Sabedor que s'acostava el darrer revolt, la darrera ziga-zaga que li plantejava la vida, va decidir fer la darrera mirada enrere. No era un examen de consciència ni res semblant. La seva consciència era el seu jutge més sever i no tenia res a retreure-li. Només volia un compendi de fets, sense entrar a valorar la conveniència o l'oportunitat de tot allò que havia succeït.
La partida entrava en la seva mà final i les cartes ja estaven repartides. Calia esperar-ne alguna cosa positiva? Segurament no! Calia, atès el panorama que se li presentava, continuar insistint en reivindicar la veritat? Segurament tampoc!
Per sort, havia comptat amb temps -també les circumstàncies ho havien afavorit- per tal de deixar les coses
lligades i alleugerir la càrrega d'aquells que l'havien de succeir, deixant condemnats -encara li quedaven veritables amics- a aquells que l'havien traït i que havien provocat el seu deshonor. Poques coses deixava enrere i només algú que l'importés realment. El lligam era fort però no es podia basar en vergonyes i deshonors. Faria el que calia fer, sense que li tremolés el pols, sense esperar res més que no fos un final prou digne i del que ningú se n'hagués d'avergonyir. Tot era una qüestió de temps, de simple temps!
Mentre girava el cap, deixava de mirar enrere i encarava el revolt que tenia al davant, van sentir-lo cantar en la seva llengua materna...
Tú nos dijiste que la muerte
no es el final del camino,
que aunque morimos no somos,
carne de un ciego destino.
no es el final del camino,
que aunque morimos no somos,
carne de un ciego destino.
......................................
Si caminamos a tu lado,
no va a faltarnos tu amor,
porque muriendo vivimos
vida más clara y mejor.
no va a faltarnos tu amor,
porque muriendo vivimos
vida más clara y mejor.
Fragment del relat "La darrera mirada enrere", del recull que estic preparant i que penso titular "Mirades".