dissabte, 28 de gener del 2012

LA DARRERA MIRADA ENRERE

Sabedor que s'acostava el darrer revolt, la darrera ziga-zaga que li plantejava la vida, va decidir fer la darrera mirada enrere. No era un examen de consciència ni res semblant. La seva consciència era el seu jutge més sever i no tenia res a retreure-li. Només volia un compendi de fets, sense entrar a valorar la conveniència o l'oportunitat de tot allò que havia succeït. 
La partida entrava en la seva mà final i les cartes ja estaven repartides. Calia esperar-ne alguna cosa positiva? Segurament no! Calia, atès el panorama que se li presentava, continuar insistint en reivindicar la veritat? Segurament tampoc!
Per sort, havia comptat amb temps -també les circumstàncies ho havien afavorit- per tal de deixar les coses lligades i alleugerir la càrrega d'aquells que l'havien de succeir, deixant condemnats -encara li quedaven veritables amics- a aquells que l'havien traït i que havien provocat el seu deshonor. Poques coses deixava enrere i només algú que l'importés realment. El lligam era fort però no es podia basar en vergonyes i deshonors. Faria el que calia fer, sense que li tremolés el pols, sense esperar res més que no fos un final prou digne i del que ningú se n'hagués d'avergonyir. Tot era una qüestió de temps, de simple temps!
Mentre girava el cap, deixava de mirar enrere i encarava el revolt que tenia al davant, van sentir-lo cantar en la seva llengua materna...

Tú nos dijiste que la muerte
no es el final del camino,
que aunque morimos no somos,
carne de un ciego destino.
 ......................................
Si caminamos a tu lado,
no va a faltarnos tu amor,
porque muriendo vivimos
vida más clara y mejor.

Fragment del relat "La darrera mirada enrere", del recull que estic preparant i que penso titular "Mirades".

diumenge, 22 de gener del 2012

SUDAT MIHI IN AETERNUM

Que què he fet durant aquests quinze darrers dies? Doncs riure molt, molt i molt! Passar-m'ho molt bé i assistir a lamentables espectacles de la natura humana. Sembla que he traspassat el llindar de la indignació i ara ja només em provoca hilaritat.
M'explico: una primera setmana de vacances, a la neu, amb gent ferma, que no es deixaria ni mirar malament i després una setmana de contrapunt. És a dir, el Ying i el Yang, la nit i el dia... Bé, tampoc em vull estendre massa en aspectes que formen part de la misèria existencial d'alguns humans i que fa intuir una deriva molt perillosa de l'espècie.
Hauria d'estar escrivint altres coses però, intuint el que pot passar aquesta propera setmana, no m'he pogut resistir a fer una predicció d'anormalitats, rucades i actes diversos (com aquell que prediu el temps).
Bé, primer m'agradaria fer esment d'aquells que volen fer passar bou per bèstia grossa -nihil nove sub sole- i fan servir l'expressió "donar la cara" (reservada a aquells que volen explicar una decisió pròpia) confonent-la amb "ensenyar la cara" (pròpia d'aquells que volen fer veure que tenen algun poder de decisió i només es volen deixar veure, sense aportar res més que la seva pròpia -improductiva i gratuïta- presència), tot provocant l'acció de "girar la cara" (en el sentit de menystenir a d'altres que són els lluiten el dia a dia, sacrificant la immediatesa i la simultaneïtat, en arres al seu protagonisme impostat i fictici). Només en faré esment, prou pena han de tenir en auto-enganyar-se, pensant que la resta de la humanitat es creu el seu discurs i no els veu a venir d'una hora lluny. Un venedor d'ungüents "miraculosos" mai ha de repetir poble en la seva ruta mentidera i aquests venedors ja ha repetit moltes vegades el mateix poble! 
Aquesta propera setmana també puc recuperar costums d'altres temps -més productives i definitives que aquests jocs hipòcrites i impostats que algú voldria que jugués- i pot ser que faci honor al meu pseudònim a la xarxa, tot traient-li el "diable del cos" a algun anormal que pretengui en alguna reunió social tocar-me els ous, en un intent impossible -amb la pseudovalentia que dóna l'empara de la multitud- de semblar intel·ligent i amb restes de dignitat.
Saber on està el final del camí té aquestes coses: l'animus iocandi t'acompanya durant les darreres passes, no estàs per la labor de dir coses contràries a les que penses (a vegades amb bona intenció però erròniament, ho reconec) i ja no compres "motos" a venedors sense escrúpols que -per una limitada inventiva i una reduïda capacitat cognitiva- es repeteixen més que l'all.
Ho deixo, vaig a escriure una estona. Ja s'acosta final de mes i he de lliurar uns encàrrecs.

diumenge, 8 de gener del 2012

PRIMUM VIVERE, DEINDE PHILOSOPHARI

Sí, senyors, sembla haver arribat el moment de deixar-se de gilipollades -expressades a través de filosofades barates i lliçons de moral extemporànies - i dedicar-se a viure a cos de rei el poc temps que s'augura que ens queda. És a dir: rebentem-ho tot i merda pel qui quedi!
Mai m'hauria imaginat que acabaria aconsellant això però, ben mirat, és el que ens queda. Ara ja és segur que això s'enfonsa i no hi ha marxa enrere. Ja ho deia un amic meu fa anys: "La vida és com una partida d'escacs i si t'equivoques en un moviment crucial es necessari donar per perduda la partida. La llàstima és que de vida no en pots començar cap de nova". Poc després de la nostra conversa, va decidir donar per finalitzada la seva "partida".
Ja fa dies que tinc aquesta estranya impressió de ser enganyat -fet que neutralitza el propi engany, per burd i evident-; d'estar enmig d'una situació sense ser-ne plenament conscient -o voluntàriament inconscient- però sabent que existeix; de saber que la gravetat de la situació i la magnitud de la tragèdia és tan gran que ningú s'atreveix a expressar-la amb la cruesa i claredat que es mereix. Suposo que es tracta d'això: d'anar passant i gaudint dels darrers moments plaents que ens proporciona la vida; d'arrancar-li al món el seu darrer suc vital; d'intentar no ser conscient d'allò que podria finiquitar qualsevol intent de ser -efímerament- feliç.
De moment, ho deixo aquí. Cada dia ho veig més clar i no estic disposat a malbaratar en rucades existencials els darrers moments vivencials!

dissabte, 7 de gener del 2012

COMPTANT NÚVOLS

Aquests dies de festa són una bona preparació per la meva activitat (inicialment) d'aquesta propera setmana: comptar núvols. No, no vull ser un èmul avançat de l'inefable Zetapé. Només és una actitud forçada (i acceptada, finalment, per reiteració).
Aquesta propera setmana aniré a la muntanya -com cada any- a fer unes sessions d'esquí i gaudiré d'uns quants dies de perllongament d'una tranquil·litat que considero fora de lloc i impostada. Francament, tampoc em deleixo per fer res en especial (ni en particular). Sempre he pensat que l'esforç que comporta cada activitat ha d'estar justificat per l'assumpció de plaer (íntima satisfacció, ja sigui física o existencial) o pel compliment d'una obligació (ja sigui formal o moral). Darrerament, la conjunció de les circumstàncies i de les actituds no em permeten dir que tingui cap deute o obligació pendent. Bé, potser sí que en tinc de deutes o obligacions pendents, però en tot cas és amb mi mateix i amb el meu propi benestar. 
Aquest matí he començat a reformar uns quants relats. Gener no és gaire bon mes pels premis literaris, però comencen a sortir les convocatòries amb termini de presentació a finals de març o a l'abril -Sant Jordi- i no es poden deixar de banda. Escriure aquests posts és una manera de fer un parèntesi i un descans. També he aprofitat per netejar una ploma estilogràfica que vaig trobar i comprar en un antiquari que tenia parada en una fira -crec que- setmanal. Segons he calculat, ha de ser de finals dels anys 30 o principis dels anys 40 del segle passat. El mecanisme de l'èmbol de succió del diposit funciona prou bé i he pogut comprovar que no té pèrdues. Ja veurem si li caldrà algun altre tipus de manteniment o restauració. 
Dilluns serà un dia curiós -serà un ser i no ser-hi- però que marcarà una acció-reacció prou significativa i duradora, atenent a les circumstàncies i actituds (estic esperant un gest, un moviment). Tot plegat, els núvols van passant i no em vull perdre el plaer de comptar-los en un exercici de serenor extrema que, sens dubte -i atès que diuen que el món s'acaba-, em proporcionarà més satisfacció que altres (pseudo)obligacions
Vaig a continuar amb les meves néures i amb la meva constant persecució de la quadratura del cercle (és una manera de dir-ho i el que deuen pensar alguns), activitats que em resulten d'allò més interessants i que em proporcionen aquell punt de gosadia, de coratge i d'independència que alguns voldrien tenir -com el personatge d'un relat en el que ara estic treballant- però que mai aconseguiran per una por irracional -a vegades penso que interioritzada i considerada normal- que els impedeix aixecar el cap i veure que hi ha un horitzó més enllà del servilisme. Com dic al relat, potser la ignorància de l'existència d'aquest món fora de la seva cova -o potser la comoditat de qui té amo i no ha de decidir- és el que els fa esclaus de la seva pròpia misèria. Ja veurem com acabo el relat...

divendres, 6 de gener del 2012

APATIA I REIS (L'OBSERVADOR IMPASSIBLE)

Això d'espaiar més els meus posts em permet acumular despropòsits en el meu arxiu vital. Cada dia comprovo, amb una apatia creixent, com el vaixell s'enfonsa, com els pessebristes veuen perillar la seva menjadora i com tot plegat se'n va a norris (o potser tot el contrari). En un termini curt de temps ja no n'hi haurà prou amb amagar el cap sota l'ala i molts -que porten anys vivint de mirar cap un altre costat o venent bíblies a incautes- hauran de començar a prendre decisions amb més o menys encert i amb més o menys valentia i coratge. Tinc l'esperança -i una insana curiositat per veure de què i com viuen-  que els firaires hagin de plegar la seva fireta (condemnada des del seu naixement al simple i pur fracàs per la seva incompetència i abús).
El que més curiositat em provoca és veure si els firaires seran capaços -quan vegin que el seu negoci es dirigeix a un inexorable fracàs- de fer alguna cosa més que posar-se al darrera d'una pancarta -amb lema consensuat, això sí- per defensar el seu modus vivendi, que jo considero del tot indefensable.
Durant aquests dies -primera setmana de l'any- també he tingut l'oportunitat de comprovar que allò que alguns -per interès. Jo mai ho he considerat així- havien convertit en sagrat, ja no és objecte de respecte i veneració. Només cal llegir El Jueves i ja sabreu de què parlo. És el que passa quan es basa el respecte en coses etèries, hereditàries i exemptes de valors terrenals. Quan, per amor convenient, es declina ser fidel a la tradició que constitueix l'eix vertebrador de la pròpia existència, passen aquestes coses. No es pot ser tradicional i modern alhora. O ets una cosa o una altra! És l'avantatja que tenim aquells que no volem ser ni una cosa ni l'altra: només volem ser com som, que no és poc!
Avui és dia de Reis i no m'han portat res -d'allò no material- del que els havia demanat: seny, valentia, autoritat, honradesa, honorabilitat ... i moltes més coses pels governants. Correspondència de valentia, coratge i sinceritat per algun amic. Més capacitat d'autocrítica per part meva. Més capacitat per passar d'allò -i d'algú- que hauria de fer molt de temps del que hauria de passar... i mil coses més. Només una satisfacció: el regal reial -lliurat a través de la meva progenitora- d'un detall simple, d'un ínfim valor material i d'incalculable valor sentimental. Un objecte del que jo en desconeixia l'existència i que té molts anys. Ha passat el temps i les coses comencen a posar-se en el seu lloc. No demano -seriosament- res més que seny i capacitat de sacrifici (de la segona, crec que no me'n falta). Aquestes dues coses, en els propers mesos i anys, seran molt necessàries.
Espero que tothom hagi tingut uns bons Reis!

diumenge, 1 de gener del 2012

...I UNA (FUGAÇ) MIRADA ENDAVANT

Francament, avui no volia fer cap post. Avui, per mi, és un dia de recolliment, de record i de profunda reflexió. És un dia d'aquells en els que no tens ganes de fer res ni de veure o parlar amb ningú.
Aquest any que comença intueixo que serà un any de canvis molt profunds i radicals, tan individualment com col·lectivament. També serà un any convuls i marcat per la tensió. Les alegries del passat passaran factura i no tothom serà capaç de pagar-la. Espero equivocar-me -ho dic de tot cor- però auguro una gran fractura social i temps força difícils.
A nivell personal, poca cosa espero. Només continuar endavant, però amb canvis d'actitud. Altres maneres de viure la vida, altres prioritats, altres formes de gastar el meu crèdit vital. També veig un principi i un final -no per aquest ordre i sense saber com en seran de radicals- que recol·locarà moltes coses en el seu lloc i que portarà implícita la mort i el renaixement.
Segurament, el pessimisme és el que avui em toca sentir, però també m'agrada ser realista i això que he escrit és el que penso i el que veig a venir. Malgrat això, també he de dir que la capacitat de resistència i sofriment de l'ésser humà és molt més gran del que podríem pensar. Utilitzar aquest recurs marcarà la diferència entre l'èxit i el fracàs.
Mentre arriba tot això, només en resta desitjar a tothom un bon any 2012, tot esperant que els meus pensaments siguin erronis i que tot vagi com una seda.