dilluns, 28 de setembre del 2009

RESOLDRE PROBLEMES


Aquesta tarda, en una de les aplicacions que circulen pel Facebook  -crec que es diu La galleta de la fortuna- m'ha aconsellat que "Si el problema no tiene solución, aprende a darle la vuelta". No hi estic d'acord. Els problemes s'han d'eliminar. Si perllonguem en el temps un problema, aquest acaba creixent i complicant les coses d'una manera inesperada.
Sempre he mantingut aquesta visió de les coses i no em penedeixo de continuar tenint-la. Si un problema sembla que s'adorm, amb el temps, retornarà amb més força.
He conegut gent que un problema els representa una gran càrrega, un gran daltabaix en la seva existència. Si, per casualitat en tenen dos a l'hora, la seva vida es converteix en un gran frenesí. Evidentment, no en solucionen cap i si ho fan és complicant a altres pel mig.
Hi ha una altra tipologia de "problemistes": els que miren cap a un altre costat. La seva visió de la vida és fàcil i no sempre reeixida. Fan el següent: tenen diversos problemes i no pretenen solucionar-ne cap. Deixen passar el temps per tal que es solucionen sols, sense la seva intervenció. Quan el temps ja n'ha solucionat un quants, ataquen els que els hi queden vius. El gran problema és que els que els hi han quedat vius s'han complicat fins a un extrem que ja no tenen solució i, si la tenen, implica mesures molt dràstiques. 
Bé, jo continuaré amb la meva filosofia de la vida i continuaré "matant" els problemes a mida que arribin. Problema mort, cop de sort.... con deia aquell. 
Bé, vaig a intentar dormir. És tard i demà serà un problema llevar-se...


divendres, 25 de setembre del 2009

RECORDS, RECORDS, RECORDS...


Hi ha dies en els que, atenent a les coses que fas, tens una predisposició més gran a deixar-te portar pels records. Avui ha estat un d'aquests dies. Per circumstàncies que no venen al cas, he pogut fer la comparativa entre dues fotografies d'una persona molt estimada. Ha sigut un exercici de l'abans i el desprès.
No us penseu que aquest exercici l'he fet de forma voluntària i masoquista, no. La casualitat ha fet que poguessin arribar a les meves mans les dues fotografies i he sentit un calfred al posar-les de costat. Com degenera la gent!!! Si el tracte és diari no ens n'adonem de com passa el temps i com es nota aquest pas del temps. 
D'altra banda, avui he tingut una conversa molt divertida amb un company de feina que m'ha recordat allò del "nuevo estilo de mando", que algú va intentar posar en pràctica en una empresa en la que jo treballava, i que va resultar un fracàs estrepitós. La gent no canvia i no sap fer allò que no s'adiu amb la seva personalitat. Qui està acostumat a treballar anàrquicament no pot canviar de la nit al dia. No en sap de canviar. No ho sé... jo només li puc oferir el que sempre ofereixo: la màxima col·laboració. No sé funcionar d'una altra manera. No pretenc funcionar d'una altra manera. Potser aquest nou estil és el que jo sempre he reivindicat. Potser ara em trobaré més còmode i podré ser més efectiu i més eficaç. Per això només cal una cosa: no canviar de pensament cada cinc minuts i mantenir una línia coherent.
També m'ha vingut un altre record al cap. Estava esperant el tren per a tornar a casa i he recordat les platges de Cadis. Aquelles meravelloses platges. Vaig marxar-ne fa vint anys i vaig prometre que hi tornaria. Mai ho he fet. Una pena. Els anys que vaig passar allà van ser, sens dubte, els millors de la meva vida, els més emocionants i en els que vaig aprendre més sobre la vida, sobre l'amor i sobre la mort.
Recordo els carnavals, la badia, el "pescaito frito", el "rebujito", la "mojama", el "bienmesabe" i tot aquesta sèrie de menjars i beures plaents. No, no hi penso renunciar a tot això. Tampoc penso renunciar a tornar a fer sardinades a la platja de La Cortadura, al capvespre, dormir a la platja en bona i amistosa companyia i tornar a ser lliure, tornar a dependre de mi mateix per a tot. Fer aquesta vida, allà al sud, no us penseu que és insostenible econòmicament. També recordo les vetllades a Tarifa, en els bars de surfistes, i les nits de festa a Conil, a Chiclana, a Jerez, al Puerto de Santa Maria, al barri de la Vinya de Cadis i les festes diàries a San Fernando.
Son temps que potser no tornaran amb aquella intensitat, amb aquella passió per viure, per estimar desaforadament, sense aturador. Un tirar-se a la mala vida -millor dit, a la bona- que era producte de la joventut, de les ganes de viure i d'aquella inconsciència innocent i provocadora que ens feia no donar un pas enrera. Vull que torni, vull que torni aquella vida. 
Pocs quedem d'aquella època. Molts es varen quedar pel camí, uns en països llunyans, altres en el retorn d'aquests mateixos llocs. Però hi ha una cosa que és una veritat absoluta: tots estàvem preparats pel que pogués passar -parlo de la mort- i ens menjàvem el món abans que ell se'ns mengés a nosaltres. Aquesta és l'avantatja i no una altra. La gran avantatja és estar preparat per a deixar-ho tot sense el remordiment de deixar coses per a fer, sense el remordiment de no haver-nos atrevit -per covardia- a fer més coses, sense la sensació d'haver passat de puntetes per la vida...

dijous, 24 de setembre del 2009

VEURE-HO A VENIR

Hi ha coses que es veuen a venir. No cal ser cap geni per tal de preveure l'esdevenidor de fets avisats -a vegades, d'una manera indirecta- i que, en un exercici d'innocència forçada, fem veure que no passaran o preferim no pensar-hi.
Tant li fa. Només hi ha dues persones de les que llegeixen, i alguna vegada comenten, -no, no sou vosaltres dos- aquest bloc que coneixen el que ha de venir. Vindrà, això és segur, però un maleït instint de supervivència fa que em negui a canviar la meva vida. No passa res, la vida té aquestes coses i, atès que no s'hi pot fer res per a canviar-ho, val més conviure-hi de la manera més digna. Arribat el moment -que espero que trigui en arribar- el més convenient és posar en pràctica aquella dita d'en Velasco -personatge de "La mansión del infierno"- que deia: "Si te molesta el ojo de la frente, arráncatelo". 
Suposo que, a mida que les coses vagin passant, s'anirà produint una selecció de les espècies i només quedaran els que realment m'importa que quedin. Ja estic acostumat a les impostures falses i traïdores d'alguns elements i no em ve de nou. Potser no hauria de perdre ni un minut del meu temps en considerar aquestes coses però, precisament perquè jo no ho faria, em molesta tant.
La vida, en contrapunt, sempre ens ofereix petites satisfaccions i, darrerament, sento una vegada més la sensació d'emocionar-me davant d'una mirada, d'un gest, d'una paraula... Em retrobo amb mi mateix, amb la meva manera de ser. Abdico de les males sensacions i de l'odi pervers. Prefereixo que siguin les consciències les que facin la feina corresponent. Jo la tinc molt tranquil·la, sempre l'he tingut molt tranquil·la. Potser aquesta és una de les coses  que considero més importants de la vida. 
Només en queda una cosa per fer en aquesta vida: tenir un fill. Ja he plantat un arbre -molts- i he escrit un llibre -més d'un, pendents de publicar-. Atès que tenir un fill no constitueix una cosa prioritària, crec que he acomplert amb escreix el que s'esperava de mi. Només he intentat ajudar a tothom que ha trucat a la meva porta, només això. Potser aquest ha estat l'error, però no em penedeixo de res i ho tornaria a fer. No crec que tothom pugui dir el mateix!!!
Ara, les meves preocupacions i prioritats -digueu-li com vulgueu- van per un altre camí. Cada vegada penso menys en mi i més en allò que em rodeja, en solucionar temes pendents, en anar tancant qüestions obertes i que requeriran tot el meu esforç i energia per tal de deixar-les com han d'estar.
Per sort, sé que compto amb pocs però veritables amics. També sóc conscient que no els hi puc demanar que facin el mateix que jo faria per ells sense altre consideració que l'amistat. Sé que mai tindran el meu concepte de l'amistat i que hi haurà alguna deserció, ho sé... des de fa temps. Potser el que més em molesta són aquells que ja fa temps que han desertat, que no volen que sigui dit i que fan veure que encara està viva una cosa que ja no existeix.
Bé, ara ho deixo, vaig a llegir una estona. Llegir i escriure són els darrers plaers que em queden i als que no renunciaré mai. Veure el teu somriure i la teva mirada també és un plaer, encara més gran...

PS: Gracias por unirte a la fiesta Inés (o eres yo???) 


dimecres, 23 de setembre del 2009

PETITS DETALLS

Fixar-nos en els petits detalls de les coses, de les emocions, dels gestos, de les mirades, i de tot el que ens envolta i ens influeix, condiciona o emociona és el que ens dóna una lectura fiable de la percepció de les coses.
Darrerament m'estic tornant molt més detallista -molt més del que ja era- i tinc una percepció de les coses més realista. Potser en moltes ocasions m'he deixat portar per la fe cega i no he sabut veure com n'és de voluble la condició humana.
El final sobtat d'una trucada, els silencis que es produeixen, l'entonació, la reacció a la resposta de les preguntes -respostes ara ja condicionades per la desconfiança- i la percepció de saber que ja res és igual, condiciona les relacions interpersonals.
Vàries trucades -una, d'aquest matí- et retornen l'esperança en la supervivència de la bonhomia -en aquest cas "bondonia"- d'algunes persones i fan que encara quedi un mínim anhel de continuar endavant.
Abans d'una setmana sabré com ha evolucionat la meva percepció de les coses. Sabré si tinc raó o no, si puc continuar pensant el mateix o no. De moment, crec preveure un "descuit". A vegades, aquest petits detalls fan mal, ja no per la importància intrínseca del fet,  sinó per de qui prové el detall.
Bé, jo continuaré amb la meva nova activitat fonamental -viure tant bé com pugui- i tal dia farà un any. No hi ha pitjor "amic" que el que no es deixa ajudar -o només quan creu que li convé- i que es pensa que no te n'adones. 
La vida continua, amb nous reptes i noves ambicions -sanes- de superar-me cada dia. Tota la resta forma part del passat -de fet, d'un període curt del passat- que ja no m'interessa. Ara ja res és el mateix, tot és nou. Noves prioritats, nous objectius, noves maneres de veure els petits detalls...  



EL VIATGE

Quan no es pot dormir a la nit -i no per manca de son- tes poques opcions: o fas un curs avançat d'urdú o escrius en un bloc allò que et passa pel cal, per molt surrealista que sigui, més que res per que estigui en consonància amb la situació que motiva escriure a aquestes hores. 
Fa uns dies parlava amb un amic sobre el sentit de viatjar, de fer més llarg o menys el viatge, sobre l'emoció d'haver arribat a la destinació. No, no considero que aquest sigui el moment més emocionant. El moment més emocionant, el que ens enriqueix és el propi trajecte, el camí cap a la destinació final. Cada minúscula pedra del camí -aquelles pedretes que es fiquen a les sabates i que tant molesten- són les que ens ensenyen el sentit real de la vida.
La vida, aquest episodi finit i mesurable, ens proporciona moltes experiències que no depenen de la longevitat de qui les gaudeix o pateix. El propòsit de la vida no és allargar-la quant més, millor. L'objectiu real d'aquesta vida -almenys per a mi- és fer que cada instant mereixi ser viscut. No podria viure una vida insulsa i sense al·licients.
Què preferiu, viure cent anys fets uns desgraciats o cinquanta anys havent viscut tot allò que paga la pena ser viscut? Jo em quedo amb la segona opció. Quan ja no hi ha una motivació clara per a continuar vivint, per quin motiu ens hem d'aferrar a allò que ja no ens fa trempar?
Quan llevar-se al matí constitueix un acte de desesperança i un autèntic calvari existencial, quan tot es converteix en una successió d'actes sense sentit  -sense cap lògica ni objectiu- és convenient començar a plantejar-se quins han estat els rèdits aconseguits fins ara i quins rèdits ens queden per aconseguir. Quan el balanç no serà positiu, val més deixar-ho tot i fer un pensament.
Darrerament tinc aquesta insana impressió de estar fent coses sense sentit, preocupant-me per coses que a ningú semblen preocupar. Vivint en una contradicció cíclica i eterna -sembla que tot hagi entrar en un bucle- on allò que és blanc, sistemàticament, es torna negre amb l'únic motiu d'anar fent bullir l'olla. És allò que deia l'altre dia del tantsemenfotisme, de passar de tot i de tots, i dedicar-me a viure una mica. De fet, a viure tot allò al que havia renunciat per una qüestió de convicció, una convicció que han anat destruint amb decisions estúpides motivades per l'ànsia de ser els més simpàtics del món, no els més efectius i eficaços.
D'aquí unes hores -poques- tornaré a llevar-me i tornaré a fer el de sempre, lluitar per intentar recompondre el que altres trenquen diàriament. Una vegada ho hagi recompost, tornaran a trencar-ho........ i així fins a l'infinit, sense cap esperança de veure una minúscula espurna de seny i coherència en tot plegat....



dilluns, 21 de setembre del 2009

EL SOPAR DELS INEPTES

Tenir amics sempre és gratificant i necessari. Si, a més, aporten idees sobre històries diverses que es puguin convertir en un relat, la seva excel·lència com amics ja ratlla la perfecció. A continuació us reprodueixo una història que, molt esquemàticament, m'ha proporcionat el meu amic Tapes. Veureu que és una mica surrealista, però ara feia dies que no col·laborava amb mi i potser tenia la seva imaginació una mica desbocada....

Un dia a la nit, un restaurant normal, d'aquests que fan menús per a grups. Un sopar alternatiu. Alternatiu atès que els comensals han declinat una invitació a un altre sopar. No han volgut assistir a l'altre sopar -l'oficial- per diversos motius: no trobar-se amb un que, només ells, consideren un indesitjable; intentar no escenificar, encara més, la seva obsessió monotemàtica i, per sobre de tot, poder parlar de l'únic tema que els importa en aquest món: ell.
L'aquelarre s'inicia amb la presència de la gran sacerdotessa -en aquest cas no té la característica virginal, més aviat té la característica de ficar-se al llit amb tothom- a la que rodegen els seus servidors i lacais del temple. Tots ells rendeixen culte a la ineptitud, religió que s'està estenent perillosament i que capta adeptes en progressió geomètrica.
Han vingut a cel·lebrar la seva sessió periòdica de adoctrinament i autocomplaença. El tema de la conversa és únic i gira en torn de l'exaltació de les virtuts de la sacerdotessa -que sembla obviar que ja no ni queda cap de virtut- i la dimonització d'Ell, el sàtir. Un dels concel·lebrants, que ja ha tastat les carns de la sacerdotessa, té la facultat o habilitat dels camaleons. No és que canvii de color, és que pot moure independentment cadascun dels seus ulls. Una simple mirada al grupet, faria les delícies de l'Almodovar, especialista en retratar una societat friky i surrealista fins a la paranoia.
Van passant les hores i, una vegada deixada anar tota la bilis, decideixen separar-se. La sacerdotessa, lliure del control del seu sum sacerdot, ha quedat  -com cada vegada que té un sopar- amb un dels mortals que l'omplen de fluids de tant en tant. No pot controlar-ho. Vol fer de sacerdotessa, però no pot oblidar els seus orígens a les cantonades del barri del port, on es venia el cos per diners. Un dia va arribar el sum sacerdot -que també és de carn i ossos- i la va retirar pel seu plaer exclusiu. Ella va accedir sabedora de la seguretat que li oferia, però no va tardar a enyorar els mariners alts i rossos -també algun maduret sense massa empenta, però manipulable- que la feien arribar al cel, un cel que el sum sacerdot li oferia espiritualment però no físicament.
Desprès de tota la nit fornicant, va tornar al temple -on vivia- i es va retrobar amb el sum sacerdot. Li va explicar que s'ho havia passat d'allò més bé -no l'enganyava- però va canviar una mica la seva història i li va dir que havia oficiat una cerimònia de consagració i que havia ballat la dansa dels beneits -una mica beneita sempre ho havia sigut- fins a altra hora de la matinada. El sum sacerdot es volia -encara que li costava molt- creure's la seva història. No la volia perdre però cada vegada li costava més col·locar-se el tocat cerimonial. Les banyes no li deixaven col·locar-se'l com calia....


Dedicat a en Tapes i a la Colla Pessigolla. Mai us agrairé prou aquesta inspiració que m'oferiu constantment.

diumenge, 20 de setembre del 2009

ESCRIURE I VIURE.

Sí, escriure, una de les darreres coses que puc fer amb la suficient llibertat i dignitat. Els darrers temps han estat durs a nivell personal, però en aquest moment de tranquil·litat, davant del portàtil, escoltant Chambao i Manà  -fusió de l'oli amb l'aigua- amb un whisky amb cervesa i fumant un cigarret puc fer una de les darreres coses que em produeix plaer sincer i autèntic: escriure. 
Demà retorno a l'activitat laboral desprès d'uns dies -una mica més d'una setmana- de vacances. No ho sé, potser sigui l'astènia post-vacances, però no tinc cap ganes que m'inflin el cap amb assumptes que ningú amb dos dits de front consideraria importants. Bé, ja veuré què em trobo (i com m'ho trobo). 
En un altre ordre de coses, tinc una sensació de tantsemenfotisme impròpia en mi. Potser ja he aconseguit tornar-me com ells, cosa que seria molt trista, aberrant i motiu suficient  per a finiquitar-ho tot de cop i per sempre. Potser és que he decidit que hi ha coses més importants en aquesta vida que anar movent la cua davant els que només es dediquen a marejar la perdiu i, d'aquesta manera, justificar la seva pròpia existència (dit en genèric). De moment només puc afirmar que la meva prioritat vital actual va més enllà de consagrar la meva vida a satisfer les palles mentals d'uns quants il·luminats.
El meu horitzó s'ha ampliat -ho sento companys- i atès que només gaudeixo escrivint -bé o malament-, he decidit consagrar la meva vida, per ara informalment, a l'escriptura. A descriure allò que em preocupa i em treu de polleguera. A descriure quan de falsa és la percepció de les coses, com n'és de frustrant aquesta vida de batalles -què en sabran ells de batalles!!!- traïdores i covardes. No, no penso perdre ni un minut més del meu temps en batalles promogudes per gurus, putetes prenyades, insatisfets -jo sempre he pensat que, malgrat tot, van mal follats- i gent diversa que no té altre cosa a fer que fixar-se en allò que fan els altres (ha de ser molt patètica la seva vida per no tenir res propi en què fixar-se).
Bé, ho deixo, una amiga de les terres del sud està al xat i parlar amb ella és un altre dels plaers irrenunciables que em queden. Més tard, o demà, més...   

dissabte, 19 de setembre del 2009

PARIDES (VOMITADES) MENTALS

Desprès d'uns dies de repòs voluntari reprenc el meu viatge a l'illa dels morts. Només cal trobar-me a Caront, el barquer, per tal que em faci creuar el riu Aqueront fins a l'Hades. Ja he fet provisió de monedes per a pagar-li el viatge i no haver de vagar cent anys per la riba del riu.
Aquest dies passats han estat dies de profunda reflexió, de valoració de cadascuna de les coses que conformen el meu univers, la meva vida. Val la pena continuar? No ho sé, francament. Cal llevar-se cada dia per a continuar aguantant xorrades? Tampoc ho sé...
El cert és que m'enfronto a uns dies decisius, de vital importància en el ser o no ser, que marcaran el futur d'una manera definitiva.  M'hi enfronto sol -com sempre ho he fet tot a la vida- malgrat les comèdies amigables que tolero, però que no m'empasso. Totes les decisions ja estan preses, contemplant totes les opcions. He arribat a allò que els místics en dirien el Nirvana, l'estat mental i espiritual ideal. Ja tot em rellisca i abdico de preocupacions, de responsabilitats, de tot... Anar tirant i anar fent. Podia haver-ho fet abans, però una cosa que es diu dignitat  -ho dic per aquells que mai n'han tinguda- no m'ho ha permès.
Escolto fins a la sacietat The boxer i The sound of silence, de Simon & Garfunkel. La repetició d'aquestes meravelloses cançons fan que la reflexió encara sigui més penosa però l'autoflagel·lació, a vegades, és convenient. Ho és per molts motius, però el principal és que serveix per a descongestionar la ment. Mortificar la carn alleuja i enforteix l'esperit. No em mal interpreteu, no vull dir que em passi el dia amb el cilici posat, no, no és això.
De tant en tant, s'ha de fer una parada al camí, mirar enrera, comprovar que els cadàvers que has deixat enrera no belluguen i continuar amb pas ferm i decidit.  Tenir la consciència tranquil·la és molt important. La majoria de vegades -per no dir totes- els propis cadàvers han decidit ser-ho. Jo només els hi he dit la veritat, ja eren cadàvers però no ho sabien...

Canvio de música i passo a escoltar Tu frialdad, de Triana. Com ja us he dit, estic estoic,  una mica masoca i contemplatiu...



dilluns, 14 de setembre del 2009

DUBTES EXISTENCIALS.

Fa una estona, un amic em plantejava un dubte existencial -o un dilema- que el turmentava.Us ho explico i, si voleu, hi dieu la vostra:
Aquest amic, en Carles, fa temps que manté una relació molt distant amb la Sandra -relació distant és un eufemisme benvolent- i resulta que la Mercè organitza un sopar i els ha convidat a tots dos.
Conec en Carles i la Sandra, i crec que el conflicte que viuen, que va néixer a través de tercers i sense cap fonament, s'ha eternitzat en el temps. En Carles s'ha mantingut al marge i ha evitat qualsevol tipus de contacte amb la Sandra. Aquest allunyament d'en Carles s'ha produït per la seva pròpia voluntat i no per cap sentiment de culpabilitat, més aviat per no provocar -o justificar- cap tipus de reacció desaforada de la Sandra. Des de fa més d'un any i mig que no tenen cap tipus de relació i en Carles ha obviat en tot moment qualsevol tema que fes referència a la Sandra.
La Sandra, pel contrari, ha mantingut la seva actitud de víctima de les circumstàncies i -això és una opinió personal- ha arribat a creure's les seves pròpies mentides. Conec el cas i sé que les acusacions i retrets que fa la Sandra envers en Carles no tenen cap fonament. El problema és que ella també ho sap i, com a defensa psicològica i justificativa, ha arribat a assimilar com a certa la seva pròpia fantasia. Penso que és una manera de justificar davant tothom una reacció molt airada que va tenir al principi de la seva disputa i que -encara que sembli impossible- continua mantenint viva un any i mig desprès. Tot plegat s'ha convertit en una mena de psicodrama injustificable, fora de lloc i de temps. 
La Mercè és una noia que no té massa coneixença amb en Carles però que, malgrat això, mantenen una relació molt correcta i, fins i tot, cordial. Ara, marxa a fer un curset a l'estranger i fa un sopar de comiat. Els ha convidat a tots dos i en Carles no sap si anar-hi o no. La seva preocupació no és retrobar-se amb la Sandra, el que realment el preocupa és la seva reacció i l'espectacle que pot muntar. 
A  ell tant li fa l'espectacle però, ja que la Mercè ha tingut la gentilesa de convidar-lo i la valentia de reunir-los en un sopar, no vol que es vegi afectada per unes disputes que no van amb ella. Un espectacle només faria que deslluir un sopar on s'homenatja a la Mercè, una persona que no es mereix un lleig com podria ser una situació que podria desembocar en una disputa pública i surrealista. La Sandra, atès que necessita seguir justificant la seva "indignació impostada" i tot el que ha dit sobre en Carles, podria utilitzar el sopar per tal de continuar exercint el paper de víctima inconsolable i podria tornar a representar el seu particular psicodrama.
Com ho veieu? En Carles ha d'assistir al sopar, malgrat el risc de convertir-se en un psicodrama? Val mes passar i acomiadar-se privadament de la Mercè o, pel contrari, ha d'assistir al sopar, peti qui peti? 
Espero els vostres comentaris.... i els traslladaré al meu amic Carles.

diumenge, 13 de setembre del 2009

DARRERS PENSAMENTS IMPOSSIBLES

El darrer dia de calma -que no el de vacances- està sorprenent-me d'una manera que mai hauria pensat que ho faria. M'he llevat tard -sobre les 9- i m'he begut la cafetera -sempre em prenc una cafetera de 6 tasses- mentre em fumava els primers cigarrets del dia. Un dia -potser el dia desprès de la meva mort- deixaré el cafè i el tabac. 
Mentre fumava i em bevia el cafè, pensava en si és realment necessari que demà retorni a la meva residència habitual. Quins motius tinc per a fer-ho? Per quin motiu no em puc quedar indefinidament al meu refugi? Necessito tornar a posar-me dels nervis, veient la societat que em creat? Què necessita una persona per viure? És necessari tot allò que hem fet indispensable per a viure? 
He fet una llista de les coses que necessito i les que no per a viure. Us sorprendria veure la poca quantitat de coses que necessitem per a viure. El pas següent és veure si tinc suficient capacitat econòmica per a finançar aquesta nova forma de vida fins a la meva mort. Sí, puc fer-ho. Les meves necessitats bàsiques queden cobertes i, a més, em puc permetre alguns luxes com comprar llibres i poder mantenir un ordinador amb connexió a Internet.
Desprès d'aquesta ratllada de primera hora, he començat a llegir un llibre - La muntanya màgica, del Thomas Mann- que recomanava una bloguera a la que m'aprecio molt.  Passats uns moments, ha començat a ploure. Tronava i els llamps compensaven la foscor dels núvols.  He pensat en quan vulnerables som davant els fenòmens meteorològics. Hi ha situacions en les que no podem fer res per a decidir el nostre futur. Qui pot fer res davant de la caiguda d'un llamp? 
M'ha passat el matí sense adonar-me'n i m'he posat a fer el dinar. Avui hi havia cursa de F-1 i volia estar dinat abans. He pensat en fer una cosa ràpida però saborosa. D'altra banda, també necessitava que m'aportés calories suficients per combatre la refrescada que han provocat les pluges. Dit i fet, avui fideus a la cassola. M'encanten tots els plats que porten pasta i el fideus a la cassola, una mica caldosos, són una exquisidesa. Els faig segons la recepta de la meva mare -que algun dia ja penjaré al bloc- i són una bona i ràpida solució per un dinar ràpid i nutritiu. 
Havent dinat, m'he "aparcat" al sofà,  he començat a veure la cursa i ha passat una cosa que les altres temporades no em passava: m'he adormit. Una vegada m'he despertat, ja havien acabat. Aquesta temporada no la trobo tant interessant com quan competien, en un frec a frec molt emocionant, Schumi i l'Alonso.
He anat fent zapping i he localitzat una pel·lícula que feia molt de temps que no veia: "Bar Coyote". No és que sigui una obra mestra però és distreta, que és el que esperes un diumenge a la tarda. Llavors, he tingut una altra idea "genial": muntar un Bar Coyote. Aquest ha estat el darrer pensament impossible.
Tot plegat em penso que obeeix a una manca absoluta de ganes de tornar a la "civilització". Per sort, potser d'aquí a una estona, podré tornar a parlar amb una amiga de Reus. La seva conversa sempre em desperta i em fa veure l'altre costat de les coses. Són converses sobre temes que es podrien considerar intranscendents però que defineixen molt bé quina és la personalitat i criteri sobre les coses que tenim tots dos. M'agraden molt i em resulten molt plaents aquestes converses. Demà més... des d'aquell lloc que -incomprensiblement- en diuen "civilització".

dissabte, 12 de setembre del 2009

SILENCI

Sí, silenci, absolut silenci. Els japonesos en diuen "Sei" i el representen amb aquesta imatge que acompanya el post. L'estic vivint, visc en un silenci absolut. Feia dos anys que no gaudia d'uns dies sol, al meu refugi de la muntanya, allà on sóc jo, allà on no hi ha lloc per mantenir impostures artificials i innecessàries. Només jo amb mi mateix. Només jo...
Tots necessitem uns moments de soledat, uns moments de retrobament, sense interferències externes -per mínimes que siguin- que ens distreguin del propòsit principal: retrobar l'equilibri, avaluar-nos i redirigir-nos a l'objectiu que ens hem marcat.
Darrerament, aquest equilibri s'havia trencat. No hi era tot i, atesa la gran quantitat de fronts que tinc oberts, necessitava retrobar l'equilibri. Això em permet focalitzar els problemes en el seu origen, eliminar-lo i buscar la sol·lució a cadascuna de les situacions creades. 
Quan parlo de silenci, em refereixo al silenci físic i psíquic. No només l'absència d'elements audibles, també l'absència de pensaments, és el que proporciona les condicions necessàries per tal de, passats dos dies i desintoxicat el cervell, tornar a pensar en tot plegat però sense cap condicionant creat artificialment. Ara els pensaments són purs, neutres, sense passió, freds com el gel. Ara comença la segona fase: la fase d'analitzar tema per tema i veure com es poden estabilitzar i eliminar.
Veure els problemes d'una manera apassionada, parcial i interessada ens fa perdre de vista la sol·lució definitiva. Jo no vull tancar a mitges els temes, m'agrada fer-ho definitivament. malauradament, n'hi ha que no es poden tancar. la pròpia vida serà la que els tanqui quan ho cregui oportú. N'hi ha d'altres, però, que sí que depenen de la pròpia voluntat i aquests s'han de resoldre sense cap tipus de concessió al perllongament innecessari i malaltís del problema.
Potser tinc una visió de la vida massa estricta, potser massa rígida, potser massa .... potser massa efectiva i eficaç pel gust d'alguns. Bé, potser sí que és convenient anar perllongant els problemes per tal de tenir tema, però crec que aquesta no és una postura honorable ni lògica.
Bé, el silenci s'acaba. Ara és hora de començar amb altres coses. Només han estat dos dies, dos meravellosos dies. Jo encara estaré al refugi dos dies més i continuaré amb la meva desintoxicació física i psíquica. Malgrat això, hi ha una cosa a la que no renuncio: continuar parint posts per penjar-los al bloc. 
Tornaré amb les piles carregades i amb les mateixes ganes de menjar-me el món de sempre. Un món de xorrades i capricis, de despropòsits continuats. Ara ja tant em fa. Ara només m'importa continuar estant bé amb mi mateix, saber que he recuperat aquest equilibri interior que havia arribat a estar tant malmès. La resta, la resta no m'importa. Ara menys que mai...   

divendres, 11 de setembre del 2009

500 DIES I AQUÍ ESTEM....

Aquest post el vaig escriure el dilluns dia 7, data en la que es complien 500 dies. No el vaig publicar. Volia repassar-lo, i que em sortís rodó. Han passat els dies i veig que m'importa ben poc si és rodó o quadrat. De fet, ja res m'importa... 
 
Si, nens i nenes, ja hi he arribat. Avui fa 500 dies i aquí estem, "prietas las filas, impasible el ademán", com diria aquell. Sembla mentida, com si fos ahir però no, no és ahir. Han passat moltes coses durant aquests 500 dies, la majoria molt clarificadores, que han fet reafirmar-me en la meva posició i que fan que em senti més convençut que mai, més fort que mai.
En aquesta vida tot és qüestió de temps, un temps que juga a favor meu i que, confio, posarà cada cosa al seu lloc. Les sol·lucions provisionals mai m'han agradat. Jo sóc de sol·lucions definitives, de temes tancats, de temes morts. No tinc pressa i, igual que han passat 500 dies, en podem passar 1.000 més. M'és ben bé igual. El que compta és el final de la guerra. Qui la guanya o qui la perd. Qui es queda pel camí, o qui continua caminant. El que passi pel mig té una importància relativa, una importància simbòlica però no definitiva. 
Quan fem el resum de les nostres vides, crec que tindrem balanços diferents. Tots tenim les nostres prioritats i tots tindrem que ajustar el nostre balanç en virtut del bé i del mal que hem fet. Les nostres veritats, les nostres mentides, els favors fets i els favors rebuts. Tot s'inscriurà en aquesta llibreta de caudals que conforma el balanç del deure i de l'haver. Si hi ha una cosa que em satisfà és que, des de fa anys, el meu balanç té números verds.
Mireu, guapetons i guapetones. Jo sempre hi seré, sempre! Ha arribat un moment en el que ja només tinc un objectiu a la vida: matar temes. Els temes, com tot a la vida s'han de matar. Si els deixes oberts, al cap d'un temps, sempre tornen. Sempre ho he fet així i no me'n penedeixo. 
Per cert, només unes preguntes: Quan truqui, on vols que li digui que estàs? Quan marxis, on vols que li digui que has anat? D'acord, d'acord.... ja li diré!.
PS: No sempre tot és tant evident com sembla, no tot és tant previsible com sembla, no tot és tant segur com sembla... o sí.


dimarts, 8 de setembre del 2009

DECEPCIÓ

Passen els anys però, a vegades, encara tinc el sentiment de la decepció. Ja hauria d'estar curat d'aquesta malaltia però la naturalesa humana cada vegada em sorprèn més i fa que la meva capacitat per assimilar les accions i reaccions del proïsme es quedi curta i no pugui seguir el ritme de la música que sona.
Potser encara em queda un punt de confiança i de, diguem-ho així, candidesa que els anys ja m'haurien d'haver fet superat. No ha estat així. Encara tinc l'esperança de trobar algú que no el guii l'interès o la falsedat.
No, la meva decepció no és genèrica, no està dirigida contra tota la humanitat. Només em decepciona qui m'importa. Els comportaments dels que no m'importen, tant em fan. Durant anys he aconseguit construir una cuirassa contra els atacs externs. Ja no sóc vulnerable als intents de malmetre el meu equilibri interior. Només sóc vulnerable quan l'atac -o simple omissió- prové d'aquells en els que confiava i als que -creia- m'unia alguna cosa més que la nua coneixença.
Ja res importa, ja res em fa patir. Sé que cada vegada queda menys temps i ja ni el vull aprofitar. La vida és així. Què em queda que em faci trempar? Res, quasi bé res. Ara ja no tinc aquella frescor i aquelles ganes de tirar endavant. Només tinc ganes de recollir tot, desaparèixer i començar de nou en una illa remota fins els dia en el que s'acabi tot. 
Fa temps que ho penso. Ara ja tinc prou diners per acabar de viure bé. Deixar tota aquesta immundícia enrera, tota aquesta falsedat, tot aquest despropòsit de vida que m'està fagocitant el cos i l'ànima. 
Fa uns dies va morir un amic -dit amb propietat-  d'una una llarga i penosa malaltia -potser hi ha alguna malaltia que no sigui penosa i sempre més llarga del que voldríem?- que el devorava per dins. Herència d'altres temps, d'altres batalles, d'altres històries i d'altres llocs. No, no el vaig voler veure. Sabia que estava malalt, que s'havia convertit en una ombra del que va ser. No vaig voler que sabés de la meva pena. Encara que no li hagués dit, m'ho hagués llegit als ulls. Ens coneixíem massa per poder enganyar-nos i el que l'hagués acabat d'enfonsar hauria sigut que veiés o notés la meva pena.
Vaig anar al seu enterrament, això sí. Només sis persones, només sis. Tots ex-companys. No tenia família. Nosaltres érem la seva família. Segons deia, no tenia cap necessitat de portar cognoms, només necessitava la nostra amistat. Quanta raó tenia!!! Al final, quan ja res queda, només queda l'amistat. Mica en mica es va apagant aquest sentiment en uns quants fins que, al final, només queden els de debò, els que -si poguessin- t'acompanyarien a la tomba i jugarien unes mans de pòquer amb tu.
Ja no queda res, només en quedem sis. Sis, sense cap esperança de mirar enrera i veure la vida com una continuïtat. Només queda una gran decepció, un gran buit i una manca absoluta de ganes de continuar posant l'altra galta a la vida....

Aquesta podria ser la carta a la vida d'un decepcionat, d'una persona sense cap esperança en la societat, que busca la soledat per tal d'apagar-se mica en mica.... o per acabar amb tot definitivament.

dilluns, 7 de setembre del 2009

MÉS SOBRE LA PROSTITUCIÓ.

Una nit més no puc dormir -o millor dit, no em deixen- i penso que el millor és escriure una mica. Hi ha un tema que fa dies que em dóna voltes pel cap i del que ja vaig escriure un post: la prostitució.
Ja us vaig explicar què en pensava d'aquest tema i de les repercussions que tenia el no prendre una decisió ferma i definitiva -ja sigui en un sentit o en un altre- en relació a la permissivitat, la prohibició o la regulació de la prostitució.
Veig amb desencís que els polítics, una vegada més, juguen al joc de "això no és cosa meva". L'alcalde Hereu diu que no té mitjans legals i que l'ordenança de civisme no l'empara en aquest cas. Bé, llavors de què servei un ajuntament i el seu alcalde? Només serveix per organitzar festivals, desfilades, festes, botifarrades populars, ballar -patèticament- amb el Carlinhos Brown, o per ser el trampolí per a càrrecs polítics més rellevants? Si no poden fer res, que marxin cap a casa i, almenys, ens estalviarem el seu sou.
No tinc constància que el Govern de Catalunya hagi dit res. El mutisme és -com en altres temes que no convenen- absolut. Potser algú els hi hauria de dir als nostres governants que, quan un cobra un (generós) sou públic és per prendre decisions. No els hi paguen un sou per tal que teoritzin sobre el sexe dels àngels. El sou -potser no ho sabien- és per prendre decisión populars....i també les impopulars, però necessàries pel conjunt de la societat.
Si que hi ha dit la seva el president del Govern Central. Dic que hi ha dit "la seva" atès que deu ser l'únic que ha entès què volia dir. Jo -dec ser així d'ignorant- encara em pregunto què va dir. Volia que es prohibís, que es regulés, permissivitat, mà dura? O potser simplement va dir alguna cosa per no dir res? Increïble!!!!
El més patètic de tota la situació és que ja tonen a fer el que han fet sempre: durant un parell de mesos faran la comèdia del control policial, esperaran que l'opinió pública s'oblidi d'aquest tema i s'ha acabat. M'agradaria recordar com va començar el tema de la famosa Ordenança del Civisme. Durant un temps van controlar que no hi hagués prostitutes al carrer de Sant Ramon (just a menys de 50 metres de dues comissaries de dos cosos policials) i , passats els mesos- com a molt dos- la situació tornava a ser la mateixa. 
No, senyors polítics, no es tracta de fer comèdia. Les seves comèdies ja no se les creu ningú!!! Es tracta de prendre una decisió i aplicar-la de forma constant i duradora en el temps, no només per que calli la ciutadania i la premsa. Vostès no volen solucionar el problema, només els molesta que el problema sigui públic i que els hi passin pels morros.
Bé, ja s'ho faran, ja prendran una decisió, ja l'aplicaran..... i si no, vostès mateixos, tot plegat ja hi estem acostumats a veure com parlen, parlen i només es preocupen de tenir assegurat el sou quatre anys més. 
La resta son històries per a no dormir.... com em passa a mi.

diumenge, 6 de setembre del 2009

LES RATES.

Avui, en una aplicació d'aquestes que hi ha al Facebook m'ha sortit la frase següent: “Después de la tormenta, vienen las inundaciones y salen las ratas.”
Sí, aquesta frase té molta veritat amagada. Les rates -de quatre o dues potes- viuen amagades en els seus caus i només en surten per tal d'alimentar-se. No són animals que treballin per menjar. Són animals que sempre s'aprofiten de l'esforç dels altres i actuen com a lladregots. Crien molt i en això basen la supervivència de l'espècie. Normalment, són animals que provoquen repugnància i que s'associen a la brutícia i a la malaltia. 
He començat a pensar i a fer associacions d'idees. Quan és més vulnerable una rata? Evidentment, quan està fora del seu cau, quan no té on protegir-se. Com fer que surtin del cau? Doncs -segons ens diu la frase- provocant una inundació. Com provocar una inundació? Doncs provocant una tempesta.
Bona idea, molt bona idea. Hi ha una persona -a la que m'estimo molt- que sempre m'ha dit el mateix: "Per que s'arregli una cosa s'ha d'espatllar del tot". Bé, potser el que s'ha de fer per provocar la tempesta és començar a actuar -per tots els mitjans- per tal de fer posar nervioses les rates al seu cau. De fet, a les rates no els costa gaire posar-se nervioses. És el que té saber que estàs en fals.
Una vegada esclati la tempesta, una inundació és el següent pas lògic. Això sí que faria sortir les rates del cau. Això és el que ara convé. Crear un enrenou considerable per tal que les rates surtin del cau, que surtin al carrer, a la vista de tothom, desprotegides i vulnerables. Les rates no tenen cap tipus d'armes -ni defensives ni ofensives- enfront dels humans. Fins i tot hi ha humans que se les mengen.
Una vegada desprotegides, és quan es poden aniquilar, individualment o col·lectivament, sense pietat. No hi ha un animal més inútil, més prescindible, a la natura. No hi ha cap motiu per preservar una rata, cap ni un. No aporten cap benefici a l'entorn, només pèrdues. Així doncs, s'ha d'avaluar la successió tempesta-inundació-desprotecció per tal d'acabar amb elles.
PS: Si mireu el perfil de l'Exorcista veureu que li correspon la serp a l'horòscop xinès. La serp és una gran devoradora de rates....
 

TORNEN ELS FANTASMES DEL PASSAT

Han tornat. Una altra vegada estan aquí. Són ells, els fantasmes del passat. Feia una temporada que estaven ocults, que no es manifestaven.
La vida no és més que la recopilació de les nostres vivències, d'allò que hem sigut, dels records que retornen per furgar a la ferida. La ferida sembla tancada, cicatritzada, però en el seu dia no va ser ben cauteritzada i continua fent mal, continua infectada interiorment. De tant en tant, el dolor és irresistible i s'ha d'obrir de nou per tal de netejar-la, desinfectar-la i , amb sort, esperar que torni a cicatritzar. 
L'abdul, en Neru, la Osini i tots aquells que ja no hi són, tornen. Des de les seves tombes tornen per retreure a la resta del món el seu mal morir. Van ser víctimes col·laterals, -no els tocava morir ni llavors ni d'aquella manera- i, si el tirador no hagués estat tan bo, encara estarien vius. Només poden tenir la satisfacció d'estar enterrats a la seva terra, Angola, i d'haver tingut una mort ràpida.
El tirador, una víctima de la seva destresa, encara veu les seves cares. Aquelles cares vistes una o dues vegades a través d'un visor a 200 metres de distància. La respiració continguda, el dit que prem suaument el gallet, un moment de serenitat, i un cap que esclata i es dispersa en mil bocins. Aixecar-se ràpid i començar a córrer, sense mirar enrera, la majoria de vegades sol, sabent que la seva protecció -l'anonimat, l'ocultació i la sorpresa- ja no hi és.
Malgrat algú li va fer l'encàrrec -legítim i legal...o no- i, en aquell moment no va sentir el remordiment del seu acte, passats els anys els fantasmes retornen per reclamar el penediment del tirador. No hi ha penediment. El primer que li van ensenyar és a no tenir sentiments, a fer la feina i oblidar-la immediatament. La seva protecció psicològica era aquesta. Fer l'encàrrec, cobrar i oblidar.  Considerar que allò que veia a través del visor no era era real, també el protegia. 
Potser haver-se retirat -parcialment, encara fa algun encàrrec pels amics- i haver tornat al món dels humans "normals", l'ha fet més vulnerable. La seva vulnerabilitat no és front els vius -dels quals molt pocs podran tenir la seva capacitació tècnica i psicològica- només és vulnerable front ell mateix i els seus fantasmes del passat, els morts que ell mateix va causar.
Només li queda aguantar amb estoïcisme -cosa que sap fer molt bé- i apartar les pedres del camí. Al camí que té al davant n'hi ha unes quantes de pedres però, en el camí que ja ha recorregut no n'hi ha de pedres. Ell, amb les seves pròpies mans, les va apartar totes. Una per una les va fer caure al marge del camí, fins a deixar-lo net.
L'altra alternativa no està contemplada. Sempre ha pensat que és preferible que siguin les pedres les que vagin a morir al marge del camí i no està disposat a ser ell qui tingui que sortir del camí. El dia que vulgui acabar fora del camí, serà ell qui en sortirà. Mai permetria que ningú el fes fora...

dissabte, 5 de setembre del 2009

INDEFINICIÓ

Ni sí ni no, sinó tot el contrari. Aquesta podria ser la frase perfecte d'un indefinit, d'un cagadubtes, d'una persona sense caràcter, que no es mulla ni quan plou, que viu amb por a vesar-la permanentment.
Us vull parlar d'aquests personatges, que són incapaços de prendre una decisió i que fonamenten la seva vida sobre una premissa impossible: quedar bé amb tothom. Mai fan pública la seva opinió, ni la defensen -per molt ben raonada i fonamentada que sigui- per tal de contradir a ningú.
Es dediquen a contestar amb frases neutres, buides de contingut, sense dir res concret. La concreció i la claredat no existeixen per a ells. Tampoc són concisos i emmascaren la seva manca de concreció i claredat sobre un discurs extens, però buit.
Fa uns dies vaig fer una pregunta clara, concreta i concisa a una persona. Resposta: manca de concreció,  manca de claredat -basant la seva resposta en un desig-  i, això sí -suposo que per manca d'argumentació- concisa.
No patiu, sigueu valents, tingueu dignitat. D'aquí cent anys tots calbs i criant malves. No val la pena arrossegar-se per la vida patint pel què diran i per les conseqüències de decisions preses amb raó i fonament. Si us passeu la vida dubtant i no decidint, per quin motiu viviu? Quin és el sentit de la vostra pròpia existència?
Suposo que tot forma part d'aquesta cultura de no assumir les responsabilitats i de no prendre decisions. Això és el que porta a una societat ineficaç i neutre, sumida en el dubte constant i en la manca d'efectivitat. Només hi ha una avantatja: ningú es discuteix i tots els seus membres haurien de ser molt amiguets, però aquesta situació només porta a una manca absoluta de visió de les limitacions de les demandes que es poden fer -sempre, totes són ateses- i un estat permanent de servilisme indigne.
La covardia a expressar el que sentim i pensem -d'una manera correcta, però clara- ens desposseeix de la darrera cosa que ha de mantenir com a seva l'ésser humà: la dignitat.


dijous, 3 de setembre del 2009

MERCAT DE DIA, MERCAT DE NIT.

No, no vaig amb retard. He esperat uns dies a fer aquest post per tal de reflexionar i pensar-me bé el que volia escriure. No vull que les meves paraules siguin mal interpretades i tampoc vull que es ningú es pensi que frivolitzo sobre un tema que és molt seriós.
No em sorprèn que a Les Rambles de Barcelona hi hagi prostitució. Sempre n'hi ha hagut, tothom ho sap i ningú s'ha esquinçat mai les vestidures per això. El problema no és aquest. El veritable problema és comprovar que no ha importat mai a ningú fins que aquest tema no ha sortit a la premsa. Potser no ho sabien que s'hi exercia la prostitució? Això vol dir  que mai hi passa ningú per aquest lloc? O potser per fer aquestes fotos s'hi han hagut d'esforçar molt o són un muntatge? No siguem hipòcrites!!!  Ara em diran que no ho sabien!!!
La prostitució a Les Rambles sempre ha estat tolerada mentre no causés problemes. Encara recordo al final de tot, a mà dreta, un local que es deia Big Ben i que es va tancar per les olimpíades del 92. Això va provocar que les mateixes prostitutes que abans exercien en aquell local acabessin al carrer i la situació es degenerés molt. Ara ja no tenien el control coercitiu del propietari del local -que no permetia segons quins comportaments-  i totes (drogoaddictes, immigrants, etc) van fer del carrer el seu lloc de treball, amb la consegüent delinqüència afegida. A més, oferien un espectacle que no existia quan hi havia el local al que em referia abans. 
Sobre el tema de la prostitució s'han d'anar tancant molts debats que fa anys que es van obrir (legalització, inclusió a la Seguretat Social, etc) i sembla que només es reobren quan aquest tema surt a la premsa. L'incident de les fotografies no és ni estrany ni infreqüent a Les Rambles i als carrers pròxims. No mirem cap a una altra banda. Això és la realitat, la vida en directe. Si el que es vol és acabar amb les prostitutes al carrer hi ha dues opcions: una presència policial permanent -no només quan surt el tema a la premsa- o la legalització de l'activitat i l'assignació d'un espai concret per l'exercici d'aquesta professió -amb els consegüents controls- si no és que es decideix que només es pot exercir en locals tancats.
No és una decisió que hagi de prendre la ciutadania. Penso que ja tenim -i paguem generosament-  ments pensants per tal que solucionin aquest problema sanitari, moral, professional i de mercadeig de les persones.
En aquest cas, i atenent al lloc on estan fetes aquestes fotografies, podríem dir que La Boqueria s'ha convertit en un (excel·lent) mercat de dia i -malauradament- en un mercat de nit.


dimarts, 1 de setembre del 2009

EL COTXE NEGRE

Estava a punt de plegar de la feina i esperava amb ànsia que arribés l'hora. Tot el matí pensava en el mateix. Avui la venia a recollir ell i volia estar estupenda. Ella sempre ho estava d'estupenda -quin atreviment pensar el contrari!!- però avui ho volia estar més que mai. 
Finalment, l'hora. Una trucada l'avisa que ja està a punt d'arribar i ella baixa, nerviosa i diligent. L'ascensor la porta a la planta baixa i allà el veu. És un cotxe negre, de gama mitjana, petit. El condueix el seu amant, aquell amb el que passarà una estona i la relaxarà de les tensions.  Per molt que ha intentat deixar aquesta vida i aquest costum d'enllitar-se amb el primer que arriba, no ho ha aconseguit. Ho necessita, necessita el sexe com menjar, com respirar. El problema és que ho fa tant evident que ja ho sap tothom i ja no pot dissimular-ho. Tot això va en contra d'ella però és superior a la seva voluntat i, quan veu l'oportunitat d'enllitar-se, perd l'oremus. 
Sempre té una excusa preparada. Aquesta vegada ha dit que anava a veure un amic a l'hospital. Potser algú encara se la pot creure, però cada vegada és més infreqüent. Ara només la miren, assenteixen amb el cap i pensen que ja hi torna a ser, que ja torna a picar-li l'entrecuix.
En arribar a la vorera, ell arriba amb el cotxe. Ràpidament hi puja i desapareixen en mig del trànsit de la ciutat. Un cotxe més entre milers, una parella més entre milers. Arriben al seu cau d'amor -millor dit, sexe- i frenèticament es despullen, rodolen per terra i comencen a fer-ho. Tots dos estaven neguitosos i tenien ganes de que arribés aquest moment. Una i una altra vegada continuen lliurant-se a la passió.
En un intermedi, ella encén una cigarreta. Està nua, completament depilada i s'asseu en una cadira. Es mira el cos de seu amant  mentre pensa. Continua fumant amb la mirada absent. Ara ja ha aconseguit la seva dosi d'home. La seva dosi -quasi bé- diària. Ara ja res l'importa, ja res la torba. Només té un calfred quan pensa en el seu proper amant. Ho intenta, es concentra, fa autèntics esforços, però és incapaç de recordar a qui li toca posseir-la posseir -gràcies Albert- demà....