dimecres, 31 de març del 2010

ULL CLÍNIC (O CÍNIC)

Estic content! Avui de veritat, sense segones intencions. He passat -com he pogut, val a dir-ho, després de 3 nits sense dormir- un dia espatarrant. Primer, he pogut fer totes les coses que tenia pendents a primera hora del matí. Després visita turística, amb alegries visuals inesperades, i espectacle còmic del bombero-torero. 
Un dinar ha posat la cirereta al pastís. M'encanta que les coses surtin bé (això ja ho deia l'Aníbal, de l'Equip A). No us enganyeu, les coses no surten bé per casualitat. Surten bé després de planificar, fer la feina i avançar-te a la jugada. Aquesta tarda rebia un correu d'algú que es sorprenia de la celeritat amb la que s'havien fet les coses. Sí, s'havia encarregat al matí i, passades dues hores, ja estava fet. Ho sento, tinc per costum no tardar quatre setmanes en fer les coses (és broma!). D'altra banda, una predicció feta amb aquest ull clínic que em caracteritza, ha sigut confirmada per fonts fiables. També m'he permès la llicència de fer "endevinalles".
Estic esperant en candeletes aquest dies de festa. Necessito descansar i reorganitzar-ho tot. Aprofitaré per tal de planificar com gestionar un possible nou escenari d'operacions. Si es produeix la circumstància, ja estaré preparat. Les coses són i van així. Estar sempre preparat, aquest és el secret. Demà és el darrer dia de feina i he de deixar les coses ben lligades per dimarts -dia en el que em permeto fer festa-, no fos que hi haguessin temptacions de modificar aquesta línia recta, clara i inflexible que- crec haver-ho demostrat- tan bons resultats ofereix. Potser es tracta de filosofar menys i posar-hi una miqueta més el coll,  d'estar més per la pròpia feina i papallonejar menys, tan senzill com això!
Bé, no us vull avorrir. Avui també ha sigut una jornada maratoniana -de 6.30 h. a 19.55 h.- i estic cansat (a vegades, fins i tot semblo humà). Ara em dedicaré a la meva altra obligació. Una obligació dura, sacrificada i absorbent, però que em proporciona moments puntuals de gran plaer i satisfacció personal. És una d'aquelles obligacions que fas amb autèntica devoció i sense esperar res a canvi, d'aquelles en les que la major recompensa és la íntima satisfacció del deure acomplert.
Bé, vaig a sopar una mica i, fent una excepció -crec que avui he fet mèrits- vaig a veure el futbol tranquil·lament. Després, a la nit -o, malauradament, a la matinada- més....

NITS EN BLANC

Una nit més -malgrat el consell de l'amiga Anna- continuo sense dormir. No em queda res més per fer que escriure i llegir -ja sembla que tingui dues ocupacions, una de dia i una de nit- tot allò que s'ha escrit durant la llarga història del món.
Ahir va ser un dia satisfactori i vaig poder fer allò que tant m'agrada: Ajudar a la gent. La jornada laboral va ser llarga -malgrat no haver dormit per segon dia consecutiu, avui és el tercer- i a les 6.30 h. ja estava al peu del canó. Vaig estar actiu fins a les 20.00 h. aproximadament. Cap problema! Quan vaig intentar tornar a casa, aquesta meravellosa empresa ferroviària anomenada Renfe va obsequiar-me amb un retard de 30 minuts. Entre una cosa i una altra, a casa a les 21.00 h. Sopar, complir unes obligacions que tenia -sí, jo també tinc obligacions- i mirar-me la feina d'avui (normalment ho faig cada dia. Sempre m'ha agradat saber què tenia previst el dia següent). Primer intent de dormida a les 23.35 h., segon intent a les 00.12 h.... però no, no hi ha manera. I així fins ara....
D'ahir vull destacar algunes coses:
1- Un estrany exercici de raciocini aliè, a primera (per a mi, tercera) hora del matí (que sempre s'agraeix)
2- Un bon esmorzar (d'aquells de ganivet i forquilla)
3- Una passejada d'uns 600 metres per a fer baixar l'esmorzar (i solucionar problemes)
4- Un dinar en bona companyia
5- Una sobretaula força rica i instructiva
6- Retorn a la feina i possibilitat de fer feliç a un amic (que és una de les coses més importants i plaents)
7- Finalitzar la jornada amb la satisfacció del deure acomplert.
Aquesta és la meva vida i no una altra. Aquests són els meus petits plaers i així és com gaudeixo de les coses senzilles. 
D'aquí a una estona, una altra vegada jornada maratoniana. Avui l'aventura es complica una mica més i els senyors d'Adif fan vaga (no sé per quin motiu i, francament, tampoc m'importa). S'han establert uns serveis mínims a Renfe i ja veurem com torno a casa. 
En tot cas, seguiré escrivint i continuaré explicant-vos les meves cuites. No sé si serà a la nit (espero que sí) o a la matinada. El cas, és retrobar-me amb aquest petit plaer que emplena aquells forats que ens fa la vida a l'ànima.

dimarts, 30 de març del 2010

M'HO TEMIA...

Ho sabia! M'ho temia. Ahir al vespre ja sospitava que aquesta nit seria llarga, molt llarga. Hi ha coses que es veuen a venir, que les ensumes abans que passin. Ahir ja advertia que no tenia gaire confiança en poder dormir i així ha estat.
Han sigut hores d'escriure, de llegir, de pensar... de pensar molt. Pensar en si val la pena, en si cal posar punt i final d'una vegada a aquesta bogeria sense ordre ni concert. Sempre la mateixa conclusió: Si, ja seria hora... però no és el moment. Quan serà el moment? Una vegada, una persona que sabia molt més de la vida que jo, em va dir el següent: "Quan arribi el moment, ho notaràs. Veuràs que ja res és igual, que tot ha perdut definitivament el sentit de ser". Efectivament, aquesta persona ja fa anys que es va adonar que havia arribat el moment i va decidir donar el gran pas. No crec que li sabés greu donar un pas tan important, tant definitiu, tant radical. Fins i tot penso que ansiava l'arribada del moment. No ho podria jurar, ja em falla la memòria -coses de l'edat- però penso que, fins i tot, es va arribar a acomiadar i, finalment, va desaparèixer. Mai més ningú va saber res d'ell, mai més ningú va trobar-lo a faltar. 
Encaro aquest nou dia -que d'aquí poc temps em regalarà una nova albada- amb aquesta impressió d'esterilitat, de terra erma, de veure com passa la vida impertèrritament i sense cap al·licient per implicar-me en res. Ser un mer espectador impassible d'aquesta corrua de formigues boges i desorientades, que han perdut el fil de la seva desfilada i no saben trobar el camí de tornada al formiguer.
Em penso prendre el dia -si m'ho permeten- amb serenor, amb calma, relaxadament. No val la pena esforçar-se en intentar fer res. Inexorablement, apareixerà algú que -no per fer-ho millor- intentarà fer les coses de manera diferent. Simplement per fer-se notar, per demostrar allò que no s'ha de demostrar mai -a qui ho posseeix o ho és, no li cal demostrar-ho, tothom ho sap- i que la seva exhibició només en denota mancança.
Ho deixo, ja és massa tard (o massa d'hora) i no vull continuar fent-me mala sang de coses que m'haurien d'importar ben poc. Al final, realment, a ningú importen aquestes coses. Al final, només importa passejar-se per aquesta passarel·la de les vanitats en la que, si deixes que els focus t'enlluernin, acabes caient fora de la tarima. És com el conte del sastre del Rei, però sense sastre i sense Rei...

dilluns, 29 de març del 2010

BLANC I NEGRE

La vida ens ofereix una cal i una de sorra, el blanc i el negre, l'emprenyada més absoluta -per sacrificar-te fent coses que esdevenen totalment inútils-, la decepció i... sí!, també ens ofereix el plaer de rebre trucades com la de fa una estona. Per sort, sentir una veu càlida, tendre i meravellosa encara em suposa un gran plaer. Sempre he sabut focalitzar i administrar els meus sentiments, depenent del meu interlocutor.
No, no us penseu que canvio d'humor com canvia el temps, no és això. El que no penso permetre és que persones a les que aprecio siguin l'objecte de la mala llet amb la que em faci posar algú altre. Sempre he pensat que cadascú ha de ser correspost de la mateixa manera i amb la mateixa consideració que m'ha tractat a mi. Ho trobeu just? Jo també!
Demà serà un altre dia, la vida continuarà -potser de diferent manera i amb altres prioritats- i intentaré sobreviure un dia més a les ganes de passar full i dedicar-me a coses realment productives. Malgrat aquesta propera nit -ho veig a venir- tampoc dormiré, demà hi seré sencer i el primer -això de ser un ploramiques ho deixo pels altres-, com sempre.
Vaig a menjar alguna cosa i tornaré a escriure. Aquest és un dels darrers plaers que em queden i no vull renunciar-hi per res ni per ningú. Ja s'ha convertit en una part molt important del meu món, de la meva vida. La resta? La resta ja m'importa ben poc. Considero que cada vegada hi ha menys coses i persones que s'ho mereixin.
Desprès -aquesta nit o de matinada- més...

ESTIC CONTENT!!!!

Estic content, molt content! No ho veieu? Aquesta és la cara que tinc ara i que us dóna una petita idea del meu ànim. Quin gran error!!! Bé, ja s'ho faran...
Dit això, us puc dir que avui he aguantat el matí -malgrat no haver dormit en tota la nit- i, fins i tot, aquesta tarda també he fet alguna cosa (en free time, això sí). Migdiada? No, avui ni això. Arriba un moment en el que ja no em cal ni fer migdiada. El que més m'agrada de tot plegat és que això ja no em representa cap sacrifici.
Sabeu què és el que més m'encanta? Que es donin per suposades algunes coses i que no es tingui ni la dignitat de preguntar-les. Quina part encara no s'entén de que "Jo només adquireixo compromisos amb qui vull fer-ho"? 
Bé, vull ser breu amb aquest post. De fet, aquest tema ja m'avorreix per reiteratiu (cada vegada que sembla que s'ha entès, es torna a ficar la pota). Penso que tot plegat ja dura massa i que hi ha jugades massa arriscades. No es pot jugar amb dues (o més) baralles.

Consell: mai mossegueu la darrera (i única) mà que us "toca el lomo".

SETMANA SANTA

Comença la Setmana Santa -així ho considero per haver estat educat en la fe catòlica- i, com cada any, tornarem a rememorar tot allò que la conforma. Mai he sigut massa de missa, no ens enganyem, però sí que tinc un gran respecte per tot allò que fa referència a la religió i a les creences del proïsme. No m'importa quina és la religió que professa cadascú (o si no en professa cap), això és el seu problema. El meu respecte per les diferents religions acaba on s'acaba el respecte de les religions pels ésser humans. No concebo una religió que tingui entre els seus preceptes causar el mal entre els seus devots seguidors o entre aquells que han optat per una altra creença (o cap). 
Aquest any, la Setmana Santa està marcada pels recents -però ja no inhabituals-  casos de pederàstia. Sempre he pensat que no s'han de confondre mai el sentiment religiós i els preceptes que inspiren la creença amb els actes d'aquells humans que -havent estat investits com a guies i divulgadors- han deixat de banda preceptes i creença, traint la confiança que en ells es va dipositar. La majoria de religions, compten amb preceptes tendents a fer el bé. Crec que criminalitzar una religió atenent només als actes -contraris a la pròpia creença- d'una ínfima part dels seus membres, és injust i tendenciós. 
Aquesta setmana també implica fer més dies de festa -només hi ha 4 dies laborables- i poder descansar una mica. Avui tampoc he pogut dormir i demà es notarà. Bé, esperem que no sigui massa feixuc. Només el pensament de passar uns dies al meu refugi de la muntanya, ja és un consol i una esperança suficientment forts com per aguantar aquests quatre dies.
De moment, vaig a preparar-me per a començar -que ja és molt- a posar-me en marxa. Veurem com arribo al migdia...

diumenge, 28 de març del 2010

PRUNERA FLORIDA

Aquests darrers dies he anat tan atrafegat que ni m'havia fixat que la prunera ja havia florit. L'ametller ja feia dies que havia florit -aquests arbres són més primerencs- i la pobre prunera encara presentava aquella imatge desvalguda sense fulles i amb les branques il·lusòriament seques.
Ahir no vaig escriure cap post per un motiu ben concret: vaig voler gaudir d'aquesta primavera incipient -i traïdorenca- al jardí de casa. Quan vaig obrir la finestra em va sorprendre l'esclat de color i vida que se m'oferia, i vaig passar-me el matí observant cadascun dels arbres que tinc plantats -cirerer, llimoner, perera, ametller, prunera, olivera, etc.- i com evolucionava el seu "retorn a la vida". 
Cada any, quan arriba aquesta època, hi ha molta feina per a fer. L'arribada de la primavera marca l'inici de tot un seguit de tasques que durant l'hivern no s'han pogut fer. Primer, s'ha de cuidar i arreglar el jardí, preparar-lo per a l'estiu, acabar de polir aquelles coses que no es van veure en el moment de la poda i allò que ha malmès l'hivern, aquest any especialment dur per la nevada.
S'aproximen mesos de pintura, d'arranjar totes aquelles coses que requereixen una intervenció per tal que continuïn lluint en tota la seva esplendor. M'agrada aquesta feina. És una feina pausada, sense presses, que permet pensar en altres coses i valorar adequadament cada aspecte de la vida diària. En què es pot pensar quan estàs pintant la porta del garatge? I quan estas traient les males herbes -no n'hi cap de herba dolenta- del jardí? Evidentment, en coses que requereixen aquesta pausa en el camí ràpid i estressant que recorro cada dia.
Una altra avantatja de fer aquestes activitats és  -atesa la seva simplicitat i monotonia- la possibilitat de "posar el pilot automàtic" i deixar la ment en blanc. No pensar en res, en absolutament res. Passar un parell d'hores en aquesta situació de "paràlisis racional" és summament balsàmica i regeneradora. Només m'acompanyen els gossos, que s'ajeuen al costat d'on estic treballant. De tant en tant badallen com si allò que estic fent els avorrís extremadament, però no em perden de vista ni un moment. Sembla que tinguessin por que alguna planta requerís de la seva acció coercitiva i protectora. 
Aquesta nit ja han canviat l'hora i l'horari d'estiu permet estar-se al carrer fins més tard, gaudint d'aquest sol de migtemps que escalfa en el grau just per no tenir ni fred ni calor. Tornarà la temporada en la que "abandono" el despatx de casa i surto a escriure els posts sota la prunera, prenent un refresc i mirant el cel, cada vegada més blau i serè. Més enllà, d'aquí uns mesos, començarà la temporada de la calor, en la que escric els posts de matinada des de la taula de sota la prunera, angoixat per la calor. Durant aquest mesos de calor, molt dies, dormo al jardí, amb el gossos dormint al meu costat. Són nits de calma, gaudint d'un cel estelat i sorprenent -no seria la primera vegada que em desperto per alguna tempesta d'estiu- que desemboquen en albades meravelloses.
Totes aquestes coses són les que m'inciten i m'esperonen a fer un pas més i continuar caminant per aquest camí feréstec i ple de paranys que és la vida. Si no fos per aquests moments de calma, de serenor, no podria compensar els mals moments amb els que "m'obsequia" darrerament la vida. Aquesta mateixa calma i serenor són els que m'inspiraran i em faran ser conscient de quan haurà arribat el moment de fer un punt i final. Quan arribi aquest moment, tot s'haurà acabat i ja res tindrà importància. Llavors, ja  sense cap lligam que m'impedeixi ser completament lliure, passaré comptes de l'haver i el dèbit, finiquitaré els comptes pendents i tot s'haurà acabat.
Fins que no arribi aquest moment, continuaré gaudint de la imatge espectacular i relaxant de la prunera florida...

divendres, 26 de març del 2010

EL FINAL (VERSIÓ EXORCISTA)


Ahir vaig fer un post que ha motivat diverses preguntes per part de l'amiga Anònim(a). No volia deixar sense resposta aquestes preguntes i en un simple comentari no tenia espai per a dir què en penso i com ho penso. Fer-ho de manera breu em semblava una manca de respecte envers aquest comentarista punyent  i persistent que sempre em fa pensar. Aprofito per dir que trobo a faltar els comentaris de l'Anna. 
El tema que em planteja l'Anònim(a) té relació amb la meva concepció del "final". El final ho és tot i res. Entro a respondre les peguntes una per una:
Quin és el final?: El final és el no rés, el buit i també ho és tot. És el moment en el que totes les coses que han sigut, deixen de ser. Després del final ja no hi ha res més. El globus, ben ple d'aire, esclata i deixa de ser un globus. L'aire que contenia ja no li pertany, ja pertany a l'univers.
Com és el final?: El final pot ser cert -voluntari- o incert -conseqüència del pas del temps i del destí. El final voluntari és una barreja de covardia/valentia que atorga a l'ésser humà la seva voluntat sobre el darrer acte digne que pot decidir.
Per què hi ha final?: Per un motiu invariable: abans o després, tot té un final. Moltes vegades la intensitat és més important que la duració. Saber acabar a temps -dignament- és molt important.
Per què el final t'és el punt de crida?: Que hi haurà un final és una de les poques veritats absolutes que hi ha. La duresa de la vida m'ha convertit en un escèptic. Crec en molt poques coses, però crec i sé que el final existeix.
Per sort, ja fa anys que estic preparat per quan arribi el final, ja sigui voluntari, accidental o vital.
Vosaltres què en penseu??????

dijous, 25 de març del 2010

DIR LES COSES I JUGAR AL GOLF

Moltes vegades penso que estic més maco callat, però un sentiment d'amistat, lleialtat -o digueu-li com vulgueu- m'empeny a dir les coses que penso, sincerament, a aquelles persones que aprecio. Quan veus que algun amic és incapaç -no per incapacitat pròpia, més aviat per la complexitat de les circumstàncies i pel bonisme natural que l'adorna- de veure un problema que el pot perjudicar, penso que és la meva obligació -malgrat pugui saber-li greu i fer-li mal- dir-li el que penso. A partir d'aquí, em sap greu que li pugui fer mal, pertorbar aquella tranquil·litat -il·lusòria o voluntàriament ignorant- en la que creu viure i posar un punt negre, de preocupació, en el que ell creu veure com un mar en calma. Normalment, la calma precedeix el tsunami.
Avui era dia d'aquelarre. Molt bé! Un discurs coherent, ben estructurat -amb conyetes incloses-, brillant... però -tots ho sabem- irrealitzable (el Síndrome d'Estocolm està molt arrelat i fa molt de mal). No m'estalviaré cap esforç en intentar fer-ho realitat, però sé que és una batalla perduda. Heu vist la batalla final de "L'últim Samurai"? Doncs jo em sento com un dels Samurais. Lluitaré per orgull, per lleialtat, per honor, per amistat... sabent que mai podré guanyar i, si és precís, moriré en l'intent. Només hi ha una veritat absoluta: lluitaré fins el final.
Tot anava com una seda fins que s'ha acabat el monòleg inicial. A partir d'aquell moment, ja he començat a passar de tots ells. Llavors ja s'ha transformat en el cambrot dels germans Marx en el sempre s'acaben convertint aquests aquelarres. Uns demanant coses que ja els hi he proporcionat, els altres filosofant i buscant casuística excepcional -més aviat irracional- sobre temes que no importen a ningú i, finalment, ja hi havia qui parlava -desconec per quin motiu- de golf (m'ha semblat sentir alguna cosa sobre un Par 4).
Ho sento, potser he marxat molt precipitadament, però em sentia incapaç de perdre ni un minut més de feina escoltant converses sobre el sexe dels àngels. M'he retirat discretament -molt ben acompanyat, tot sigui dit- i he acabat de treure'm de sobre tot allò que havia arribat durant la meva absència del despatx.
Quan tornava cap a casa, pensava en la persona que ha fet el monòleg i en les circumstàncies que el rodegen. No pensava en si valia la pena seguir-lo -això ja ni m'ho plantejo, el seguiré fins el final- però si que pensava de quina manera podia ser-li més útil: ser un espectador privilegiat i impassible de les punyalades que s'administren al seu voltant o intentar fer (malgrat sigui en contra dels meus interessos) un esforç més per tal de separar el foc de la benzina. En certa part, no em correspon a mi la decisió final. Jo només puc decidir sobre la meva voluntat, la meva actitud i l'esforç que estic disposat a dedicar-hi, però els canvis els ha de fer un altre. Per aquest motiu, sento impotència per no poder fer res més.
Estaré emetent a la resolució -per qui correspon- d'aquest teorema, en espera que en surti beneficiada la consecució d'aquest objectiu -que hauria de ser- comú i prioritari envers les collonades personals. Desterrar les enveges, aquesta actitud d'estar sempre preocupat per saber i criticar el que fan els altres (sense que siguin temes de la seva incumbència), els pals a les rodes (fins i tot creant situacions conflictives de forma artificial), l'autopromoció personal, el protagonisme gratuït i tot allò que només provoca tensions, ha de ser el punt de partida. Tot el que no sigui això és perdre el temps, marejar la perdiu, donar pals de cec, ajornar el desastre i malbaratar recursos.
Jo només puc dir i fer una cosa: Semper fidelis!

dimecres, 24 de març del 2010

COSES TROBADES I PERDUDES

Hi ha dies, com avui, en els que torno a casa amb la sensació d'haver-me perdut algunes coses i haver-ne trobat altres. No, no sóc capaç de concretar quines coses són. Només em queda aquesta sensació, simplement.
Les paraules dites amb la boca petita, en aquelarres del "cafè per a tots" -summament injustos-, obviant a determinada gent -com si juguessin una altra lliga- no són per mi. Estic esperant que algú -no qualsevol- es digni a dir el que ha de dir. La meva resposta serà sincera, amable... però contundent, com sempre. Ja n'estic far de comèdies i de vodevil barat. Recordeu aquella cançó de l'estiu que deia "vamos a la playa...", doncs això, que se'n vagin a la platja! I que deixin de ficar-se on no els demanen. 
A vegades penso que parlo per a sords. El meu consol és que passen els dies i que el temps acaba donant-me la raó: sense control no hi ha organització, sense disciplina de treball no hi ha eficiència, marejant la perdiu no s'aconsegueix res. Sembla que hi ha idees que costen molt d'assimilar però que, finalment, no els queda més remei que acceptar-les per òbvies.Ara es preocupen per coses que jo ja fa mesos que faig...
Demà pot ser un gran dia -com a mínim, divertit- en el que veuré l'escenificació del despropòsit en la seva expressió més àmplia i pura. Sempre m'agrada ser un observador privilegiat en aquelarres en els que tothom hi diu la seva, competint per dir l'animalada més superba. 
El meu cap -ho sento- està en altres coses, en altres cuites. Ja no pretenc entendre de què va tot plegat. Prefereixo estar-ne al marge, fer allò que pertoca i deixar que les guerres no m'afectin, malgrat n'hi ha que estan especialment interessats en que això no sigui així. Que facin el què vulguin, a mi ningú no em dóna res ni tampoc em pren res -d'això últim, ja me'n ocupo jo-.
Encara recordo un parell de converses d'ahir a la nit (al filo de la medianoche) que aquest matí m'han fet reflexionar sobre si és millor morir amb pedres al fetge, vermell d'enveja, oferint espectacles lamentables i ensorrant-se cada vegada més al fang o, pel contrari, és millor morir en un llit mentre es practica l'esport més sa i complet del món: el sexe.
Evidentment, prefereixo la segona opció. Veig al meu voltant qui no pensa igual i es passa el dia preocupant-se de la "mala salut de ferro" dels altres, mentre no veuen com li preparen la seva caixa de pi. S'ha de ser estúpid!!!
Més tard -o demà, segons els "compromisos socials"-, més...

dimarts, 23 de març del 2010

COMPLICATED

Aquesta meravellosa noia? No, no hi he tingut res a veure. És l'Avril Lavigne, cantant canadenca curta d'anys i llarga en experiència amatòria. També canta una cançó del mateix títol d'aquest post.
Tenia dubtes entre posar la foto d'aquesta noia o la d'un bufó. També tenia dubtes entre escriure sobre els bufons -tema que m'està interessant molt per un llibre que estic llegint- o fer un post eròtic-festiu a petició de l'Anna. Finalment, escriuré sobre els bufons. Anna, no et pensis que no m'agrada l'altre tema, però quan penjo un post eròtic, m'agrada que estigui més treballat.
Què és un bufó: és aquell individu -normalment d'extracte social baix o amb algun defecte físic (o psíquic) que distreu amb les seves bromes -o afalaga, amb baba inclosa- els membres de la noblesa o els reis. Les seves bromes, des de la seva posició de proximitat a qui mana, poden ser molt cruels i la seva activitat es limita a deixar anar tot el ressentiment i la mala baba que li produeixen les seves pròpies limitacions. En resum, fa mofa d'allò que el caracteritza a ell mateix. 
A través de la història, han existit bufons que, temporalment, han ostentat -indirectament- molt de poder. La seva opinió era valorada davant d'amos -autèntics dèbils mentals- que sucumbien a la seva habilitat per tal de vendre fum a qui fos. Molts creuen que aquest fenomen era propi de l'època feudal però aquesta creença és errònia. A l'antiga Grècia ja existien aquests personatges. En els nostres dies, la seva existència -excepte en algun cas molt puntual- ha estat limitada al circ.
Llegeixo que hi ha algun d'aquests bufons que, en vida dels seus amos, es van crear tants enemics que, a la mort de l'amo, van tornar a la vida miserable de la que provenien i, fins i tot, algun d'ells va ser esquarterats en revenja pels insults i escarnis que havien proferit quan ocupaven una posició de privilegi.
Serveixi això de lliçó a aquells que es creuen intocables. A aquells que aprofiten la seva posició pròxima al poder -que no de poder propi- per escarnir, confabular i tergiversar tot allò que toquen o diuen. Molt més en compte s'ha d'anar si al davant hi ha algú que té poques manies -no un d'aquells xixarel·los amb els que està acostumat a tractar- i que els pot treure totes les tonteries per la via ràpida.
Continuo llegint el llibre, un llibre molt instructiu i que em demostra que l'autodestrucció és possible. Només cal veure com comencen a perdre el cap alguns. N'hi ha que ja les diuen tant grosses - i tan increïbles- que és impossible no dibuixar un somriure -mig irònic, mig de satisfacció-, esperar a que ells mateixos es desacreditin i que acabin de caure en la seva pròpia trampa.
La vida i les persones, com diu la cançó, són complicades...

dilluns, 22 de març del 2010

DIA TUTTI FRUTTI

Dia divers, però interessant. Des de una visita frustrada fins el plaer de rebre un relat pornogràfic d'una amiga. Ja veieu! No es pot dir que hagi sigut un dia avorrit.
Dia plujós i gris, d'aquests que ni mulla ni asseca. A primera hora -per mi segona o tercera hora- havia quedat en fer una visita. No, no ha pogut ser. Excusa del retard: plou. Es veu que només plou per uns quants. Jo, a la hora prevista, hi era. Tant s'hi val, tampoc em feia cap especial il·lusió passejar-me amunt i avall parlant de coses que són invariables per molt que en parlis.
Retorn a la meva cova -despatx- i matí força productiu. Fins i tot un petit pica-pica ha culminat el matí. Un parell de trucades surrealistes sense cap importància i cap a casa. Un bon dinar i una bona migdiada. Obro el meu correu particular i em trobo un text d'una amiga meva que es dedica a escriure relats pornogràfics. Fantàstic!!!! No us explicaré el barem i la simbologia que fam servir per dir-li si m'ha agradat o no, podria ser molt groller i algú s'ho podria prendre com una manca de respecte. En tot cas, si que he de dir que el relat és força bo. Ha aconseguit despertar les meves baixes passions i això ja és bon senyal. Bé, també és cert que m'imaginava a la protagonista, li he posat la cara i el cos del meu personatge de la Barragana. Penso que la persona a la que li he fet arribar un tros del text, també ho hauria de provar. He contestat el correu de la meva amiga amb una crítica constructiva i amb l'esperança que algun dia tornem a posar en pràctica els seus relats -sé que llegeix aquest bloc i, per tant, ja sap què en penso- i polim alguns aspectes de la narració.
Per avui només em queda escriure una mica, repassar un parell de textos i, amb una mica de sort, dormir. Potser pensareu que aquest dia no ha tingut cap cosa extraordinària. Sí, potser sí que no ha passat res excepcional, però cada cosa, cada fet, ha tingut el seu petit encant, el seu petit què, i això és el que fa que cada instant sigui genial i irrepetible...

SABIA QUE PASSARIA!!!!

Si, ho sabia, sabia que passaria. A les 9 del vespre d'ahir -puntual, com sempre- vaig atendre la crida de les puber-lolites -i de la bèstia que porto a dins- i vaig caure en els seus braços, en els seus llavis, en els seus cossos, en el seu llit... A la vida hi ha coses que es veuen a venir, que són inexorables i  davant les quals tampoc volem oferir massa resistència.
Després d'un cap de setmana meravellós, el colofó que ratlla la perfecció ha sigut la sex-session amb la Sílvia i la Sònia. Tres hores de suor, gemecs, crits i sospirs han posat punt i final a tres dies de felicitat absoluta. No les coneixeu, no patiu -bé, algú sí que coneix els sospirs que deixo anar quan estic amb elles-... o sí, què collons, patiu!!!! 
El món seria millor si la gent anés més ben follada, si la gent pogués fer allò que li plau més -no necessàriament sexe- i no s'encaparrés tant en proveir-se de plaer a base de marejar la perdiu a costa dels altres. Ara que ho penso, després de la sèrie "hiperventilats", començaré la sèrie "malfollats".
No puc dir que no estigui molt a gust amb elles, però si les nostres trobades no fossin esporàdiques, les puber-lolites em matarien en dos dies. L'edat no perdona i jo ja no tinc vint anys. Per sort, mai he deixat de muntar-me les meves festes i el fet de tenir-ne costum fa molt. Malgrat això, he d'explorar nous camins, noves experiències. Sempre m'he caracteritzat per provar coses noves, tenir noves sensacions, nous plaers i ara no penso deixar de fer-ho.
Vaig a intentar dormir, a caure en els braços de Morfeu (en el de les Morfees ja hi he caigut fa unes hores). Estic cansat, però això no és garantia de poder dormir, només és un estat físic transitori.
Fins després (o abans si no puc dormir).

diumenge, 21 de març del 2010

TERCER DIA A LA GLÒRIA (EL RETORN)

Ja està, ja he tornat. Retorno amb la força renovada -com l'au Fènix- i amb poca paciència per les xorrades. Avís a navegants: no em toqueu allò que no sona que no estic d'orgues. Les gilipollades, a casa de cadascú!
Una cosa curiosa, abans que me'n oblidi -ho he escoltat avui-: sabeu quin és el millor afrodisíac? No?... Jejejejejejeje.  Jo us ho diré: l'aigua calenta, que fa obrir les cloïsses (almejas en castellà) i posa els ous durs. Ho sento, ja sé que és molt ordinari, groller i mil coses més, però no em podia resistir a explicar-ho.
En retornar, he vist moltes coses interessants: diverses visites al bloc -de gent que estava fora i que també ha retornat-, d'un parell d'amigues -les puber- fent-me proposicions perilloses (o no) i posant-me ample de satisfacció i vermell de vergonya. No calia nenes, ja sabeu que jo us tinc en una alta consideració. No calen aquestes declaracions públiques de "poderio", revelant detalls que només han de ser nostres.
Durant el viatge de tornada he estat pensant en els comentaris d'aquesta matinada i matí passats, i he tret una sèrie de conclusions molt interessants -petits detalls que s'han de llegir entre línies-, que seran objecte d'anàlisis i estudi. Això de confondre dues persones amb una de sola, m'ha confirmat una teoria molt interessant i que he de desenvolupar. En tot cas, m'encanta que facin comentaris al bloc.
El viatge és curt -unes dues hores i mitja- i prou distret. Per sort, durant bona part del viatge tinc cobertura i em puc connectar amb l'Iphone. D'aquesta manera, puc tenir allò que en diuen "minut i resultat".
Ara ja només em queda preparar les coses per a demà, potser sortiré a veure les puber-lolites -en el fons les trobo a faltar- i després -a la 1 o així- a dormir (si puc, és clar). Ho confessaré: molts dies sense veure a la Sílvia i la Sònia costen de passar. Descartada l'opció d'afegir-hi la Sandra -amb una vegada ja en vaig tenir prou- a les nostres festes, aquestes dues meravelles aconsegueixen que tregui forces de flaquesa, que em quedi un punt d'honor, ganes de fer bé les coses i quedar com un senyor. Feia molt de temps que no tenia aquestes ganes.
Bé, ara vaig a fer un aperitiu. Res abundant, una mica de pica-pica, avui no tinc el cos per a més. Més tard, més històries...
PS: Us deixo una mica de musiqueta . Aquesta cançó els agrada molt a la Sílvia i a la Sònia. Sempre diuen que semblem nosaltres tres...

TERCER DIA A LA GLÒRIA (II)

El "dia després" sempre és dur, molt dur! En aquest no és, estrictament parlant, "el dia després", només unes hores em separen de la darrera copa. Avantatges: que he tornat a dormir i, malgrat aquesta ressaca, estic més descansat.
Ja em queden poques hores a la Glòria i els vull dedicar a les activitats mundanes: menjar una mica -la ressaca sempre em treu la gana- llegir el diari i marxar. El viatge no és llarg però em serveix per a fer la transició entre la tranquil·litat i la tensió necessària per a continuar fent la meva vida habitual.
Demà tornaré a viure intensament cadascun dels moments del dia: des del retard del tren fins a totes les incidències que es produeixin durant el dia. El retorn,  a casa no serà més tranquil i després, una vegada a casa, continuaré amb tensió fins a la nit, fins aquell moment en el que el silenci s'apodera de tot i en el que visc uns moments de relax. Aquell serà el moment de tornar a escriure, de tornar a expressar públicament allò que em preocupa, el que em fa feliç i el que avorreixo. No tinc massa temps per a dedicar-me, les obligacions són moltes i no puc desatendre-les. Tant li fa, malgrat sigui esgotador, cada dia obtinc una petita satisfacció: quan -moltes vegades de matinada- acabo tot allò que és "obligatori", tinc la sensació d'haver fet allò que havia de fer, d'haver exhaurit aquella obligació moral amb la que em llevo cada matí. El dia que no ho aconsegueixo, pateixo. Pateixo molt per no haver acomplert els objectius i tinc la sensació de no haver aprofitat prou el dia, d'haver-me deixat emportar per la comoditat en detriment de l'efectivitat. Penso que puc haver deixat de cobrir les necessitats d'algú per la meva conveniència. Això em provoca també una gran insatisfacció.
Avui al vespre, quan ja hauré tornat, he de reorganitzar-me. Vull redistribuir el meu temps i començar una nova vida. Acotar els temps que dedico a cada activitat ha de contribuir a guanyar eficiència, tranquil·litat i satisfacció. No cal dedicar tant de temps a coses infructuoses o que a ningú importen -fins i tot estan aconseguint que a mi, cada vegada, m'importin menys- però que a mi em prenen un temps que no tinc.
De moment, vaig a mirar què em faré per a dinar i a preparar les coses per marxar. Després, més...

TERCER DIA A LA GLÒRIA (I)

Començo a escriure aquest post poc després de la mitjanit, havent llegit i contestat un comentari de l'Anna. Aquesta noia s'està convertint en una comentarista freqüent d'aquest bloc i sempre és agradable contestar les seves reflexions, que sempre m'aporten alguna idea. 
El procés d'escriure sempre és complex. Des de fa molts anys, tinc una llibreta en la que m'apunto totes les idees -per banals que semblin- i que, passats uns mesos, veuran la llum en forma de relat, de post en aquest bloc, etc. L'Anna m'està donant, des de fa setmanes, idees que podran desembocar en algun text. Gràcies Anna!!!!
La mitjanit ja ha passat, a la botella em queda el whisky corresponent a dues copes i he decidit no anar a dormir fins acabar-lo. Avui em puc permetre tenir una ressaca monumental. Potser així aconseguiré apaivagar el dolor que em produeix deixar aquestes contrades per retornar al niu d'escurçons. Sempre em passa el mateix: en poques hores m'adapto a aquest nou hàbitat i després, quan toca marxar, em penso i repenso mil vegades la conveniència de tornar o quedar-me aquí i deixar-ho tot. Sempre retorno. No em pregunteu per quin motiu, però ho faig.
Em queda un dia de plaer, un dia de felicitat. En faré acopi i emmagatzemaré aquest sentiments i sensacions tan desitjables. Ja tindré temps de fer-ne ús quan tingui mals moments. Actualment, les meves cuites i preocupacions passen per no poder acabar un relat com crec que s'ha d'acabar, per no saber trobar l'expressió justa per un passatge concret, per corregir la versió de les galerades, que ja m'ha tramés l'editora -això de publicar un llibre és com un part, llarg i dolorós- i per tot allò que tingui relació amb l'escriptura. La resta ja fa temps -de forma lenta i inexorable- que han fet i estan fent que m'importi cada dia menys. No val la pena esforçar-te per coses que no tenen cap sentit, que són sistemàticament boicotejades i que canvien -com el criteri- segons bufa el vent.   
De moment, ho deixo aquí. Ja només em queda una copa a la botella i serà la que m'ajudarà a acabar de fer un esquema pel proper relat. Demà, amb més temps, ja l'escriuré. Ara només cal que aquesta nit també pugui dormir i ja no m'ho podré creure.
Bona nit a tothom...

dissabte, 20 de març del 2010

SEGON DIA A LA GLÒRIA (II)

Relax total. Després d'un copiós àpat, generosament regat amb caldos excel·lents, una migdiada reparadora ha culminat aquests moments de èxtasi. Lluny queden tots aquells que només saben desestabilitzar. Només representen una referència llunyana, insignificant -com ells mateixos- i anecdòtica.
En despertar-me, ja amb la pel·lícula acabada, tinc un avís de comentari al bloc. L'amiga Anònim, s'uneix a la festa de la meva felicitat -temporal, en sóc conscient- i m'obsequia amb un parell de comentaris que culminen aquesta jornada de plaer total. Trobo a faltar la companyia de les púber, no ho nego, però no vull trencar el principi bàsic que inspira i alimenta les meves estades aquí: la soledat. Aquesta soledat buscada -i gaudida- em serveix per tornar a assolir l'equilibri necessari per aguantar xorrades durant quatre setmanes més.
Escolto música que tinc gravada al portàtil -aquest aparell infernal que m'acompanya a tot arreu- mentre penso en com encarar la propera setmana. Deixo que les coses caiguin pel seu propi pes? Sí, potser sí. Malgrat això, també puc dir que he perdut l'esperança de que algú obri definitivament els ulls i vegi per on li venen els problemes. Tant li fa, tots som grandets i jo ja no penso fer de "pare" de ningú.
Si llegiu aquest post abans de les 21.30 h., no us perdeu una pel·lícula que fan a Cuatro: Seis dias y siete noches, amb Harrison Ford i Anne Heche. No és que sigui cap meravella, però sempre m'ha agradat aquesta actriu. La pel·lícula és distreta -tampoc espereu cap reflexió existencial- i fa passar l'estona d'una manera agradable. Què voleu que us digui? Una pel·lícula perfecte per un dissabte al vespre. D'aquelles que es miren sense haver de pensar gaire i amb diversos punts còmics prou aconseguits. La vida de l'Anne Heche és prou curiosa. Resulta que fins fa uns anys era una lesbiana convençuda que vivia amb la Ellen DeGeneres. Després es va casar (amb un home), va tenir un fill i es va separar. Quin embolic! En tot cas, considero que és un bona actriu.
Espero que la meva amiga Innombrable s'ho estigui passant bé aquest cap de setmana. Ahir vaig rebre un SMS d'ella i em va sorprendre gratament. 
Bé, vaig a preparar-me per veure la pel·lícula. Després potser us explico alguna coseta més...

PS: Anna, si surts de festa, que t'ho passis bé.... i si no, també!

SEGON DIA A LA GLÒRIA (I)

S'ha produït el miracle hi he aconseguit dormir deu hores seguides. Fa una estona que m'he llevat i llegeixo a la portada d'aquest libel amb ínfules de Gran Basar -El Periodico- que a França han aconseguit les fotos del presumptes membres d'ETA. Mentira, mentira, mentira! Són bombers! Mentre la majoria de la població ja sap que no eren etarres, ells encara estan encaparrats en vendre mentides.
Aprofito per fer esment a un tema que em té força preocupat: un polític que sap digerir les crítiques -i al que li deuen agradar molt les entrevistes pactades i intervingudes, pròpies dels antics països comunistes o de qualsevol dictadura a l'ús- ha menyspreat i insultat a la senyora Terribas per l'entrevista que li va fer al -de moment- actual president de la Generalitat. Entre d'altres "frases boniques" li va dir que era una "mal follada". Miri senyor polític: a mi la vida sexual de la senyora Terribas m'importa ben poc. Ella sabrà, patirà o gaudirà del seu nivell i grau de "folladura". El que a mi em preocupa és quin sou té vostè (que el pago amb els meus impostos), en quina gilipollada -normalment els il·luminats ho són en diversos aspectes- es gastarà els meus impostos (Diagonal, Joc Olímpics, ONG de la seva òrbita, etc.). Ho ha entès? La vida sexual de la senyora Terribas no menja pa. El seu sou i les seves despeses, sí. Ja n'hi ha prou d'aguantar a "La Secta". I el "mudet" què? Té alguna cosa a dir? O és que potser no li han apuntat en un paperet i, si no és així, no té vida i opinió pròpia? Quin fàstic, per Déu!!!!!
Sóc breu, vaig a mirar què em faig avui per dinar. Segurament serà una mica de carn a la brasa del foc que ja torna a estar encès. Unes torrades, una mica d'allioli, un bon vi -aquí tinc un petit celler amb algunes botelles de vi prou interessant-, uns postres que he comprat fa una estona a la fleca -hauríeu de provar aquest pa- i, per rematar la jugada, un bon whisky que em va portar un amic (un Glenfarclas de 25 anys). Una vegada ja me'n va portar unes botelles i fa un mes em va fer el favor de portar-me'n unes quantes més. Coses de tenir amics.
Bé, després més...

divendres, 19 de març del 2010

PRIMER DIA A LA GLÒRIA (MALGRAT ALGUNS)

Un mal començament de dia sempre és l'avantsala i el preludi d'un final de dia genial. El matí ha sigut una nova edició del cul, caca, pet, pis del Guru de la Cort (jo penso que més aviat ja s'ha convertit en el bufó, però tot són opinions). Si tot l'esforç conspirador -d'altra banda simplista, massa evident i reiteratiu-  és dediqués a fer allò que correspon, potser anirien millor les coses. Ja s'ho faran (uns per acció i altres per omissió), no penso perdre ni un segon del meu temps per les seves reaccions de puteta prenyada.
A partir del migdia, la Gloria. El retrobament amb la m'omple d'energia i em fa oblidar a tots aquells que basen el seu protagonisme en la crítica -mentidera i falsa- als altres, no en la seva pròpia activitat. Mentre pujava al meu refugi -darrer lloc en el que em trobo a gust i en el que puc descansar- veia les muntanyes nevades. Malgrat ja fa prop de dues setmanes de la nevada, als cims i en els  llocs obacs, encara hi ha neu. Quin gran espectacle de la natura! Quina exhibició de força i quina demostració de petitesa als humans! Com gaudeixo de la duresa -i noblesa- de la vida a la muntanya! 
En arribar a casa, el ritual de sempre: obrir l'aigua, la llum i....sí, encendre el foc. Malgrat tinc una bona calefacció, sempre he pensat que el foc té un plus de relaxació, de naturalitat primitiva i de bellesa. Les flames tornen a ballar la seva dansa irregular i feréstega, sense descans, morint en el moment de consumir-se l'estella de llenya.
Aquest moment, quan estàs davant del foc, és el més indicant per a reflexionar, per a preparar estratègies i per a fer examen de consciència del darrer mes. No, no hi ha masses coses de les què penedir-se. Només un parell de coses sense importància, sense cap rellevància comparable amb les coses que li confessava al foc fa uns deu anys. Molt han canviat les coses des de llavors.
Demà serà un dia de descans. Fins i tot em veig amb cor de dormir. Ho necessito, us ho puc assegurar! 
Ja us explicaré com ha anat la nit.

PS: Un petó molt fort per dues noies força especials (comentaristes d'aquest bloc). També per les púber-lolites.

dijous, 18 de març del 2010

SER GILIPOLLAS

No us quedeu amb la persona que porta la samarreta -potser sí que fa honor a la inscripció-, fixeu-vos en aquesta meravellosa frase "Soy gilipollas". Hi pot haver un acte d'humilitat i sinceritat tant important com fer públic i assumir allò que els altres ja saben?
Hi ha diversos tipus de gilipolles i tots tenen el seu què. Hi ha els que ho són per bona fe -en els que, a vegades m'inscric voluntàriament-, els que ho són per ser retorçats fins a morir i fan difícil allò que és extremadament fàcil, els que ens ho demostren cada vegada que obren la boca i es pensen que el seu discurs s'inscriurà a la Taula dels Deu Manaments, els que no cal ni que parlin i ja ho dedueixes de la seva actitud.... A mi, els que més m'impressionen són els gilipolles que, a més, estan afectats pel Síndrome d'Estocolm -en aquest cas, sense cap relació amb el segrest físic- i que no en tenen prou amb ser vilipendiats, putejats i rebaixats a la mínima expressió de la condició humana. Per acabar de fer la torna, riuen les gràcies d'aquells que els estan fent la vida impossible. Increïble, però cert!
Fa una estona, llegia (prèvia traducció des de l'idioma "mongo") uns correus del tot irracionals, incomprensibles i surrealistes. No critico a qui em renviava aquestes joies de la literatura "mongo", prou pena devia tenir per haver de fer-ho (i suposo que es deu haver fet un bon fart de riure). No, l'autor original d'aquests textos apòcrifs és qui em meravella. Dotat d'un desconeixement supí -m'atreviria a dir que també desproveït de qualsevol rastre d'activitat cognitiva- feia afirmacions sobre temes que desconeix, que ningú podria mai atendre i, tot això, en un garbuix inintel·ligible de frases entretallades, balbucejants, sense sentit i amb la prosa pròpia d'un mandril. 
Bé, hem fet el que hem pogut -com sempre- per tal de neutralitzar aquesta exigència (producte i conseqüència del seu propi desgavell). El problema d'aquests espècimens és que, a sobre, se'ls escolten i els fan cas. Capten l'atenció d'aquells altres espècimens -tan o més anormals que ells- als que no els cal gaire per a posar-se nerviosos (els clàssics hiperventilats).  
Bé, no us dono més la vara amb els meus problemes -és una manera de dir-ho, ara ja em dedico al difícil art de passar-m'ho bé amb tot plegat- i us deixo en pau. Després una miqueta més.... Sigueu feliços mentre us deixin!!!!

SOMNIS I IL·LUSIONS

Ahir al matí vaig rebre un vídeo amb imatges de la Carla Bruni sense gaire roba. Un amic -sempre pendent de pujar-me la moral- va tenir la gentilesa de fer-me aquest regal matutí. Gràcies amic! No saps com t'ho agraeixo! Vist que no puc entrar en el regne dels somnis, sempre és bo tenir alguna il·lusió, malgrat sàpiga que és poc probable que es materialitzi. 
He fet una petita pausa en un nou relat que estic escrivint i, mentre escolto Maná -com m'agrada aquest grup!- recordo la seva imatge -molt semblant a la d'aquesta foto que acompanya el post-, torno a maleir la meva sort i enyoro la seva pell. Ja no hauria d'afectar-me, però el temps no ho cura tot i -més de vint anys després- encara continuo recordant-la.
Serà hipòcrita, direu. No, no té res a veure una cosa amb l'altra. La vida -per alguns dissoluta- que porto, no és altra cosa que la conseqüència de la recerca infructuosa de la felicitat. No sé si aconseguiré alguna vegada trobar algú -ja no com ella- que m'ompli tant com ho va fer ella. Malgrat la meva il·lusió seria poder estar amb ella -cosa totalment impossible- sóc conscient que no pot ser. Només alguns dies, encara somio amb ella i retornen els moments més feliços de la meva vida.
Us deixo una antiga -però molt bonica- cançó: 

El Jinete
Por la lejana montaña
va cabalgando un jinete
vaga solito en el mundo
y va deseando la muerte

Lleva en su pecho una herida

va con su alma destrozada
quisiera perder la vida
y reunirse con su amada

La quería mas que a su vida

y la perdió para siempre
por eso lleva una herida
por eso busca la muerte

Con su guitarra cantando

se pasa noches enteras
hombre y guitarra llorando
a la luz de las estrellas

Después se pierde en la noche

y aunque la noche es muy bella
el va pidiéndole a Dios
que se lo lleve con ella

La quería mas que a su vida

y la perdió para siempre
por eso lleva una herida
por eso busca la muerte.


Fins d'aquí a una estona...

dimecres, 17 de març del 2010

HIPERACTIVITAT

En arribar a casa, per celebrar el magnífic dia laboral i personal, he decidit contestar els comentaris del bloc, posar música de Parálisis Permanente (us recomano que mireu una mica la seva discografia) i escriure un nou post. Aquesta hiperactivitat em matarà!!! El matí? Fantàstic. La tarda? Fantàstica. La nit? La nit, aquell espai de temps en el que la gent normal dorm i jo escric. Espero que dormint, francament (sembla mentida que encara em quedin esperances de poder-ho fer).
Demà serà un bon dia, ho oloro a l'ambient. Hi ha dies que pots preveure com sortiran, com si fossin transparents i poguéssim veure des del dia anterior com seran. Contràriament, hi ha dies en els que valdria més quedar-se al llit (en el meu cas, seria suficient quedar-me a casa). Les sorpreses ja no ho són, ja hi poques coses que em sorprenguin. Avui, dinar amb un amic -que sempre és gratificant- i sobretaula d'anàlisis. Sembla mentida del que pots assabentar-te en una sobretaula -jo sempre he pensat que era el lloc i el moment en el que es feien els millor negocis- i com pot arribar a riure de situacions kafkianes i surrealistes que ens proporciona la vida. 
D'altra banda, avui ha estat un dia d'informacions valuoses. Aquestes informacions em permetran fer-me un bon fart de riure d'aquí pocs dies. Hi ha complicitats que em proporcionen moments brillants que fan rescabalar-me dels mals moments. Crec que es presenta una nova situació prou interessant i que pot ser objecte de grans canvis. 
Bé, ja s'ha acabat el repertori de Parálisis Permanente i començo amb Sopa de Cabra. Què voleu? Jo sóc l'home dels mil contrastos i gaudeixo amb cadascuna de les mil cares de la vida. Mai m'hauria imaginat fa vint anys que arribaria a la meva edat amb aquestes ganes de menjar-me el món i amb aquesta permanent ànsia de fer coses. Si bé la meva vida ha sigut molt intensa, encara conservo aquell punt d'inconformisme, d'insatisfacció i de curiositat per tot allò que em rodeja. No vull convertir-me en un vegetal. Vull continuar tenint la sang calenta, foc a les venes i la satisfacció de fer gaudir a aquelles que volen compartir els seus desitjos amb mi.
De moment, ja n'hi ha prou. D'aquí una estona -o ja entrada la matinada- més.
PS: Anna, avui provaré una altra vegada el teu remei casolà però no crec que Morfeu m'accepti. Coses que passen i que no podem controlar...

T.A.T.U.

Una nova nit de vetlla acaba i jo continuo sense dormir. Sé que, a aquestes hores, la meva pregunta pot semblar estúpida o pròpia d'un dement però... algú sap on són les T.A.T.U.? Tant li fa, només era una excusa per parlar d'elles. M'agradaven molt aquestes noies -de fet, ara estic escoltant diverses cançons seves- i mirant en un arxiu del meu despatx -ja em direu quines hores són aquestes d'anar mirant arxius- he trobat un CD d'elles. Eren noies molt jovenetes que van provocar una mica d'escàndol amb el seu pretés lesbianisme (sempre vaig pensar que era una simple estratègia comercial).
Això em recorda, ara que ja és tard (o d'hora), una vegada que vaig tenir l'oportunitat d'afegir-me a una "festa" entre dues noies que es definien com a lesbianes, però que jo sempre he cregut que eren bisexuals. Ho vàrem passar força bé, no ho nego, i sempre m'ha quedat el cuc de repetir l'experiència. Va ser una nit d'aquelles que no t'esperes que acabi així, a Àustria, deu fer uns vuit anys. El més aproximat ha sigut la meva relació amb les puber-lolites, encara que elles són reticents a fer-s'ho entre elles. Diguem que el seu "objectiu" sóc jo.
La vida continua i els records del passat em porten moments de "Glòria" com aquests. Aquesta és la meva concepció del món des de que -ja fa una pila d'anys- vaig perdre tot l'interès per l'autoprotecció i vaig decidir viure ràpid i sense parar-me en consideracions maniquees. Llançar-se a tomba oberta és una temeritat, però no vull ser el darrer dels crèduls immortals. Fa més de vint anys que canto aquella cançó de José Feliciano -bé, crec que és d'ell- que diu:
Soy la sombra de una pena...
soy el eco de un dolor...
triste soledad que me queda hoy

El recuerdo de que te amé
y una extraña desolación
Soy la sombra de una pena
soy el eco de un dolor
quiero olvidar...
quiero encontrar perdón..
ten piedad de mi corazón
yo te imploro, oh mi señor

Borraré las tinieblas
y esconderé mi llanto
el recuerdo que sufro
se volverá un canto...
volveré a la vida ...hey..!
volveré a cantar...ya verás
volveré a la vida ...
volveré a cantar...ya verás..

La continuo cantant i, malgrat tot, continuo vivint....
PS: Encantat Anna. No, el teu sistema no m'ha funcionat, però ho continuaré provant...

dimarts, 16 de març del 2010

JUST LIKE A PILL

Temps enrere, aquesta noia de la foto -la Pink- em tenia el cor robat. Malgrat pugueu veure que el seu cos és espectacular i molt desitjable, si amplieu una mica la imatge, podreu apreciar una cara genial: uns llavis molsuts i una mirada entre suau i penetrant, amb una caiguda d'ulls única.
Una enamorada de la nit m'ha fet recordar en un dels seus comentaris la música d'aquesta noia i quanta força tenia aquesta música. Mirant-me diverses imatges de la Pink, li trobo una retirada física amb una de les dues puber-lolites (la Sílvia). També li trobo una retirada amb la seva força vital...
A vegades, passats els anys, retornen els icones del passat. El vídeo que m'ha recomanat la meva amiga de la nit, també és un dels meus preferits -per no dir el què més- i el títol i lletra de la cançó també és prou significatiu. Recordo haver vist els primers vídeos de la Pink al Canal Català en els seus primers temps, quan aquesta cadena de TV començava i era una corrua de vídeos musicals.
El dia? Bé, suposo que bé. La nit? Espero poder dormir! Tampoc en tinc gaires esperances, però seria un punt poder més dues hores seguides. Ja veurem com es presenta la nit. Sempre em qued el recurs de tornar a rellegir vells correus, llibres que no llegeixo des de fa anys, escriure algun relat i algun post furtiu, sota l'empara de la matinada. 
Aquest cap de setmana, si no hi ha cap daltabaix, tornaré a refugi de la muntanya. És el ritual mensual -metge, banc i "exercicis espirituals" en la soledat del meu refugi- que em dóna forces per a continuar un mes més. Potser algun dia decideixo quedar-me allà dalt, on el silenci, la tranquil·litat i la calma són abundants. No em puc queixar, les puber-lolites em volien acompanyar però no vull. Aquell espai és el darrer que em queda completament privat, completament meu. Tots necessitem un espai exclusiu i personal.
Una vegada, vaig conèixer una noia que tenia el seu espai privat de matinada. Quan tothom dormia, es connectava a la xarxa i llavors -en aquell espai de temps, furtiu i limitat- era ella, sense interferències, sense comèdies. No sempre es podia connectar, al final tantes nits sense dormir passen factura però, al dia següent, es veien a la seva cara dos símptomes: el cansament i l'alleugeriment.
Avui fan quatre capítols del House -sempre he pensat que, salvades les distàncies, tenia una mica de House en el meu caràcter- i no em penso perdre la seva ironia i el seu sarcasme. Fa anys que segueixo aquesta sèrie i, malgrat s'ha descafeïnat una mica, sempre recordaré aquella primera temporada en la que feia mans i mànigues per no perdrem ni un sol capítol. Demà estaré destrossat -més si després no puc dormir- però haurà pagat la pena. Tot plaer té un sacrifici i aquest serà el meu...

LECTURES DEL PASSAT

Una vegada més m'ha estat negada l'entrada al regne de Morfeu. Una hora al llit i moltes d'activitat -avui no tan frenètica com altres nits- en el regne de les ombres. Passar el temps és difícil i cada dia representa un esforç més titànic, alhora que esgotador. Avui m'he dedicat a escriure una mica -no ha sigut la meva millor nit creadora- i a llegir-me antics correus electrònics. Converses de tarda-nit amb una persona concreta. Quan llegim els antics correus, podem veure com evolucionen les relacions -d'amor/odi- i com en som de sapastres. He rigut molt en veure algunes de les frases que ens dedicàvem mútuament. També he experimentat un sentiment de desorientació i de ràbia. Vaig tenir una bona pensada quan vaig guardar-los. No tireu mai res, passat el temps us pot fer falta (ja sigui anímica o materialment). Llegir aquests correus m'ha produït un gran alleujament. He pogut comprovar que encara em sobta tanta franquesa, tanta claredat. Fins i tot els he trobat molt imprudents per part de la meva interlocutora. 
Ja falta poc per tornar a treballar. Un nou dia, nous reptes. Res a veure amb altres temps, però és el que hi ha. D'aquí a una estona, una potent dutxa, una potent cafetera de 6 tasses i a funcionar una altra vegada. Escolto els darrers compassos de La Traviata pels cascos i això marca l'hora de deixar-ho, de tornar al món de la pressa i de la irracionalitat. La nit ja s'acaba i aquesta pau es trencarà de forma temporal per un nou dia. Un dia deixaré de malviure de dia i viuré de nit. La nit em fascina cada vegada més i em fa renegar de la llum del sol. 
Ho deixo, vaig a arrossegar-me fins a la cuina per fer-me el cafè...

PS: El cafè m'agrada força dolç. De fet, m'agradaria prendre-me'l amb 55.000 grams de sucre, ni un més ni un menys... 

dilluns, 15 de març del 2010

CURIOSITAT MALSANA (LA NIT)

Molts dies escric de nits -no només al bloc- i em delecto del silenci, de la tranquil·litat, de la calma. Fa uns anys vaig conèixer una persona que també escrivia de nit -bé, ella contestava correus, xatejava, etc- per motius ben diferents al meus. Tots els motius són prou vàlids i tots acaben en un mateix punt d'origen: la nit. 
Des de fa uns dies, tinc un(a) comentarista anònim(a) que m'esperona a reflexionar sobre allò que escric. Bé, em sembla molt bé. La mirada crítica d'una altra persona sempre és d'agrair. Ens permet tenir un altre punt de vista, una altra versió d'allò que  podem arribar a considerar una veritat absoluta i que no ho és. Sempre m'ha agradat que em facin la contra. Atendre els raonaments aliens sempre és enriquidor. Només cal esperar que estiguin basats en el respecte -aquell respecte que m'inquiria que li definís- i en la bona fe. 
M'ha entrar una curiositat malsana envers la identitat d'aquesta persona i he fet càbales sobre qui pot ser. Si faig cas a allò que em diu en el seu darrer comentari, podria dir que és una dona. Ho havia sospitat des de feia temps. Hi havia un punt femení en la seva prosa, en la seva crítica esmolada com un estilet. La seva manera d'inquirir-me una resposta amb força i insistència em diu que és una persona de caràcter, amb les idees clares, però amb algunes fixacions. Be, tampoc vull treure un perfil psicològic a partir d'uns simples comentaris. Sí que puc dir -segurament equivocant-me. N?- que crec tenir una lleugera idea de qui és aquesta persona. Potser és una casualitat -jo mai he cregut en les casualitats- però hi ha fixacions, insistències i frases que em són familiars.
Escolto una mica Chambao, per a refrescar-me la memòria i recordar temps que mai retornaran. Temps feliços i meravellosos. Sempre he tingut l'esperança que algú voldria que tornessin -a mi, ja m'és ben bé igual- però el pas del temps i les decepcions m'han fet veure que mai tornaran. Ara la felicitat la busco en altres llocs, en altres aspectes de la vida, en altres racons del camí. Continua sonant Chambao -només en tinc tres o quatre cançons- i vaig fent memòria. Recordo episodis irrepetibles, coses que en l'època no els donava importància i que, posteriorment, m'han mostrat el seu significat. Sembla mentida quants detalls ens perdem en el moment en el que passen. La distància del temps ens ofereix l'oportunitat d'analitzar cada gest, cada frase, cada mirada, cada caiguda d'ulls...
El temps passa inexorable i sense esperar a ningú. Fa el seu curs i ja està. Aquest matí algú em deia que els meus post del cap de setmana eren "molt melancòlics". Sí, és veritat. Jo mai m'acostumaré a la política del caca, cul pet, pis... ho sento molt.  Estic acostumat a ser un "festivalero" del quinze, però quan treballo sóc molt seriós, malgrat pugui semblar el contrari. Quan treballo, embolcallo la seriositat en un halo de festa continua. No és veritat, la festa només és el vernís que cobreix el nucli dur i inflexible que em porta, em condiciona i m'obliga -a mi mateix- a intentar fer les coses de la manera més efectiva possible. 
Melangia? Sí i molta, no me n'amago. Melangia dels amics que ja no hi són, d'un estil de vida que mai més podré portar, d'un permanent estat de tensió, de fer les coses més increïbles sabent que t'hi jugues coses molt importants per tu i pels que et rodegen. Aquesta és la meva melangia, això és el que més trobo a faltar. També la trobo a faltar a ella, però això ja forma part d'una altra història...

diumenge, 14 de març del 2010

VIATGERS INCANSABLES

Veig que l'amic Lupus continua el seu viatge i aquest cop ha entrat al bloc des de Jiddah, una bonica població d'Aràbia Saudita propera al Mar Roig. Quina serà la teva propera parada? Egipte o Israel? Si vas a Israel saluda al nostre comú amic l'Uriel. Encara li dec una visita de cortesia. Cada vegada que ell ha vingut a casa nostra per feina hem quedat per veure'ns. La darrera vegada -ja fa anys- que vaig estar treballant a prop d'Israel, no el vaig poder visitar i em va saber greu.
A través de les converses amb l'Uriel i el Yasha vaig entendre la realitat israeliana i vaig aprendre a separar el gra de la palla en el conflicte de l'Orient Mitjà. Ni tot és com ens ho expliquen ni -com ja he dit en diverses ocasions en aquest bloc- tots els israelians són com ens ho volen vendre. L'esperit de supervivència és el que anima a tots els pobles i els poble israelià no és aliè a aquest esperit. El problema és que, en ocasions, les formes fan perdre aquell punt de comprensió davant les causes. També és més fàcil i popular alinear-se a favor del palestins. Us imagineu viure en mig d'un polvorí on tots els països que us envolten estan en contra vostre? No ha de ser fàcil, gens fàcil.
Trobo a faltar aquests viatges, aquest anar d'un lloc a un altre. Trobo a faltar aquest risc controlat -o, a vegades, incontrolat- que em feia pujar l'adrenalina i que em feia estar viu. Darrerament sóc massa sedentari, massa acomodat. Em manca la passió de la Yasmina -meravellosa dona que vaig conèixer al Líban- o la dolçor de la Ruth -israeliana que ha acabat vivint a Londres-.
Aquest matí -com cada diumenge- mentre em prenia el cafè i llegia El Periodico -aquest libel (és una opinió personal) que més que un diari sembla el Gran Basar- veia com des d'aquelles pàgines es justificava allò que és injustificable i com es culpabilitzava a les elèctriques i a la pròpia població dels efectes de la nevada. S'ha de ser impresentable! També ens deien com reaccionaven els habitants d'altres països davant de nevades -que no tenen res a veure amb aquesta- i com no critiquen mai els seus respectius governs. És a dir: la culpa no és del govern i no és "cool" criticar el govern. 
Llegeixo a La Vanguardia que sembla ser que el Tripartit farà un pa com unes hòsties a les eleccions del novembre - a les que espero que no arribem però, coneixent-los, els hauran de treure amb aigua bullent-, cosa que em produeix un infinita satisfacció. Ja n'hi ha prou de mantenir vividors als que només els preocupen les xorrades més insòlites.
Jo sóc home de diverses lectures i, quan he començat a llegir La Gaceta, he vist que ja està identificada la persona clau del tema Faisán. Sembla ser que hi ha una relació directe entre aquest personatge i el ministre Rubalcaba. No ho sé, però crec que la degradació de la vida política és generalitzada, a nivell local, autonòmic i estatal. Espero que alguns ciutadans es treguin la vena dels ulls i vegin a quina situació ens han portat els "Salvadors de la Pàtria". Espero que ho facin. Hi ha moltes veus -de la meva absoluta confiança i que ho van viure en primera persona- que comparen la situació actual a la que es va viure durant el període 1934-36. Esperem que no sigui necessari que això acabi igual que llavors.
En tot cas, visquem tan bé com puguem. Potser qualsevol dia el món s'acaba i ja no hi som a temps....