dissabte, 31 de desembre del 2011

UNA MIRADA ENRERE...

Avui fa un any escrivia un post premonitori. Poques hores després d'escriure'l, es feia realitat. Sempre he tingut una capacitat de visió del futur força accentuada.
Avui és final de cicle, final d'any. Avui tocaria fer una espècie de mirada enrere i un anàlisis de tot allò que ha succeït durant aquest període. Realment, tampoc sé si cal o no cal, si toca o no toca... només sé si vull fer-ho o no. 
L'any no va començar massa bé però va marcar un canvi de tendència, de vida, de costums i d'organització. També va significar -no em sap greu dir-ho- un alliberament. Quan una situació es torna irreversible i tots els protagonistes no fan altra cosa que incrementar permanentment el seu patiment, el millor és que aquesta situació s'acabi.
Aquest canvi, ha provocat altres canvis. Han sigut canvis menors, no tant radicals, però que m'han fet veure la vida des d'una altra perspectiva diferent. De fet, mirant enrere i valorant tots aquests canvis en el seu conjunt, crec que m'han preparat per iniciar un nou camí. Un dels indicadors més significatius del canvi és que el meu interès ara es concentra en el dia a dia -sabedor que tot és, sobtadament, finit- i obvia -relativament- el futur.
Moltes vegades -cada vegada amb més profusió- deixo que les coses esdevinguin per elles mateixes, sense intervenir-hi, deixant que sigui l'onatge de la vida qui m'acosti o m'allunyi les persones i les coses. Ja han deixat de preocupar-me coses sense cap sentit pràctic i sense cap contribució a la meva felicitat. Ha passat alguna cosa per fer aquest canvi -només és l'inici- de prioritats? No res! Bé, sí: potser ara sóc més feliç. 
Aquest any a sigut un període de provatures de diversos tipus: de força, de fidelitats, de fiabilitat... propis i aliens! També ha sigut -com a conseqüència d'aquestes provatures- un any de sorpreses, de decepcions, d'alegries i de desenganys. Ara, ja estic preparat per encarar el futur pròxim en unes condicions més favorables  i en una posició més forta -malgrat pugui semblar el contrari- per parar i retornar-li els cops a una vida que podria ser més senzilla.
En resum: un any trist -amb moments alegres, això sí-, però profitós. 
Demà comença un nou any. Fer propòsits? Potser sí que faré un post amb propòsits. D'altra banda, si he aprés alguna cosa és que les coses venen com venen, malgrat els nostres propòsits. És la vida, el destí marcat per cadascú qui governa i decideix quin és el camí pel que transitarem. Nosaltres només podem prendre petites decisions -moltes vegades, ignorants de la seva transcendència intrínseca- que ens fan semblar amos de la nostra existència. Mentida, tot mentida!!!!
En tot cas, que tots plegats gaudiu del 2012!

diumenge, 25 de desembre del 2011

NADAL

Com cada any, sento remor a la cuina. El dinar ja s'està fent i, francament, si jo escric aquestes línies és per no estar pel mig, molestant. 
Si tinc alguna cosa clara -a diferència d'altres- és que mai t'has de ficar pel mig quan algú està fent alguna cosa. Has de deixar que faci el que consideri que ha de fer i com consideri que ho ha de fer. Si vol ajuda, ja la demanarà. Fer-ho d'una altra manera és posar en dubte la seva voluntat i capacitat.

Seré breu: Bon Nadal a tothom!!!!

PS: Avui també serem tres.

dissabte, 24 de desembre del 2011

PRENADAL

 “El guerrillero tendrá el espíritu legionario,
la arrogancia paracaidista y el valor y 
el coraje de la mejor infantería del mundo”.
50è aniversari de la creació de les COE,s

No sé si aquests dies estaré d'humor per escriure i m'avanço. Primer, vull desitjar unes bones festes a tothom i un bon any 2012, no fos cas que em perdés en camins i reflexions estranyes i no recordés fer-ho.
En segon lloc, un record per a tots aquells que hem patit i gaudit junts del privilegi -el dret, guanyat amb molt sacrifici- de portar una boina verda. Per sort, aquests sempre hi són i no cal demanar-los res: sempre s'ofereixen sincerament.
A vegades, sento la necessitat d'allunyar-me de tot plegat, de no sentir les emocions que tothom està obligat a sentir en determinades dates. En aquest sentit, sempre he anat per lliure i he  experimentat les emocions i sentiments propis i mai m'he deixar influir per allò que és comú i correcte.
Aquests dies tinc la sensació d'estar en el preàmbul -el record té aquestes coses- d'una pèrdua. Salvant les distàncies jo visc ara el propi Via Crucis. El temps ha passat, però el retorn d'aquestes dates prèvies, fa que no estigui de gaires punyetes -cosa que tampoc m'és aliena o estranya- i que la meva capacitat per aguantar bajanades minvi fins a fer-se pràcticament nul·la.
Tot plegat, només desperta en mi un fàstic indescriptible i em fa conscient d'un futur que no m'ofereix gaires opcions. Potser en altres circumstàncies, sense ningú més, ja faria estona que tot s'hauria acabat. Si tinc una cosa positiva en la que basar la meva continuïtat és que mai he patit per mi. Per sort o per desgràcia, sempre pateixo més per aquelles persones que m'estimo que no per mi. Jo sé que sóc prescindible i efímer. Només es tracta de decidir quan prescindible i efímer sóc. 
Ho deixo. Des del meu punt d'observació -com a l'imatge d'avui- recordo el meu passat, observo el meu present i intueixo el meu futur. Només cal decidir si tot plegat mereix un pas endavant o un pas enrere... Només això!

diumenge, 18 de desembre del 2011

"COIOTS" DEL MÓN, UNIU-VOS!!!

Avui, acabat d'arribar dels dominis de la Heidi i les cabretes, el més fàcil seria parlar de la Marató i desfer-me en alabances en relació a aquesta meravellosa iniciativa. No ho faré! Francament, penso que no cal i que el ressò d'aquest esdeveniment ja és, justament, prou conegut.
Aprofito l'ocasió per felicitar-li el sant a una aliada (tampoc cal dir allò que no és) en aquest front comú des del que ens ha tocat lluitar.
Ara el tema del dia: els "coiots", aquesta meravellosa raça de "gafes", inútils, mancats de gràcia i víctimes de la seva pròpia maquinació. 
Des de petit, sempre van ser els meus dibuixos animats preferits. Veure la permanent lluita entre el Corre-camins i el pobre desgraciat del Coiot constituïa un plaer extraordinari. El més meravellós d'aquesta lluita era que no calia cap acció del Corre-camins. La pròpia inutilitat del Coiot era suficient per desfer els seus propis plans i maquinacions. Era una víctima de la seva pròpia ineficiència, inoperativitat  i ineficàcia. No calia que ningú li voles mal, ell sol -essent com era- ja s'en feia prou de mal!
La vida m'ha fet conèixer diversos coiots. Només cal tenir paciència i deixar que ells mateixos s'autodestrueixen. Només cal anar amb compte i no deixar que barregin els seus afers amb els teus. Amb la "sort" que tenen, enfonsarien qualsevol projecte, fins i tot els de més èxit. La tècnica amb aquests elements és senzilla: apartar-se'n tant com puguis i veure com, inexorablement, repetixen una i una altra vegada les mateixes coses, caient en els mateixos errors. Són aquells que modifiquen el seu projecte fins a mil vegades una vegada ja l'han fet públic. Amb ells no funciona la successió natural de les coses i no planifiquen abans de fer-ho públic. Van esmenant les "cagades" al davant de tothom, posant en evidència la seva inseguretat, inexperiència i manca de perícia (també el seu desig irrefrenable de protagonisme). Tenen pressa per fer evident que el "genial projecte" l'han parit ells (moltes vegades són males còpies dels projectes d'altres) i no es paren a revisar allò que s'atribueixen abans de fer-li veure la llum. Fins a 19 vegades, en una setmana, he vist esmenar -en veure la seva inviabilitat pràctica- un projecte pel seu presumpte autor!
Bé, vaig el meu homenatge als coiots del món, aquells que ens fan riure amb els seus intents fallits de demostrar que són capaços de tirar endavant els projectes -innecessaris- que ells mateixos inicien -per fer veure que fan alguna cosa de profit- i que mai arribaran a bon port per haver nascut amb l'únic propòsit de fer semblar competent a algú que mai podrà ser-ho.
La vida és dura, és així i no podem fer-hi res. Actuar contra-natura i intentar fer passar bou per bestia grossa no té cap sentit. Al final, el temps posa a cadascú en el seu lloc i les "cagades" del passat passen factura (he dit factura?). La pàtina i la falsa impressió de competència no s'aguanta gaire temps si no es basa en el treball cert, ben fet i constant. Quan les sensacions es basen en "com es voldria que fossin les coses" i no en "com són realment les coses" els fracassos estan assegurats. Quan a això s'hi uneix una manca absoluta d'autoritat, de disciplina i d'assumpció de responsabilitat, caure a l'abisme és el menys greu que pot passar.
Per sort, he ingressat -malgrat no era la meva primera intenció- al club del "Ja s'ho faran!" i això dóna molta tranquil·litat, fins i tot un cert plaer!

diumenge, 11 de desembre del 2011

AFIRMACIONS I DUBTES

Des de fa molt de temps -anys- m'han fet tornar un escèptic del nucli dur. Darrerament, aquest escepticisme s'està aguditzant fins a extrems que jo ja considero no desitjables i que no fan més que desmotivar-me o fer que la meva resposta davant de respostes o afirmacions de simple compromís no pugui ser altre que "d'acord, gràcies".
Un exemple el tindré demà. Sé positivament, sense cap gènere de dubte, que una afirmació que em van fer divendres i que em van "vendre" -quines penques!- com un "favor", no es convertirà mai en realitat. Sé que, finalment, ningú complirà el seu compromís i que em tocarà -com sempre- anar esmenant tot allò que deriva d'aquest maleit culte a la bajanada i al compromís -submís i servil- fàcil i gratuït (és molt fàcil quan n'ha de respondre un altre). El més trist és poder comprovar com encara algú encara intenta "vendre" coses que mai ningú no compraria. Potser es pensa que la resta de la humanitat són retardats? Potser sap que està dient bajanades i li fa vergonya demostrar obertament la seva submissió i el mal dissimulat servilisme, malgrat s'omple la boca de constants reivindicacions de la seva pretesa "independència"? Potser divertit!! 
Francament, ara estic en una etapa en la qual no vull -no ho necessito, no em cal, no tinc cap obligació- aguantar bajanades (per dir-ho fi). Contraresto aquesta profusió d'idees "genials" amb un esperit escèptic, irònic i una mica sarcàstic, tot mantenint-me a l'expectativa i gaudint del lamentable espectacle. El més graciós i grotesc és veure les diferents "versions" -al final, totes m'arriben- d'un mateix fet o tema. Segons l'interlocutor es canvia de versió i es desnaturalitza el fet, adaptant la realitat a les necessitats del moment o de l'interlocutor. Un prodigi de coherència i de dignitat!!!!
Avui és un dia especial i voldria fer esment d'aquest fet. Tampoc diré quin és el motiu de que sigui especial, però queda dit que ho és. Només diré una cosa: aquestes són les coses realment importants; les que formen part del món interior, del món afectiu, del món del sentiments reals, profunds i sincers. La resta no importa!

dijous, 8 de desembre del 2011

LA BOGERIA ANUAL (ENCARA PODEM!!!)

Foto 1
Primer de tot, la meva felicitació a totes les Immes del món.
Com cada any, després de la nit de festa non stop -però molt non stop!- que ens permetem aquells que encara tenim com a referent per reunir-nos una festivitat concreta, ho hem tornat a fer!!!!!
Qualsevol dia, en sentireu a parlar i sortirà als diaris que un grup d'anormals de mitjana edat ha mort víctima de l'esforç combinat amb una ressaca de ca l'ample. Res a dir. Que arribi quan hagi d'arribar!!!
Com ja he relatat, en més d'una ocasió en aquest bloc, cada any ens reunim un grup d'amics, camarades, companys -com li vulgueu dir!- i ens marquem una festa d'aquelles que fan caure de cul. Després, a trenc d'alba -bé, una mica més tard- i sense haver dormit, ens traiem l'esmòquing,  ens posem en calça curta i, com podem, suem tot l'alcohol ingerit. 
Foto 2
La nostra destinació és l'ermita -les restes- que hi ha al turó de Sant Pere Màrtir, a Collserola (foto 1)
Des de fa uns anys, una antena corona el turó i ens serveix de referència per l'ascensió (foto 2)
Les cames pensen, els anys no perdonen però el fred de primera hora del matí ajuda a pujar. L'amor propi fa la resta.
Foto 3





En arribar al cim, uns altres companys que, per diversos motius, ja no poden fer l'ascensió en carrera, ens avituallen amb un bon vol de xocolata i amb xurros per reposar forces.  A mig matí, la roba ja comença a sobrar i fem la baixada (foto 3) tot esperant arribar a la nostra destinació per tal de poder-nos dutxar i tornar a vestir-nos "per l'ocasió", no sense abans haver-nos guarit alguna "ferida de guerra" produïda durant la carrera. 
La gresca continua fins ben entrada la tarda, amb dinar de germanor inclòs i una llarga sobretaula regalada amb abundants líquids esperitosos (i espirituals). Llavors, al capvespre, és el moment de mirar-nos les cares, fer-nos una abraçada i esperar que el proper any ens puguem tornar a reunir tots plegats. Cada any hi ha baixes, que recordem quan som a dalt del cim. Són baixes físiques, materials, corporals. Mai no hem tingut cap baixa en el record. Ara, completament exhaust, acabat d'arribar a casa, només em resta recordar allò que ens prometem cada any, dalt del turó, cridant-ho als quatre vents: Semper Fidelis!

dimarts, 6 de desembre del 2011

DEMÀ (PREVISIONS FANTÀSTIQUES)

No cal ser gaire intel·ligent ni tenir un accentuat sentit de l'anticipació per preveure què passarà demà. No, no us diré els números de la 6/49 o de la Bonoloto, però sí que puc augurar una jornada marcada per la feina -sí, demà penco-, però també per assistir a la construcció d'un nou episodi de la sèrie "Torna-hi: la fissura anal ja no em fa mal".
Estic emetent a veure fins a quin punt aquest serial esdevé un paradigma macarrònic o en una mala degeneració del cambrot del germans Marx. Ara, per sort, ja he entès que hi ha coses que no poden canviar i que l'estratègia dels personatges sempre és la mateixa: queixa i crítica -a vegades, fins i tot creïble-, període de silenci i plegament final als dictats més surrealistes. Promeses -vanes i ja increïbles, motiu de mofa i escarni- cara al públic, insistència i requeriment a mantenir postures que mai s'adopten o que s'abandonen al minut zero, formen part de l'estratègia d'aquests personatges còmics i grotescs. A tot això li afegim el voler mantenir una aura de dignitat impostada -que tothom sap perduda des de fa temps- i ja tenim una situació del tot esperpèntica que desperta hilaritat i, fins i tot, una certa pena. És a dir: deixo que m'enculin -a vegades, ho provoco- però no vull que sigui dit.
Aquesta situació -o successió d'escenes- només pot ser entesa des del punt de vista de l'observador/espectador que es situa per sobre de tot i dissecciona cada gest, cada moviment, cada conversa, cada trucada i que, ocasionalment -en un rampell ocasional de deliri-, opta per intervenir i provoca noves situacions i, el que és més interessant, noves reaccions dels personatges.
El que més m'emociona -i, a vegades, m'indigna- són els silencis clamorosos i covards d'alguns dels personatges d'aquesta sèrie. Sembla que, amb els silencis, intentin protegir-se d'un desenllaç inevitable. A vegades, veient algunes escenes, he pensat que només posen en pràctica allò de "qui dia passa, any empeny". En part, això no és veritat. Jo penso que la seva intenció només és passar el temps amb la vana esperança que el conflicte s'esvaeixi per sé. En tot cas, és molt cert que s'ha convertit en una comèdia d'embolics que em pot proporcionar molts moments de gaudi.
Acabo un parell de relats que he de lliurar abans del dia 15 de desembre, mentre escolto Simon & Garfunkel, alguna coseta de Pink Floid i, per acabar, l'esclat final amb l'Edith Piaf. Per sort, ara sembla que la cosa s'ha animat i ja tinc compromesos uns altres relats pel 19 i 31 de desembre, pel 15 i 31 de gener i pel 15 i 29 de febrer (2012 és any de traspàs). Per part meva, també ha passat aquella època en la que semblava que se m'havien acabat les idees i ara frueixo de la inspiració que em proporciona la vida que m'envolta -a curta, mitja o llarga distància-, una vegada passada pel sedàs de la distorsió i del canvi -inevitable i volgut- que transforma aquesta realitat en relats o apunts per futur relats.
Aquest proper any -com ha estat el final d'aquest- crec que serà molt fecund en situacions surrealistes i més pròpies de l'opera bufa que del món real. Una mostra d'un fet real per tal que veieu les possibilitats que m'ofereix la vida: En Duran i Lleida diu que "no votarà positivament en el debat d'investidura del Rajoy". Impressionant!!! No ho creieu així? Disseccionem la situació: Resulta que el Rajoy no el necessita per res al Duran i Lleida a Madrid. Segurament encara estarà rient -ell i tota la direcció del PP- d'aquesta sortida de catedràtic de l'inefable Duran. D'altra banda, CiU necessita -si no vol seguir, forçosament, la corda del Tripartit- els vots del PPC per tal tirar endavant els pressupostos del 2012 al Parlament de Catalunya. M'estic tornant boig o potser les coses no em quadren massa? Potser en Duran encara no ha entès que el PP a Madrid té majoria absoluta i que qui no en té al Parlament de Catalunya és CiU?
Ja m'ho pensava que el món s'ha tornat boig, però no sabia que, a més, s'havia tornat estúpid!!!

diumenge, 4 de desembre del 2011

PASSEN ELS DIES

Passen el dies, inexorablement, com si tinguessin pressa per arribar al final del calendari. Fa quatre dies érem a l'estiu i ja estem a les portes del Nadal. 
Aquesta propera setmana és perduda. Tothom, malgrat la crisi, ha marxat o està a punt de fer-ho. Per sort, davant de tanta absència, podré -això espero- gaudir de tres dies laborables sense gaires sobresalts i amb l'esperança de poder fer alguna cosa de profit.
Un cop passada aquesta propera setmana ja només faltaran quinze dies pel Nadal i aquest any no estic per massa orgues. L'any passat, aquestes dates van tenir un colofó molt dolorós i vull viure aquests dies amb un especial recolliment, recordant, vivint intensament cada segon i recapitulant sobre tot el camí recorregut. No estic disposat a deixar-me imbuir per les imbecil·litats i capritxets de rigor. Aquest any, penso passar les festes tranquil i sense que cap imput aliè em destorbi d'allò que realment vull fer. 
Potser el pas del temps ja m'hauria d'haver donat la suficient perspectiva per reconduir i reorganitzar la meva vida. Potser amb l'any nou moltes coses comencin a canviar. Potser sigui abans, tot depèn de com vegi que es succeeixen el esdeveniments i de fins a quin punt cregui que s'ha d'acabar tot plegat. Arriba un moment en el qual, malgrat el cos aguanta, l'ànima es cansa de rebre fuetades. Potser és això, potser només es tracta d'això...

dissabte, 3 de desembre del 2011

IDEES GENIALS

Hi ha una casta anomenada dels "Il·luminats" que, malgrat estar sempre a l'aguait per poder fer-nos partícips de les seves "idees genials", és en aquestes dures èpoques que ens ha tocar viure quan fan el seu agost i aprofiten per inventar-se les bajanades més surrealistes que us pugueu imaginar.
Durant aquests propers mesos -anys, m'atreviria a dir- serem testimonis de l'esperpent constant de presumptes "experts" que fan recomanacions a tort i a dret sobre temes que desconeixen i que no patiran les conseqüències de l'aplicació de les seves "solucions magistrals". Si us pareu a pensar en les idees d'aquests llumeneres, veureu que sempre s'arriba a la mateixa conclusió: estalviem un Euro i en dilapidem dos. Això sí, en la seva bogeria intenten arrossegar a tots aquells que troben pel camí o aquells que tenen la fatal desgràcia d'estar a prop seu.
Aquest aquelarre "creatiu" jo ja el vaig viure, en altres llocs i en altres temps. Malauradament, els invents d'aquests elements no van acabar bé. El primer error és intentar fer un totum revolutum sense discriminar allò que funciona i allò que és necessari canviar, tot seguint aquesta actitud suïcida de "fer alguna cosa, el que sigui, però que es vegi que es fa alguna cosa". Un altre problema són aquells que volen manar i no en saben, aspirant només -per un ego desmesurat però covard i servil, orfe de coneixement i de dignitat- a que es noti la seva actuació, malgrat sigui negativa.
Alguns, ja amb anterioritat a aquesta època, han fet del comportament anàrquic, del no afrontar els problemes i d'amagar el cap sota l'ala un estil de vida. Quan les coses van bé, això no és correcte però els seus efectes no es noten. Quan les coses van malament, aquest comportament només pot ser el preludi de la tragèdia. En èpoques d'economia de guerra -no ens enganyem, acabarem així- no hi ha lloc pels cagadubtes, per les dilacions innecessàries, per amagar les errades clamoroses, per anar fent el joc als ineficients, als incompetents... i per tot allò que no sigui una optimització total -a vegades, fins i tot brutal- de recursos per tal d'amortir al màxim els efectes de l'escassetat.
Per sort, mai he volgut pertànyer a la casta dels "Il·luminats". Com que ja els conec a ells, els seus comportaments i les seves conseqüències, i atès que ja hi ha qui té el -per mi dubtós- gust de fer aquest paper, el millor serà anar seguint -sense cap implicació, no fos que es pensessin que els vull robar algun moment de "glòria"-, tot veient com les seves "idees genials" es converteixen en "grans èxits", com els que, darrerament, m'han concedit el privilegi de contemplar.
Per sort, moltes de les coses que han de venir ja les he experimentat en la meva pròpia pell i n'he patit les conseqüències. L'experiència, en segons quines coses, suposa la diferència entre ser o no ser, entre resistir o no resistir, entre viure o morir. Mentrestant, optaré per ser un observador impassible i impàvid de la caiguda dels "llestos-eteris" i l'adveniment dels "pràctics-efectius". Potser la nostra societat és això el que necessita... potser sí!

dijous, 1 de desembre del 2011

EL PINYOLEG

Mentre escric aquesta petita crònica  de la meva vida, escolto una mica d'Umberto Tozzi. Avui li dedico aquest post a "La Niña del Exorcista", que ha tingut la gentilesa de requerir la meva amistat.
Després de dies de patiment estèril, d'empastillar-me com un foll i de recordar-me'n de tots i cadascun dels familiars d'aquells  coneguts que més m'aprecio, he decidit anat a veure al pinyoleg, veí i amic. Ahir al vespre, quan ja havia tancat la consulta, el vaig trucar a casa -avantatges de ser veïns i amics- i vàrem quedar per aquesta tarda.
Bé, tampoc us donaré gaires detalls del seu diagnòstic -a més de dir-me que sóc un animal i que encara no sap com he pogut aguantar tant de dolor- però el cas és que m'he de prendre més pastilles durant dues setmanes més. Calmants i antibiòtics formaran part de la meva dieta fins que arribi la propera consulta. Es veu que tinc un queixal esberlat de dalt a baix i que aquesta fissura s'ha obert més. No us vull explicar el dolor que he sentit mentre m'aplicava -de viu en viu- un producte per eliminar la infecció.
Just en aquell moment, amb una llàgrima a punt de rodolar galta avall pel dolor, el mòbil ha començat a vibrar (sempre el poso en silenci en entrar al box). Com he pogut, he apartat la aquella mena de llençol que em cobria i, amb la boca coent-me, he intentat contestar. Res, massa tard! He connectat la bústia de veu i he pogut escoltar la -amb perdó- gilipollada més increïble que he sentit des de fa molt de temps. No, no la faré pública! Prefereixo que la vostra imaginació pugui imaginar la darrera gilipollada que us heu vist obligats a escoltar i la multipliqueu per mil. Quina llàstima que la llumenera que em trucava no es pugui multiplicar ell per zero!
Ara he iniciat el nou cicle dopant -almenys tindré moments de felicitat impostada i alienant- que em permetrà estar a un nivell prou digne i en correspondència a les mostres d'intel·ligència que rebo darrerament. Espero que arribi el cap de setmana, els tres ponts i l'altre cap de setmana. Més que esperar-ho, ho desitjo ferventment.
Bé, us deixo amb una petita fotesa de les TATU. Sempre em van agradar aquestes noies, malgrat la meva debilitat sempre ha estat l'Alizee.

dimarts, 29 de novembre del 2011

DOLORS

Sentir dolor és un fet que darrerament s'està convertint en habitual. Potser és culpa meva i només és una conseqüència més d'aquesta vida que porto. Sento dolor físic i també emocional. 
Al dolor físic ja m'hi estic acostumant i tinc força delimitats els motius: un refredat i mal de queixal. Del dolor emocional voldria desempallegar-me'n -de fet, jo permeto que existeixi- però em sap greu fer-ho. Masoca? No... O potser sí! No cal patir per allò o per aquells que no volen o no es mereixen el teu dolor. Malgrat això, sóc patidor de mena i em costa ser aliè i no patir pel que veig que no va bé. 
Aquests dies no estic per aguantar gaires burrades -normalment, tampoc- però sembla ser que un món sense burrades no donaria vida a aquells que en fan una professió. Què trist! I pensar que, per un moment, vaig pensar que encara quedava una guspira de dignitat en tot plegat! No, no en queda, ja no en queda ni rastre!
Ho deixo, començo a tancar temes i a deslliurar-me de tot allò que no és estrictament obligat. Tot plegat, ja no em proporciona cap satisfacció i només contribueix a augmentar el dolor mitjançant preocupacions que no són meves. Ja en tinc prou amb el meu de dolor i no em cal patir el dels altres. Que cadascú sigui feliç i que cadascú aguanti les seves frustracions. Que cadascú es busqui la vida i que cadascú s'obri camí sense esperar res més que allò que cal esperar!

dilluns, 28 de novembre del 2011

AVUI TOCA POST

Avui, com em deia en un correu una amiga meva, toca post. Durant el cap de setmana he estat poc actiu -conseqüències d'un refredat i un mal de queixal- i avui he volgut treure el nas en la blogosfera. 
Res de nou sota la capa del sol: consells a amics que sé que mai seguiran, bones intencions sense resultats pràctics i tornem al principi. Bé, jo ja he complert i ja no hi puc fer res més! 
Avui sembla que, després d'una reparadora migdiada, els meus mals remeten i em permeten treure el cap per veure com continua el món. Aquest matí -ho confesso- m'ha costat d'acabar. M'estic fent vell i ja no aguanto com anys enrere. Cap drama, només llei de vida. 
Ara, hauria d'estar fent altres coses però no en tinc cap ganes. Francament, només tinc ganes de descansar i esperar que demà sigui millor dia que avui. Què més puc dir? Poca cosa més! Avui no estic per dir gaires coses. No tinc ganes de res. Per sort -com avui parlava amb una persona- s'aproximen dies d'òpera bufa, de sainet, d'auca... Dies divertits, sens dubte! Mentrestant, descanso i en guareixo. Avui tocava post -malgrat sigui breu i no massa reeixit- i aquí està.

dimecres, 23 de novembre del 2011

QUI DIA PASSA, ANY EMPENY!

Avui ha sigut -almenys, fins ara- un dia espatarrant. Un d'aquells dies en els que penses que estàs somiant, d'aquells en el que els emprenyadors compulsius semblen haver-se extingit i en el que he rebut un parell de trucades que no han fet altra cosa que provocar-me la hilaritat més sentida. 
Sí, amics, qui dia passa, any empeny. Quina frase més profunda i dotada s'una saviesa a prova de toca-ous. Descriu perfectament quin és el sentiment que m'anima i que em convida a afegir-me als "desapareguts" il·lustres, aquells dels que esperes que es manifestin i que no et beneeixen amb el privilegi de la seva resposta. Millor, no us càpiga cap dubte!
Atès que denoto una profunda displicència ambiental, crec que és millor unir-me a ella que no pas combatre-la. Tot plegat, un o altre enterrarà a l'últim i no cal fer-ne un drama de tot plegat. He de deixar lluny els dies de maldecaps gratuïts i conscienciar-me de que la vida són quatre dies. Total, demà passat ja és divendres i tinc coses més interessants per fer que anar al darrera de ningú. Deixo aquest privilegi als que hi tenen la mà trencada i n'han fet un hàbit, tot sigui dit, apreciat per alguns i menystingut - fins i tot escarnit- per d'altres.
Bé, ara queda fer un most per sopar -que ja s'està preparant- i gaudir de les quatre coses, simples però autèntiques, que realment m'interessen: escriure mentre em miro de reüll el futbol, anar llegint un llibre nou que vaig encetar ahir -Se busca una mujer, del Charles Bukowski- i que m'està enganxant, com totes les obres -fins i tot poesia- que he llegit d'aquest sensacional escriptor. Després d'això, a dormir! Dormo poques hores, unes cinc, però he decidit cuidar-me una mica més. Tot plegat, tampoc cal martiritzar el cos d'una forma gratuïta. No cal intentar batre cap rècord d'auto-puteig sense cap sentit i que només em proporciona mals rotllos.
Aquest matí -per alguns matinada (06.12 h)-, mentre anava a la feina, he engiponat uns fulls de paper amb aquell vell joc de Coses que valen la pena/Coses que me l'han de relliscar i m'he emportat una franca decepció. He arribat a la conclusió que estar fent allò, a aquelles hores, era una de les coses que me l'hauria de relliscar. Increible! En aquell moment he desxifrat l'enigma de si era primer l'ou o la gallina. 
Vaig a sopar. Ja està fet i no voldria fer-lo esperar. Ja espero prou jo!

dilluns, 21 de novembre del 2011

EL DIA DESPRÉS.

El dia després d'Edvard Munch
Avui és el dia després de moltes coses: de la vergonyant derrota del PSOE, de la -de moment- prudent i conciliadora victòria del PP, de la victòria de CiU a Catalunya i de molts principis i finals de tot plegat.
Avui tinc la mateixa sensació que un dia de ressaca. Sense mal de cap, però amb aquell sentiment de -injustificada- culpabilitat. Tinc com una mena de sentiment contradictori. D'una banda, penso que era necessari que el partit que guanyés tingués una majoria absoluta prou àmplia per afrontar els reptes i problemes que tenim plantejats, sense poder esgrimir l'excusa de la "manca de suports". No, ja no li calen suports i, precisament, aquesta és l'altra banda de la vorera. Donar tant de poder és molt perillós i sempre porta conseqüències.
Espero que aquesta majoria absoluta no serveixi per retallar aspectes sense cap pes econòmic: la llengua, la cultura, etc. Entenc que, de moment, ja tindran prou distracció intentant recompondre el paisatge econòmic i no es ficaran amb altres temes.

*******************************************

Ho sento, he fet un descans per cruspir-me unes torrades amb una mica d'embotit. Res complicat, però de sabor exquisit. M'agrada gaudir de les coses senzilles, sense embolcalls espectaculars, sense res que no sigui imprescindible. Potser quedaria millor fer focs d'artifici i dir el que no és, però no he estat mai per aquesta labor. Avui he rebut una invitació a un acte de lliurament d'un premi literari en el que participo i no estaria malament guanyar-lo. Estic en dubte. Suposo que si ells veiessin que he de guanyar s'assegurarien la meva presència, però no és una carta certificada i no estic disposat a fer quilòmetres per res. 
Ha arribat un moment en el que, en ocasions, no em presento per guanyar. Sóc una mica com el buscador de bolets al que no li agrada menjar-se'ls. Potser he descobert que el gust està en escriure i que guanyar els premis només són "accidents" que tenim a vegades. Crec que aquest és el camí. Puc estar equivocat, però és el que en penso. 
També he rebut una invitació per "col·laborar voluntària i desinteressadament" en -per alguns- un magne  esdeveniment. Francament, m'importa ben poc aquest esdeveniment i em remuguen les tripes en veure com els "palmeros" oficials corren a oferir-se (bé, s'ofereixen ells i penquen els altres, és clar). Quina poca vergonya i quina nul·la dignitat!
Bé, ho deixo. Encara em queda una mica -revisions i més revisions- per acabar un relat que he de presentar abans del dia 1 de desembre. Per sort, tinc una font inesgotable d'inspiració que cada dia m'ofereix l'oportunitat de fer un retrat costumista d'una societat decadent, plena de tipus singulars i grotescs que, per ells mateixos, ja es mereixen un relat o una auca.

diumenge, 20 de novembre del 2011

NOMÉS GUANYEN ELLS.

Avui és aquell dia en el que decidim qui volem que ens buidi les butxaques els propers quatre anys. També els legitimem per tal que puguin decidir assignar-se pagues vitalícies i privilegis que ens estan negats a la resta dels mortals. 
Ho sento, no és una qüestió de negativitat, és una qüestió de realitat. Mireu on mireu (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, comunitats autònomes, estat, Europa...) i en la direcció que mireu (detra - centre - esquerra) sempre trobareu que la excepció sempre és el polític honrat que no s'aprofita del seu generós sou, del seu càrrec o de la seva privilegiada posició per tal de medrar eternament en el món de la política o per buscar-se la vida i guanyar-se un futur daurat com assessor d'alguna empresa. Curiosament, aquestes empreses els contracten sense que hi hagi cap circumstància professional (experiència, sapiència....) que justifiqui la seva contractació. Potser és una devolució de "favors"?
Aquesta nit assistirem, una vegada més, al lamentable espectacle de veure que "tots han guanyat". Sí, no ens enganyen, efectivament, els traeix el subconscient i ens diuen el que realment pensen: han guanyat, malgrat hagin tret més o menys diputats. Els elegits han entrat a formar part dels privilegiats, dels que tot ho poden i dels "intocables". Quantes vegades heu vist jutjar a un càrrec polític per corrupció o per gastar-se els diners del ciutadans d'una forma desaforada (només cal veure com estan els ajuntaments i les comunitats autònomes). Per quin motiu els membres del Tripartit ho han comparegut davant d'un jutge? Potser tots plegats són una casta en la que es tapen les vergonyes entre ells? Heu fet el compte de quants diners ens gastem en mantenir la "classe política", ja sigui local, autonòmica, estatal i europea? Feu-ho. Us sorprendreu!!!
Aquestes darreres setmanes estem veient que els països, quan estan amb l'aigua al coll, es deixen de tonteries, arraconen  els polítics electes i formen governs de tecnòcrates recolzats per tècnic reconeguts. Conclusió: si per solucionar les coses cal deixar-se de burrades democràtiques i acaben posant-hi els més bons en cada matèria, per quin motiu no ho fem sempre i com a ciutadans no "contractem" als millors en cada matèria? No us penseu que els polítics tipus "Pajin" "Aido" i similars -sense ofici conegut- ens costin més barats que uns bons especialistes. Pel sou, prebendes i la paga vitalícia del senyor Zapatero i tota la troupe que l'acompanya, no hauríem trobat un economista amb cara i ulls que no ens portés a la situació actual? Al final, les polítiques econòmiques tampoc tenen tant marge i, si vas contra la tendència o contra les possibilitats reals (embrancant-te en projectes il·lusoris) només aconsegueixes arribar a la situació actual. Estirar més el braç que la màniga amb projectes populistes (Plan E, xec nadó, etc.), però que no solucionen res, causant una despesa desmesurada, té aquestes conseqüències.
Per quin motiu mantenim un parlament, si un partit té majoria absoluta? Deixem el govern i ja està. Hem de continuar pagant el sou i tota la parafernàlia (secretaris, assessors, etc) d'uns diputats que veuen la seva capacitat de decisió reduïda a zero? Per quin motiu no limitem el número de diputats i senadors al mínim imprescindible? Per quin motiu si un polític necessita un "assessor" (demostrant que no té coneixements per ocupar el càrrec que li han regalat) no se'l paga del seu sou (si el ciutadà necessita un advocat, un economista, us gestor, un API..., se'l paga ell).
Ara, que algú em doni alguna bona raó per anar a votar i seguir el joc a aquesta banda de sangonelles. Que cadascú faci el que vulgui, jo ja ho tinc clar!!!

dijous, 17 de novembre del 2011

SER GAFE (UN INÚTIL, AMB PERDÓ)

Primer de res, vull deixar clar que fico la pota com tothom, que m'equivoco, que no sóc perfecte i que, segurament, puc millorar en molts aspectes. Queda dit!
Durant la meva vida he conegut a persones tocades especialment per la mala sort -és una manera piadosa i generosa de dir-ho-, d'aquelles a les que tot els surt malament, que esguerren tot allò que toquen, que les seves accions es compten per errors, que et fan patir cada vegada que tenen una iniciativa, d'aquelles que tenen la dubtosa virtut de fer les coses tard i malament.
Moltes vegades no és una qüestió de mala sort, és la conseqüència lògica de voler fer veure que es domina qualsevol tema i no es té la suficient humilitat per demanar consell u opinió a aquells que sí que tenen coneixements o experiència sobre algun aspecte concret. Pretendre saber de tot, per inspiració divina o per xuleria torera, només pot portar -inexorablement- al fracàs. També comporta, per aquest aspecte prepotent i xulesc que intenta amagar el desconeixement i la inseguretat, un rebuig dels que han de suportar -i refer- les "creacions" d'aquests setciències. També queda dit!
Aquesta setmana m'he fet un "homenatge" i, aprofitant que tenia alguna cosa "formal" per fer -les obligacions administratives arriben fins els llocs més recòndits i bucòlics-, he decidit passar la jornada de reflexió i , ja posats, també la pre-jornada al refugi de la muntanya. Demà, segons com, fins i tot m'arribaré a buscar quatre bolets per acompanyar la carn i la botifarra a la brasa que tinc previst cruspir-me per compensar els moments amargs i les decepcions -algunes força doloroses- que ens proporciona la vida.
Una última reflexió: sempre he pensat que -malgrat algunes vegades estic temptat de deixar que les algunes coses esclatin i sabent que tampoc ho valora ningú-, sobre la mala maror envers algú, sempre ha de prevaldre la lleialtat envers algú altre. Potser aquestes coses, en aquesta societat malalta, ja estan fora de lloc i el més divertit i sucós seria fer-me l'orni i deixar que cada pal aguanti la seva vela (o que cada gos es llepi la seva cigala, amb perdó), tot gaudint del lamentable espectacle d'una nova demostració de la "sapiència" aliena. Ho sento -mira que ho intento!- però no en sé, malgrat tot! També això queda dit!

dilluns, 14 de novembre del 2011

TARDA HUMIDA

No, aquest títol no té cap connotació lúbrica, malgrat no m'importaria. Bé, de fet, seria una bona noticia. Darrerament estic molt tranquil -potser massa- i el cos em comença a demanar una mica de marxa.
Només volia fer referència a la pluja. Ja sé que s'havia entès a la primera, però era una manera de deixar-ho anar sense caure en la grolleria, espero!
Aquestes tardes humides són proclius a la reflexió, als pensaments "profunds" i a fer-te composicions que mai esdevindran realitat. Tampoc és un mal exercici el de la il·lusió! Tot plegat, també és sa fer càbales sobre sobre el "què volem", tornant després a la realitat del "què podem". Si som capaços de distingir ambdós conceptes, cap problema. 
No plou amb gaire força però ha estat excusa suficient per passar d'una cita que tenia avui. He trucat, això sí. "Ho sento, m'ha sorgit un imprevist i no podré venir", ha sigut la meva frase "original". Darrerament, la meva originalitat està caient molt enters, però ho he trobat més convenient que dir qualsevol bajanada irreal i increïble tipus "Ho sento, he caigut a les vies i el tren m'ha amputat una cama. Ara m'estan fent el monyó i no podré venir fins d'aquí uns dies". Una altra opció seria "Ho sento, acaba de trucar-me el Rubalcaba i m'ha ofert un ministeri en el seu proper govern". Aquest darrer, seria doblement fals: mai em trucaria el Rubalcaba i tampoc crec que sigui cridat a formar govern (almenys el proper dilluns). 
Assisteixo circumspecte -i atònit, malgrat impassible- a l'enderroc d'allò que semblava indestructible: la societat tal com la coneixíem. Només és el principi, però en veurem de molt grosses i res no ens ha d'estranyar. Des de consorts regis presumptament emmerdats fins a les aixelles, fins a corruptes de pa sucat amb oli, desfilaran per la passarel·la dels Tribunals de Justícia. O potser no, tot és possible!
Per sort, abans de la gran boutade d'aquest diumenge, desapareixeré per assumptes de més calat. Ho sento, he estat requerit per tasques més elevades que fer d'abeurador, de cambrer, de reidor de gracietes absurdes, d'aconseguidor de capricis -inútils- propis d'una prima donna, de genuflectori-assentidor compulsiu (llefiscós i gratuït)  i/o d'aguanta-cigales de l'il·luminat de torn. Ho podia haver fet servir d'excusa per la cita d'aquesta tarda però no s'ho haguessin cregut. No entenc per quin motiu...

diumenge, 13 de novembre del 2011

EPÍLEG NOCTURN

Francament, aquest epíleg nocturn no feia cap falta. Malgrat això, tenia ganes de posar punt i final a un dia força interessant tot fent esment d'algunes coses que han transcendit la monotonia d'un diumenge i que -espero i desitjo- poden ser el punt i seguit d'alguna cosa bona: gent nova, presentacions fruïbles i bones vibracions. També retrobaments sobtats de persones estimades (podria posar apreciades, però penso que això ja ha quedat enrere).
Con passa a la foto, el dibuixant crea el dibuix que crea el dibuixant. Un cercle, un bucle sense fi, com la vida. Potser tot plegat es limita a això? Potser tot plegat no és altra cosa que un gran bucle? Si començo a fer preguntes, acabaré preguntant-me on està el límit de l'univers i, si té límit, dins de què s'encabeix aquest univers. Sempre he tingut curiositat per això. Si algú ho sap, que m'ho digui. No m'agradaria morir tenint un dubte existencial tan important com aquest. Mentre, jo vaig a dormir. Demà -aviat, avui- pot ser un gran dia... I si no ho és, pitjor per a ell!!!

CONCLUSIONS VESPERTINES

Les darreres clarors del dia s'esvaeixen, mentre la puja continua regant els camps -ara una mica, ara amb més força- ja força humits de les darreres pluges. 
Res de nou, tot continua el seu curs i la tarda de diumenge -tediosa i lànguida- només es veu trencada pels comentaris que llegeixo i escric a la blogosfera. 
El títol tampoc fa massa honor a la realitat i, malgrat sigui el vespre, les conclusions no hi són. Potser la seva absència és el que ens esperona a continuar buscant-les. Potser demà es deixaran veure, o no. 
Avui queda poca cosa per fer: escoltar aquesta, aquesta o aquesta altra cançó de Maná, mentre intento recordar els darrers moments aprofitables -aquells dels que em podria sentir especialment cofoi- de la meva vida. Malauradament, només recordo bajanades -esperonades de forma interessada i  artificialment-, succedanis d'autèntics fets -per mi- meritoris que puguin donar un sentit a tot plegat. No... des de fa massa temps que ja res no té sentit, ja no hi ha res que aconsegueixi fer-me "trempar". Ara ja només passo els dies, mecànicament, amb l'únic dubte de si la bajanada de demà serà més o menys surrealista que la del dia anterior. 
Doncs bé, aquesta és la meva existència. Una vida que només té una taula de salvació: escriure sobre altres coses -algunes basades en un passat més excitant- que no sigui aquesta gris i frustrant languidesa vital. La resta? La resta és -com ja he dit moltes vegades- una negativitat constant que no pot portar a enlloc, només al buit més absolut. 

REFLEXIONS MATUTINES

Aquest matí de diumenge està resultant molt diferent de com em pensava que seria ahir. Preveia un matí avorrit, sense cap al·licient... un típic matí de diumenge.
Doncs no, mira per on! Aquest matí ha esdevingut un exercici d'excepcionalitat. D'una banda, m'he llevat més d'hora del que és habitual i -després de la repassada dels diaris, tot prenent un inacabable cafè- he tornat a treballar al jardí. Res, quatre cosetes que em van quedar pendents d'ahir, però que em permeten tornar a sentir el plaer de fer una activitat reeixida i prop de la natura.
Quan he acabat la meva activitat externa, he repassat els correus. Sempre hi ha qui escriu de matinada -darrerament, jo ja no ho faig- i, normalment, sempre són els escrits més interessants. Res, només (i només és una manera de dir-ho) el comentari d'una amiga de la blogosfera. Unes quantes ratlles m'han transportat, per uns moments -motivat per la similitud de sentiments, de vivències i de la manera d'encarar-les- a altres temps i altres llocs. Per un instant m'he tornat a sentir viu i m'ha ajudat a desempallegar-me -malgrat sigui temporalment- de la immundícia que porto adherida sobre la meva ànima des de que vaig voler asserenar una mica la meva vida. Més que asserenar la meva vida, la vaig corrompre i malmetre, convertint-la en una successió d'actes inconnexes, tendents a "anar passant", tot intentant salvar els mobles de la desfeta.
Sembla mentida com canvia la vida! Malgrat això, tinc la satisfacció de -en allò més íntim, més fonamental- no haver canviat. Enfrontar-me diàriament a un món que no comprenc, del que renego i que no satisfà les meves expectatives, em fa veure que encara conservo els quatre preceptes primigenis. Saber que no estic còmode amb tot plegat i que no em reconec enmig d'una societat  que s'autodestrueix -amb la mateixa celeritat que apostata dels seus valors morals- em dóna una esperança fugissera i minsa de que encara em queda alguna cosa bona per fer. 
Bé, per aquest matí ja n'hi ha prou. Tot plegat, aquestes coses és millor explicar-les en semi-silenci, com si la veu fos la remor de les onades quan trenquen contra les roques, un dia tranquil, tot mirant-li els ulls al teu interlocutor, gaudint de la seva companyia i de la seva escolta.
La imatge d'avui: Estic desitjant que arribi el fred de veritat, marxar al meu refugi de la muntanya, encendre la llar de foc i tornar a gaudir del silenci absolut, només trencat pel crepitar de la fusta que crema, deixant la ment en blanc o, a estones i mirant la dansa de la flama, inventant-me nous relats.

dissabte, 12 de novembre del 2011

BONA NIT I TAPA'T

Aprofito els darrers minuts d'aquest dissabte per donar testimoni (o fe) de vida. Avui ha sigut un dia força intens i m'he dedicat a les altres activitats que també m'omplen: el bricolatge i la jardineria.
Amb els darrers dies de bon temps, comencen les tasques preparatòries de l'hivern. S'han de començar a esporgar alguns arbres i s'han d'acabar de pintar i arreglar algunes coses del jardí: tanques, alguna aixeta per la mànega, etc.
Sempre m'ha resultat molt plaent fer aquestes tasques. Només demano una cosa per ser completament feliç: que pugui fer-les sol i al meu ritme. No vull, ni necessito, l'ajuda de ningú. Prefereixo fer-ho tot sol, sense ningú que destorbi els meus pensaments. Com ja he dit en alguna ocasió, les tasques manuals, repetitives i que no requereixen permanentment nous plantejaments, són perfectes per tal de poder pensar i reflexionar. També són excel·lents per poder planificar i construir mentalment altres projectes.
Aviat arribarà el fred. S'haurà acabat l'activitat al jardí i començarà l'activitat, exclusivament,  a l'interior de casa. Em queden uns quants relats per "reconstruir" i poder-los presentar a concurs. Els concursos més propers ja estan coberts i ara estic començant a preparar els que acaben el termini a mitjans o finals de desembre. Realment, només són tres concursos però que permeten presentar-hi diversos treballs. 
Bé, vaig a dormir. Com deien fa anys, bona nit i tapa't. Tapa't del fred i de les inclemències que s'acosten. La imatge d'avui? No res, un simple joc. Una simple boutade. Alguna cosa per pensar en les mil interpretacions que té cada cosa, cada gest, cada paraula, cada moviment, cada...

dijous, 10 de novembre del 2011

COMEDIANTS

Cada dia m'emociona més el món de la tragèdia i de la comèdia. De fet, vivim rodejats de comèdies, òperes (algunes bufes), sainets, tragèdies i tota sort de gèneres derivats del meravellós teatre de la vida. Quants magnífics actors s'ha deixat perdre l'art dramàtic! Per sort, sempre els queda aquell teatre d'aficionats que practiquen constantment, en cada acte de la seva vida.
Avui volia titular aquest post com "Paraules buides", però he decidit desdramatitzar-lo una mica. La majoria de les paraules són buides: tenen un so, aquest so té un significat... però la interpretació d'aquest significat s'ha tornat completament anàrquic. Ha arribat un moment en el que res té un significat cert. Tot és relatiu, tant relatiu que sembla ser que un "sí" pot significar un "no" i a l'inrevés. El problema rau en que tampoc hi ha unes regles establertes de quan s'ha de canviar el significat de cada cosa. 
Aquesta tarda, mentre intentava dormir una reparadora migdiada, m'ha trucat un amic i m'ha explicat una història d'una manera tan críptica que he precisat dues repeticions del mateix fet. Per quin motiu la gent no diu directament el que vol dir? Per por? Por a què? A les conseqüències d'haver fet mal fetes les coses? A que se sàpiga que ells ho han explicat? No ho entenc, francament.
Ho deixo. Vaig a sopar una miqueta. Res, una cosa lleugereta, una mica de fruita i ja està. 

PS. Avui ha sigut un dia còmic i grotesc. Demà pot ser la quintaessencia del despropòsit. Per sort, ja és divendres i queda un dissabte i un diumenge per pair-ho. 

dimecres, 9 de novembre del 2011

SILENCIS

Malgrat sóc un amant del món de les paraules, trobo fascinant el món dels silencis. D'un silenci es poden deduir por, ganes de passar -en fals- pàgina, discreció, desconfiança, pietat, inseguretat, ocultació.... I mil coses més, normalment, negatives. Suposo que amb els vostres comentaris me'n fareu descobrir una nova varietat.
Cada vegada m'acostumo més a "gaudir" del silenci d'aquells que prefereixen no dir res a retratar-se. És igual, de veritat, tampoc esperava una altra cosa! Només volia confirmar -una vegada més- allò que ja hauria de saber de sobres. Un silenci és més eloqüent que mil paraules. Famosa és aquella frase de "qui calla, atorga".
Passen el dies, la vida continua el seu curs lent i calmós -cada vegada més, per  decisió pròpia (o induïda)- i gaudeixo d'aquella posició del que sap que tot és efímer i sobtadament voluble. Tampoc em cal, ni demano, res més.
Aquests preceptes els aplico als darrers relats (7 relats). Algú que els ha llegit m'ha dit que "tenen el pòsit d'una serenor indiferent i passota, gairebé silenciosa". Ho sento, no entenc què vol dir! No sé si agafar-m'ho com un compliment o com una crítica ferotge. Suposo que vol dir que transmeten un punt de relaxació, explicant coses quotidianes sense estrès, des d'un punt de vista asèptic i gens visceral, només vital i amb la crítica justa, indirecta i, gairebé, etèria.
El millor que tenen els silencis és que es poden interpretar de mil maneres diferents, segons millor convingui i sense caure en cap contradicció. De fet, dels silencis només se'n poden interpretar els significats sense que existeixi cap concreció relativa, com en els textos o en les paraules.
Bé, vaig a continuar en aquest món del silenci, prou productiu però, amb tota franquesa, un pèl -mínimament, minúsculament- insatisfactori. 
Ja està, ja ho he dit. Ho portava al cap tornant a casa i el primer que he fet en arribar ha sigut escriure-ho.

dilluns, 7 de novembre del 2011

DONCS MOLT BÉ!

Avorrir-se en el moment adequat
és signe d'intel·ligència.
Clifton Paul Fadiman
 
Sento repetir imatge però, realment, és la que millor simbolitza què en penso actualment de moltes coses. Francament, m'estic fent massa gran per preocupar-me per segons quines xorrades. 
Ara, no em ve massa de gust participar en els totum revolutum que m'organitzen. Jo sóc molt clàssic en aquest aspecte: m'agrada cada cosa en el seu lloc, cada persona fent allò que pertoca i quan pertoca... És a dir, allò que en diuen ordre natural de les coses. Ja entenc que en aquesta societat -exempta de responsables efectius, dels de nòmina sí que n'hi han- ja va bé això de fer una permanent barreja de les coses per tal que no es pugui delimitar què és responsabilitat de cadascú. Això només porta al passotisme d'aquells que no estem disposats a "constar en acta" només quan les coses van malament. Ho sento, renuncio, apostato d'aquesta religió sense doctrina, d'aquestes taules de la Llei que algú va esborrar -interessadament- fa molt de temps. 
Fa anys, algú feia servir aquestes expressions per denotar menyspreu, indiferència i manca de confiança amb allò que li estaven dient: ¡Pos mú bien!, ¡pos fale! És això, no us enganyeu. Podria semblar que qui va articular aquestes expressions podria ser un ruc important. NO. No us enganyeu. Potser eren persones d'una intel·ligència extraordinària que, veient que els volien aixecar la camisa o que els estaven explicant una història que no els importava en absolut, intentaven quedar bé però deixant clar -d'una forma sorneguera- que els relliscava completament el que els estaven dient.
Doncs jo ja estic per aquesta labor de mirar-me les coses de forma sorneguera, no deixant que se m'encomani aquest fong que sembla estendre's d'una manera alarmant entre aquesta societat chupiguai que només pot tenir un futur possible: pagar el preu dels desgavells -dissimulats i, fins i tot, riguts- del passat.
Vaig a sopar una mica. Avui tenim debat i no em vull perdre tan magna demostració d'engany col·lectiu. Ni el millor del il·lusionistes s'acosta, en la seva capacitat de fer-nos veure garses per perdius, a aquests impresentables que es diuen polítics.

SILENCI HUMIT

Des de la finestra del despatx, veig el carrer. Ningú, no hi ha ningú! El carrer encara és humit de la pluja però ja no plou. No sento cap soroll. Només els meus dits prement el teclat. Ni un cotxe, ni un gos lladrant, res de res!
Comença a haver-hi una mica de boira, producte de la humitat del terra. Aquesta humitat, combinada amb els fanals del carrer, dóna una imatge fantasmagòrica a l'ambient. 
Aquests moments, a la vora de la mitjanit, sempre han sigut els meus preferits. Si m'apureu, fins i tot ho podria allargar fins a les dues o les tres de la matinada. Aquestes hores són les més productives, les més tranquil·les, les més íntimes. Ara és quan es fa una mica de resum i d'anàlisis del que ha sigut el dia i del que esperem del dia de demà.
Avui? Força profitós. Amb calma, sense presses, assaborint cada lletra escrita, cada frase construïda, cada joc de paraules emprat. Demà? No ho sé! Potser sí o potser no. Potser un gran dia o un dia penós. Tot dependrà del meu punt de tolerància a es bajanades. 
M'estic enganxant a una cançó tipus "chill out" d'un bloc amic. No sé quin títol té la cançó però és impressionant. Puc dir que entro al bloc només per escoltar la cançó, malgrat ja he llegit el que s'hi diu -també molt bo- unes quantes vegades. Personalment, ara estic escoltant una cançó fantàstica, que serà el preàmbul d'un son reparador. Demà més!

diumenge, 6 de novembre del 2011

DILUVIS

Fa dies que plou. A hores d'ara, ja seria hora d'anar parant i deixar que el sol pugui treure una mica el cap. Si això continua així, haurem d'emular Noè i construir una arca.
Potser tot plegat és una mica simbòlic i jo no entraré a dir si el tema de l'arca va ser cert o no, però crec que ens farà falta una bona arca per sortir d'aquest merder en el que estem ficats tots plegats.
Fa uns dies, sentia una reflexió-pregunta-resposta que em va fer pensar: "Quan va fer l'arca Noè?" "Doncs abans que comencés a ploure". Sí, aquests són moments de preparar-se, de no deixar res a una improvisació que pot ser letal.
Em comença a arribar propaganda electoral via correu electrònic. Només faré tres reflexions pels tres partits que tenen més possibilitats a Catalunya. PSC-PSOE (l'hòstia pot ser tremenda): Si sabeu què s'ha de fer, per quin motiu no ho heu fet durant els darrers 8 anys? PP (només queda el dubte que com en serà de gran la seva majoria): Amb la situació actual, com podeu assegurar que podreu fer el que voleu fer si no hi ha un duro? CiU (quatre anys sense pintar res): Realment us creieu que el PP us necessita per alguna cosa? O potser sou vosaltres qui el necessiteu a Catalunya? 
Davant de la majoria absoluta del PP, més que probable i previsible, partits com ERC, IC (i no sé quantes sigles més) i d'altres, no tindran cap tipus d'influència en la política estatal. Només hi seran per cobrar la soldada i fer veure que fan alguna cosa. 
Voldria equivocar-me, tenir que retractar-me de les meves paraules, però crec que s'aproximen temps convulsos, atiats per partits irresponsables. Penso que viurem un calc de la situació catalana: aquells que han creat la situació caòtica, seran els que més aixecaran la veu quan es comencin a adoptar mesures per redreçar el camí. Ho sento, puc estar equivocat, però és el que en penso. Espero que ens salvem del diluvi!

divendres, 4 de novembre del 2011

SOROLL DE PLUJA

Sentir ploure -quan estàs a casa, sota un sostre-, sempre és motiu de relax, de seguretat i una bona excusa per oblidar-te de tot i de tots. 
La setmana ha sigut curta però reeixida. Mentre escolto el soroll -a estones tènue i a estones fort- de la pluja, recordo tots els moments còmics -grotescs, ridículs, delirants, patètics, surrealistes... i avergonyidors!- d'aquesta setmana: des d'un oferiment propi -no sé si arriben a aquests extrems- de Radio Tele Taxi (amb tots els meus respectes per tan popular emissora): "Si compra tres chorizos, le regalamos una chapa distinta en cada cordel", passant pel que es convertirà en la versió cutre dels Nens cantors de Viena, en la charanga del Tio Honório, en un Rock & Rios de 3ª Regional o en la tómbola -d'estar per casa- de qualsevol festa major de les d'abans. És igual, es pot triar quin és el despropòsit que toca cada dia. Continua el Festival del Humor...
Jo continuo amb les meves coses, els meus relats, els meus concursos, el meu bricolatge, la meva jardineria... Tot plegat, tampoc hi ha res - ni ningú- del que valgui la pena preocupar-se. 
Vull fer esment a un incident que es va passar ahir al vespre, poques hores abans d'iniciar-se la campanya electoral. Una senyora, diu que hi tenen tot el dret a "okupar" aquesta seu de CDC. Bé, davant d'això, m'agradaria fer un parell de reflexions:  
Primer, no crec que la seu de CDC sigui un lloc públic en el que manifestar-s'hi estigui permès. Entrar en aquesta dinàmica "d'okupar" és molt perillosa i pronostico que, en un termini de temps relativament curt, pot ser causa de molts problemes d'ordre públic. No tot s'hi val.
En segon lloc, el que no entenc és per quin motiu no han "okupat" la seu del PSC, IC o ERC. Si el motiu de les protesta eren les retallades, potser haurien de protestar davant d'aquells que han portat el País a una situació econòmica que ha fet necessàries aquestes retallades (preludi de -ara entro en l'àrea de la especulació realista- moltes més que serien necessàries per l'any vinent). Francament, no ho entenc...
Sobre aquesta forma d'expressar la disconformitat, tinc una recança que em preocupa des de fa temps: quan hagin passat les eleccions del 20-N i els sindicats i els partits d'esquerres vegin que es queden sense la "menjadora", veurem quina és la seva actitud. Si es dediquen a fomentar l'agitació social, potser tot plegat derivarà cap uns corrents perillosos que poden portar el vaixell a les roques. Tinguem en compte que el nou govern, quan veig l'estat de comptes de les arques estatals, haurà d'emprendre mesures correctores del dèficit que incentivin la malmesa economia. Aquestes mesures -malgrat siguin necessàries- no seran populars i seran font de conflicte social.
Bé, quan arribi el moment, ja en parlarem. Ara vaig a dormir. Ja toca i més sabent que demà no he de matinar.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

RECORDS I CASTANYES

Seré breu, se m'acumula la feina. Avui faig doblet amb l'altre bloc -el Consultori- en el tema. Respondre una pregunta que em feia una amiga, m'ha recordat moltes coses. Potser aquests dies ja estan fets per això, per recordar.
En tot cas, sí, vull recordar. Això és el que queda, el record. Res més que això, però tampoc menys que això. Tot un món de sensacions, de sentiments, d'enyorances, de gratitud...
D'altra banda, avui m'ha arribat el rumor -de moment ho deixarem en rumor- de la baixa forma -potser definitiva- d'un enemic al que li agradava fer mal gratuïtament. Només vull deixar constància de la meva indiferència. No me'n alegro de la seva pretesa desgràcia. Ho sento, podria fer meu allò que diu que "A cada porc li arriba el seu Sant Martí" (11 de novembre), però no ho faré. Només em faig ressò d'un fet -rumor- que, a hores d'ara, no em produeix ni fred ni calor.
La resta, bé. A punt de fer quatre castanyes i menjar-me uns panellets en companyia d'una persona molt estimada, tot recordant-ne una altra. Què més es pot demanar? Segurament, res més.
Bona castanyada a tothom!!!

diumenge, 30 d’octubre del 2011

DARRERES LECTURES

El cap de setmana s'acaba i, a corre-cuita, acabo de llegir alguns microrelats que m'ha tocat valorar per un concurs. Avui el dia ha estat curull d'activitat i no he tingut ni una sola estona per poder dedicar-la a aquest compromís.
Tinc la sensació d'acabar un cicle i començar-ne un altre. Des de fa un parell o tres de dies que tinc una inusual tranquil·litat espiritual i em miro les coses d'una altra manera. Potser és que tinc la tranquil·litat dels que són conscients de la finitud de les coses i de que el final no és cap tragèdia, només és un fet vital més.
Fa una estona, llegia una microrelat sobre la soledat, sobre quan productiva és -malgrat pugui semblar el contrari- la soledat. El breu raonament de l'autor del text, m'ha convençut. Argumenta l'autor que la soledat -malgrat altres inconvenients- ens priva de distraccions i de pèrdues de temps no desitjades, normalment està provocada per algun tipus de pèrdua -ja sigui familiar, sentimental, etc.- que ens pot servir de font d'inspiració i també ens permet organitzar-nos amb completa llibertat. Sí, hi estic d'acord!
Vaig a plegar. Demà -suposo- no serà un dia d'aquells que es caracteritzen per una frenètica activitat, però jo, fidel als meus costums, tornaré a llevar-me d'hora. Tampoc necessito dormir gaires hores, però avui no he fet migdiada per poder veure "El último Samurai", grandiosa obra èpica que, com ja he dit en més d'una ocasió,  és de les poques pel·lícules que encara em fa trempar. Avui, mentre la veia, pensava en el paral·lelisme existent entre la pèrdua de valors que representa l'argument de la pel·lícula i la pèrdua de valors que ha experimentat la nostra societat. No sé, potser serà qüestió de plantejar-nos cap on volem anar, sense oblidar d'on venim.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

DARRERES REFLEXIONS

S'acaba el dia i no voldria privar a ningú del plaer d'escoltar aquesta meravellosa cançó. Tampoc és que hagi de passar a la història de la cançó, però és graciosa i està força bé, que és el que jo espero d'una cançó.
Avui canvien l'hora -s'endarrereix una hora a les 3 de la matinada-, segons diuen, per estalviar energia. Ho dubto, però si s'ha de seguir la veta, doncs es segueix. Darrerament, ja no vull entrar en contradicció. N'estic massa cansat (fart). Ara ja estic a disposat a deixar que tothom tingui raó, a deixar que tothom s'escorni contra la paret malgrat jo ho vegi a venir i pugui evitar-ho. No hi ha res pitjor que intentar ajudar a qui no vol que l'ajudis. No ho faig, com algú podria suposar -i d'altres fer constantment- per ànsia compulsiva d'imitació dels animals reptadors o per un intent desesperat de ser el millor adulador -sense cap dignitat- del món. Només ho faig per la passivitat, indiferència i passotisme al que m'han avocat.
Ara em ficaré al "sobre" i intentaré desconnectar-me durant unes hores de tot aquest cúmul de despropòsits. Demà tinc força coses per escriure i també he d'acabar de posar a punt la meva nova "joguina". Dilluns serà un dia de transició i dimarts he deixar acabades moltes més coses. A finals-principis de mes és quan més s'intensifiquen els compromisos -alguns per haver-los deixat al calaix fins a darrera hora, ho confesso- i és el període en el que vaig més curt de temps. Potser a partir d'ara, tindré més temps per les meves coses. 
Demà, més.


RETROBAMENTS I ABSÈNCIES

Benvolguts lectors: avui no m'he pogut resistir a obrir el post d'una altra manera que no sigui amb una cançó friqui però que reflexa com és una part molt important de la nostra societat. La dedico a... a... be, a qui vulgui fer-se-la seva! Ja sé que no té res a veure amb el tema del post -ni en el fons ni en la forma- però em venia de gust! Què voleu que us digui?
Dimarts passat em vaig retrobar amb part del meu passat i, tornant des de Madrid, vaig tenir l'oportunitat de pensar en si val la pena continuar malbaratant la meva vida amb coses que no importen a ningú (a mi, el primer). Crec que ja és hora de reorganitzar-me i de redefinir quin lloc ocupa cada cosa en la meva escala de prioritats.
Potser tot va ser producte del meu retrobament amb la Niki, amb la que continuo mantenint aquella relació que ja sembla el riu Guadiana. Per decisió de tots dos -bé, més d'ella que meva- i amb la coartada de la seva feina i dels seus viatges, estem junts uns mesos -"pero no revueltos", com diu ella- i desprès venen mesos d'absència amnèsica i cruel. Vaig ser una mica pendó i, a la taula del dinar, vaig seure al costat de la seva amiga, la noia garçon (les novetats sempre m'interessen), mentre ella continuava impertèrrita, com si no anés amb ella la cosa. El dimecres em va trucar, això sí, i em va preguntar, sense fer cap referència directa. Res, no hi ha res entre la noia garçon i jo!!! Malauradament, la Niki ha tingut feina aquests darrers mesos. Va començar l'any passat a Mauritània i després ha continuat per tot el nord d'Àfrica, amb petites visites al "Corn d'Àfrica". És sorprenent veure com aconsegueix mantenir-se en primera línia després de tants anys! Continua deliciosament irresistible, amb aquell aire de menja-mons -em penso que m'acabo d'inventar una paraula- i amb aquell somriure que et desarma, fen-te claudicar, tot sotmeten-te a la seva mirada.
No ho sé! Potser és hora de deixar que tot flueixi per ell mateix, sense fer cap esforç ni cap estrebada, mentre transcorre la vida, tot esperant -com diu aquella dita oriental- veure passar el cadàver del seu enemic, segons sembla, àvid i impacient per penjar-se amb la seva pròpia corda.

divendres, 28 d’octubre del 2011

PREGUNTES I CONVICCIONS

Sempre he apreciat la capacitat d'alguns textos -llibres- per deixar-me amb la sensació de que em falten respostes. No, no cal que les preguntes es formulin, només cal administrar les paraules i navegar per la línia de l'ambigüitat.
D'altra banda, davant d'algunes respostes, és necessari formular les preguntes adients, pervertint el cicle pregunta-resposta fins a convertir-lo en un bucle. Actualment, en relació a segons quins temes, ja no em ve de gust formular-me preguntes ni saber-ne les respostes. Total, la majoria de respostes són falses i dictades per interessos momentanis i puntuals!!! Con deia una amiga meva, prefereixo viure amb la felicitat que proporciona la ignorància. D'altra banda, hi ha temes en els que prefereixo respondre allò de "ni ho sé, ni m'importa". 
Continuo llegint un llibre força interessant -que recomano ferventment- del Bernardo Stamateas: Gente tóxica. No és que aquest senyor hagi descobert la sopa d'all, però sí que em serveix per recordar una cosa que ja havia oblidat: si et foten o s'aprofiten de tu, és que tu ho permets o que has interioritzat que és el més normal que passi. La filosofia d'aquest bon home, a primera vista, pot semblar cruel o fins i tot egoista: la teva felicitat passa pel davant de qualsevol altra consideració (per exemple: no cal que intentis fer feliç a ningú si primer no ho ets tu). Una altra premissa fonamental de la seva teoria és -de forma simbòlica i exemplaritzant- que no cal intentar acabar tu sol amb la fam del món. Per definició, això és materialment impossible i un esforç inútil que només provoca -per impotència- la nostra infelicitat. Per tant, no cal esforçar-se -ni perdre més temps- en canviar coses que ja s'han demostrat immutables en el temps i en l'espai.
Bé, vaig a continuar amb aquest període zen que enceto avui i que espero duri força temps, pel que és bo i pel que és dolent. Tot plegat, no sabem quant de temps ens arrossegarem per aquest món de mones i ha de ser molt trist morir creient -erròniament- que a algú l'importa el teu esforç o que servirà per alguna cosa que no sigui fer-te dependent (d'alguna relació, de la feina, d'alguna afició, etc).

dijous, 27 d’octubre del 2011

LECTURES ESTÚPIDES-RAONAMENTS INTEL·LIGENTS

Mentre encara la noia garçon al cap, aquest vespre m'he dedicat a fer una successió de coses que considero intel·ligents: tancar el correu -total, per llegir segons quines mentides insolents, no val la pena-,  "jugar" una mica amb la meva nova "joguina" i començar -i acabar- un nou llibre: La traición del vampiro, del Raven Hart. Només faré un comentari: si alguna vegada us doneu un cop al cap i, mig desorientats, entreu en una llibreria, mai -repeteixo amb èmfasi- mai, compreu aquesta tifa a la que anomenen llibre. Malgrat això, em serveix per fer un símil exemplaritzant amb aquest títol tan original que l'adorna. Anem per parts: què és un vampir? Doncs algú que viu de la sang dels altres. És a dir, si no té la sang d'algú altre, mor. Què és una traïció? Doncs la violació de una fidelitat. A qui pot -o necessita, per sobreviure- tenir fidelitat un vampir? A aquell que li ofereix la seva sang per tal d'alimentar-lo i fer que continuï viu. Què li pot passar a un vampir -acostumat a viure de la sang dels altres- si traeix a qui li proporciona aquesta sang? Fàcil: es mort en la pitjor de les agonies. Bé nens i nenes, fins aquí la lliçó d'avui!
Penso que havia comentat que em feia molt de mal l'esquena, no? Val doncs ara, a més, se m'han inflat els ous -en sentit figurat, afortunadament- de veure com el triler fa content el seu petaner. Ho sento, hi ha espectacles que no estic disposat a veure -segons em deia algú aquesta tarda- pel seu caire vomitiu i -jo afegiria- per apologia de la zoofília. Aquí queda dit. Només això. Ara ja ha passat el moment de les paraules: no cal dir-ne més i tampoc serveixen de res. Fins aquí les paraules!
Per sort, demà ja és divendres i darrera seu vindrà un cap de setmana llarg, només interromput per un dilluns se sola presència. Acabo de veure un vídeo que m'ha tramés una amiga. Maco, molt maco! Tant com la protagonista: una noia garçon que m'encanta. Tant com la meva amiga: una personeta amable i simpàtica, que em concedeix el privilegi i em fa el favor de recordar-me que encara queda gent per la que val la pena continuar. La resta? La resta és això: la resta! (Per si algú, de reflexes lents i matèria gris escassa, no ho ha entès, em refereixo a l'operació aritmètica. Bé, era un joc de paraules...)