divendres, 30 d’abril del 2010

CALENDARIS SEXIS

Avui, mig en broma -o potser no- he proposat la possibilitat de fer un calendari sexi amb la gent amb la que comparteixo moltes hores. Hi ha hagut un "jijijaja" generalitzat, però ningú s'hi ha negat en rodó. Ja veurem, potser sí que veurà la llum un calendari en el que obsequiem al personal amb el millor dels nostres cossos. 
No és qüestió de guanyar diners, ni de recolzar alguna causa noble i misericordiosa, només és qüestió de passar una estona agradable, fer-nos uns riures i tenir un record per a la posteritat. Que causaria impressió? Sens dubte! Que algú es recordaria de tots els meus parents vius i morts? També sense dubte! Ja ens ho pensarem. Ara ve l'estiu i tot cuca viu.
Veig que l'amic Ronin està a Londres i m'ha fet una visita al bloc des de la pèrfida Albion. No para de viatjar, de moure's pel món. Quina enveja!!!! Sana, això sí. Potser li diré que s'uneixi a la festa del calendari. 
Avui el post serà curt i testimonial. Estic esgotat -física i mentalment- i he de descansar. Aquesta setmana ha sigut una setmana d'anades i tornades, d'emocions i de sobre esforç continu. Gratificant, això també. No ho nego, m'ho he passat com un nen amb sabates noves.... i el que em queda encara per gaudir!!!
La propera setmana serà més formal, més transcendental. També tinc dentista i diversos compromisos ineludibles. Bé, ja n'aniré parlant a mida que les coses vagin passant. El cas és que estic en un bon moment. Treballo dur i moltes hores, però em torno a empipar per les coses i això és bon senyal. Quan jo m'empipo per una cosa, vol dir que m'interessa i que m'import molt el resultat final. Vol dir que no sóc indiferent a com evolucioni i finalitzi cada tema.
Ho deixo. Vaig a sopar i a (intentar) dormir. La resta serà demà, avui ja no tinc forces...

dijous, 29 d’abril del 2010

PENA, MOLTA PENA

Normalment em costa molt sentir pena. Analitzo les situacions i sempre en trec un raig de positivitat. Avui he llegit una notícia al diari -un d'aquest que regalen a la boca del metro- que m'ha colpit. Resulta que un home ha mort als vuitanta anys en un hospital de Galícia. Fins aquí, no hi hauria cap motiu extraordinari per sentir pena d'aquesta circumstància que es reprodueix cada dia, que forma part de la pròpia vida i que no seria cap notícia rellevant que mereixés una menció especial en un diari. El que realment m'ha colpit ha sigut el relat de la vida d'aquesta persona. Amb tres anys el van abandonar a la porta de l'hospital -es veu que tenia algun tipus de problema psíquic, afegit a una distròfia muscular- i ha passat tota la seva vida -els 77 anys restants- en una habitació d'aquest hospital. Durant tots aquests anys només va sortir 2 dies al carrer. Un infermer -i ànima caritativa- el va portar a les Ries Baixes i va poder veure el mar. Tota la vida en un hospital!!!! 77 anys, una eternitat!!! He sentit una gran pena i, alhora, una gran admiració per ell. Descansi en pau....
Després de llegir aquesta notícia, m'he plantejat si és necessari, convenient i saludable passar-nos la vida fent la punyeta al proïsme. Cal? És necessari estar sempre pendent de la resta de la humanitat -quan aquesta preocupació no té res a veure amb el seu benestar-, de què fa i de què diu? Tant difícil és estar pendent de fer allò que ens toca a cadascú i no marejar la perdiu?
Avui, malgrat aquesta notícia, ha sigut un dia profitós... però estrany, molt estrany. He fet allò que volia i calia fer, però no he acabat d'entendre algunes reaccions. Potser sí que sóc una mica particular i que el meu caràcter no és d'una amabilitat per a tirar coets, però no entenc aquestes passades de pàgina sense mirar què hi ha escrit. No cal fer-ne cap comentari ni posar sal a la ferida -sempre he cregut que això és una postura poc intel·ligent- però també crec que és una postura poc intel·ligent mirar cap a una altra banda sense voler saber quin és el llast que es porta a l'esquena. Saber quina quantitat de sorra portem a les butxaques ens ajuda a calcular millor les nostres limitacions i també a saber de què hem de morir. Algú em va dir fa temps una frase que -ho sento- mai compartiré: "Prefereixo viure en la ignorància". No, a mi no m'agrada la ignorància. No m'agrada buscar la felicitat en l'absència de coneixement dels problemes. Malgrat no els vulguem afrontar, els problemes existeixen i persisteixen mentre no els tanquem definitivament. Les veritats a mitges, els "si però no", les indefinicions i els dubtes són un camí directe al desastre. La ignorància només ens proporciona inseguretat, felicitat "fictícia i transitòria" i una sensació efímera i falsa de felicitat.
Les mantes no cal espolsar-les al mig del carrer, públicament, però sempre cal saber què s'hi amaga a sota. Ignorar què s'amaga sota la manta és molt perillós i ens pot donar més d'un disgust. Jo sempre aconsello fer-hi una ullada i, una vegada se sap quin terra es trepitja, actuar discretament i anar traient mica en mica la pols. Si volem espolsar-les de cop, la mateixa quantitat de pols ens pot ofegar. 
Bé, aquesta història ja s'ha acabat per avui. Estic cansat, tinc gana i no vull fer res més. Escolto Nessun Dorma, del Turandot, cantat per Luciano Pavarotti. Fora, al carrer, el dia llangueix i el sol s'amaga... com molts.

dimecres, 28 d’abril del 2010

XANTATGE MORAL I EMOCIONAL

A la vida hi ha energúmens que, quan es veuen perduts, intenten fer algun tipus de xantatge moral o emocional. Pocs arguments tenen aquells que han de recolzar la seva influència o l'intent de manipular amb aquests tipus de xantatges. 
El perill de tot això és que aquella persona víctima del xantatge es deixi manipular per un sentiment d'apreci cec i irracional envers aquell que intenta fer valer -d'una manera infantil i barruera- les seves tesis per la via de la pena, del "pobre de mi" i del victimisme. Quan tota aquesta escenificació de "l'amant despitat i abandonat" es fa basant-se en el coneixement de quins ressorts psicològics s'han de tocar i en un ànim malaltís de fer mal, no té cap justificació i encara retrata molt més el tarannà de qui ho fa. Cal dir que encara és més patètic quan tot és producte d'una situació d'abús de sentiments (i d'amistat), d'una ànsia desenfrenada d'intentar fer entrar el clau per la cabota i de voler fer realitat -sí o sí- il·lusions interessades que només poden tenir cabuda en una ment malalta i allunyada del món real.
Si jo tingués alguna persona pròxima -algun amic, per dir alguna cosa- en aquesta situació, amb les limitacions que tinc en coneixements psicològics (limitat que és un...),  jo li aconsellaria -com amic- que es separés de la situació, que analitzés per quin motiu s'ha produït, qui l'ha provocat, per quin motiu l'ha provocat, quins arguments ha utilitzat per mantenir viu un foc que fa molt de temps que hauria d'haver estar extingit, qui fa (i ha fet durant anys) el favor a qui, perquè el xantatgista s'ha buscat aliats entre aquells que sap que van trair el seu amic (de fet, només podia tenir aquests aliats en una actitud que es retro-alimentava mútuament), per quin motiu ha d'aguantar un xantatge moral i emocional -totalment injustificat i producte d'una rebequeria sense cap consistència argumental- i, sobretot, si aquesta persona l'ha correspost amb la mateixa noblesa, despreniment i generositat amb la que ell l'ha tractat durant anys. 
Fetes aquestes reflexions, crec que podria estar tranquil. Podria inclús permetre's el luxe de pensar que és una bona persona que ha fet més del que ningú esperaria, que la seva amistat ha anat més enllà del que li ha demostrat que mereixia. Malgrat això, seria del tot comprensible que tingués moments de "falsa culpa", creada per ell mateix (persona d'elevada moral i sentiments nobles) i pel xantatgista (de baixa estofa i que cada dia estaria demostrant que només té en compte el seu interès personal).
Si jo tingués un amic en aquesta situació, només podria recolzar-lo fins el final, aconsellar-li que no mirés enrere i que es mantingués ferm en la seva postura... i, per sobre de tot, obrir-li els ulls malgrat això li pogués fer mal. Ho sento, a vegades qui t'aprecia et fa plorar (o et diu veritats descarnades, però a la cara, això sí). Només hi ha una cosa clara: després del plor es veuen les coses més clares i les postures es refermen, carregades de raons.
Poques coses més li diria. Crec que, a vegades no calen moltes paraules per expressar el recolzament als amics que passen (o als que altres volen fer passar) hores baixes. A mi sempre m'ha agradat dir (i complir fins el final) dues paraules que ho resumeixen tot: Semper fidelis!!!

dimarts, 27 d’abril del 2010

DIA EXTRAORDINARI

Fantàstic, genial, espatarrant, superb.... i molts altres adjectius positius podrien definir el dia d'avui. Curt? No, curt no! A les 6.30 h. ja estava fent correus i fa una estona encara en contestava. Era com una "guerra del correu" o "qui aguanta més". Correu i resposta, contraresposta i novament una altra contracontraresponsta. Genial, brutal, únic. Malgrat tot, tinc el pòsit agredolç de saber que encara queda alguna il·luminada que pretén marejar la perdiu. Tant li fa! Al final, tot cau pel seu propi pes. 
Avui he gaudit com feia molt de temps que no gaudia. Ha sigut un "pim pam, pim pam, pim pam", un no parar. Aquests són els dies que valen la pena!!! En aquestes ocasions és quan es demostra la resistència de cadascú, quan es demostra què està disposat a fer cadascú. De parlar tothom en sap, però arribada l'hora de la veritat.... 
També he tingut una sensació de "tibantor" i "costures que peten" que no m'ha acabat de fer el pes. Digueu-me maniàtic, però hi ha coses que no entenc, que no comparteixo i que no crec que siguin bones per ningú (ni tan sols per a qui les promou).
Bé, també he notat una millora substancial en un assumpte que em tenia mig (tampoc massa) preocupat. S'han de canviar algunes tendències negatives a unes altres més positives i, em penso, que s'ha iniciat un bon camí per tal de fer-ho. Per celebrar-ho, demà portaré un dels meus "chambergos" a l'oficina (no un dels usats, dels que m'aprecio tant). És un de nou que tinc, que el vaig usar només un parell de dies per unes jornades especials. Em fa gràcia tenir a prop meu algun objecte d'altres èpoques. No per res, només per tenir present d'on vinc i cap on vull anar, només això. Qui no recorda el seu passat, no té futur. 
Demà més, amb les ganes de sempre, amb un únic objectiu i amb només un únic propòsit: que les coses surtin com han de sortir. No m'interessen ni les conxorxes, ni els mals rotllos, ni les confidències conspiradores, ni.... ni tot allò que no sigui fer el que he de fer!!! El tema gilipollades el deixo per altres que (pel que es veu) tenen més temps per perdre que jo.
Com diria "El Niño de la Bolita": "Que Dios reparta suerte"

dilluns, 26 d’abril del 2010

ELS CONILLETS DURACELL

Hi ha personatges que no saben entendre que vivim en un món canviant i que no està sotmès als seus designis. Continuen, malgrat saber-se derrotats, creant mala maror d'una manera gratuïta i -val a dir-ho- estèril. Ells continuen i continuen i continuen i continuen.... talment un conillet Duracell. El que no saben -potser serà hora de demostrar-ho d'una manera menys subtil- és que s'enfronten a algú que no té pressa i que no perd els nervis fàcilment. Aquesta quitxalla encara no és conscient de tot el mal que estan fent a un ens abstracte, no personal.
Demà serà el gran dia, el caixa o faixa. Sigues subtil, m'aconsellaven avui. No, ja n'estic fart de subtileses, filosofades, idees etèries, perdre el temps i marejar la perdiu. Això és el que hi ha. A qui li agradi, bé. A qui no li agradi, ja sap on és la porta. Ja n'hi ha prou de conyes marineres, de retardar-ho tot, de fer pagar a altres per lluites que no porten enlloc. La Llama escopidora encara continua fent trucades a qui no ha de trucar. Putejant l'ambient, ficant-se on no la demanen. Al final hauré de pensar que el perruques la feia cridar posant-la a vint ungles!!! Què li passa ara? També ara ha d'estar pel mig? No hi ha ningú que la posi en el seu lloc, d'una punyetera vegada?
Veig que un amic ha visitat el bloc des de Moscou. Ja sé qui és. Què tal "Dimitri"? Com va tot? Ja veus, jo aquí, aguantant anormals que, en altres èpoques, ja hauria engegat a pastar fang -és una manera "fina" de dir-ho- mil vegades. És el que hi ha company, la vida ens posa proves que mesuren la nostra capacitat d'aguantar indigents intel·lectuals vinguts a més, sense pervertir les nostres neurones. Ens veiem quan vinguis a Barcelona.
Avui ha sigut un dia esgotador. Havia quedat en fer una trucada i no l'he pogut fer. Merda, merda, merda!!!! En tenia moltes ganes!!! Demà impossible. Ho intentaré dimecres. Demà he de deixar lligades una pila de coses. Sé que en el minut zero el Troll trucarà a la Llama escopidora. Ho sé, però m'és igual, de fet, potser fins i tot li proporcionaré una mica de teca. És el que té de bo saber que les teves paraules arribaran de forma immediata a un destinatari concret. Pots dir el que sigui que s'ho creuen. Pot ser divertit. Jo sé d'algú que es pot fer un bon fart de riure quan li vagin amb la història que jo m'hagi inventat.
La vida és divertida, genial, fantàstica i meravellosa. Cada dia em diverteixo més. Cada dia em fan divertir més...

diumenge, 25 d’abril del 2010

CAMINS RECTES

Aquesta darrera setmana -la que avui s'acaba- ha sigut molt fructífera i ha redreçat moltes coses. Continuo caminant per aquest camí que fins ara havia esdevingut tortuós i ple de revolts. Molts enemics m'esperaven amagats en cadascun d'aquests revolts i els he anat sortejant a mida que avançava la meva marxa. Ara només cal ser conseqüent i no defraudar la confiança depositada en el meu projecte. Sé que hi haurà qui voldrà dir què, com i quan s'han de fer les coses, però penso que ningú pot tenir cap dubte del meu compromís. Només necessito que em deixin fer les coses. Jo tinc molt clar què, com i quan s'ha de fer i -no ho oblidem- al final, seré jo -com sempre- qui rebrà el retret d'aquells que vegin insatisfetes les seves expectatives. Només demano prou autonomia per tal de fer el que considero que s'ha de fer i de la manera i en els tempos que crec que s'han de fer. Seran unes primeres setmanes dures i d'aprenentatge, però sempre he pensat que ningú neix ensenyat i que la predisposició, actitud i ganes de fer les coses és el més important.
No ens enganyem, els darrers esdeveniments han posat sobre la taula allò de "o un, o cap". He tingut com aliat el propi destí. Tampoc era una decisió massa difícil de prendre i tampoc hi havia altra alternativa fiable. Fins i tot m'atreviria a dir que era una decisió presa, però que calia escenificar. Bé, demà veurem com va la cosa. El més important és que ningú intenti ficar-se pel mig i que es recolzin les meves decisions. Malgrat sembli el contrari, les meves decisions sempre estan pensades a priori. De fet, aquest projecte ja el tenia preparat des de feia setmanes, quan hi va haver un primer conat de "Ui, ui, ui!!!" (era previsible que, al final, tot acabés esclatant. Només era qüestió de temps). En aquell moment vaig dissenyar com hauria de ser tot plegat, arribat el moment. Aquest moment ha tardat en arribar menys del que jo em pensava. La meva avantatja és que ja ho tinc tot apamat i he reproduït mil vegades, mentalment, el funcionament d'aquest projecte. Com sempre faig, he visionat a priori tot el que, com i quan s'ha de fer. Fins i tot he previst tots els problemes i inconvenients -en totes les variants possibles- i he generat solucions a aquests problemes. Qui em coneix, ja sap que jo mai improviso si no és absolutament necessari.
Aquesta nit passada he anat a gaudir de les puber-lolites. Magnífica sessió de sexe non-stop per a celebrar un nou repte, un nou motiu per viure, per llevar-me cada matí, per no deixar-ho tot i dir "que us bombin" (per sort, m'ho puc permetre). Cada dia em fan més feliç i, des de que les conec, la meva força moral, espiritual i personal s'ha vist incrementada. Torno a tenir ganes de "menjar-me el món". Torno a tenir la força per apartar del camí els obstacles i a aquells que els posen. No sabeu quina confiança dóna el fet de veure dues meravelloses criatures com les puber-lolites fent-me "la onada" desprès d'una de les nostres sessions. Puc semblar poc modest, però tampoc vull amagar la veritat. Ho sento...
Ahir també va ser un gran dia. La Nikita em va fer un comentari d'aquells que aixequen la moral a un mort (he dit mort?, ui! Perdó) i que aprecio en tot el que val. La Nikita, el Lupus i el Ronin han estat pilars fonamentals de la meva resistència d'aquests darrers dos anys (queden dos dies per tal que algú canti allò del "anys i anys, per molts anys...). També sé que, arribat el moment, seran els que estaran al meu costat, de forma discreta però efectiva. D'alguna cosa els ha de servir haver sigut d'aquells amb els que vaig aplicar -ja fa anys- aquella màxima que diu "Derramaré Instrucción y la dejaré a los que buscan la Sabiduria"
De moment ho deixo, però ja sabeu: "El muerto al hoyo y el vivo al bollo". Pot semblar una mostra d'insensibilitat però, el món continua girant, i és el que hi ha...

dissabte, 24 d’abril del 2010

ESQUELES I EPITAFIS

Fets recents i, potser, futurs m'han fet recordar una època de la meva vida en la que llegia diàriament el diari ABC (edició de Sevilla) i recopilava algunes de les esqueles que s'hi publicaven. En recordo una d'una senyora de Valladolid per la que el seu marit demanava una oració i en la que s'especificava a continuació: "Los hijos passan". Recordo una altra d'un senyor de Càceres en la que, amb molt d'orgull, com es feia en altres esqueles, s'hi especificava la professió del finat: "Capador de cerdos". No dubto que aquell senyor devia ser un professional molt reputat, però crec que tampoc era qüestió de fer-ho públic. També recordo que aquesta esquela estava a la mateixa pàgina que una dedicada a una senyora que en vida era "amante y esposa". Vaig deduir que aquella esquela l'havia fet publicar el seu amant. Tot un món aquest de les esqueles. 
No heu fet mai l'exercici de mirar-vos una persona -mentre hi manteniu una conversa sobre un tema que no us importa en absolut- i intentar redactar, mentalment, una esquela? Feu-ho! Us ho recomano. D'una banda feu treballar el cervell i us estalviareu escoltar aquella avorrida conversa. D'altra banda, podeu fer un recopilatori i identificar a cadascú per l'esquela que li heu creat. És un exercici divertit, us ho puc assegurar. Com a mostra us transcric la professió d'una (no us diré a qui pertany, evidentment): "Guru de la Cort"
Ara passo al meravellós món dels epitafis. Aquest encara és més interessant que el de les esqueles. Durant molts anys, a través de molts viatges pel món, he visitat bastants cementiris. Un cementiri, ja sigui de dia o a mitjanit, és un dels llocs més segur per mantenir una conversa o intercanviar confidències. Tens visió de qui tens al costat i els que hi habiten, ja no hi senten. Mentre esperava a algun interlocutor, sempre m'ha agradat fixar-me en la creativa dels difunts (algunes esqueles les ha deixat preparades el propi difunt), dels familiars, dels amics i dels fabricants de làpides. Abans que el cementiri de Montparnasse (París) es convertís en un prostíbul a cel obert, hi vaig estar unes quantes vegades per feina, vaig tenir oportunitat de llegir-hi una esquela força curiosa, que us tradueixo del francès: "Va provocar a la persona equivocada". És a dir, sembla ser que el finat va calcular malament les seves forces i ho va pagar amb la vida. Mala sort!!!
Avui, que parlo d'esqueles i epitafis, vull parlar d'una persona que ha mort fa uns dies i que va ser un dels meus millors mestres i instructors. D'ell vaig aprendre moltes coses, però d'ell recordo unes paraules definitòries: "Quan tinguis un problema greu, però que pugui esperar, no utilitzis immediatament els teus contactes. Deixa passar el temps i -des d'aquesta aparent desprotecció- podràs veure la reacció dels que t'envolten. Descobriràs quina és posició sincera de cadascú. Quan tothom s'hagi tret la careta, utilitza els teus contactes. Solucionaràs igualment el problema, tothom s'haurà retratat i tindràs una visió clara de qui és amic, qui és pseudoamic i qui és enemic teu. A partir d'aquí, podràs actuar en conseqüència". Gràcies mestre!!! El seu cos va morir, però els coneixements que em va transmetre mai moriran!!!!

divendres, 23 d’abril del 2010

FALSES PLORANERES

Llegeixo estorat que s'han tret de la màniga un concurs de ploraneres. És increïble, però cert. Qualsevol dia faran un concurs de qualsevol cosa imaginable. No queda un mínim respecte? Ni un acte tant respectable com és la mort es pot salvar d'aquesta voràgine concursal?
Tinguem en compte que, perquè hi hagi una ploranera, hi ha d'haver un mort. Us imagineu estar en un funeral i que un spiker vagi presentant a les participants i aquestes delectin al personal -trist i compungit- amb una selecció dels seus millors plors i laments? Cal aplaudir en aquests casos? El premi es lliura allà mateix o esperen que s'hagi inhumat el cos? El mort, objecte dels plors i laments, té dret a puntuar? En què consisteix el premi? La guanyadora del concurs pot sortir, al cap d'un mes, despullada a l'Interviu? Anirà d'una TV a una altra, explicant la seva tècnica del plor impostat?
Avui m'han donat una idea: Podrien fer una selecció ante-mortem de la ploranera que cadascú vol al seu funeral. No sé, és una idea. També es podria seleccionar la caixa. Si triem la casa en la que vivim, per quin motiu no podem triar la caixa on passarem la resta de l'eternitat? Tingueu en compte que no ens podem canviar de caixa com ens podem canviar de casa o de cotxe. Una vegada encaixats, ja no hi ha marxa enrere. 
Bé, us aconsello que seguiu l'enllaç que us he posat i veureu l'anormalitat en estat pur. Crec que li proposaré a una coneguda que es presenti a un concurs d'aquests. És de llàgrima fàcil, impostada i espectacular. Potser li falla una mica el tema laments (hauria de canviar la temàtica), però podria fer-se un futur (contràriament a fer de puta, aquesta professió no té límit temporal ni d'edat, ni d'aparença física). De morts sempre n'hi haurà... i no cal fer-los trempar per cobrar!

EL "NIÑO DE LA BOLITA"

Havia fet alguna "faena" meritòria però la desconfiança s'havia instal·lat en ell. Ja feia temps que no tallava orelles i les seves tardes de glòria no tornaven a arribar. Part de la seva "cuadrilla" el mirava amb el recel i la desconfiança que inspiren els perdedors.
Aquella setmana havia estat mirant-se els toros que hauria de lidiar la propera tarda del ser o no ser. Durant el sorteig no va tenir gaire confiança en les seves possibilitats i va arribar a l'hotel amb el cap fet un embolic. No sabia què fer ni què pensar. Una part de la seva "cuadrilla" -els que mai volien posar les banderilles, els que només sortien quan sabien que el toro era mort, aquells que només l'acompanyaven en la "vuelta al ruedo"-  li aconsellava que continués igual, que anés fent tardes mediocres fins acabar la temporada. Quan no s'està en ratxa, no s'hi està i no s'hi pot fer res més. Una altra part -els més vells, els que havien estat al seu costat en els temps de les ferides profundes- li aconsellava un canvi de rumb -arriscat, però significatiu- en el que demostrés al públic que el valor i el coratge no l'havia abandonat.
Finalment, va confiar en aquells que li demanaven que arrisques, que tornés a tenir la mentalitat de quan va rebre l'alternativa. "Si he de morir, que sigui d'èxit", va pensar. No volia acabar morint empitonat en la seva fugida cap el "burladero".
La tarda era grisa, però no es podia predir si acabaria sortint el sol. Va fer el "paseillo" i es va senyar. Uns quants de la seva "cuadrilla" li van desitjar sort i ell va desplegar el capot. Tocaren els clarins anunciant la sortida del toro i ell -posseït per l'energia que li havien insuflat- va dirigir-se a la porta dels torils. S'agenollà i esperà al toro. La porta oberta, el fons negre, sense cap figura visible. De sobte, s'entreveu una figura acompanyada d'uns cops. És ell, el toro, imbuït d'orgull i força, amb uns quarts posteriors potents i arrodonits. El toro surt amb fúria, amb una força descomunal, però ell ni es mou. El rep a "portagayola". Demostra al públic -i el més important: a ell mateix- que no ha perdut el valor. A un membre de la "cuadrilla", presa del pànic i de la por -ara haurà de posar banderilles-, li agafa un cobriment. Un altre membre es posa a plorar de por en veure l'autoritat del "Niño de la Bolita". Ja s'han acabat les tardes mediocres en les que estaven acostumats a vegetar i a filosofar sobre el sexe del àngels.
Trempa el toro i el prepara pel terç de vares. Surt el picador -fidel al seu mestre- i fa una feina mesurada i impecable. El terç de banderilles se'l reparteixen els altres dos membres de la "cuadrilla" que no han fugit o s'han desmuronat. La seva actuació és bona, el públic aplaudeix i el "Niño de la Bolita" els permet saludar des del terç. 
Tot és a punt i es treu la "montera". Demana permís al president i es dirigeix al públic. Vol brindar aquell toro. Finalment, localitza a la persona. És un famós locutor de ràdio, propietari de la seva emissora, que l'havia criticat cruelment per tardes no massa afortunades. "No te queda ná por aguantar" li diu el matador, i li llença la "montera". Sorprès,  amb la recança de veure que el matador ha recuperat el valor, i preocupat per veure que el públic -i els que han quedat de la seva "cuadrilla"- el recolza incondicionalment, deixa entreveure un rictus de preocupació en el seu rostre. Ara ja no podrà manipular i criticar un matador insegur i sense recolzaments.
El "Niño de la Bolita" agafa la muleta i l'espasa de matar. Morirà o triomfarà, però ho farà amb dignitat i coratge. Comença la "faena" i el públic el segueix. Ja no hi ha ni un bri de desconfiança en ell. Sap què vol fer, quan i com ho vol fer. El toro està rendit i ell el fa anar on vol. Passats uns minuts, prepara l'espasa de matar i li administra una estocada letal. El toro cau rodó i el públic envaeix l'arena. Tothom vol acostar-se a ell. Ha demostrat força i confiança. La seva "faena" ha sigut antològica. S'obre la porta gran i ell surt aixecat pels aficionats.
La seva "cuadrilla" s'ha vist reduïda però ha guanyat en efectivitat. La resta de la temporada serà dura, però compta amb una cosa impagable: creu en ell mateix. Això fa que la resta també creguin amb ell. Aquell cop de timó -jugant-se la vida, això sí- li ha fet guanyar-se el respecte d'aquells que ja s'atrevien a tot i que creien que el podien dominar. Fins i tot aquells dos membres que li resten de la "cuadrilla" han recuperat la motivació i ara ja no els importa continuar jugant-se la vida pel matador. Saben que es juguen la vida per algú que s'ho mereix, per algú que està disposat a jugar-se la vida en cada "corrida". Si ell està disposat a fer-ho, ells també.
Voleu saber què va passar amb els altres dos membres de la "cuadrilla"? Sí, el del cobriment i el ploraner? Doncs bé, van acabar junts a l'espectacle del Bombero-torero. Un com a pallasso que corre davant del toro i l'altre plorant (es veu que porta una "pera" d'aigua a la butxaca i simula que plora).

Després ... molt més!!!

dijous, 22 d’abril del 2010

EL PELUQUES, LA LLAMA ESCOPIDORA I ALTRA FAUNA

És la tercera vegada que inicio aquest post, estic espès, cansat i amb una son que fa esfereir. No podria destacar només una cosa del dia d'ahir. Hi ha moltes coses i molt sucoses, però la disjuntiva "perruca sí, perruca no" va ser una de les més fascinants dels darrers dies. Avorrit d'escoltar mentides, paranoies, cops de cua de desesperació davant del que sembla inevitable, actes surrealistes consentits i tota una sèrie de despropòsits, vaig arribar -em van fer arribar- a la conclusió que el meu model és caduc i que he d'adoptar el modus vivendi i operandi de l'Excels. És ell el model? És la seva dedicació la correcta? És aquesta manera rastrera d'actuar la que és més valorada? Cal canviar? Cap problema! Es canvia i s'ha acabat! Total, segur que hi surto guanyant. Si és el que es porta, portem-ho així.
La llama escopidora... ah!, quin magnífic animal! Per tal de defensar-se, escup a tothom. Un magnífic exemple d'autoprotecció i d'autoafirmació! Cada dia estic més meravellat de com es mou pels diversos àmbits i exerceix la seva única virtut.
Ahir també va ser un dia d'acció i de converses vespertines. Tot molt interessant i molt cansat. Ja n'estic fart de donar voltes a les mateixes coses mil vegades. De que permetin parlar a qui només sap mentir i tergiversar les coses. Ja s'ho faran tots plegats. Finalment, qui pot solucionar aquesta situació, només es dedica a atorgar butlles papals a aquells que estan més en fals. Increïble, però cert. 
Ho deixo, no tinc ni ganes d'escriure. La nit ha sigut molt cansada i el dia pot ser molt intens. Només espero que aquell que -avui- no es pot permetre el cometre un error, no el cometi. Ho interpretaria com una nova provocació i una nova ofensa, que ja no estic disposat a aguantar més. Espero que el seny s'imposi i no caiguem novament en aquella actitud de paternalisme mal entès, de messianisme ridícul i innecessari. Bé, al vespre ja us explicaré com ha anat tot plegat. O no, potser no caldrà...

PS: Per segona vegada en tres dies m'han negat el plaer de contestar una pregunta. No tenien por de fer-me la pregunta. La por era de la resposta. Bé, crec que el millor és no esperar que m'ho preguntin, tirar pel dret i que peti el que tingui que petar... Total, ningú m'ho pot negar i serà una bona sorpresa!!!

dimecres, 21 d’abril del 2010

INSATISFACCIÓ.

Quan fem una cosa i no arriba a tenir el nivell o qualitat que esperàvem, quan no expressa allò que volíem expressar, no hi ha més remei que eliminar-la. La vista d'una cosa que no considerem satisfactòria i que és producte de la nostra creativitat no ha fer-nos caure en l'autocomplaença i en la satisfacció forçada, considerada com a darrer recurs.
Ahir al vespre, poc abans del partir de futbol (3-1 final), vaig escriure un post que, llegit amb deteniment, no va complir les expectatives de qualitat i de duresa que li volia imprimir. Em va quedar massa suau, massa impostat, massa directe i orfe d'aquell punt d'ironia i sarcasme que m'agrada imprimir en els posts crítics. Malgrat haver-lo publicat en un primer moment, va acabar a la pila dels esborranys. Ja hi haurà ocasió de publicar-lo. Segurament, el tema que tractava serà d'actualitat i vigència en els propers temps (cosa que no desitjo en absolut, però que, per cometre l'error -reiterat en el temps i en l'espai- de deixar les coses a mitges.
Ara, ja de matinada, el podria reescriure, tornar a donar-li vida, ressuscitar-lo, però no tinc ni temps ni ganes. D'aquí a una estona he de tornar a preparar-me per treballar. Avui la jornada serà llarga i no estaré per gaires gilipollades. Hi ha qui sí que té temps per aquestes coses. Jo, no.
La cosa es posa cada dia més interessant i estic expectant per veure com acaba tot aquest tema. Veig que, cada dia que passa, es confirma més aquella tendència a canviar de parer i d'orientació com qui es canvia de calçotets. Una altra cosa molt curiosa és el tema de la participació en la decisió. Sembla ser que, al final, s'haurà de demanar opinió, fins i tot, a l'Associació de Mongos Irrecuperables. Bé, continuaré expectant, com espectador privilegiat, de tota aquesta història. Al final, tot serà un retorn al passat camuflat sota un gran mantell de frases grandiloqüents i sense contingut. A vegades sembla difícil reconèixer les coses i acceptar els errors de les decisions irreflexibles i basades en les clarividències -repetitives i interessades- dels gurus de la Cort.
Ahir al vespre vaig veure una pel·lícula -El guerrero número 13- que, si bé no és cap meravella, sí que té un parell de moments prou interessants. El que més m'agrada és aquell en el que un home petit i amb una certa edat provoca una baralla amb un de més gran i jove. Simula durant una estona que està vençut i, quan més l'interessa a ell, acaba ràpidament amb el seu oponent. Amb aquesta acció també aconsegueix un altre efecte: crea la incertesa entre els acòlits del seu oponent i, per tant, la por a allò que no és evident, als cops amagats, a allò que no coneixen.
Bé, ho deixo. Ja m'he de començar a preparar. Agafaré un parell d'escuradents per tal de mantenir els ulls oberts. Si ho aconsegueixo, bé.... i si no, total, pel que s'ha de veure....

dimarts, 20 d’abril del 2010

NIT EN BLANC

Sant tornem-hi, que no ha passat res!! Una nit més en blanc. Ahir al vespre vaig veure un comentari nou d'en Lupus (quin cabró està fet. En Ronin també) en el que m'explicava les festes que s'estan muntant a Aràbia Saudita. No hi ha res com poder viure una vida com la seva, ex-meva. 
Potser algun dia em retiri a algun lloc recòndit i apartat a acabar els meus dies. Fa un temps, algú em deia que això es nota. Es veu que, quan t'arriba el final, hi ha algun tipus de mecanisme interior que t'avisa del desenllaç. Cony!!! Ja podria avisar-te amb cinc anys d'antelació. Segurament, moltes coses de les que ens obsessionen, deixarien d'obsessionar-nos. Moltes preocupacions canviarien de posició en la nostra escala de prioritats.
Fa una estona que he estat a punt de fer un cop de cap. Res, impossible. Quan penses que ja és possible abraçar a Morfeu, "la veu" torna i et rescata de la semi-inconsciència. Tot té el seu costat positiu i, en aquest cas, és que estic escrivint més que mai. No parlo del bloc, que també, parlo de les històries relats i de totes aquelles pàgines plenes de lletres -a vegades simples notes-, esborranys del que un dia seran un text amb cara i ulls.
No pretenc batre un rècord d'escriptura, però m'anirà molt bé pel futur tenir una sèrie de notes -algunes simples frases- que obriran la porta de noves aventures. A vegades una simple frase es capaç de desencadenar set o vuit pàgines sense gaire esforç. Proveu d'agafar dues paraules, les primeres que us passin pel cap, intenteu muntar una història -per molt irracional i surrealista que us sembli- i veureu que no és tant difícil. De fet, quan més inversemblant pugui semblar la relació entre les dues paraules, millor.
Bé, ho deixo. Avui és Sant Tornem-hi i d'aquí una estona ja estaré en funcionament. Cada dia em costa més, no ho nego, però ho continuaré fent fins que el cos aguanti. No sé quant de temps aguantarà, però serà el que hagi de ser, ni més ni menys, i no hi podré fer res més. Després ja res importarà... 

PS: Per cert... què tal el diàleg d'ahir? Espero que us hagi agradat!

dilluns, 19 d’abril del 2010

COMPOSITORS I COMEDIANTS

Ella també és diu Hendel (Agnieska), com el compositor barroc. Ho sento, però he pensat que aquesta imatge donava més vida al post que no pas el retrat del compositor de la música que estic escoltant.
Avui és un dia per escoltar música clàssica, barroca, suau, complexa. La tranquil·litat ha de presidir aquesta tarda-vespre. Compositors? Els que composen. Comediants? Els que fan comèdia. Tots ells manipuladors, uns de melodies i els altres de sentiments, malgrat no sempre amb l'èxit desitjat (la majoria de vegades per utilitzar el següent raonament: jo llest/resta del món tonto). 
Aquesta tarda he pensat en una conversa per telèfon. És una persona que li explica una història força estranya, surrealista a un altre amic (en el que jo em poso en la seva pell) que m'ha fet reflexionar (com penso que hauria de fer-ho algú). La conversa hauria anat més o menys així:

-Què passa xaval!! -diu el meu amic, content de parlar amb mi.
-Hola guapetón!!! Qué llevas puesto???? -dic jo tot rient.
-Mira, aquí, fent bullir l'olla i meravellant-me de l'estupidesa humana -em comenta amb un to de decepció.
-Què et passa? -li responc, tot encuriosit.
-Res, que es pensen que sóc un autèntic anormal i que no me n'adono de les coses -diu amb un punt d'indignació.
-Vinga, explicat'!
-Avui al matí he rebut una trucada en la què l'absència d'una pregunta significava una afirmació predeterminada.
-Hòstia! Si no t'expliques més...
-Resulta que jo tenia la possibilitat de fer una cosa o no. Resulta que jo sabia que fer-la no seria gaire popular i més aviat comprometedor.
-I????
-Doncs que no m'han preguntat si la faria, malgrat qui m'ha trucat frisava per saber quina seria la meva decisió.
-I tu què has fet? -Ara ja em començava a posar nerviós amb tanta indefinició.
-No he fet cap comentari del tema en tota la conversa, esperant comprovar si s'atrevia a preguntar-m'ho.
-I ell què ha fet?
-El de sempre, pensar-se que no el veia a venir i que ja xarraria més del compte. El problema és que, en aquesta ocasió, he declinat fer el paper de tonto al que ell està acostumat. No he fet cap referència a aquesta decisió.
-I aquí s'acaba tot?
-No. Més tard he rebut una altra trucada. D'una altra persona, aquesta amb més valor i que va més de cara. Volia saber on estava per tal de visitar-me. Finalment, així ho ha fet. El més curiós és que quadrava amb l'hora de la marxa de la primera persona a un lloc de terminat on no li feia gràcia que jo anés.
-I tu què has fet?
-Li he seguit la veta. Sabia quin era el propòsit de la seva visita. Sabia que volia tenir-me controlat durant una estona. Volia condicionar aquella decisió que havia de prendre i que no li feia gràcia a la primera persona.
-Però perquè no feies la teva i ja està? -li pregunto tot encuriosit i encara sorprès d'aquesta història.
-Volia gaudir del moment, demostrar que conec a la primera persona i les seves reaccions com si fossin meves. Saps què passa? Que ja n'estic fart de que es pensin que sóc un passerell i que ells són els llestos. Jo no tenia cap interès en prendre una decisió en un sentit o en l'altre. Només una paraula de la primera persona -amb la que crec que tinc prou confiança- m'hagués dit el que em volia dir, tota la resta hauria sobrat.
-I no els has fet veure que havies descobert la seva jugada?
-No, gaudeixo més així. Suposo que ells deuen pensar que no sóc tan estúpid com per no veure'ls a venir. Suposo que, a hores d'ara, ja deuen haver deduït que encara em queda alguna neurona activa. Saps què passa? Ja fa dies que aquesta persona va intentant que no m'assabenti de segons quines coses. El problema és que, passats dos minuts, jo ja sé què ha dit, a qui i quan. Té massa presumptes "amics" que m'expliquen les coses per tal d'enfrontar-nos. Jo mai cauré en aquest parany, l'aprecio massa per fer-ho.
-Però com pots apreciar a una persona que et fa aquestes jugades?
-Un dia, amb calma, ja te les explicaré una per una. N'hi ha un munt. Jo sempre he callat i només en comptades ocasions he fet evident el meu enuig. Sempre he pensat que, per sobre de tot, hi ha la fidelitat, la lleialtat, l'amistat i totes aquestes coses que jo valoro tant i que li demostro cada dia.
-Però no siguis estúpid!!! No veus que s'aprofita de tu?
-Prefereixo no pensar-ho. Prefereixo pensar que té prou problemes com per pensar en com em puc sentir jo amb la seva actuació (seria molt egoista i egocèntric per part meva). Per aquest motiu -malgrat ell em demostri el contrari- jo seguiré mostrant-li la meva lleialtat. Són "pecats de joventut i de vida poc putejada" Potser per això, perquè ho ha tingut tot, no aprecia res. Ja l'he vist massa vegades fent el saltimbanqui per salvar situacions compromeses. Jo he mirat cap a una altra banda, com si no m'adonés dels seus equilibris. Tampoc volia que se sentís violent.
-Ets la hòstia!!! Sempre m'he quedat meravellat de la teva capacitat de comprensió. Capacitat que ell no demostra tenir, per cert.
-Tant li fa però, si li he de fer un retret (petit), és que no em digui les coses directament. Ja hauria de saber que si odio una cosa en aquesta vida és el que m'enviïn missatges a través de tercers.
-Doncs res, xaval, tu continua així i veuràs què en treus. Vols que jo et digui què en trauràs? Res, absolutament res.
-Perdona, es que tampoc vull res. Mai he necessitat que em regalessin res. Aquesta sempre serà la meva avantatja, que no faig les coses esperant res a canvi. Les coses les faig perquè vull fer-les. Perquè em ve de gust fer-les. Potser només demano una cosa: una mica de consideració i sinceritat. No crec que sigui demanar massa!
-Massa? Tu no saps el que dius!
-Bé, tu tot bé? -diu com volent acabar aquest interrogatori al que sembla que l'he sotmès. Potser era ell qui tenia ganes que algú l'escoltés i no trobava qui ho fes.
-Sí, jo tot bé. Ara ja plego, avui no he dormit i a les 6.30 h. ja estava treballant. Ara ja són les 17.45 i necessito descansar (quan arribi a casa segur que em trobaré algun pastel). Per sort, jo tinc la satisfacció de fer allò que crec que he de fer, que és la més gratificant.
-Quedem un dia per dinar? Amb més temps ja t'explicaré més coses -em diu com implorant algú que l'escolti.
-Quan tu vulguis, truca'm i dinem. Un dia amb temps, una tarda per nosaltres.
-Adéu amic. A reveure.
-Adéu.... - Penjo amb la certesa que ho està passant malament, de que mai es queixarà i de que mai defallirà en la seva lleialtat. Malgrat tot i tots...

Bé, així és com he parit aquesta conversa. Potser l'aprofitaré per algun relat. Sens dubte hi ha moltes coses a millorar, però ara m'interessa l'estructura i els sentiments que hi apareixen.  Els silencis, aquells silencis que tant de mal fan... 
Després, potser, més...

SOLUCIÓ FINAL

Avui tampoc he dormit, però ha sigut una nit molt productiva. He trobat la solució final a dos temes que em preocupaven. D'una banda, he acabat de repassar el relat que he de lliurar abans de dimarts -de fet, ja l'he tramés per correu electrònic- i d'altra banda, he trobat una solució a l'escena del relat que estic escrivint -el que havia quedat aturat a la pàgina 31- i he aconseguit continuar endavant. En el post anterior us posava un fragment d'allà on m'havia quedat aturat. Bé, ja està, tot és qüestió de donar-hi voltes i fer proves. Al final, sempre me'n surto. 
Tinc unes ganes de dormir brutals, però sé que fins a la tarda -amb sort- no podré dormir. Aquest matí serà molt intens i amb moltes activitats seguides. Encara m'estic pensant si anar a un lloc o no anar-hi. Ja ho decidiré sobre la marxa, segons com vagi el matí.
Ho deixo, vaig a prendre'm mil cafès abans d'anar a treballar. Segur que si algun dia em fan una analítica em trobaran les venes plenes de cafè. Tant li fa. Qui vol viure eternament?

diumenge, 18 d’abril del 2010

TARDA PERDUDA (O GUANYADA)

Tinc la sensació de perdre el temps, de no fer res profitós. Una vegada més, tarda de diumenge, m'he deixat atrapar pes braços de Morfeu i he decretat el suïcidi del son nocturn. Serà molt difícil dormir de nit havent dormit aquesta tarda. Per sort tinc molt avançat el relat que he de lliurar dimarts i ja només em queda fer els darrers retocs, les darreres pinzellades. Escolto Celtas Cortos mentre escric aquest post i recordo anys passats. Aquesta propera nit no podré dormir i demà estaré insuportable. Ho sento, de veritat. No puc fer-hi més, el cansament té aquestes coses. 
Fa dies que estic donant voltes a una nova idea, un nou projecte i no acabo de veure com puc arrodonir aquesta idea. Molt poques vegades em passa però, quan passa, és difícil sortir d'aquesta espiral. Tinc 31 pàgines escrites però encara no sé com donar forma a tota aquesta història. Va d'un home que sap que l'estan apunyalant i, tot i així, manté el tipus i va seguint la veta a qui ho fa. Fins i tot, en una mostra de fredor i fortalesa, fa veure que ajuda a qui l'està apunyalant. Només és una manera de preparar el terreny pel gran dia. El dia en el que començarà a desfer-se dels seus enemics. Durant molt de temps els ha fet creure que es creia tot el que li deien, per molt increïble que fos. 
Ara estic en la part del relat en la que -una vegada tots estan tranquils, pel pas del temps i la inoperància del protagonista- ell ja té tota la informació que li cal i començarà a fer-los desaparèixer mica en mica. Cal deixar un temps entre un i l'altre, d'aquesta manera podrà veure com es posen nerviosos i pateixen una angoixa que, fins aquest moment, només havien simulat. També és significatiu que ho faci coincidir amb l'aniversari del dia en el que van intentar fer-li mal a ell. També s'encarrega d'aquells que han simulat estar del seu costat -en un exercici cínic, però estèril- però que només han fet que tenir-lo controlat. Ja veurem com escric les pròximes pàgines d'aquest relat. Hi ha aspectes que encara no tinc clars i necessito que me'ls "diguin" els propis personatges.
Encara estic mig adormit i tinc el cap espès. Tinc la sensació d'haver perdut el temps i, contràriament,  també tinc la sensació d'haver guanyat unes hores de son. És aquesta permanent contradicció, aquest permanent veure la vida des de tots els angles, avaluar totes les possibilitats...
"Demà pot ser un dia fantàstic -més aviat grotesc- i puc assistir a un dels espectacles més denigrants  i lamentables que hi pugui haver. Podré veure com, aquells que s'apunyalen diàriament, es fan petons i abraçades. La quantitat de "baba" per metre quadrat pot ser d'unes proporcions increïbles. Una manera de fer evident aquell "malestar" al que feien referència fa unes setmanes, seria no assistir-hi. La resta és comèdia pura i dura. És voler quedar bé, sigui com sigui. És anar voluntàriament a l'escorxador i, a sobre, donar les gràcies a qui et sacrifica. Bé, ja s'ho faran. Però després que no vinguin explicant històries. Ha arribat un moment en el que ja em sento -m'han fet sentir- aliè a tot plegat."
Continuo donant voltes a com fer-ho, a com continuar la història i acabar el relat. Repeteixo: estic espès. Vaig a donar la darrera repassada al relat que he de presentar dimarts i a sopar. Després més...

LUPUS (LAWRENCE) D'ARÀBIA

Veig que el Lupus ha fet honor a la seva paraula i ha tornat a Riyadh. El divendres sopàvem junts a Barcelona i ahir agafava un avió. Aquesta matinada m'ha deixat un comentari al bloc. He tingut una gran sorpresa quan, aquest matí, he vist la seva visita i el seu comentari. Aquesta vegada, pel que em diu, va acompanyat del Ronin -un altre gran amic- per a fer una de les seves "maleses". Són incorregibles, però me'ls aprecio de veritat i són de la poca gent amb la que aniria a la fi del món. 
Durant molts anys vàrem treballar junts i va quedar el pòsit d'una gran amistat. Una amistat forjada a base d'esforç, de viatges, de fer feines junts. Sembla ahir i ja han passat sis anys des d'aquells temps en els que tot importava ben poc. Els dies els vivíem com si fossin el darrer. Les "festes" eren espectaculars i no hi havia ni un bri de desconfiança entre nosaltres.
No, no val la pena recordar tot allò. Cada vegada que ho faig, em venen records que no fan més que contrastar aquella vida amb la que visc ara. Comparo vides, amistats, feina, festes i.... em deprimeixo molt. Sóc conscient que potser mai més podré tornar a aquella vida i això m'omple de pesar. Com enyoro tot allò!!!
Bé, la vida és així i ara tinc nous reptes, noves emocions -res comparable, és clar- i he d'adaptar-me a aquesta nova vida. Divendres em van encomanar noves activitats, noves tasques. Bé, cap problema. Això mai ha suposat cap impediment per a mi. Potser aquest nou repte em retornarà a l'activitat frenètica a la que jo estava acostumat i que tant enyorava. No és el mateix, ja ho sé, però sempre és motivador iniciar nous projectes. Sé que l'esforç haurà de ser gran i que reorganitzar, integrar i posar en funcionament aquest nou projecte serà dur, absorbent.... només espero que no tingui a ningú papallonejant constantment pel mig!!! Sé que serà inevitable (aquest vici està molt enraigat). Quan les coses surten bé tothom vol "participar" de l'èxit i és gràcies a ells que les coses surten bé. Quan les coses van malament, sempre ets tu el que no sap fer les coses que són de "la teva exclusiva responsabilitat". Llavors, ni et coneixen.... 
Una persona em deia fa uns dies: "Vols dir que has de dir això per aquest mitjà". La sort és que a en Lupus, en Ronin i a mi ens la sua tot. Sempre hem tingut el privilegi de no amagar-nos, de fer les coses quan i com volem fer-les, peti qui peti (normalment, els altres). És l'avantatja de ser conscient de que totes les coses són finites i que, un dia o un altre, tot s'acaba. Reconduir aquest sentiment de supervivència innat -que és el que provoca la por- és el que ens fa lliures i no dependents de fer o no fer les coses en funció del perill que comporten. Sempre hem de ser conscients del perill de cada cosa o situació, el que no hem de fer és ser esclaus d'aquest perill. La preparació per afrontar el perill, el cobrir-nos les espatlles, el saber com reaccionar i quan fer-ho és el que ens dóna la suficient confiança per afrontar coses que d'altres descartarien per por (a vegades desmesurada i basada en l'egoisme de l'autoprotecció). Tot plegat, d'aquí cent anys tots estarem calbs i criant malves. Val la pena viure sempre amb la por de no fer les coses pensant en què pot passar si surten malament? I si surten bé? Tot és comença pensant en que ha de sortir bé. No està de més preparar un pla B, no ho nego (i jo sóc el primer que sempre en té preparat un B, C, D....), però no cal obsessionar-se amb aquestes coses. Moltes coses passen perquè han de passar i ja està, no cal viure permanentment amb por.
Bé, de moment prou. Després més.

dissabte, 17 d’abril del 2010

TARDA CONFUSA

Acabo de llevar-me d'una potent migdiada. Només el temps de contestar un comentari em separa d'aquest post i tinc les idees confuses. Penso en tot i en res. Poso música, una mica de Luís Eduardo Aute. Em deixo abraçar per la música suau i les lletres significatives. Des del despatx veig la prunera i recordo com, aquest matí, gaudia de la seva ombra. Ara fa una mica de fresca i no és moment de tornar-hi. Sento una veu de fons i penso en totes les coses que han passat el darrer any i mig. No, no m'autocompadeixo. Mai no ho he fet i no començaré a fer-ho ara. La vida ens ofereix aquestes proves -dures però instructives- i mai s'ha de malbaratar un repte nou. Tots els reptes, totes les vivències, ens ofereixen la possibilitat d'enriquir-nos personal i humanament. Aprofitem-ho, no deixem de banda tot allò que podem aprendre.
He d'escriure un relat que em demanen des d'una revista. No en tinc cap ganes! Això d'escriure no és un acte mecànic, però sembla ser que no tothom pensa igual. Podria fer trampa i passar-los un relat antic, d'aquells que tinc sense publicar. No, no m'agrada fer trampa. Un SMS em diu que tinc fins dimarts per lliurar l'original del text. Potser demà estaré més "inspirat". Avui no puc, no vull. 
Ara només puc -i vull- passar l'estona fins l'hora del partit. Penso en l'Anna, que em plantejava un repte, una prova -potser no era això- i volia que li fes una descripció del que veia des de sota la prunera. Veia moltes coses, el pas de la vida davant dels meus ulls, la vida al meu voltant... Penso que no és tant important el que es veu com les sensacions que es tenen. Hi ha una sensació que s'està tornant molt valuosa -per inhabitual i escassa- que és la calma. Moltes coses em provoquen una insatisfacció constant. No hauria de ser així, però és. 
Ahir em vaig quedar amb una sensació agredolça. Tenia pressa i no vaig poder acabar de rematar un tema. No m'agrada deixar els temes oberts. Tinc l'experiència que, a mida que passen els dies, tot canvia i no pots confiar en allò que t'han dit. Això em provoca la incertesa de no saber si estic fent el que s'espera de mi. També va ser un moment que no em va agradar per un motiu concret: sé que no era agradable -malgrat intentaré fer tot el que pugui per ajudar- per una persona que aprecio. A vegades, a la vida, hem de fer coses que no ens agraden, però que són inevitables. No traïm a ningú fent-les. Si les nostres accions van acompanyades de bona fe, no poden ser considerades traïcions. Hi ha coses que desgasten molt, massa. Aquests propers dies poden ser decisius, poden convertir-se en unes "rebaixes" o, pel contrari, també es poden convertir en una època de claredat i complicitat. No ho sé, no ho sé... Hauré de fer cas a un rumor que m'ha arribat? No voldria fer-ho, però qui diu les coses amb misteri -i a mitges- provoca aquestes situacions.
Tarda confusa, ja ho veieu. No vull pensar en el futur, com no vull pensar en el passat. No tinc cap tipus de problema ètic o moral en fer-ho, però em cansa molt estar pensant en coses que són invariables, sobre les que no tinc poder de decisió.
Ho deixo, vaig a aclarir les idees i -finalment sempre ho faig- a mirar de "construir" aquest relat, almenys faré una estructura del text. Demà ja miraré de vestir l'esquelet. Mi sé dir que no a un oferiment d'un relat... i així em va després! Ara ho deixo, després més...

MATINS TRANQUILS

Aquest matí m'he llevat d'hora. Volia arreglar un parell de peces de la glorieta que hi ha a l'entrada de casa. Res complicat, només es tractava de retirar els trossos trencats, netejar i compondre un parell de "geros". La retirada i la neteja, bé, cap problema. Quan he tingut l'espai net i polit, preparat per posar-hi els nous "geros" i reconstruir-ne un del costat, he destapat aquell "meravellós" producte que vaig comprar per tal de realitzar la meva versió micro de la Sagrada família. 
Heu mirat mai el prospecte d'un producte de bricolatge? Increïble!!! Si fas cas a tot allò que diuen, pots acabar emparedat o amb un atac de nervis. Quina complicació!!! Solució: he agafat el morter de tota la vida, he posat els dos "geros" i he reconstruït la part d'un altre amb el mateix morter -que he lliscat per tal de donar-li aspecte de "gero"- barrejat amb una mica de colorant per tal que fos igual a la resta de "geros". No ha quedat malament. Fins i tot puc dir que ho he fet bé. El producte de bricolatge l'he descartat i crec que mai més m'arriscaré a provar aquests productes tan meravellosos.
Després de beure'm un segon cafè -el primer ja havia caigut a primera hora- he contemplat, cofoi, tan magna obra. Viure en una casa té aquestes coses. Gaudeixes de la tranquil·litat de no compartir edifici, però té el sacrifici de tenir moltes tecles a tocar. Per sort, m'encanta fer les coses que van sorgint. També és una activitat desestressant i que permet deixar la ment en blanc.
Després del cafè, un cigarret, mirar-me el bloc, els comentaris i els correus. Una mica d'escriptura -relaxada i sobre temes intranscendents- rebla un matí plaent i gaudit com feia dies que no podia gaudir-lo. Només em queda esperar a l'hora de dinar mentre ordeno una mica les idees, aquí, a la taula de sota la prunera, prenent el sol i escrivint. Aquesta tarda hi ha dues pel·lícules recomanables -que segurament no veuré en quedar-me adormit- i que jo no em miraria des de l'acció que hi ha. Una és "El sergent de ferro" i l'altra "La caza del Octubre Rojo". La primera a TV3 i la segona a Cuatro. 
De la primera en destacaria -per sobre de l'acció, com ja us he dit- els principis de sol·lidaritat entre companys, l'amistat, el concepte de grup, el patiment que implica la formació i quan important és aquesta formació per tal d'assolir els objectius. També en destacaria l'esperit de sacrifici, la disponibilitat, el deixar els interessos personals en benefici de la col·lectivitat.
De la segona.... perdoneu, sona U2... Com deia, de la segona en destacaria el joc -aquella meravellosa dansa tàctica- que té lloc entre dues ments magnífiques: el comandant del submarí i l'analista de la CIA. Com m'agraden aquests jocs tàctics i com admiro a la gent que els sap portar a terme.
Bé, vaig a continuar gaudint del sol. Aquesta primavera és com les d'abans i ens ofereix el privilegi de poder viure totes les seves variants: Flors, pluja, sol, temperatura suau, ocells que piulen per tot... i aquesta magnífica sensació de saber que les coses es comencen a fer bé. Aquesta propera setmana -segons el meu horòscop- em pot donar un protagonisme que em portarà amplis contactes i beneficis. Bé, ha veurem si és veritat.
Després més...

divendres, 16 d’abril del 2010

3000

Tres mil visites! Qui ho havia de dir! Quan vaig començar aquesta aventura no m'hauria pensat mai que arribaria a tenir tantes visites al bloc. Primer, vull dir-vos que la visita 3000 l'ha fet l'Anna. Avui, a mitja tarda, ha entrat al bloc i ha sigut l'agraciada amb el premi que tenia reservat a la visita 3000: el meu agraïment i un petó ben fort.
Ahir ja vaig pronosticar que avui seria el -i un- gran dia. Diversos esdeveniments han fet d'avui un dia feliç, productiu i clarificador (malgrat aquesta permanent resistència al canvi). Els canvis són bons, engrescadors i ens ofereixen un nou repte a superar. També poden apaivagar guerres subterrànies i estèrils que només enterboleixen un ambient que hauria de ser plàcid i constructiu.
Crec que avui s'han posat els fonaments d'una nova etapa de treball intens però gratificant, de col·laboració, d'ajuntar esforços per aconseguir un objectiu comú, de remar en la mateixa direcció, de fer profitós allò que podria ser motiu de disputa i de optimitzar uns recursos força reduïts.
El cap de setmana ha arribat i ja penso en la intensa setmana que m'espera a partir del dilluns. Allò de "bodas, banquetes i comuniones" es queda curt al costat dels festivals -amb un punt de nou ric i ordinaris- que he de muntar la propera setmana. No, no tinc cap intenció d'assistir-hi, si no hi ha un canvi de darrera hora o, de sobte, penso que no tothom és igual. Per sort, un dels privilegis que encara em queda és poder prendre'm les copes amb qui jo vull, amb qui em sento a gust, amb qui té la meva amistat. Mai m'ha agradat anar lluint un somriure "Profident" de forma gratuïta i falsa. Somriure a qui em fa venir arcades i basques??? Això mai, ho sento, no sé ser tan hipòcrita (intento recordar qui em va dir, fa un temps, aquesta frase). Somriure a aquells que, si haguessin pogut, m'haguessin "mort", a aquells que em van vetar? No, guapetons, no. Qui hi vagi qui vulgui a remenar una cua que et trepitgen cada dia, sense cap mirament. Jo ja estic bé on estic, amb la meva gent, amb aquells que considero amics. 
D'aquí uns dies tindré un dinar dels de veritat, amb amics, amb gent franca i noble, amb aquells que jo he escollit i que m'han escollit. No hi ha més...

dijous, 15 d’abril del 2010

QUEDAR-SE A MIG CAMÍ

Quedar-se a mig camí no és una bona idea. Quan s'inicia el camí, s'ha d'acabar. Els dubtes, la manca de voluntat de finalitzar les coses i el no voler  -o saber- fer les coses d'una manera definitiva, provoca situacions indesitjades que s'enquisten en el temps.
Avui ha sigut un dia atrafegat, intens, ple d'activitat. M'encanten aquests dies. Em nego a vegetar i a perdre el temps. No en tinc de temps per perdre. No m'importa tenir una activitat intensa. El que em molesta és la figura del "mig destorb", aquell que ni fa ni deixa fer. Aquell que només busca el defectes aliens, el que només vol sortir a la foto, el que sempre té idees brillants que han de posar en pràctica els altres. Una altra cosa que em molesta molt és que siguin tolerats -fins i tot recolzats- en detriment de l'eficàcia. 
Diumenge vaig pronosticar que aquesta seria una setmana de canvis, de nous reptes. Potser sí que ho serà. Potser no amb la intensitat que seria desitjable -tornem amb el costum de quedar-nos a mitges- i amb una nova dosi d'embolic. Sempre l'embolic, les coses a mitges, el "sí però no", la indefinició... i tot allò que significa clarobscur. 
Per sort, demà és divendres i el cap de setmana dóna per molt. Demà aquest bloc -si no m'equivoco- arribarà a les 3.000 visites. No està malament! Abans d'ahir vaig fer públic el post número 400. Molts números en molt pocs dies. 
Vaig a intentar dormir. No asseguro res, però aquesta setmana estic molt cansat i em venç l'esgotament. Esperaré al dissabte i al diumenge per a reflexionar sobre tot plegat. Altres ja hauran pres decisions per mi -com els agrada decidir el que altres han de posar en pràctica!!!- i hauré de veure quines "genials idees" han parit aquesta vegada. Ja fa molt de temps que periòdicament van sorgint noves i "brillants" idees que duren menys que un caramel a la porta d'un col·legi. Prendre decisions i fer-les efímeres només provoca inseguretat, desorientació i manca de confiança. Ja està, ho deixo aquí, que després encara es pensen que ho fan molt bé i que jo sóc el que només troba les errades. No, jo no les busco però tampoc les obvio. Per sort, mai participo en aquestes decisions, ja em venen donades. Primer decidir i després preguntar... no era a l'inrevés això????? Ah, val.... Sí, em diuen que estan dotats d'una cosa que en diuen infal·libilitat. Ara m'ho explico tot.... ignorant de mi!!!! Mai serviré per a Guru....

dimecres, 14 d’abril del 2010

TELETENDA EN VIU

Avui ha sigut un gran dia. He rebut l'oferta de la meva vida -quantes vegades es penediran d'haver-me-la fet!!!- i no he pogut rebutjar-la. M'han oferit participar en una espècie de teletenda cutre i en directe. 
Hem de ser dos (noi i noia) i atès que la meva partener anirà vestida d'hostessa -jo preferiria de col·legiala- he decidit anar vestit amb un tanga de lleopard que ja tinc -préstec d'un amic- i un corbatí. 
Ja sé que aquesta indumentària pot semblar irreverent i provocadora, però el que a mi em sembla realment irreverent i provocador és muntar una teletenda tan cutre i salsitxera. També ho és seguir el rotllo a una banda de capritxosos que fan com els nou rics i no tenen consciència del que és mesura i bon gust. Tot s'hi val per fer-se notar!!!
M'esperen dies de rialles intenses i de noves edicions del cambrot dels germans Marx. Cada dia ho veig més clar, he d'aprendre a gaudir de l'espectacle i no capficar-me tant per les coses que em provoquen vergonya aliena. Potser aquesta visió de conjunt i aquest sentiment de pertinença és el que em fa sentir malament quan veig que el ridícul passa de ser individual a col·lectiu, quan l'aquelarre agafa grans proporcions i quan el desgavell és monumental.
Personalment, sembla que aquests dies -malgrat l'increment d'activitat- el cos em continua aguantant. No m'he ressentit i puc continuar donant guerra. Mentalment hi ha alts i baixos. La situació no s'acaba de concretar i això m'impedeix reorganitzar tot allò que hauria d'estar estretament lligat i funcionar com la maquinària d'un rellotge, amb un objectiu comú i amb una sola direcció. Aquesta delació en la pressa de decisions no fa altra cosa que escurçar el temps d'adaptació i de planificació dels nous reptes. 
Avui m'he retrobat amb un amic del passat i m'ha semblat rejovenir uns quants anys. Hem parlat dels bons temps, de sentiments que mai més tornaré a experimentar i d'altres coses úniques i irrepetibles.
Bé, el temps corre i no puc fer-lo tornar enrere. La vida continua i a mi m'espera el sopar. Després, si l'episodi d'avui de Bones no m'acaba d'agradar, reprendre aquesta història...

PS: Sembla ahir i ja són 400 posts publicats, esborranys en són molts més.

dimarts, 13 d’abril del 2010

POQUES ESPERANCES

Ahir no vaig poder escriure el post meu de cada dia. Estava massa cansat, massa desesperançat, amb poques ganes de fer res i sense cap motiu per parlar de coses que cada vegada m'importen menys.
Cada dia veig més clar que tot es limita a deixar passar el temps, a esperar que tot segueixi el seu curs i a deixar que les coses se solucionin per elles mateixes (per avorriment). Quina poca confiança i esperança tinc en aquesta teoria!!! Per sort, jo mai faig servir aquesta filosofia de la vida. El que va semblar un alè d'esperança, ha acabat sent més del mateix. Res, la gent no canvia. Tot continua igual. Aquesta vegada ho ha sabut dissimular millor, però ha continuat sense poder enganyar a ningú. Tots sabíem que acabaria sense fer res. Tan li fa. Al final, serà el temps qui demostrarà quina era la actitud correcta davant de les coses.
Miro una fotografia de fa anys, observo aquells ulls blaus -porció del cel a la seva cara- i recordo tots els dies que vaig estar mirant-los. No podia alliberar-me de l'esclavitud d'aquells ulls meravellosos. Ara ja tot és indiferent, tot és igual, tot té la mateixa monotonia insubstancial. Com puc compensar el gran error que vaig cometre quan la vaig deixar! No, els errors es cometen i no cal penedir-se, cal aprendre'n.
Demà serà -hauria de ser-ho, en circumstàncies normals- un dia decisiu. És una oportunitat única pels eterns indecisos. No, no crec que la sàpiguen aprofitar! Tampoc crec que la vulguin aprofitar.
Ho sento, avui també estic molt cansat. Només volia fer palesa la meva decepció i les poques esperances que em queden de que tinguin una mica de coratge i valentia.
Demà -si no sorgeix algun motiu extraordinari- més...

diumenge, 11 d’abril del 2010

TARDA DE DIUMENGE (CALMA TOTAL)

Les tardes de diumenge són un dels invents més avorrits del món. Acabes de dinar -amb un menjar més copiós que de costum- amb aquella sensació de letargia, que envaeix i s'apodera de tot cos vivent, i no tens cap altra aspiració vital que vegetar estès en un sofà fet al teu cos després de moltes migdiades.
Tinc un indicador per saber si la migdiada serà productiva o no: Si als tres minuts he deixat de veure i escoltar les bajanades de la TV, vol dir que la migdiada serà potent. Si passat aquest temps encara escolto la TV, vol dir que començaré a donar voltes i no dormiré. És així de senzill. 
Avui no m'he adormit abans de tres minuts. Mal rotllo, molt mal rotllo. Això vol dir que no dormiré i que m'hauré de dedicar a una altra activitat. Bé, si tingués cinc germans, em podria dedicar a fer piràmides humanes com les que fan, els diumenges a la tarda, les germanes Coolway (mireu la foto). No és mala opció, no us ho penseu, però aquesta activitat tampoc entra en les meves prioritats.
He refet una mica un relat que vaig començar ahir (aquell que despertava la curiositat de l'Anna) i poca cosa més. És curiós però, en el moment en el que t'has aixecat del sofà, quan et poses davant de l'ordinador, és quan t'entren les granes de dormir. Sempre igual, sempre amb aquella contradicció permanent entre el que es vol i el que es pot.
Demà dilluns. La tarda del diumenge també és apta per pensar -i intentar preveure- com es desenvoluparà la propera setmana. El meu pronòstic per a la propera setmana és clar (per una qüestió de lògica elemental): Si creiem que encara queda algun rastre d'intel·ligència en alguna ment considerada "privilegiada", aquesta hauria de ser una setmana de canvis. És un bon moment per tal d'establir les bases d'un nou projecte, d'una nova manera de fer les coses. Apurar fins el final i demorar -sense cap sentit, només per la mandra i una certa resistència/por al canvi-  els canvis que són inevitables només pot portar un temps d'incertesa, presses i desgavell en un futur pròxim. Fer les coses -els canvis també- d'una manera ordenada i sistemàtica, sempre aporta seguretat, temps de rectificar i planejament previ. Ja sé que jo estic condemnat a viure en mig d'un etern desgavell -aquesta és la meva penitència per no sé quina mala acció d'una vida anterior- que sempre acaba venint a les meves tesis inicials. El problema és que entre que jo formulo la tesis i que (al final) es porta a terme, hi ha un acte fallit i una rectificació (amb la consegüent pèrdua de temps i recursos). Però passa una cosa: Ja n'estic fart d'intentar que les coses es facin bé a la primera. Sembla que els sàpiga greu que les coses surtin bé i a la primera!!! Suposo que és qüestió de si la idea ha sigut pròpia o no....
Bé, com deia, la propera setmana -parlant seriosament- ha de ser una setmana de canvi. A nivell personal sé que ho serà. Ja no penso renunciar a cap projecte personal. Tampoc penso posposar ni retardar cap qüestió personal. Per quin motiu? Doncs per un motiu molt concret: No confio en que aquella activitat -per la qual renuncio als meus projectes personals- sigui lògica, eficaç, efectiva, basada en criteris racionals i que tingui uns resultats. Massa marejar la perdiu -per por, per manca d'iniciativa, per manca de.... collons, diguem-ho clar!!!- té aquestes coses i desmotiva -i fa desconfiar del projecte- fins a la persona més motivada i confiada del món. No cal immolar-se per no res. Només vull veure un canvi, un indici d'iniciativa, una petita mostra de claredat d'idees, mantenir una línia coherent durant dos dies seguits, una petita demostració de caràcter (encara que només sigui una mica, ja en conec les limitacions) i visualitzar que es fa el que s'ha de fer, per tal de no continuar caient en els mateixos errors de sempre.
Continuo escoltant a "Heroes del Silencio" mentre s'escola la tarda del diumenge entre les manetes del rellotge. Ja no queda res. A les 9.15 h., a 8TV, una sèrie que m'encanta: Inspector Poirot. Va de les aventures de l'Hèrcules Poirot, famós detectiu creat per l'Àgatha Christie. Ja fa setmanes que segueixo aquesta sèrie i és prou entretinguda. Què més es pot demanar un diumenge? Poder-se entretenir, només això...
Després més.... o no, ja veurem.