dimarts, 29 de juny del 2010

L'ESCÀS VALOR DE LA PARAULA

Potser m'estic fent vell, potser el món ha canviat i ara l'engany -el contuberni-  és el que més es valora. Des de petit, sempre m'han ensenyat que la paraula donada era tant o més important que la pròpia signatura. La paraula -la promesa- té molts més elements que el simple tracte escrit. Té un element moral, humà i personal. 
Quan algú m'afirma que les condicions d'un tracte són unes i no altres, espero que sigui així. Per mi, que l'altra part trenqui o no sigui fidel als termes establerts en un pacte, em legitimen a anular immediatament i per sempre el pacte. No cal discutir, les coses són com són. En aquests assumptes no hi ha mitges tintes ni hi tenen cabuda les explicacions dels venedors de bíblies. Arriba un moment en el que els copets a l'esquena ja no serveixen de res (l'esquena ja té una durícia d'haver rebut tants copets).
De tant en tant està bé posar les coses al seu lloc. Aguantar massa temps les continues vexacions d'aquells que s'aprofiten -només són qui són quan les coses han sortit bé- del tarannà predisposat i col·laborador del proïsme, esdevé insuportable i moralment denigrant. Hi ha un moment en el que és necessari que tothom s'adoni del que pot perdre per abús. Marcar el territori i delimitar quines són les responsabilitats de cadascú, sempre és beneficiós. La vida és molt fàcil. No cal que ningú vulgui fer el que ha de fer un altre. Només cal que faci el que li correspon fer. Ficar-se en terrenys aliens sempre és perillós -més si no és té ni el caràcter ni els coneixements suficients- i pot esdevenir un espectacle lamentable que posi en evidència, una vegada més -i van....- la incompetència, la por, la manca de caràcter i aquesta mania de viure a l'esquena dels altres interferint constantment en les seves vides.
Bé, demà potser tocarà parlar de l'Estatut. O era avui? Ufff!!! Ja no sé ni de quin tema parlo cada dia...

diumenge, 27 de juny del 2010

FE DE VIDA (O ALGUNA COSA AIXÍ)

Estic viu!!!! Sí, no patiu, encara no he decidit acabar amb tot i amb tots (almenys voluntàriament). Tinc "mono" de post, no ho puc negar. Des del dimecres no escric res i ja començava a tenir aquella sensació rara de tenir moltes coses per dir i poc temps per dir-les. Motiu d'aquesta absència voluntària -o no-: fàcil, m'he passat quatre dies imbuït pel trepant, el martell, la llima, el tornavís i tot d'eines maquiavèl·liques que m'han fet suar la cansalada amunt i avall de l'escala. 
Ha començat el bon temps i -viure en una casa té aquestes coses- ha començat paral·lelament la temporada de bricolatge compulsiu. Repassar la pintura de la  façana,  de les reixes, desmuntar i netejar els fanals del pati, etc. són un ritual que s'esdevé desprès de la revetlla de Sant Joan. Inexorablement, cada any, toca fer aquest exercici que -si voleu que sigui sincer- no em desagrada. Com ja he comentat en algun altre post, l'avantatja de fer aquestes tasques és que són solitàries i mecàniques. No cal tenir una especial activitat cerebral -ni neuronal- mentre pintes. En aquests moments de feina física pots aprofitar per tal de pensar en altres coses i repassar mentalment la successió d'esdeveniments que s'han de produir en un futur immediat i intentar estar preparat. Només un posaré un petit exemple: demà tindré un "pollo". No em pregunteu com ho sé; ho sé i punt (algú hi ha posat tots els elements necessaris, amb aquella "habilitat" que caracteritza aquesta persona, i només era una qüestió de temps). Doncs bé, ja tinc preparada la solució, la rèplica i la contrarèplica. Hores i hores amb un pinzell a la mà donen per pensar en això i en molt més.
Vull fer esment d'un fet luctuós que va esdevenir el vespre de la revetlla de Sant Joan. Vagi per endavant que totes les morts són doloroses i mereixen respecte, però no em puc estar de fer unes reflexions sobre un tema que ja he tractat en diversos posts, crec que inclús en el que precedeix a aquest.
Tant hem abdicat i fet delació del nostre instint natural d'autoprotecció que necessitem que ens diguin per on podem passar o que inclús ens obliguin a passar per llocs segurs? Ja no som capaços de reconèixer el perill, de ser cauts i respectuosos amb les situacions perilloses i d'utilitzar aquells mitjans que es posen al nostre abast -passos subterranis, amb un cost elevat de construcció que paguem entre tots- per no tenir que afrontar el perill? Necessitem que el "pare Estat i la mare Administració" ens agafi permanentment de la maneta i ens faci respectar les normes? On està la nostra maduresa com a individus amb capacitat de discerniment i de reconeixement del que està bé i del que està malament?
Trobo patètica tota aquesta situació del malaurat atropellament d'aquell grup de persones per un tren. La trobo patètica per molts motius: per les declaracions a destemps i dient autèntiques bajanades, per aquesta obsessió malaltissa per no dir que les víctimes són les que van temptat la sort -tenint l'alternativa de passar per un lloc segur- i van perdre (quan es juga amb foc, sempre et pots cremar) i per l'espectacle mediàtic que s'ha muntat entorn d'aquest fet en el que es qüestiona un sistema que fan servir milions d'usuaris sense cap conseqüència (segurament per un motiu: no es juguen la vida i no la perden).
Hi ha un punt que també vull esmentar i que em sembla molt important. Sabem alguna cosa de l'estat anímic del maquinista del tren? Vull dir aquell senyor que anava legítimament per una via, fent la seva feina i a una velocitat permesa. Vull dir aquella persona que va veure com -sense poder-hi fer res- llevava la vida a una dotzena de persones -imprudents- i que va trigar 800 metres a poder parar el tren, per efectes de la inèrcia d'aquest mostre de ferro que conduïa. Crec que se li ha d'agrair a aquesta persona que tingués la sang freda de frenar el tren sense posar en perill el passatge que -sense ser uns imprudents- tenia sota la seva responsabilitat. 
Ho deixo, vaig a fer-me unes caipirinhes sota la prunera. Aquests dies he suat molt i ara m'he relaxat amb una dutxa. Em sento net i fresquet. Només una -bé, dues... o tres...o.....- caipirinhes ben fresquetes, esperant la fresca del capvespre i pensat en tot allò que, per ridícul i surrealista, no caldria ni pensar-hi.

dimecres, 23 de juny del 2010

REVETLLA (I QUÈ?)

La revetlla de Sant Joan mai ha sigut una de les festes de la meva devoció. Tampoc Nadal, Cap d'any.... Sóc al·lèrgic a totes les cel·lebracions compulsives, massives i programades.
Em nego a pagar el doble per la meitat, a ser mal servit en mig d'una voràgine de gent, a fer el que fa la resta del món d'una manera mecànica. Quan tinc ganes de festa, ja m'organitzo i en faig una. 
Avui, aliens a la crisi de la que s'omplen la boca, molts sortiran a gastar-se el que tenen i el que no tenen. Compraran petards -traducció: diners convertits en fum i soroll-, faran un dispendi addicional per tal de fer-se veure, per negar que van amb una ala penjant -aquest discurs ja el continuaran passada la ressaca- i contribuiran una vegada més a l'ambient de panes et circenses que ens rodeja, expressió màxima consagrada en el mundial de futbol.
La propera matinada vindrà la segona part: algunes amputacions de dits -conseqüència d'aquesta inconsciència que embarga el remat-, algun accident de trànsit -més inconsciència- i un "dia després" que obrirà els ulls a tothom i els ressituarà en el lloc real que els correspon. El punt àlgid d'aquesta ressituació sempre s'esdevé al mes de setembre. És aquell moment en el què s'ha fet el gran dispendi per la revetlla, s'ha demanat un crèdit per anar de vacances i -sempre arriba el moment de la realitat-, de sobte, es troben sense ni cinc, devent diners al banc i amb una llista interminable de llibres i material per comprar als nens. Llavors és el moment de les llàgrimes, de les queixes sobre la carestia dels llibres, de que es paguin aquests llibres amb els diners dels impostos de tots. Ningú es recorda dels diners dilapidats miserablement en coses supèrflues i etèries.
És l'Estat del benestar, del "pare Estat", que corregeix les bogeries i la manca de responsabilitat dels seus ciutadans. Potser és hora que cadascú es faci una composició de quines són les seves possibilitats i no esperi que ningú ni cap institució li solucioni els problemes que ell mateix ha creat. Sé que estic parlant d'una utopia -quants vots perdria el partit polític que apel·lés a la responsabilitat personal!!!-, però sempre em queda el recurs de la protesta en veure que m'espolien el meu sou per continuar mantenint vividors. Queda dit...

PS: Avui he fet aquest post com podia haver escrit sobre el cicle reproductiu de la llama escopidora de la serralada andina. Bé, potser demà m'animo i ho faig...

dimarts, 22 de juny del 2010

SANTS BARONS

Paulí de Nola o Meropi Ponci Anici Paulí (Meropius Pontius Anicius Paulinus o Paulinus Nolanus, Paulinos (Παυλι̂νος). 22 de juny.
Va rebre el baptisme a Bordeus i va renunciar a la dignitat consular, era de família rica però és feu pobre i humil per Crist. Es trasllada a Nola, Itàlia, prop del sepulcre de Sant Félix, prevere, per tal de seguir el exemple de la seva conducta, va practicar una vida ascètica amb la seva dona i els seus companys. Ordenat bisbe (431) es distingí per la seva erudició i santedat, per acollir els peregrins i per ajudar els desvalguts.
Va morir a Nola el 22 de juny després d’haver estat bisbe d’aquesta localitat durant 22 anys. Fou prefecte i governador romà durant els trenta primers anys de la seva vida. Havia nascut a Bordeus fill d’una família patrícia (353). Va estar casat i el seu fill únic va morir molt aviat. Ell i la seva esposa, de acord mutu, van viure en castedat per dedicar-se al Regne de Déu. Va tenir contactes amb Sant  Martí de Tours, Sant Agustí, Sant Jeroni i Sant Ambròs de Milà. Segons la tradició ordenat prevere a Barcelona.
D’aquest bisbe, escollit a Nola per aclamació, es conserven, entre altres escrits, dos cites manuscrites que justifiquen la seva inclusió entre els cristians a imitar: “si tot procedeix de Déu i Déu és bo, necessàriament tot el que Déu ha fet és bo” diu en la carta 16 del seu epistolari. En una altra de les seves cartes, respecte al despreniment, diu:” l’atleta no venç pas al despullar-se per començar la lluita, si no que ho fa sols després de haver lluitat be, així és quan mereix la corona”: per que el despreniment és l’inicií de la santedat, no pas la meta.
Què voleu us us digui? Avui m'ha donat per aquí. Semblo el Salvador Alsius fent una petita glosa del Sant del dia. M'ha sobtat això de que aquest Sant estigués casat i que hagués tingut un fill. Fins i tot va arribar a bisbe. Bé, suposo que aquells temps eren bastant diferents dels actuals.
També em crida l'atenció que no el van fer Sant per haver estat torturat ni per haver-lo escaldat amb oli bullent. Només la seva renúncia, el seu sacrifici personal i el seu despreniment el van portar a la santedat. Bon exemple a seguir, sens dubte, malgrat avui en dia siguin uns altres els valors més apreciats i populars. 
No esperar -en alguns casos cal esperar assegut- cap tipus de compensació pels sacrificis és el que marca l'excel·lència dels sants barons. La paciència també és una de les virtuts més valorades en el tema de l'ascens als altars. Es veu que d'això en sabia un grapat un tal Job. Era capaç d'aguantar allò que era inaguantable amb el millor dels seus somriures. És el permanent dilema entre l'home pacient, sacrificat i turmentat per la càrrega del seu compromís, enfrontat al vividor i feliç irresponsable. 
Bé, ho deixo. Avui tinc responsabilitats que he d'atendre -i que em ve de gust fer-ho- i no vull privar-me de la companyia d'algú que, fins i tot en els pitjors moments, sempre ha estat al meu costat. Ara jo vull estar al seu costat. Avui amb més motiu que mai...

dilluns, 21 de juny del 2010

RUTINES MENSUALS

Cada mes la mateixa rutina, la mateixa paranoia, el mateix tràngol. Hi ha un dia al mes que, entre trucada i trucada, el dedico a les meves coses. Tampoc espero gaires novetats respecte del mes anterior, però sempre queda la possibilitat que em sorprenguin i pugui tirar la casa per la finestra d'una vegada. 
La seqüència és aquesta: Llevar-me d'hora, baixar de la muntanya, anar a la cita -ja concertada- amb el metge, veure que res ha canviat, cagar-me en tot, passar pel banc i veure el somriure hipòcrita del director i aguantar les seves genuflexions -algun dia li diré que no calen- carregades d'un servilisme interessat, tornada a casa i explicada de història inversemblant sobre el sexe dels àngels. A vegades, reblo el clau i passo per l'altre banc. Llavors les genuflexions ja són espectaculars, més si està a punt de vèncer algun dels dipòsits. 
És del tot lamentable veure genuflexions i corredisses fins i tot quan tinc un dia de descans! Bé, suposo que la vida té aquestes coses: D'una banda et confirmen que el mon s'acaba i de l'altra voldrien tenir-te lligat -no fos cas que canviessis de banc- fins d'aquí dos mil anys. A vegades sóc una mica dolent i els segueixo la veta. A un li dic quan apenat estic de tota aquesta situació i com n'estic de compungit per veure que el món s'acaba (si sabés els festivals que em munto, fliparia), d'altra banda, faig apologia de les bones costums i interpreto el paper del client perdonavides. En el fons, penso que és el que esperen i el que volen veure i sentir. No puc pas decepcionar-los!!!
Avui ha sigut esperpèntic i surrealista. En els dos llocs de culte mensual m'han fet -i he fet- la mateixa pregunta: Quant de temps pot durar això? Resposta 1 (metge): Fins que el cos aguanti. Increïble però cert!!! Aquest és el compendi de 8 anys de carrera més especialització, MIR i no sé quants màsters, simpòsiums, congressos i mandangues vàries. Resposta 2 (banc): Fins que la situació millori. Val xaval!!! Quanta creativitat econòmic-financera!!! Quin guru de les finances!!! Un futur ministre d'economia, sens dubte. 
Indefinició, això és el que trobo miri cap on miri. Per quin estrany motiu mai trobo una resposta clara i contundent per part d'aquells que s'autoproclamen "especialistes" en matèries molt concretes. Es poden equivocar -com tothom- però, almenys, que facin l'intent de dir blanc o negre, mascle o femella. Que no es limitin a dir aquella frase apresa, sense cap sentit, obvia i que provoca més angoixa que tranquil·litat a qui l'escolta.
Bé, vaig a fer una mica de migdiada, no fos que m'acabés angoixant i comencés a donar lamentables espectacles. Això ho reservo als professionals de l'angoixa i l'asfixia, aquells que no han d'aguantar les lletanies mensuals d'un metge i d'un banquer que coincideixen en una cosa: no saben concretar mai res...
Després de la migdiada, potser, més...o no, mai se sap!

diumenge, 20 de juny del 2010

RETRATAR-SE L'ÀNIMA

Si fos possible retratar-me l'ànima, la imatge que es veuria a la fotografia seria molt semblant a aquest. Calma, equilibri, serenor... Sí, ja ho sé, durarà dos dies. Però no crec que saber això sigui cap obstacle per poder gaudir d'aquestes darreres hores de tranquil·litat. 
Molta "culpa" d'això ho té una conversa que ahir a la nit vaig mantenir i que va durar fins a les dues de la matinada. Quatre hores delicioses, en les que vaig poder comprovar -una vegada més- que conversar és una de les millors teràpies antiestrès del món. Una conversa pausada, sincera i agradable ajuda a deixar-te anar i a comprendre una mica més com n'és de fàcil -i, alhora, summament complicat- viure una vida relaxada i plaent. En tot cas, no puc fer altra cosa que reconèixer com n'ha estat de beneficiosa aquesta conversa.
Aquesta tarda ha sigut força productiva i alhora relaxant. He acabat un parell de projectes que tenia entre mans des de feia temps i que ja començaven a ser ferms candidats a la foguera de Sant Joan. He pogut desencallar-los. Un parell d'idees que vaig treure d'ahir al vespre m'han ajudat a acabar de tancar dues històries. 
Demà torno a la voràgine. El ritual mensual esdevindrà una altra vegada: metge, banc, xorrades vàries. És així i no hi puc fer res més. Ara toca deixar-ho, per avui ja he escrit prou. Demà més, molt més....

VENT!!!!!

Si ahir Deu Nostre Senyor plorava veient en què.s'havia convertit allò que ell va pensar que seria pur, avui ha decidit fer neteja i ha deslliurat la força del vent per esborrar de la faç de la terra i de la nostra societat corrupta tot allò dèbil i podrit que no sigui capaç d'aguantar la seva embranzida.
Avui, malgrat ahir no em vaig ficar al llit fins a dos quarts de tres, m'he llevat d'hora -a les sis de matí- i he anat a passejar  tot rumiant sobre totes les coses que vull que canviïn. El vent sembla que m'ha aclarit les idees i ja tinc vàries coses decidides.He patit per morir esclafat per un arbre -no és la manera més honorable de morir-, però la passejada ha sigut força reveladora. He de donar un tomb a tot plegat, començar a relativitzar les coses i reorganitzar les meves prioritats. 
Quan he baixat a comprar el diari, després de la passejada, m'han dit una cosa que m'ha deixat glaçat: una persona que coneixia prou bé, s'ha mort. Tenia 64 anys i estava a punt de jubilar-se. Les nostres darreres converses -era d'aquelles persones amb les que aprens molt de les seves converses- giraven al voltant de la seva nova vida un cop jubilat. Gran aficionat a la pesca i a buscar bolets, tenia pensaments d'aprofitar aquestes respectives temporades i passar l'hivern fora del poble. Volia viatjar amb la seva dona i gaudir de latituds més càlides en els freds hiverns d'aquí. Això també m'ha fet reflexionar sobre si cal esgotar-nos fins el final i no poder tenir uns anys de gaudi del nostre esforç previ.
Bé, ho deixo, vaig a llegir el diari mentre esmorzo uns humils -però meravellosos-ous ferrats amb cansalada virada al pebre (allò que els moderns, tan savis ells, en diuen bacon). No hi faltaran unes bones llesques de pa rodó del de veritat. Au! Fins després...

dissabte, 19 de juny del 2010

ESTAR-SE A CASA

Fa un parell d'hores que he arribat, una vegada més, al meu refugi -un lloc que anomeno, amb la boca gran, casa meva- de la muntanya. ja he dit i reiterat que aquest és un dels pocs llocs en el que sóc feliç, autènticament feliç. M'esperen un parell de dies de soledat i moltes coses en les que pesar. Plou. La felicitat ja quasi bé és completa. Els dies de pluja són els que prefereixo. Tothom és a casa seva, ningú al carrer i la sensació protectora dels murs de pedra em proporcionen aquella tranquil·litat que darrerament tant em costa de trobar. 
Només he tingut temps d'arribar, obrir paravents, donar la llum, obrir l'aigua i ja ha començat a ploure. Al carrer fa fresca. És una fresca primaveral, de finals d'hivern, impròpia d'aquesta època de l'any. Ja m'està bé. Aquests dies només pretenc descansar, Fer allò que nomé puc fer quan estic sol, sense ningú que em distregui i distorsioni els meus pensaments. Aquests seran dies de llargues escriptures, de nits insomnes, de menjars a deshores, de efluvis etílics, de rampellades creatives. 
S'aproximen les vacances però tampoc tinc la necessitat de gaudir-ne gaires dies. Per sort o per desgràcia, amb pocs dies en tinc prou per recuperar l'equilibri, la calma, la serenitat i l'oremus. Per desgràcia, les decisions alienes, irreflexives, producte de la por, de l'asfíxia, del ui,ui, ui, són les que no tarden en fer-me descentrar novament, víctima de la vergonya aliena que sento. Tots tenim una creu i la meva és aquesta.
El cel continua plorant sobre la terra com si la visió de tots nosaltres, de les nostres anades i vingudes, d'aquesta malaltissa obsessió que tenim per complicar-nos la vida, fos el preàmbul del principi del fi. El sentiment premonitori del cel fa que ens bany en llàgrimes, mentre ens expressa el seu condol per l'esdevenidor mitjançant la negror que acompanya la pluja.
D'aquí una estona, potser més. Ara vaig a gaudir del meravellós espectacle de la pluja, que sembla esdevenir un diluvi per moments, mentre cauteritzo les ferides interiors amb alguna beguda esperitosa.

4000 !!!!

Sí, ja són 4000 visites. 4000 mirades a un bloc humil, sense cap altra pretensió que passar l'estona i fer provatures del que després es convertiran en relats (o microrelats, o hiperbreus). També és la vàlvula d'escapament per explicar quatre vivències personals, íntimes i surrealistes, incardinades en un món encara més surrealista.
Quan vaig decidir fer públics els meus escrits, les meves cuites i alegries, mai hauria pensat que podrien despertar la curiositat de tanta gent. Durant tot aquest temps he anat canviant de tarannà, de prioritats, de preferències, de sensacions... Només una cosa ha continuat impertorbable des del primer dia: les meves ganes d'acudir -quasi bé cada dia- a aquest escenari del món des del que he regurgitat tot allò que portava al pap. Algunes vegades he aconseguit fer algun escrit meritori, literàriament parlant -està malament que ho digui jo, ja ho sé- i d'altres només he aconseguit fer evidents a la resta de la humanitat els meus estats d'ànim.
En tot cas, continuaré donant-vos la vara -espero que durant molt de temps- des d'aquest bloc i -ara ja quasi bé ja el tinc acabat- des del nou bloc.
Moltes gràcies a tots!!!!!
Gràcies, gràcies a tots per llegir aquestes boutades -algunes sense cap sentit aparent-, que formen part del meu microcosmos. Agraeixo especialment tots els comentaris -agradables i desagradables- que fan viure aquest bloc i que donen una empremta única i especial a cadascun dels posts. L'estoneta que dedico cada dia a escriure i a contestar els comentaris és, sens dubte, la més plaent i satisfactòria. És aquesta estoneta la que em dóna forces per continuar endavant, per obviar tot allò que cal ser obviat per innecessari, prescindible i superflu. 
Aquestes són algunes de les satisfaccions terrenals que esdevendrien incompletes al paradís promès...  

divendres, 18 de juny del 2010

EL PRINCIPI DE PETER

Aquesta tarda llegia un llibre escrit l'any 1969 pel Laurence J. Peter "The Peter Principle". Un dels preceptes d'aquesta obra m'ha costat ben poc d'identificar-lo: En una empresa, entitat o organització, les persones que fan bé la seva feina són promocionades a llocs de major responsabilitat una i una altra vegada, fins que assoleixen el seu nivell d'incompetència.
Bé, si i no. Reconec que aquesta paradoxa és freqüent. Amb això podríem justificar la concentració de "ments privilegiades" en certs nivells de les organitzacions. D'altra banda, també existeix un altre cas prou significatiu i és el de la "puntada cap a dalt". Aquesta estratègia de deslliurar-se d'algun element indesitjable també és freqüent. Consisteix en promocionar sistemàticament a aquells que es mostren incompetents en els llocs que ocupen a l'organigrama. Si els promocionen -normalment això va aparellat amb un augment de sou i una rebaixa de tasques- no es queixen. Els busquen un "forat" on no molestin massa, en el que la seva responsabilitat sigui limitada i des del que no puguin entorpir la tasca de la resta de membres de l'organització. 
Per ser francs -i resumint-, podem dir que la incompetència, en segons quins llocs, està molt ben retribuïda. D'una banda estan els que eren vàlids i han esdevingut rèmores. D'altra banda estan aquells que sempre han estat rèmores i que els ha servit per promocionar-se -amb un sentit negatiu, però beneficiós- a llocs que mai haurien imaginat aconseguir.
Després de llegir-me el capítol del llibre en el que s'esmentava aquest principi, he reflexionat i he intentat buscar paral·lelismes entre aquest precepte de 1969 i la societat actual. No, no seré jo qui digui en quins casos podeu comprovar aquest Principi de Peter i la meva versió lliure. Obriu un diari i aneu mirant personatge -us serà més evident en la secció de política- per personatge. Comenceu a preguntar-vos per quin motiu aquests grans economistes, advocats, etc. no han esdevingut grans especialistes en el seu camp i ho han deixat tot per la vida pública. Esperit de servei a la societat? Permeteu-me que em faci un fart de riure (amb un riure desaforat). Jo diria que és un "esperit medrador i enriquidor" evident. Repasseu un per un tots els grans dirigents de la nostra política i intenteu encabir-los en algun lloc directiu en una empresa privada -em refereixo a un lloc directiu de veritat- i veureu que durarien dos dies. 
Bé, vaig a continuar llegint aquest llibre. Per cert, avui us recomano una pel·lícula de TV1 (22.15 h, sense publicitat): Peligro inminente. Harrison Ford en estat pur.
Després, potser, més...

dijous, 17 de juny del 2010

DARRERS MOMENTS

Avui seré breu. Són els darrers moments del dia, aquells que aprofito per reflexionar sobre com he fet bé o malament les coses. Tots cometem errors -això és una veritat absoluta-, però també tenim encerts derivats de les nostres decisions. Aquest és un fet consubstancial a la condició humana i no hem de sentir-nos malament per fer allò que s'espera que fem o que fem de forma inevitable. Tots tenim un ying i un yang, una mica de doctor Jekyll i de mister Hyde, hores glorioses i moments patètics. No hem de renegar de cap d'aquestes circumstàncies. Totes són nostres, sense excepció.
Després d'un matí profitós, la tarda encara m'ha sorprès amb més satisfaccions. He tingut l'oportunitat de retrobar-me amb vells amics en la seva "cova". Sense saber-ho algú de la meva actual vida m'ha permès tenir una trobada amb aquells que sempre formaran part del meu passat -també present i futur, m'atreviria a dir- i he pogut gaudir una estona de la seva companyia i de la seva complicitat.
Una de les coses que més necessito són les "desconnexions" que, voluntàriament, faig de tant en tant. Aquests moments aliens a qualsevol pensament són els que necessito -cada cop amb més freqüència- per regenerar la meva matèria gris i continuar pensant en coses que no haurien de preocupar-me. Ho sento, no serveixo per delimitar de forma salvatge i definitiva allò que m'ha de ser aliè i el que no. 
Potser el cap de setmana serà un bon moment per replantejar tot allò que necessito replantejar-me. Ho intentaré i, el que és més difícil, intentaré ser conseqüent amb el resultat de la reorganització. 
Ho deixo, avui ja he dit que seria breu. No vull estendre'm sobre elucubracions mentals que només em reafirmen que el camí és el correcte. Només volia fer palès que avui ha sigut un gran dia. Un dia per gaudir-lo. Altres dies ja tocarà que siguin dies de fúria....

dimecres, 16 de juny del 2010

DESCANS EFÍMER

Tinc unes ganes boges de que arribi el cap de setmana. Aquest serà llarg i efímer alhora. No, encara no han aconseguit tornar-me boig. M'explico: llarg per la durada temporal i efímer per no poder allargar-lo sine die. Aquest matí -matinada, m'atreviria a dir- parlava amb unes persones dels plans de futur, de com gaudiríem de les nostres respectives jubilacions -en el improbable cas que algun dia ens permetin jubilar-nos- i de quina localització geogràfica seria l'adient per oblidar-nos del món sencer. 
Hi ha programes de TV que s'encarreguen de posar-nos les dents llargues i ens mostren paradisos inimaginables des d'aquesta voràgine que ens ha tocat viure. Uns comentaven el cas d'una urbanització a Sud-Àfrica. Jo comentava un petit paradís que ens van mostrar fa uns mesos -potser ja fa anys. Com corre el temps!- en aquell programa de TV3 que es deia Afers Exteriors. Recordo un bon home que vivia en unes illes d'un país centreamericà i que es dedicava en exclusiva -allunyat del món- a muntar festetes amb un veí a base de pescar llagostes i anar fent... Jo vull aquest futur! Recordo que deia que per una quantitat irrisòria podia viure com un marquès.
Anar a un país d'aquest té avantatges i desavantatges -tot s'ha de dir-, però jo m'ho miro com aquell que sap que s'ha de morir d'una cosa o d'una altra i que, per tant, val més gaudir tant com ens sigui permès. Jo aposto per aquesta illa centreamericana. Que s'ha de morir d'una malaltia per manca d'assistència? Doncs et mors i ja està! Al cap i a la fi, en aquest país nostre, també et pots morir en una sala d'espera. Agonitzar en un racó de món ha de tenir la recompensa dels dies, setmanes, mesos o anys que has gaudit de tot allò que vas somiar durant tots aquells anys que et vas anar deixant la pell, la salut i els nervis en cadascuna de les feines. 
Avui m'he passat el dia fent comptes de quan em sortiria viure cada any en un d'aquests paradisos, quants anys tinc d'esperança de vida i com distribuir el poc o molt capital que he anat fent durant tots els anys de sacrifici que porto a l'esquena. Tot plegat, tampoc m'espera ningú i, mort jo, tampoc quedarà res ni ningú de qui preocupar-me en la meva darrera hora. Aquest fet, algú podria interpretar-lo com trist, però a mi em suposa una gran tranquil·litat i una immensa sensació de llibertat.
Vaig a continuar pensant i buscant el lloc ideal. El lloc ha de ser de clima benigne, amb un baix nivell de vida pels autòctons (cosa que revaloritzaria el meu capital), amb una assistència mèdica acceptable i amb la possibilitat de fer petits descans de la solitud (és a dir, amb algun complex hoteler occidental a pocs quilòmetres). Bàsicament és una combinació de solitud voluntària amb la possibilitat de tenir festa sempre que ho vulgui. Només això...
Ho deixo, vaig a pensar en demà -amb tot el patetisme que això implica-, però amb la vista posada -en primer terme- en el cap de setmana, sense oblidar el futur en un paradís tropical.

dimarts, 15 de juny del 2010

ALBADA SAGNANT

Sempre havia tingut curiositat per saber com reaccionaria, com seria aquell moment tràgic i excels en el que tot s'acabaria. No sabia si seria una sorpresa, una cosa que ja feia temps que considerava inevitable o, pel contrari, encara tenia l'esperança de que s'oblidés de les afrontes sofertes. 
No, ell no oblidava mai. Podien passar els dies, les setmanes, els mesos, els anys... però ell ni oblidava ni perdonava! Ja només li quedava un motiu per continuar vivint després de tanta humiliació -d'altres ja faria temps que haurien acabat amb tot- i era flairar la seva sang, veure com exhalava el seu darrer sospir mentre clavava en ell aquella mirada que l'havia tornat boig. Només hi ha una cosa eterna -la mort- i no volia privar-la d'aconseguir l'eternitat, el més aviat possible.
Va llevar-se d'hora i va preparar tot el que necessitava d'una manera meticulosa i minuciosa -com feia ell totes les coses-, mentre recordava tots els moments feliços que els havien unit. Pel seu cervell van passar totes i cadascuna de les mirades, de les caigudes d'ulls, de les carícies i de les rialles que van compartir. Tot allò era el que feia més monstruosa la seva traïció. No era el gest i el moment concret el que més li cremava les entranyes, eren els temps previs els que l'havien confós i els que l'havien fet confiar. Aquesta era la magnitud de la tragèdia: l'engany. La resta no era important, no l'afectava en absolut. Era aquest intent -en part aconseguit- de fer-lo tornar humà i el aprofitar-se desprès d'aquesta condició i feblesa humana el més indignant. 
No s'ho va pensar més. Va col·locar-se tot l'equip sota una jaqueta lleugera -era de matinada i encara refrescava- i va sortir al carrer. Mirada perduda, sabedor que eren també les seves darreres hores i accions. Tant li feia! Què més podia demanar a part de veure com tot s'acabava? Res, no podia demanar res més...

Fragment de "Albada sagnant" un relat que estic escrivint sobre la violència de gènere (sens dubte execrable). Encara em queda molt, però crec que el publicaré sencer al nou bloc.

dilluns, 14 de juny del 2010

MATINADES CONVULSES, DIES FILOSÒFICS

Aquesta matinada passada ha estat frenètica. La preparació d'un nou bloc té el seu què. Que si la lletra, que si el fons, que si els colors, que si.... Una bogeria, una autèntica bogeria. Ah!, i no t'oblidis d'anar guardant tots els canvis. Quan fa una hora que intentes establir el tipus de lletra per cada títol, text, gadget, etc., t'oblides de guardar i venga! Ja pots tornar a començar. 
Bé, tampoc cal fer-ne un drama. Ja el tinc mig acabat. Ahir vaig aprofitar per tal de refer una mica l'aparença d'aquest bloc. Ja n'estava cansat d'aquesta imatge formaleta. Una mica de color sempre s'agraeix (i fa tornar cecs als que intenten llegir el primer post). El deixo així, ho sento. No penso donar-hi més voltes. 
Aquesta setmana serà dura però plaent. Queden dos -tres- dies per l'orgasme sideral del dijous. Tinc ganes de festa. És així i no hi puc fer res. Tot plegat, què més es pot demanar? D'alguna cosa s'ha de morir... menys de vell, és clar! Què pot passar? Que un dia m'agafi un paral·lís? Val, i què???? Quin problema hi ha? D'aquí cent anys, tots calbs i criant malves. Abdico de preocupar-me per coses fàtues i sense substància. De què m'he de preocupar? Tot funciona sobre rodes. Uns quants ajustaments de tant en tant i ja està. Asfixiar-me per bajanades? No, companys, no!
Darrerament he vist l'ombra del Jamacuco voltant prop meu i vull estar preparat. El Jamacuco és com la Parca, però a mitges. No sé què és pitjor -bé, sí que ho sé-, si morir-te o quedar-te gagà -sigui dit amb tot el meu respecte-. Cal allargar una vida de patiment -patir, patir, tampoc és que pateixi massa- en ares a batre el rècord de supervivència? No. Crec que val més batre el rècord de viure bé, ja sigui durant més o menys temps. 
Desconec com petarà tot plegat, però jo vull que el Gran Pet m'agafi amb la ment en blanc, ben menjat, millor begut i en grata -per dir-ho d'alguna manera- companyia. Que tot plegat fotrà un pet, no en tingueu cap dubte. Només cal calibrar quan i com esdevindrà aquest pet. Que no ho veuen que tot plegat és insostenible? No en són conscients que el grau de podridura i corrupció social ja és irreversible? 
Bé, jo ho deixo, vaig a sopar i un o altre enterrarà l'últim...

dissabte, 12 de juny del 2010

DIVERSIFICAR ESFORÇOS

Aquest ja és el post 470 dels "visibles" per tothom. Abans d'un mes -si segueixo el ritme actual- assoliré els 500 posts i hauré superat amb escreix el que va començar essent una anècdota, una curiositat i una manera de recopilar escrits diversos que tenia per aquí i per allà. Confesso que mai he arribat a recopilar res. Excepte uns quants posts, molt pocs, la resta són de nova creació. Em feia molta mandra tornar a penjar posts que ja tenia penjats en altres blocs. Fer això implicava -jo sóc així d'inconformista- tornar a repassar-los, a reescriure-los i a donar-los una nova forma. Francament, no en tenia cap ganes.
Obrir i potenciar aquest bloc també va ser una necessitat. Tenia la necessitat de tancar uns blocs que havien esdevingut massa encarcarats i d'altres que tenien l'inconvenient de la seva lentitud, conseqüència de la seva antiguitat. Tampoc tenia ganes d'escriure en llocs que em portaven records amargs i que -per qüestions alienes a la meva voluntat- s'havien convertit en armes llancívoles contra meu. Escriure ha de ser un plaer i no un motiu per malviure. 
Durant tot aquest temps, he gaudit molt escrivint aquests posts. Fins i tot podria dir que alguns d'ells m'han ajudat a "sobreviure". Ha estat un bàlsam a diverses situacions lletges, tristes i molt punyents que he viscut a nivell personal. Moltes vegades, escriure un post m'ha ajudat a continuar endavant. Poder escriure allò que sentia o poder escriure una història fictícia m'ha fet evadir -conscient i momentàniament- de situacions força delicades.
Fa uns mesos vaig obrir un altre bloc -nou bloc, nou pseudònim- en el que només hi tinc uns quants esborranys inacabats. Ara que s'acosta l'estiu -ja sabeu, època en la que tota cuca viu- pretenc donar impuls a aquest projecte que tenia latent. No és cap fugida ni cap tancament de "paradeta". Fins i tot m'he plantejat obrir un nou bloc amb el mateix pseudònim, però crec que és hora de diversificar esforços i obrir finestres per tal que corri l'aire. Vull obrir-me a noves propostes i crec que aquest bloc -de forma involuntària- ha passat de ser una barreja de creacions fictícies a esdevenir un diari personal. No era aquesta la primera intenció i necessito tenir un lloc nou, un lloc en el que publicar exclusivament les creacions de ficció. Ja aniré decidint què faig, sobre la marxa.
També vull recuperar un anonimat que, darrerament, ja no existeix. Diverses persones coneixen la meva autèntica identitat -jo he sigut el primer que no ha tingut inconvenient en fer-la pública- i cerc que és necessari que tingui un espai completament anònim. Continuaré amb aquest bloc -durant uns dies de la setmana- i dedicaré part dels meus esforços a l'altre bloc.
En tot cas, continuaré escrivint aquí, en aquest espai que tantes satisfaccions m'ha donat.

divendres, 11 de juny del 2010

L'ALTRE COSTAT DEL MIRALL

De tant en tant, tots hem de fer una pausa, un "break" que ens torni a ubicar en el nostre lloc i que ens faci prendre consciència de les nostres limitacions. En aquestes ocasions, mirar-se al mirall és una bona opció. Veure com som i en què ens hem convertit és una bona teràpia i una cura d'humilitat. Hi ha una opció encara millor: anar més enllà i mirar què hi ha darrera d'aquella imatge que veiem al mirall. Veure les nostres llums i ombres, els nostres defectes i virtuts, tot allò que ens caracteritza i que forma part intrínseca de la nostra personalitat.Veure les nostres misèries ens ajuda a ser millors.
Aquests darrers dies he decidit fer una pausa al bloc. Els darrers posts -malgrat moments puntuals de felicitat- traspuaven essències que no m'agradaven i tenien un pòsit de frustració que no m'acabava de fer el pes. Reprenc aquesta llarga -sembla ahir que vaig començar- aventura. Una de les meves vàlvules d'escapament és escriure, dir el que penso, tal com raja. Algunes vegades -ho admeto- els meus escrits poden semblar cruels i fora de lloc però, si obviem la forma, el fons és així, tal com ho explico. 
Ahir vaig tenir una doble sessió de -algú em perdonarà la franquesa i claredat- sexe non stop. Vaig decidir agafar-me la tarda per mi, només per mi. Quan n'estàs fart de tot -són moltes coses de les que no abdico- necessites desfogar-te i tornar a començar. És això o començar a tornar-te boig. La millor teràpia que conec contra l'estrès és el sexe. És el que hi ha. 
Avui les coses les veia d'un altre color, amb una altra diversitat de solucions. Jo crec que aquesta teràpia m'aclareix les idees i em proporciona aquell punt d'allunyament dels problemes que és indispensable per veure'n la solució. Des d'aquí confesso que, fins i tot, demano consell a la meva companya de llit -d'una manera abstracta, és clar- sobre temes de difícil solució. M'he adonat que la solució sempre es troba en l'opció més fàcil. 
Les coses van millorant i les relacions interpersonals -algunes, clarament interessades- estan arribant a bon port. Ahir parlava amb una persona amb la que -algú em dirà boig- puc arribar a tenir una entesa prou beneficiosa per ambdues parts. Aquesta situació fa uns mesos hauria sigut inversemblant, però els interessos comuns -inclús entre enemics irreconciliables- fan miracles. Hi ha aliances molt perilloses, però necessàries. 
Ja ha arribat el cap de setmana i només penso en dormir, dormir, dormir... Ja fa dies que vaig restringint, cada vegada més, les hores de son. La situació es fa insostenible i he de recuperar-me en dos dies. La propera setmana també serà dura i no em puc permetre perdre pistonada. He de continuar amb el mateix nivell fins el final, un final que cada vegada s'acosta més...
De moment, ho deixo aquí. Ara toca sopar i.... ja veurem! Encara em queda una mica d'estrès i potser serà hora de tornar a trucar a les puber -ara que ja han acabat els exàmens- i gaudir una mica plegats.

dimarts, 8 de juny del 2010

TUMBONA, CAIPIRINHA I PORTÀTIL

He arribat tard a casa, però avui ha sigut un dia genial. No tenia previst quedar-me a treballar per la tarda, però la mateixa alegria de veure com, un bon amic,  s'ha recuperat per "la causa dels festivalers", ha fet que la vida tingués un altre color. 
A vegades, les alegries -i tranquil·litat- alienes ens fan sentir feliços. Tots participem una mica de l'estat d'ànim d'aquells que sentim propers. Avui, aquesta "resurrecció" m'ha fet ressuscitar una mica a mi. Si això hi combinem la recuperació d'aquell esperit "catxondo" i funambulista que m'embarga de tant en tant, ja tenim una combinació explosiva i imparable. 
Per celebrar-ho, avui he decidit permetre als lectors del bloc poder fer una "ullada" a un lloc des del qual he escrit molts dels posts que tinc penjats al bloc. Moltes tardes d'estiu -i moltes nits d'insomni (també d'estiu, és clar)- han vist aquestes tumbones. Moltes caipirinhes, cubates, whiskys i altres combinats han acabat caient sota la prunera. Avui la satisfacció que tenia en arribar a casa ha fet que reprengués aquest "saludable" hàbit de fer un parèntesi i, provist de les bermudes i les xancletes -si, ja ho sé, queda molt friky-, em preparés unes caipirinhes i recolzat en les tumbones, anés escrivint sobre la divinitat i la humanitat, sobre allò que em fa patir i sobre allò que em fa gaudir.
Darreres notícies i idees sobre les "guerres cortesanes" -una nova sèrie que encetaré en breu- em fan rebregar-me de riure i de plaer -no carnal-, intentant visualitzar quin serà el final -que ha de ser ridícul, grotesc i espectacular- de tot plegat. Gaudeixo d'uns moments de descans -per mi, escriure és descansar i gaudir- i de reflexió sobre com ha evolucionat tota aquesta maniquea història. 
Rellegeixo notes de la meva inseparable llibreta negra. Ja he explicat moltes vegades que sempre porto a sobre una llibreta negra en la que anoto tot, absolutament tot, de tots els temes, de totes les històries, de tothom, fins el més insignificant detall. Un dels majors plaers és rellegir-la passat el temps i començar a lligar detalls. He arribat a refer moltes històries -que estarien disperses- a partir de detalls aparentment inconnexes.
Encara que no es noti, he fet una pausa per acomiadar-me d'algú -espero que fins demà- i he vist passar pel meu cap moltes imatges que formen part, inoblidable i substancial, de la meva vida. Ara escoltaré música suau fins que es faci fosc i la senyora nit aparegui amb tota la seva esplendor i misteri. Tot comença i tot s'acaba com la vida, com el dia, com la nit, com l'alegria, com la tristor, com... la darrera caipirinha!

dilluns, 7 de juny del 2010

PASSAR EL TEMPS

Deixo passar el temps. Un temps que passa de forma inexorable, constant i irrecuperable. Ara m'estic concentrant en preparar diversos contes i relats que vull presentar a diferents premis i concursos. Per aquest motiu, algun dia, sóc infidel a la meva cita amb el bloc. Alguns dels contes o relats no necessiten gaires retocs, gaires modificacions, però d'altres val més ni tocar-los i escriure'n un de nou.
L'estiu, amb les Festes Majors, i el setembre, amb el retorn a l'activitat, són períodes en els que sovintegen els concursos i premis literaris. No és que estigui obsessionat amb guanyar-los però, de tant en tant, sona la flauta i em veig sorprès amb una satisfacció literària i econòmica.
Avui no estava fi. He passat una mala nit -coses de l'estómac- i aquest matí era una ombra de mi mateix. No tenia ganes de fer res i, encara menys, de sentir "acudits" sense sentit. A vegades penso que n'hi ha que el cap de setmana el dediquen a projectar -no dic pensar- les fantasies més increïbles. M'ha passat el matí d'un costat a l'altre -el més lògic hauria sigut quedar-me a casa- i he copsat l'ambient anàrquic i còmic en el que ha degenerat tot plegat. 
Bé, sembla ser que m'hauré de dedicar a coses importants -preparar relats i contes- i passar sobiranament de la resta. Ja hi havia poques coses que m'importaven, però cada vegada n'hi ha menys que m'importin. Suposo que tot és producte i conseqüència de molt de temps de sentir coses incoherents i sense cap sentit.
Sembla que em trobo una mica millor de l'estómac, però no sé si demà podré contenir el vòmit en sentir les soflames reivindicatives d'aquells que viuen subvencionats. No estic disposat a deixar-me menjar el cap. Ja tots som grans i sabem per quin motiu fem -i reivindiquem- cada cosa. Per cert, jo aconsellaria als Governs (estatal, autonòmic, local) que retallin la despesa pels "paràsits", és a dir, per aquells que fa anys que viuen a l'esquena dels que ens llevem cada dia per anar a treballar. 
Vaig a sopar. Cada vegada que penso en quants vividors hi ha en aquest país, m'emprenyo molt. Si començo a fer el càlcul de la despesa que suposen, em venen intencions estranyes i, com ja us he dit, avui no estic en el meu millor dia.....

dissabte, 5 de juny del 2010

PETITS PLAERS

Quan estic tens, un dels plaers que em permeto és anar a un mercat i passejar-m'hi durant una bona estona. D'una banda aconsegueixes l'anonimat entre una munió de gent desconeguda. Gent que no pretén que els diguis res, que els importa ben poc la teva vida i que fan el seu camí sense interferir en el teu.
Una altra motivació per anar a un mercat és veure l'espectacle de color, la varietat de productes  i aprofitar per comprar una mica. Allò que et ve de gust des de fa dies i que no has tingut l'oportunitat de comprar en una botiga normal. Avui he anat al mercat de Sant Josep (La Boqueria). A primera hora del matí -poc abans de les 8.00 h.- ja hi era. Veure com les parades ja estaven pràcticament muntades, amb aquell esclat de colors, productes fresquíssims i varietat il·limitada, m'ha induït a comprar. Una mica de marisc, uns xuletons de la mida XXXXXXL -m'estic posant com la "Moñoño"- i una varietat de fruites han fet que tornés cap a casa amb menys cabòries al cap. Per un moment ha semblat que havia comprat aliments exquisits i que, a canvi, havia venut les meves cuites.
En tornar a casa, tot llegint el diari -i a través de diversos diaris digitals, que consulto a través de l'Iphone-, ha vist diverses notícies que m'han semblat espaterrants -això no vol dir que em semblin bé- i que no fan altra cosa que confirmar-me que el Gran Moment ja és proper. D'una banda, es veu que un tertulià d'un programa de Intereconomía TV va dir que la consellera Geli era una "guarra, puerca i zorra repugnante". Us afegeixo aquest enllaç per tal que pugueu gaudir d'un moment tan espectacular.
També és força edificant i clarificador el moment en el que el conseller Saura confon "campanya forestal" amb "campanya electoral". Això ens dóna una lleugera idea de quines són les prioritats d'alguns dels nostres polítics i de com els traeix el subconscient.
En una línia similar va la noticia de que "El tripartit blinda els alts càrrecs directius". Segons la notícia, sembla ser que, veient properes les eleccions -i anticipant-se a allò que es presumeix com una desfeta de grans proporcions- els membres del tripartit estan blindant el lloc i els sous d'aquelles persones que ells han posat a dit en determinats llocs directius (deuen ser aquells que, en altres temps, en deien "afectos al Régimen" i que si no fos per aquests procediments, mai es podrien "col·locar"). Veurem si hi ha algun tipus de reacció envers aquesta notícia o si la vida continua igual, com si res passés (que és el més habitual en el Règim corrupte i degenerat en el que vivim).
Us en podria explicar més de noticies d'aquest perfil, però no vull deprimir-me, indignar-me o pensar que cal fer una gran neteja en aquesta societat en la que vivim. Potser, fins i tot, caldria canviar radicalment el model de societat i reinventar-la, fent desaparèixer definitivament aquesta patuleia de paràsits que passen per ser els seus guies espirituals i formals.
Finalment, m'agradaria fer-vos una recomanació per aquesta nit. A les 21.50 h., TV3, emet una pel·licula que sempre m'ha encantat i en la que em vaig inspirar per posar un sobrenom a una persona, comentarista esporàdic d'aquest bloc. Es diu Ronin i és de l'any 1998. No us encanteu amb l'acció -que és trepidant- i fixeu-vos en els arquetips dels personatges, sense sentiments aparents, i en l'entramat de relacions d'amistat-odi que hi ha entre ells. El diferent origen dels personatges no és obstacle per poder veure que, al final, tots obeeixen a un mateix model  professional i vital, i que tots han estat entrenats i viuen pel mateix objectiu. Quan jo la vaig veure, em va impressionar. Semblava una descripció -amb algunes variacions- d'unes situacions i circumstàncies que m'eren força familiars. De fet, com ja us he dit, vaig rebatejar a una persona amb el nom d'aquest film (en Lupus va rebre el seu sobrenom per la pel·lícula Lobo, del 1994, en correspondència a la seva capacitat per canviar el seu caràcter). 
Bé, ho deixo aquí. Després d'un dinar pantagruèlic i exquisit, amb una bona migdiada posterior, ara toca fer un most suau -que aporti líquids i capacitat digestiva- abans de delectar-me amb la pel·lícula que us he recomanat.  

divendres, 4 de juny del 2010

ABSÈNCIES OBLIGADES

De tant en tant -ja n'he parlat abastament d'aquest tema- em deixo anar i em permeto algun "festival". La meva absència d'aquest bloc en el dia d'ahir va estar motivada per un d'aquests "festivals". El cos ho necessita però l'esperit ho agraeix. El dia següent és dur, perquè negar-ho, però aquestes "jornades filantròpiques de comercio i bebercio" valen la pena. No són les exquisides menges el que motiva les trobades al voltant d'una taula -sí que contribueixen a fer-les més profitoses-, és el passar una bona estona, el parlar "face to face" del assumptes divins i humans el que fa d'aquestes trobades uns moments que considero molt interessants i que contribueixen a fer més suportable aquesta vida sense fre a la que estic abocat. 
Aquesta matinada passada he tornat molt tard -a dos quarts de cinc- i només he tingut temps d'una dutxa ràpida, un cafè per despertar-me i una lectura ràpida dels comentaris d'aquest bloc. No he pogut contestar aquest comentaris per la manca de temps, però sí que he quedat sorprès d'un comentari que ha arribat en forma de correu electrònic. L'he hagut de llegir un munt de vegades per tal d'assabentar-me del que volia dir-me una persona que m'ha concedit el privilegi de fer-me partícip de la seva identitat real -que, evidentment, aquí no revelaré- i s'ha pensat que coneixia la meva.
Ho estic molt despistat -això pot passar- o em falla la memòria, però no tinc ni idea de qui és aquesta persona. Ho sento, no recordo que mai haguem sigut presentats. Potser si em digués qui es pensa que sóc, m'ajudaria a confirmar o contradir la seva teoria identitària. De moment, no puc fer altra cosa que negar la coneixença d'aquesta persona que es presenta sota una identitat concreta. El que sí que vull dir públicament -ja ho he fet privadament- és que no li he dedicat cap dels meus escrits i que, per tant, no s'ha de considerar protagonista de cap dels meus posts. També he de fer pública la meva satisfacció per cadascun dels seus comentaris i opinions que, regularment, em fa arribar. Espero que ho continuï fent, malgrat no ens coneixem. 
Des d'aquest post també vull recolzar en tot allò que pugui a un amic -ell ja sap qui és- i reiterar-li (ja sé que no cal fer-ho) la meva disponibilitat en tot allò que li calgui. Una abraçada amic!!! Aquí em tens, com sempre.
El cap de setmana es presenta -toco fusta- intens, ple d'activitats i amb possibilitats de ser molt gratificant. Només cal que no hi hagi cap sobresalt inesperat.  Ara vaig a sopar una mica.
Després, potser, més...

dimecres, 2 de juny del 2010

CASTELLS DE CARTES

Bé, Anònim(a), comença el joc. En els termes i condicions (totes) que em proposaves. Ho endevines??? Espero resposta...
Per cert, qui s'hi vulgui afegir, és lliure de fer-ho. Per veure els termes i condicions del joc, podeu mirar els comentaris  de "CONTINUAR BREGANT", publicat ahir.

A vegades, per molt que es vagi posposant el moment, els castells de cartes s'acaben ensorrant. Per molt d'ímpetu, paciència, esforç, sacrifici, dedicació  i habilitat digital del constructor, els castells de cartes no són infinits. Sempre hi ha alguna circumstància que destrueix tota la feina feta i desfà aquest esquelet de cartó (bé, pseudo-cartró, realment és material sintètic). 
Massa ambició -i il·lusió- del constructor, esperant fer un castell de proporcions desmesurades o elements externs -el pas del temps, el pes de la pols, un simple tremolor de mans, etc- tiren per terra qualsevol esperança de longevitat castellera.
El que més greu sap és que l'enderroc del castell no sigui imputable al constructor. Aquella visita -que sap tot i de tot- que intenta ensenyar-nos com va fer ell un castell, presumptament de proporcions i estètica mil vegades superior al nostre, és la que -si li fem cas o li deixem ficar cullerada física- acaba destruint aquell castell pel que tantes hores hem sacrificat.
Si bé ja sabem com és el tarannà de la visita i que era previsible que el castell s'acabés ensorrant un dia o altre, sempre ens queda el regust amarg i decepcionant de veure aquell munt de cartes sense ordre ni concert, com si fossin una ossera comuna. La visió d'aquell horrible espectacle ens fa recordar en quines circumstàncies vàrem anar col·locant cada carta en el seu lloc, com vàrem aguantar la respiració i com, després d'uns moments de tensió continguda, vàrem veure recompensat el nostre esforç i la nostra perícia. Aquella visita ens acaba esquinçant l'ànima i fa que els sentiments "homicides" s'apoderin de nosaltres. La visita marxarà i ens deixarà amb la feixuga feina d'intentar refer el castell. També deixarà la nostra moral com el propi castell: ensorrada. 
Només un pensament ens pot fer tirar endavant: saber que només nosaltres, amb la nostra tenacitat, vàrem ser capaços de construir el castell.  També podem optar per dedicar-nos a fer una altra cosa. La decepció de veure el nostre esforç destruït pot fer-nos desistir de fer castells i deixar les cartes apilonades, sabedors que la nostra vida continuarà igual tant si fem castells com si no. Fins i tot m'atreviria a dir que hi ha mil altres ocupacions més gratificants que  perdre el temps fent  castells de cartes, que sabem que acabaran derruïts.
El visitant només és un venedor de bíblies i de fum que mai -ni tan sols ho intentarà- construirà cap castell. Es conformarà en anar destruint els castells dels altres, no fos cas que s'adonés que no té ni el valor ni el coratge per embrancar-se en una tasca tant feixuga, pacient, constructiva, solitària i sacrificada però, finalment, gratificant. De fet, el que més angoixa i obsessiona al visitant és saber que si alguna vegada ha vist un castell sempre ha sigut el dels altres, els d'aquells que mai han promès fer un castell, els que l'han fet de veritat... i per ells mateixos.

dimarts, 1 de juny del 2010

CONTINUAR BREGANT

Continuo bregant -encara no sé per quin motiu- en un ambient decepcionant i incomprensible. Ja ho vaig dir ahir -i moltes altres vegades-, potser sóc una mica raret, però hi ha coses que clamen al cel i no m'acostumo a transigir amb tot. 
He començat a tallar i remodelar el bonsai. No sé, potser acabaré amb la feina de moltes hores -abans en mans expertes- però si no començo, no en sabré mai. En aquesta vida, tot és començar. Tirar-se a la piscina és important, no pel resultat, per l'ànim de fer-ho. El moment de la decisió, encertada o no, és el més important. El resultat és relativament important. De fet, ja no m'importa el resultat. A ningú importa el resultat...
Avui, corre-cuites innecessàries. Des de primera hora del matí fins el vespre. Per amor a l'art, per vergonya torera, per res... només per mi. Estic massa cansat per plantejar-me coses que, vistes des d'un punt de vista racional, em farien desistir de tot plegat. Insatisfacció de comprovar que aquesta espiral no té aturador. No hi ha límit racional, econòmic, moral... No hi ha límit! Tampoc hi ha resistència, que és el que em fa més mal de veure. Només una permanent fugida endavant, un no mirar als costats ni enrere. 
No tinc cap intenció de canviar, ho sento. Sempre he sigut igual i només he modificat les actituds que he considerat, sincerament, dolentes. He de descansar una mica, un moment, un simple i fugaç instant. Sé que no puc, que mai n'hi ha prou, que mai hi haurà limit, que el límit l'hauré d'acabar posant jo mateix. Nervis, nervis que només denoten inseguretat i esfínters fluixos. 
Una taronja i a (intentar) dormir. Demà serà un altre dia dur. Voldria que algú em fes la pregunta que em va fer fa -més o menys- dos anys i que un tercer continués en silenci com va fer en aquell moment. En tinc moltes ganes. Però moltes, moltes, moltes moltes.... fa dos anys que tinc la resposta d'aquella pregunta i d'aquell silenci.
Ho deixo. Després, potser, més.