dilluns, 31 de desembre del 2012

COMPTE ENRERE

El dia d'avui és un immens i frenètic compte enrere contra nosaltres mateixos. Sembla que cada dia 1 de gener el món es reinventi -quina gran falsedat!- i que, tots i cadascun de nosaltres, tinguem la necessitat imperiosa de modificar alguna cosa dels hàbits que han dirigit la nostra vida, amb més o menys èxit. Potser no podem fer aquests canvis el dia 17 d'agost (per dir alguna data)? Si una cosa funciona, és necessari fer algun canvi? Potser faig aquesta pregunta des de la posició del que veu -i n'està fins els ous de veure-ho- com es dilapiden recursos fent canvis innecessaris que obeeixen més a la capritxosa voluntat que no pas a la necessitat.
Poca cosa queda d'aquest any. Per mi, des de fa un parell d'anys, el dia de Cap d'any ha adquirit una nova significació i no constitueix motiu de festa. Francament, aquest dia no té res de feliç i tampoc motiva cap canvi. Els canvis ja els tenia decidits de fa temps i són conseqüència d'una necessitat: conservar una quota mínima de dignitat.
Acabo de rebre un correu d'una amiga de la blogosfera. Dues frases -potser tres- que han aconseguit fer-me somriure i ser capaç de retrobar-me amb la condició humana. També m'ha servit per recordar a una altra amiga de la blogosfera de la que no fa temps que no en sé res. Bona oportunitat per fer-li un correu i recordar-li que hi ha algú. 
Bé, acabo aquí. Aquest any -si no passa res extraordinari- ja està tot dit. Potser caldria haver dit més coses, però tampoc serviria de res i ara ja és hora dels fets... i no per començar demà l'any.
Bon Any nou, per aquells que creuen que el canvi d'any implica algun tipus de millora efectiva -i afectiva- d'alguna cosa!!!
Avui deixo penjat un regalet... Com m'agrada aquesta gent!

diumenge, 30 de desembre del 2012

LA DIVINA COMÈDIA

A medio camino de la vida,
 en una selva oscura me encontraba,
 porque mi ruta había extraviado.
La Divina Comedia (Dante Alighieri)

Espero que arribi Cap d'any llegint -una vegada més- un llibre que trobo fantàstic i extremadament actual: La Divina Comèdia. No és un text fàcil i cal submergir-se en el context de la seva escriptura per poder copsar tots els matisos que ens ofereix l'autor.
De tant en tant, aixeco la vista i faig parades en la lectura. Miro al meu voltant i sóc capaç d'identificar algunes circumstàncies del text. Potser tots acabarem a l'Infern que esmenta Dante i la nostra eternitat tindrà les característiques que ell retrata magistralment. Potser sí que serà així...
Tinc pendent el darrer text -demà és el darrer dia de presentació- de l'any en fase de repòs. Per sort, el puc presentar per correu electrònic. Aquesta tarda, després de la potent migdiada -posterior a la ingesta d'un exquisit cabrit al forn- acabaré (o no) d'escriure'n la darrera versió, amb totes les notes i modificacions de darrera hora. De fet, aquest relat no estava previst. És la darrera cosa de l'any que ha sorgit de manera inesperada. 
Mentre llegeixo, menjo i escrit les darreres paraules d'un any amb més ombres que llums, reflexiono sobre tot allò que tinc anotat a la meva inseparable llibreta. Repasso cada apunt dels relats, cada fet destacable, cada cop de porta als morros, cada escopinada a la cara (la darrera, molt recent), cada menyspreu, cada menysteniment, cada intent d'engany -encara costa que m'empassi segons quines coses-, l'evolució de molts temes, actituds i postures , cada situació surrealista i..., fins i tot, alguna situació satisfactòria! A la vida, tard o d'hora, tot arriba i a cadascú ens espera el nostre Infern. Reviure tot allò que he anotat durant l'any em proporciona la suficient perspectiva per poder col·locar cada cosa i cada individu en el prestatge vital que crec li correspon, en funció de com han sigut les nostres relacions. Aquest proper any serà força interessant i tindré l'oportunitat de retornar molts favors i d'agrair algunes coses. Com vaig llegir una vegada (potser ho vaig sentir...?), la consciència de la mort imminent -ja sigui física, social, laboral, etc.- té aquestes coses: et permet administrar Justícia, sabent que el teu final serà el mateix.
En tot cas l'any s'acaba i encaro el nou amb una nova actitud, sabedor que tot té un final.

dimarts, 25 de desembre del 2012

BON NADAL?

La pregunta -bé, més d'una- és: per quin motiu el Nadal ha de ser bo o dolent? Realment, tenim algun tipus de necessitat de fer del Nadal un dia excepcional? Perquè la resta de dies han de ser diferents? Hem de desitjar Bon Nadal a qui té com esport favorit tocar-nos el que no sona -els collons, per ser clars- durant tot l'any? El Nadal és la línia de sortida d'aquesta cursa estèril i inútil que conclou el 31 de desembre i que no té altre objectiu que fer-nos promeses que sabem que mai complirem (alguns no compleixen ni les promeses fetes la resta de l'any)? Cal sentir una felicitat sobtada i impostada i no sentir-la la resta de l'any?
Faré que sigui un Bon Nadal. La majoria de vegades, tot depèn de la nostra pròpia voluntat i de la capacitat d'aïllar-nos de l'entorn. Potser la millor manera de sentir aquesta pretesa felicitat sigui buscar-la al nostre interior, obviant completament els cants de sirena -falsos i interessats- d'un entorn que ens fa fer el Guadiana segons les seves conveniències.
Sento remor a la cuina i això és el presagi i anunci d'un dinar pantagruèlic. Tot plegat, d'alguna cosa s'ha de morir i aquesta no és mala manera de fer-ho. Aquestes dates s'han convertit en moments íntims, compartits amb molt poca gent -perquè més?-, d'una senzillesa extraordinària i sense cap concessió a res que no sigui autènticament pensat o sentit. Potser sigui aquest el secret de la felicitat: no haver de dir o fer res que no es vulgui dir o fer; ser capaços de fer les coses sincerament, sense haver de dir el que altres volen escoltar o fer allò que els nostres dos dits de front -el sentit comú; el menys comú dels sentits- ens diuen que no s'ha de fer però que alguna ment privilegiada ha concebut com la seva gran idea del dia.
Doncs això: siguem feliços. Gaudim de la felicitat que proporcionen la senzillesa intrínseca de les coses i la sinceritat, aquesta necessàriament combinada amb una voluntària ignorància. Bon Nadal!!!!

diumenge, 23 de desembre del 2012

ESPERIT NADALENC

Divendres vaig abandonar l'Stultifera Navis. Vàrem tocar port i, durant uns dies -potser per sempre més, de cos present i ment absent- estaré aliè de tot allò que pugui tenir-n'hi referència o relació. Quan la tripulació s'acomiadava, vaig veure els ulls tristos del capità i reconegué en aquella mirada -i en els seus maldestres, il·lògics i porucs darrers actes- la impotència i la inoperància. Cansament? Consciència de la ingovernabilitat de la nau (per mèrits propis)? No ho sé!!! Bé, sí que ho sé, però prefereixo ser piadosament respectuós (caritat cristiana nadalenca, que diria un conegut meu) i mantenir-me'n voluntàriament ignorant.
A la vida, canviar d'opinió compulsivament -en un intent desesperat de tapar forats, creats per una absoluta manca de caràcter i per una constant fugida endavant- no ajuda a generar confiança i fidelitats. Encabronar i menystenir públicament -obviant-lo i mantenint una actitud contradictòria envers ell- a qui has de demanar que hi posi el coll per solucionar els problemes, que ets incapaç de solucionar per tu mateix, tampoc és la millor manera d'aconseguir la seva col·laboració i sí que és una invitació al fracàs solitari. Una de les pitjors coses que es pot fer en temps de crisi -quan ens hi va alguna cosa important- és intentar manipular, mentir i menysprear a les poques persones que eren autènticament fidels i, sobretot,  resolutives. Però tot això, és frustrantment inútil explicar-ho a la tripulació de l'Stultifera Navis: la seva pròpia naturalesa la fa nul·la cognitivament.
Tinc ganes que arribi el Nadal. Aquestes festes desperten en mi un sentiment contradictori: d'una banda, tinc l'alegria de la companyia i del record de temps feliços. Malgrat això, d'altra banda, el record no s'esborra i m'embarga la tristor de l'absència.
En tot cas, si no trec el nas per aquí, Bon Nadal a tothom!!!

dilluns, 17 de desembre del 2012

AUREA MEDIOCRITAS

Ni sento ni pateixo, em deien fa un temps. Sí, jo tampoc! Almenys per segons quines coses, clar!
I és que, al final, l'aurea mediocritas no deixa de ser -stricto senso- aquest punt mig en el qual ja no t'afecten ni les alegries ni les penes. Per dir-ho clar -i que em sigui perdonada tan ordinària expressió- és quan tot -la majoria de coses- t'importa una p.... 
I què provoca aquest estat de tansemenfotisme agut? Doncs per poder entendre això, cal beure de la saviesa popular i fer ús del significat menys docte de l'expressió: l'aurea mediocritas significa -pel poble, teòricament menys instruït i savi- aquella boira de mediocritat que es fica per tots els racons i que tot ho empastifa. És la constatació, pura i dura, de que socialment -decrèpita societat!- és preferible el mediocre pilota i inútil, a l'excel·lent complidor i digne; la preferència de la dansa del bufó de la Cort sobre l'opinió del mestre en Alquímia. És el que tenim i del que hem de morir!

diumenge, 16 de desembre del 2012

EL DIA DE LA FI DEL MÓN

Ara que han estat donant la vara amb la fi del món, prevista pel proper divendres 21 de desembre, la paranoia comença a minvar i sembla ser que només serà -si així s'encarta- la fi d'algun submón (amb anormal inclòs/a), però no com a conseqüència d'aquesta profecia dels maies. Quines ganes tinc que arribi -i passi- el dia 21!!!!!!!
Jo no sé si el món tardarà gaire a acabar-se espontàniament o serà allò de "entre tots el mataren i ell sol es morí", però el que està clar és que molt de temps no pot durar. L'espècie humana ha entrat en un declivi cognitiu que l'empeny a adoptar decisions totalment surrealistes. Fins i tot ha canviat la manera de decidir: abans, es reunia informació, es consultava a qui en sabia i, finalment, s'adoptava la decisió. Ara, s'adopta la decisió i després es va modificant -a salt de mata, amb total desconcert i desordre, donant un lamentable espectacle-, a mida que es demostra que ha estat adoptada en base a una absència total de consciència -inconsciència- dels possibles efectes col·laterals. Sembla con si alguns humans estiguessin immersos en una cursa frenètica per demostrar i fer exhibició pública de la indigència intel·lectual amb la qual han estat beneïts.
Confiança en l'ésser humà? Molt poca!! No serà el món qui s'autodestrueixi, serà l'ésser humà qui ho faci. Aquesta és una especialitat dels humans: fer malbé -gratuïtament i de forma suïcida- allò que els reporta satisfacció i vida. Una pena...

dissabte, 15 de desembre del 2012

DESPRÉS DEL PATI (TANCO PARÈNTESIS)

Sembla que arriba el final d'aquesta marató contra mi mateix i durant la propera setmana hauré acabat tots els relats que m'han absorbit -i fagocitat compulsivament- el temps durant les darreres setmanes. Aquest és el motiu de no treure el nas per aquestes pàgines durant els darrers dies... bé, aquest i d'altres més inconfessables que prefereixo mencionar però no explicar ni explicitar.
A la vida, tot és cíclic i els bons moments s'acaben. Per molta pedagogia que es faci, els costums animals afloren finalment i la conducció o reeducació -dissimul, al final- d'aquests instints naturals -no tots saludables ni honorables, com tampoc intel·ligents- acaba essent infructuosa i estèril. Potser el millor és deixar que tot flueixi i que l'escornada sigui monumental? Ara ja n'estic convençut que sí, que és l'única solució. Ja no cal perdre més temps -gratuïtament-, ni dedicar-hi més mals de caps. Quan el domino caigui prefereixo estar en la posició central -com a la imatge- i no ser arrossegat per la incompetència aliena. I ja està, no vull parlar més d'aquest tema. La societat és com és -així ho hem permès- i tenim el que ens mereixem.
Durant aquests darrers dies, en les poques estones de buides que m'han quedat, he rellegit un llibre que em sembla meravellós: La muntanya màgica, del Thomas Mann. Ja he perdut el compte de les vegades que l'he llegit. Aquest llibre i El guardian entre el centeno, del JD Salinger -juntament amb alguna coseta del Charles Bukowski-, formen part important del meu ideal literari. Potser m'agraden els personatges patidors, envoltats de misèries i degradació moral, darrer rastre i vestigi del que va ser l'ésser humà.
Fa una estona pensava en com encarar la propera setmana i he arribat a una conclusió fatal (però carregada de lògica i raó): vull ser -seré- la fitxa del mig.

diumenge, 2 de desembre del 2012

L'HORA DEL PATI (PARÈNTESIS)

A vegades és convenient fer parèntesis. Deixar que la vida transcorri lànguidament, com si la cosa no anés amb nosaltres, com si les preocupacions no fossin pròpies i com si tot plegat formés part d'un món aliè que observem des de la distància, sense intervenir-hi.
Des de fa uns dies, visc en un parèntesis. Tot plegat, això tampoc té solució! Ja ho deia un gran savi: Si té solució, perquè et preocupes? Si no té solució, perquè et preocupes? Al final, val més deixar que la força del destí ens arrossegui i deixi que tot passi quan hagi de passar i com hagi de passar. Intentar forçar les coses és del tot inoperant i inconvenient. 
Assisteixo -escèptic, impassible i impertèrrit- a la desintegració de la societat tal com la coneixem. No sé si em sap greu o no. Només sé que la situació s'agreuja per moments i que les mitges solucions no solucionen res. Aquesta vegada el nou any no portarà esperança, només confirmació del declivi i obrirà les portes a moviments convulsos. 
Ahir al vespre contrastava aquesta sensació amb un parell d'amics amb els que vaig anar a sopar -res, unes taules de patés i formatges, amb uns gotets de vi- i estaven molt d'acord amb aquesta apreciació meva. Comparàvem aquesta situació amb altres situacions viscudes en altres llocs i en altres moments: salvades les peculiaritats culturals, són idèntiques! 
Ho deixo, ara ja s'ha acabat l'hora del pati. Ara toca continuar amb els relats. Durant el mes de desembre acaben molts terminis de presentació d'originals a concursos i tinc un agenda força atapeïda. Ara continuaré amb un que es diu Eteris.  Potser sí que tot és eteri i canviant...

dimarts, 27 de novembre del 2012

MOMENTS D'ESPLAI

Poesia visual. Només tenia un dubte: saber si algun dia me'l tornaria.

Dita la bestiesa de rigor (l'hauríeu de conèixer!!!!), comencem. Després del diumenge gloriós -que no de Glòria- arriba el dilluns de ressaca -per alguns d'alegria, per d'altres de decepció i per d'altres de no saber què fer-  i el dimarts interventor (o d'intervenció). Quin goig i quina joia veure els que algú va denominar -no va ser un dels seus dies afortunats!- exercit català (hahahahahahaha!!!!!), entrant a l'Ajuntament de Sabadell per recollir la brossa -millor, les caquetes- del despatx de l'alcalde i dels d'altres prohoms i prodones (el traductor em diu que això no es diu), per ordre judicial. I és que som el país de la pandereta -ho reconèixer, o no- i motiu d'escarni -just i ponderat- de propis i estranys. El que més m'ha agradat és saber que ja volien fer-lo la setmana passada, però "com que hi havia eleccions..." Collons!!!! I el Mas? Potser no li van treure draps bruts, hi hagués o no eleccions? Ara hem de mirar quan fem neteja, no fos cas que s'ofenguessin els de la Casta? No vull dir amb això que no estigués bé una cosa o una altra. En tot cas, l'acció de la Justícia (escrit expressament amb majúscula) no ha d'estar subordinada a cap altra consideració que la consumació de la seva funció.
Escolto Mike Oldfield (m'estic tragant tot el Tubular Bells) per una qüestió de comoditat: poses el disc i dura...i dura...i dura... També per recordar altres temps i altres llocs. La música té això: deixa empremta en el record, tot associant llocs i moments amb sons. I així passa la vida, sorprenent-me una mica cada dia...

diumenge, 25 de novembre del 2012

QUAN TOT S'ACABI.

Avui, diuen, toca votar. Faré una traducció ràpida: avui toca legitimar a la Casta per tal que pugui decidir com ens arruïna la vida. La campanya electoral ha sigut d'un patetisme extrem i no ha servit per altra cosa que fer evident -una vegada més- que la Casta té els seus interessos, unes vergonyes mal amagades -encara no dominen gaire el tema de la omertà i, de tant en tant els creix algun nan- i un clar distanciament amb la resta de la societat. 
El més interessant de totes les votacions sempre esdevé després de conèixer els resultats. Em produeix vergonya aliena -i un fàstic indescriptible- veure com totes les variants de la Casta -obtinguin els resultats que siguin- sempre diuen estar satisfets de com els ha anat la fira. Aquell també és el moment dels que esperen treure profit dels canvis de cadira que, inevitablement, sempre es produeixen després d'unes eleccions. Són els que tenen aspiracions. Tradueixo: són els que, en circumstàncies normals i en un entorn diferent, mai arribarien enlloc -la majoria són autèntics incompetents incapaços de prendre cap decisió de certa rellevància- i que s'han de recolzar en l'amiguisme -realment no hi ha amics a la Casta- d'algun membre de la Casta per treure una mica el cap. Alguns ja fa dies que maniobren -bé, no deixen mai de fer-ho, però ara ho fan amb més intensitat- i que es venen (en alguns casos, cosa força difícil).
El que més m'agrada d'aquests elements és que quan no estan cridats per la Glòria, ho atribueixen sempre a circumstàncies alienes (qüestions polítiques, guerres internes de la Casta...) i mai a la incompetència que els adorna i de la que en fan pública exhibició, constantment. Aquí és quan comencen a criticar -en privat, com si no se sabés tot- a la pròpia Casta. Tradueixo: per a ells, la Casta és bona o dolenta en funció de si els consideren o no aptes per algun lloc de responsabilitat (jo diria d'irresponsabilitat). Quina tristesa més gran!!!!
I així funcionen les coses. Potser algú -en un excés d'il·lusió-  es creu que alguna cosa canviarà??? De veritat algú pot pensar que deixaran d'enfonsar-nos en la més profunda ruïna, mentre ells continuen vivint de la sopa boba, que paguem tots? N'hi ha algun d'aquests de la Casta que passi penúries econòmiques o que estigui a punt de ser desnonat? Fa molt de temps que he arribat a una greu conclusió: el problema no és qui governa -tots formen part de la mateixa Casta-; l'autèntic problema és la perversió -generada, consentida i potenciada per la Casta- d'un sistema que sustenta aquesta organització social i política, permetent que degeneri en la situació caòtica, corrupta i neofeudal que tenim ara.

dijous, 22 de novembre del 2012

ESPIRALS

Havia escrit un altre post (més picant, amb més referències a la vida sexual dels ficus), però he decidit no publicar-lo. Francament -com em consta utilitzar aquesta paraula!-, tampoc aconseguiria que res canviés i ja m'importa ben poc tot plegat (més o menys com a la mitjana).
Aquesta setmana estic molt embolicat en temes literaris -m'ha arribat una tramesa de relats per valorar, he de presentar-ne dos aquest dissabte... i altres coses- i m'estic centrant en aquestes coses.
Les darreres activitats post-oasi esdevenen espirals que han modificat el seu centre d'interès. Al final, què queda? Res, no queda res! Només queda la remor de veus porugues, de rostres amb els ulls -voluntàriament- tapats, que continuen reclamant tracte d'aristòcrata... i que no s'ho poden permetre! Quins farts de riure i quin gaudi més extrem veure com no minva la capacitat de genuflexió. Ans al contrari: es substitueix capacitat de resposta -ara i futurament impossible (més en aquest termes de grandeur, totalment fora de lloc)-, per indigna genuflexió. S'acosten èpoques interessants i altament hilarants. Per si de cas, vaig prenent nota de tot plegat. Potser, en un futur, en sortirà un bon llibre que expliqui com eren les coses i perquè hem arribat al cap del carrer.
Llegeixo uns quants relats i començo a anotar coses (negatives i positives) al marge -sempre utilitzo la dualitat vermell/verd- del text. N'hi ha de força bons... i de patètics, però hi ha una cosa indiscutible: fins i tot els més patètics tenen un punt de creativitat. Aquests, els que semblen infumables, poden ser la base -ben reescrits, fins a no semblar-se a l'original- de magnífiques histories. Fa anys, vaig descobrir que res és absolutament meravellós i tampoc és absolutament detestable. Tot és una eterna barreja de positivitat i negativitat. És la proporció d'ambdues la que constitueix l'essència de les coses i la que l'ubica en el lloc exacte de la personalíssima escala de valors de cadascú. Darrerament, la proporció de negativitat present ha crescut exponencialment. Això és el més trist...

diumenge, 18 de novembre del 2012

PASSEJADA SOTA LA PLUJA

A vegades, la sort ens ve de cara i ens permet fer allò que més ens agrada i en el moment que volem fer-ho. Tinc la mania de fer una passejada matinal -acabat de llevar, encara amb la son a sobre- per refrescar la ment i prendre notes de tot el que trobo a l'entorn per tal de traslladar-ho a la llibreta d'apunts, font de molts dels relats que he escrit.
Avui, la pluja m'ha concedit una semi-treva i gairebé he pogut fer tot el recorregut que tenia previst per la passejada matinal. Quan estava a punt de tornar, ha començat a ploure. Primer fort, amb ganes, i després amb la cadència pròpia de les gotes porugues que no s'atreveixen a caure, conscients que perdran la seva individualitat per acabar formant part d'algun corriol. Afortunadament, he trobat un lloc -unes roques que deixaven un forat lliure- per aguantar la pluja forta. La pluja fina mereix ser entomada amb l'esportivitat d'aquell que es veu -voluntàriament- sorprès per la natura. Mentre gaudia de la pluja fina, caminava pensant en com en són d'efímers els moments meravellosos. Demà s'acaba la vida a l'Oasi i tornaré a navegar en l'stultifera navis.
Avui tinc autèntica curiositat per saber quines bajanades són capaços de prometre els de la Casta al debat d'aquesta nit. Quina pena i quina vergonya aliena! Actualment, governa qui millor menteix. Com poden prometre allò que saben -suposo que són conscients de la situació econòmica (producte de la seva mala gestió)- que no podran complir?????  Ja s'ho fan, ja s'ho faran!!!!  La pena és tots patirem les conseqüències de la seva ineptitud.

dissabte, 17 de novembre del 2012

PLUJA A L'OASI

És a punt de ploure a l'oasi. Hi ha núvols que cobreixen el cel d'una capa gris fosc que amaga el sol. Per sort, la meva caminada matinal ja fa estona que ha acabat i torno a ser a casa. A diferència d'altres, a mi no em fa por mullar-me. En ocasions, la pluja ens aporta una nova frescor que ens ajuda a revitalitzar-nos i a treure'ns les indignes adherències de la vida diària. Aixecar la cara cap el cel i deixar que l'aigua et caigui pel rostre no és dolent i et retroba amb allò que és pur. Com deia un amic meu: És preferible sentir al rostre les gotes de la pluja que no les gotes d'una pixarada. Una mica groller, però autèntic i amb més raó que un sant (no obstant, alguns es deleixen per una bona pixarada i, a més, donen les gràcies). 
Fa estona que he encès la llar de foc i ja hi comença a haver-hi brases. Avui em faré el dinar a la brasa (carn, botifarra, unes patates...). Avui poca cosa em queda per fer: llegir una mica, escriure un nou relat -la estructura ja la tinc feta- i gaudir del no res, del silenci, de l'absència del vergonyós coneixement de la servitud gratuïta i poruga... i, per sobre de tot, de la sensació de deixar enrere -per voluntària ignorància- tot allò que m'ha fet perdre la poca confiança que em quedava en tot(s) plegat(s). Llegir el diari -que he comprat juntament amb el pa- m'ha acabat de fer veure que tot(s) plegat(s) està(n) corromput(s). No dono crèdit a res del que es publica o es diu (malgrat em semblen força verosímils situacions molt similars o pitjors). Tot és una gran comèdia, una gran dansa per distreure el personal. Bàsicament -només cal observar fredament, sense cap passió-, des de fa uns mesos la Casta només perd -ells guanyen- temps. Els problemes no es resolen: s'aplacen. Aquesta és la pitjor tàctica del món. El problema no desapareix de forma espontània i, passat el temps, retorna agreujat i augmentat. L'avantatja només existeix per aquell que aplaça el problema: quan retorna (o esclata), ell ja no hi és. Malgrat tot, tot té un costat fosc i aquesta tàctica també el té: si el problema esclata abans d'hora -o no has pogut marxar abans que esclati- te'l menges sencer i, d'altra banda, normalment, quan esclata sempre esquitxa a tothom (fins i tot a aquells que es pensen que n'estan al marge) amb temes que fins llavors ningú hi havia parat compte.
Doncs res, TxC  (que cadascú ho signifiqui com vulgui i en l'idioma que més ràbia li faci). Vaig a mirar, a través dels vidres, una estona les muntanyes, encara bromoses i preparades per -en breus instants- rebre la pluja purificadora i revitalitzant.

divendres, 16 de novembre del 2012

COM UN OU A UNA CASTANYA!

Hi ha un expressió que sempre m'ha agradat: "S'assemblen com un ou a una castanya". Evidentment, no hi ha cap similitud entre ambdós referències. L'avantatja -per alguns un problema- d'haver viscut fora de la Secta -de la Fireta, de la Germandat del Kumbaià- és que tens punts de comparació i referències per recolzar les teves afirmacions. També et pots permetre el luxe de no mirar cap un altre costat -i obviar les genialitats d'algun il·luminat- i de no fer veure que no has sentit segons quines coses, obviant el discurs servil i porugament contradictori. Posar en evidència les incoherències, les contradiccions, no ha de ser considerat cap apte vexatori: només és una constatació de la trista realitat i la certificació de que els cridats -segons la seva hipòcrita i falsa percepció del món- a dirigir els designis de tots plegat, són una autèntics venedors de fum que canvien d'opinió -també per poruga i complaent ignorància- amb la mateixa facilitat que canvia la direcció del vent.
Fa una estona -un parell d'hores- que he arribat a casa -després d'un potent festival- i ja he tingut oportunitat de fer comparatives: món del passat Vs. món present. Conclusió: trist, tot plegat molt trist! De la certesa a la incertesa; de la coherència a la incoherència; del manteniment de decisions al canvi constant (per diversos motius, tots patètics)... i així fins al paroxisme. 
La nit? FANTÀSTICA!!!! No calen més qualificatius. Ha tingut tots els ingredients per ser recordada (i, a ser possible, reeditada). Fins i tot han vingut un parell d'amics expressament de Madrid per aquest festival. Això ja és significatiu! Ara em queda passar el matí, dinar i, segons com se'm giri el cervell, escapar-me a l'oasi. Potser aquell serà el millor lloc per descansar i intentar no donar massa importància a les misèries del kumbaianisme.

dijous, 15 de novembre del 2012

VIATGE EN EL TEMPS

Em falten tres hores i mitja per entrar en una altra dimensió, en un altre temps -no sé si millor o pitjor, però segurament més feliç- i en un món paral·lel.
No, no m'he tornat boig -no em cal, ja fa temps que n'estic (segons alguns)- i tampoc m'estic quedant amb el personal. M'explicaré: avui és un d'aquells dies -nits- en les què em sento un privilegiat per poder comptar amb l'amistat -subratllo això d'amistat i ho escric amb lletres majúscules- d'uns bojos similars a mi, que són simples i purs de sentiment. Aquesta nit, uns quants d'aquests bojos ens ajuntem per sopar -i lo que surja- i pot passar qualsevol cosa. 
Quina sensació més gratificant és la de poder dir el que penses, sense esperar que algú ho utilitzi al cap d'unes setmanes; quina satisfacció quan una paraula significa el que significa i no has d'anar traduint el seu significat segons qui la pronuncia, tot sabent que, qui la diu, la mantindrà on sigui, quan sigui i davant qui sigui!
Poder parlar cada cosa amb qui toca, sense esperar que el que està assegut el segon de l'esquerra et digui el que et voldria dir el que tens assegut tres cadires més enllà i que no té prou c..... per dir-t'ho. Mirades que diuen el que volen dir i no poden tenir cap altra interpretació; poder demanar un favor sense esperar que et demanin res a canvi; que un sigui un i que un no sigui un no (i que ningú s'emprenyi per sentir una o altra resposta, totalment sincera).
Doncs aquest és el meu món -no el present: és el passat- i mai hi renunciaré. De fet, tampoc podria renunciar-hi.

dimecres, 14 de novembre del 2012

FISH & CHIPS

Bé, serà un fish, chips & wine. Agafaré el peix arrebossat, les patates fregides i l'ampolla de vi -un blanc pescador que tenia per casa- i m'apoltronaré davant de la TV. Mentre menjo i vaig bevent, podré gaudir de les rucades que sentiré a aquests nous guies espirituals (defensors de la llibertat, la igualtat, la justícia social... i mil coses més) que són els líders dels dos sindicats més subvencionats del món. Suposo que la major motivació de la seva lluita obrera d'avui -això que, optimistament i de forma eufemística en diuen vaga general- és la pèrdua de subvencions i l'horitzó, més que previsible, de la pèrdua de part d'aquesta legió de vividors -i autèntica tropa mercenària dels piquets "informatius"-  anomenats "alliberats sindicals". Aquest matí, aquestes dues llumeneres del sindicalisme patri deien que la participació a la vaga general era del 80%. Perdó, perdó... és que encara em cauen les llàgrimes! Sabia que eren mentiders; de fet tot el seu món és una gran mentida parasitària, però tot ha de tenir un límit!!!! Algú ha vist que el 80% dels seus companys de feina hagin fet vaga? Potser és que també hi compten el jubilats, els parats (menys els parats en procés de formació, que aquests el Zapatero no els comptava com parats), malalts.... i tots aquells que no han fitxat a la seva empresa. Home, així és clar que un 80% ha fet vaga!!!!!
Cada dia em meravello més d'aquest país: aquí l'esforç, el sacrifici, el renunciar a coses que podrien ser irrenunciables, no serveix de res. Aquí el que serveix és xupar-la -amb perdó- el millor possible i genuflexionar compulsivament. Si els híbrids llumenera-bavosa no se'n surten, ja intenten fer el possible per tal que no es noti i acaben -interessadament, amb nocturnitat i traïdoria- trucant a la teva porta. Això sí, una vegada has solucionat el tema, deixes de ser útil i ja s'ho tornen a fer entre ells: es riuen les gràcies, es recolzen en la seva gran mentida... fins i tot es pensen que no seràs capaç de -com a mínim- desmuntar-los la barraca cada vegada que vulguis. Aquesta és la nostra societat: una secta de pseudo-llestos (autèntics anormals que no saben buscar-se la vida i que, davant el menor problema, només són capaços de fer dues coses: pixar-se a sobre, per por escènica, o emmerdar-ho tot més, per ignorància) es pensen que estan cridats a dirigir a la resta del que ells consideren ments menors (que, al final, són els que acaben salvant els mobles). Finalment, aquests llestos, ho acaben emmerdant tot i es pensen que la resta de la humanitat ha de córrer a ajudar-los (quan, en circumstàncies normals, només han rebut menyspreu per part seva).
Ja està, ja m'he desfogat. Bé, podria parlar moltes hores i explicar moltes anècdotes (potser algun dia ho faré) sobre els líders carismàtics que -teòricament- ens il·luminen. 
Anem a un altre tema: ja tinc la solució al problema del relat. Aconsellat per una amiga, faré que mori un amor platònic del meu protagonista. Això el deixarà encara més tocat i podré aprofundir més en el tema del desconsol, la frustració, la depressió... Ja veure'm com queda.
Ho deixo, vaig a preparar-me el fish i les chips mentre començo a provar el wine.

diumenge, 11 de novembre del 2012

VESPRADA DE DIUMENGE

Sí, ja sé que el títol no és d'una originalitat enlluernadora, però avui no tinc el cervell per grans esforços. Malgrat fa unes hores he acabat una potent migdiada, encara no estic en plenitud de condicions. Per sort, en la post migdiada, he pogut veure una de les pel·lícules que més m'agraden: Alguns homes bons. M'encanten aquelles frases finals de coronel Jessep, en les que bàsicament els ve a dir que no siguin uns hipòcrites, que ja els va bé que ell i la seva forma de fer existeixin i que és gràcies a això que ells poden dormir tranquils. La vida és així: els mateixos senyorets que viuen tranquils gràcies a l'esforç i al sacrifici d'altres, tenen la collonada de qüestionar aquell esforç (que ells mai no han fet ni faran). I és que hom espera allò que és raonable: que, davant de les situacions crítiques, qui ha estat dotat de mitjans extraordinaris, assumeixi responsabilitats extraordinàries. Com deia, estic completament derrotat. Coses de fer esforços, més enllà del que seria raonable, a segons quines edats, suposo.
Demà serà un dia de transició. Una petita gota d'oli en una gran bassa d'aigua clara i cristal·lina. Novament, m'escapo a l'oasi. Malgrat això, hi ha un dia d'autèntic festival -amb gent del passat- que no vull perdre'm. Són coses que passen: durant una setmana conflueixen moltes coses que poden arribar a unir-se entre elles. Aquesta serà una d'aquelles setmanes (afortunadament).
Continuo sense trobar -com ja he dit, estic espès- un fet que pugui ser significatiu i crear conflicte en la vida del meu personatge depressiu. Accepto propostes!!! Avui estic com bloquejat i no em veig capaç de resoldre aquesta situació. No pot ser ni un suïcidi (he de fer una sèrie de contes d'aquest mateix personatge) ni cap situació que comprometi la resta de la seva vida. 
Ho deixo, vaig a fer una mica més de sofing, mentre espero l'hora de fer un most i anar a dormir.

UN DIUMENGE AL MATÍ

Finalment, ahir vaig sortir i vaig pescar. Sembla que intenti estar en condicions òptimes per un repte que se'm planteja -estic segur que requerirà tota la meva dedicació i tècnica- i en el que hi tinc moltes esperances posades. No m'estendré més sobre aquest tema: sobren les paraules.
He arribat d'hora però encara guardo a la meva retina la seva imatge -un cos nu, encara suat i mig tapat per un llençol-, malgrat ja m'he tret la seva olor -suau i fresca- amb una potent dutxa que m'ha desvetllat i em permetrà no dormir fins la migdiada.
Cada dia em meravello més de com ara aprofito les oportunitats que vaig perdre de jove. Potser eren uns altres temps -més estrictes moralment- i les jovenetes d'aquella època estaven més pel Què diran, que per donar alegria al seu cos.... Macarena!!! Bé, ara sembla que me'n rescabalo amb escreix.
Cauen gotes, poques i dèbils, que no arribaran a mullar el terra. Ho miro des de la finestra del despatx i m'agradaria que la pluja fos més alegre i abundant... I mentre penso en això, també penso en com introduir un element sorprenent en un relat que m'ha quedat com un encefalograma pla. Les descripcions, els personatges... tot és collonut... menys una cosa: no hi passa res d'extraordinari. És la simple descripció d'un dia d'un pobre desgraciat. Només aporto -crec- una bona descripció de l'estat depressiu del protagonista principal... però res més! Aquest tipus no fa res extraordinari; només malviu enmig de la seva pròpia i patètica vida! Mira que m'emprenya passar-me hores perfilant una bona història, uns bons personatges... per acabar amb un relat sense cap interès!!! Ara hauré d'introduir algun element especial que aporti un moment de conflicte. A mi m'agraden els personatges que viuen el conflicte de forma interna, que pateixen en silenci i dels que he de reproduir-ne els seus pensaments -per dir-ho d'una manera entenedora- i no aquells que basen el conflicte en fets públics i visuals. Aquesta concepció meva del conflicte no és massa popular i la majoria de lectors estan més acostumats a llegir històries sobre personatges als que els passen coses i no sobre personatges torturats que pensen coses. 
Mira que costa de passar el matí, quan la nit anterior l'has dedicat al noble -i cansat- art de donar i rebre plaer (molt més si ets dels que t'hi deixes l'ànima en tan noble propòsit).  Suposo que cada pecat ha de tenir la seva penitència. La meva és esperar fins la migdiada.

dissabte, 10 de novembre del 2012

SENSE RES MÉS A FER


Busco un títol i una imatge. Segur que quan acabi el post ja tindré alguna cosa mínimament decent que il·lustri i anomeni aquests quatre ratlles de pensaments desordenats -alguns expressament- que em volten pel cap. De moment, penso en la quadratura del cercle i intento fer un full de ruta d'aquesta nova relació temàtica que esmentava en el post d'ahir. Serà complicat però serà extraordinàriament genial!
Avui no ha sigut un dia de gran activitat. Retocar unes traduccions al castellà de relats escrits en català que vull presentar a concurs a Bilbao i a Albacete... i ben poca cosa més! Estava força aclaparat i traumatitzat per l'aquelarre d'ahir. Sincerament... què patètic!!! Malgrat tot, el que em sembla més trist és que encara sembla que els hagis de demanar perdó. És impressionant!!!
Torno a llegir -per enèsima vegada- un recull de contes del Raymond Carver: Vols fer el favor de callar-te, sisplau?. A vegades m'encaparro en llibres concrets i seria capaç de llegir-los en un bucle non-stop.
Ja tinc imatge -em penso que ja l'havia utilitzada- i un títol macarrònic per sortir del pas. Avui no sé si em quedaré a casa, per acabar aquestes traduccions, o sortiré a fer una copa. Encara no ho tinc clar i tampoc tinc gaire esma d'anar a llocs empetats de gent borratxa -els més joves de botellón-, en els que és impossible parlar i que només t'ofereixen una sortida: pescar (o que et pesquin, com el cap de setmana passat) i marxar a un altre lloc. Tot plegat, prou lamentable com per pensar-s'ho dues vegades.
En tot cas, aquí ho deixo dit, per si em perdo (o em fan perdre) i necessito un punt de referència (un punt de recolzament per moure el món, que diria l'Arquímedes).

divendres, 9 de novembre del 2012

PROVA SUPERADA (ALGÚ HO DUBTAVA?)

Doncs sí, prova superada! Menjo unes mandarines -ara ja comencen a ser dolces- mentre escolto la magnífica Maria Callas. Aquesta era una setmaneta força carregada i he pogut tirar totes les coses endavant. De fet, fins i tot sembla que he adquirit una mica de caritat cristiana i quan he sentit -com si un punyal se'm clavés al mig de cadascuna de les meves neurones- la pregunta Us penseu que m'he begut l'enteniment?, he tingut la fortalesa suficient per reprimir-me i no he contestat: És impossible beure d'un got buit. Suposo que la ment privilegiada que ha fet la pregunta tampoc hauria entès la meva resposta...
Potser és aquesta calma -i estoica seguretat- la que m'ha permès aguantar el retard -odiós- del pinyoleg, compartir diagnòstic amb la meva metgessa -tota una dona, cal dir-ho-, posar-me fins el cul de carns diverses en un bufet lliure tipus rodício -però fins el puto cul-, entrevistar-me amb la meva amiga editora i no saltar-li a sobre quan em va prometre uns quants encàrrecs -no gran cosa, però força satisfactòria- i aguantar el gran aquelarre de ments buides. 
De fet, això només era allò que estava previst. També he tingut altres satisfaccions: veure com començo a obrir-me pas en el que pot ser -amb molta seguretat- una nova relació (que no qualificaré). Sincerament, em produeix una sensació fantàstica i m'excita molt saber que l'altra part vol el que vol -tenir les coses clares és importantíssim- i que no és precisament afecte el que demanda (diguem que és un tema més aviat purament carnal). Doncs bé, que així sia!!!
La propera setmana gaudiré d'uns dies a l'oasi. Ara ja hi començarà a fer fred -bé, allà mai hi fa calor- i estaré en el meu ambient més autèntic. Són aquests els moments que em fan continuar endavant i que m'ajuden a suportar les punyalades de la ignorància i de la ignomínia. 
Ara ho deixo. Em penso que alguna vegada ja he penjat aquest regalet, però és que el trobo deliciós!!!

diumenge, 4 de novembre del 2012

UN PLAER!

Darrerament no surto gaire. No en tinc gaires ganes i tampoc sé com adaptar-me a les noves formes de diversió de les noves generacions. Bé, ara ja sí...
Ahir, vaig fer una excepció i vaig sortir a la nit. Havia rebut la trucada d'un amic de fa anys que, malgrat ell no m'ho va dir, estava tan avorrit com jo. Sortir a compartir l'avorriment és una manera ben patètica de passar les hores i així fou fins que -ja en el local en el que ens havíem de divertir- algú em tocà l'espatlla i em digué:
- Hola. Em dic Marga. Tu ets el xxxxx, l'amic de la Sònia i la Sílvia, oi? -em digué una noieta d'uns 23 anys, força espavilada i que em feu patxoca des d'aquell mateix instant.
- Sí, sóc jo! Ens coneixíem? -vaig respondre amb un cert to displicent. En aquell moment, el meu amic va desaparèixer discretament, com ho fan els bons amics.
- Tu a mi no, però jo a tu sí. Un plaer! -replicà, fent-me dos petons mal dirigits voluntàriament.
- Ah... i de què em coneixes?  
- La Sònia i la Sílvia són amigues meves i hem parlat de tu alguna vegada. Escrius, oi?
- Sí, alguna cosa escric -respongué tot mirant uns ulls que no estaven en absolut interessats per les meves arts literàries.
- També m'han parlat d'altres habilitats teves... -digué, posant-se a riure maliciosament.
- D'acord. Ja sé per on vas. I per quina de les meves suposades habilitats estàs més interessada tu?
.............................
Bé, obviaré una conversa que tenia un nul nivell intel·lectual i cap alternativa de finalitzar d'una altra manera que fent honor a allò de "Un plaer". El que més em sobta és la completa desinhibició d'aquesta tal Marga i una absoluta claredat de mires que transformà -en un temps rècord, com si tingués pressa per viure- en proposta directa i xut a barraca. Algú s'imagina què dirien si la iniciativa hagués estat meva? Potser és que l'edat no perdona i tinc una mentalitat una mica antiquada. Potser serà això...
Demà dilluns. Nova setmana i cap propòsit que no sigui congratular-me del final d'una història que pot ser el principi d'una altra força interessant. Fa temps vaig escriure un -patètic i lamentable- relat que vaig titular "Mister Potato a la fregidora". Estalviaré a la concurrència el relat i explicació d'una trama infame. El cas és que he fet propòsit de reformar i reescriure aquest relat. Que no en tinc cap necessitat? Sí, ja ho sé! El cas és que n'he acabat un de molt divertit -protagonitzat per l'Evarist- i vull aprofitar alguna situació de l'altre relat i fer-ne un mix. Veurem què en surt!
Aquesta propera setmana pot ser tremenda: demà tinc pinyoleg (malgrat tenir hora, sempre acabo esperant-me indefinidament), dimarts visita a la metgessa (més esperes infructuoses i estèrils), dimecres tinc la tarde ocupada en coses surrealistes (o no!), dijous he quedat per dinar amb una amiga (i editora) i divendres... divendres pot ser el súmmum! Divendres tinc aquelarre d'encefalogrames plans (afortunadament, no tots). Obviaré donar més explicacions. Sort que comença el cap de setmana i podré recuperar-me de l'esforç d'intentar fer entendre conceptes tremendament senzills a ments preclares però incapaces de retenir -talment fossin peixos- cap directriu, per simple i senzilla que sigui. Per cert, l'altre dia em van explicar que els peixos que tenim als nostres aquaris i peixeres són incapaços de recordar res, fins i tot la darrera vegada que han menjat. Si els donem menjar cada cinc minuts, aniran menjant fins esclatar.
I així s'acaba el cap de setmana: tranquil, amb la consciència tranquil·la i amb la satisfacció d'haver donat compliment al que semblava ser un desig -momentani i encuriosit per referències- d'una noia: Un plaer!

divendres, 2 de novembre del 2012

COSES DEL PONT

Estic escrivint un relat que -provisionalment- es titula "La rossa de pits turgents i el ballador de country". Bé, dubto entre aquest títol o "La rossa de lloguer i el cowboy de mitjanit". "El suïcidi del cogombre" o "L'home que xiuxiuejava -susurrava- els bròquils" tampoc serien títols descartables... Quina història més tendre -com una mongeta o una ceba- m'està sortint!!!!
És el que tenen els ponts: et deixen les neurones anihilades i fan que la bis imaginativa desbordi creativitat i plantegi situacions del tot impossibles (?). 
La història ja està començada. I ara què? Ara què farem? Continuarem fent veure que no passa res i que el nostre protagonista mai ha fet cap moviment demolidor (totalment innoble)? Potser aprofitarem el moment de debilitat solitària i el desnucarem com a un conill? No ho sé! D'altra banda, no vull ser jo qui ho decideixi (malgrat podria fer-ho de forma autònoma) i prefereixo -ara que els altres personatges ja han tingut oportunitat d'obrir els ulls- que algú "em doni una ordre". No vull decidir-ho (bé, cedeixo aquest plaer): em conformo a ser qui trami i faci efectiva la anihilació del personatge. Inventar la desaparició d'un personatge d'una història sempre ha sigut un dels plaers més intensos. Crear una trama, fer que la seva figura vagi caient en desgràcia i, finalment, fer que desaparegui d'escena... això no és paga amb diners!!!! És el súmmum de l'acte creatiu!!!!
Aquest matí, un fart de riure coral. Aquests són els que em molen!!! D'un fet totalment prescindible, carregat de perversió roin, n'ha sorgit un moment fantàstic de grotesca disbauxa i befa. Són aquells moments de riure que entren en una espiral -a vegades deliciosament perillosa- que va in crescendo i que mai se sap quina serà la darrera paraula dita o la última afirmació -malgrat sincerament sentida, totalment fora de to- efectuada. Malgrat tot, em trec el barret davant l'estilet femení: per molta creativitat que tingui, mai podré igualar el savoir faire (és una manera de dir-ho), cruel però refinat, del factor femení d'aquesta obra, escrita a vuit mans i quatre plomes. I és que aquesta manera tan intel·ligent de reescriure un moment -fent exhibició tènue però evident d'un estil depurat- és el que em posa catxondo i fa que els meus porus supurin plaer.
Ho deixo, vaig a recrear-me i a veure el vídeo que avui us regalo. Us l'imagineu d'aquest pal?

dijous, 1 de novembre del 2012

PASSAVA PER AQUÍ

Sí, passava per aquí, de forma casual i gairebé involuntària. Realment, ja tenia ganes de poder passar-hi. Diversos compromisos -junt amb aquell esperit passota que mencionava en el meu darrer post- m'han tingut allunyat d'aquest lloc. He començat diversos projectes aquest dilluns i la feina s'ha acumulat de manera incontrolada. Ara ja sembla que el tema està -més o menys, acceptablement- controlat.
Aquests han sigut dies estranys, amb la sensació d'estar parlant amb més d'una persona alhora (jo sé el que em dic) i amb frases surrealistes, contradictòries i que caldrà recordar d'aquí un temps (no massa). També he tingut la sensació -aquesta ja la tinc des de fa més temps- que hi ha una mica de descoordinació entre el "duo sacapuntas". En convertir-se en "el trio calavera" -parcialment i d'amagatotis- ha perdut agilitat i entra en contradiccions ridícules. Malgrat tot, ha sigut divertit. I el que em queda de diversió!!!!! Tot és una qüestió de temps i d'anar veient com s'escriuen els següent renglons d'aquesta història.
Demà no faig pont. Sempre he pensat que els ponts, el mes d'agost... tots aquests dies o èpoques que la majoria considera una putada treballar, jo sempre he volgut fer-ho. Normalment són dies tranquils, -per una simple qüestió estadística i per l'escassetat de gent que treballa (i per les poques ganes que tenen de fer-ho els que ho fan)- en els què no és habitual que hi hagi pollastres dignes de menció. També són dies per parlar el menys possible i escoltar -amb molta atenció i analitzant-les curosament- les rucades més inversemblants, els projectes més abjectes (normalment de segona mà), amb una pàtina de "gran pensada" i embolcallats  amb les raons més surrealistes (i falses). És el que hi ha!!!! La soledat dels ponts té aquestes coses!!!
Sincerament, jo estic per altres coses. Les històries en les que treballo ara m'encanten: tot té el seu moment i només quan arriba cadascun d'aquests moments és quan els personatges saben si és mascle o femella. Mentrestant juguen al joc de les confidències -falses i provocadores- entre ells. "Jo sóc amiguet teu, però que no es noti"... És fantàstic per un motiu: pots mentir com un bergant i el més graciós és que la història és coherent i, fins i tot vestida d'una racionalitat que la fa totalment versemblant. També és cert que hi ha personatges -això és veu a distància- que tenen tantes ganes de que una cosa sigui certa -per por, interès, estratègia, ànsia de poder, tendència (bé, millor dit: un fervor desfermat) al servilisme, etc.-, que només cal insinuar-ho -sense afirmar res- i és com si fos paraula de Déu. Realment, està quedant força polit i quadrat, tot plegat... fins que arribi el desenllaç i tot allò que els personatges -i el propi lector- han donat per cert, sense que ningú ho hagi afirmat (només insinuat), resulti fals i la història -sense possibilitat de marxa enrere- acabi d'una manera inesperada.
I així continuo jo: amb les meves històries, fent experiments, divertint-me tot canviant el joc entre els personatges i creant escenaris en els que es mouen segons els designis de la meva ploma. Ara toca un most i relax...
Un regalet

diumenge, 28 d’octubre del 2012

AGAFAR LA POSTURA

Es pot dir que he agafat la postura. Mira que em costa... però ara la tinc ben agafada. De fet, no en tinc cap ganes de deixar-la anar.
Avui hauria pogut ser un gran dia: un dia intens, marcat per l'activitat física i per intentar fer mil coses... però he decidit que no, que avui era un dia tonto. Aquest matí em mirava l'hort que tinc erm des de fa prop de cinc anys. De tant en tant retallo una mica l'herba que hi creix i poca cosa més. Fa unes setmanes, vaig treure l'herba i el vaig fangar. També hi vaig tirar adob i he deixat que les darreres pluges ho amalgamessin tot plegat. Avui, he pensat en tornar-lo a fangar -quan ja no estigui tan humit- i començar a preparar-lo per tornar-hi a plantar coses. Com diu un veí, és una pena tenir-lo erm. Sí, té raó. No és que sigui una gran extensió de terreny, però té uns 80 metres quadrats i en aquest espai ja s'hi poden plantar unes quantes coses. De fet, és força rectangular - 16 x 5 mtrs. aprox- i va força bé per poder plantar una mica de cada cosa i fer rotació de cultius. Potser faré un pensament i n'arreglaré un tros per plantar-hi alguna cosa d'hivern (escaroles, enciams, cebes, espinacs, bledes, faves, col d'hivern...), malgrat amb alguns d'aquests productes ja vaig una mica tard. També puc començar a fer una mica de planter. Aquesta és la darrera setmana d'octubre i he de mirar quina lluna tenim (tema molt important, també per plantar).
Bé, demà m'hi poso. Tot plegat tampoc tinc cap altra cosa que em neguitegi i això de treballar amb les mans sempre ha sigut una manera de perdre -guanyar- el temps. Hauré de variar la postura!

dissabte, 27 d’octubre del 2012

EL VENT (agent netejador)

S'acaba el dia solar -demà s'acabarà una hora abans- i el vent comença a bufar. Avui ha plogut poc, però ha fet un dia amb poques ullades de sol. Escolto Dire Straits, mentre escric quatre ratlles.
El més fàcil seria parlar de les pors -alienes, combinades amb una mania malaltissa per provocar situacions servils- i del lamentable espectacle que provoquen, però no ho faré. Em provoquen un malestar -autèntic fàstic- que no toca en cap de setmana. 
Avui -bé, podríem dir que va ser ahir- comença un canvi de cicle d'aquells que parlava en l'anterior post. Aquest cap de setmana m'he de repensar algunes coses que ja donava per tancades aquesta setmana passada. Potser vaig prendre decisions -basades en una bona fe no corresposta- de manera precipitada i sense adornar-me'n -voler veure, voluntàriament- que jo era qui menys coses (res) tenia a perdre. Afortunadament -malgrat el meu pesar-, de moment, ja he aturat els efectes d'algunes decisions. 
El cap de setmana? Doncs bé. Poques coses em queden que em satisfacin tant com poder estar una estona amb la ment en blanc i allunyat de l'escòria. Demà al matí ja tindré feina: canviar les piles dels rellotges i endarrerir-los una hora. No és feina fàcil -si es vol fer ben feta, clar- i aconseguir una precisió d'un segon en la sincronització dels rellotges té el seu què. El sistema ha de ser molt metòdic: agafar rellotge per rellotge, fer que la busca dels segons arribi a les 12, parar-lo, posar-lo en hora i esperar que el rellotge de referència arribi al canvi de minut. Llavors, en un acte d'absoluta precisió, es posa en marxa l'altre rellotge. Durant un minut es fa un seguiment de la coincidència de l'avanç d'ambdues busques dels segons. Així, rellotge rere rellotge. Cal dir que el rellotge de referència és el d'una petita estació meteorològica digital que tinc a casa i que està permanentment sincronitzat amb un altre rellotge, d'aquests que serveixen de referència mundial. Hi ha gent que em diu que no caldria tanta exactitud, però jo sempre responc el mateix: si són les 6, són les 6. No són les 6 i un segon! En altres circumstàncies de la vida vaig aprendre que un segon, un mil·límetre o un gram (per dir alguna cosa) separen la vida de la mort. Les petites coses, les petites mesures, són les importants. Els petits detalls també ho són... molt més que les grans -gratuïtes i falses- exhibicions!
El vent bufa i neteja l'ambient, malgrat n'hi hagi que semblin obsessionats en enrarir-lo.

Un regalet (avui dedicat a la Marta), un altre regalet i un altre

dimecres, 24 d’octubre del 2012

CICLES

La vida és una successió de cicles, unes vegades intensament positius i d'altres extremadament negatius. Aquestes darreres setmanes sembla que estic en un cicle d'evolució negativa a positiva. També és un cicle de trencament i tancament. He trencat amb moltes coses supèrflues i he tancat molts temes que ja em cansaven. Malgrat tot, encara em queda algun serrer que he d'acabar d'arreglar. El que més m'agrada de la situació i el que em proporciona més seguretat és que veig com es redueixen els entrebancs del camí i aconsegueixo postergar algun tema per tal de poder-me concentrar plenament en la seva resolució. Tenir varis temes oberts em fa diversificar els esforços i això comporta una pèrdua d'intensitat. Ara ja està: només em queda un tema important i he aconseguit traslladar-lo en el temps. Ara ja m'hi puc concentrar i anar a per totes. 
A l'hora de lliurar les meves batalles sempre hi ha una cosa que he tingut en compte: els jocs no es guanyen sigui com sigui i sense tenir en compte els danys col·laterals. Guanyar d'una altra manera, fent mal a tercers sense cap responsabilitat, no em serveix i no culmina els meus desitjos. S'ha de saber perdre, però també s'ha de saber guanyar, malgrat pugui semblar que aquesta filosofia comporti menys intensitat en l'escomesa. No, no és així! La major intensitat en l'escomesa la proporciona -i es basa- en la legitimitat i en la consciència de bona fe. Això no implica debilitat ni cap aspecte negatiu. Qui fa tot el que pot, de la millor manera que sap fer-ho i amb la consciència tranquil·la, té la força i equilibri necessaris per saber guanyar... i per saber perdre. Perdre no és dolent. Només és un accident en el camí que no sempre és imputable a la manca de raó. El propi camí i els seus accidents són els que marquen si has de caure o no, per molt en compte que caminis. Quan caus, és molt important saber que has fet tot el que has pogut i que ha sigut una pedra la que t'ha entrebancat. 
La vida té coses estranyes que el temps acaba aclarint. Tinc una sensació -premonició- de futur pròxim: potser -en breu- podré gaudir d'allò que jo mateix ara -per diversos motius, explicacions i fidelitats- em nego, malgrat la meva sigui una opció més clara i viable. Potser sí....
Un regalet i un altre

dilluns, 22 d’octubre del 2012

REGUSTS MUNDANS

Sí, ja ho sé: sóc raret i gaudeixo de coses que no serien motiu de reflexió per la majoria dels mortals. Va, vinga, fins i tot estic disposat a admetre que provoco aquestes situacions per deixar en evidència els bocamolls que adquireixen consciencia de dignitat amb menys velocitat de la que es baixen els pantalons. 
Dit això; avui dia curiós. No entraré a avaluar si ha sigut positiu o negatiu. Tampoc serviria de res i tot depèn -com tot a la vida- de com es miri... i jo ja no estic per mirar segons quines coses!!!
Tenia (tinc) un amic que sempre deia (diu): Si he sobrevivido a cinco guerras, no podré sobrevivir a una banda de anormales? Doncs sí, segurament té més raó que un sant, malgrat sempre -encara que distreguis el personal fent veure el contrari- has de tenir les coses controlades, fins i tot amb alguna sorpresa en plan traca final. Sempre he tingut debilitat per la bis còmica (grotesca) de cada circumstància vital. Ja ho deia fa uns dies: d'aquí cent anys, tots calbs i criant malves. Llavors, per quin motiu oferim teatre gratis? Suposo que tot plegat només és una necessitat d'exhibició pública (algun trauma d'infància mal solucionat).
I cloc el dia -una mica aviat, és veritat- amb la íntima satisfacció d'haver-m'ho passat bé -gràcies al semenfotisme que, darrerament, m'anima i que em fa continuar endavant- i haver tingut l'oportunitat de gaudir de la companyia d'una meravella de la natura transformada i personificada en dona.
Mira que la vida és curiosa i capritxosa!!!!

diumenge, 21 d’octubre del 2012

OLORS DEL MÓN

Fa força estona que plou. La pluja m'ha despertat força d'hora i he decidit aprofitar aquest matinar meu per deixar unes quantes coses escrites -mai se sap- i fer les darreres repassades a uns escrits que he d'enviar. 
Com li deia fa una estona a una amiga, quan s'ha fet de dia he deixat oberta la finestra del despatx. La flaire de la terra mullada, les olors -magnífiques, variades i variants- de les plantes molles (com la Maria Lluïsa) i el soroll de la cadència inacabable d'una pluja, a estones intensa i a estones lànguida, són el que et fa recordar que el final definitiu és la barreja amb els elements que conformen aquesta meravella. Sento olor de perfum -colònia barata i empallegosa- que és el preludi de la visió del meu veí. És bon home -gran, d'uns 75 anys-, però sempre el precedeix aquesta olor -sóc generós qualificant-la així- que ha motivat que li assigni el sobrenom -malnom- de Quebienhueles. Realment, és d'aquelles persones que es banyen en colònia. 
Les olors sempre són estímuls del record. Recordo olors del passat i, moltes vegades, em passa que identifico persones amb olors. M'ha passat passejant, en creuar-me amb una persona, la seva olor m'ha recordat altres persones i altres moments.
Avui poca cosa més faré: acabar unes cartes -de les tradicionals, amb sobre i paper-, que encara no he datat atès que encara no sé quan les enviaré (les cartes s'han de deixar reposar, d'aquí els PS i PD). Sempre he tingut el costum de datar les cartes al darrer moment i, en ocasions, fins i tot m'he oblidat de posar-hi data. Normalment les escric amb força fluïdesa i no tardo gaire en acabar-les -malgrat després tardi en enviar-les-, però en aquesta ocasió és molt important la data d'enviament. Recordo quan no hi havia correu electrònic i les cartes constituïen el nexe de gran part de les relacions humanes a distància. Quina emoció quan rebies una carta de terres llunyanes!!! I quina cura s'havia de tenir de dir tot el que es volia. La immediatesa no era una de les seves virtuts i fer l'aclariment d'una cosa dita -o un afegitó- en una carta podia ser qüestió de setmanes o mesos. 
Avui també escriuré el meu Jisei-no-ku, no fos cas..., però això serà al capvespre, quan el sol s'amagui i ja res sigui tan important per distreure'm de casar lletra i sentiment en tan excepcional escrit. Ara, de moment, aprofitaré una ullada de sol que em permet sortir al jardí a flairar aquest festival d'olors, tot reflexionant sobre coses tan etèries com ho és la complexa barreja de gasos, vapors i pols que les constitueixen.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

TEMPS -APARENTMENT- MORT

Escolto Adele mentre penso en el temps mort i malaguanyat en la simple inactivitat o en activitats que no són obligatòries i que tampoc ens aporten cap tipus de satisfacció. Avui seria un dia perfecte per caure en aquest parany, per intentar no fer res o per fer coses totalment prescindibles. Ara hi ha un període interpluges i hom podria tenir la temptació o l'atreviment d'intentar fer alguna cosa al jardí. No, no seré jo qui ho faci!
Ara hauria d'estar pensant en altres temps morts, improductius i que m'importen ben poc, malgrat la majoria dels mortals pensen que m'haurien d'importar. Són els que encara no han perdut la por a morir i no tenen la força provinent de saber que la vida només és una anomalia accidental, finita i que, en molts aspectes i ocasions, és totalment prescindible.
Abans del 26 he de presentar -bé, m'agradaria fer-ho- un relat a concurs (1-15 pàgines/ 3.500 € de premi). Ja en tinc un de triat -dels que ja tinc fets- i només caldrà repassar-lo. El títol que té ara és "Evita, mon amour", però el puc canviar. Aquests propers dies no tindré massa temps per dedicar-me a coses productives i em veuré lligat per una inactivitat totalment gratuïta. El dia 1 de novembre s'acaba el termini de presentació d'un altre concurs (200 paraules/300€) i el 6 de novembre un altre (10-20 pàgines/1.000€)... massa atapeïts!!! Tinc especial interès en un premi internacional, amb possibilitat de presentar 2 treballs (100 paraules/20.000$). Sincerament: em proporciona més satisfaccions concorre a aquests concursos -apart de l'estímul pecuniari- que passar-me el dia pensant en optimitzar uns recursos que altres dilapiden alegrement.
I així passa un dissabte més -ara es gira vent de tempesta i sembla que tornarà a ploure-, fent les coses de sempre i gaudint de les coses de sempre. No, no és avorrit: només és un pèl monòton i decebedor. M'agrada la pluja i, de moment, es fa pregar. Després... potser més!
Un i dos regalets.

divendres, 19 d’octubre del 2012

...I DOS OUS DURS!!!

Ressonen en les meves orelles aquestes paraules del Chico Marx -quin avançat a la seva època!!- i penso que sí, que tot plegat només mereix un somriure esperpèntic, indispensable per protegir la nostra salut mental.
No cal menjar-se el cap ni esperar res racional. Només cal anar vivint -millor o pitjor- i deixar que els il·luminats facin la seva vida (la faran igualment...). El nivell dels despropòsits sentits durant la setmana ha sigut de nivell cum laude. Tampoc res d'estrany, però el més fort m'ha semblat intentar elevar a categoria d'afirmació nacional les bajanades d'un polític que encara no sap on està ni què pot esperar. No donaré més pistes... li faria publicitat gratuïta i cap d'ells s'ho mereix (tots són iguals i la meva expressió valdria per tots ells).
A vegades, les coses de dubtosa bondat acaben essent beneficioses. Sembla mentida, però és així. Jo no m'ho creia -a vegades, em deixo encegar per falsos astres rei- i només veia el costat fosc de la qüestió (que no de la Força... que començo amb això, acabo parlant de la innombrable Espasa de la Llum, Darth Vader s'emprenya i la princesa Amidala plora -pretesament- desconsolada!). Ara penso de manera totalment diferent: què millor que una situació crítica per poder observar els instints bàsics -els de veritat, no els impostats-, de propis i estranys? Sens dubte, sempre és una oportunitat única i molt útil pel futur.
Fa dies que llegeixo un lligall -legajo, en castellà, que em van passar pel sistema ODESSA- que em té absort. Cada vegada que el torno a començar les rialles són més espectaculars i la meva admiració per tan magna demostració d'ingeni i inventiva va en augment. Fa temps que el vaig començar a fullejar, després el vaig tenir arraconat i darrerament he reprès la seva lectura, ara amb més detall. No em sé avenir de com es pot tenir una capacitat tan gran per fabular i fer-s'ho venir bé -és una manera de dir-ho- per, amb quatre petites coses, poder construir un relat tan grotesc i hilarant. L'estil em recorda molt a Jean de la Fontaine... però en cutre! Té com a signes distintius l'exageració, les postures forçades i expansives... i tot un reguitzell de màgiques característiques, que també l'acosten a l'estil de les faules d'Isop. Dels diàlegs dels personatges -davant l'absència de descripció del relator- se'n desprèn una exacta caricatura i el lector es pot imaginar els diferents perfils: el gelós, la meuca, el cornut, la tavernera de grans pits, l'enemiga del món, l'autista reconvertit, el propietari del cervell més ínfim del món (com deia un amic meu: amb la capacitat cognitiva d'una granota)... és extraordinari!!!!! Mostrar i no explicar, com en la bona literatura.
Aquest cap de setmana, amb la pluja que es preveu -ja ho deia ahir: esperant la tempesta- poca cosa podré fer a l'exterior. Hauré de concentrar la meva activitat en qüestions literàries, espirituals... i en grans migdiades!!!! Potser intentaré fer un assaig o variació sobre la història que explica el lligall... o no!!! La propera setmana serà una altra setmana i pensaré el mateix que sempre he pensat: "si no sabem si viurem la propera hora, perquè preocupar-nos pels propers set dies"?
Començo la tanda de sofing, esperant la tempesta i rumiant-me una nova versió de la faula. Un o altre enterrarà l'últim... no?

dijous, 18 d’octubre del 2012

ESPERANT LA TEMPESTA

Espero la tempesta, impacient, mentre em desvetllo de la megamigdiada, escolto Anne Clark i em menjo uns grans de raïm. Són de pell fina, gairebé sense llavors i molt dolços. Quan els clavo les dents, esclaten i m'emplenen la boca amb un líquid de deliciós sabor. Sembla mentida com passa el temps!!! No fa gaire que la Niki i jo jugàvem -lúbricament (paraula que molta gent utilitza gratuïtament)- a compartir els grans de raïm. Espero que retorni aviat i puguem iniciar nous jocs i compartim nous plaers.
Diuen els homes del temps -històricament poc fiables, com l'Oracle- que avui comença el festival i que durarà uns quants dies més. D'acord, gràcies! Ja en tinc ganes que arribi la tempesta i que tots ens mullem una mica. La pluja té aquestes coses: deixa l'ambient fresc, net i clar. La pàtina que ocultava les coses -fins i tot amagant com eren realment- sucumbeix sota el xàfec i queda al descobert l'autèntica i nua aparença de tot plegat. Que plogui d'una vegada!!!!
En altres temps he viscut tempestes a l'aire lliure -amb molt d'aparell elèctric- i podria dir que hi ha gent que s'acollona una mica. La veritat és que tot és relatiu: la tempesta t'acollona proporcionalment a la teva por a morir i inversament a la seguretat que et proporciona la teva cobertura. Por a morir: ara per ara, cap! Seguretat de la cobertura: raonablement -més del que sembla- sòlida! Doncs que vingui la tempesta!!!!
Avui ha sigut un gran dia (no sé si dir-ho irònicament o sarcàsticament). A la feina... doncs això: feina. Tampoc res que m'hagi fet visualitzar que el món demà serà millor del que el coneixem avui. A la resta... docs això: la resta (que no la suma). Rucades diverses que formen part del gran circ de la vida i que només tenen un destí: ser capejats com es pugui.
Una de les situacions més grotesques i humiliants que hi ha a la vida és deixar en evidència a un (amb perdó) puto mentider, servil i arrastrat. Quan això passa, la resta dels mortals (o patidors) veuen com el seu nivell d'autoestima i de confiança en la condició i naturalesa humana -sobretot quan el fet neix de la coherència i d'una dignitat en vies d'extinció-, creix exponencialment. Aquest perfil constitueix la base d'un personatge increïblement dúctil i polivalent. També vull fer esment d'un altre personatge: una ànima innocent (o no), d'enteniment minvat o trastocat per manca dels moments lúbrics que esmentava abans (això sí), d'una indigència intel·lectual que fa feredat (és el que hi ha) i dedicada al noble art de fer feliç -flower power, ranci, empallegós i totalment fingit, que tomba d'esquena i altament vomitiu- a la resta del món... amb l'esforç dels altres, clar (comportament consentit durant anys, ja normalitzat i assumit per tothom). Concretant: un ésser fidel i devot seguidor del mentider servil i arrastrat... però en anormal, per incapacitat manifesta!!! Ambdós a tenir en compte -amb un potencial espectacular- a la fireta dels horrors que s'està convertint la meva recopilació o catàleg d'apunts bàsics sobre personatges pels relats. La pena és que si utilitzo aquests dos personatges no podré fer una història real: ningú se la creuria (és el que comentava en el post d'ahir). Bé, sempre poden servir per una cosa grotesca...
I així arribem a les portes de sant Divendres Beneït, patró dels que necessitem passar-lo el més aviat possible, per arribar al cap de setmana, tot esperant la tempesta.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

AQUELARRES

No, no he dansat a la llum de la lluna amb una munió de dones mig nues (estem en fase de lluna nova), però sí que avui he tingut aquelarre (també dit festival) i mereixia que en parlés.
De tant en tant, és convenient alleugerir tensions i deixar-se anar una mica. També és interessant -en la pròpia dinàmica del festival- aclarir malentesos i retornar la virginitat a l'amistat. Moltes paraules -quan d'amistat es tracta- a vegades són crues (cruels) i poden sonar a ganes de tocar allò que no sona. No és així! No sóc capaç de concebre una amistat sense una sinceritat absoluta i amb la capacitat mútua de no tenir en compte la cruesa d'unes paraules o pensaments, mai malintencionats.
La vida dóna moltes voltes -algunes bones i d'altres no tan bones-, però sempre girem sobre un mateix epicentre o pivot que se sustenten -i ens sustenten- sobre bases sòlides com l'amistat, la lleialtat i la sinceritat. La resta és pura comèdia o teatre.
Tinc entre mans un projecte -gairebé una petita maledicció- que espero fer arribar a bon port. He de refer una història i deslliurar-la de qualsevol aspecte inversemblant. Aquests darrers dies són de dissecció, anàlisi i racionalització. Escruto fins i tot els aspectes més nimis, en busca de contradicció i no tinc gaires problemes en trobar-ne. Contràriament, el que més em costa de trobar és algun rastre de simple racionalitat coherent. 
La ficció -si no vol formar part del gènere fantàstic o de la ciència ficció- ha de tenir una base racional, coherent i possible. Sobre aquests arguments inicials, després podem fer les variacions que vulguem, però sense perdre mai de vista que el lector -l'espectador, l'oient-, per mostrar interès per una història, en la majoria de casos espera que li pugui passar a ell sense que la trama sigui massa rebuscada o formi part d'una conjunció de circumstàncies excepcionalment rares o singulars. Poder-se ficar en la pell dels personatges és fonamental per tal que el lector valori un text i mantingui l'atenció en la narració. Recórrer camis de grotesca exageració o d'arguments inversemblants, només provoca hilaritat i una sana diversió però el lector mai arriba a creure's part del relat i no es veu "enganxat" a continuar la lectura.
Vaig a fer un most -avui més aviat lleuger refrigeri- i a descansar una mica. Demà continuaré amb la meva tasca de convertir una història hilarant, inversemblant i grotesca en un relat coherent, versemblant i possible. Àrdua tasca, atesa la patètica i fantàstica redacció original... però tot és possible amb voluntat i dedicació!!!

dilluns, 15 d’octubre del 2012

LLIBRE EN BLANC

Començo una nova història -bé, la preparo- i, una vegada més m'enfronto a la pàgina en blanc. No, no és veritat... la pàgina no està en blanc i el llibre, malgrat pugui semblar el contrari, tampoc. Les pàgines -aparentment, físicament- no estan escrites, però ja fa temps que algú, amb tinta de suc de llimona, va voler deixar-hi una història escrita. Només cal saber fer-la emergir del seu món ocult i soterrat.
Això mateix passa amb la nostra ment. Sembla que no tinguem allò que en diuen "inspiració" però, sense ser-ne conscients, tenim mil històries embotides al cap. Només cal encertar a trobar la punta del fil de la troca per tal de desembolicar-la. Tot està allà i només cal fer que flueixi.
Ha refrescat. Noto els primers freds de la tardor -també un significatiu fred interior- i és hora de canviar les tasques manuals a l'aire lliure per les feines a l'interior de casa. A final de mes canvien l'hora i es farà fosc aviat. Tornaran l'imperi de la foscor i els moments de penombra. Malgrat prefereixo la llum de l'estiu, la tardor i l'hivern també tenen el seu atractiu lúgubre. La tardor sempre m'ha semblat temps d'agonia i declivi, que precedeix al temps de mort que és l'hivern. Els que tenen sort, rebroten -aixequen cap- a la primavera... els que no, viuen un hivern etern i mai més floreixen. A hores d'ara, ja dubto que sigui cap avantatja poder tornar a rebrotar, per acabar agonitzant i intentar -en un acte d'extrema crueltat i summament erosionant- tornar a sobreviure un hivern més. Renéixer de les pròpies cendres té això: et deixes una bona part de tu mateix en l'esforç. És el tribut que has de pagar per continuar patint, en un acte de pur masoquisme. Sembla que la flama que he acostat a les pàgines del llibre m'estan revelant part del text. Corro a reescriure'l abans que s'esborri definitivament.
Un regalet.