dilluns, 31 de gener del 2011

NOVES COSES PER FER

Ara que tinc més temps per escriure i per fer aquelles activitats més agraïdes o que, com a mínim, no em retreuen, he decidit fer una acurada dissecció d'aquest entorn del que tantes coses he d'aprendre. 
Tinc mil coses per fer, que fins ara havia sacrificat en benefici d'un ideal sembla ser que equivocat. Aquesta setmana serà intensa i rica en arguments surrealistes. Només amb les notes que estic prenent, tinc tema per un bon grapat de relats. Alguns hauran de ser microrelats, atesa la manca de substancia d'alguns temes.
Aquesta dinàmica pregunta/resposta que estic exercitant darrerament està donant els seus fruïts. Si la pregunta és surrealista,  la resposta encara ho és més. Si un correu és extremadament simple i absurd, la resposta ratlla el que en termes del pensament, la reflexió i la capacitat cognitiva en podríem dir -amb tots els respectes- borderline.
Durant aquesta setmana encara em queden per experimentar escenes grotesques o més pròpies dels germans Marx que de la vida real. A la vida tot depèn de com t'ho prenguis. Per sort, ja no pateixo per coses surrealistes. Ara només observo i em meravello de veure com pot funcionar -és una manera de dir-ho- tot plegat. Estic descobrint la essència del pensament buit, la inoperativitat feta art, l'absurditat elevada a dogma de fe. Estic per transcriure alguna conversa i penjar-la aquí. Els que desconeguin l'origen de les converses, podrien pensar que estic transcrivint un diàleg d'alguna pel·lícula italiana dels anys 50 o d'alguna meravella cinematogràfica dels germans Marx. No cal incidir més en com està canviant la meva perspectiva de la vida i com espero gaudir-ne en un futur. Ja m'imagino una pròxima escena. No, de moment no la descriure. Ara em pica la curiositat i vull ser prudent. De fet, he retardar un esdeveniment atenent a una malsana curiositat. Vull veure fins on pot arribar la imprudència humana i fins a quin punt es poden combinar actes heroics -val, sí, sóc un exagerat, només són actes de persones normals- amb actes de submissió servil i denigrant. Vull observar fins on es pot arribar en aquesta caiguda lliure de la dignitat. Bé, ja n'aniré parlant. De moment, com va dir en Grounxo...
I també dos ous durs!

diumenge, 30 de gener del 2011

IGNORANTS I BOCAMOLLS

No hi ha res al món tan comú 
com la ignorància i els bocamolls. 
Creòbul de Lindos

Aquest matí estava llegint uns escrits d'aquest autor, un dels set savis de Grècia, mentre m'adonava de quanta raó tenia -ja fa uns milers d'anys- quan associava la supervivència dels bocamolls a l'existència d'ignorants. Un bocamoll pot enganyar o fer prevaldre les seves tesis si té al davant una persona que és una ignorant -indefensa davant els seus arguments fútils i falsos- o davant d'una persona que passa de rebatre aquests arguments, deixant-li la satisfacció de pensar que l'ha enganyat. No em considero una persona ignorant i moltes vegades prefereixo -si no m'hi va res- deixar que es pensin que m'enganyen. També és una bona tàctica per fer que el teu oponent es confiï i es fiqui de peus a la galleda en desfermar-se la seva orgia de falsedats, en creure que té al davant a un pobre i inofensiu ignorant.
Llegir el diari sempre és una aventura i un exercici d'interpretació. Avui he llegit una entrevista que li feien a l'Artur Mas a El periódico de Catalunya. Res de nou a l'horitzó. El discurs és clar i diàfan: cal retallar despesa. Realitat: ja en parlarem quan ho vegi fer. Hi ha mil opcions per retallar despesa d'una manera immediata i efectiva. Només cal ser valent, redefinir l'Administració Pública -en material de personal i de despesa- i assumir la impopularitat de les mesures -totalment necessàries- que cal emprendre. Quan abans les emprengui, abans arribarà la recuperació i s'alliberarà del llast que suposa una situació econòmica -malgrat ningú ho vol dir- de fallida tècnica. Val més ara que al final del mandat. No vull creure que cometrà els mateixos errors que el govern de l'Estat, que ha emprés mesures correctores tard i malament. Si vol alguna idea d'aquest humil blocaire, em té a la seva disposició.
Malauradament, tinc la sensació que no es prendran les mesures que correspondrien per una por atàvica a trencar aquell tòtem que tots semblen venerar i que anomenen "pau social". Aquest tòtem, ideat per algú que mai es va atrevir a prendre una decisió, és un llast. No estem en moments de floritures, de kumbayàs i de "pau social". És un moment de crisi, de canvi obligat i de trencar motlles. Qui vulgui "pau social" que vagi a un balneari. Això és el món real, amb prop de 5 milions d'aturats a l'Estat, amb un sistema financer que fa aigües i amb un sistema immobiliari que tardarà anys a recuperar-se. Tenim unes Administracions endeutades fins a la fallida tècnica, uns polítics que han fet una professió de la seva activitat i que no saben el que és tenir una carrera professional en l'àmbit privat. Administracions amb funcions duplicades i triplicades, amb un excés de personal que es dedica a tasques creades a la mida -o que podrien fer-se a meitat de preu- i una societat que s'ha creat unes "obligacions socials" en temps de bonança econòmica, que són insostenibles en aquests moments.
Cap a on anem? Hi ha llum al final del túnel? Potser la solució és volar el túnel i que entri aire fresc? Potser el problema no són els protagonistes de l'auca i el problema és la pròpia auca? Potser és el propi sistema el que no funciona i cal redefinir-lo? El temps ho dirà, malauradament (em temo), fins i tot de manera convulsa. Diuen que la fam fa desvetllar els ignorants (desvetllar-se o morir). Llavors, també desapareixeran els bocamolls...

dissabte, 29 de gener del 2011

SACRIFICIS NECESSARIS

A la vida, tots hem de fer sacrificis, renúncies i actes tendents a minimitzar el mal que poden fer altres. 
Avui us explicaré l'origen d'una història que potser alguns heu sentit alguna vegada. És conegut que durant els primers dies d'una guerra, molts dels morts -la majoria Oficials-  ho són per projectils disparats des del propi bàndol. Això té la seva lògica que intentaré explicar a través de la història del Yumura, un comandament intermedi Japonès de l'època dels samurai. 
En Yumura havia ensinistrat els seus homes durant mesos fins aconseguir que fossin uns bons soldats. Eren gent molt bàsica però disciplinada i lleial. Darrerament havia arribat un Oficial que volia arribar molt lluny i era capaç de sacrificar la seva gent per quedar bé amb els seus superiors. No tenia cap mania i no s'estava de res per una permanent exhibició de llefiscosa servitud i servilisme (cal distingir sempre entre ser servicial i ser servil). En Yumura veia com els seus homes eren denigrats per la major glòria d'aquest oficial -exempte de qualsevol coneixement militar- que només pensava en la seva promoció personal. Per disciplina, en Yumura capejava el temporal com podia i intentava acontentar els seus homes, malgrat aquests li feien arribar les queixes sobre aquest Oficial.
Un dia va esclatar la guerra i l'Oficial, en Yumura i els seus homes van partir cap el front. En Yumura i els seus homes veien molt clar que aquell Oficial els portaria a l'escorxador per la seva incompetència i per aquella ànsia de promoció personal que sempre avantposava davant de qualsevol altra consideració. En Yumura estava preocupat pel benestar del seus homes. Ell no tenia ningú que l'esperés, però els seus homes tenien dona i fills i no volia veure com aquell Oficial els portava al sacrifici de forma gratuïta. 
Una nit, abans d'arribar al front, els homes van parlar amb el Yumura. Estaven disposats a desertar, malgrat exposar-se a ser afusellats en cas de ser atrapats. Ell no ho va permetre i els va proposar un pla: només calia que es quedessin enrere en el primer contacte amb l'enemic. No els va donar més explicacions.
Arribat el moment, en Yumura es va avançar amb l'Oficial i els soldats van fer el que el Yumura els havia dit. Una estona més tard, en Yumura es va reunir amb ells i els va dir que l'Oficial havia mort. Sense dir res, els homes del Yumura van cremar i enterrar les restes del cos de l'Oficial, tot lamentant-se -públicament- de la mala sort que havia tingut. Acabada la cerimònia, un per un, van donar les gràcies  -sense concretar-ne el motiu- al Yumura i van reiterar-li la seva lleialtat i fidelitat. Mai més van parlar de l'Oficial. La seva mort havia sigut un sacrifici necessari que havia contribuït a que en Yumura i els seus homes poguessin viure.
Ara ja sabeu per quin motiu moren prematurament els Oficials incompetents i més preocupats per la seva promoció personal que pel benestar dels seus subordinats.
Avui faré una recomanació a aquells que vulguin saber de què va això de l'amistat, la lleialtat i totes aquestes coses de les que els agrada omplir-se la boca a alguns (només omplir-se la boca, és clar): mireu una pel·lícula que fan avui a les 21.35 h. a Cuatro. Es diu Spy game (Juego de espias) i està protagonitzada pel Robert Redford i el Brad Pitt. L'amistat és això, sabeu? La resta són paraules que s'emporta el vent...

divendres, 28 de gener del 2011

IRONIA A DOJO I SENSE PIETAT

Sempre he sentit una atracció irresistible per la ironia i pel sarcasme. Actualment, estic llegint les obres completes de Francisco de Quevedo, aquest meravellós escriptor, mestre de la ironia.
A vegades tens que sentir-te coses que mai hauries imaginat que t'hauries de sentir. Ser criticat per allò que hauria de ser considerat una virtut és l'inici de l'espiral de bogeria o la darrera sortida d'aquells que ja no saben com amagar la seva ineptitud o deslleialtat. Per sort, ja res m'importa -bé, diguem que res em pertorba- i he decidit explorar altres camins per fer evident el meu descontentament. Les promeses dels venedors de fum ja s'han mostrat en tota la seva patètica evidència i ja només queda en els meus llavis el somriure irònic de qui ha "atrapat" -i ben atrapat!- el mentider i de qui ha posat al descobert la trista realitat, en la seva versió més mísera, de la condició humana
Ara he decidit cultivar amb més fruïció la vessant irònica de la tècnica literària. Penso exportar-la i emprar-la  en tots els àmbits. Només em poso com a límit allò que sempre he tingut com a tabú: el respecte al proïsme i l'absència absoluta dels meus escrits dels insults directes o de les paraules malsonants. No cal emprar aquestes tècniques directes i l'autèntic plaer rau en saber articular de forma subtil (o no) les paraules i les idees. La ironia i el sarcasme són tècniques lícites i no punibles en tant no consisteixen en cap atac directe envers cap persona o institució. 
La diversió és el que ens fa ser feliços. Ser capaços de riure de les nostres debilitats i despullar-nos públicament és el preàmbul i condició necessària que ens legitima a fer el mateix amb la resta de la humanitat. Hem de continuar fent correus insípids, avorrits i sense cor ni ànima? NO. Tenim una oportunitat única de posar en evidència la enrevessada anormalitat que presideix la redacció o missatge d'alguns correus o escrits i fer-se una sorna respectuosa però descarnada no té res il·legal o il·legitim.  Quantes vegades hem de llegir o rellegir un escrit per entendre què pretenia dir-nos el seu redactor o per intentar esbrinar què ens ofereix o ens reclama? Quantes vegades veiem com traspua dels escrits i correus l'esperit de "la abuela cebolleta" o del "llimac" de torn? Quantes vegades tenim la sensació de tenir un interlocutor atemorit o submís i més pendent de la reacció que causarà el seu escrit que del que vol dir-nos? Què dir d'aquells que volen dir una cosa i no saben -o s'atreveixen- com dir-la? I d'aquells que parlen de coses que desconeixen totalment però que volen donar la impressió de que són doctes en la matèria? Tots aquests són camps abonats a la resposta irònica, sarcàstica, cruel i despietada.... però respectuosa, o com a mínim, òrfena de l'insult directe -merescut, sens dubte- o del menyspreu més personalista. Com passa en política, el que és criticable és la idea o decisió política, no aquell que ha pensat o decidit sobre una qüestió determinada. Pots criticar el polític però no la persona que el sustenta i suporta.
Bé, la vida és -o ha de ser- alegre i divertida. Així penso fer que sigui la meva. Per sort, ja fa anys que tinc la llum i l'aigua pagats fins que em mori...

diumenge, 23 de gener del 2011

ARA QUE JA RES IMPORTA

Que no us espanti el dolor;
o s'acabarà o acabarà amb vosaltres. 
Lucio Anneo Séneca

Cap de setmana  patint les conseqüències d'un refredat mal curat (i d'altres històries mal curades). Potser la combinació de fàrmacs em fa veure les coses d'una manera molt personal i incomprensible per la resta de la humanitat, però és com ho veig i -per sort o per desgràcia- mai he servit per "quedar bé". De fet, mai he volgut fer-ho, ja sigui per aquell punt de dignitat que sempre m'ha quedat o per no tenir -voler tenir- aquell irrefrenable impuls de devot "palmero" que sembla animar a alguns.
Ara que ja estic aconseguint superar la meva addicció -o il·lusió bonista- a creure que els meus esforços -voluntaris i altruistes- podien ser apreciats, considero que ha arribat l'hora de ser més indiferent davant d'allò que -ni ara, ni mai- no hauria de constituir part de les meves preocupacions o interessos. Finalment, ja tothom ha pres el seu partit i ha fet públiques les seves fílies i fòbies. Res a dir... però sí a reclamar: coherència. Si no es serveix per la "vida diària", tampoc es serveix per fer més del que és exigible. Només -ni menys- això.
Aquests dies he observat amb recel i un cert punt de decepció com els "pacificadors" -aquells que es pensen que tot es basa en mantenir la pau, sigui com sigui- continuen sense entendre que les situacions enquistades i dilatades en el temps, no són altra cosa que la porta de futurs conflictes. Aquestes "ànimes caritatives" -més preocupades per no sortir esquitxats pel conflicte que per la seva resolució definitiva- no entenen que assumeixen un paper molt perillós, si no es té data de caducitat.
Fa uns dies mirava una pel·lícula de l'Oest americà, d'aquelles antigues, de les que feien un petit esbós de la societat de l'època. Uns dels estafadors més comuns eren els venedors de remeis medicinals meravellosos, capaços de curar tots els mals. Fins aquí tot bé. El problema d'aquests individus sorgia quan allargaven massa la seva estança en un dels pobles en els que havien venut el seu "producte meravellós". Passades les hores -o els dies- tothom podia comprovar que el remei pretesament miraculós no era altra cosa que una gran mentida i que els venedors només venien "fum". La reacció dels enganyats podia ser truculenta...
Si extrapolem aquest comportament -perillós i definitori- als nostres dies, el podem comparar amb el d'aquells que es passen el dia prometent coses -o amagant problemes- amb la convicció i esperança de que, abans que els esclati a la cara, hauran marxat. El problema esdevé en el moment que la seva permanència en el poble-víctima es perllonga més del que havien calculat i es van descobrint les seves misèries o irresponsabilitats.  Alguns d'aquests actuals venedors de fum estan flanquejats per dos tipus de persones: Els que aplaudeixen -i reprodueixen mimèticament- tan perillosa irresponsabilitat, "desapareixent" quan les coses van mal dades i, d'altra banda, els que -malgrat rebre com a resposta continues desconsideracions i vexacions- intenten aconsellar i avisar de la perillositat de mantenir aquesta irresponsable actitud.
Saber que s'han dit les coses clares i amb l'afany d'evitar la desfeta sempre és un consol i el que pertoca -penso jo- a qui es considera un amic. La postura fàcil, la dels "palmeros", és efímera i dèbil com el suport que es pot esperar d'ells en els moments difícils. 
Malgrat els diversos sentiments, fidelitats i altres consideracions, tothom es cansa de ser menystingut -per dir la prudent veritat- quan les coses van bé i ser qui ha de treure les castanyes del foc quan les coses van malament.
La vida és així i tots tenim coses que detestem en major o menor mesura. Quan aquestes coses s'han fet evidents en mil ocasions i tothom ja sap quines són, només es pot atribuir a la mala fe el reiterar segons quines actituds i accions. Per sort o per desgràcia, el temps se m'acaba i ja no tinc ni temps ni ganes de continuar deixant que la meva esquena sigui l'habitat dels que després trauran pit en els èxits i s'amagaran en els moments durs.
Només això.... Res més que això.

dimecres, 19 de gener del 2011

MOMENTS MÀGICS

Heu observat la caiguda d'una ploma? Us heu meravellat de la simplicitat de les coses? Aquests són moments màgics, moments de presa de consciència de quan fútil és la existència i de quantes coses meravelloses -i simples- en esperen per a ser descobertes.
Avui he retornat al lloc en el que ens retrobarem.Feia un matí fred però era un matí net, sense mals de cap existencials i basats en necessitats -egocèntriques, dèbils, rastreres- irracionals i supèrflues. Feia dos o tres minuts que estava assegut , sol -o no-, quan he començat a parlar. Hom pensaria que estava assajant un monòleg  o que m'havia tornat boig. No, no era això. Mantenia una conversa amb un interlocutor que només podia apreciar. No era una presència evident, una presència notòria. La tranquil·litat era a l'ambient i les sensacions de serenor, de placidesa i de pèrdua de la noció del temps s'apoderaven de mi. Aquest ha sigut el primer moment màgic del dia.
Veig com espurnegen les estelles que cremen a la llar de foc i torno a tenir un moment màgic. Les flames m'hipnotitzen amb la seva dansa imprevisible i anàrquica. Elles són lliures de ser com volen ser. Penso en moltes coses, en l'abandonament dels "vicis" i de les "addiccions". Fa unes setmanes, vaig tenir oportunitat de descobrir -no per la novetat del fet, per la novetat del protagonista- que poques coses mereixen la pena., que un mal de cap -o d'un neguit- provocat és una ofensa a la intel·ligència i una pèrdua de temps. Ho vaig veure ben clar: La ignorància provocada per exclusió o per ser obviat no ens ha d'ofendre, ans al contrari, ha de ser motiu de satisfacció i d'agraïment per concedir-nos el privilegi de dedicar el nostre temps a coses més interessants i profitoses. L'any passat, a principis d'agost, vaig finalitzar -amb èxit, modèstia apart, com la majoria de coses que em proposo- el meu vici de fumar i la meva addicció al tabac (que no són la mateixa cosa). A finals d'any vaig reduir considerablement el meu consum d'alcohol. No es que fos un gran bevedor, quantitativament parlant, però si que intentava ofegar -esporàdicament- en alcohol les grans contradiccions de la vida. Ara només ho faig puntualment i qualitativament per tal de celebrar cada descoberta que faig i cada cadena que trenco envers aquells que han pretés lligar-me utilitzant les meves conviccions morals. No hi ha obligació moral quan s'utilitza aquesta obligació immoralment.
*****************************
Havia anat a alimentar el foc. Aquesta servitud també forma part del seu encant.
Com anava dient, estic en fase de "desintoxicació" de moltes veritats falses i obligacions innecessàries -per mi, és clar- que només han contribuït a fer-me un esclau, a sobre, aparentment voluntari. Ja està, aquest any he desprendre'm de moltes pedres de la motxilla. Una motxilla que he portat durant tota la cursa i que ara em reclamen per passar la línia d'arribada. Bé, ara tant em fa la propera línia d'arribada. No em serveix de res creuar més línies d'arribada. Malgrat arribis, sempre hi ha una propera línia d'arribada en la que et tornaran a reclamar la motxilla que tu has portat amb el teu esforç i sacrifici. Val més ser anònim i no portar més motxilles. Tot plegat, sempre te la prenen pocs metres abans d'arribar per lluir-la d'altres! Val més gaudir del paisatge, parar de córrer quan convingui i preservar el propi cos d'esforços inútils i infructuosos. Al final, només cal creuar la línia d'arribada, no importa el teu lloc a la cursa ni el temps que has fet. Només importa la satisfacció que has experimentat durant la cursa i si has fet que fos profitosa vitalment.
Això és convertit els vicis en virtuts i saber gaudir dels moments màgics

PS: Avui fan una pel·lícula molt il·lustrativa i agredolça: El apartamento, de Billy Wilder. 

diumenge, 16 de gener del 2011

EL VIATGE DEL PÈNDOL

D'un costat a l'altre, el pèndol continua el seu recorregut d'anada i tornada. Sense descans, sense parar mai, amb el seu so sec i monòton.
Fa una estona li he donat una mica de vida -la seva corda setmanal- i he recordat moltes coses. Sempre s'ha alimentat el dissabte al vespre. Abans eren altres mans les que feien girar la clau en els encaixos de les cordes. Ara -ja fa uns anys- són les meves. Fins ara tenia la mirada d'aquell que ho havia fet mil vegades.
Sento el soroll del pèndol i el dels quarts, les mitges, les hores...  i recordo tots els instants que ha anunciat. El pèndol viatja com la vida, d'un costat a l'altre, de la positivitat a la negativitat, del ying al yang. Un viatge inacabable i constant, com el temps....

dissabte, 15 de gener del 2011

SILENCI FINIT

Durant uns dies -en segons quins aspectes durant més temps- he guardat un silenci voluntari. En ocasions no tens res a dir i és millor no dir res. En altres ocasions, val més no dir res i esperar el moment oportú. Sempre m'ha molestat molt el "parlar per parlar". De fet, sempre m'ha molestat molt tot allò que no és eficaç i eficient, tot allò que és superflu i tendent a la producció incontrolada i ridícula de la baba aduladora, submisa i complaent.
Darrers esdeveniments m'han acabat de deslligar les mans i m'han proporcionat una llibertat de moviments que aquests darrers anys no he tingut. Ja no em cal valorar mil aspectes abans de prendre una decisió -dir alguna cosa, presentar algun escrit, etc- que pugui ser greu i transcendental. Ja no em cal continuar "mirar cap a una altra banda" i obviar totes les afrontes. Ara ja puc mirar la vida cara a cara i partir-me-la amb qui sigui. Quan no es té res a perdre, la llibertat és infinita.
Ha arribat l'hora de redefinir-ho tot plegat, l'hora de posar cada punt, cada coma i cada accent en el lloc que li correspon. També és hora de trobar un nou encaix i un nou projecte (o redefinir l'actual). Ja no hi ha lloc per les mitges tintes, pels "si però no" que tant han convingut a alguns i que tant m'han lligat les mans. 
Sento decepció per aquest "anar fent" que s'ha traslladat a tots els àmbits de la societat. Els canvis ja no són més que petits moviments entre els mateixos elements. Ja s'ha traspassat el darrer ombrall del que seria acceptable i que impediria una acció-reacció per part dels que han vist l'agonia insalvable i inevitable d'una societat malalta i incapaç de regenerar-se per ella mateixa. Potser no hi ha altre remei i només queda la opció del cirurgià. 
Sento pena per aquells que, havent sigut tocats per la il·lusió de participar, s'han vist exclosos en benefici d'aquells que res tenen a aportar. Aquesta ha sigut la tremenda errada: mantenir a aquells que només mostren apatia i res de nou.
Avui no és un bon dia. Avui potser em podia haver estalviat aquest post però no volia perdre l'oportunitat de deslliurar-me d'algunes rèmores que em seguien des de feia temps. Ja diuen que no es poden fer truites sense trencar ous. Potser sí...

divendres, 7 de gener del 2011

EMOCIONS

Aquell que tu creus que ha mort, 
no ha fet més que avançar-se en el camí.
Lucio Anneo Séneca

Fa set dies des del meu darrer post. No he volgut escriure durant aquest temps per un tema de prudència, per no caure en la llàgrima fàcil i en la emoció supèrflua.
Tal com volies, veuràs -per sempre més- com el primer raig de sol acarona i il·lumina el Pedraforca. És tot el que puc fer i no em penedeixo de fer-ho, malgrat pugui ser una postura incompresa.
Per sort, sempre he tingut la capacitat -per alguns virtut i per d'altres defecte- de limitar en el temps i en l'espai les meves emocions i sentiments. Pot semblar que estic completament enfonsat i, hores després, continuar la meva vida com si res no hagués passat. És el que hi ha i no tinc res més a justificar. 
Cada cosa toca quan toca i no cal donar més espectacle que l'estrictament necessari. No cal demostrar a tothom quan de greu et sap una cosa. Hi ha un jutge, un observador inflexible i molt dur que mai descansa i al que mai pots enganyar: la pròpia consciència. La meva està tranquil·la i puc parlar-hi mirant-la a la cara. Això és el més important, el que em proporciona la serenor i força necessària per tal de foragitar aquells que puguin creure que he perdut alguna cosa. No, no he perdut res. He guanyat tot allò que m'han traspassat: la serenor, la saviesa, la calma, la tranquil·litat i la força.
Començo un nou any sabent que les coses només poden millorar.