diumenge, 10 de juliol del 2011

666 (I punt!)

Benvolguda concurrència, senyors, senyores, nens i nenes, amics tots:
Acomiadar-me, encara que sigui temporalment, sempre m'ha resultat difícil. Malgrat alguns diuen que tinc la sensibilitat d'un seient d'WC, el cert és que sóc de sentiment profund, intens i llàgrima fàcil.
Aquest comiat no sé si serà temporal o definitiu -això dependrà de la magnitud de la tragèdia, de les ganes i del temps que tingui-, però sento la necessitat -la querència, com els toros- de reprendre el camí allà on el vaig deixar fa temps i tornar a ser un escriptor errant engiponant el seu diari privat. Tornar a l'anonimat i als orígens, a llocs coneguts i a d'altres inexplorats. Desprendre'm del llast de l'amargor provocat per la mesquinesa humana, d'aquesta estàtica antiestètica, que darrerament m'esclavitza i que ha pogut transformar-me (d'una manera reversible, això sí).
A partir d'ara, estaré en altres indrets de la blogosfera, amb un altre nom, amb una altra manera d'entomar les cornades -també les meravelles- de la vida. Allà restaré observant el que m'ofereix el paisatge i els habitants dels vorals del camí, un camí que cada vegada esdevé més tortuós i amb corbes més perilloses. També esperaré el moment final de tot plegat. Per sort, sóc conscient de quan efímers som els humans i mai he pretés batre el rècord de supervivència en cap aspecte de la vida (ni en la seva pròpia duració). Per aquest motiu tampoc puc assegurar -com deia abans- si això és un adéu definitiu o un fins aviat.
Moltes coses em fan pesar que tot s'acaba, que tot s'acosta al seu final. No, no és que em preocupi massa. En certs aspectes, ja feia temps que ho esperava i ho desitjava. Fins i tot anhelava poder accedir a aquest descans final. Suaument, con la fulla que cau de l'arbre a la tardor, es resisteix a caure a terra d'una forma simple i balla -per fer la seva caiguda única i irrepetible- una darrera dansa aèria, culminació de la seva vida i camí fins a la seva mort al terra. Així sia, així serà...
Us deixo aquesta meravella i aquesta altra meravella per tal que en gaudiu, mentre observeu com cau la fulla i balla la seva darrera i agònica -però única i irrepetible- dansa.
Fins sempre (o aviat, depèn)...

dissabte, 2 de juliol del 2011

665 - BIS

Avui, 2 de juliol, per diversos motius m'he vist obligat a fer un segon lliurament del post 665. Encara m'estic pensant si suïcidar aquest bloc, en el post 666, i el personatge que el fa viure o si continuar.
Avui fa 6 mesos que va morir una de les persones que més he estimat i a les que més he respectat d'aquest món. Encara la continuo estimant i respectant. Per sort, encara em queda una persona per estimar, respectar i protegir.
D'altra banda, avui fa 50 anys del suïcidi d'un dels millor escriptors que he tingut el privilegi de llegir i d'un home de caràcter: Ernest Hemingway. La seva mort va esdevenir sobtada i voluntària. Va utilitzar una escopeta de caça com la de la imatge lateral. Decidí, de forma unilateral, que ja havia arribat l'hora d'acabar amb tot i amb tots, per sempre més.
Temps abans de matar-se, ja havia dit que "L'home no està fet per a la derrota. Un home pot ser destruït però no derrotat" i també que "He invertit molt de temps i esforç a matar animals per evitar matar-me a mi mateix". Premonitori? No ho sé. En tot cas sí que era una bona declaració d'intencions i una manera de veure la vida, la seva pròpia vida.
Segurament, ja s'havia cansat de viure entre cotons i segrestat pels antidepressius. Potser va considerar més digne acabar d'una vegada i no malviure ell i els que el rodejaven. És lícit acabar amb tot per evitar sofriments i malviure -ja no a un mateix- a una persona estimada?  És preferible causar un dolor i un dol limitat en el temps o és millor deixar que la (mala) vida continuï i perllongar el sofriment -sine die- sabent que mai més res serà el mateix? Si som conscients que la vida i la pròpia relació s'anirà deteriorant, és lícit moralment finalitzar la relació per tal de conservar el record dels bons moments i fer dels mals moments una simple anècdota? No ho sé, francament, no ho sé...