diumenge, 27 de març del 2011

LLÀGRIMES DEL CEL.

Mostrar-se espantat sense motiu aparent 
és donar a conèixer que es té raó per témer.
Luci Anneo Séneca

M'he llevat mig destrempat. El canvi d'hora i aquesta pluja tènue, però persistent, m'han deixat espès. El cel deixa anar les seves llàgrimes per aquells que pateixen (això vaig llegir en un llibre oriental). De tant en tant, s'endevina una ullada de sol com si volgués guanyar-li la batalla a la foscor. Potser d'aquí a una estona tornarà a brillar.
Encaro una nova setmana durant la qual, francament, preferiria quedar-me a casa. No és el volum de coses que he de fer -cada vegada menys i amb menys ganes-, sinó aquesta desagradable sensació d'estar marejant la perdiu per res, sense motiu lògic i pràctic. Aquesta sensació de passar-me la vida fent brindis al sol i iniciant projectes sense cap sentit, només per donar satisfacció immediata a gent que sé que mai acabarà d'estar satisfeta. El que m'entristeix més és que n'hi hagi que encara augmentin aquesta sensació servil comprometent-se amb gent amb la que no hi ha d'haver cap compromís. Bé, ja s'ho faran. Potser sense aquesta permanent adquisició de compromisos gratuïta no podrien viure o no es podrien sentir realitzats (això sí, emmerdant a tothom amb el seu "despreniment" i "excelsa magnificència").
Ha parat de ploure i sembla ser que encara sortirà el sol. Tinc ganes de que s'estabilitzi el temps i -ara que al vespre tindré més hores de sol- poder començar a fer coses al jardí. Treballar manualment sempre ha sigut una necessitat que ara satisfaig a través de la jardineria i el bricolatge avançat. És una manera de desconnectar i no pensar en res més (o, ocasionalment,  reflexionar sobre un tema concret sense ser molestat). D'altra banda, també és una manera d'alliberar energies contingudes i cada vegada em costen més de reprimir. Però, el que més m'estimula a treballar al jardí o fent petites -a vegades no tan petites- reparacions a casa és aquesta sensació d'estar fent el que vull, com vull i quan vull, sense oblidar que sóc jo qui en recull els beneficis del meu esforç. Ja en tinc prou d'anar aplanant el terreny per tal que d'altres corrin a ficar cullerada en els projectes quan falten dos segons per acabar-se i quedin com els grans gurus i aconseguidors. Qui vulgui peixos, que és mulli el cul i s'ho treballi!!!!
Ho deixo. Sembla que ha sortit definitivament -de moment, ho sembla- el sol i encara podré fer alguna coseta de profit.

dissabte, 26 de març del 2011

UN HOME SOL

El teu cor està en pau, ja no ets un rebel, 
avui només ets un observador,
no l'enemic de ningú. Si algú vol
qualificar-te d'enemic, no et preocupis,
recorre només als teus records 
per reflexionar tranquil·lament sobre el teu futur.
Gao Xinjian "El llibre d'un home sol".

Sempre he tingut -malgrat pugui semblar el contrari- una tendència molt marcada a estar, voluntàriament, sol.
Us podria donar mil raons per defensar aquesta postura, però prefereixo fer-ho amb un poema d'un dels meus escriptors de capçalera, d'aquells que sempre tens a prop de la teva consciència per tal que et recordin qui ets, què ets i com ets. Tampoc us penseu que m'obsessiona la meva soledat. És una soledat voluntària i volguda. Una soledat estimada...


SÓC HOME SOL
 
He menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,
galls fets entre rajoles pels hindús,
l’oca de Tebes.
                           He begut moltes grapes,
schnaps i filtres, herbes de poc seny,
m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
                                          Sóc home sol.
No sé d’on vinc, per què m’afanyo,
no crec en opis ni licors.
No sé què sóc ni per què m’ho pregunto.
Segrego a vegades poesia,
o bé, de tant en tant, m’agrada,
posant els ulls en blanc, polsar les tecles
del meu rònec piano,
traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres
amb la xeringa neta de l’oblit.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
                                          Sóc home sol.


Joan Vinyoli 

dijous, 24 de març del 2011

EL PREU DE L'AMISTAT

L'amistat ho és tot. L'amistat val més que el talent. 
Val més que el govern. Val gairebé tant com la família.
Mario Puzo
 
Potser algú ho dubta? Algú és capaç de dir que s'estima més a un desconegut o el govern, que a un amic? No, és evident que no!
També cal tenir clar que és una relació bidireccional. No és cap tipus de relació de desigualtat, de diferent nivell. És una relació de sentiment i d'obligació, de fidelitat i de sacrifici. En definitiva, és una relació i un sentiment que engrandeix a qui el professa i que obliga a tots.
Avui llegia unes cròniques dels primers emigrants italians als Estats Units, de principi del segle passat. Com van teixir una trama o tela d'aranya d'amistats, de fidelitats, d'obligacions i de negocis. Eren gent sense res a perdre, que van arribar al nou món sense res i amb l'únic esperit de sortir endavant. No els calia cap altra estímul que la pròpia supervivència i la pròpia estima. Molts opinaven que eren durs -fins i tot cruels- amb aquells que els traïen. Potser sí o potser no: algú ha pensat en les conseqüències d'aquella traïció? No era, doncs, just que el preu a pagar per haver trencat aquella amistat, aquella obligació, aquella fidelitat, fos extremadament dur? Potser simplement era una resposta equitativa al mal sofert, a l'afronta soferta, a la traïció soferta. Ningú s'estranyava de la reacció de l'ofès i, fins i tot, estava prevista i era graduada en funció de l'ofensa rebuda. 
Bé, continuaré amb aquesta apassionant història d'emigrants, d'amistats traïdes i de revenges -just càstig- als ofensors. Un submón -maleït per uns, incomprès per altres i habitat voluntàriament per uns quants- que conforma l'habitat d'aquella gent desesperada que només pretenia sobreviure en un món hostil que els exigia portar tots els actes vitals a extrems impensables per altres. Quan la supervivència es veu amenaçada les reaccions humanes són imprevisibles i fora de tota lògica.

dimecres, 23 de març del 2011

FENT AMICS

Avui algú em deia "tu sempre fent amics". Doncs sí! Si a dir la veritat, a posar les coses en el seu lloc en diuen "fer amics", jo sempre faig amics. Algun problema? Tot plegat, què puc perdre? Francament, allò que puc perdre, a hores d'ara, ja m'importa ben poc perdre-ho. Val, sí, potser alguna vegada sóc massa directe i als anormals els dic a la cara que són uns anormals. No hauria de ser motiu de reconeixement un exercici de sinceritat tan gran?
Bé, la setmana discorra prou bé. Entre els que es volen fer els emprenyats i no en saben (amb el consegüent ridícul posterior), els que són "mongos" de naixement (i que ja no tenen més remei que fer conviure amb la seva mancança) i els que van confessant la seva inseguretat i inestabilitat per les cantonades (fins i tot ho confessen al primer que passa per allà), ja tinc tema per setmanes. Passar d'una pretesa -obligada i dignificant- indignació al "corre, corre" és tot un (amb la consegüent baixada de pantalons i exhibició pública de feblesa i submissió). Veure com n'hi ha que tenen temps de pensar en gilipollades i d'intentar escriure frases pretesament enginyoses -amb referència i una defensa, inconscient, d'altres que podria donar què pensar, per qui volgués lligar caps- però que només venen a demostrar inseguretat i inestabilitat -animaló!!!-, és un espectacle vomitiu.
M'encanta que passin aquestes coses. Finalment, algú descobrirà que el "corre, corre", que les genuflexions i reverències, que la demostració de submissió i subordinació incondicional només serveix per una cosa: per ensenyar-li el llautó a l'enemic i que aquest s'aprofiti d'aquesta feblesa provocada i adquirida. S'aproximen temps de corredisses, de cadires que es mouen i de pujades i baixades sobtades. Res de nou, ja era previsible que passés. Les coses, benvolguts amics i companys -ara algú ja fa servir aquest terme, presa del síndrome d'Estocolm o d'una abducció sobtada- són com són per un motiu: han de ser així. No té res a veure el volum de la bava excretada, el número de genuflexions practicades -bé, sempre pots tenir millors abdominals o altres muscles-, la quantitat de "sí senyor" dits i proclamats a contracor, el nivell de dignitat sacrificada i el número de sodomitzacions permeses i entomades. El que importa, en darrer terme, és sortir indemne de la crema i de la manera més digne. La resta? La resta no val per res, nomes per anar passant. Indignament, però passant.

dissabte, 19 de març del 2011

PARE

 Un bon pare val per cent mestres.
Jean Jacques Rousseau

Hi ha dies en els que escriure un post és quelcom més que deixar volar la imaginació o parlar de coses que són canviants com ho pot ser el vent o el temps. Avui és un d'aquests dies en els que parlo de Persones -amb P majúscula- reals. Aquestes línies, aquestes paraules són les més difícils d'escriure però les que més satisfaccions em proporcionen.
Ara he de recordar -mai el maleiré amb l'oblit- el meu pare. No, no ho faig avui, aprofitant l'avinentesa del Dia del Pare. Per mi, tots els dies són d'ell. Ho faig per un motiu: ahir vaig pujar a la muntanya i avui he anat a conversar una estona amb ell. Hi he anat d'hora -cap a les 8 del matí-, després d'una passejada amb la fresca de primera hora. El silenci d'aquella hora convidava al record i a la reflexió i no he volgut perdre l'oportunitat de rememorar les passejades que havíem fet junts pels camins d'aquestes muntanyes. Aquestes passejades eren moments de conversa i de silenci, de confessions i de consells sempre savis.
No era una persona instruïda però era una persona sàvia. Tenia la saviesa de qui van passar la guerra, la fam de la postguerra i moltes hores de treball per fer-se a sí mateix. Era una persona endurida en el patiment i sabia apreciar les coses petites, aquelles a les que algú que hagués viscut una vida regalada no hi faria cabal. Tenia un sentit de la fidelitat, de l'amistat i de la lleialtat tan desenvolupat i intens, comparable a la duresa amb la que considerava o valorava a aquells que fan de la mentida, de la traïció i de la deslleialtat la seva conducta i bandera.
Com deia al principi, avui m'he arribat a veure'l i conversar amb ell. Els seus consells sempre em van ser de molta utilitat i era un confessor comprensiu i generós. Darrerament, moltes coses passen pel meu cap i necessitava que ell em donés, com sempre ho havia fet, la seva visió del problema i de les diferents solucions aplicables. En entrar al panteó familiar, m'ha semblat -digueu-me ruc, visionari, maniàtic...El que vulgueu!- la sensació de que no estava sol. Una nova energia, un nou aire, una nova atmosfera s'ha apoderat de mi, fent-me sentir novament la seva companyia. 
Després d'una hora de conversa i reflexió, he marxat de tornada cap a casa. El problema ja té solució. És una solució simple -tan simple com el consell que he rebut-, una solució ràpida, una solució eficaç. Sens dubte, la millor de les solucions. He aprofitat aquest retorn a la llar per recordar aquells anys joves, en els que tens la visió del pare com algú indestructible, immutable en el temps i que té el do de la eternitat. El pas dels anys et descobreix que la vida és curta, massa curta, per perdre el temps en coses fútils i grandiloqüents que no arriben mai a donar-te la satisfacció de les petites coses, de les coses nímies però transcendents.
Aquest dies, lluny del brogit, em resulten molt beneficiosos i em reforcen física i moralment. Crec que ara és el moment d'incrementar més la meva presència per aquestes contrades -de fet, estar enmig d'aquest brogit , amb tota la resta de connotacions i circumstàncies que comporta, em provoca autèntic fàstic i un rebuig  molt intens- i el moment òptim per deixar de banda totes aquelles coses que ja no em motiven  i que ja no desperten en mi cap altre sentiment que no sigui la indiferència més absoluta.
Potser, demà més.

dijous, 17 de març del 2011

REPUTACIONS

Una mala reputació és una càrrega, lleugera d'aixecar,
pesada de portar i difícil de descarregar.
Hesíode
Mmmmm... Què anava a dir? De què anava aquest post? Ah, sí, de les reputacions. Uf! Millor començo de nou. A hores d'ara ja sé ni com continuar-lo. L'he començat fa una bona estona i ja no sé com seguir-li el fil. Val més que el replantegi una altra vegada. Hi ha coses que, per tal que funcionin, s'han d'espatllar del tot. Llavors, s'acaben arreglant. Això passa amb tot: amb les màquines, amb les societats, amb les relacions humanes... En tot!
Reputació? Bé, la pregunta és senzilla però ferma: I a qui importa saber quina és la seva reputació? Potser a algun dèbil mental -i de caràcter- que sempre necessita saber què en pensen els altres d'ell i varia el seu comportament atenent a quina és o pot ser la seva reputació?
Si és així, ja està tot dit i no cal dir res més: estem davant d'un pobre  individu sotmès als designis de tothom. Davant d'això no es pot fer res, ja tot està perdut, només queda posar-hi el cul i esperar -pregar- que no s'hagin deixat la vaselina a casa. La resta ja és una altra història que, a partir d'aquell moment, ja no formarà part del nostre univers, que es veurà reduït a la bava indolent i a tenir l'esquena i la cara ben hidratada.
Si, pel contrari, encara estem dubitatius sobre si hem de plegar-nos davant les bones o males reputacions -aquest cel o infern que decideixen altres-, atenent a la major o menor simpatia que despertem entre els que estan àvids de bava i adulació, sempre hem de fer-nos les mateixes preguntes: què hi guanyem? Què passa si passo d'ells? Necessito seguir-los la veta? Tenen ells el control o -contràriament a la simple i pretesament evident percepció- qui té el control sóc jo? Qui perd més en tot això? Qui ha de tenir més por d'un "pollo"? Tinc un pla B (una alternativa)? Ells tenen un pla B?  Què faria jo si hagués de marxar? I ells, on ficarien el cap si haguessin de marxar? Després de plantejar-nos totes aquestes qüestions, hem de decidir si volem deixar que ens creïn una reputació o si -pel contrari- som nosaltres els que ens crearem una reputació (agradi o no).
Francament, per moltes males estones que s'hagin de passar per mantenir-se lliure d'enculades públiques i notòries -denigrants per alguns i que inclús fan gràcia i demanden d'altres, que les consideren un premi-, sempre he pensat que val més poder-se permetre el riure davant de qui sigui, del que sigui i com sigui. Mantenir això no té preu -malgrat hagis de patir les enveges d'aquells que no se saben (o volen) mantenir amb el cul verge- i dir el contrari és posar-se una vena als ulls, viure en un món de ficció que ajuda a que no facin mal les fissures anals i fer el joc a d'altres que se senten realitzats sense demostrar res social, humana, professional i moralment. Només demostren una cosa: que existeixen acollonits que estan disposats a seguir-los el joc per tal d'estar en el lloc apropiat de la seva llista de bons o dolents (d'indignes submisos o de dignes independents).
Bé, vaig a dormir. Demà, a aquestes hores, ja estaré -si tot va com ha d'anar- en altres latituds i amb un altre esperit i estat d'ànim. Un esperit lliure que no renuncia a res... Molt menys a ser com és!

PASSIONS I RITUALS

Pren-t'ho amb calma. La teva edat només t'interessa
apassionadament a tu. L'altra gent ja té els seus problemes.
Dorothy Parker (escriptora nord-americana)

Aquest serà un post força embolicat, ho veig a venir. Hi ha molts tipus de passions: afectives, de setmana santa (en aquesta imatge, Ponci Pilat rentant-se les mans), gormandes, vitals, etc. Totes impliquen sentiments intensos i molt accentuats i un quota força elevada d'irracionalitat. 
Aquest matí he redescobert aquesta frase de la Dorothy Parker i aquesta tarda he rellegit el seu relat Big blonde (La gran rossa). Magnífica la Dorothy! Una mostra de la seva genialitat és la frase del seu epitafi (gravada en el contenidor de les seves cendres): Excuse my dust (Perdonin per la pols). Aquesta capacitat de riure's de tot plegat és el que fa lliures a les persones, és el que els atorga aquell punt d'irreverència que els fa sublims. 
Molts no saben entendre o veure aquesta passió vital com una cosa bona i pretenen seguir aquell ritual del "que no se sàpiga, que no traspassi". La seva cara de sorpresa inquisidora i recriminatòria és el que denota en ells un punt de "ho faria -de fet, em moro per fer-ho- però no m'hi atreveixo". Quina pena, quina vida més patètica i reprimida!
Ara ha començat el ritual del despropòsit. Són dies de comiats -alguns no volguts, malgrat pugui semblar el contrari- i dies que precedeixen -poden servir d'entrenament- per comiats més massius. La vida és dura, llarga i dura... x... la vida! (Ho sento, ha sigut un acte reflex). Veig moviments -que m'importen ben poc, francament- d'éssers miserables, que viuen la seva patètica vida en coves amagades i que no s'atreveixen a mirar al sol. Algú el va explicar que el sol els cremaria i els deixaraia cecs. Ningú els va explicar que aquest mateix sol és el que fa veure clares les coses i el que crea la vida. Només cal no mirar-lo directament. Els sap molt de greu quan algú -mortal com ells- surt de la cova i veu la vida tal com és, amb tots els seus colors, els seus matisos -aquells dels que parlava ahir- i els seus clarobscurs. Bé, només cal observar-los i analitzar com n'és d'exitosa la seva vida!
Ara estic expectant. Estic molt interessat -tampoc és que em preocupi massa, potser la preocupació no hauria de formar part del meu patrimoni- en veure la reacció (aquella sinergia d'acció/reacció) de Los nins fantàstics. Una enrabiada amb plors impotents? Això, en els meus temps, s'acabava amb un parell de clatellades i a dormir. Ara no, ara són molt civilitzats (així els va la fira).
Passions i rituals, construïdes sobre una base molt inestable: la naturalesa humana. Mira que n'és de complicada aquesta combinació de passió i rituals apresos i transmesos de generació en generació. Potser en això rau la originalitat de cada ésser humà, la seva singularitat i la seva meravellosa imperfecció (qui decideix què és perfecte i què no ho és?). El dia que no siguem imperfectes s'haurà acabat la raça humana. 
He començat un altre post. No sé si l'acabaré avui. De moment, l'he titulat Reputacions. Potser li canviaré el títol. Això, sens dubte, també forma part de la meva imperfecció humana, molt humana.

dimecres, 16 de març del 2011

MATISOS

Cada matís -de color, de so, d'idea- demana una 
paraula pròpia i els diccionaris no són tan generosos.
Joan Fuster
Acabo d'arribar a casa. Avui era dia de tarda completa, tarda Comansi. Mentre venia en el tren -recordant la molt interessant entrevista que he mantingut aquest matí amb algú. A vegades hi ha persones que ens deixen molt impressionats per la seva dicció, per la seva naturalitat a l'hora de relatar o esmentar uns fets que segurament són esfereïdors per altres. 
La propietat amb la que es parla de les coses, la força de la raó dels arguments esgrimits i els mil matisos amb els que es crea el quadre visual i argumental donen patent d'autenticitat a com són les coses. 
No tinc massa temps -vull sopar i no estic d'orgues- però si que vull donar testimoni de la meva admiració per aquells que són capaços de trobar, sota una pàtina presumptament uniforme, mil variants d'una mateixa cosa, mil maneres d'observar la vida i mil maneres d'afrontar els reptes que ens planteja aquesta mateixa vida.
Avui, si mirem el cel, podrem veure mil matisos de llum, clarobscurs i colors diversos: grisos, vermells, taronges, etc. La vida és igual, malgrat sempre he opinat que el millor és concretar les coses per si els canvis ens acaben engolint, però sempre hem de saber apreciar totes les diverses versions d'un mateix fet.
La vida? Bé, la vida bé. De fet, cada dia millor! Sembla que he trobat el camí per no permetre que m'engoleixi la pròpia vida. Ara toca jocs d'escacs. Una partida imaginaria que jugo jo sol. Mils de combinacions mentals sobre un taulell virtual, mil maneres de fer un moviment i veure la resposta de l'adversari -ara ja enemic- a batre. Només una cosa que he repetit moltes vegades en aquest bloc -avui inclús en un altre bloc amic- i en la que hi crec profundament: Res és el que sembla i res sembla el que és.
A partir d'aquesta premissa, només cal fer moviments -suposadament aleatoris i sense sentit- sobre el taulell imaginari. La resta només és diversió, pura i nua diversió. Observar el desfici dels que intenten esbrinar la motivació i origen de coses inesbrinables -i, aparentment, inexplicables-, és una de les ocupacions més plaents que s'han inventat. Un fart de riure sempre és un fart de riure i mai es pot rebutjar. 
Bé, ara a sopar, que ja toca!!!

dimarts, 15 de març del 2011

DARRERS UDOLS

Aquests darrers dies he agafat l'hàbit de fer quatre ratlles abans d'anar-me'n a dormir. Res, poca cosa. Només per gastar la darrera energia que queda en aquest cos cansat i que cada dia veig més clar que dirà prou d'un moment a l'altre.
Fa una estona que veia les darreres imatges i sentia uns comentaris sobre l'estat actual de la societat japonesa. Això, aquesta gran hecatombe, no fa altra cosa que confirmar-me el que fa anys que vaig veient per mig món: som vulnerables, extremadament vulnerables. 
Cada dia, quan ens llevem al matí, es produeix un miracle. El miracle de continuar amb la nostra vida després d'haver desconnectat durant unes hores. Hi pot haver res més vulnerable que una persona dormida? Segurament poques coses són tan vulnerables. Val la pena encaparrar-nos en imbecil·litats sense sentit -que canvien de color i forma d'una manera ràpida i sense rumb previsible-, sacrificant el poc i limitat benestar del que podem gaudir en comptades ocasions, sabedors que es pot acabar d'una forma definitiva, sense cap preavís? Jo crec que no. El millor és fer bona aquella dita: Qui dia passa any empeny. Res més, res més... 
Bé, sí, alguna cosa més: demà serà un dia llarg i intens. A darrera hora m'ha sorgit -bé, he provocat- una trobada amb una persona que pot ajudar-me a desencallar un parell de temes força importants per mi. Ho podia haver fet dies enrere però volia esperar-me a avui. Volia saber en què desembocaria tot plegat i fins a quin punt havia de mantenir algunes fidelitats. Ara ja ho sé. Ara ja puc fer-ho.
Udolar, com ho fa el llop en busca i avís dels seus congèneres, anunciant la seva presència i advertint que està allà, vigilant, marcant el seu territori, protegint la seva canilla i dient-li a tothom que s'hi deixarà la pell si cal per defensar allò que -si bé no és intrínsecament seu- li ha estat assignat.
Ja està, el darrer udol ressona i la lluna mira curiosa aquesta dansa de bojos que es balla sense saber ben bé perquè. Només un impuls atàvic, que es perd en l'origen dels temps, ens impulsa a foragitar de les nostres vides allò que no desitgem continuar mantenint i alletant. Després d'això només queda el silenci. El silenci de la nit, dels dorments i de la mort...

MIRADES DES DE L'OASI

Les accions no esdevingudes provoquen sovint 
una catastròfica manca de conseqüències.
Stanislaw Jerzy Lec

Des del meu oasi, aquell que m'he construït a base d'esforç i sacrifici, veig com el món s'ensorra al meu voltant. Observo, entre glop i glop, com aquells que han viscut de fantasies -sense cap base sòlida en la que recolzar els seus dogmes- s'ofeguen en les seves pròpies paraules. Barrejat entre el populacho, sento les veus crítiques que ja no aguanten més mentides i falses promeses. Només veus interessades -o ignorants- continuen fer bullir l'olla dels que encara no han descobert que l'olla està foradada i, aviat, ja no podrà fer bullir res més.
Avui he triat aquesta frase introductòria d'un escriptor polonès ja mort (1909-1966). Recordava aquesta frase i l'he buscat entre la munió de llibres que decoren les estanteries del despatx. Si l'analitzem, veurem que és una empenteta a fer i dir allò que ens crema al pap. No, no, encara no; això encara no toca! M'encanta aquesta frase que diu "una catastròfica manca de conseqüències". Sí, a vegades, les conseqüències són desitjables per acabar amb situacions enquistades i que només comporten servituds no reconegudes ni valorades. Potser un cop de timó -l'absència d'una cosa, d'una actitud, d'una prestació- és el que determina i provoca una valoració ja -malauradament- extemporània i inútil.
Bé, jo continuaré en el meu oasi. Un oasi que he d'eixamplar i mantenir amb els rèdits que m'ha de produir el cobrament dels cupons d'unes inversions i interessos personals. Hagués estat tota la vida sense cobrar-me els cupons, però sembla que ara ja s'ha convertit en una necessitat -no per mi- i en una obligació.
Demà més -des del meu oasi-, encara amb el somriure a la cara després d'haver assistit a un altre lamentable espectacle al voltant del meu oasi. Un més, només un més i -malauradament- no el darrer!

dilluns, 14 de març del 2011

EQUILIBRI

Arribada aquesta hora, només em queda demanar no perdre l'equilibri. Ser immune a un entorn desequilibrat que sembla propugnar l'assumpció del poder per part dels súbdits de la religió del despropòsit.
No, no vull ficar-me al llit amb la sensació d'haver perdut un dia més en la meva creuada per una immunitat que cada dia es fa més difícil de mantenir. De moment, el cos aguanta i la ment resisteix.
Aquest matí algú fullejava un llibre que tinc sobre la meva taula de despatx i que m'ajuda molt -des de fa anys- en els moments difícils o de confusió. M'ha inquirit sobre el caràcter religiós d'aquest llibre i li he intentat -a vegades costa molt fer-se entendre- que, per sobre del seu caràcter religiós, el que més m'interessa d'aquest llibre i dels seus textos és el seu caràcter filosòfic. En aquest llibre, molts hi podrien veure un cant a la fe cega i al dogma imposat. No, jo no hi veig això. Jo hi veig una reflexió profunda -i molt pràctica- sobre els fets mundans i sobre el comportament humà davant d'aquest fets i davant les relacions humanes.
Com deia abans, a vegades sembla que em costa molt fer arribar el missatge i no crec que encara ho hagi aconseguit. Ho intentaré de nou amb una mica més de serenor: Estic per altres coses, he aconseguit ser impertorbable davant les aberracions -o desviacions- existencials, actitudinals i conceptuals. Ja res importa. Només importa allò que contribueix a proporcionar-me serenor i estabilitat. Ja no participo dels experiments condemnats al fracàs ja des del mateix moment de la seva formulació conceptual. Per sort o per desgràcia, els fets i esdeveniments em donen -malauradament- una raó que abans em molestava en reclamar i que ara ja no m'importa tenir o no. Només em molesta tota la pèrdua que ocasiona aquesta experimentació -moltes vegades interessada- i que les coses es reformulin en base a errors no reconeguts.
Em queden poques ganes de continuar aportant. Només tinc ganes de mirar, observar, estar en aquella posició distant dels que han rebut la contradicció i contrarietat com a pagament -no és la paraula justa, però és tard i no tinc ganes de buscar-la- i que consideren que ja no estan cridats a la consulta. Estar, simplement estar, és el que toca. Fer conscients als inconscients, fer responsables als irresponsables, fer sacrificats als acomodats, fer resolutius als mandrosos.
Ara toca -també- dormir. De moment és la meva necessitat bàsica immediata en aquest temps i espai en el que ja només compten les necessitats bàsiques.

MINUTS DE DESCOMPTE

Ja són els minuts de descompte d'un dia plàcid. Recuperat del dia gris d'ahir i amb l'esperança d'adormir-me aviat -cosa inusual els diumenges- em prenc una infusió per acabar aquest dia. Només una tassa i a dormir. Quatre ratlles per deixar testimoni de la meva voluntat de passar una setmana plàcida i sense cap tipus de sobresalt. 
Sí, ja ho sé: la setmana no serà tranquil·la, hi haurà algú que no tindrà altra ambició i ocupació que tocar-me els ous -perdoneu l'expressió- i més d'un tindrà el privilegi de ser engegat (per mi) a la merda, sense més contemplacions.
Veieu? Ja em poso de mala llet sense haver començat. És la meva experiència la que em dicta el que passarà. Llavors, algú (que tampoc deu tenir altra cosa que fer) em dirà que no tinc empatia, que sóc esquerp, que no he de prendre'm les coses d'aquesta manera i mil coses més que m'importaran ben poc (de fet, ni me l'escoltaré). El cas és que -per enèsima vegada- faran important la meva reacció davant la incompetència, sense importar-los el més mínim la pròpia incompetència.
Tornarà a ser una setmana dura i plena de moments gloriosos. N'espero molt d'aquesta setmana!!! Pot ser una setmana exemplar i d'exemplars diversos. Una setmana surrealista d'aquelles que, si no existissin, s'haurien d'inventar. Demà ja comencem bé, amb temes apassionants i dignes de la millor comèdia de l'absurd. Absurd com ho es tot plegat. 
Ho sento, l'àrbitre ha xiulat el final, la meva infusió s'ha acabat i no tinc més ganes de posar-me de mala llet. Demà més, molt més!!!

diumenge, 13 de març del 2011

...I FA SOL!

No, ja ho sé! No fa un sol tan radiant com aquest! Només és una al·legoria a l'absència de pluja i a l'allunyament d'aquesta sensació d'humitat. No durarà gaire, no us ho penseu, aquesta absència de pluja. Segons les darreres previsions, els propers tres o quatre dies ens ha de visitar una nova borrasca i serem beneits amb pluja -pixarada dels déus- que remullarà i netejarà un ambient molt carregat.
Aquesta propera setmana pot ser molt edificant (o no, ja no estic segur de res). De fet, ja no sé ni que s'espera de mi. El més important és que jo sé què espero de mi mateix. La resta m'importa ben poc. Quan sents l'escopinada a la cara tampoc cal que esperis per rebre'n una altra. 
Per sort, aviat farà bon temps -amb una certa assiduïtat- i podré començar a treballar a fora, al jardí i a la part exterior de la casa. El problema de l'hivern és que res s'eixuga -ni pintura, ni vernís, ni res...- i no queda com ha de quedar. Esperem que aquesta propera setmana plogui tot el que hagi de ploure i em deixi uns dies de treva per tal de poder començar a fer cosetes. 
Des del despatx -des del que escric sempre que estic en aquesta casa- ja començo a veure com la prunera treu els primers brots verds -aquesta sí que ho fa, no com l'economia espanyola- i això em reconforta. La vida retorna i aparta els mesos grisos i freds. Aviat, un mantell de fulles verdes es mostrarà davant la finestra del despatx i podré comprovar -in situ- com les seves flors es converteixen en dolços fruits.
Potser a finals d'aquesta propera setmana pujaré a la muntanya. Necessito uns dies de relax i calma -no exempts de feina puntual, però volguda- en els que replantejar-me tot plegat. L'aire pur sempre m'ajuda a eliminar toxines -restes d'anormalitat adherida- i a veure les coses des d'un altre punt de vista més allunyat, com si no anessin amb mi. De fet, és a la conclusió que em fan arribar i el que seria més còmode per mi. Potser sí que els hauré de fer cas!
Avui ha de ser un dia calmós i calmat. Francament, no tinc cap ganes de fer res que suposi un esforç físic. Mental, ja en parlarem...

dissabte, 12 de març del 2011

PLOU, PLOU, PLOU....

Hi ha paraules que s'eleven com el fum 
i d'altres que cauen com la pluja.
Marquesa de Sévigné (1626-1696)

Plou, cau aigua del cel. Així començava jo un microrelat, ja fa uns quants anys. Vaig arribar a publicar el microrelat però aquesta frase introductòria va caure del text. "És una redundància innecessària", em va dir la editora. Doncs bé, traiem-la, vaig pensar jo -més interessat en publicar el microrelat que en conservar-ne la forma original- mentre calculava si hi cabria algun altre microrelat en l'espai que -generosament- m'havien concedit en aquell recull de microrelats. 
Han passat els anys i aquell desfici -bé, obsessió- per publicar alguna cosa ha minvat. No escric pels altres. Ho faig per mi i només deixo que els altres puguin gaudir-ne (o no). Com deia en post anterior, avui m'he llevat d'hora. El soroll de la pluja m'ha despertat i, a hores d'ara, encara plou. Tot el dia plovent, sense poder sortir a treballar al jardí. Ara és època de preparació per l'esclat  de vida que tindrà lloc en breu -ja s'acosta la primavera- i no puc treballar-hi. Quan acabi de ploure, la terra serà molla i tampoc podré fer-hi res. Només puc esperar. 
Una de les coses que he aprés en aquests darrers anys és saber esperar. Tot requereix una espera pacient i preparatòria. També pot ser una espera enriquidora i que diversifiqui o dispersi les nostres energies mentre no es produeix l'esclat definitiu. Avui llegia -de tant en tant faig una pausa d'escriure- unes anotacions de fa anys (és quan he vist la frase que obre aquest post) i m'ha vingut al cap un personatge que havia creat. Sota la protecció de la seva bogeria es permetia fer tot allò que la societat considerava incorrecte, no desitjable o no ajustat als tipus normalitzats de ciutadà model. Potser recuperaré aquell personatge. No vaig publicar cap de les seves històries -breus però intenses i amb una certa moralina- i avui he recuperat la carpeta en la que les tinc arxivades. Estan picades amb màquina d'escriure i algunes presenten alguna correcció posterior feta a mà. Aquestes estan escrites en castellà -les hauria de traduir- però és molt curiós com en són d'actuals les seves temàtiques. M'ho plantejaré.
De moment, vaig a descansar una mica. Vull veure com va el tema del terratrèmol, del tsunami, de la central nuclear i de tot el desastre del Japó, país i civilització que admiro des de fa molts anys. Un record -i admiració per la seva actitud davant l'adversitat- per a tots ells.

FIDELITAT, PLUJA, CALLAS I PAVAROTTI

La fidelitat és l'esforç d'una ànima noble 
per igualar-se a una altra més gran que ella.
Johann Wolfgang Goethe
Escric aquestes quatre ratlles amb diversos sentiments -tots profunds- i amb la percepció de que el final -de moltes coses- està pròxim. Potser és el dia -plujós, ventós i gris- o potser el cansament físic i psicològic acumulat el que em fa pensar en coses que mai m'hauria plantejat. 
Sento de fons les meravelloses veus de la Maria Callas i del Luciano Pavarotti, cantant clàssics de l'òpera que m'esquincen l'ànima. Què dir de Caruso, de Nessum Dorma, de O Mio bambino caro, de Una furtiva lagrima, etc... Potser aquesta combinació -temps, sentiments i só escènic- és el que em porta a plantejar-me moltes coses i a analitzar aspectes de la meva vida -en relació a altres- que ni em plantejaria en circumstàncies normals. 
Moltes vegades tinc la sensació de picar sobre ferro fred en moltes qüestions de la vida diària. Per molt que adverteixo que hi ha coses que passaran -coses greus i importants- no aconsegueixo fer-me escoltar (ja entenc que, per alguns inconscients, és preferible escoltar a qui només té com a objectiu vital regalar-te l'orella, sense plantejar cap problema). Fa una estona -ja em perdonareu que no entri en més detalls- em demanaven que intervingués en un tema que -abans que m'apartessin (si, m'apartessin o permetessin fer-ho) d'aquesta responsabilitat- hauria solucionat amb dues trucades. Ara em costarà molt més poder esbrinar segons quines coses, d'una manera discreta: el contacte i la relació ja no és la mateixa. Quan vaig ser "apartat" d'aquest tema, ja vaig advertir que algun dia en tornaríem a parlar d'això i de l'error que es cometia. Bé, ja ha arribat el dia. Això només és el principi, encara queden més coses. Ara, tant em fan (algú va decidir que tant m'havien de fer). De fet, darrerament, m'estan "convidant a desentendre'm" -gràcies per fer-ho per escrit i amb aquesta profusió- de moltes coses que -millor per mi i per la meva tranquil·litat- ja estan deixant de formar part de la meva preocupació vital (en algunes ocasions, un silenci és més eloqüent i significatiu que mil paraules i et fa decidir amb més facilitat).
Aquell dia, dia d'esmorzar a la falda de les muntanyes rogenques (per sort hi havia un tercer, testimoni), alguns pensaven que ho deia per despit o per algun tipus d'ambició personal. No, no era això. No era un interès personal (em treia tasques de sobre), era una preocupació i la visió d'un futur (viscut en altres circumstàncies, cosa que m'autoritza a parlar sobre algunes coses amb coneixement de causa) que sabia com esdevindria. Torno a advertir-ho: moltes altres coses -de les que em conviden a "despreocupar-me'n"-  es complicaran. Queda dit! Crec que dir-ho és una mostra de noblesa i un símptoma inequívoc de fidelitat (seria més simpàtic, però més inconscient i infidel, si callés).
Ho sento, avui estic particularment gris -potser massa realista- i amb una marcada tendència a dir la veritat sobre com veig les coses que han de venir i com passaran. És com una pel·lícula que ja has vist i que tornes a veure. Saps què passarà i què dirà cada personatge en cada moment. Forma part de l'auca, d'aquesta història i d'aquests personatges que viuen en la seva fireta. Una fireta que conforma el seu món, que s'han muntat a la mida, de la que no en veuen la fragilitat -per innecessària, per cara, per caòtica...- i que es pensen -pobres il·lusos!- que ha de ser eterna, com es pensaven els romans que seria la durada de l'imperi romà.
Bé, vaig a escriure un parell de microrelats més. Avui m'he llevat d'hora -m'ha despertat la pluja- i he tingut l'irrefrenable querència -no com els toros, que la tenen a les taules- a la ploma i als fulls de paper. Ha sigut un matí profitós i molt clarificador -potser fins i tot massa- en relació a molt conceptes. Per sort, avui tinc un dinar força gratificant -senzill, base de tot allò que és autèntic- i em desfaré  -o, almenys, compensaré- dels mals sabors de boca que em deixa, darrerament, la vida.

divendres, 11 de març del 2011

SITUACIONS MILLORS I PITJORS

Cap situació és tan greu 
que no sigui susceptible d'empitjorar.
Frederic II

"Sentia al moll de l'os la traïció de Laertes. Era com qui sent que s'acosta la humitat de la pluja, com qui intueix la tempesta abans que arribi. No li fa res, ja estava preparat des de feia temps. La seva ànima ja havia fet espai per l'estilet que l'havia de travessar. Era un estilet amic, conegut, gens estrany. Només li sabia greu una cosa: que no tingués el valor de clavar-li de front  -mirant-lo als ulls- i hagués de sentir la punxada a les carns dorsals."
Aquest és un fragment d'un relat que vaig escriure fa unes setmanes que es diu La negació del valor. Ara estic embrancat en un nou recull de relats i això em priva d'escriure tant com voldria al bloc. Per sort, en altres àmbits, cada dia sento que potencien més el fet que les meves prioritats esdevinguin més tendents a la producció creativa que a sostenir un altra tipus de fantasia que no té cap tipus de futur.
Em preparo per afrontar els idus de març. Serà una situació força curiosa i molt perillosa (per alguns). Coses a perdre? Cap. Una nova edició de El cambrot del germans Marx està a punt d'esdevenir. Una magnífica simbiosi del Síndrome d'Estocolm i Mentider compulsiu serà escenificada i em tindrà com a espectador -ja curtit en aquestes batalles surrealistes- pacient i impassible. Una vegada més veurem el joc de "on està la boleta?", propi dels trilers de la Rambla però que, per antic i cutre, ja no encanta a gairebé ningú. Només algun cap buit, provist només d'un cigró que rebota en aquella cavitat que hauria d'ocupar el cervell, es creu les bajanades il·lusòries -repetides mil vegades i de la mateixa manera- que constitueixen el discurs d'aquests aquelarres d'anormalitat. És com una convenció-concurs de disminuïts en la que es fa exhibició de la mancança i es compara la pròtesi que intenta substituir l'òrgan natural, en aquest cas, la intel·ligència. 
No em perdria per res del món com desplega les seves plomes aquell gall d'indi de jardí  amb tendència natural a posar-se vermell (no sé si d'excitació o de vergonya) -tot presència, però sense que ni la seva carn sigui aprofitable- davant d'un munt de velles xarugues i altres lobotomitzades vàries (no li seria possible fer-ho amb gent mínimament intel·ligent). Tot té la seva tàctica i una de molt bona per gaudir d'aquests moments surrealistes i onírics es posicionar-se en un racó amb visió panoràmica de tot el que succeeix i fixar-se en els moviments -com si fossin una (patètica) dansa- d'aquells que es pensen que, mitjançant promeses vanes i fàtues, els solucionaran alguna cosa. La seva cara d'il·lusió, davant de la verborrea -ni continguda ni mesurada- d'aquells que només poden oferir fum per vendre, és tot un poema i una visió de la degeneració de la raça humana. Van passant d'un venedor de fum a un altre com si aquesta ronda els fes agafar força (fum) per aguantar uns dies més. M'imagino la cara d'aquells a qui revenen, posteriorment, aquest fum!!! En el fons, crec que això només és possible per un motiu: per una voluntat irrefrenable de creure's que alguna cosa pot millorar.
Bé, ho deixo. Vaig a fer un relat de tot això. Esperaré a tenir mes detalls, postures, expressions, cares, moviments i frases "genials" (les ocurrències "genials" tampoc són rebutjables). Ara, de moment, vaig a gaudir del cap de setmana. Per cert, aquesta tarda m'he tallat el cabell i ara tinc aquella sensació plaent -molt pròxima a l'orgasme- de passar-me la mà pel clatell i notar el cabell curt i eriçat. Un plaer, un petit plaer!!!

dijous, 10 de març del 2011

STULTIFERA NAVIS

La nau dels necis. Una obra satírica i moralista publicada l'any 1494 a Basilea per l'autor alsacià i de cultura alemanya Sebastian Brand. És un recull de 112 quadres en els que l'autor analitza i critica tots els tipus de necis i estúpids. Posteriorment també podem trobar el Llibre dels papanates, de temàtica similar
Poc hem avançat des de llavors: la quota de necis, estúpids i papanates no ha minvat des de llavors. M'atreviria a assegurar que, fins i tot, s'ha ampliat. Avui? Bé, molt bé! En la línia dels darrers temps. Cinc segons  (o alguns més) perduts amb contestes surrealistes, a gent surrealista, sobre temes surrealistes. La resta? Bé, com sempre. Amb aquesta alegria que em caracteritza!!!
Trobo a faltar un punt de seny en tot plegat. Trobo a faltar un punt de valor -d'aquell que s'ha de treure de tant en tant- que apaivagui deliris de grandeur desaforats. Aquestes ínfules majestàtiques d'individus mediocres, amb carències afectives, de caràcter i de personalitat, només poden portar a situacions còmiques i molt lamentables. No entenc com encara algú no ha descobert que m'hi pixo i me l'espolso en algunes filosofades barates d'herois a temps parcial. Encara se'm fa molt difícil entendre com alguns no han descobert que tot jo supuro ironia i sarcasme en veure com es perd el cap per autèntiques gilipollades. Tampoc entenc com volen alimentar una bèstia que els pot passar la mà per la cara en qualsevol moment i que els pot complicar molt la vida (allò que deia fa temps de tenir pagada la llum i l'aigua). No ho entenc, francament!
Demà ja és sant Divendres Gloriós, patró dels que n'estan fins els ous (ja em perdonareu l'expressió) d'aguantar alienats mentals i les seves neures maniacodepressives, producte i conseqüència d'anys de fer el talòs compulsivament i sense aturador. Com em posa (de catxondo) imaginar-me "lo baves", vermell d'ira com un titot, intentant construir un discurs mínimament digne de la meva lectura, que no denoti el seu estat d'alienació obsessiu-compulsiu i la seva nul·la capacitat cognitiva!!! Crec que el dia que li agafi un cobriment el trobaré a faltar! Aquest caqueig sublim i asfixiant...
Parlant de coses normals, pròpies de gent normal: estic molt il·lusionat amb un nou projecte personal. Potser portarà associats canvis personals profunds -no, no em faré un canvi de sexe!!- tendents a potenciar més la vessant més estrictament creativa davant d'altres imputs que s'han mostrat infructuosos -malgrat haver-hi esmerçat molts esforços-, improductius i incompresos. No penso perdre més temps en fer raonar el suro. Ja tinc una edat i no em queda temps per perdre, almenys en coses que m'haurien d'importar ben poc, que semblen no importar a ningú i amb les que només hauria d'estar lligat amb caràcter parcial i temporal. Fa una estona parlava per telèfon amb algú que em recordava uns correus de pàgines senceres -sense dir-hi res- que escrivia feia uns anys. Eren autèntiques obres d'orfebreria dialèctica i penso que és hora de tornar a exercitar aquesta tècnica.
Bé, vaig a sopar una mica. Ja és tard, manquen dos minuts per les vuit i aviat podré tancar una paradeta que mantinc oberta per "amor a l'arte". Mentrestant, us faig un obsequi i un desig: La vie en rose

dimarts, 8 de març del 2011

L'HORA DELS ADÉUS

Algunes vegades -escasses vegades- tenim el privilegi de poder conèixer persones d'una riquesa espiritual, humana i vital que tira enrere. No cal conèixer personalment aquestes persones i llegint els seus escrits i les seves vivències -les seves sensacions, els seus sentiments- podem fer-nos una idea de quines són les seves cuites i les seves esperances.
Avui he llegit que es tanca un bloc. Era un bloc que m'omplia de sensacions i que sempre era un punt de reflexió sobre les mil cares de la vida. La seva autora ha decidit que era el moment de furtar-nos -dit sia amb tot l'afecte possible- el plaer de llegir les seves anades i vingudes pel món. Quan es tanca un bloc sempre es perd alguna cosa, una manera particular i única de veure l'entorn i d'explicar "com li va la fira".
Avui no tocava fer post. No tenia temps ni ganes. Només vull treure el cap per acomiadar-me d'una persona que ha esdevingut especial, malgrat la distància i la manca de contacte físic. No sé quan durarà aquest bloc i si el reinventaré en algun altre lloc sota algun altre pseudònim. No sé quan em cansaré de dir allò que penso i d'inventar-me històries sobre un món que no existeix. 
És l'hora dels adéus i no cal donar-hi més voltes. Potser aviat serà la meva hora dels adéus i passaré a una altra activitat, en algun altre lloc, fent mil coses diferents que em tornin a motivar i que em continuïn permetent sentir-me viu, independent i digne.
En tot cas, adéu amiga comtessa. Bon vent i barca nova, com vos mateixa dieu. Un petó (un pató, com diria una amiga meva) molt fort i tendre alhora. Us dedico aquesta cançó per tal que us acompanyi en el camí.

dilluns, 7 de març del 2011

MEMÒRIA HISTÒRICA

Paracuellos del Jarama... Algú ho recorda? Hauríem de fer-ho, com tot allò que va provocar la guerra del 36. Aquesta és la veritable Memòria Històrica: la que ens ha de ser conscients dels errors del passat i de les circumstàncies que van provocar un enfrontament cruel i devastador.
Conèixer i no repetir els errors del passat és que ens hauria de preocupar. Us proposo un exercici més interessant que fer un botellon o alienar-vos amb substàncies que no us solucionaran cap problema, només el posposaran: Interesseu-vos per les circumstàncies socials, polítiques, econòmiques, laborals, religioses, etc. del període 1932-1936 i compareu-les amb l'època actual. Enteneu que el món ha evolucionat i moltes coses -la mentalitat, recursos tècnics, etc.- no són iguals. Feu la comparativa d'una manera freda i desapassionada. No tingueu en compte les vostres creences polítiques i/o religioses -no us deixeu influir pel dogma o per la fe- i feu un anàlisi d'ambdues èpoques. Us sorprendran les semblances i punt de coincidència. No faig cap comentari ni us vull influir. Només us demano que em comenteu -d'una manera neutra i sense deixar-vos influir per condicionants externs- què heu trobat i què us sembla.

PROGRESSOS INCERTS

Progressar és guanyar independència
en relació amb la incertesa de l'entorn.
Jorge Wagensberg (Barcelona 1948)

Progrés? Quin progrés? Haver d'estar pendent de la rèmora que t'ha tocat aguantar? Esperar pacientment a que algú prengui consciència de la pèrdua de temps i recursos que significa haver d'esperar? Esperar a que una decisió -i la comunicació posterior- es dilati innecessàriament durant dies i dies, amb la consegüent pèrdua i malbaratament de recursos?
Aquest és el panorama que tenim en aquest país: una banda de covards, més preocupats en els seus interessos personals -amb por de fer i dir- que en prendre les decisions necessàries i ineludibles. Extrapolem això a altres àmbits i tindrem un retrat exacte del perfil social que han construït.
Entorn incert? I tant! No us podeu imaginar fins a quin punt d'incert. Amb aquesta banda de cagadubtes inoperants que han creat, on voleu anar? Jo no hi confiaria ni per anar a la cantonada. Si no tenen valor ni per prendre aquelles decisions que els pertoca prendre -totalment necessàries i urgents-, com voleu que tinguin iniciatives -atrevides, innovadores- que ens facin progressar?
Avui llegeixo a "El Periodico de Catalunya" sobre el "fons de rèptils" que havien creat a la Junta d'Andalusia (700 milions d'euros, 116.600 milions -aprox.- de les antigues pessetes) i amb els que finançaven algun ERE que altre. En aquests ERE hi posaven militants del PSOE (de moment, 70) per tal que cobressin indemnitzacions i prejubilacions, com si alguna vegada haguessin treballat per aquella empresa. El problema és que mai hi havien treballat i, fins i tot un -impresentable- es veu que va fer constar que hi treballava des del dia del seu naixement (el d'ell, és clar). Aquest sí que pot dir que va néixer amb un pa a sota del braç! El més trist és que això es veu -això diuen- que es gestionava des del departament de Treball de la Junta i que un dels beneficiaris era l'anterior conseller de Treball de la Junta, amb coneixement del president de la Junta (avui vicepresident tercer del govern de l'Estat).
Aquests notícia fa dies que la coneixia a través d'altres mitjans de comunicació i, prèviament, a través d'altres conductes. Si aquest mitjà, afí  PSC, s'atreveix a publicar això, alguna cosa de veritat hi ha d'haver. Potser ja no els és possible "tapar" aquest escàndol (potser per la proporció econòmica i social de l'engany) i ara pretenen deformar la informació al seu gust, abans que surti per altres conductes.
Pregunta: Queda alguna cosa legítima, neta, legal, ètica, moral, etc? O potser aquesta societat necessita apagar el llum, tornar a començar i treure's els paràsits de sobre? Malauradament, crec que aquesta serà la única solució possible i factible. S'ho han guanyat a pols!!!

diumenge, 6 de març del 2011

SILENCIS COVARDS I PARAULES CULPABLES (Idus de març)

Tots som amos dels nostres silencis
i esclaus de les nostres paraules.
Proverbi àrab.

Al final, els nostres cors acabaran a la falda de la mort. Val la pena guardar silencis covards? Hem d'optar per les paraules culpables (de sinceritat)? Francament, prefereixo les paraules culpables.
Cuida't dels idus de març!, li van advertir al Cèsar, segons diu en Shakesperare a la seva obra Juli Cèsar (1599). Segons el poeta grec Plutarc, Juli Cèsar havia estat advertit dels mals auguris i malgrat això, va ser assassinat el dia dels idus de març de l'any 44 aC.  D'acord amb el calendari romà, els idus de març queien en el 15 del mes de Martius (Mart, déu de la Guerra, fill de Juno i de Júpiter). El idus -per aquells que encara no ho sabeu- eren dies bons auguris, que tenien lloc els dies 15 de març, maig, juliol i octubre i els dies 13 de la resta de mesos. Malgrat això, per no fer cas dels advertiments, per prepotència, per imprudent i per no saber calibrar les seves forces, va morir. Quedi dit amb tota la seva extensió i significació!
La història ens ofereix tot un seguit de moments màgics -alguns força absurds- en els que la naturalesa humana, en pensar-se o sentir-se indestructible, provoca la seva pròpia caiguda i destrucció. Els idus de març sempre s'acaben convertint en un caixa o faixa, sense concessions a les gilipollades. S'ha de tenir molt de compte amb el que es fa i amb el que no es fa, amb el que es diu i amb el que no es diu i, per sobre de tot, s'ha de tenir molt clar si s'està disposat -o es té capacitat- per assumir-ne les conseqüències, també en tota la seva extensió i significació. Penso que el dia dels idus de març podria ser una bona data per viure o morir, com al circ romà!
Parlant de coses importants, ara és hora de començar a despertar el jardí, les plantes, els arbres i l'hort de la seva letargia hivernal. Ara s'han de proporcionar les primeres cures dels mals soferts a l'hivern. Ara tenim lluna nova des del dia 4 -divendres- i és hora d'anar preparant les coses per plantar i sembrar. Això ho farem en la lluna vella de març, però podem anar asprant els pèsols i posar sofre als rosers -de bon matí, per evitar-los malalties. També podem preparar les caixes de terra-fem pel planter i cercar els primers espàrrecs de la temporada.
En relació amb això anterior, també puc dir que el cirerer que vaig plantar fa un any ja ha florit. Malgrat això, estic temerós per la dita que diu "De la flor que pel març veuràs, poc fruit te'n menjaràs". Bé, que sigui el que Déu vulgui.
Mentre passen totes aquestes coses, esperant la lluna vella i veient com retornen les orenetes, continuaré expectant i emetent a com es desenvolupen els esdeveniments. Una errada, una simple errada més -i van...- per fer-me feliç i decidir-me d'una forma definitiva i pública. Només això. Aquest any no espero res més dels idus de març!

PS: Probablement modificaré aquest post a posteriori. Ara no tinc temps de fer-ho, però no volia crear presses a ningú o furtar-los alguna reflexió intel·ligent.

dissabte, 5 de març del 2011

IDEALISMES I ALTRES RUCADES

Un idealista és un home que,
partint de que una rosa fa millor olor que una col,
dedueix que una sopa de roses també tindria millor sabor.
Ernest Hemingway
Aixo de només tenir temps per escriure posts el cap de setmana -i festes de guardar- té l'inconvenient d'haver de concentrar totes les experiències vitals d'una setmana en unes poques ratlles. Ho intentaré una vegada més i relataré -en clau fictícia, deformada, exagerada i humorística- aquells aspectes més delirants, patètics i lamentables d'aquest món que m'ha tocat viure (no, el de la imatge no sóc jo...).
Alguna vegada un assessor fiscal ha declinat fer-vos un tràmit. A mi sí!!!! Vaig començar la setmana amb la impressió de que el món sencer s'havia tornat boig i que el millor era que un gran cataclisme fes realitat allò que ficcionava el Manuel de Pedrolo en el seu Mecanoscrit del segon origen. El dilluns vaig arribar a la conclusió de que ja no val la pena continuar intentant fer surar alguna cosa raonable en una mar de despropòsit. Finalment, vaig aconseguir fer rutllar altres tramitacions i sembla que tot arribarà a bon port. La pinça, mica en mica i en silenci, es va tancant.
Dimarts va ser un dia definitori (i per mi, definitiu en moltes coses). Vaig abdicar de fer entendre segons quines coses a aquell que vol estar bé amb tothom i que és capaç de culpabilitzar-se d'errades per tal d'evitar l'enfrontament. Davant d'una manca tan clamorosa de caràcter, què es pot fer? Passar, simplement això: passar! Riure, també es pot riure molt i imaginar què faria en un escenari normal, en el que no es primés el kumbayanisme per davant de tot. 
Dimecres va ser l'esclat del surrealisme. He de confessar una cosa: m'ho vaig passar molt bé. El retrat de l'aquelarre era genial. El cambrot dels germans Marx en estat pur! Gent que entrava, deia gilipollades i marxava. Trucades, cares de sorpresa i -algunes- d'espant. Paraules sense valor que duren el mateix que l'aire als pulmons: La parte contratante de la primera parte.....(Una noche en la opera). 
Dijous va ser el dia de la veritat. Durant tota la setmana, el senyor que respira a la bossa -altrament dit "el baves"- havia confabulat per imposar les seves tesis -l'animaló encara no sap amb qui es juga els quartos- i semblava que ho havia aconseguit. No, company, no! Era un miratge, una petita concessió -que en un futur reportarà altres beneficis i que ja ha compromès a algú-, una nova oportunitat per fer pública i notòria la magnitud de la tragèdia i una nova ocasió de retratar-se, quedant en evidència davant d'aquells a qui haurà de demanar que vagin més enllà de la pura obligació.
Divendres va venir la contra (és el que passa amb això del "cafè per a tots". Uns dies tens la raó que t'havien negat el dia anterior). M'encanta que les coses surtin bé! (que diria el coronel Smith). El millor, encara ha d'arribar. Ara només estem en "fase de preparació". De moment, només ens divertim com es diverteix el gat amb la rata, abans de cruspir-se-la. Són moments de divertimento, de preparar el terreny per quan arribi la gran hòstia. Ahir algú em deia "a vegades cal ser simpàtic i seguir la corrent". "Per sort o per desgràcia, tinc pagada l'aigua i la llum fins el dia que em mori", vaig respondre. Això dóna molta tranquil·litat! Tenir una alternativa preparada -i amb garanties- per quan arribi el "Dia del Gran Pet", també! No, no penso sacrificar la meva dignitat, gratuïtament, per uns pallussos que es deixarien encular per un somriure o un copet a l'espatlla. 
Només penso en riure, riure molt! Idealismes i rucades, perillosa -i hilarant- combinació! Només cal estar-ne al marge i gaudir de l'espectacle (lamentable, impropi i vergonyós, per cert)!