diumenge, 31 d’octubre del 2010

FINALS, INICIS I CANVIS

Aquests tres dies de festa signifiquen canvis. També signifiquen l'inici i el final d'algunes coses. El més nimi dels canvis és el canvi d'hora. Res a dir, és la mateixa comèdia de cada final de març i d'octubre. Diuen que fer aquests canvis comporta un estalvi d'energia força significatiu. No ho sé. De fet, tampoc m'interessa!!!
Després d'una setmana de rumors, mala llet -provocada pel consentiment de la maledicència i per no dir les coses clares-, satisfacció per haver fet evident -una vegada més- qui té la fama i qui carda la llana, per haver tingut el plaer d'haver pogut desmentir els rumors i per fer que això ho sabés qui ho havia de saber, afronto la següent setmana amb molts canvis que he provocat i alguns en els que el factor sort -buscada i preparada- m'ha afavorit.
Aquesta propera setmana poden passar dues coses: Si no arribo, estaré més sol que la una. Si arribo, ja vindran els remenadors de cua a buscar la seva quota de llefiscosa notorietat. Són així de patètics, no s'hi pot fer més!!! Donarien la vida per un minut de glòria, per una xarrupada a l'entrecuix d'aquests anormals (que ja se n'han de tenir ganes). El que més em sobta és que la seva manera d'adquirir notorietat no és treure pit per les coses que fan altres (que ja és trist); la seva manera d'adquirir notorietat és oferir el que han fet altres i, a més, posar-hi el cul i arrossegar-se encara més. Ho sento, no sóc capaç d'entendre-ho. Transformen el que hauria de ser orgull -amb la consegüent quota de poder- amb submisa i patètica escenificació de la por -de fet, tampoc sé com definir-ho- que els té acollonits. Ja s'ho faran!!!
Jo continuo amb els meus canvis personals. Darrerament, he estat absent d'aquests fòrums per moltes històries que tenia la necessitat de solucionar. Sembla que, mica en mica, les coses tornen al seu estat normal -és una manera de dir-ho. Mai tornaran a ser normals- i em puc permetre encetar nous projectes, noves rutes vitals que em fan més patxoca que les d'ara. 
Començo una nova aventura literària, un nou estímul que es dirà -provisionalment- "Acte final. La caiguda dels ídols de fang". En aquesta nova aventura, en Pol -mantinc els protagonistes de "La barragana del director" i "Revenja"- continua la seva creuada personal contra la Montse Mar, el Gusi, el Paco Porres, la Barragana, el director, etc. etc. Us avanço uns canvis. El director ja no ho és i ha canviat d'amant (en un acte de supina desesperació). La Barragana s'ha buscat un nou amant (és un nou personatge que he retratat com insegur, sense empenta, temerós a l'hora de contestar els cants de sirena de la Barragana, però que finalment cau en els seus braços), però ha comés un error i en Pol ha aconseguit les comunicacions entre ella i el nou amant. La Montse Mar està com un puto llum -de fet la seva percepció de la realitat mai ha sigut massa fidedigna- i continua "festejant" amb aquestes dues llumeneres que són el Gusi i el Paco Porres. Ara en Pol té la paella pel mànec. Ha arribat el moment de la veritat i ell és qui té els asos a la màniga. Els darrers esdeveniments han demostrat que l'altre bàndol ja no té res més (Res que sigui real, verídic i demostrable. De fet, mai ha tingut res més que especulacions circumstancials). En Pol només ha ensenyat una mica la l'ullal i ha demostrat a l'altre bàndol que hi ha moltes coses que poden fer-se públiques. Ara només és qüestió d'anar traient a la llum cada document, cada imatge, cada testimoni. 
La màxima d'en Pol, treta d'altres temps, d'altres llocs, d'altres aventures és: Ex Notitia Victoria. Sempre li va funcionar i ara no ha de ser una excepció. Si una cosa va aprendre en Pol en altres temps és a recopilar dades, informació, documents i imatges. Un dia o altre poden servir. Només cal esperar el moment just per utilitzar-los, per fer-los públics. També sap que en totes les guerres hi ha els efectes col·laterals. Són efectes no desitjats i que no formen part de l'objectiu final de la guerra però que són inevitables. A la vida passa el mateix i gent que no té cap relació -aparent- amb un tema determinat, per acció o omissió n'acaba tenint.
També tinc una tasca que em resulta molt plaent i és la de ser jurat en un concurs literari mensual. Cada mes he de llegir-me una pila de relats i valorar-los. També és força productiu. Sempre pots pensar una història a partir d'alguna idea incipient d'algun microrelat. D'altra banda, també tinc les meves participacions en diferents concursos i premis literaris que es convoquen a casa nostra.
Bé, ja tinc feina, al·licients, objectius, com en vulgueu dir-ne. Ara només cal gaudir-ne!!!

dissabte, 30 d’octubre del 2010

NOVES SENSACIONS

En Pol havia aguantat fins aquest moment. Era un punt d'inflexió, un moment crucial per les seves aspiracions de Justícia. Ara ja podia començar a cremar les seves naus. Durant els darrers anys s'havia dedicat a recopilar tota la informació possible sobre els seus enemics i ara era l'hora de fer-la servir.
El que mai hagués pensat en Pol era que un dels seus enemics era un fan del "Gran Hermano". Tanta obsessió narcisista per "sortir a la tele" no és normal en una persona de certa edat i a la que se li suposa un cert equilibri emocional. Darrers esdeveniments havien aportat una informació molt valuosa sobre la fragilitat emocional dels enemics d'en Pol. Si la simple visió d'un paper sense més importància havia trasbalsat a un dels seus adversaris, què passaria quan sortissin les coses realment punyents -fotografies, documents comprometedors, etc.- i haguessin de donar una explicació que fos coherent. Què passaria quan tot això sortís davant de persones que fins ara havien viscut en la ignorància i en la confiança de que la versió que li havien explicat era la certa. Aguantarien la pressió? No, no ho farien. 
Realment, què tenia a perdre en Pol? Res, ell no tenia res -ben poc- a perdre. Què tenien a perdre els seus enemics? Molt, ja fos a nivell familiar, laboral, social... Això sense pensar en la quantiosa indemnització que podria reclamar-los en Pol. Malgrat tot, el que més els acollonia era el descrèdit laboral i social, que sortís a la llum la veritat en l'àmbit familiar, que es veiés d'una manera diàfana que tot plegat havia sigut un muntatge que a tots convenia, fins i tot a alguns que havien continuat "tolerant" en Pol. Les fotos, on són les putes fotos? --li deien des de feia temps al Pol. Ara, ara era l'hora de treure-les, d'ensenyar al món què era allò i com havia passat. 
En Pol tenia noves sensacions, noves idees sobre com s'havien de desenvolupar els esdeveniments. No calia córrer ni posar-se nerviós. Aquestes coses necessiten temps i paciència. També requereixen oportunitat, saber quan s'ha de donar cada pas. Feia anys que esperava aquest moment i no podia fallar ara. Pel seu cap passaven cadascun dels moments crítics que havia passat i com s'ho havia fet per superar-los. També pensava en com havia desitjat que arribés el moment de retornar cop per cop, augmentat exponencialment. De moment, dos d'ells ja s'havien posat en evidència i havien intuït que en Pol no tenia les mans buides. Sabien que això només era el principi, que ara el ritme el marcava en Pol fent públic tot allò que havia emmagatzemat durant aquest anys. Ara era ell qui podia destrossar-los la vida a ells. Ex Notitia Victoria, sempre havia pensat ell.
La vida és dura. L'avantatja que té és que també és canviant i la duresa que mostra envers uns, pot girar-se en contra d'altres en qüestió d'instants. Només cal aguantar, aguantar i esperar el moment oportú. En Pol, s'havia passat la vida esperant i aguantant. De fet, era el que millor sabia fer.

Del primer capítol de "Acte final. La caiguda dels ídols de fang" el llibre que ara he començat i que és continuació de "La barragana del director" i "Revenja".

dimarts, 26 d’octubre del 2010

UNA LLÀGRIMA FURTIVA

Una llàgrima rodola per la meva cara mentre penso en el final de moltes coses. No, no és el sentiment que em desperten aquestes coses, és que estic escoltant unes àries d'òpera mentre comprovo que el dolor de queixal disminueix de forma sensible i sembla que aquest prodigi de la ciència dels "pinyos" que és el meu -amic- dentista, ha aconseguit tallar d'una vegada aquest dolor insuportable que em feia rabiar. 
Bé, dit això, mentre continuo vessant llàgrimes com un desconsolat, escoltant la Callas & Cia, penso en el final de la llibreta negra. Avui, mentre esperava en la consulta -mai he entès per quin motiu es demana hora, si sempre acabes esperant- de l'amic-dentista, he embrutat les darrers quatre pàgines que li quedaven. 
Com ja vaig dir en un post anterior, havien de ser quatre pàgines especials, de final, d'acabament, de canvi profund. Així ha sigut. He dedicat aquestes quatres darreres pàgines a fer preguntes. Algú m'ha demanat que preparés unes preguntes i he pensat que era una bona manera de fer unes preguntes que acabessin amb un despropòsit -animalada- que ja dura massa. Faré mal, ho sé. No em penedeixo de fer-ho! No vull enganyar a ningú. A partir d'aquí, ja tots hem d'estar preparats per a qualsevol cosa. 
Sense pensar-m'ho, aquesta petició que em van fer ahir al vespre de preparar aquest qüestionari, ha donat un final digne, formal, greu i esperançador a una llibreta que ha sigut la meva companya -aquesta sí, fidel- durant un bon temps. Mica en mica es van tancant etapes, cicles, èpoques... Hi ha relacions que reneixen i d'altres que enterro definitivament. Mai he sigut una persona de mitges tintes i, malgrat volgués ser-ho, tampoc en sabria. Les coses són com són. No accepto traïcions, tampoc n'ofereixo. Quid pro quo, estimats amics. 
Demà serà un nou dia -espero que bo però, vist el que darrerament s'ha de veure i escoltar, tampoc hi confio gaire-, un nou flaire inundarà l'aire i una nova esperança mourà els fils del destí. Sempre em llevo als matins esperant batre el record de temps afable i feliç. A vegades són dues hores, a vegades tres, però sempre hi ha la "mosca collonera" que ha de venir a ennuvolar un dia que prometia ser clar i diàfan. Espero que demà no, que demà -que podré menjar sense dolor i que em toca quedar-me per la tarda- podré gaudir d'un bon àpat per celebrar-ho -no sé el què- tot plegat.
Demà, d'altra banda, també pot ser espectacular. Si interpreto correctament el que acabo de llegir en un correu, pot ser un festival. Potser són els efectes de l'anestèsia, però no puc creure el que llegeixo. No puc entendre com les coses poden degenerar tant i com algú es pot ficar a la boca del llop... 
Demà us ho explico!

dilluns, 25 d’octubre del 2010

DOLOR, AGUT I PERSISTENT

Ja fa dies que em nego a acceptar allò que és inevitable. Fa una setmana -o potser més- que pateixo un mal de queixal d'aquells que van i venen. Primer va començar d'una manera esporàdica. Alguns dies sentia dolor i d'altres no. Ara la situació ja és insostenible. Em llevo com una rosa i, a mesura que passa el dia -ja sigui per nervis o per mil condicionants més- començo a sentir aquest dolor que comença a la zona de la barra inferior i puja cap a l'oïda, fincant-se al cervell.
El mal de queixals, juntament amb el mal d'oïda, és dels dolors més insuportables que hi ha. He sentit dolors físics -i morals- molt forts. He patit ferides sagnants que m'he hagut de curar -suturar en primera instància- jo mateix, he tingut cops a tot el cos, forts i que m'ha produït fissures -com una vegada a les costelles-, però no hi ha res comparable a aquest dolor agut i persistent. Sembla que el queixal està viu i que alguna cosa el barrina des de dins. Espero que demà s'acabi d'una vegada aquesta tortura a temps parcial que estic vivint aquests darrers dies. Demà, aquest amic -realment ho és- meu que fa de dentista acabarà amb el dolor. Fins i tot estic disposat a que em faci patir més per tal d'anihilar definitivament aquest patiment inhumà.
A vegades, t'assabentes de coses que et sorprenen, que t'indignen i que et reafirmen en la teva actitud davant de segons quines coses i persones. No penso fer-ne més mala sang. No s'ho mereixen!!! Avui he rebut un nou encàrrec literari -ja se m'acumula la feina- que he de lliurar abans de finals de novembre. Molt de temps, direu. No, no és molt de temps. Jo tinc molt poc temps. Són dos relats que han de tenir una extensió d'unes 30 pàgines. No us penseu que escriure una pàgina és fàcil i molt menys 30. Sí, d'acord, són 15 pàgines per relat, però això requereix una planificació prèvia, tenir una línia argumental més o menys definida, unes situacions i uns personatges més o menys "dibuixats".
Ho deixo. Ho sento però el dolor ja torna i ara només desitjaria agafar unes tenalles i arrancar-me aquesta bèstia amb vida pròpia que tinc incrustada a la boca. Demà -espero que amb l'alleujament corresponent- més...

diumenge, 24 d’octubre del 2010

LA PERSPECTIVA DE LA QUIMERA

Fa uns dies em mirava un llibre de dibuix que vaig comprar, anys enrere, en un mercat de llibres de segona mà. Avui, presa de l'avorriment més exasperant, he tornat a fullejar-lo. Una de les làmines que il·lustren el llibre és aquesta quimera -m'atreviria a dir que de la catedral de Notre Dame, de París- que trobo molt significativa i reveladora. Si em permeteu, intentaré interpretar que que ens volia dir l'artista que la va concebre:
D'una banda observem que és un ésser demoníac o que sembla provenir d'algun tipus d'infern (això no vol dir que sigui dolent, només vol dir que encarna esquemes no "normalitzats" per l'època). Des de la seva posició privilegiada -sobre la resta d'humans. Tinguem en compte que a l'època en la que es va fer aquest edifici de culte devia ser el més alt de París- observa com transcorre el món, les anades i vingudes dels mortals. 
D'altra banda, sembla ser que no l'emociona gaire el què veu i té dues coses que poden ser força reveladores de què n'opinava l'artista dels seus coetanis: Per un costat podem veure el seu posat avorrit, sense esma per fer altra cosa que veure passar la vida. També podem observar que treu la llengua -com acte de rebelió- davant d'aquells que abominen la seva presència demoníaca (la seva creativitat, la seva manera de veure els mil costats del prisma de la vida, la seva empenta per fer allò que li ve de gust en cada moment) però que no saben fer altra cosa que ballar una dansa constant, avorrida, monòtona i sense cap al·licient.
Així em sento jo. Observo i ric molt d'aquells que m'abominen. D'aquells que voldrien fer el que jo faig però els manca el valor necessari. Per això m'abominen. Rebutgen allò que no són capaços de fer, que delata la seva covardia. No ho rebutgen per dolent, per inadequat o per altra raó que no sigui la manca de valor i coratge per poder-ho fer. Una pena, una autèntica pena. Que continuïn amb les seves grises vides!!!
Demà continuarà l'aquelarre -consentit i estúpid- de despropòsits que no poden portar res de bo. Més tensions, més malestar, més.... més de res positiu. Només permanents desafiaments -estèrils i sense sentit- entre les diferents taifes que conformen aquest regne impostat i sense ningú que faci -ja no demano que en sigui- de rei. Bé, mentre tant, aniré escoltant la Callas, en Pavarotti i algun geni més que -almenys-creien en el que feien i en gaudien... Pensar que altres coses tenen solució sí que és una quimera!!!!!

MANIES.

Tots tenim manies, protocols interns -no escrits- de fer les coses. Algunes d'aquestes manies ens defineixen i s'eleven a la categoria de llei no escrita que regeix la nostra vida diària.
La forma de llevar-nos del llit, la successió de coses que fem immediatament després i la forma de fer aquestes coses, conformen un univers únic i personalitzat de moure el món. Cadascuna de les particularitats que ens caracteritzen són un minúscul exemple del que som i de com som.
Ja he dit alguna vegada -crec, són tantes coses les que he dit!!- que sempre, des de fa anys m'acompanyen dos elements bàsics per  mi: La meva llibreta negra i la meva ploma Montblanc. Són fidels, mai et fallen i mai t'atabalen amb gilipollades. Com a molt, només tinc que recarregar-la de tinta -en el cas de la ploma- i canviar-la per una de nova -en el cas de la llibreta. Ara ha arribar l'hora de "jubilar" la llibreta. Només li queden quatre pàgines en blanc i em duraran ben poc. Moltes coses hi ha escrites en aquestes pàgines; molts sentiments, moltes sensacions, molts pensaments i molts inicis o esquemes d'històries que han esdevinguts relats. També hi ha coses molt importants per mi, coses que no he compartit amb ningú i que potser algun dia veuran la llum -ja sigui en format real o com a relat de ficció- en aquestes o en altres pàgines. 
Manies. Com aquesta meva de prendre notes de tot, de fer un "retrat" de cada situació, de fer un "quadre" de cada escena de la vida. Dades, dades, dades i més dades. De tot, de cada detall, de cada to de veu, de cada mirada, de cada gest, de cada conversa... Després només cal sacsejar-ho tot -talment fos una coctelera- i establir les connexions entre els diferents elements per tal de construir el mapa de les relacions interpersonals, de les filies i de les fòbies. Ja s'acaba i em fa pena. Sempre que "jubilo" una llibreta em fa pena. Per aquest motiu faig que convisqui un temps amb la nova, com si pretengués que li traspassés una mica d'experiència, com si li hagués de donar algun consell, alguna premissa...
Tot comença i tot s'acaba un dia o altre. És normal que els finals ens provoquin algun tipus de pena o nostàlgia. Jo, normalment, prefereixo veure el principi d'alguna cosa abans que el final d'una altra. Dels finals no cal parlar-ne, són així i ja està. En els finals no tenim el poder transformador sobre les coses que tenim amb els principis. Un principi és una pàgina en blanc que ens convida a ser embrutada amb la tinta que esdevindrà la base dels rengles -drets o torts- en els que s'escriu un bocí de la nostra vida.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

DIVERSIÓ ASSEGURADA

Si alguna vegada sentiu que algú us diu "t'arrancaré el cap i el clavaré en una pica", vol dir que us farà això de la imatge annexa. Tots tenim algun "ésser estimat" al que li clavaríem el cap en una pica (no és significatiu que aquest sigui el d'una dona). 
La setmana ha sigut dura però productiva. Una vegada més he hagut d'apartar del meu camí els "remenadors de cua" -totalment improductius però amb aspiracions (malaltisses) per sortir a la foto- que només intenten fer difícil allò que és fàcil, per fer-se veure. El proper dilluns, davant el silenci còmplice d'aquell que s'autodefineix "buscador de la pau social", tindrà lloc un nou episodi de "furguem a veure que trobem" de la llama escopidora. Voleu jugar? D'acord, juguem. Mirem qui furga més i qui troba més!!!! Atès que -per covardia, per passotisme o perjoquèsé- ningú fa res, ho faré jo. Només una cosa: Després que no vingui ningú a dir-me que no es convenient això o allò. Si tothom pot encendre la metxa, jo també puc fer-ho (segurament en tinc més experiència i el meu detonant és més bo).
En un altre ordre de coses, bé, la cosa va bé! Sembla que darrerament torno a tenir aquella energia que m'havia abandonat. També és cert que -per prescripció- m'he limitat moltes coses. Ara em ve al cap aquell acudit del Doctor Mort quan li diu al seu pacient que no fumi, no begui i no s'excedeixi amb el sexe. El pacient li pregunta al Doctor si viurà més. El Doctor, implacable, li respon que "no, però se li farà més llarg". Són ironies de la vida, sarcasmes del destí. Entre tota aquesta immundícia sempre hi ha coses boniques, com la frase que diu "La ignorancia es temporal, la estupidez es para siempre" o aquesta: "Existen cuatro cosas que no pueden ser recuperadas: Una palabra despues de haberla dicho, una oportunidad despues de haberla perdido, el tiempo una vez pasado y una piedra despues de ser lanzada..."  o fins i tot aquesta: "El corazón no muere cuando deja de latir, sino cuando los latidos dejan de tener sentido" o, finalment, aquesta: "Si los que hablan mal de mi supieran lo que yo pienso de ellos... Hablarían aún peor". Malgrat tot, jo em quedo amb aquesta: "En un beso sabrás todo lo que he callado..." Són frases de la vida diària, del sentiment planer que ens fa sentir vius. Us he de dir que no són meves aquestes frases. Són frases d'autèntics genis del difícil art de viure.
La sordesa -ja sigui real o impostada- és molt desagradable i significativa. Aquesta setmana tenia una "animada conversa" amb dues persones més. Jo parlava amb una -que és la única que podia aportar llum a tot plegat- mentre l'altra (el gos petaner de torn) anava reblant el clau de les afirmacions del seu amo -ja se sap, sense tenir opinió pròpia (ni capacitat cognitiva, valor o iniciativa per tenir-la) no pots fer altra cosa que defensar com a pròpies les tesis dels altres- fins que en un moment de la conversa -quan ja n'estava fins els ous de sentir l'eco del gos petaner- vaig girar-me cap a ell i li vaig dir :"Si parlés amb tu ho sabries per un fet: et miraria a la cara". Es veu que en els esquemes -sense cap dignitat- del gos petaner, no hi entra que pugui haver-hi una conversa en la que ell no participi (de fet, parlar amb ell a soles és tirar el temps. No té cap poder de decisió, ell ho sap i actua amb la inseguretat dels que se saben prescindibles) i va fer com si no m'hagués sentit (potser li feia por haver de construir una rèplica ell solet). Oh, que n'és de meravellós el món dels "remenadors de cua"!!! Que n'és d'estèril la seva collita intel·lectual i material!!!!
Només un consell a aquells que -espero que no sigui així- algun dia vulguin retrobar-se amb mi: Només hi ha una manera de retrobar-se amb mi i és reconèixer públicament l'error comés. Només això: A pública ofensa, pública satisfacció!!!!  Més, després de les constants contradiccions -jo en dic mentides, sóc molt clàssic i tradicional en aquests temes- tant verbals com escrites en les que s'hagi pogut incórrer.
Torno a tenir ganes de marxar a la muntanya -de fet, cada vegada en tinc més ganes de no baixar-ne- i tornar a fer una altra vida. Fins el darrer moment, defensaré tot allò que crec correcte. No ho faré per egoisme, per "trepar", per caure simpàtic o per... per tot allò que anima a d'altres. Ho faré perquè hi crec, només per això!!! Potser no em queda massa temps per fer-ho. Potser no hauria de fer-ho i viuria més feliç, però la meva manera de ser feliç es basa en desemmascarar els covards, els mentiders, els fluixos d'esperit (per dir-ho fi), els "trepes", els "obstacles inútils" del camí, els vividors i tots aquells que fan que la vida sigui complicada per tal de continuar medrant. Creuada impossible? Potser sí, però divertida, molt divertida!!!

dilluns, 18 d’octubre del 2010

POSAR-SE "ESTUPENDO" (DIES DIVERTITS)

Avui parlava amb una persona que em deia "no hi ha ningú més perillós que aquell que no té res a perdre". Cert, molt cert!!!! Des d'aquesta posició, afronto els propers dies. Dies en els que puc riure molt.
Jo, afegiria una altra frase: "No hi ha res més patètic que voler fer veure  -i creure- que et queda un mínim de dignitat i posar-te estupendo, sense saber-ne". Per posar-te estupendo se n'ha de tenir pràctica i caràcter. Un amic meu deu recordar un incident amb un armari, un fax, un anormal i algú que volia posar-se estupenda i esbroncar a l'anormal. Va ser una escena hilarant i, alhora, molt penosa. Al final va resultar contraproduent i encara va deixar més clar que aquella estupenda no tenia cap autoritat. Tots ho sospitàvem, però allò va ser una demostració pública -ridícula- que hauria valgut més evitar, pel seu propi benefici.
El primer que s'ha de tenir per posar-se estupendo és collons per fer-ho (sempre és un risc que al teu oponent se li giri el cervell, t'arrenqui el cap i se t'acabi tota la tonteria). Els collons no s'adquireixen de cop. En tens o no en tens. La teva trajectòria és la que et defineix i la que pot donar una bona mesura de les teves opcions. També serveix als "corredors d'apostes" a l'hora de  valorar les apostes per un guanyador.
La segona que s'ha de tenir és raó. No n'hi ha prou amb una raó moral o filosòfica, també cal tenir raó legal. En cas contrari, t'exposes a que tots aquells que t'han anat empentant cap endavant -i donant-te una raó que mai havies tingut-, facin un pas enrere i et deixin més sol que Manolete davant del toro.
La tercera cosa que s'ha de tenir és presència. No pots posar-te estupendo i semblar que et pixaràs a sobre d'un moment a l'altre. Tampoc pots començar a caquejar, a posar-te com un titot o a fer tics o coses rares amb la cara. La teva mirada ha de ser penetrant -ulls mig clucs però clavant-los als ulls del teu oponent- i mai, repeteixo, mai has de baixar la mirada. 
La quarta cosa és el to de la conversa. Fa més mal un to monòton, fluix -d'aquells que obliga a l'altre a estar molt atent al que li estàs dient-, sense cap repunt i sense pauses (bé, podeu respirar, això sí), que la típica escridassada. L'espectacle -la escridassada- sempre pot convertir el missatge èpic en missatge còmic (en funció de l'habilitat de cadascú i de si en sap o no). 
Si no hi estàs acostumat, no ho intentis. Si el teu oponent hi està acostumat, no cometis mai l'error d'intentar posar-te estupendo. Podria ser que els papers s'intercanviessin i acabessis fent el paperina davant de tothom i el poc prestigi?? que et (penses que et) queda desaparegués definitivament.
Bé, la vida és això: Unes (moltes) rialles, un parell de passes de muleta i molta festa. La resta? La resta és cosa dels estupendos!!!! Ja s'ho faran!!!!

DARRERS DIES

Por lo que más se nos castiga es por nuestras virtudes.
Tener un talento no es suficiente: hay que tener también permiso vuestro para tenerlo, --¿no es así, amigos míos? 
Friedrich Nietzsche "Más allá del bién y del mal"

Avui és el darrer dia al paradís (de moment, clar). Si d'alguna cosa han servit aquest dies ha sigut per tornar a pensar en què i com vull que sigui la meva existència. De veritat necessito estar en un constant estat d'emprenyament i estrès?. No, no em cal. Això ja no forma part del meu univers. Descobrir que hi ha mil coses més estimulants que anar picant sempre el mateix ferro fred, em dóna una nova perspectiva de tot plegat.. 
Aquest dies m'he dedicat al difícil art de no fer res -aparentment- productiu. He fet un exercici -interruptus- de relax, de distanciar-me de tot allò que em provoca mal rotllo. Tots tenim quatre coses que ens provoquen malestar. Bé, només és tracta d'evitar aquestes situacions. D'altra banda, també m'he dedicat a llegir. He repassat alguns llibres que tinc aquí. Com ja vaig explicar en un altre post, aquí -en aquesta casa- hi tinc els "tresors" que he anat recopilant durant tota la meva vida. 
Avui escoltava l'Àngela Merkel dient allò que molts pensen: La integració dels emigrants és un fracàs. Per "celebrar" aquesta "gran descoberta" de la classe política, he repassat alguns llibres de Friedrich Nietzsche -autor del que he tret les dues frases del principi d'aquest post- que tenia des de fa molts anys. El món està revoltat, ha perdut una mica el nord. Sentir a la Cancellera alemanya fent afirmacions com que "Ens havíem estat enganyant i  volíem creure que els emigrants acabarien marxant", em fa pensar. Potser haurem de redefinir què esperem dels emigrants i què els oferim nosaltres.
Mentre escric aquestes ratlles, sento el vent que bufa fort i veig com va baixant la temperatura exterior. Fa temps en van regalar un termòmetre d'aquests que mesura la temperatura interior i exterior i resulta força pràctic. L'hivern ja truca a la porta. Això vol dir que el Nadal és a la cantonada. Els dies passen i la vida continua. Tot passa i no ens adonem que el temps s'escola entre els dits sense que puguem fer-hi res.
Vaig a descansar una mica. Demà m'he de llevar d'hora. Demà, més.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

TARDOR, RACES I DESFILADES

Mentre les restes de les tempestes d'aquests darrers dies encara continuen fent de les seves, la nimfa Irun continua al seu paradís. El bosc on viu, canvia de color i els tons marronosos substitueixen els verds brillants de l'estiu. Gràcilment, recull els productes de temporada per fer rebost de cara a l'hivern que tocarà a la porta sense adonar-nos de com passa el temps. La vida és així, cíclica i canviant.
Vent, avui fa vent que assecarà els bolets. Això no és bo. Els humans s'apressaran a anar al bosc a recollir els darrers bolets de la temporada i destorbaran l'ordre i la pau intrínseca d'aquestes contrades. Per sort, el mateix vent farà caure les fulles que ocultaran el menjar de l'hivern.
Avui, malgrat el mal temps, els humans es dediquen a festejar coses que només uneixen a uns quants a voltant de preceptes que d'altres consideren caducs. No tenen remei aquests humans, pensa ella. No tenen prou feina en pensar en la crisi, en com afrontaran el dia de demà, en com continuaran fent bullir l'olla -l'olla bona, la física i real, la de cuinar el menjar-, que han d'embrancar-se en disputes ideològiques sobre si celebrar o no -amb la consegüent despesa- una o altra festa. 
La Irun, com la resta d'habitants del bosc, només té la "preocupació" d'anar vivint, de tenir menjar i poca cosa més. No perd el temps en disquisicions que només importen a aquells que les inicien i promouen per justificar la seva pròpia existència i mantenir una posició privilegiada envers els seus conciutadans. A ella no l'importen les races -al bosc hi ha moltes races i espècies que, des del seu lloc a la cadena tròfica, contribueixen a mantenir un sistema harmònic en el que comparteixen territori i fan un aprofitament racional dels recursos.
Sembla ser que l'ésser humà -quan vivia al bosc- també s'acontentava amb el necessari per viure. La creació del que avui coneixem com "societat" és el que va arraconar el seu sentit de supervivència -individual- i va crear la "necessitat" de tenir que interrelacionar-se amb altres individus. Aquí va començar el declivi de l'ésser humà com a autosuficient. En aquest precís instant va pensar en baixar el seu nivell d'autoexigència i en que algú li faria les coses. En aquest moment -malgrat va guanyar comoditat-  va perdre la seva independència i la seva llibertat.
Com diu la Irun, els humans són així....

dilluns, 11 d’octubre del 2010

DON'T DISTURB

Ho avançava i, finalment, ha arribat el moment. Torno a gaudir d'unes vacances, crec que merescudes. Bé, tampoc són un out complert, només no vaig a la feina. Francament, vist el nivell -i no voldria semblar pretensiós-, ho prefereixo així. Torno a anar a la muntanya -marxo dimecres- i puc confirmar que m'ha agafat una dèria compulsiva per fer coses que, si bé no són estrictament necessàries, m'ajuden en dos sentits: Per una banda, fan que em relaxi i pugui veure que el meu esforç -sense interferències alienes- obté un resultat molt satisfactori. D'altra banda, milloro una casa que, de fet, sempre ha estat en condicions i ha tingut totes les comoditats. És una inversió de futur. 
Si hi ha una cosa que tinc clara és que aquella casa ha de ser en la que deixaré que m'arribi la mort. Ja fa temps -quan em plantejava tornar a treballar o no- vaig plantejar la meva vida entorn d'aquell refugi. Molt del temps que vaig passar en el meu període d'adaptació entre una empresa i una altra, el vaig passar allà. Crec que en els propers mesos -segons con evolucioni tot plegat- serà un bon moment per replantejar-me tot el que vull que sigui la meva vida. Potser hi ha alguna cosa millor que haver-me d'emprenyar cada dia. Potser el millor serà buscar-me un llogarret petit en el que treballar de 8 a 3 i dedicar la resta del temps a les meves coses. Una feina intranscendent, sense continuïtat a partir de les 3, sense haver-hi de pensar, sense que en el compte de resultats sempre hi hagi un saldo negatiu material i emocionalment. Una feina de transició al no res, al tot. Tot depèn de com es desenvolupa la partida  (es) d'escacs que fa temps vaig començar i que ara està(n) en un punt crucial. En un dels taulells, tinc la reina contraria a punt de caure. Només la meva magnanimitat pot evitar la seva mort (malgrat cada vegada tinc menys ganes de ser magnànim i res que m'indueixi a ser-ho, ans al contrari). A l'altra taulell tinc unes taules tècniques que ja em van bé. De fet, de l'altre taulell només espero que passi el temps i que el meu oponent es retiri -per obligació- en principi d'una forma temporal i després de forma definitiva.
Ara que parlo de saldos, compte de resultats i partides d'escacs.... Veig per TV3 que, en 10 o 15 dies, el Tripartit ja haurà perpetrat el tema dels bons a 1 any. Penso que haurien d'esperar a saber quin és el resultat electoral i deixar que els propers governants puguin decidir què volen fer i com ho volen fer. Tan urgent és el tema? Tan desastrosa ha sigut la gestió del tema econòmic? Potser volen tenir més diners per gastar-se abans de dir adéu al poder? No ho sé però, en tot cas, no trobo -èticament parlant- correcte hipotecar, encara més, el futur econòmic d'aquest país.
Demà és el dia de les Pilars. Conec moltes noies, senyores... digueu-li com vulgueu, amb aquest nom. Em permeto felicitar-les des d'aquesta pàgina, des d'aquestes línies franques i sinceres -com sempre que escric sobre coses reals- i que, a vegades, poden semblar cruels i descarnades. No, les meves paraules no són cruels i descarnades. Les meves paraules nomes intenten reflectir la vida, i la vida amics, és cruel i descarnada!!!

diumenge, 10 d’octubre del 2010

ANORMAL

Ja he descansat una mica. He fet una potent migdiada i, mentre escoltava el Nessun Dorma del tercer acte de Turandot -cantat pel Pavarotti-, m'he donat el gust de contestar un comentari de la Sílvia i la Sònia. Sempre és un plaer contestar els comentaris d'aquestes noies i encara ho és més compartir estones lúbriques -em sona d'alguna cosa aquesta paraula- amb elles. 
Avui no tinc gaires ganes de fer res. Més tard, cauré inexorablement en els braços de les lolites. No hi puc fer més, ho sento. El panorama que m'espera demà no és gaire engrescador -aguantar anormalitats- en absència del remenador de cua titular (té la virtut -o vici- de desaparèixer en el els moments complicats). Millor, quan més lluny, millor.  Si no vol pencar obscurament (ja entenc que només li és rendible fer l'espectacle públic i s'ha acabat) que no ho faci, però que deixi pencar als altres sense emprenyar. Darrerament sento basques davant el seu lamentable espectacle de "menjada de p...." -amb perdó- que he de presenciar.  He pogut aguantar-ho durant un temps, però ara -que arriba a extrems surrealistes- ja fa fàstic i hauria de ser perseguit penalment. El més greu -mostra definitiva de la seva anormalitat- és que li menja a gent a la que els queda dos TN i un avanç informatiu. És a dir, que li ha trobat el gust i ja la menja a tothom, amb interès i sense. És extraordinari!!! Ah, per cert.... he trobat una nova rima per allò dels "Amantes de Teruel" que deia en el meu anterior post: "Puta ella, anormal él" (Ja em perdonareu la cruesa de la meva rima, però és que la vida és així....)
Heu fet mai una recerca al Google i us heu encantat a mirar què hi surt? Segur que sí. Feu un experiment: Busqueu imatges amb la paraula "anormal". A la pàgina 4 dels resultats, podreu veure un polític d'actualitat -minoritari, però d'actualitat- que està sobre dues pedres en plan "pose". Lamentable, força lamentable!
Faig temps dins a l'hora marxar i anar a retrobar-me amb les meves mata-penes. Demà sé que al minut zero comprovaré que la informació que m'han donat és falsa i hauré de cagar-me en tot. Sempre em queda fer el que -en podeu estar segurs- faré: Els miraré amb cara de fàstic, pensaré en la sort que tenen de viure en aquest règim de titelles autocomplaents,  veuré com es creuen guanyadors d'una batalla que jo no tinc cap ganes de lliurar -i que m'importa una merda- i marxaré a fer unes tapetes amb una cervesa. Al final, igualment acabaríem fent el que ells volen -per manca de caràcter d'alguns (diguem-ho clar, per ser uns cagats)- i tampoc tinc ganes de fer-me una mala sang que no em paguen (ni material ni moralment). D'aquí a anar pel món arrossegant-se, hi ha un abisme. Un abisme al que jo no vull saltar. No tinc cap tipus d'interès en ser "L'enculat de l'any" i molt menys "El llepa-culs de l'any". Declino aquest honor en favor d'aquells que no poden viure sense sentir-se afalagadors d'aquells anormals que necessiten sentir-se afalagats. És un cercle viciós de mediocritat, submissió llefiscosa i esclavitud volguda. Una espècie de Síndrome d'Estocolm denigrant i patètic. Realment és això, només això: Una anormalitat....
Au, va, marxo a retrobar-me amb la felicitat. Demà serà un altre dia -al que mai podrem estar segurs de poder arribar-hi- i avui he de consumir les poques hores que queden del dia perfecte.

UN DIA PERFECTE.

Escric aquest nou post mentre faig temps fins a l'hora de dinar. Avui és un dia perfecte! 10/10/10, podeu esperar alguna cosa més? Aquells que tenim una edat ja tenim consciència d'haver viscut 10 coincidències com aquesta i sabem que només en queden 2 (11/11/11 i 12/12/12) fins acabar el cercle virtuós.
Què es pot esperar d'un dia perfecte? Doncs suposo que moltes coses i molt diverses. Jo he començat el dia -a les 00.00 h., malgrat les tempestes- en un iot en un amarrador pròxim al Port Olímpic de Barcelona. No, el iot no és meu, és d'un amic que normalment el té a Port Ginesta i els seus voltants. Ell tenia un compromís i, sabedor que el tenia a les proximitats de Barcelona, li he demanat per passar-hi la nit amb les lolites. Molt amablement -els meus amics són així- no ha dubtat un moment a deixar-me'l. Després d'un meravellós sopar al Port Olímpic, hem continuat la festa als locals que allà hi ha. Posteriorment, de cap al iot. No vull entrar en detalls de com ha anat la nit i de com han flipat aquestes dues meravelles de la natura. 
Què més puc esperar d'un dia perfecte? La destrucció sense cap mena de compassió ni pietat d'algun enemic? Bé, no crec que jo hi hagi d'intervenir gaire en això. Ell solet s'ha cavat la tomba. Només faig una crida a aquella persona que ha tingut l'amabilitat de fer-me arribar -com a altres- la nova versió de "Los amantes de Teruel (tonto ella, tonto el)" que faci un darrer acte d'escarni -aquesta vegada públic- de l'anormal (nou esport  que hauria de tenir la corresponent federació i selecció esportiva. Catalana, això sí) i que en faci una distribució àmplia i generosa per totes les "contrades" en les que ell pretén fer semblar que és "algú" (cosa difícil, en ser -i fer- tan evidents les limitacions que l'adornen). Bé, també pot esperar a un moment més propici, que s'espera en breu, i que seria d'efecte multiplicador. Això sí, que s'esperi una setmana, que vull ser-hi.
Alguna cosa més per ser feliç i gaudir d'un dia perfecte? No, només tranquil·litat, pau, descans i la satisfacció d'haver gaudir -i haver fet gaudir- d'uns moments exquisits. La vida és una successió de moments. Concatenar els moments bons és una habilitat que sempre he admirat d'aquells que tenen la capacitat per fer-ho. Que continuï la pluja, que caigui suau i regui els camps d'aquest país, que netegi la immundícia i la púrria -bé, potser per això haurem d'esperar a finals de novembre- que dilapida i enfonsa tota allò que som. 
Llegeixo -amb els ulls mig clucs, això sí- que aquestes llumeneres de polítics que ens governen han decidit emetre bons a un 4,75% d'interès. D'acord... i què se suposa que ha motivat haver d'emetre deute públic? Què hem de sufragar amb això? Potser el deute que han creat contractant "afectes al règim" sense ordre ni concert? Potser el forat financer que han creat amb tota la despesa inútil, sense justificació en temps de crisi i que només obeeix a capricis sense sentit? Potser per maquillar una mica l'estat de liquiditat d'una Administració que hauria d'estar en fallida tècnica (com nombroses administracions locals) com a conseqüència del dispendi -propi d'uns nou rics- d'anar subvencionant tot allò que és improductiu, gens rendible i que només obeeix a alguna il·luminació d'algun guru verd, blau, marron o.... deixem-ho! Fins al darrer moment hipotecaran el nostre futur. Algú els demanarà responsabilitats???? NO. Entre ells mai es mosseguen. Són una casta intocable!
Que tot això desaparegués, també contribuiria a fer un "dia perfecte".

dissabte, 9 d’octubre del 2010

CALMA, MASSA CALMA.

Mentre no arriba la tempesta perfecta que han pronosticat els homes del temps, espero la fi del món enfront de l'ordinador intentant esbrinar per quin estrany motiu encara no ha marxat la llum i no tinc la sensació d'estar en portes de patir el diluvi universal en versió segle XXI. Potser m'equivoco, potser s'ha retardat una mica -les tempestes també han perdut aquesta serietat que els era proverbial- per haver estat flirtejant amb l'anticicló de les Açores. 
La vida és igual. S'endevina la patacada però, en aquest moment, sóc incapaç de preveure'n l'arribada, els efectes, la direcció des de la que arribarà i cap on anirà encaminada la seva força destructora. Quan els períodes de calma són massa llargs auguren un esdeveniment trencador, catastròfic i que deixa petjades prou profundes per ser recordades durant molt de temps. 
Sempre que escric -també quan confabulo contra els meus enemics- escolto música. Avui us vull deixar aquesta meravella. No us diré ni de qui, és ni què és. Vull que obriu l'enllaç i gaudiu d'una d'aquelles coses que són inoblidables. Aquesta cançó sempre aconsegueix fer-me caure alguna llàgrima. Per tal que no digueu que sóc poruc en proporcionar-vos plaer, us deixo una i una altra joies. Imagineu-vos escoltant -extasiats- aquestes cançons, pensant en com i quan us arrancareu aquells ulls de poll tant molestos.
Ah!!! Quins petits plaers tan intensos ens proporciona la vida!!! Escolto noves cançons, noves melodies evocadores d'altres temps. Temps de fredor, durs i dolorosos. Només el so d'aquestes genialitats em permetia recuperar-me de tant dolor. Amb els anys he descobert que sempre hi ha alguna cosa que ens compensa dels moments foscos. Sempre hi ha un raig de llum que esvaeix les ombres, que compensa els mals moments. Quants paral·lelismes amb els highlanders!!!!!! Quanta passió per les terres altes!!!!
La propera setmana torno a les meves terres altes i, per celebrar-ho, avui regalaré una vegada més el meu cos a aquestes dues meravelles de la natura que han aconseguit treure el meu esperit d'aquest pou en el que havia caigut: Les lolites, la Sílvia i la Sònia. Tornaré a recórrer cadascun dels àtoms -d'allò que l'Eduard Punset diu que està fet, en un 90%, el nostre cos- que, en perfecta harmonia, edifiquen aquestes dues catedrals del sexe, de la luxúria i del plaer il·limitat. No hi ha res com voler i tenir.
Demà més...

divendres, 8 d’octubre del 2010

FESTIVALS, PONTS I POBRES IGNORANTS

Ho sento però ahir, en tornar a casa, no tenia esma de posar-me a escriure. El festival va ser molt profitós. Tots plegats ja sabem una mica més del que anem i com en pot ser de divertit tot plegat. Fantàstic! Impressionant! Perillós, molt perillós! Gratificant, molt gratificant!!!!
L'anormal encara està de morros sense saber el que ja circula pel món. "Dame la manita Pepe Luís", deia aquell. "Sí, sí, sí, el que tu vulguis, quan vulguis i com vulguis" -o alguna cosa semblant-, deia l'altre. Nemo me impune lacessit, dic jo. De pobres ignorants sempre n'hi ha pel món i no s'hi pot fer res més...
Podia posar una imatge de la Pilar Rahola, de la Verge del Pilar, d'un tricorni o de mil coses més relacionades amb la festivitat que motiva el pont del proper dilluns. He pensat que el més gratificant és posar una foto de la Pilar Rubio -si, millor aquesta que no una altra Rubio- i deixar-nos de gilipollades. Aquesta noia té un nosequé -bé, sí que ho sé- que em fa posar a cent. El bon gust que demostra en posar-se llenceria fina, ha de ser l'indicatiu de moments de glòria al seu costat (a sobre, a sota.... on sigui!!!).
Aquesta propera setmana -després de "treballar" dilluns- començo una nova tacada de vacances. És la darrera i he d'aprofitar-la. Uns dies a la muntanya i fins al proper mes, en que aniré consumint les hores que em queden per gaudir. Les gaudiré totes -sense pietat- en pos d'una millor salut espiritual i per donar la oportunitat a algú de fer bo allò de "demuestra lo que vales -o lo inútil que eres-, chaval!". Ara ja estic per rebentar-ho tot, per no donar ni un mil·límetre de compassió a l'enemic, per retratar a tots i cadascú i posar-los en el lloc que els pertoca. 
Marxo dimecres, quan tots els que gaudeixin del pont hagin tornat als seus nius o ninxols, quan ja no emprenyin a propis i estranys. Hi ha una cosa que sempre m'ha costat d'entendre -potser és que sóc una mica raret-, però... algú sap per quin motiu els que marxen de cap de setmana fan el mateix allà on van que el que farien si es quedessin a Barcelona? Són igual d'escandalosos, les seves cries criden igual de fort, són igual de maleducats, continuen pensant que tothom ha de participar de les seves nèures, de les seves manies i de la seva manera frenètica de veure el món. Són els mateixos que no entenen -ni entendran mai- que un lloc és tranquil per un motiu: Els seus habitants són tranquils i volen que el lloc ho sigui. De què serveix fugir de la ciutat si mantenen els mateixos comportaments? També tenen la percepció de que tot el que hi ha a la muntanya és de tothom. Error, gran error. Tot en aquesta vida -ja sigui a la ciutat o al camp- té un amo o propietari (que, per cert, paga impostos). Intentarien entrar en un pis que no fos el seu a la ciutat? Llavors, per quin estrany motiu es pensen que poden entrar en terres -perfectament delimitades- que tampoc són seves, a muntanya? Entrarien a recollir verdura d'un hort urbà (d'aquests que el ajuntaments cedeixen als jubilats) que no fos seu? I per quin motiu, a muntanya, recullen productes de boscos i d'horts que tampoc són seus i que tenen un propietari? No ho entenc, ho sento.....
Llegeixo una frase: "El que no pots fer és disfressar-te del que no ets, pel que no només ets un fracassat, sinó que també fas el ridícul". Li dedica l'Aleix Vidal-Quadras a l'al·lòcton -que dirien alguns- Montilla. Segurament serà una frase criticada. Seria criticada si provingués d'altra boca que no fos la de l'Aleix? Segurament, no. Penso el mateix que ell. No en relació al Montilla -a qui francament, considero un cadàver polític-, en relació -generalista- a tots aquells que volen demostrar el que no són. Quina imatge tan patètica la d'aquell que intenta impressionar a una femella desplegant una vànova de plomes que només existeix en la seva imaginació. El més patètic, però, és que la resta de la humanitat ho sàpiga i en faci conyeta.
Per avui ho deixo. Encara tinc present -i ric molt- la cara d'un amic en llegir "La carta als Reis" d'un pobre home. Quina pena! Què patètics ens tornem davant d'una femella provocadora! Sí, sí, sí.....!!!!!

dimecres, 6 d’octubre del 2010

SENSACIONS I PENSAMENTS

Demà pot ser un gran dia. Per celebrar-ho, us deixo aquest enllaç per tal que gaudiu d'aquesta musiqueta que m'ha vist créixer. Escolteu allò de "de rodillas ante mi...". 
Bé, demà és el gran -o mal- dia per un amic. Demà -no sé si faig bé o no en fer-ho- podré compartir amb ell una història que em crema les mans des de fa uns dies. Per sort o per desgràcia, he sigut el destinatari d'un document. Desconec qui m'ha tramés aquests papers, el que sí que sé és que algú -algun altre algú- té els originals i potser els podrà utilitzar en el futur. Tinc la sensació de ser l'instrument d'aquest algú, la mà executora d'una sentència que jo no he dictat.
Fa uns dies vaig consultar amb un amic què fer. Ell em va dir -d'una manera velada- que també havia rebut alguna cosa. Entenc que és el mateix. No, no volia fer participar a ningú d'aquesta informació. D'altra banda, la amistat i la fidelitat m'obliga a dir-ho a una persona que es pot veure implicada indirectament en aquest afer. La meva primera sensació era d'incredulitat, de dubte sobre l'autenticitat del document. He esperat i, amb la col·laboració d'aquella persona a la que vaig demanar consell, he anat lligant caps, quadrant dates, fets, esdeveniments... Sí, és cert, no tinc més remei que arribar a aquesta conclusió! I em sap greu fer-ho, no puc alegrar-me d'un tema tan fotut i que m'és tan proper.
Sé que això només és un primer pas d'algú que, amb el temps, acabarà fent públic tot això. Aquest és un tema que esclatarà i que no deixarà a ningú indiferent. Per desgràcia, és de les poques coses que he arribat a la conclusió que no puc controlar. Malgrat els meus esforços, no sé a quina porta trucar ni amb qui parlar (bé, em sembla saber-ho però no vull ficar la pota) per tal de minimitzar els efectes o dissuadir-lo d'anar més enllà. Penso que la intenció de qui m'ha (ens ha) fet arribar aquest document, és que li facilitem a qui li facilitarem. Suposo que és una manera indirecta de fer el que aquest persona voldria fer. És una manera de nadar i guardar la roba (fotre a un, sense que esquitxi -de moment- a un altre). Sigui com sigui, el que es fa amb bona intenció (vull dir dir-li a un possible afectat), no pot ser censurable.
Demà també serà un dia gloriós. Després de la jornada laboral, tinc festival. He quedat amb uns amics amb els que fa temps que no compartim estones de franca diversió. Demà és una ocasió perfecta per reunir-nos i gaudir d'aquelles estones que seran les que recordarem passats uns anys. Penso que podem riure molt. Riure és alimentar l'ànima, és protegir-nos contra el virus de la mediocritat, de la incompetència, de la gilipollada, de les coses incomprensibles i d'allò que ens provoca indignació.
Demà al vespre (o no) ja us explicaré com ha anat.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

CANSAT PERÒ SATISFET

Fa ????? hores que no descanso. És igual. Què em pot passar? Que casqui? I? Tot plegat, un dia o altre ha de passar. Avui ha sigut un dia contradictori. He vist, una vegada més, les misèries humanes portades a l'extrem més ridícul i, d'altra banda, he pogut conversar del bé, del mal i de feina amb un amic. M'encanta quan, en cinc minuts, les persones que tenen les coses clares, poden explicar-te què volen, com ho volen i quan ho volen. És un plaer treballar així! 
No sé si és per aquesta obsessió -això diuen alguns- que tinc per l'ordre, que m'encanten les coses com han de ser, planeres, sense complicacions, sense haver de pensar constantment en la segona intenció de cadascuna de les coses que em passen o em diuen. Ja tinc prou marrons i problemes com per estar complicant-me la vida. la meva vida és fàcil, força fàcil. Si jo volgués que no fos fàcil, no hauria canviar de feina.
Avui semblo el "noi de la pedra" de la imatge que il·lustra aquest post. Tota la nit d'esforç -plaent, això sí- i l'acumulació d'esforços d'aquests darrers dies fan que avui estigui completament derrotat. Tinc unes ganes boges d'agafar un llit (per dormir). D'altra banda, he d'intentar fer coses que tinc pendents. Potser ja he arribat a aquell punt de col·lapse que marca, delimita i separa la situació ideal del desastre. No tinc cap intenció de deixar de banda allò que tanta satisfacció em provoca i que m'impulsa a continuar endavant. Ara ja tinc un nou objectiu, un nou repte. No em durarà ni dos dies -ja no són com abans, ho sé- però serà divertit veure com actua i com purga la seva culpa. 
Avui, mentre estava amb el cos present i la ment absent, he pensat en un nou argument. Imagineu-vos que arriba a les vostres mans una cosa que pot ensorrar -professional i familiarment- a algú. Fins ara -tampoc fa tant- ho amagueu per amistat i per caritat cristiana. De sobte, canvien les tornes i allò que era caritat cristiana es torna malèfica revenja. Allò que havia d'esdevenir un secret -per protecció-, esdevé el motiu d'escarni públic d'aquell que no ha sabut mantenir el que tenia. Sí, ja ho sé, aquest és un tema molt reiterat a la història de la literatura, però a mi em ve de gust fer una nova versió de l'amor-odi en estat pur.
Demà tinc un cafè pagat i una conversa -intel·ligent i divertida- garantida. Són aquelles coses que et venen de gust, que fan que la vida tingui un altre color. Aquests darrers dies pateixo per la reacció d'algú. Pateixo pel seu sofriment, per la seva pena en saber una veritat. A vegades, algú ens fa assabentar-nos de veritats que podem -o volem, per un sentit de la responsabilitat que esperem sigui correspost- mantenir ocultes. Són coses que poden excitar a algú, sense haver de prendre cafè. Satisfacció, molta satisfacció!!!
Vaig a menjar alguna cosa -fruita, per exemple- i a dormir. Ja fa moltes hores que estic despert i necessito que la ment descansi, al cos no li cal. 
Demà, una miqueta més.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

MATAR EL CAP DE SETMANA

El cap de setmana s'acaba. Poques hores de vida li queden i ja és hora de matar-lo definitivament. Demà continuarà el despropòsit i em tornaré a veure immers en la mediocritat més absoluta. Tornaran els nervis, les corre-cuites, les asfíxies -gratuïtes i injustificades- i la baba en quantitats ingents. Preocupar-me? Perquè? Per qui? Ave anormals, morituri te salutant. Qui no té res a perdre, no pot perdre res. És així de fàcil!
Aquesta nit -d'aquí una estona- reiniciaré una altra sessió de lolites -val més guanyar el temps amb elles que perdre'l amb algun anormal- que em recordaran una vegada més que la vida són quatre dies i ja n'hem viscut dos i mig. Això és guanyar-li la partida a la vida, la resta són bajanades. Veig la Niki també m'ha deixat un comentari en el post d'aquest matí. Bé, sempre et queden amics, sempre hi ha algú que et dóna un cop de mà -ja sigui física o anímicament- que et fa relativitzar la resta de cuites que ens assetgen constantment. Per sort, a ella no li cal -intentar- fer-me veure garses per perdius (potser ella ja se n'ha adonat que ja no tinc catorze anys).
Ara estic treballant en un nou relat -serà relatus interruptus- sobre l'assalt a un edifici. La entrada i la feina a fer a l'edifici és un tema solucionat. La sortida ofereix diverses possibilitats i he d'estudiar-ne la viabilitat de cadascuna. També cal mirar si es vol que sigui evident qui ha fet la feina o si es vol que quedi sense resoldre (en aquest cas, l'accés hauria de ser des d'un edifici contigu). Els personatges ja estan definits i tenen aquell punt de mediocritat que tan s'ha estès en la societat. Quan estan en el seu pis, estan totalment indefensos, confiats, sense esperar que ningú pugui -en menys de  80 segons, ho he cronometrat-, bloquejar tots els accessos menys un, entrar al pis, liquidar 14 elements i sortir. És com una dansa, com una dansa mortal. 
Ho deixo, m'he de preparar per les lolites. La meva dansa mortal començarà d'aquí a una estona....

CONDEMNAT A MORT.

Fa poca estona que he tornat a casa. La nit ha sigut esgotadora però plaent. Es veu que a les lolites els va agradar la salsa que els vaig preparar. Va valer la pena la visita a Barcelona per tal d'aconseguir els ingredients. Després de sopar, festa, festa i més festa... fins a l'esgotament. A les 5 i escaig hem quedat adormits. Ja res importava, ja ningú podia pertorbar la nostra felicitat.
Passades tres hores, m'he despertat. Elles encara dormien i no he volgut despertar-les. He estat una estona mirant-me-les. Quina pau! Els seus cossos nus es movien lentament, al ritme de la seva respiració tranquil·la i pausada. Intentava esbrinar quin seria el futur d'aquests dos meravellosos éssers humans, d'aquestes dues persones magnífiques, encara sense racons amagats. Ningú pot saber quin futur els espera, com serà la seva vida i la seva mort, ningú!
Sempre ens movem amb una incertesa permanent i constant: No saber quan s'acabarà tot plegat és el que en motiva a continuar, a reprimir-nos, a continuar suportant -i tolerant- coses infumables i que només ens provoquen el vòmit més profund. L'avantatja dels condemnats a mort  (legal o naturalment) és que ja res importa. Una estranya tranquil·litat fa fora de les seves ments el neguit d'aquesta permanent lluita contra els elements (i contra algun fill de puta -per sort, també anormal- que altre). Saber la data de caducitat dels cossos sempre és un punt de valor afegit a la iniciativa dels condemnats. Saber que el món s'acaba fa que ja no es reprimeixin -si és que alguna vegada s'ha fet- els pensaments i les opinions (què s'hi pot perdre????). Fins i tot és permès fotre-li quatre hòsties -amb tot el sentiment i la força possible, ja siguin físiques o morals- a aquell anormal que es passa la vida tocant els ous (potser algú pot fer allargar la vida per tal de fer-ho pagar??????). Una altra avantatja és que és possible -i saludable- riure de tot i de tots (francament, ha d'importar ben poc morir sent el més simpàtic o el més antipàtic del món). Tot, tot és permès. Només un motiu coarta les accions i reaccions humanes i és el temor a les seves conseqüències. Quan ja ets sabedor que ja no queda vida (suficient) per pagar per les teves culpes, ja no cal reprimir res per temor a res ni a ningú. 
Sempre ho he dit: Quan arribi el meu moment, vull acabar matxihembrat a una dona espatarrant i amb el meu darrer alè fer-li evident -mitjançant un crit (sospir o gemec) de plaer- que ha aconseguit que morís feliç, summament feliç...

dissabte, 2 d’octubre del 2010

COMPRES, ESQUÍ I NÈURES DIVERSES

Aquest matí he fet una de les coses que més m'agrada fer un dissabte al matí: He baixat a Barcelona -a les 7 del matí ja estava a Plaça Catalunya- i he anat al Mercat de Sant Josep (La Boqueria) a comprar una mica.
La excursió és maca, molt maca. Quan baixes a l'estació de Plaça Catalunya -ja sigui amb Metro, FFGG o RENFE- has de fer dues coses: Vigilar la cartera i no sorprendre't de res. He baixat Rambla avall, caminant, veient l'espectacle de la vida -és a dir: putes subsaharianes de retirada, borratxos, homeless i tot tipus de fauna- i les misèries d'aquesta mateixa vida.
En arribar al mercat -sempre m'agrada anar-hi d'hora i veure com paren- he pogut gaudir de la dansa fantàstica dels venedors i dels seus proveïdors. He comprat un parell de coses -productes especialitzats que no pots trobar en qualsevol lloc- per preparar aquesta un plat que no provo des de fa anys i que em ve molt de gust rememorar. Sempre és agradable compartir amb dues "lolites" les habilitats culinàries que m'adornen. Avui el sopar -i ressopó- el preparo jo, a casa d'una d'elles. Avui toca "descans del guerrer".
D'altra banda, al gener tinc prevista -com cada any- una setmana d'esquí. Si alguna s'apunta, serà benvinguda la seva proposta. Ben bé, tampoc és una setmana -tinc un parell de dies compromesos amb uns amics-, però tres o quatre dies d'esquiada els puc garantir.
Nèures? Moltes i molt bones. De tots colors i de gran varietat. És el que hi ha, però la vida continua i he d'anar acabant. Ara tinc que anar a casa les lolites. Un altre dia ja acabaré menys precipitadament...

L'ÚLTIM SAMURAI

"De rodillas, ante mí, es como te gusta a tí. De rodillas, por detrás, es como te gusta más" 
De la cançó "No es extraño que tu estés loca por mí" (Burning)

Entre ahir al vespre i avui a la tarda, he vist dues pel·lícules que sempre m'han agradat molt. Una és de la terra i es diu "Susanna", feta per l'Àlex Casanovas i la Eva Santolària. Ahir, a la nit, la van fer a BTV. Magnífica la Eva!!! El seu cos menut i esvelt -ratllant l'anorèxia, no desitjada- em transporta a altres temps. Aquells pits proporcionats i erectes em fan recordar uns altres que vaig gaudir -acariciar, besar, llepar...- d'una manera fugaç però inoblidable.
Avui m'han tornat a regalar l'esperit amb "L'Últim Samurai", magnífica pel·lícula que ja he comentat en aquest espai i que no em cansaré de vanagloriar fins a la sacietat. No, no m'importa que estigui feta pel Tom Cruise. Podria estar feta per un actor completament desconegut -com és el cas del que fa el paper de senyor Samurai- i la pel·lícula m'encantaria igualment. És l'esperit, el sentiment, el precepte moral el que em desperta la lívid.
Aquells que segueixen aquest bloc d'una manera -més o menys- constant, ja saben quines són les coses que em fan trempar i quines idees tinc sobre la dignitat, la vida i la mort i tot plegat. La frase del principi del post -extreta d'una cançó de Burning- no és casual o fútil. N'hi ha que es passen el dia menjant-li allò que penja a qualsevol que estigui una mil·lèsima més amunt de l'escala -social, laboral, etc- o posant el "point noir" per tal de proporcionar gust i plaer a aquest "superior" i referent. Com diu un amic meu (perdoneu la cruesa de la frase), "No en tenen prou amb menjar-la, a més, s'ho traguen tot". 
Jo sempre he defensat que no importa quant es viu. El més important és com es viu. Realment, val la pena posar el cul i viure permanentment babejant per quatre durets més? No, jo crec que no. N'hi ha que creuen que sí. Bé, jo ho respecto (també em produeix hilaritat i molta pena, també és cert)... No, no ho respecto. Em provoca nàusees, fàstic, ho trobo denigrant i vergonyós, fa que perdi el respecte com a ésser vivent -a més d'humà- i penso que podria fer-se un favor, desaparèixer i estalviar a la resta de la  humanitat tan lamentable espectacle.
Sempre he tingut molt clar com estic disposat a viure i en quin moment seré capaç de posar fi a tot plegat. Ho sento, la vida sense dignitat no és vida. Pot ser una altra cosa, una semi-esclavitud voluntària o temerosa -covarda, patètica i ridícula-, una mentida creguda o una realitat surrealista. Pot ser una manera d'arrossegar-se pel món, una manera de convertir-se en una ombra vergonyosa que tothom vol ocultar de la llum del sol. 
A vegades, en veure aquests comportaments, em vénen ganes de tirar-los un sabre al davant i dir-los: "Estalvieu a la humanitat el lamentable i denigrant espectacle vital que oferiu". El problema és què, atès que ja no tenen cap mena de dignitat, intentarien utilitzar el sabre en contra meu i no per acabar d'una manera digna amb les seves patètiques vides. Malgrat tot, crec que he de passar de la emprenyada i la indignació, a l'escarni i la hilaritat bufa. Fer evidents cadascun dels fet -coses objectives, no simples comentaris u opinions- que conformen l'univers de subordinació rèptil -i rastrera- d'aquests individus. Aquest és el camí: Fer que els esdeveniments s'aliïn amb un mateix, fer que maleeixin el dia en el que van néixer (o el moment en el que varen decidir perdre la dignitat). El problema és què, en el seu declivi de genuflexió constant, es pensen que tothom ha d'adoptar -seguint-los la veta- la mateixa actitud mesella i complaent. No, qui vulgui posar el cul, que el posi solet. Qui vulgui passar-se el dia besant per on ha de trepitjar un altre, que ho faci ell. El més curiós és comprovar que -suposo que per alliberar-se d'aquest punt de vergonya o per legitimar (per acció grupal, compartida i solidaria) la seva indignitat- no saben entendre que no tothom està disposat a perdre la dignitat per no res o per "simpatia" o "solidaritat". 
Tots aquest preceptes són els que es deriven dels preceptes primigenis que podem trobar a "L'últim Samurai", magnífic exponent d'un estil de vida dur, però digne (sabeu el que vull dir????). 

divendres, 1 d’octubre del 2010

EL PREU

Malgrat el que pugui dir la publicitat d'una famosa targeta de crèdit, tot té un preu. La contraprestació pot ser que no sigui en metal·lic, ni en res tangible. Moltes vegades el valor d'aquest preu és major si no podem quantificar-lo una manera numèrica o quantitativa.
Feia dies que no podia -sí, de veritat, podia- escriure una mica en aquest espai. Les moltes obligacions -jurat d'un concurs literari, coses diverses que m'han sorgit en el nivell personal i una mania creixent per fer feines a casa- han fet que no pogués fer-me ressò de totes les coses que han passat la darrera setmana.
El cap de setmana passat va ser un perllongament plaent de les feines a la casa de la muntanya. Combinava la feina manual amb la lectura dels originals del concurs literari. La meva reentré al món laboral va marcar-la un aquelarre surrealista, mentider i en el que haurien de ser obligatòries unes palanganes per anar vomitant a mida que els arguments surrealistes van aflorant en una atmosfera llefiscosa i viciada d'amors i odis evidents i portats a extrems ridículs.
De la vaga no en vull fer una gran i extensa referència. No, no vaig fer vaga! Podria estar d'acord amb els motius que inspiren la vaga. Mai podré estar d'acord amb qui la convoca: Uns vividors subvencionats, més preocupats en la supervivència del seu estatus que en la defensa d'allò que proclamen. Encara em sembla més patètic el paper dels "piquets informatius". Una causa racional necessita obligar als altres per triomfar? La vaga és voluntària o el simple caprici d'uns quants estès per obligació a la resta de la població? Quanta gent va fer vaga de forma voluntària i quanta de forma obligada? No hem perdut tots plegats una mica el nord? La meva repulsa més absoluta als actes vandàlics que van acompanyar la jornada de vaga.
Un comentari em preguntava què s'amaga darrera de tanta activitat. Moltes coses, s'amaguen moltes coses: Ganes de fer coses, desgana per fer altres coses,  la descoberta de que no hi ha res millor que treballar per a un mateix, la descoberta d'una traïció (amb el seu preu, és clar) i moltes ganes de fer tot allò que la meva dedicació a altres coses, m'havia impedit fer. No sé quin altre motiu podria tenir per intentar exprimir la vida al màxim, allunyant-me d'aquells que et venen a la més mínima oportunitat, d'aquells que et mostren una desconfiança absoluta, d'aquells que es creuen que no els has vist a venir des de fa molta estona.
Aquest matí parlava amb una persona per la que sento una estimació sincera -que ningú (algun/a fill/a de puta malintencionat/da) vulgui confondre-ho amb algun altre tipus de sentiment- dels cops que ens dóna la vida i de la manera de fer-nos immunes davant dels abusos d'aquells que diuen estimar-nos, ser els nostres amics o d'aquells que -pretesament- ens han d'ajudar-nos a recórrer el canviant -i dur- camí de la vida. No, ja fa temps que no crec en "amics circumstancials". A mig matí hauria pogut aplicar-me els consells que, de forma benintencionada, havia donat a aquesta persona. He sentit en la meva carn el tall profund, dolorós -i que mai cicatritza, ni volent- de la traïció. Bé, molt bé!! 
Normalment, els traïdors sempre tenen el mateix perfil: gent sense caràcter, sense valor per afrontar les coses de cara -ni de fer-les ni de dir-les-, sempre dependents -per manca de personalitat- d'algun referent amb el que es confonen de forma mimètica, incapaços de fer prevaler les seves tesis per raonament, han d'anar serpentejant per les obscures clavegueres de l'engany,  de la "llepositat", de la baba continua, de la genuflexió constant, d'arrossegar-se permanentment com a únic mèrit visible. 
Ja torna a ser divendres -beneït divendres a la tarda- i el cap de setmana promet. La meva batalla contra l'òxid -la preparació d'un proper hivern- encara està en els seus inicis. Només queda un mes per arribar al novembre i tinc moltes ganes d'iniciar una nova activitat que ha d'emplenar les hores d'hivern a casa, prop del foc. Ara que començo a "dedicar-me a les meves coses" i a donar satisfacció a aquells que volen fer-ho tot de tothom, veig clar el que em deia algú -amb molt bon criteri- fa uns dies i és que tot és efímer, tot és canviant i tot es susceptible d'empitjorar (més, si estàs rodejat d'anormals). He d'aprendre molt per fer meu aquest "perfil correcte" que alguns consideren el millor. Bé, serà així, sense concessions, sense treva!!!
Ho deixo, encara he de passar dos microrelats que he escrit aquesta tarda. En altres temps, m'hauria dedicat a altres coses. Demà, segurament, més.