dimarts, 29 de novembre del 2011

DOLORS

Sentir dolor és un fet que darrerament s'està convertint en habitual. Potser és culpa meva i només és una conseqüència més d'aquesta vida que porto. Sento dolor físic i també emocional. 
Al dolor físic ja m'hi estic acostumant i tinc força delimitats els motius: un refredat i mal de queixal. Del dolor emocional voldria desempallegar-me'n -de fet, jo permeto que existeixi- però em sap greu fer-ho. Masoca? No... O potser sí! No cal patir per allò o per aquells que no volen o no es mereixen el teu dolor. Malgrat això, sóc patidor de mena i em costa ser aliè i no patir pel que veig que no va bé. 
Aquests dies no estic per aguantar gaires burrades -normalment, tampoc- però sembla ser que un món sense burrades no donaria vida a aquells que en fan una professió. Què trist! I pensar que, per un moment, vaig pensar que encara quedava una guspira de dignitat en tot plegat! No, no en queda, ja no en queda ni rastre!
Ho deixo, començo a tancar temes i a deslliurar-me de tot allò que no és estrictament obligat. Tot plegat, ja no em proporciona cap satisfacció i només contribueix a augmentar el dolor mitjançant preocupacions que no són meves. Ja en tinc prou amb el meu de dolor i no em cal patir el dels altres. Que cadascú sigui feliç i que cadascú aguanti les seves frustracions. Que cadascú es busqui la vida i que cadascú s'obri camí sense esperar res més que allò que cal esperar!

dilluns, 28 de novembre del 2011

AVUI TOCA POST

Avui, com em deia en un correu una amiga meva, toca post. Durant el cap de setmana he estat poc actiu -conseqüències d'un refredat i un mal de queixal- i avui he volgut treure el nas en la blogosfera. 
Res de nou sota la capa del sol: consells a amics que sé que mai seguiran, bones intencions sense resultats pràctics i tornem al principi. Bé, jo ja he complert i ja no hi puc fer res més! 
Avui sembla que, després d'una reparadora migdiada, els meus mals remeten i em permeten treure el cap per veure com continua el món. Aquest matí -ho confesso- m'ha costat d'acabar. M'estic fent vell i ja no aguanto com anys enrere. Cap drama, només llei de vida. 
Ara, hauria d'estar fent altres coses però no en tinc cap ganes. Francament, només tinc ganes de descansar i esperar que demà sigui millor dia que avui. Què més puc dir? Poca cosa més! Avui no estic per dir gaires coses. No tinc ganes de res. Per sort -com avui parlava amb una persona- s'aproximen dies d'òpera bufa, de sainet, d'auca... Dies divertits, sens dubte! Mentrestant, descanso i en guareixo. Avui tocava post -malgrat sigui breu i no massa reeixit- i aquí està.

dimecres, 23 de novembre del 2011

QUI DIA PASSA, ANY EMPENY!

Avui ha sigut -almenys, fins ara- un dia espatarrant. Un d'aquells dies en els que penses que estàs somiant, d'aquells en el que els emprenyadors compulsius semblen haver-se extingit i en el que he rebut un parell de trucades que no han fet altra cosa que provocar-me la hilaritat més sentida. 
Sí, amics, qui dia passa, any empeny. Quina frase més profunda i dotada s'una saviesa a prova de toca-ous. Descriu perfectament quin és el sentiment que m'anima i que em convida a afegir-me als "desapareguts" il·lustres, aquells dels que esperes que es manifestin i que no et beneeixen amb el privilegi de la seva resposta. Millor, no us càpiga cap dubte!
Atès que denoto una profunda displicència ambiental, crec que és millor unir-me a ella que no pas combatre-la. Tot plegat, un o altre enterrarà a l'últim i no cal fer-ne un drama de tot plegat. He de deixar lluny els dies de maldecaps gratuïts i conscienciar-me de que la vida són quatre dies. Total, demà passat ja és divendres i tinc coses més interessants per fer que anar al darrera de ningú. Deixo aquest privilegi als que hi tenen la mà trencada i n'han fet un hàbit, tot sigui dit, apreciat per alguns i menystingut - fins i tot escarnit- per d'altres.
Bé, ara queda fer un most per sopar -que ja s'està preparant- i gaudir de les quatre coses, simples però autèntiques, que realment m'interessen: escriure mentre em miro de reüll el futbol, anar llegint un llibre nou que vaig encetar ahir -Se busca una mujer, del Charles Bukowski- i que m'està enganxant, com totes les obres -fins i tot poesia- que he llegit d'aquest sensacional escriptor. Després d'això, a dormir! Dormo poques hores, unes cinc, però he decidit cuidar-me una mica més. Tot plegat, tampoc cal martiritzar el cos d'una forma gratuïta. No cal intentar batre cap rècord d'auto-puteig sense cap sentit i que només em proporciona mals rotllos.
Aquest matí -per alguns matinada (06.12 h)-, mentre anava a la feina, he engiponat uns fulls de paper amb aquell vell joc de Coses que valen la pena/Coses que me l'han de relliscar i m'he emportat una franca decepció. He arribat a la conclusió que estar fent allò, a aquelles hores, era una de les coses que me l'hauria de relliscar. Increible! En aquell moment he desxifrat l'enigma de si era primer l'ou o la gallina. 
Vaig a sopar. Ja està fet i no voldria fer-lo esperar. Ja espero prou jo!

dilluns, 21 de novembre del 2011

EL DIA DESPRÉS.

El dia després d'Edvard Munch
Avui és el dia després de moltes coses: de la vergonyant derrota del PSOE, de la -de moment- prudent i conciliadora victòria del PP, de la victòria de CiU a Catalunya i de molts principis i finals de tot plegat.
Avui tinc la mateixa sensació que un dia de ressaca. Sense mal de cap, però amb aquell sentiment de -injustificada- culpabilitat. Tinc com una mena de sentiment contradictori. D'una banda, penso que era necessari que el partit que guanyés tingués una majoria absoluta prou àmplia per afrontar els reptes i problemes que tenim plantejats, sense poder esgrimir l'excusa de la "manca de suports". No, ja no li calen suports i, precisament, aquesta és l'altra banda de la vorera. Donar tant de poder és molt perillós i sempre porta conseqüències.
Espero que aquesta majoria absoluta no serveixi per retallar aspectes sense cap pes econòmic: la llengua, la cultura, etc. Entenc que, de moment, ja tindran prou distracció intentant recompondre el paisatge econòmic i no es ficaran amb altres temes.

*******************************************

Ho sento, he fet un descans per cruspir-me unes torrades amb una mica d'embotit. Res complicat, però de sabor exquisit. M'agrada gaudir de les coses senzilles, sense embolcalls espectaculars, sense res que no sigui imprescindible. Potser quedaria millor fer focs d'artifici i dir el que no és, però no he estat mai per aquesta labor. Avui he rebut una invitació a un acte de lliurament d'un premi literari en el que participo i no estaria malament guanyar-lo. Estic en dubte. Suposo que si ells veiessin que he de guanyar s'assegurarien la meva presència, però no és una carta certificada i no estic disposat a fer quilòmetres per res. 
Ha arribat un moment en el que, en ocasions, no em presento per guanyar. Sóc una mica com el buscador de bolets al que no li agrada menjar-se'ls. Potser he descobert que el gust està en escriure i que guanyar els premis només són "accidents" que tenim a vegades. Crec que aquest és el camí. Puc estar equivocat, però és el que en penso. 
També he rebut una invitació per "col·laborar voluntària i desinteressadament" en -per alguns- un magne  esdeveniment. Francament, m'importa ben poc aquest esdeveniment i em remuguen les tripes en veure com els "palmeros" oficials corren a oferir-se (bé, s'ofereixen ells i penquen els altres, és clar). Quina poca vergonya i quina nul·la dignitat!
Bé, ho deixo. Encara em queda una mica -revisions i més revisions- per acabar un relat que he de presentar abans del dia 1 de desembre. Per sort, tinc una font inesgotable d'inspiració que cada dia m'ofereix l'oportunitat de fer un retrat costumista d'una societat decadent, plena de tipus singulars i grotescs que, per ells mateixos, ja es mereixen un relat o una auca.

diumenge, 20 de novembre del 2011

NOMÉS GUANYEN ELLS.

Avui és aquell dia en el que decidim qui volem que ens buidi les butxaques els propers quatre anys. També els legitimem per tal que puguin decidir assignar-se pagues vitalícies i privilegis que ens estan negats a la resta dels mortals. 
Ho sento, no és una qüestió de negativitat, és una qüestió de realitat. Mireu on mireu (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, comunitats autònomes, estat, Europa...) i en la direcció que mireu (detra - centre - esquerra) sempre trobareu que la excepció sempre és el polític honrat que no s'aprofita del seu generós sou, del seu càrrec o de la seva privilegiada posició per tal de medrar eternament en el món de la política o per buscar-se la vida i guanyar-se un futur daurat com assessor d'alguna empresa. Curiosament, aquestes empreses els contracten sense que hi hagi cap circumstància professional (experiència, sapiència....) que justifiqui la seva contractació. Potser és una devolució de "favors"?
Aquesta nit assistirem, una vegada més, al lamentable espectacle de veure que "tots han guanyat". Sí, no ens enganyen, efectivament, els traeix el subconscient i ens diuen el que realment pensen: han guanyat, malgrat hagin tret més o menys diputats. Els elegits han entrat a formar part dels privilegiats, dels que tot ho poden i dels "intocables". Quantes vegades heu vist jutjar a un càrrec polític per corrupció o per gastar-se els diners del ciutadans d'una forma desaforada (només cal veure com estan els ajuntaments i les comunitats autònomes). Per quin motiu els membres del Tripartit ho han comparegut davant d'un jutge? Potser tots plegats són una casta en la que es tapen les vergonyes entre ells? Heu fet el compte de quants diners ens gastem en mantenir la "classe política", ja sigui local, autonòmica, estatal i europea? Feu-ho. Us sorprendreu!!!
Aquestes darreres setmanes estem veient que els països, quan estan amb l'aigua al coll, es deixen de tonteries, arraconen  els polítics electes i formen governs de tecnòcrates recolzats per tècnic reconeguts. Conclusió: si per solucionar les coses cal deixar-se de burrades democràtiques i acaben posant-hi els més bons en cada matèria, per quin motiu no ho fem sempre i com a ciutadans no "contractem" als millors en cada matèria? No us penseu que els polítics tipus "Pajin" "Aido" i similars -sense ofici conegut- ens costin més barats que uns bons especialistes. Pel sou, prebendes i la paga vitalícia del senyor Zapatero i tota la troupe que l'acompanya, no hauríem trobat un economista amb cara i ulls que no ens portés a la situació actual? Al final, les polítiques econòmiques tampoc tenen tant marge i, si vas contra la tendència o contra les possibilitats reals (embrancant-te en projectes il·lusoris) només aconsegueixes arribar a la situació actual. Estirar més el braç que la màniga amb projectes populistes (Plan E, xec nadó, etc.), però que no solucionen res, causant una despesa desmesurada, té aquestes conseqüències.
Per quin motiu mantenim un parlament, si un partit té majoria absoluta? Deixem el govern i ja està. Hem de continuar pagant el sou i tota la parafernàlia (secretaris, assessors, etc) d'uns diputats que veuen la seva capacitat de decisió reduïda a zero? Per quin motiu no limitem el número de diputats i senadors al mínim imprescindible? Per quin motiu si un polític necessita un "assessor" (demostrant que no té coneixements per ocupar el càrrec que li han regalat) no se'l paga del seu sou (si el ciutadà necessita un advocat, un economista, us gestor, un API..., se'l paga ell).
Ara, que algú em doni alguna bona raó per anar a votar i seguir el joc a aquesta banda de sangonelles. Que cadascú faci el que vulgui, jo ja ho tinc clar!!!

dijous, 17 de novembre del 2011

SER GAFE (UN INÚTIL, AMB PERDÓ)

Primer de res, vull deixar clar que fico la pota com tothom, que m'equivoco, que no sóc perfecte i que, segurament, puc millorar en molts aspectes. Queda dit!
Durant la meva vida he conegut a persones tocades especialment per la mala sort -és una manera piadosa i generosa de dir-ho-, d'aquelles a les que tot els surt malament, que esguerren tot allò que toquen, que les seves accions es compten per errors, que et fan patir cada vegada que tenen una iniciativa, d'aquelles que tenen la dubtosa virtut de fer les coses tard i malament.
Moltes vegades no és una qüestió de mala sort, és la conseqüència lògica de voler fer veure que es domina qualsevol tema i no es té la suficient humilitat per demanar consell u opinió a aquells que sí que tenen coneixements o experiència sobre algun aspecte concret. Pretendre saber de tot, per inspiració divina o per xuleria torera, només pot portar -inexorablement- al fracàs. També comporta, per aquest aspecte prepotent i xulesc que intenta amagar el desconeixement i la inseguretat, un rebuig dels que han de suportar -i refer- les "creacions" d'aquests setciències. També queda dit!
Aquesta setmana m'he fet un "homenatge" i, aprofitant que tenia alguna cosa "formal" per fer -les obligacions administratives arriben fins els llocs més recòndits i bucòlics-, he decidit passar la jornada de reflexió i , ja posats, també la pre-jornada al refugi de la muntanya. Demà, segons com, fins i tot m'arribaré a buscar quatre bolets per acompanyar la carn i la botifarra a la brasa que tinc previst cruspir-me per compensar els moments amargs i les decepcions -algunes força doloroses- que ens proporciona la vida.
Una última reflexió: sempre he pensat que -malgrat algunes vegades estic temptat de deixar que les algunes coses esclatin i sabent que tampoc ho valora ningú-, sobre la mala maror envers algú, sempre ha de prevaldre la lleialtat envers algú altre. Potser aquestes coses, en aquesta societat malalta, ja estan fora de lloc i el més divertit i sucós seria fer-me l'orni i deixar que cada pal aguanti la seva vela (o que cada gos es llepi la seva cigala, amb perdó), tot gaudint del lamentable espectacle d'una nova demostració de la "sapiència" aliena. Ho sento -mira que ho intento!- però no en sé, malgrat tot! També això queda dit!

dilluns, 14 de novembre del 2011

TARDA HUMIDA

No, aquest títol no té cap connotació lúbrica, malgrat no m'importaria. Bé, de fet, seria una bona noticia. Darrerament estic molt tranquil -potser massa- i el cos em comença a demanar una mica de marxa.
Només volia fer referència a la pluja. Ja sé que s'havia entès a la primera, però era una manera de deixar-ho anar sense caure en la grolleria, espero!
Aquestes tardes humides són proclius a la reflexió, als pensaments "profunds" i a fer-te composicions que mai esdevindran realitat. Tampoc és un mal exercici el de la il·lusió! Tot plegat, també és sa fer càbales sobre sobre el "què volem", tornant després a la realitat del "què podem". Si som capaços de distingir ambdós conceptes, cap problema. 
No plou amb gaire força però ha estat excusa suficient per passar d'una cita que tenia avui. He trucat, això sí. "Ho sento, m'ha sorgit un imprevist i no podré venir", ha sigut la meva frase "original". Darrerament, la meva originalitat està caient molt enters, però ho he trobat més convenient que dir qualsevol bajanada irreal i increïble tipus "Ho sento, he caigut a les vies i el tren m'ha amputat una cama. Ara m'estan fent el monyó i no podré venir fins d'aquí uns dies". Una altra opció seria "Ho sento, acaba de trucar-me el Rubalcaba i m'ha ofert un ministeri en el seu proper govern". Aquest darrer, seria doblement fals: mai em trucaria el Rubalcaba i tampoc crec que sigui cridat a formar govern (almenys el proper dilluns). 
Assisteixo circumspecte -i atònit, malgrat impassible- a l'enderroc d'allò que semblava indestructible: la societat tal com la coneixíem. Només és el principi, però en veurem de molt grosses i res no ens ha d'estranyar. Des de consorts regis presumptament emmerdats fins a les aixelles, fins a corruptes de pa sucat amb oli, desfilaran per la passarel·la dels Tribunals de Justícia. O potser no, tot és possible!
Per sort, abans de la gran boutade d'aquest diumenge, desapareixeré per assumptes de més calat. Ho sento, he estat requerit per tasques més elevades que fer d'abeurador, de cambrer, de reidor de gracietes absurdes, d'aconseguidor de capricis -inútils- propis d'una prima donna, de genuflectori-assentidor compulsiu (llefiscós i gratuït)  i/o d'aguanta-cigales de l'il·luminat de torn. Ho podia haver fet servir d'excusa per la cita d'aquesta tarda però no s'ho haguessin cregut. No entenc per quin motiu...

diumenge, 13 de novembre del 2011

EPÍLEG NOCTURN

Francament, aquest epíleg nocturn no feia cap falta. Malgrat això, tenia ganes de posar punt i final a un dia força interessant tot fent esment d'algunes coses que han transcendit la monotonia d'un diumenge i que -espero i desitjo- poden ser el punt i seguit d'alguna cosa bona: gent nova, presentacions fruïbles i bones vibracions. També retrobaments sobtats de persones estimades (podria posar apreciades, però penso que això ja ha quedat enrere).
Con passa a la foto, el dibuixant crea el dibuix que crea el dibuixant. Un cercle, un bucle sense fi, com la vida. Potser tot plegat es limita a això? Potser tot plegat no és altra cosa que un gran bucle? Si començo a fer preguntes, acabaré preguntant-me on està el límit de l'univers i, si té límit, dins de què s'encabeix aquest univers. Sempre he tingut curiositat per això. Si algú ho sap, que m'ho digui. No m'agradaria morir tenint un dubte existencial tan important com aquest. Mentre, jo vaig a dormir. Demà -aviat, avui- pot ser un gran dia... I si no ho és, pitjor per a ell!!!

CONCLUSIONS VESPERTINES

Les darreres clarors del dia s'esvaeixen, mentre la puja continua regant els camps -ara una mica, ara amb més força- ja força humits de les darreres pluges. 
Res de nou, tot continua el seu curs i la tarda de diumenge -tediosa i lànguida- només es veu trencada pels comentaris que llegeixo i escric a la blogosfera. 
El títol tampoc fa massa honor a la realitat i, malgrat sigui el vespre, les conclusions no hi són. Potser la seva absència és el que ens esperona a continuar buscant-les. Potser demà es deixaran veure, o no. 
Avui queda poca cosa per fer: escoltar aquesta, aquesta o aquesta altra cançó de Maná, mentre intento recordar els darrers moments aprofitables -aquells dels que em podria sentir especialment cofoi- de la meva vida. Malauradament, només recordo bajanades -esperonades de forma interessada i  artificialment-, succedanis d'autèntics fets -per mi- meritoris que puguin donar un sentit a tot plegat. No... des de fa massa temps que ja res no té sentit, ja no hi ha res que aconsegueixi fer-me "trempar". Ara ja només passo els dies, mecànicament, amb l'únic dubte de si la bajanada de demà serà més o menys surrealista que la del dia anterior. 
Doncs bé, aquesta és la meva existència. Una vida que només té una taula de salvació: escriure sobre altres coses -algunes basades en un passat més excitant- que no sigui aquesta gris i frustrant languidesa vital. La resta? La resta és -com ja he dit moltes vegades- una negativitat constant que no pot portar a enlloc, només al buit més absolut. 

REFLEXIONS MATUTINES

Aquest matí de diumenge està resultant molt diferent de com em pensava que seria ahir. Preveia un matí avorrit, sense cap al·licient... un típic matí de diumenge.
Doncs no, mira per on! Aquest matí ha esdevingut un exercici d'excepcionalitat. D'una banda, m'he llevat més d'hora del que és habitual i -després de la repassada dels diaris, tot prenent un inacabable cafè- he tornat a treballar al jardí. Res, quatre cosetes que em van quedar pendents d'ahir, però que em permeten tornar a sentir el plaer de fer una activitat reeixida i prop de la natura.
Quan he acabat la meva activitat externa, he repassat els correus. Sempre hi ha qui escriu de matinada -darrerament, jo ja no ho faig- i, normalment, sempre són els escrits més interessants. Res, només (i només és una manera de dir-ho) el comentari d'una amiga de la blogosfera. Unes quantes ratlles m'han transportat, per uns moments -motivat per la similitud de sentiments, de vivències i de la manera d'encarar-les- a altres temps i altres llocs. Per un instant m'he tornat a sentir viu i m'ha ajudat a desempallegar-me -malgrat sigui temporalment- de la immundícia que porto adherida sobre la meva ànima des de que vaig voler asserenar una mica la meva vida. Més que asserenar la meva vida, la vaig corrompre i malmetre, convertint-la en una successió d'actes inconnexes, tendents a "anar passant", tot intentant salvar els mobles de la desfeta.
Sembla mentida com canvia la vida! Malgrat això, tinc la satisfacció de -en allò més íntim, més fonamental- no haver canviat. Enfrontar-me diàriament a un món que no comprenc, del que renego i que no satisfà les meves expectatives, em fa veure que encara conservo els quatre preceptes primigenis. Saber que no estic còmode amb tot plegat i que no em reconec enmig d'una societat  que s'autodestrueix -amb la mateixa celeritat que apostata dels seus valors morals- em dóna una esperança fugissera i minsa de que encara em queda alguna cosa bona per fer. 
Bé, per aquest matí ja n'hi ha prou. Tot plegat, aquestes coses és millor explicar-les en semi-silenci, com si la veu fos la remor de les onades quan trenquen contra les roques, un dia tranquil, tot mirant-li els ulls al teu interlocutor, gaudint de la seva companyia i de la seva escolta.
La imatge d'avui: Estic desitjant que arribi el fred de veritat, marxar al meu refugi de la muntanya, encendre la llar de foc i tornar a gaudir del silenci absolut, només trencat pel crepitar de la fusta que crema, deixant la ment en blanc o, a estones i mirant la dansa de la flama, inventant-me nous relats.

dissabte, 12 de novembre del 2011

BONA NIT I TAPA'T

Aprofito els darrers minuts d'aquest dissabte per donar testimoni (o fe) de vida. Avui ha sigut un dia força intens i m'he dedicat a les altres activitats que també m'omplen: el bricolatge i la jardineria.
Amb els darrers dies de bon temps, comencen les tasques preparatòries de l'hivern. S'han de començar a esporgar alguns arbres i s'han d'acabar de pintar i arreglar algunes coses del jardí: tanques, alguna aixeta per la mànega, etc.
Sempre m'ha resultat molt plaent fer aquestes tasques. Només demano una cosa per ser completament feliç: que pugui fer-les sol i al meu ritme. No vull, ni necessito, l'ajuda de ningú. Prefereixo fer-ho tot sol, sense ningú que destorbi els meus pensaments. Com ja he dit en alguna ocasió, les tasques manuals, repetitives i que no requereixen permanentment nous plantejaments, són perfectes per tal de poder pensar i reflexionar. També són excel·lents per poder planificar i construir mentalment altres projectes.
Aviat arribarà el fred. S'haurà acabat l'activitat al jardí i començarà l'activitat, exclusivament,  a l'interior de casa. Em queden uns quants relats per "reconstruir" i poder-los presentar a concurs. Els concursos més propers ja estan coberts i ara estic començant a preparar els que acaben el termini a mitjans o finals de desembre. Realment, només són tres concursos però que permeten presentar-hi diversos treballs. 
Bé, vaig a dormir. Com deien fa anys, bona nit i tapa't. Tapa't del fred i de les inclemències que s'acosten. La imatge d'avui? No res, un simple joc. Una simple boutade. Alguna cosa per pensar en les mil interpretacions que té cada cosa, cada gest, cada paraula, cada moviment, cada...

dijous, 10 de novembre del 2011

COMEDIANTS

Cada dia m'emociona més el món de la tragèdia i de la comèdia. De fet, vivim rodejats de comèdies, òperes (algunes bufes), sainets, tragèdies i tota sort de gèneres derivats del meravellós teatre de la vida. Quants magnífics actors s'ha deixat perdre l'art dramàtic! Per sort, sempre els queda aquell teatre d'aficionats que practiquen constantment, en cada acte de la seva vida.
Avui volia titular aquest post com "Paraules buides", però he decidit desdramatitzar-lo una mica. La majoria de les paraules són buides: tenen un so, aquest so té un significat... però la interpretació d'aquest significat s'ha tornat completament anàrquic. Ha arribat un moment en el que res té un significat cert. Tot és relatiu, tant relatiu que sembla ser que un "sí" pot significar un "no" i a l'inrevés. El problema rau en que tampoc hi ha unes regles establertes de quan s'ha de canviar el significat de cada cosa. 
Aquesta tarda, mentre intentava dormir una reparadora migdiada, m'ha trucat un amic i m'ha explicat una història d'una manera tan críptica que he precisat dues repeticions del mateix fet. Per quin motiu la gent no diu directament el que vol dir? Per por? Por a què? A les conseqüències d'haver fet mal fetes les coses? A que se sàpiga que ells ho han explicat? No ho entenc, francament.
Ho deixo. Vaig a sopar una miqueta. Res, una cosa lleugereta, una mica de fruita i ja està. 

PS. Avui ha sigut un dia còmic i grotesc. Demà pot ser la quintaessencia del despropòsit. Per sort, ja és divendres i queda un dissabte i un diumenge per pair-ho. 

dimecres, 9 de novembre del 2011

SILENCIS

Malgrat sóc un amant del món de les paraules, trobo fascinant el món dels silencis. D'un silenci es poden deduir por, ganes de passar -en fals- pàgina, discreció, desconfiança, pietat, inseguretat, ocultació.... I mil coses més, normalment, negatives. Suposo que amb els vostres comentaris me'n fareu descobrir una nova varietat.
Cada vegada m'acostumo més a "gaudir" del silenci d'aquells que prefereixen no dir res a retratar-se. És igual, de veritat, tampoc esperava una altra cosa! Només volia confirmar -una vegada més- allò que ja hauria de saber de sobres. Un silenci és més eloqüent que mil paraules. Famosa és aquella frase de "qui calla, atorga".
Passen el dies, la vida continua el seu curs lent i calmós -cada vegada més, per  decisió pròpia (o induïda)- i gaudeixo d'aquella posició del que sap que tot és efímer i sobtadament voluble. Tampoc em cal, ni demano, res més.
Aquests preceptes els aplico als darrers relats (7 relats). Algú que els ha llegit m'ha dit que "tenen el pòsit d'una serenor indiferent i passota, gairebé silenciosa". Ho sento, no entenc què vol dir! No sé si agafar-m'ho com un compliment o com una crítica ferotge. Suposo que vol dir que transmeten un punt de relaxació, explicant coses quotidianes sense estrès, des d'un punt de vista asèptic i gens visceral, només vital i amb la crítica justa, indirecta i, gairebé, etèria.
El millor que tenen els silencis és que es poden interpretar de mil maneres diferents, segons millor convingui i sense caure en cap contradicció. De fet, dels silencis només se'n poden interpretar els significats sense que existeixi cap concreció relativa, com en els textos o en les paraules.
Bé, vaig a continuar en aquest món del silenci, prou productiu però, amb tota franquesa, un pèl -mínimament, minúsculament- insatisfactori. 
Ja està, ja ho he dit. Ho portava al cap tornant a casa i el primer que he fet en arribar ha sigut escriure-ho.

dilluns, 7 de novembre del 2011

DONCS MOLT BÉ!

Avorrir-se en el moment adequat
és signe d'intel·ligència.
Clifton Paul Fadiman
 
Sento repetir imatge però, realment, és la que millor simbolitza què en penso actualment de moltes coses. Francament, m'estic fent massa gran per preocupar-me per segons quines xorrades. 
Ara, no em ve massa de gust participar en els totum revolutum que m'organitzen. Jo sóc molt clàssic en aquest aspecte: m'agrada cada cosa en el seu lloc, cada persona fent allò que pertoca i quan pertoca... És a dir, allò que en diuen ordre natural de les coses. Ja entenc que en aquesta societat -exempta de responsables efectius, dels de nòmina sí que n'hi han- ja va bé això de fer una permanent barreja de les coses per tal que no es pugui delimitar què és responsabilitat de cadascú. Això només porta al passotisme d'aquells que no estem disposats a "constar en acta" només quan les coses van malament. Ho sento, renuncio, apostato d'aquesta religió sense doctrina, d'aquestes taules de la Llei que algú va esborrar -interessadament- fa molt de temps. 
Fa anys, algú feia servir aquestes expressions per denotar menyspreu, indiferència i manca de confiança amb allò que li estaven dient: ¡Pos mú bien!, ¡pos fale! És això, no us enganyeu. Podria semblar que qui va articular aquestes expressions podria ser un ruc important. NO. No us enganyeu. Potser eren persones d'una intel·ligència extraordinària que, veient que els volien aixecar la camisa o que els estaven explicant una història que no els importava en absolut, intentaven quedar bé però deixant clar -d'una forma sorneguera- que els relliscava completament el que els estaven dient.
Doncs jo ja estic per aquesta labor de mirar-me les coses de forma sorneguera, no deixant que se m'encomani aquest fong que sembla estendre's d'una manera alarmant entre aquesta societat chupiguai que només pot tenir un futur possible: pagar el preu dels desgavells -dissimulats i, fins i tot, riguts- del passat.
Vaig a sopar una mica. Avui tenim debat i no em vull perdre tan magna demostració d'engany col·lectiu. Ni el millor del il·lusionistes s'acosta, en la seva capacitat de fer-nos veure garses per perdius, a aquests impresentables que es diuen polítics.

SILENCI HUMIT

Des de la finestra del despatx, veig el carrer. Ningú, no hi ha ningú! El carrer encara és humit de la pluja però ja no plou. No sento cap soroll. Només els meus dits prement el teclat. Ni un cotxe, ni un gos lladrant, res de res!
Comença a haver-hi una mica de boira, producte de la humitat del terra. Aquesta humitat, combinada amb els fanals del carrer, dóna una imatge fantasmagòrica a l'ambient. 
Aquests moments, a la vora de la mitjanit, sempre han sigut els meus preferits. Si m'apureu, fins i tot ho podria allargar fins a les dues o les tres de la matinada. Aquestes hores són les més productives, les més tranquil·les, les més íntimes. Ara és quan es fa una mica de resum i d'anàlisis del que ha sigut el dia i del que esperem del dia de demà.
Avui? Força profitós. Amb calma, sense presses, assaborint cada lletra escrita, cada frase construïda, cada joc de paraules emprat. Demà? No ho sé! Potser sí o potser no. Potser un gran dia o un dia penós. Tot dependrà del meu punt de tolerància a es bajanades. 
M'estic enganxant a una cançó tipus "chill out" d'un bloc amic. No sé quin títol té la cançó però és impressionant. Puc dir que entro al bloc només per escoltar la cançó, malgrat ja he llegit el que s'hi diu -també molt bo- unes quantes vegades. Personalment, ara estic escoltant una cançó fantàstica, que serà el preàmbul d'un son reparador. Demà més!

diumenge, 6 de novembre del 2011

DILUVIS

Fa dies que plou. A hores d'ara, ja seria hora d'anar parant i deixar que el sol pugui treure una mica el cap. Si això continua així, haurem d'emular Noè i construir una arca.
Potser tot plegat és una mica simbòlic i jo no entraré a dir si el tema de l'arca va ser cert o no, però crec que ens farà falta una bona arca per sortir d'aquest merder en el que estem ficats tots plegats.
Fa uns dies, sentia una reflexió-pregunta-resposta que em va fer pensar: "Quan va fer l'arca Noè?" "Doncs abans que comencés a ploure". Sí, aquests són moments de preparar-se, de no deixar res a una improvisació que pot ser letal.
Em comença a arribar propaganda electoral via correu electrònic. Només faré tres reflexions pels tres partits que tenen més possibilitats a Catalunya. PSC-PSOE (l'hòstia pot ser tremenda): Si sabeu què s'ha de fer, per quin motiu no ho heu fet durant els darrers 8 anys? PP (només queda el dubte que com en serà de gran la seva majoria): Amb la situació actual, com podeu assegurar que podreu fer el que voleu fer si no hi ha un duro? CiU (quatre anys sense pintar res): Realment us creieu que el PP us necessita per alguna cosa? O potser sou vosaltres qui el necessiteu a Catalunya? 
Davant de la majoria absoluta del PP, més que probable i previsible, partits com ERC, IC (i no sé quantes sigles més) i d'altres, no tindran cap tipus d'influència en la política estatal. Només hi seran per cobrar la soldada i fer veure que fan alguna cosa. 
Voldria equivocar-me, tenir que retractar-me de les meves paraules, però crec que s'aproximen temps convulsos, atiats per partits irresponsables. Penso que viurem un calc de la situació catalana: aquells que han creat la situació caòtica, seran els que més aixecaran la veu quan es comencin a adoptar mesures per redreçar el camí. Ho sento, puc estar equivocat, però és el que en penso. Espero que ens salvem del diluvi!

divendres, 4 de novembre del 2011

SOROLL DE PLUJA

Sentir ploure -quan estàs a casa, sota un sostre-, sempre és motiu de relax, de seguretat i una bona excusa per oblidar-te de tot i de tots. 
La setmana ha sigut curta però reeixida. Mentre escolto el soroll -a estones tènue i a estones fort- de la pluja, recordo tots els moments còmics -grotescs, ridículs, delirants, patètics, surrealistes... i avergonyidors!- d'aquesta setmana: des d'un oferiment propi -no sé si arriben a aquests extrems- de Radio Tele Taxi (amb tots els meus respectes per tan popular emissora): "Si compra tres chorizos, le regalamos una chapa distinta en cada cordel", passant pel que es convertirà en la versió cutre dels Nens cantors de Viena, en la charanga del Tio Honório, en un Rock & Rios de 3ª Regional o en la tómbola -d'estar per casa- de qualsevol festa major de les d'abans. És igual, es pot triar quin és el despropòsit que toca cada dia. Continua el Festival del Humor...
Jo continuo amb les meves coses, els meus relats, els meus concursos, el meu bricolatge, la meva jardineria... Tot plegat, tampoc hi ha res - ni ningú- del que valgui la pena preocupar-se. 
Vull fer esment a un incident que es va passar ahir al vespre, poques hores abans d'iniciar-se la campanya electoral. Una senyora, diu que hi tenen tot el dret a "okupar" aquesta seu de CDC. Bé, davant d'això, m'agradaria fer un parell de reflexions:  
Primer, no crec que la seu de CDC sigui un lloc públic en el que manifestar-s'hi estigui permès. Entrar en aquesta dinàmica "d'okupar" és molt perillosa i pronostico que, en un termini de temps relativament curt, pot ser causa de molts problemes d'ordre públic. No tot s'hi val.
En segon lloc, el que no entenc és per quin motiu no han "okupat" la seu del PSC, IC o ERC. Si el motiu de les protesta eren les retallades, potser haurien de protestar davant d'aquells que han portat el País a una situació econòmica que ha fet necessàries aquestes retallades (preludi de -ara entro en l'àrea de la especulació realista- moltes més que serien necessàries per l'any vinent). Francament, no ho entenc...
Sobre aquesta forma d'expressar la disconformitat, tinc una recança que em preocupa des de fa temps: quan hagin passat les eleccions del 20-N i els sindicats i els partits d'esquerres vegin que es queden sense la "menjadora", veurem quina és la seva actitud. Si es dediquen a fomentar l'agitació social, potser tot plegat derivarà cap uns corrents perillosos que poden portar el vaixell a les roques. Tinguem en compte que el nou govern, quan veig l'estat de comptes de les arques estatals, haurà d'emprendre mesures correctores del dèficit que incentivin la malmesa economia. Aquestes mesures -malgrat siguin necessàries- no seran populars i seran font de conflicte social.
Bé, quan arribi el moment, ja en parlarem. Ara vaig a dormir. Ja toca i més sabent que demà no he de matinar.