura, anàlisi i comentari de textos del passat, en un intent de fer-ne una versió actualitzada, modificada i més ajustada a la realitat, em té del tot abduït. Només petits moments em distreuen d'allò que sembla haver-se convertit en l'objectiu més important de la meva vida, almenys a curt termini.
Pensar que totes les coses, tots els escrits, resistiran el pas del temps -jutge impassible i definitiu- és d'una credulitat digne d'algú que no veu més enllà del seu nas. El món i la vida són canviants però, alhora, força racionals i només aquells textos, aquelles històries, amb un important pòsit de credibilitat poden resistir l'efecte del seu anàlisi i la seva contradicció, passat el temps i amb una visió de tots els elements que conformen la trama argumental. 
A vegades, sembla mentida com, petits detalls, poden desvirtuar la confiança del lector en la totalitat de l'argument narratiu. El pas del temps furta a l'escriptor l'apassionament inicial i li proporciona la necessària fredor per tal de traspassar la línia i situar-se en el costat del lector. També li confereix el suficient esperit crític per poder veure quins són els punts febles de la història, poder-los modificar d'una manera racional -en una subtil combinació i coincidència amb la resta d'elements dels fet narrats- i que siguin capaços de captivar a futurs lectors.
Un dels fets més lamentables és que el lector descobreixi incongruències, manca de concreció i contradiccions en un text que -així cal esperar-ho- ha sigut estructurat, treballat i repassat pel seu creador. Veure que els personatges no són capaços de posar-se d'acord sobre fets simples i concrets resta credibilitat a la seva pròpia existència i denota una absoluta improvisació, molt difícil d'amagar. Moltes vegades, és preferible tornar a començar de nou i admetre la misèria del text original. 
Tinc moltes esperances que els esquemes que he fet de cadascuna de les històries, de cadascun dels personatges, de les seves relacions argumentals i de la diferència existent -algunes vegades, absolutes contradiccions- entre els seus fets i les seves converses, tot mantenint-ne l'essència del seu propòsit, sigui reeixit i acabi amb uns relats en els quals el lector pugui veure de forma diàfana de què es parla i quina posició -i actuació- té cada personatge en el conjunt del relat.
Ho deixo, continuo diseccionant cada bri, cada detall, de cada història...

dimecres, 8 de febrer del 2012

CRÒNIQUES PRETÈRITES

Avui ha sigut un dia distret. Un matí d'aquelarre i una tarda de cròniques pretèrites. El dia ha començat amb força empenta, amb retrobaments amb gent volguda i amb d'altra que em provoca una supina indiferència.
Podria estendrem amb la ressenya d'un aquelarre sublim sobre temes que cada em són més estranys i incomprensibles. No sé si sóc jo el que ja no està disposat -suposo que per coses de l'edat i de la reiteració- a perdre més el temps en coses massa trillades o és que ja no vull continuar donant voltes a les mateixes coses de sempre, sense cap resultat.
Passo a la tarda, en la que he rellegit cròniques pretèrites que em fan tornar a la memòria moments -aparentment- meravellosos i dels que em nego a guardar-ne un mal record. Les bajanades posteriors no han d'ennegrir dues coses: la bona fe amb la que afrontava la vida i la satisfacció de veure com el pas de temps no ennuvola la claredat i tranquil·litat de la meva consciència. Per molt que llegeixo i rellegeixo passatges del meu passat, no trobo cap motiu per renegar de les meves accions i dels meus pensaments. Tots comentem errors, però no en recordo cap que no fos venial o fet sense voluntat de fer mal. 
En el camí de retorn a casa, al tren, mentre posava la ment en blanc i obviava que anàvem com a sardines, feia petites incursions en detalls de les circumstàncies del que abans havia llegit i em quedava glaçat de com les coses poden agafar derives oposades al sentit comú i a la lògica més evident. No s'hi pot fer res, només intentar ser com som i saltar les onades que trenquen a la platja. La resta no té cap sentit i ni cap benefici moral o material. Entre aquells temps i ara només queda el record dels dies viscuts, en una fràgil harmonia entre la felicitat i l'amargor de saber que res és el que sembla i res sembla el que -realment- és.
Ara només queda sopar i dormir. Poca cosa més espero del dia d'avui -bé, sí, potser la classificació del Barça- i poc més em resta esperar del dia de demà, de l'altre, de l'altre, de l'altre...

dilluns, 6 de febrer del 2012

LECTURES ANTIGUES

Avui no tocava escriure al bloc. Quina gran ximpleria això de tocar o no tocar! Escric per un motiu concret: en ve de gust i constitueix un del pocs plaers mentals -també llegir- que em puc permetre enmig de tanta mediocritat social. Bé, com deia, avui no estava previst que escrivís al bloc, però necessitava descongestionar-me i netejar la matèria gris de mals averanys.
Aquesta tarda -després d'arribar a casa i comprovar que encara queden racons tranquils i raonablement normals- he continuat el procés que vaig encetar fa uns dies de rellegir una història que es va començar a escriure, a diverses mans, fa uns anys. Feia temps que la tenia arraconada i ara estic recuperant els personatges i unes situacions argumentals que -depenent de les mans que han escrit cada passatge concret- ofereixen una diversitat infinita en la gradació de la ficció.
Quan diferents es veuen les coses passat el temps i com es pot arribar a complicar una trama amb només quatre elements inicials que eren -fredament, encara són- ridículs per la seva simplicitat! Sembla mentida com la redacció i la narració d'uns fets pot variar i passar de real a fictícia només amb l'habilitat -algunes vegades, només burda i pretesa habilitat- de cadascuna de les plomes que han engiponat pàgines i pàgines amb línies -algunes, perversa i voluntàriament tortes- nodrides de lletres enverinades que conformen relats més o menys afortunats i creïbles pel lector ocasional.
Subratllar, tatxar, destacar i fer anotacions al marge amb idees noves o més creïbles. Feina dura i que requereix memòria, concentració i un punt de delicadesa envers alguns dels personatges. Moltes vegades, alguns personatges no poden cremar-se abans d'hora. Se'ls ha de deixar créixer una mica més per accentuar la seva posterior caiguda. Són perfils que resulten molt útils i marquen els punts de gir de les històries, tot sorprenent els lectors. 
Només hi ha una cosa clara: aquesta història, escrita amb passió, amb bona i mala fe, amb intencions clares i obscures, i amb una evident riquesa argumental, no pot quedar en un calaix sense que algú la reformi, la faci més creïble i li doni l'oportunitat de ser coneguda per tothom, amb totes les seves llums i ombres.
De moment, vaig a mirar si demà farà fred i si hi ha algun risc de nevada. Fred, nevada... paraules majors i que poden trasbalsar -atesa la mediocritat que esmentava abans- aquesta tranquil·litat -estoica, suïcida però balsàmica- que m'he autoimposat davant de la gran boutade que s'aproxima. Com digué algú, morirem amb un somriure als llavis.

diumenge, 5 de febrer del 2012

EL CUB (Reptes)

Aquest relat és la conseqüència d’un repte, d’un guant llençat a la cara, caigut al terra i que he volgut recollir. El repte era fer un relat amb forma de cub, en el que els diferents paràgrafs poguessin intercanviar-se, amb coherència argumental, com les 6 cares d’un cub. 
En un cub hi ha dues cares que no tenen connexió directa —la superior i la inferior— i, per tant, podria utilitzar aquest argument —fent que els paràgrafs 1 i 6 no poguessin estar mai junts— per tal de fer el repte una mica més lleuger i fàcil. No, no ho faré. M’agraden els reptes difícils i sense excuses. El podeu recomposar com vulgueu –reordenant els paràgrafs- o podeu fer-ne una història circular (podeu llegir-la fins el final i tornar a començar.
 EL CUB (Reptes)
1.- En Llorenç entra al lavabo i es mira al mirall. Observa aquella persona que ja no reconeix i envers el qual només es pot sentir pena i una certa misericòrdia. Fa temps que la seva vida és un autèntic desordre —des de la marxa de la Sònia— i s’ha convertit en una baixada constant, que només pot  acabar en tragèdia. Al cap d’un moment d’auto-compassió i d’auto-engany, surt de la cambra de bany.
2.- A l’ampli espai que conforma el seu espai vital, observa al seu voltant i visualitza el cub en el que viu. Fins ara no ho havia vist: casa seva és un enorme cub que només ha estat modificat per un tancament impostat pel bany.  Considera que aquesta visió és una metàfora de la seva forma de vida actual: una vida tancada en ell mateix, en una capsa tancada i que no s’atreveix a obrir. De la seva malatia en diuen agorafòbia. Una vegada va veure una pel·lícula de la Sigourney Weaver —Copycat— en la que ella encarnava a una criminóloga que havia adquirit aquesta malaltia d’una manera traumàtica.
3.- Fa hores que no mira si algú —el de la botiga, el del quiosc…— ha deixat alguna cosa a la porta. Fa dies que el timbre no funciona i ha perdut el seu nexe d’unió amb els que freqüenten la seva porta. Fins i tot té la impressió que s’han reduït les visites dels seus amics. De fet, els seus amics han minvat com la marea al gener. Fa un gran esforç i obre la porta. Primer l’entreguarda i intenta mirar si hi ha alguna cosa sense haver-la d’obrir del tot. No ho aconsegueix i l’obre una mica més. Res de res, no hi ha res! Fins i tot aquells que cobren per venir , ja no venen!
4.- Decepcionat de la vida, agafa una poma i trenca el cuc que li rosega l’estòmac. Aquesta fruita no és com la del poble, allà al Segrià, ni té aquell gust. De sobte, recorda els anys feliços de la seva infància. Pensa que potser mai havia d’haver vingut a Barcelona, que des d’allà també podria fer la seva feina… Aquesta poma li ha alleugerit la gana, però li ha deixar orfe l’ànima!
5.- Fa un pensament i es posa a escriure un relat que li han demanat des de la seva editorial. Ho intenta una i una altra vegada, però no està en el seu millor moment creatiu. Finalment, intenta buscar inspiració en algun dels blocs que segueix. A vegades, enmig d’una vivència aliena, pot sorgir una història fantàstica. No és el cas i, desesperat, dóna voltes i més voltes per l’estança, en un intent de tornar a trobar una inspiració que fa dies va fugir. L’intent és fallit.
6.- S’estira al sofà-llit per dormir una mica. No recorda la darrera vegada que va fer una dormida en condicions. Dormir s’ha convertit en un repte més. Els seus moments de son són breus i distants. No encadena més de dues hores seguides adormit. Passada una estona, es desperta d’un son breu. Seu al bordó del sofà amb les mans entre el cap. L’esgotament continua augmentant i ja no sap quant de temps serà capaç de suportar-ho. S’hi està una estona, amb la ment en blanc, amb el desig que tot s’acabi i amb la vana esperança de poder modificar el destí.
Doncs au, ja està, ja l’he parit! Ara només cal que algú em faci una crítica  —a ser possible constructiva— o que em proporcioni noves idees  —un be força escàs i que s’agraeix en els temps que corren—.

dissabte, 4 de febrer del 2012

FREDS I SILENCIS

Som amos del que callem
i esclaus del que diem.
Konrad Adenauer

Aquesta frase, que encapçala el post, és una de les veritats més absolutes que he tingut l'oportunitat d'escoltar. N'hi ha una altra que també és molt definitòria: Valg més pel que callo que pel que dic.
Fa una estona, estava escrivint una història sobre un personatge que va callant, aguantant i acumulant mala llet (dit finament -a l'abast de l'enteniment dels kumbaiàs de pro-, ressentiment). De sobte, arriba un dia en el que, davant d'un fet extraordinari, decideix cremar les naus i, sabedor que el seu món pot esmicolar-se en un breu període de temps, decideix vomitar tota la bilis que ha acumulat durant anys. Malgrat pugui semblar-ho, no és una reacció irreflexiva i sense un objectiu concret. Tampoc és una acció basada en raonaments eteris i sense sentit: aquest moviment ha estat assajat, mentalment, més de mil vegades. Només la prudència i un -per alguns- caduc sentit del pudor -combinat amb unes coses que els antics en deien honor i dignitat- han impedit avançar l'esclat de tot plegat. Aprofito per dir que recullo el guant del repte que em llança una amiga. Es tracta d'escriure sobre un cub que, si comencem a llegir-lo per qualsevol de les seves cares i continuem llegint per una altra cara, sense un ordre fix, aconseguirem sempre una història coherent. D'acord, m'ho apunto i m'ho rumio. De moment, no hi podré treballar, malgrat em fa il·lusió pel propi repte i per l'amiga que me'l proposa. Aquest mes he estat convidat a un compromís molt especial i m'he de preparar el meu parlament i la meva argumentació sobre la teoria que exposaré. Segurament, versarà sobre la veritat, la mentida i les conseqüències morals i materials del mal ús d'ambdues possibles versions en la percepció i explicació de les coses.
Avui fa fred, però no el fred que jo m'esperava. Aquests darrers dies semblava -pel que deien els meteoròlegs del pessebre- que el fred havia de ser excepcional. Bé, sí, fa fred però és suportable i tampoc durarà tants dies com per fer mal si es prenen unes mínimes precaucions. Com a la resta de coses de la vida, tampoc cal fer gaire comèdia innecessària, en aquest sentit.
El que em preocupa és un altre fred. És un fred interior, que em neix a les entranyes. És un fred desnaturalitzador, que sembla voler aconseguir apagar la flama que m'impulsa a llevar-me cada matí i a afrontar el surrealisme més extrem -provocat per autèntics lerdos (com m'agrada i quina sonoritat i exactitud de significat que té aquesta paraula castellana, en la seva segona accepció!), amb un estoïcisme que faria empal·lidir i meravellar al propi Zenó de Cítion. És aquell fred que preveig previ a la renúncia definitiva. No ho sé! Potser ja és hora de deixar-ho tot, de variar el rumb i buscar altres destins, altres metes, altres objectius. D'altra banda, potser aquest fred és indicatiu de que ha arribat el moment de deixar de buscar res més, de treure els dits dels botons laterals del ping-ball, de deixar que la bola desaparegui entre els dos comandaments i esperar que s'encengui un rètol il·luminat al frontal que, tot parpellejant, anuncii el Game Over definitiu.