divendres, 30 d’octubre del 2009

RECORDAR-LA (II)

En tornar a casa -esgotat, desencisat  (en veure i comprovar com en són de volubles les persones) i una mica emprenyat- vaig intentar recordar i recuperar coses seves. L'armari dels records -sóc extremadament metòdic i ordenat-, aquell en el que guardo apunts dels meus viatges, roba que ha significat quelcom més que roba, fotografies i tot allò que ha depassat el llindar de les coses ordinàries, tampoc va poder donar-me massa pistes. Només una fotografia, una simple fotografia. No hi vaig trobar res més. 
Em va semblar estrany trobar només una fotografia d'aquella dona. Va significar molt per a mi i esperava trobar alguna cosa més -unes notes als diaris personals, més fotografies, algun objecte que identifiqués amb aquella curta però intensa època- però, per molt que vaig buscar, no va ser així.
Més tard vaig mirar el compte de correu electrònic corresponent -en tinc un de diferent per a cada assumpte, incloses les meves històries sentimentals- i no vaig trobar res. Vaig trobar, això sí, alguns correus, de fa una mica més d'any i mig (els recordes?) que també em van portar records meravellosos i excitants -malgrat el final que va tenir allò-, que hauré de repassar i recuperar. Tinc el costum de reenviar-me automàticament tots els correus que m'arriben a la bústia temàtica corresponent (sí, inclosos aquells...).  És una manera de tenir una "memòria històrica" de la meva vida i, per a segons quins temes, una "assegurança de vida".
Vaig estar una estona pensant, mirant-me aquella fotografia, en aquells ulls, aquells llavis, -molsuts i petoners com pocs he besat-, aquell cos imperfectament perfecte, aquelles mans petites i dolces, aquells pits turgents i proporcionats, aquell sexe que se m'oferí moltes vegades i del que vaig gaudir con no recordo haver-ho fet en molt de temps (almenys amb tanta intensitat). 
Dues trucades van destorbar la perfecció d'aquell moment, dues trucades de la feina -a hores intempestives, com sempre- que només van retardar el descobriment que havia de fer uns moments més tard. Un descobriment que em va deixar estorat i perplex... (continuarà)

dijous, 29 d’octubre del 2009

RECORDAR-LA

Avui, en mig d'un dinar, en aquell moment en el que tothom parla i ningú escolta, he fet un parèntesi i la meva ment s'ha buidat. Per un moment he decidit deixar d'escoltar coses intranscendents, ja decidides, i he preferit pensar en ella, en com vàrem començar i com vàrem acabar. 
Fa temps que va desaparèixer de la meva vida. Van ser dies durs i inoblidables, dies d'angoixa reprimida i inacabable. Només em queda el seu record, la seva olor, els dies de convivència i aquell sabor dolç de la seva pell i dels seus llavis. No recordo, amb absoluta exactitud, com ens vàrem conèixer. Crec que un amic comú, d'aquells que creuen fer un favor a dues persones presentant-les, va ser el mestre cerimònies d'una unió curta, però intenssíssima, que només va confirmar el que la resta de la humanitat ja sabia: era una relació condemnada des d'abans d'iniciar-se.
No podia ser, ho teníem tot en contra, fins i tot a nosaltres. No era lògic pensar que allò sortiria bé, ningú hagués gosat apostar ni un cèntim per nosaltres. La veritat és que tampoc retrec a ningú que pensés així. L'aigua i l'oli s'avenien més que nosaltres, érem com la lluna i el sol, com la foscor i la llum. No podíem estar junts i, malgrat això, repetíem constantment l'error de tornar a estimar-nos, de tornar a fer de la passió sexual desbordada l'eina que arreglava el motor i engreixava els eixos de la nostra relació.
Tancar-nos junts, tot un cap de setmana, en una habitació d'hotel i sortir-ne esgotats el dilluns a primera hora era una pràctica que esborrava tota petjada de rancúnia entre els dos. Desprès, dies de silenci i mirades absents freqüentaven les nostres vides. Sense dir-nos res, fèiem una petita maleta, ens acariciàvem i tornàvem a fer la reserva del cap de setmana. Així fins a l'infinit...
Un infinit... finit! (continuarà)

dimarts, 27 d’octubre del 2009

549 DIES I UNA LLARGA NIT.

Heu pensat alguna vegada les coses que et poden passar pel cap durant 549 dies? Com en pot ser de refinada, detallada, metòdica i freda la planificació que es pot fer d'un projecte madurat durant 549 dies? Si durant tot aquest temps només haguéssiu pensat en arribar a un objectiu, penseu que podríeu deixar algun aspecte sense estudiar i planificar? Quant d'odi es pot acumular durant 549 dies? Quantes vegades es poden recrear mentalment tota una sèrie de fets que han de passar? Quantes vegades, durant 549 dies, pots visualitzar el cadàver del teu enemic? Quantes vegades pots anar afinant tots els aspectes d'una revenja? Quantes vegades pots repassar, una i una altra vegada, el teu pla d'acció?
Això ho pensava en Sandro, mentre veia com canviava la seva sort, mentre veia com es giraven les tornes i havia aconseguit deixar en una posició feble al seu enemic. Sempre havia pensat que la situació havia de canviar un dia o altre. Ara només li calia anar acabant amb els seus enemics com ho faria Edmond Dantés. No calia fer-los un mal físic, no calia acabar aviat, només calia fer que ells mateixos anessin ficant la pota. Ells mateixos -els que l'havien torturat durant 549 dies- acabarien suïcidant-se socialment. Finalment, només li quedaria empènyer-los quan estiguessin vora l'abisme.
Sabia que el que li restava de vida seria una llarga nit, una nit a la que l'havien empès aquells que havien mentit, confabulat i maquinat contra d'ell. No li feia res, ell era una criatura de la nit, de les hores fosques i negres, de temps impassibles i cruels, era un senyor de les ombres. No patia per la vida que li esperava -potser més curta del que es pensaven- però estava disposat a sacrificar-ho tot -fins i tot aquesta curta vida- per tal de fer-los pagar el preu de l'escarni, el desprestigi i, finalment, l'autodestrucció.
Ja feia temps que res tenia importància, no tenia por a cap conseqüència, a cap mal físic o psíquic. Només una obsessió impulsava i justificava la seva vida: retornar tot el dolor i humiliació, augmentats exponencialment. Alguna vegada, durant aquest 549 dies havia pensat que la millor manera de fer mal era no fer-lo directament a aquells que n'hi havien fet a ell. Potser la millor opció era fer mal al seu cercle més pròxim i, finalment -quan el dolor ja fos insuportable-, directament a ells, finalitzant la feina.
També havia pensat en si ho faria ell, personalment, o mitjançant altres. De moment, li convenia mantenir aquesta imatge de bona persona i deixar que altres fessin la feina bruta. Al final, quan a aquella colla de desgraciats ja només els quedés la darrera guspira d'enteniment, seria el moment de mostrar-los qui era la mà que movia els fils. Només llavors...  


Darrer esborrany d'una part que em queda de "Revenja" i que, properament, acabaré.


dilluns, 26 d’octubre del 2009

CONVERSES A MITJANIT


Fa una estona parlava amb una persona per telèfon i, producte d'aquesta conversa he decidit canviar el tema del post d'avui. En aquesta conversa he detectat -sense mirar-li als ulls, que ja és difícil- diversos sentiments. Un primer sentiment era el d'angoixa. He notat perfectament com les seves paraules no fluïen com ho havien de fer, d'una forma natural i plana. Al cap d'uns minuts, aquest sentiment s'ha tornat por, autèntica por. No entenc per quin motiu. Imagineu-vos que hi ha un sentiment d'angoixa, jo només deixo anar un parell de monosíl·labs i, aquesta angoixa, es transforma en por. 
No entenc aquest canvi, aquest repunt de la conversa. Això m'ha fet pensar en una cosa que em van dir fa uns dies: "Aquests et tenen por. Però por de veritat, por física". Por? Per quin motiu? Potser havien fet o dit alguna cosa que pogués afectar-me? Si no era així, per quin motiu podien esperar alguna reacció per part meva? Cada dia entenc menys aquest món i els seus habitants. Serà que m'estic tornant molt poruc? No ho crec, però crec que tot 'està sortint de mare.
Un altre sentiment que he detectat en el meu interlocutor -ho poso genèricament, no vol dir que necessàriament hagi de ser un home- és el de culpa. Intentava disculpar-se d'alguna cosa d'una manera molt barroera, sense cap tipus de guió preestablert. Volia dir alguna cosa, però no sabia com dir-la, no sabia com enllaçar les paraules que composaven el missatge. La veu tremolosa i un parell de gemecs pre-plor -o com es digui- m'han acabat de donar les pistes necessàries per endevinar què volia dir exactament. Ja està, missatge captat i entès. T'has quedat més tranquil/la? Doncs, au, a dormir falta gent. Quan demà la resta de la colla pessigolla sàpiga que algú d'ells m'ha trucat, es posaran dels nervis. 
Per quin motiu la gent fa i diu coses de les que, passat un temps, s'ha de retractar? Quin ànim els impulsa a fer-ho? Tant costa viure i deixar viure? Tan costa ser feliç i deixar ser-ho? No intento donar lliçons de moral. Mai ho he pretés i ara tampoc, però sí que em resulta difícil de pair que algú et truqui als vols de la mitjanit per tal d'intentar calmar la seva consciència, d'intentar poder dormir. No ho sé, amics meus, la vida és complicada i , algunes vegades, nosaltres encara la fem més complicada. Què creieu que he de fer demà quan vegi aquesta persona? L'he de deixar en evidència? He de passar d'ella i intentar fer veure que no sé res del que es cou? O potser he de muntar un numeret -cosa que mai he fet, ni penso fer- davant de tothom? Crec que optaré per fer veure que no en sé res i continuaré rient -discretament, és clar- de les coses que passen en aquest pati de col·legi que és la vida...

diumenge, 25 d’octubre del 2009

1000 VISITES (O MÉS).

Fa una estona he pogut comprovar que ja són 1000 les visites a aquest humil però sincer bloc. Segur que n'hi ha molts més de visitants, a través del Facebook o algunes que es van produir abans de posar el comptador. Potser aquest és un fet sense importància per a molta gent, però a mi em satisfà molt veure que tinc un públic fidel i constant. Moltes gràcies a tots aquells que us heu apropat i tret el nas per aquí. Espero que la vostra visita hagi estat plaent i que hagueu passat una estona divertida llegint les meves palles mentals.
Quan vaig iniciar aquesta aventura no tenia cap importància si algú llegia o no aquest bloc, m'era del tot indiferent. Tinc el vici d'escriure per a mi. Mai escric pensant en els altres. Escric les coses tal com les sento, com les penso. Desprès les penjo i les exposo a la mirada crítica de la resta del món.
Feia anys que tenia diversos blocs i vaig voler unificar-los en un. Així va néixer aquest bloc. Molts post d'altres blocs van passar a millor vida i alguns -molt pocs- els vaig traspassar a aquest. Són una mica la meva "memòria històrica" i em porten records de tot tipus -uns de bons i d'altres no tant- que mai oblidaré. En tot cas, cada post és una part de la meva vida -no pel que s'hi explica, pel fet creatiu- que he deixat en aquests blocs del món. 
Us reitero el meu agraïment però també us vull advertir que jo continuaré escrivint per a mi, com si no existíssiu.  D'altra banda, també agraeixo molt els comentaris que em feu i que, a vegades, són font d'inspiració per a altres posts. 
Avui, el més fàcil hauria sigut posar una imatge del número 1000. Massa fàcil, massa evident, massa vulgar i simple. He posat aquest roure mil·lenari que simbolitza allò que sempre he apreciat i que sempre he intentat reflectir en la meva vida diària: la fortalesa i la persistència impertèrrita i impàvida davant el pas del temps i/o de les adversitats. 
Bé, nens i nenes, demà és dilluns i he de treballar... però encara em queda fer el post d'avui. Soparé i desprès, més tard, ja faré el post d'avui. El tema? Encara no ho sé. Potser una conversa inversemblant, o potser una carta a mi mateix, o jo què sé!!!!
Una abraçada a tots.

DESTINS ENCREUATS

Intentar esquivar el destí és perdre el temps. Fa uns dies, parlant amb una persona amiga, teoritzàvem sobre la vida i la mort, sobre la data de caducitat que tots portem impresa a l'ànima.
No podem fer-hi res, quan arriba l'hora, doncs arriba i ja està, no hi ha més. A vegades la vida ens juga males passades i pensem que podíem haver evitat aquella situació. No, gran error, les situacions no es poden evitar. Es poden postergar, però no evitar. 
Les coses que ens passen no són casuals, són producte dels destins encreuats, dels fils que mouen les nostres vides. Moltes vegades he analitzat les diferents situacions en les que m'he vist immers i sempre he arribat a la conclusió que si s'han produït uns fets concrets, era inevitable que es produïssin. Com podem evitar estimar o odiar a algú? Com podem evitar morir? És impossible, la nostra voluntat està regida per altres paràmetres que la simple raó.
Els desitjos irracionals, els impulsos fora de tota raó ens demostren que no som res més que instruments de la divina providència. No podem fer front ni canviar el que ha de passar, no cal oposar resistència a allò que és inevitable. 
Mai he cregut en que la pròpia voluntat era la que regia els nostres destins. Milers de circumstàncies alienes i no controlables són les que determinen com es succeeixen els diferents episodis i vivències que conformen la nostra existència. Qui pot controlar la malaltia i els seus efectes? Qui pot dir-nos quant de temps viurem i de quina manera? El que avui és blanc, demà és -inexorablement- negre.
Tampoc podem controlar quines seran les reaccions dels altres envers nosaltres. Qui ens pot assegurar que aquell pel que sentim un gran afecte, en girar-nos, no esdevé el nostre pitjor enemic?Com podem assegurar que aquella persona que sempre hem considerat que és tranquil·la i mesurada, el dia menys pensat, esclata i ho rebenta tot?  No podem, no podem preveure aquestes coses.
Bé, ja està bé de filosofades i reflexions. És tard i toca dormir, si em deixen, és clar.... Veieu? aquesta és una altra cosa que no podem controlar, com la mort....


dissabte, 24 d’octubre del 2009

YOUR DARKNESS

L'obscuritat, les coses no dites -amagades-, les coses fetes a contrapèl, per l'esquena. Aquesta és la vostra jugada, jugada que creieu infal·lible i definitiva. No, no és així, encara em queda una mica de cervell útil. Potser aquesta mica de cervell que em queda serà suficient per fer-vos entendre que la vida jo no l'entenc així, que no estic disposat a jugar el vostre joc.
Capítol XII Versícle 23 de la Bíblia de l'Exorcista.

En Sandro, feia una estona que havia tingut dues experiències prou decepcionants: d'una banda, no l'havien informat d'un fet prou important i del que, posteriorment hauria de donar explicacions sense tenir-hi cap relació. D'altra banda, tampoc havia estat informat d'un altre fet que sí que era competència seva. Per tal de penjar-se una medalla, una persona que res tenia a veure amb aquell tema, l'havia tret en mig d'una reunió sense que en Sandro en sabés res. Potser el problema era que en Sandro era molt més noble que aquell element, i tampoc li calia anar fent-se veure amb qüestions que no eren seves. Només fent la seva feina ja en tenia prou.
Desprès d'una estona, en Sandro va rebre una trucada inesperada. Totes les trucades inesperades -per definició- són sospitoses, totes. Volien encarregar-li una tasca que no li era pròpia, que no formava part de les seves obligacions. El primer pensament d'en Sandro era que allò era una maniobra per tal d'allunyar-lo del lloc on habitualment estava. Una insistència molt marcada en provocar la seva absència en un dia determinat, juntament amb  l'oferiment de no anar a un lloc concret, va confirmar les seves sospites: la puteta boja anava aquell dia a fer-s'ho mirar i d'altra banda, aquella mateixa persona que l'havia deixat en evidència en mig de la reunió volia remenar les cireres en el terreny d'en Sandro, aprofitant la seva absència. 
Tot allò li donava una evidència més del poc valor que tenien tota aquella colla de xitxarel·los: una puteta que no era capaç -potser per una qüestió de mala consciència- de veure's amb en Sandro i un altre que no era capaç d'intentar remenar les cireres quan en Sandro hi era present, i ho havia de fer quan ell no hi era.
El que més els consumia és que en Sandro havia establert el "silenci en les comunicacions" i ara ja no els oferia informació que ells podien utilitzar posteriorment. Ara es dedicava a recopilar informació, a preparar la "mare de totes les batalles", on sortiria tot el que hi havia. En Sandro tenia consciència de temporalitat, de saber que no hi seria sempre i que tot s'acabava. Només li quedava un darrer plaer i missió en aquesta vida: desemmascarar aquesta colla de traïdors i mentiders, i fer-los passar pel que ell havia passat.
Tot era qüestió de temps, només de temps.... 

 

divendres, 23 d’octubre del 2009

AUTOSACRIFICI O UN SANT MARTÍ A L'OCTUBRE.

Definitivament, estic perdent la meva confiança en la condició humana i racional. Aquests darrers dies estic assistint a uns actes d'autosacrifici i d'immolacions innecessàries que em fan pensar que l'ésser humà no és tan racional com hom podria creure.
Diuen que la venjança és un plat que es menja fred. Potser sí, potser s'ha de deixar temperar abans de menjar-se'l. Assisteixo, com espectador impàvid, a la caiguda i rebolcada pel fang d'aquells que van gosar profanar el temple, dels que van creure que podien vendre la pell de ós abans de caçar-lo. Paciència, només cal paciència.
Ara tot es limita a esperar una mica més, només una mica. Assistir a la darrera passejada del cadàver del teu enemic és un dels plaers més intensos i indescriptibles que puguin existir.  Més plaent és quan tot és producte de la pròpia inutilitat, de la pròpia creença d'estar més enllà del bé i del mal, de creure's el més llest del món.
Mentre escolto "Big in Japan" d'Alphaville o "The world is mine" del David Guetta, assaboreixo les mels del principi del triomf -amb cautela i prudència, això sí- però amb un punt de tristor, també cal dir-ho. Jo sóc actiu i em sap greu no poder participar directament a la matança del porc. No m'agrada el paper d'espectador que veu com el pobre animal es converteix en botifarra, llom, pernils i altres viandes. El meu paper és el que representa qui obre el coll -d'un tall calculat-  d'aquella bèstia, desprès l'esquartera i converteix en menjar allò que uns minuts abans havia estat un ésser viu. Bé, deixem aquest tema, ja us aniré explicant com evoluciona tot plegat.
Avui, un amic m'ha reiterat que em comprarà un gat. Un gat de peluix per tal de deixar-lo damunt la taula i anar-lo acariciant a mida que pontifico sobre el bé i el mal. No, mai he pontificat i no començaré a fer-ho ara. D'altra banda, aquesta imatge em recorda una pel·lícula -El Padrino- i no crec que aquest personatge s'adigui amb allò que crec ser. 
Espero que aviat comenci a produir-se l'efecte dominó i que vagin caient totes les fitxes -una darrera l'altra- sota l'impuls d'un dit no gaire fort, però segur i diví: la veritat. Una veritat furtada, rebaixada a l'il·lusió i a la perversió.
Bé, nens i nenes... ja n'anirem parlant de tot això. Només espero una mica de dignitat en la caiguda. O ni tan sols això puc esperar de vosaltres???


Capítol V versicle XXII de la Bíblia de l'Exorcista.

dijous, 22 d’octubre del 2009

OBRIR PORTES

Sempre he pensat que era més important obrir portes que tancar-les, sumar que restar. A vegades és difícil mantenir aquesta actitud. Quan davant tens persones que no estan disposades a ser felices ni a deixar que els altres ho siguin, és difícil, molt difícil. No he entès mai l'actitud negativa davant els problemes. Negar la seva existència no fa més que eternitzar-los.
Tenir una actitud oberta i ser capaç d'assumir les coses com són, però al mateix temps fer l'esforç de canviar allò que grinyola o que no acaba de funcionar, és una de les virtuts que més admiro i respecto. No sempre els meus interlocutors són capaços de fer l'esforç d'entendre aquesta predisposició a fer la feina ben feta i amb aquest esperit de servei. Potser, algunes vegades, la culpa també és meva per no saber "vendre el producte" i atacar els temes sense gaires manies ni concessions.
Avui he parlat amb un ex-company de feina -i encara amic- per un tema determinat. M'ha afectat molt veure que està passant per una depressió molt greu. Ja fa dies que un altre ex-company em va comentar que fa temps que no treballa, que està a casa sense esma de fer res. Ho sento, ho sento molt!!! Amb aquest amic vàrem fer uns quants cursos junt i vàrem estar treballant en els mateixos temes durant uns quants anys. Com canvia la vida!!! 
Ha plogut, plou i.... farà sol una altra vegada. La vida és així. La Minnie avui anava amb pantalons de pescadora mentre contemplava les cataractes d'Iguazú (o de Plaça Espanya). No ho he pogut veure, però devia ser una estampa bucòlica i devia estar meravellosa amb aquell toc juvenil que imprimeix a la seva imatge. Només hi ha un núvol que amaga el seu sòl: un/a indesitjable neurastènic/a que no té gaires coses clares -ni de la seva pròpia personalitat-i que la va turmentant amb les estupideses més insòlites que us pugueu imaginar. Bé, amiga Minnie, no facis cas i continua endavant. No fa mal qui vol, només qui pot!!!.
Plego, deixo per a demà un parell de coses que vull dir però que he de madurar i acabar de polir. Darrerament no tinc massa temps per escriure, però cada vegada que ho puc fer és una injecció de moral i d'il·lusió renovada...   

dimecres, 21 d’octubre del 2009

TRUCADES PERDUDES I GUANYADES

Un nou concepte de la nostra societat són les trucades perdudes. Des del moment en el que els telèfons mòbils es van apoderar de les nostres vides i de la nostra voluntat, les trucades perdudes s'han convertit en un llast que arrossega a l'obligació de tornar les trucades. Aquest concepte de trucada perduda també té les seves avantatges: sabem qui ha intentat posar-se en contacte amb nosaltres i qui ha obviat fer aquella trucada que ens va prometre.
Les trucades guanyades són les que, sense esperar-les, ens proporcionen un moment de satisfacció. Avui he rebut la trucada de la Minnie, persona a la que considero amiga i amb la que crec que hi tinc un deute. Potser moltes vegades -per diverses circumstàncies- no he estat encertat en la meva relació amb ella. Potser el que més em neguiteja i em provoca una satisfacció simultània és que sempre m'ha respost amb l'amabilitat que la caracteritza. Passat el temps, he après a apreciar aquesta actitud i a valorar-la en tot el que es mereix.
La vida és llarga i dóna moltes voltes. Potser no acabarà donant les voltes que jo espero -això no ha sap mai ningú- però el que ella sempre tindrà és la meva estimació per haver-me demostrat que hi ha vida, noble i honesta, més enllà d'aquesta deslleialtat i immundícia de la que em veig rodejat darrerament.
Avui ho havia de fer -ja fa dies que ho volia fer-, avui t'havia de dedicar aquest post. Havia de dedicar-te'l per una qüestió de Justícia, per una qüestió d'agraïment, per saber dir  -i fer-me sentir- la paraula amable oportuna en el moment oportú. Mai podràs arribar a saber quantes trucades teves m'han alegrat el dia i m'han fet renéixer de les meves cendres. Mai sabràs quantes vegades una paraula teva -a vegades sense cap relació amb el motiu de les meves cuites- ha fet que tornés a tenir un motiu per a tirar endavant obviant tot allò que em separava de la mínima felicitat.
Només això, gràcies, moltes gràcies...

Y por fin he encontrado el camino que ha de guiar mis pasos
y esta noche me espera el amor en tus labios...
(Estrofa d'una cançó que m'agrada)

diumenge, 18 d’octubre del 2009

TORNAR A LA JUNGLA

S'acaba, això s'acaba. Una vegada més he d'acomiadar-me d'aquest món tranquil, pur, noble i bucòlic. Demà, a primera hora del matí retorno a la meva residència habitual -que és la menys habitual de les residències- i em trobaré amb el món real, dur, inhòspit i deslleial on he de viure. No en tinc cap ganes, la veritat, però no em queda més remei que tornar a aquest món. Com ja he comentat en algun post anterior, estic intentant fer que això no sigui una obligació i pugui dedicar-me a allò que realment m'emociona i em fa viure: escriure.
Demà passat torno a la feina, a la batalla. Francament, no en tinc cap ganes. Sé que m'espera una setmana dura, de donar explicacions que no tinc cap ganes de donar i que ja ni m'haurien de demanar. Sempre he pensat que demanar explicacions sempre és perillós. Pot ser que la resposta no t'agradi i, a més, poden sortir temes que s'han obviat -per deferència- i que pot ser contraproduent que es facin públics. El més perillós de la situació és que aquelles situacions que són tolerades puguin deixar de ser-ho. 
Bé, a vegades la meva confiança en la intel·ligència humana s'esvaeix en veure segons quins comportaments. Potser algú pot creure que alguna vegada he fet alguna cosa sense planificar-la? Potser algú pot creure que cada pas que dono no està mil·limetrat? Potser algú pot creure que no he preparat el contraatac abans de provocar intencionadament l'atac? 
La vida és senzilla, molt senzilla. Nosaltres la fem complicada i sembla que no puguem fer, dir i sentir les coses francament, sense segones intencions, sense maledicència. Suposo que tot és producte del mateix problema. Parlar més del compte, prendre partit sense conèixer totes les dades d'un assumpte i participar en jocs de guerra sense saber fer la guerra -i sense ser conscient que a les guerres es produeixen baixes- pot ser molt perillós i comprometedor. Repensar-se les coses abans de fer-les o dir-les és un bon consell. I no cobro per aquest consell...

 

dissabte, 17 d’octubre del 2009

PASSEJAR PEL BOSC


Una de les activitats que més plaents em resulten és passejar pel bosc. Desprès d'escriure el post anterior he acomplert el ritual que esdevé cada vegada que vinc al meu refugi: una passejada pel bosc que l'envolta.
Aprofito aquestes passejades -de prop de dues hores- per a pensar en les coses que dominen la meva vida i que em fan sentir viu. Penso en les meves relacions personals  -cada vegada més estranyes- i en les coses que han passat des de la darrera passejada. Com he solucionat els problemes que m'han sorgit i si aquesta solució ha estat l'adient... i tantes altres coses que em passen darrerament pel cap. No, no es tracta de donar voltes a les coses, només són simples reflexions. Jo en diria un examen de consciència, una confessió al vent, un alliberament. 
Normalment, sempre vaig fins aquest lloc que veieu a la foto. Allà faig parada, descanso de la caminada, bec aigua, faig un cigarret i sec una estona en una pedra. Avui el dia és fred però, malgrat això, la passejada ha sigut tant beneficiosa com sempre.  Desprès, el retorn a casa, que és com el retorn als orígens. 
El temps de contestar un parell de comentaris d'unes amigues, tancar els paravents de les finestres i encendre la llar de foc. És increïble com acompanya el foc. Seure davant del foc, sentir crepitar la fusta mentre es consumeix, seguir la dansa irregular i hipnotitzadora de les flames mentre escric aquest post. Pot haver-hi un moment més sublim? 
Potser si, potser hi ha moments més sublims, més rodons, més perfectes. De moment em quedo amb aquest moment, escrivint -avui, segurament, fins a la matinada- acompanyat de la meva botella de bourbon i del meu paquet de tabac -inseparables i fidels companys de viatge-  mentre pareixo històries que potser penjaré al bloc (o no). Demà, potser més...

Com diu la cançó: "...siempre hay por quién vivir y a quién amar, por quién sufrir, por quién luchar..." O  alguna cosa així...

OBSERVANT LA VALL.


Torno a estar al meu refugi, a la muntanya, lluny de tot i de tothom. Són dies de tranquil·litat, de reflexió i de desesperança. Miro cap a la vall, cap a les terres baixes,  i només veig corrupció, podridura, manca de valors i la sensació de veure una societat sense futur. Veig una societat d'homes castrats -com els porcs d'engreix- que esperen el sacrifici passivament, sense oposar resistència al declivi del seu món. No veig esperança ni salvació. Només veig un arbre malalt al que li convé que li tallin les branques mortes per a poder rebrotar i salvar-se de la mort. Un arbre que, en aquestes branques mortes, manté paràsits que s'alimenten de la pròpia debilitat -causada per la malaltia- de l'arbre. Aquesta paràsits van corcant l'arbre i el fan més dèbil cada dia que passa. O es tallen les branques mortes, o s'haurà de tallar l'arbre sencer i replantar-ne un de nou, que creixi sense vicis, sa i fort. 
Bé, ara em queden uns dies -pocs- de calma. Un pocs dies per a poder recuperar allò que sempre m'ha acompanyat i que sembla que, darrerament, m'ha abandonar parcialment. La serenitat que sempre he tingut, sembla que es va esvaint i que l'estic substituint per la desesperança, per veure hipòcrites interessats, covards sense ambició -o amb massa-, petits éssers sense futur -massa preocupats en passar com poden el pressent- i altra fauna diversa...
Desprès més, ara vaig a gaudir una mica del silenci, del silenci més absolut.

 

dimecres, 14 d’octubre del 2009

ALLEUGERIR LES ALFORGES

Desprès de pensar-hi molt, crec que ja ho he aconseguit. He aconseguit desempallegar-me de totes les preocupacions i cuites supèrflues i només em resta allò que és important. He aconseguit alleugerir les alforges de la vida. 
He arribat -potser per la seva concentració actual- a discriminar aquelles coses que són importants de les xorrades i d'aquelles que no em reporten cap benefici, ja sigui material o moral. Si mirem fredament la vida, només hi ha tres o quatre coses importants. La resta són prescindibles -com ho som tots nosaltres- i només es consideren importants en moments puntuals, generalment quan, interessadament, en ho fan veure.
Mentre escolto unes quantes cançons de Anne Clark (Our darkness, Wallies, Self destruct, True love tales....) que he trobat aquesta tarda en una vella cinta de cassette, reflexiono sobre si val la pena continuar, sobre què hi ha més enllà de la galàxia més llunyana i altres coses tan inútils com aquesta. No tinc ganes de pensar, ja he pensat prou i així em llu el pèl. Ja no vull pensar més pels altres. Que cadascú pensi en el que ha de pensar!!!! 
Potser cada dia em torno més poruc, més antisocial, més individualista... No m'importa. És el camí que em veig obligat a recórrer, a fer sol -com sempre he fet les coses- i sense altre companyia que la meva consciència. Ja no desitjo continuar rient gràcies que no en tenen -de gràcia-, ja no desitjo continuar essent "el que sempre hi és". No, amics, ja no val la pena.  La vida m'ho ha demostrat de la manera més cruel.
Hi ha altres coses més importants, més gratificants, si més no, moralment.  


dilluns, 12 d’octubre del 2009

LA MORT DEL GUERRER.


Avui he gaudit, una vegada més, d'una de les pel·lícules que més em fa -amb perdó- trempar. El último Samurai és una de les películ·les èpiques que considero que mereixen ser vistes i assimilades. No s'ho mereix pel paper del Tom Cruise, s'ho mereix per la filosofia implícita, sobre la vida i la mort, que traspua el coprotagonista japonès.
Sempre he pensat que no és important quant es viu ni tampoc quan es mor. El que veritablement és important és com es viu i com es mor.
Em nego a morir d'una "llarga malaltia" -com diuen eufemísticament els diaris- que em vagi consumint i menjant-me la moral i la dignitat. Arribat el moment, penso que el millor és acabar voluntàriament i no sentir-se derrotat ni claudicar davant l'enemic. 
Fa anys, quan em dedicava a una altra professió, vaig aprendre a no tenir por a la mort. No tenir por a la mort ni al sofriment físic i psíquic és el que ens fa lliures. La mort és un fet natural, com ho és la vida. No es pot entendre la vida sense la mort ni a l'inrevés. Esperar viure eternament és una quimera i una il·lusió sense sentit. 
A la vida hi ha moments en els que has de pensar en deixar-ho tot. Depenent de la gravetat del que ens impulsa a prendre aquesta decisió podem marxar a un altre lloc i començar una nova vida o acabar definitivament. Cadascú ha de valorar quina és l'opció que tria. 
Si que puc dir que prendre aquestes decisions és dur, molt dur, però si has estat educat en principis com l'honor, la veritat, etc. no et resulta difícil prendre la decisió. Permetre la denigració i continuar vivint és un acte de covardia. El covard no és aquell que posa fi a una situació de deshonor, el covard és aquell que aprecia més la seva vida física que la seva vida moral i continua arrossegant-se sabent-se deshonrat.
També és molt important com es mor. Segons la meva opinió, la millor manera és lluitant. Morir lluitant, anihilant els teus enemics és el millor que li pot passar a un guerrer. No val això de deixar que els enemics es surtin amb la seva. La defensa de la veritat i de la pròpia posició -quan es bassa en conceptes honorables- ha de ser l'objectiu del guerrer. Havent aconseguit  aquest objectiu el guerrer ja pot morir, ja res més ha d'importar-li.
Fa anys, un dels mestres professionals que vaig tenir em va dir el següent: "Res importa tant com saber per quin motiu vius. Quant ja no ho saps, vol dir que ja tens motius per a morir".  Quanta raó tenia!!!! 

diumenge, 11 d’octubre del 2009

SENSACIONS CONTRADICTÒRIES

Tinc mil coses per a fer però he volgut prendre -o guanyar-  un moment, un instant, per a poder escriure una mica. Escriure em relaxa i em fa veure les coses des d'una nova perspectiva. Aquestes darreres hores -dies- he estat concentrat en un assumpte que considero important i havia estat treballant en això non stop. La nit és el millor moment per a treballar: no hi ha trucades, ni distraccions possibles. La concentració és màxima i els fruits del treball solen ser de qualitat.
Escric aquest post des del despatx de casa meva, mirant per la finestra la prunera -que tantes nits insomnes i caloroses d'estiu m'ha acollit- i sentint unes quantes cançons de Sabina.
Actualment, tinc sensacions contradictòries, molt contradictòries. D'una banda, em fot molt el fet de veure que alguns assumptes no avancen, d'altres no acaben de sortir com jo voldria i alguns -pocs, però importants- sembla ser que es van aclarint. A la vida només hi ha dues o tres coses importants per se. La resta les fem importants nosaltres amb les nostres cuites i preocupacions. No s'ho val, no podem estar sempre amb aquesta tensió que ens autoimposem -algunes vegades injustificadament- i que no ajuda a solucionar res.
Tinc la sensació del sí, però no. Aquella sensació de "t'ho dic, però no t'ho acabo de dir" que tan molesta em resulta. Si m'ho vols dir, diga-m'ho. Si no vols dir-m'ho, no facis més comèdia. El que més em molesta en aquesta vida es aquesta indefinició, aquest voler estar amb tots i contra ningú. Mantenir aquesta posició en el temps és impossible i només pot tenir una única conseqüència: acabar malament amb tothom.
També tinc la sensació de reconduir -o redefinir- les amistats. Hi ha fets que reafirmen els amics autèntics i fa que els altres s'espantin i es separin una mica més. Potser en aquells moments en que més et cal el seu recolzament és quan pots esbrinar el que és amistat i el que és impostura interessada en benefici propi. Ho sento, em nego a jugar aquest joc. O estas amb mi, o estas contra mi. No hi ha terme mig. Si vols salvar les teves naus, salva-les però no em vinguis amb falses commiseracions, amb falses "ajudes".
Em penso que, al final, poques coses valen la pena, poques coses mereixen capficar-t'hi. He llegit que els tonyinaires d'Euskadi han llogat mercenaris per tal que els defensin dels pirates de l'oceà Índic. Bé, sempre em queda el recurs d'anar-me'n com a mercenari. La paga és bona, vius aventures que em són familiars i, tot plegat, tampoc tinc a ningú que esperi el meu retorn... 
De moment, vaig a fer un aperitiu per a parar el cop. A la tarda -segons com- ja continuaré...

dimecres, 7 d’octubre del 2009

REUNIONS I TELETRANSPORT.


El dia ha estat molt distret -en el meu llenguatge això vol dir que hi ha hagut força feina- però per això anem a treballar, per a fer feina. En arribar a casa, desprès de treballar, m'he relaxat i he aprofitat per a repassar l'agenda de demà i per xatejar una estona amb una amiga.
Avui, a la feina, he tingut una d'aquelles satisfaccions -una autèntica nimietat- que provenen de persones a les que aprecies i que no són significatives per la magnitud del fet, són importants pel fet mateix. Un detall, per insignificant que sigui, a vegades és molt important moralment.
En mirar l'agenda de demà he vist que toca Aquelarre -reunió, pels profans de l'idioma Exor/Català, Català/Exor-. Perdoneu un moment, canta ella......Edith Piaf.... La vie en rose i Je ne regrette rien
Ja està, és que escoltar a aquesta dona és un plaer que mai em vull perdre. Com us anava dient, demà toca Aquelarre -toca més o menys cada més- i és una de les ocasions en les que ens reunim els companys. Sembla mentida però, en aquesta ocasió i malgrat les quatre hores de durada, tinc ganes de veure'ls a tots. Pot ser molt divertit, molt....
Fa un moment, una amiga em deia que era una pena que encara no hagin inventat el teletransport. Si, és veritat, amiga meva. Si s'hagués inventat, a hores d'ara, com hem parlat tu i jo, ara ja estaria fen-te aquest massatge relaxant que tant necessites. També ens permetria passar una vetllada agradable (en el bon sentit.....o no...). Bé, només ens queda esperar que s'inventi aquest mitjà de transport... algun inventor a la sala?
Sembla ser que el Dragon Khan vital que suporto s'està calmant una mica i podré concentrar-me en les coses realment importants. Moltes vegades m'empipo per coses que seria més fàcil que obviés. No, no puc. Quan una cosa t'importa, lluites per ella i et treu de polleguera que es frustrin iniciatives per culpa del capritxisme, de la inoperància i d'aquesta actitud de tolerància de la ineficàcia i de la ineficiència. Potser el millor seria passar de tot -que és el que fan molts- i esperar que arribi final de més per a parar la mà. Ho sento, no puc fer-ho. Segurament em moriré preocupant-me per coses que considero inadequades i contraproduents, però és el que hi ha. Qui compra el pack, el compra sencer. Segurament tinc coses bones i coses dolentes, coses a millorar i coses a canviar, però el que ningú mai em podrà retreure és la meva preocupació per tal que les coses surtin bé i la meva dedicació a aquest fi. La resta.... la resta són històries per a no dormir, qüestions banals i supèrflues que ja van bé als que els agrada teoritzar sobre el bé i el mal, sense saber què és el bé i el mal.
Demà més, demà ja us explicaré com ha anat l'Aquelarre....

dimarts, 6 d’octubre del 2009

UNA DE CALÇ I UNA DE SORRA

La vida és capritxosa i canviant, meravellosa i odiosa, increïblement imprevisible i genial. Quan més enfonsat pots estar sempre arriba una noticia que et desperta, que et reanima i que et fa estimar el respirar cada segon.
Avui m'han donat una noticia -que jo ja havia avançat- en relació a l'estat de salut d'una amiga. Meravellós, simplement meravellós. Com una poma, està sana com una poma!!!!! Com me'n alegro!!! 
Moltes vegades ens alegrem de les alegries alienes com si fossin nostres. Aquest n'és un cas. Aquesta tarda no havia mirat el correu -i això que ho faig cada tarda- i, quan ho he fet, m'he trobat amb la sorpresa, la gran sorpresa, de l'alegria d'aquesta amiga.
Deia un savi antic que l'alegria dels altres la fem nostra en la mesura en la que ens sentim propers als sentiments d'aquesta persona. És cert, ben cert. Potser la necessitat de tenir alegries també és un al·licient més per tal de fer nostra l'alegria aliena. Potser si, però en aquesta ocasió me'n alegro per ella, pel seu patiment, per la tensió, per la incertesa que ha viscut aquests darrers dies. 
Ja ho veus amiga meva, la vida és dura però ens dóna l'ocasió de refer-nos i sortir dels mals moments amb més força i amb més ganes de menjar-nos el món que mai.
D'altra banda, també he rebut un missatge d'una altra amiga que em demostrava la seva amabilitat, bondat i sinceritat. No t'ho podré agrair com cal amiga meva (o si...). No saps fins quin punt m'ha ajudat el teu comentari. M'has fet recuperar part de la meva confiança en l'ésser humà, en que encara queda gent per la que continuar lluitant.

Avui, dia genial i feliç. Demà ja ho veurem... Segurament algú ja s'encarregarà d'esguerrar tanta felicitat. Malgrat tot i tots, ara penso en aquestes dues amigues i sóc feliç, molt feliç. 

Música: Boys don't cry, Close to me  i Why can't I be you?, de The Cure....

dilluns, 5 d’octubre del 2009

DARRER SOMRIURE.

Aquell any no vàrem poder estar a casa per Nadal. El fred se'ns ficava als ossos i per molt a la vora del foc que estiguéssim, no notàvem l'escalfor. Ja feia cinc mesos que érem allà i només ens quedava el darrer més. L'àngel no ho va aguantar més. La tensió, la responsabilitat i la seva debilitat van ser el desencadenant. Eren les quatre de la matinada -hora a la que jo em llevava cada dia- i vaig anar-lo a buscar al seu "forat". Cap soroll, el silenci absolut, la pau eterna. 
Mai m'hagués imaginat que una mort em produiria tant dolor, tanta penúria. Fred, molt de fred i el carrer nevat. El seu cos també estava gelat, sense moviment, sense res... Estava a terra, estirat, la cadira caiguda i una nota sobre l'escriptori. Eren els temps en els que matàvem el temps escrivint relats impossibles i l'endemà ens els passàvem per a fer-nos un fart de riure amb les bajanades que ens havien passat pel cap. Encara hi havia el seu darrer relat sobre la taula, inacabat, amb la marca del penediment d'haver escrit unes ratlles i la nova proposta escrita més avall. Els seus llavis dibuixaven un somriure, com si estigués llegint el relat que jo portava a la mà per a intercanviar-lo amb ell. Un maleït atac de cor ens va privar de fer-nos un altre fart de riure. Avui, mirant uns papers per casa he recuperat aquell relat inacabat però complet, que havia deixat sobre la taula.
He recordat aquells temps, aquell somriure i la fredor del seu cos inert. També he recordat totes les aventures que havíem viscut junts, totes les bogeries que havíem perpetrat i tots els anhels que ens van quedar sense complir, sense l'oportunitat de lluitar per ells.
D'això fa uns nou anys, però encara puc sentir les seves rialles boges i eixelebrades, producte del vi i d'aquella sensació que tots teníem de viure el darrer dia de la nostra vida. Potser va ser la millor manera de morir, si no fos per la seva joventut, i la millor manera de dir-nos adéu.  La vida és una mentidera, una gran mentidera... 

DESENCÍS

A veces llega un momento en que
te haces viejo de repente
sin arrugas en la frente
pero con ganas de morir...

La senda del tiempo. (Celtas Cortos)

Sí, avui havia de ser un dia d'aquells que passen, dels que no es recorden, dels que n'hi ha milers. Passo les hores i el desencís s'apodera de mi. Amb les seves decisions estan aconseguint el que mai ningú havia aconseguit: fer que tot el que fa referència a ells m'importi una merda. Ja n'estic fart de remar i que, desprès de fer l'esforç, em facin canviar de rumb constantment. Qui vulgui remar, que remi ell. He sacrificat coses molt importants per tal de fer el que tocava. Ja s'ha acabat!!!
Feu el que vulgueu, conspireu, canvieu de parer cada cinc minuts, rieu-li les gràcies a qui us sembli oportú, passeu-vos el dia teoritzant sobre el bé i el mal o sobre el sexe dels àngels. Quan acabeu de perdre el temps, ja m'avisareu i començarem a fer coses més serioses. Quan tingueu les coses clares -encara em queda l'esperança de que algun dia sigui possible- m'ho dieu i farem el que sigui. Feu les reunions que vulgueu -d'aquelles que tant us agraden i que de tant poc serveixen- i quan arribeu a una conclusió, m'ho dieu. No vull continuar jugant un joc que mai m'ha agradat, un joc que simplement he tolerat.
Potser ara arribarà aviat l'hora de pensar en altres coses, en altres objectius, en altres prioritats. La pena és que us ofegueu en un got d'aigua i us penseu que tothom ha de patir la vostra angoixa irracional i capritxosa. Feu cas al vostre guru, aquell que mai ha fet res més que dir què i com s'havien de fer les coses, però que mai ningú té constància de que hagi fet res. Ja us ho fareu.
Jo vaig a fer la meva vida, aquella vida que mai m'he permès -ni m'heu permès-  tenir. Penseu en una cosa que em van dir fa temps i que és una veritat absoluta: "les coses no les apreciem fins que les perdem".
Potser ara apreciareu tot allò que fins ara no mereixia la vostra atenció...

Música: Héroes del Silencio.


PRIMER ANIVERSARI

Finalment no he pogut dormir totes les hores que volia. Ja torno a estar despert. Aquest és un dels nous costums que he adquirit forçadament. Avui fa un any del maleït dia en el que va canviar la nostra vida.
Ha estat un any d'anades i vingudes, de metges, de proves, de pastilles, d'estar sempre patint pel que sabem que passarà, de no tenir vida pròpia -amb alguna excepció-, de fer molt més del que seria recomanable per la salut física i mental. 
No em penedeixo de res del que he fet, per molt de sofriment i d'esforç que hagi comportat, malgrat m'estigui consumint en vida, ho tornaria a fer sense dubtar-ho. El sofriment té un límit, un llindar a partir del qual ja no es pot patir més. Jo ja fa temps que he arribat a aquest llindar i mantinc el nivell de sofriment d'una forma sostinguda.

El meu patiment actual no va dirigit a ell ni a mi, va dirigit a una tercera persona, a la que veig que se li escola la salut com l'aigua en un desguàs. No puc suportar veure com pateix, preferiria mil vegades que aquest sofriment el patís jo!!!
La vida ens posa proves molt dures i, malgrat ja estic acostumat a patir, aquesta és una de les proves més dures que hi pot haver. Malgrat tot, aguantaré el que calgui com sempre ho he fet en tots els episodis de la meva vida.

Tinc molt clara quina ha estat la motivació d'aquesta situació i qui n'és culpable. El temps posarà cada cosa al seu lloc i farà que tot esdevingui com hagi de ser. Jo ho tinc molt clar i actuaré en conseqüència.
De moment, només se m'acut continuar fent aquest camí -que té un final previsible- amb la màxima energia, passió i tendresa. No puc fer res mes, només esperar...

diumenge, 4 d’octubre del 2009

EL SUÏCIDI IGNORAT

A vegades tinc un sentiment de culpa. No és una culpa d'acció, és una culpa d'omissió. La culpa de fer creure a aquells que em pretenen vendre una moto que sóc tant ruc com per a estar disposat a comprar-la. Ara ja s'ha acabat. Ja es fa massa cansat i ridícul continuar amb aquesta pantomima, més quan cada vegada implica una vexació -consentida- més humiliant. 

Potser aquesta actitud de fer veure que em deixo enganyar és una mica maliciosa per part meva, però penso que encara és més maliciosa la seva actitud. No crec que es pugui dir que actuen amb massa lleialtat, no?  Tampoc em molesta el fet, el que em disgusta és que encara es creguin tan intel·ligents i espavilats com per utilitzar una pretesa amistat per tal de donar-me la volta.
Molts mesos de marejar la perdiu, de bones cares, de fer grans esforços per tal de no dir-los el que penso d'ells i d'aquesta actitud hipòcrita, covarda i interessada. Tant li fa. Suposo que ells devien trobar tant estrany que jo no me n'adonés de la seva falsedat, com jo trobava estrany que ells poguessin pensar que jo no me n'havia adonat. Aquest ha estat el seu suïcidi ignorat, el principi de la seva fi.

Bé, la vida té aquestes coses. Demà, d'aquí a unes poques hores, pot ser un dia força interessant (de fet, crec que cada dia que passi ho serà més). En molts aspectes hi pot haver grans canvis. No vol dir que aquests canvis siguin perceptibles immediatament, ans al contrari, podran visualitzar-se al cap d'un temps. La prudència sempre ha inspirat -encara que sempre faci el paper contrari- la meva actuació. 
M'encantarà visualitzar quina és la reacció davant fets puntuals que s'han produït sense -aparentment- planificació. Fa dos dies vaig tenir una conversa amb una persona propera i vàrem quedar que d'aquí a dos mesos tornaríem a parlar d'un tema que li vaig disseccionar. Li vaig explicar cadascun dels moviments que s'ha produït i dels que han de venir. Vàrem coincidir en alguna cosa i va començar a donar-me la raó, va començar a entendre algunes coses que no li quadraven. 
Si que he trobat a faltar una trucada. L'esperava i no s'ha produït. Estrany, molt estrany. Si bé vaig rebre la primera trucada -com sempre, sense motiu-, m'ha faltat la segona (el modus operandi sempre és el mateix, són així de poc originals). Sempre hi ha una primera trucada per tal de veure com està la situació i, si tot està tranquil, arriba una segona trucada de caire  conciliador, perdonavides i interessada. Potser el que ha canviat és que en la primera trucada no vaig ser tan mesell com ho havia sigut fins llavors. Potser el de la segona trucada es va acollonir  per la meva actitud (ja ho té això de ser un acollonit, confessat per ell mateix).
Ara, l'acollonit, està massa preocupat en protegir el seu guru i en fer el que sigui per tal que no es produeixi una situació que està cantada i que és inevitable. Li ha tret de sobre tots els temes en els que es podia picar els dits i que podien posar en entredit la seva competència (que mai no ha tingut). Per tal de protegir-lo, menteix, confabula i prepara situacions que facin indispensable la continuïtat del guru.  Molt patètic, tot plegat...

Vaig a dormir, darrerament vaig curt de son i ja només em queda una mica més de dues hores per a dormir. 
Per cert, fa dies que no us poso la música que escolto mentre faig el post. Avui Celtas Cortos "La senda del Tiempo",  Aleks Syntek & Ana Torroja "Duele el amor", diversos temes de Maná i alguns temes més de Depeche Mode....


divendres, 2 d’octubre del 2009

SENYOR


Cada dia em meravella més la naturalesa humana. Arribat aquest moment de la meva vida, ja no m'haurien d'estranyar algunes coses però cada dia veig superada la meva capacitat de sorprendre'm davant d'algunes coses. Avui, sense anar més lluny, m'ha sorprès una companya de feina -així la considero jo- que desprès d'una xerrada, crec que distesa i poc formal, m'ha tramés un correu electrònic i m'ha donat el tractament de "senyor". No, no em queixo, de  veritat, no vull que sembli que m'ha ofès ni que no sóc agraït per la mostra del que ella, sens dubte, deu considerar com a respecte. 
Potser ja m'estic fent vell i no m'he adonat d'aquesta circumstància? Potser ja pertanyo a una generació que ha passar a ser massa gran per a ser tutejada? Francament, no ho sé. Jo, normalment, tutejo a les persones i espero el mateix d'elles. Només el fet de ocupar un càrrec bastant més alt que el meu o tenir una edat molt més avançada que la meva és el que m'impulsa a parlar de Vos a les persones. Excepcionalment, puc parlar a algú de Vostè.
No ens enganyem, també ha estat una injecció de moral i d'autoestima. No obstant, demà la trucaré i li donaré una mica més de confiança per tal que la noia es deixi anar una miqueta.
Bé, passant a un altre ordre de temes, avui m'han dit una cosa que jo ja feia setmanes que intuïa. La meva protecció sempre ha estat aquesta intuïció que m'adorna i que em fa preveure les desgràcies abans que passin. Algunes vegades, malgrat saber-ho, deixo que la vida i el destí facin el seu curs i no interfereixo amb les meves intuïcions. Això, normalment, ho faig quan vull que un tema rebenti d'una vegada. Faig veure que no sé de què va i deixo que passi el que estava previst que passés. L'avantatja de tot plegat és que pots preparar-te -en silenci i discretament, això sí- pel que et pugui afectar.
Un dia més i una nit més sense poder dormir. Només una cosa: Ya lo sabíííííííaaaaaaaaaaaaaa!!!!!! (vosaltres ja m'enteneu).