dissabte, 29 d’agost del 2009

VISITANT 666.

Ahir a les 23:46:34 h. es va produir un fet que, més per un exorcista, és excepcional i irrepetible. El visitant número 666 -el número de la bèstia- va fer la seva aparició al bloc. Cal dir que coincideix amb la circumstància que conec aquesta persona i, fins i tot fa uns dies, li vaig dedicar el post "Agraïment al visitant obstinat". Casualitats? No, jo no crec en les casualitats. Quines són les figures condemnades a mantenir una relació eterna? Sens dubte, el diable i l'exorcista. Una lluita d'amor-odi és la base que inspira la seva relació. Ara podria fer esment a un "recitador" -molt imprecís i "torticero"- de refranys  o dites i dir allò de que "de l'estima a l'odi hi ha ben poc", però no és el cas.
Amb aquesta persona -una dona- m'hi uneix una relació singular i única. Ja em perdonareu que no us faci esment del seu nom, no crec que sigui convenient i tampoc li faria cap gràcia. En tot cas, sí que reitero el meu agraïment per les seves visites, malgrat no deixa mai cap comentari. Crec que s'hauria d'animar a fer comentaris i llavors ja completaria el cercle virtuós. 
Sóc conscient que el comptador de visites és una mica imprecís i que, anteriorment a la seva instal·lació, ja havia rebut diverses visites. El que és força curiós és la concordança entre el número de visita, el seu significat cabalístic i el nom del meu pseudònim. Tot força diabòlic, si em permeteu...
Bé, ho havia de dir i ja ho he dit. Aquesta és una circumstància que ja no es tornarà a produir i, per tant, mereixia l'atenció que li he dedicat. 
Només un petit consell quan torneu o -uns pocs- marxeu de vacances: aneu amb compte a la carretera. No vull veure com disminueix el número de visitants al bloc i, a més, això seria donar satisfacció al meu oponent -i alhora amic- d'exorcismes. Cuideu-vos, us vull retrobar a tots...

divendres, 28 d’agost del 2009

S'ACABEN LES VACANCES!!!!

Sí, com heu sentit, ja s'acaben les vacances. A l'estiu tota cuca viu -no ho dic per la persona de la foto- però ara arriba el setembre, amb la tornada a l'activitat i serà el moment de començar a executar l'estratègia planejada durant aquest mes. Ara, les cuques, començaran a deixar de tenir ambient per a poder sobreviure. Ara ja no hi haurà excusa per a no afrontar tots els problemes que ells mateixos s'han creat.
El darrer dissabte -o era diumenge?- us feia una petita previsió d'aquesta setmana i us deia que podia ser molt engrescadora. Efectivament, ho ha sigut. Els dinars han estat uns bons festivals i el sopar-espectacle va fer honor al seu nom.
Aquesta propera setmana, encara un dia indeterminat, tinc un dinar al Paral·lel. Serà un dinar d'amics, on podran conèixer a una amiga meva i a uns altres amics -que avui han hagut de dinat sols (això m'ha dit en Tapes)- que, si bé no tenen els mateixos costums, els cauran molt simpàtics (o no). S'ha de començar bé el setembre i no hi ha millor manera de fer-ho que amb un dinar. La sobretaula uneix molt i serveix per a clarificar conceptes i emprendre nous projectes. De projectes en tinc molts que s'han de començar a materialitzar al setembre. S'han d'anar tancant temes i ara tindré l'oportunitat de tancar-ne un d'una manera que pot tenir efecte dominó.
També vull fer una especial menció a aquell amic que havia obert un bloc -tres posts i ja s'ha cansat- i que torna de vacances el proper dilluns. Mala cosa xaval! No saps el que t'espera! De moment, t'ofereixo la visió d'aquesta sílfide que ha estiuejat prop d'on eres tu. No la deus haver trobat, no? Espero que no. 
Parlant d'aquesta sílfide, ahir, en una cadena de TV -Intereconomía- deien que aquesta foto havia estat prohibida desprès d'haver estat autoritzada i que això suposa una censura a posteriori. No ho sé. El que va quedar clar és que la ver un fotògraf d'Europa Press a la costa tarragonina i que, una vegada ja havia estat publicada, van fer trucades des de Presidència per tal de prohibir-ne la seva publicació. Desconec si aquesta és la versió certa, el que sí que sé és que van dir que aquesta foto era una maniobra per tal de donar carn als taurons i, d'aquesta manera, desviar l'atenció de la crisi, del finançament, de l'atur, de la grip A, etc.
Home, si volen desviar l'atenció, valdria més que publiquessin les fotos de la ministra aquesta que és del sud -crec que de Cadis i que  es diu Bibiana (o Aido)- i que està força més potent que aquest secall arrugat (dit sia amb tot el meu respecte).
Ja posats a desviar l'atenció, millor un top-less que aquest espantós biquini -segur que deu ser de marca i pagat per tots nosaltres- i, ja posats a demanar, alguna escena picant entre diverses ministres. Ja que s'hi posen, que ho facin bé i que no es quedin a mitges. Unes escenes de sexe a la platja d'algun membre del govern -una bona idea seria un afer entre el Montilla i l'Iceta-, o algun escàndol de drogues també seria prou reeixit (en aquest darrer cas, també serviria per explicar el comportament habitual d'algun polític). 
Bé, senyors, ara ja acabo. He d'acabar de preparar un parell de temes que he deixat parats durant aquest mes i que ara he de reactivar de forma immediata. En tot cas, el meu condol  per a qui torni de vacances i la meva felicitació per a qui encara li quedin per gaudir una part d'aquestes (entre els que em trobo).


PS: Records a la Nikita, que també ha marxat de vacances. Nena, cuida't i cuida dels nostres interessos comuns. Ja saps: sempre t'he dit que tenies capacitat per a conjugar aquestes dues facetes. Un petó ben fort, guapetona.

dimecres, 26 d’agost del 2009

ESTATUT, FINANÇAMENT I ALTRES HISTÒRIES.

Ja fa massa temps que la classe política -uns més que altres- ens tenen distrets amb les seves picabaralles sobre l'Estatut, el finançament i tota una sèrie d'històries que, francament, poc importen als que cada dia es lleven per anar a fer allò que ells no fan: treballar per viure.
Comencem i analitzem la situació per temes:
ESTATUT
Sembla ser que ja fa temps que s'aplica el nou Estatut -pendent d'una sentència del TC que, ens agradi o no, serà vinculant- i m'agradaria que algú, sense les fantasies que tants vots recullen, pensés en què faran si resulta que allò que s'està aplicant resulta que és contrari a la CE. Ens agradi o no -això formaria part d'un altre debat- l'Estatut ha de passar el sedàs del TC i la seva sentència marcarà el ser o no ser de la reforma estatutària. Tantes comèdies, tanta escenificació, tanta mentida zapateril, per acabar com abans. Quants milions d'euros ha costat tota aquesta paranoia? Han valgut la pena tots aquests anys de comèdies, de canvis radicals d'opinió, de deixar aparcats els problemes reals del País per embrancar-se en unes disputes sobre coses completament etèries i que no solucionen cap dels problemes reals de la gent, en el seu dia a dia? De què serveix un nou text estatutari si no té una dotació econòmica que recolzi les noves competències? El proper setembre -si es fa pública la sentència del TC- pot oferir-nos imatges i escenificacions impagables de la nostra classe política. Per cert, només vull recordar que aquells que ara més alcen la veu són els mateixos que demanaven el "no" en el referèndum... El temps posa  -espero que si- a cadascú al seu lloc.
FINANÇAMENT
El lamentable espectacle que ens han ofert els nostres "pares de la Pàtria" en el tema del finançament és impropi d'un País civilitzat. Desprès de mesos de"negociació-comèdia" resulta que, encara, són incapaços de saber quina quantitat de diners ens toquen. Que potser es pensaven que estaven en un mercat? Què diu l'Estatut? Llavors, quin és el problema? No ens varen donar xifres per vendre'ns l'Estatut? On s'han quedat aquelles xifres? Potser la Llei va per un costat (Estatut) i la voluntat política per un altre? Ho sento, no entenc res. Per quin motiu passen anys fent un Estatut si desprès han de "negociar"? No estava prevista a l'Estatut el finançament? Aquests són els grans textos jurídics que pareixen aquesta colla? O potser es dediquen a la política perquè en els seus respectius camps professionals són una nul·litat i mai no farien res? Si és així, per quin motiu he de pagar un sou a aquesta colla?
D'altra banda, crec que sí, que és important saber quant s'ingressa... però potser és tant o més important controlar la despesa i utilitzar els recursos d'una manera racional i efectiva!! Potser si deixessin de subvencionar tota la colla de vividors que es dediquen a fer coses que no serveixen per res, que a ningú interessen i que no són absolutament necessàries, potser llavors en tindrien prou de diners. Això és com una família, si ingressen molts diners i els dilapiden, continuaran tota la vida sense ni cinc. Una família que guanyi menys, si administra bé el que guanya, pot estalviar. Per cert, que ningú esgrimeixi la famosa cançó de la solidaritat, els serveis socials i tota aquesta mandanga. Ja tinc una edat i no havia sentit mentir tant als polítics com aquests darrers anys (Llei dependència, ajudes diverses que han quedat en res -la darrera als aturats-, etc).
Són absolutament necessaris aquests viatges del polítics a l'estranger? Quant ens costen? Quin benefici en traiem? Per quin motiu no agafen el transport públic per anar a treballar? No poden abaixar-se el sou, més en moments de crisi? Per quin motiu organitzen actes -sens dubte per obtenir vots i fer-se propaganda- que no aporten cap benefici? Si fem un balanç cost-benefici de les nostres "ambaixades" a l'estranger, podem continuar mantenint-les?
Als polítics jo no els demano que m'organitzin festes ni activitats que jo no he demanat. Jo només els demano que administrin els diners que tant em costen de guanyar, que ells m'espolien amb impostos, i que els inverteixin en fer allò que és imprescindible o per a cobrir les necessitats bàsiques -he dit bàsiques, el que no és necessari que s'ho pagui cadascú- dels ciutadans. Totes les campanyes publicitàries -que ens costen una barbaritat- per dir-nos què bé que ho fan se les poden estalviar i invertir els diners en coses més útils. També són penoses les campanyes que ens recorden allò que ja sabem. Cal recordar a un senyor que té carnet de conduir, que sap perfectament què signifiquen les senyals de trànsit, que no pot córrer? Ja ho sap!!! Si corre més és per voluntat pròpia!!! No siguem pardals!!! Quant ens costa fer els pardals????
Fer política no ha de significar quedar bé amb tothom (és impossible). Fer política ha de significar fer el necessari, per molt impopular que sigui, pel País. El gran problema és que, sembla ser, alguns dels nostres polítics estan més preocupats en ser simpàtics i que els renovin el "carnet de vividor" quatre anys més.
Ja està, necessitava dir-ho!!!! Ja m'he quedat més relaxat!!!! Ho sento, però avui estava especialment indignat amb la classe política.

diumenge, 23 d’agost del 2009

REFLEXIONS D'UNA RESSACA

Una de les conseqüències més previsibles desprès d'un sopar entre amics, seguit d'una nit de festa i desenfrèn, és patir una ressaca del quinze. Dit i fet: ahir festa, avui ressaca. Mireu que jo no vaig predisposat a beure ni a allargar la festa més enllà del que és estrictament necessari, però sempre acabo de matinada -conscient dels meus actes, això si- amb una acumulació d'alcohol i nicotina al cos prou importat.
Ahir va ser dia de festa, d'una festa molt important. Es van donar una sèrie de circumstàncies molt inusuals i la conjunció dels astres -i de les agendes de les respectives persones que hi van assistir- va fer que ens reuníssim un grup d'amics que és molt difícil poder reunir. L'ocasió s'ho valia i vaig renéixer de les meves pròpies cendres -com l'au Fènix-desprès d'haver-me destrossat el cos i l'esperit la nit anterior amb la Nikita. 
La visió de la taula del restaurant amb tots aquells que han estat deixebles (alumnes, pupils, digueu-ne com vulgueu) meus durant els darrers anys -sense faltar-ne cap, que ja és un èxit-  va provocar-me una sensació estranya, una sensació de desaprofitament, d'enyor i de ganes de retornar a un món que recordo amb molta estimació.
En el còctel o aperitiu previ al sopar -nosaltres fem les coses ben fetes i ningú s'asseu fins que hi som tots- vaig tenir la sensació de donar la meva darrera classe magistral a un grup magnífic -personal i professionalment- que val el seu pes en or. Tots al voltant meu, van requerir que els donés algun consell sobre temes puntuals que m'anaven exposant, mentre ells m'anaven explicant algunes anècdotes dels seus darrers treballs.
En un moment determinat, el món em va caure a sobre: aquella colla de malparits m'havia reservat una sorpresa que em va tocar el cor i la resta d'òrgans sensibles del cos. En girar-me cap a la porta del menjador privat que ocupàvem, vaig tenir una de les visions més emocionants de la meva vida: el meu mestre -en Padi-, aquell que m'havia introduït en aquest món i m'havia entrenat era allà. Un home d'uns 62 anys, amb el cabell completament blanc, que encara conservava el seu accent granadí i la seva mirada penetrant, dura i impertorbable, era allà, palplantat, amb el seu somriure de sempre i amb aquella figura impossible i única. Ens vàrem fondre en una abraçada inacabable, sincera i molt emotiva. Per uns instants vaig recordar els temps en els que aquell home -ell sí que era un autèntic home- m'entrenava i em putejava sense pietat, fins a convertir-me en allò que vaig esdevenir. Quantes vegades he recordat aquells temps i he agraït tot allò que em va ensenyar!!!! 
El sopar va ser esplèndid i deliciós, digne del sibaritisme d'aquell grup, i el preàmbul d'una sobretaula prenyada d'anècdotes del passat, comentaris diversos sobre l'entrenament d'aquell grup i sobre la seva duresa. Tots van estar d'acord en remarcar que, la duresa amb la que van ser entrenats, els va servir de molt en l'exercici de les seves funcions i en la seva pròpia vida personal. El clímax va arribar quan un d'ells em va recordar el que jo sempre els deia quan els entrenava i veia que estaven al límit: "derramaré instrucción y la dejaré a los que buscan la sabiduria". Era una manera de dir-los que allò que els feia mal en aquell moment i que els ofegava seria el que els salvaria més endavant, quan estiguessin sols i dels seus coneixements i preparació en dependria l'èxit de la seva feina i, per extensió, la seva salvació.
Desprès del sopar i d'acabar-nos unes quantes botelles de whisky a la sobretaula, en Padi es va acomiadar de nosaltres -l'edat no perdona- i nosaltres vàrem continuar la festa al Port Olímpic. D'allà vàrem anar a un local -del que n'ometré el nom i situació- del que som vells coneguts. Arribada l'hora de tancar, ens vàrem quedar amb l'amo del local -amb la porta abaixada- continuant la nostra festa. Finalment, una vegada s'ha disgregat el grup, jo he anat a dormir -és una manera de dir-ho-  a casa la Nikita. 
Al migdia he arribat a casa amb la sensació d'haver rejovenit uns quants anys i amb la sensació de que tot és efímer, mutable en el temps, canviant i, sobretot, que els amics no t'abandonen mai i són el darrer graó abans de l'abisme. Ja he manifestat en diverses ocasions -en aquest i d'altres blocs- que, si les coses no canvien, jo no moriré de vell en un llit, rodejat de la meva família. No, no ho vull això. Si he de morir ho faré com sempre ho he volgut fer, de la forma més honorable, de la forma més pràctica i productiva... En tot cas, fins que no arribi aquest dia, continuaré portant aquesta vida plaent -que alguns tant critiquen per pura enveja i per la frustració de no poder-ho fer ells- amb els meus amics i les meves amigues, fent que la vida mereixi ser viscuda i lluny de les hipocresies i convencionalismes. Quan la vida no mereixi ser viscuda, tot deixarà de tenir sentit i ja no caldrà continuar arrossegant-se per aquesta vall de llàgrimes.
Carpe Diem!!!!!!

dissabte, 22 d’agost del 2009

MOLTES COSES.

"Al final a la civilización siempre la salva un pelotón de soldados"                   Oswald Spengler (Filòsof)

Moltes coses, aquesta vegada tinc moltes coses a dir. Aniré per parts i, d'aquesta manera, potser podré donar-vos una visió completa de tot allò que em passa pel cap.
Com heu pogut comprovar, ahir no vaig acudir a la meva cita, quasi bé diària, amb aquest bloc. Una trucada, que va durar fins a les 10 de la nit, i una posterior escapada per veure la Nikita han fet que no pogués ser fidel a la meva cita amb vosaltres.
Bé, comencem. D'una banda us parlaré de la trucada d'ahir a la nit -prop d'hora i mitja parlant- i us afirmaré que va ser plaent i penso que molt productiva. Una amiga de la que ja -em sembla- us he parlat en aquest bloc, va tenir la gentilesa d'enviar-me un correu al que jo vaig contestar amb una trucada. Una de les coses que més em sorprèn és l'actitud d'aquesta amiga. Una actitud oberta, amigable i crec que no s'adiu amb el que jo m'esperava. Molt bé, molt bé...
D'altra banda, al matí, una persona que no s'ha deixat imbuir per l'operació de rentat de cervell i propaganda de la colla pessigolla, va tenir un gest -malgrat quasi bé no ens coneixem- que l'honora. Algú m'havia parlat molt bé del caràcter d'aquesta persona i ho vaig poder comprovar personalment. En aquesta vida, tenir criteri propi és molt important. Valorar les coses segons les veu un mateix, allunyant-se del que diu la massa, denota una independència intel·lectual prou encomiable i interessant. Sento no poder parlar més obertament d'aquest tema però tampoc vull que la meva admiració pel comportament d'aquesta persona li pugui representar un problema. Penso que, més endavant, ja tindré l'oportunitat d'agrair-li personalment aquest detall de qualitat humana que ha tingut. Molt bé, molt bé...
Aquesta setmana passada -setmana laboral- ha costat molt de passar. No per l'acumulació de tasques -l'agost és un mes tranquil-, sinó per la complexitat de les tasques que s'havien de desenvolupar i el meu rebuig total a fer el pardal. Una de les tasques més desagradables que em toca fer, amb més freqüència de la desitjable, és fer possibles les promeses -compulsives i irracionals- dels altres, producte d'aquesta mania de voler quedar bé amb tothom (cosa impossible, d'altra banda).
Aquesta setmana he donat satisfacció a una persona que, si bé no em va ofendre personalment, sí que va permetre que això succeís. Bé, jo estic per sobre del bé i del mal -i sobretot d'aquestes xorrades- i ja li tornaré la pilota quan toqui (corregida i augmentada, això sí). D'aquest temes de les ofenses -menyspreus i menysteniments-, que vaig acumulant -i documentant-, tant d'aquest personatge, com de l'amazona i com d'aquells que han utilitzat a altres per tal de tocar-me els ous, intentant quedar ells bé -es deuen pensar que sóc subnormal profund i que no els veig a venir- ja us en faré cinc cèntims en un post, a part de fer el que he de fer, per la via per la que toca fer-ho. 
Doncs bé, com us anava dient, resulta que la "venedora de bíblies" o "mala puta"-com l'anomena un amic meu- junt amb un autista al que li sembla que forma part de l'excel·lència de la seva professió -suposo que amb el temps ja s'ha adonat de les limitacions intel·lectuals i professionals que l'adornen i va prometent coses a tothom per tal d'amagar la seva incompetència- van prometre un mobiliari concret a una persona. Evidentment, ho van fer per tal de donar-li llargues i quedar bé. Al final, com sempre, he assumit la promesa -totalment innecessària- dels altres per tal de donar satisfacció a la "vil canalla".
La propera setmana es presenta prometedora i engrescadora. Potser hi ha haurà dos dinars -tipus festival- i un sopar espectacle -primer sopem i desprès donem l'espectacle- en el que sóc l'únic home. També pot ser una setmana en la que puc veure, des de la barrera, com dos personatges s'apunyalen per gelosia professional. Sempre he pensat que el més fàcil del món és anar a treballar, fer la feina i marxar. No entenc per quin motiu la gent s'ha de complicar la vida amb altres pensaments que no sigui el de fer la feina el millor possible i ja està. Potser aquesta actitud d'estar sempre pendent del que fan els altres denota una manca de feina o, també podria ser, manca de ganes de fer-la.
També us vull anunciar un nou projecte que he estat madurant i és l'inici d'una sèrie de post que titularé com a "Converses amb el Diable", que pretenen ser un diàleg interior sobre temes puntuals. Tindran el format d'una conversa, amb diàlegs i el meu interlocutor serà un personatge que identifico amb el Diable. Es tracta de donar una doble visió sobre un mateix tema, un contrapunt a la visió que jo, l'Exorcista, puc tenir sobre una qüestió. Quan ho tingui totalment perfilat, començaré a publicar-ho.
Vull felicitar també a un amic que ha obert un bloc -privat- i que ha tingut l'amabilitat de convidar-me a participar-hi. Suposo que espera de mi uns comentaris acerats i punyents. Els tindràs, amic meu. També et dic que el proper pas ha de ser fer públic aquest bloc. No ens hem d'avergonyir mai del que escrivim. Si el que diem és veritat, no ha de ser motiu de reserva. Només ens hem d'avergonyir de la mentida, la falsedat, la mala fe i, en definitiva, de tot allò que només té com objectiu fer mal al proïsme, de forma gratuïta i sense provocació prèvia.
Bé, ja està, ja he buida't el pap. Ara només em queda viure la vida, amb l'alegria que sempre m'ha caracteritzat -que ha sigut el motiu, per enveja, de moltes males accions-, cremant totes les naus en cada trobada amb el sexe contrari i  gaudint dels quatre dies (i mig, que reservo pels meus enemics) que em queden. La resta són xorrades que no mereixen ni pensar-hi. Per cert, la nit amb la Nikita ha estat, com sempre, genial. 


"Em sap greu per aquells que ara ho tenen més difícil per a poder saltar de llit en llit. No tingueu por, el dia que tot s'aclareixi, no caldrà que continueu amagant-vos més. Llavors el passat, el present i el futur, constituiran un llibre obert per a tothom.
Una abraçada a tots i sigueu feliços... mentre pugueu o us ho permeti la vostra consciència (dubto que en tingueu)."
Aquest darrer paràgraf és un assaig per "Revenja".



dijous, 20 d’agost del 2009

PARLAR, PARLAR, PARLAR.

Parlar del que sigui, de qui sigui i com sigui és un dels esports nacionals. Naturalment, sense tenir cap coneixement del que s'està dient, no fora cas que sigués veritat.
Avui he arribat una mica tard a casa i, mentre estava dinant, he tingut oportunitat de veure un programa d'aquests en els que, suposadament, es parla de la vida d'altres persones. Mentida! El que es fa en aquests programes és mentir sobre tot, de tot i de tothom. No importa de què es parli, el cas és parlar.
Una de las contertulianes d'aquest programa era aquella noia que té com a màxim mèrit en aquesta vida haver tingut una filla amb un famós torero. Fa anys i anys que va vivint de plató en plató parlant d'uns i d'altres. No entenc com pot ser de l'interès de ningú. La primera vegada, entenc que podria ser fins i tot una mica morbós però, passats els anys, no encerto a entendre quin interès pot tenir el testimoni d'aquesta persona, una persona que basa el seu modus vivendi en parlar dels altres.
Això em recorda a una amiga meva que ha aconseguit estar on està no per mèrits propis, és a dir, estudiant, aconseguint una feina d'una manera esforçada i com la resta dels humans. Ho ha aconseguit mitjançant l'assumpció d'un paper que se li està fent gran i que ja no domina. Un paper que la domina a ella i que ha de continuar interpretant per tal de no quedar com el que és: una embadocadora i una mentidera. Cada dia, quan s'aixeca, continua fugint endavant per tal de mantenir viva la flama victimista que li ha permès col·locar-se on està. Ara ja no hi ha marxa enrera, ara ja ha de continuar endavant sigui com sigui.
El problema de mantenir aquestes actituds impostades és que el dia que se sap la veritat, la caiguda encara és més gran. No només caurà del pedestal on s'ha col·locat a base de fer un paper propi de qualsevol obra de teatre, a més, perdrà qualsevol oportunitat de col·locar-se en qualsevol altre lloc al que hagués pogut optar en condicions normals. Bé, ja s'ho farà ella i aquells que l'aconsellen seguir amb aquesta actitud. Només em sap greu una cosa i és que la patacada se l'emportarà ella soleta.
També em recorda a una altra amiga -coneguda com l'amazona- que ha tornat a cavalcar en aquella cursa per la tonteria i la mentira. Sembla que mantingui un desafiament amb ella mateixa per tal de superar-se dia a dia en la seva preocupació per coses que no són de la seva incumbència. Potser si es preocupés de la seva feina obtindria més beneficis i no es posaria en evidència cada vegada que obre la boca.
Bé, senyors i senyores, ja m'he desfogat, ja està. Ara ja em podré dedicar a coses serioses -que són a les que jo em dedico- i potser en trauré un profit personal més important que aquells que es dediquen a voler saber què fa, com viu i amb qui es relaciona el proïsme.
En relació a aquests personatges, sempre m'he fet el següent pensament i reflexió: "Si, a més, fossin intel·ligents, serien perillosos. La gran avantatja és que són víctimes de la seva pròpia ignorància de les limitacions que els adornen"
Ja està dit. Fins aviat....

dimecres, 19 d’agost del 2009

RETROBAMENTS INESPERATS

Escric aquest post mentre escolto algunes cançons d'Héroes del Silencio i m'acabo de beure un combinat ben fresquet sota la prunera -ja famosa- de casa. Avui no tenia gaires ganes d'escriure -potser per la calor o por aquest estat de desídia que darrerament m'embarga, segurament per l'amargor o per la depressió (millor desencís) que em causen segons quins comportaments- però, a darrera hora, he canviat de pensament i us martiritzaré amb un nou post.
Aquesta imatge que avui il·lustra al·legòricament el post no s'adiu gaire amb la temàtica. Tingueu en compte que sobre el tema dels retrobaments no s'aconsegueixen imatges fàcilment i tampoc volia una mala interpretació. Darrerament, ja m'he trobat amb massa gent disposada a mal interpretar els meus gestos, les meves paraules i els meus escrits. Tampoc cal alimentar la bèstia, que diria un amic meu.
Doncs bé, el primer retrobament es va produir ahir i no va ser del tot desplaent. Quan un amic, amb el que anava amb el seu cotxe, em va deixar en un lloc concret, vaig trobar a una persona que, si bé fa temps va marcar una distància molt gran amb mi, ja fa cosa d'un mes ens vàrem retrobar i va mostrar una actitud força neutra. Em va fer estrany. No era una persona que no tingués interessos en contra meu, però potser el perjudici que li podria causar enfrontar-se a mi era major que el benefici que en podria obtenir. Fins aquí, vaig pensar que era una postura lògica i que estava prou justificada. El que no esperava és que ahir ja no es limités a mantenir una postura neutra, ahir ja va venir descaradament a desitjar-me un bon dia. Això em va deixar perplex i gratament sorprès -encara que també em va crear una natural desconfiança, més sabent de qui és amic aquesta persona-.
Avui he vist una nova representació del rei borni al país dels cecs. Una persona amb la perspicàcia i capacitat intel·lectual d'una granota -rescato aquesta definició del meu amic Pachi- estava donant explicacions i lliçons a una audiència totalment subjugada a una fonamentació més dèbil que un castell de cartes -ho sento, no m'he pogut resistit a escoltar què deia aquell "savi desaprofitat"-. Increïble! Aquest personatge de la Gran Auca tenia la seva audiència amb la baba caient per la comissura de la boca. Potser era una audiència preparada a la que li havien practicat una lobotomia per tal que estigués a la mateixa alçada d'aquell que portava la veu cantant. Hi ha d'haver tot en aquesta vida, de tot...
Finalment -no tot han de ser retrobaments desgraciats, basats en la desconfiança o en l'exhibició pública de les misèries humanes- he tingut un retrobament telefònic prou interessant, intel·ligent i plaent. Una veu que m'era familiar m'ha alegrat el matí, cap a darrera hora, i m'ha tornat la confiança en la condició humana. Crec que és una de les vegades, en que he parlat amb aquesta persona, que més he gaudit de la seva conversa. Res extraordinari, no us cregueu, però el to i la temàtica de la conversa, juntament amb l'estat de relaxació en el que es trobava, m'han contagiat del seu estat de gràcia -podria dir estat Zen- i han contribuït a fer-me acabar el matí amb una certa esperança en la salvació de les neurones de les que estan proveïts alguns humans (gràcies guapa, moltes gràcies). Per cert, tens raó en el tema que em deies de la mala sang. Malauradament, jo he de mantenir una "posició oficial" sobre aquest tema. D'altra manera, encara estaria fent el pardal.
Segurament llegiràs aquestes línies i pensaràs que t'estic ensabonant. No en tinc cap necessitat, mai l'he tinguda i no és la meva intenció. Si em coneixes una mica, ja saps que no m'agrada ensabonar al personal. Potser si em caracteritzo per una cosa és pel contrari, per deixar anar les coses tal com les sento. Per cert, ja em diràs el dia que et va bé per a dinar...
Tot plegat forma part d'aquesta vida que em toca viure i de la que intento treure el màxim partit, el màxim suc. Com ja he dit moltes vegades, no us enganyeu companys i companyes, la vida són quatre dies i ja n'hem passat dos i mig. Com deia un amic -que malauradament ja ha pogut comprovar la veracitat del que deia- "el muerto al hoyo y el vivo al bollo". Carpe diem!!!!!

PS: Ara ja sona "Mi agüita amarilla" i "Twista's loca" de Toreros Muertos. Els records que em venen a la memòria i les relacions mentals que em suggereixen no les puc explicar en aquest post, so pena d'aconseguir el carnet VIP dels jutjats. Un petó. Va, vinga.... a tots i a totes!!!

dimarts, 18 d’agost del 2009

PRECIPITAR-SE I ALTRES VICIS

La precipitació sempre és perillosa. Dir o fer coses de forma precipitada sol comportar una relliscada monumental, un rebot augmentat de l'efecte desitjat. Això hi ha persones que no ho entenen o que no els convé entendre-ho. Llavors, quan han relliscat, i ja veuen els seus ossos al terra, intenten complicar a tothom en les seves cuites fent-los partícips de la seva precipitació. Busquen complicitats que els ajudin a diluir la seva responsabilitat, complicitats que comparteixin el seu fracàs.
Fa uns dies, una persona a la que considero amiga -però que parlava amb la capacitació tècnica que li proporciona la seva formació i experiència- em deia referint-se a una altra persona "té les característiques pròpies -i de llibre- d'una nimfomania combinada amb un infantilisme molt accentuat que fa que es cregui les seves pròpies fantasies". Desprès del seu diagnòstic clínic, i desprès de fer una petita reflexió sobre el comportament d'aquesta persona, vaig arribar a la conclusió que tenia raó, molta raó. El problema és quan aquesta persona vol arrossegar a altres en la seva frustració. Aquest és l'autèntic problema! Precipitar-se a l'hora de fer-ho pot portar unes conseqüències molt elevades en el seu valor moral i material.
La vida sempre ens proporciona un contrapunt graciós i tenim altres espècimens d'allò que en diuen Homo Sapiens que semblen entestats en contradir les característiques que s'atribueixen a aquest grup d'espècimens. Avui he pogut comprovar fins a quin punt pot degenerar tot plegat i m'he vist inmers en una situació més pròpia del cambrot dels germans Marx -o de qualsevol de les situacions surrealistes que van protagonitzar en les seves pel·lícules- que de la vida real. Per sort, qui ha protagonitzat aquesta situació còmica -i aquesta sempre és una avantatja- també l'adorna la característica de ser una molt bona persona, potser massa. No us puc explicar, de moment quina ha estat aquesta situació còmica amb detall. Segurament algú que segueix aquest bloc -d'aquells que si no fan de llepaculs, rebenten i se senten infrautilitzats- aniria corrents a dir-li a aquesta persona. No vull que pateixi, no s'ho mereix. Com ja he dit, és una bona persona.
La vida ens proporciona una dualitat prou interessant, la mala llet-conseqüència del desordre mental i de la precipitació- es combina amb la manca absoluta de neurones que no implica cap manifestació de maldat o mala fe. Què n'és de diversa i variada la naturalesa humana...
Per cert, l'altre dia vaig rebre un correu en el que algú em deia que tenia "una teoria" i que pensaria que "estava guillat", bé espero que m'expliquis la teva teoria per tal de valorar si la segona part de la teva afirmació és certa....

dilluns, 17 d’agost del 2009

ELS IMPREVISTOS GRATIFICANTS

La vida té imprevistos gratificants, amics ocults, gent que sempre et vol donar un cop de mà, encara que sigui de forma anònima i que, amb la seva actuació, contribueix a que la llum arraconi les ombres.
En Pol va tenir un mestre que sempre li deia "els actes de fe estan molt bé -i poden ser creïbles- a les esglésies. Als jutjat s'hi va amb proves, ja sigui documentals o testificals (a ser possible les primeres)".
El pas del temps fa que la gent es replantegi moltes coses i que, essent conscient d'haver mantingut una postura equivocada, vulgui esmenar els seus errors. Això li va passar a en Pol. Una mà anònima, algú al que penediment li feia fer-ho, li va proporcionar uns documents que eren definitius en la seva lluita per la veritat. Ja no era qüestió de poder provar allò que havia mantingut des d'un principi. Ara la qüestió era fins a quin punt estava disposat a fer-li mal a la Montse Mar -i a aquells que l'havien esperonat i protegit- utilitzant els darrers documents que havien arribat a les seves mans.
Uns d'aquest documents assenyalaven amb el dit acusador de la mentida a la Montse Mar. D'altres assenyalaven amb el dit acusador de la conxorxa, de la confabulació, de la manipulació i, finalment, de la prevaricació a aquells que havien estat protegint i esperonant a la Montse Mar i, per contra, havien iniciat tot tipus de maniobres obscures i il·legals contra en Pol.
La vida és així i, malgrat en Pol ja estava prou preparat per l'escomesa final, ara tenia un nou as a la màniga. Un as guanyador, que combinava perfectament amb les cartes que havia estat reservant-se. Era la peça que faltava al trenca-closques, el pilar que aguantava la biga serrera de la seva innocència.
Ara ja en tenia prou per a poder cridar a declarar a més d'una persona -dels nivells superiors de la direcció de Companys & Companys SL.- en relació a la seva actuació en tota aquella història. Ara, més d'un s'hauria de retratar davant d'un jutge i explicar les seves accions i omissions. Com havien deixat dormir el somni del justos, durant més d'una setmana, documents que advertien d'un tema que, presumptament, era d'una gran gravetat. Com havien obviat i amagat comportaments il·legals durant mesos, com autoritzaven accions que no estaven legitimats a emprendre, com atenien a una de les parts mentre menystenien i menyspreaven a l'altra...
Ara tot estava documentat, absolutament tot. En aquests moments, en Pol, es podia permetre el luxe de portar-los davant d'un jutge i els tenia agafats per on més mal fa. Ja no era una qüestió de paraules, de versions, de parers, de punts de vista i d'interpretacions. Ara ja estava tot prou clar. La seva pròpia prepotència, combinada amb el silenci d'en Pol, havia fet que s'excedissin molt més del que seria aconsellable, molt més del que seria raonable, del que seria legal.
Un sobre, un simple sobre de correu intern de l'empresa -un de tants- li havia produït una gran alegria. L'havia obert davant de tothom i havia fet un gran esforç per tal de no saltar d'alegria, d'escopir-los a la cara i de recriminar-los tot allò que li havien fet passar. Ara podia fer-ho i encara haurien de callar. Però no, la prudència l'havia inspirat durant tot aquest temps i ara havia de continuar mantenint aquella tranquil·litat que el caracteritzava. Poder mantenir aquella tranquil·litat només tenia un secret: experiència en situacions límit, en situacions que mai havien viscut els seus oponents. En aquest tipus de situacions, si perds la calma ets mort.
No eren gaires documents, no arribava a una cinquantena, però hi era tot, absolutament tot. Des de l'inici al punt actual. Informes, peticions, correus, escrits, anotacions al marge de documents -manuscrites i amb rúbrica coneguda-, i un compendi -fet per aquesta ànima altruista i benefactora- de dies, hores, fets, converses, i tot lligat amb els corresponents documents. Una obra d'enginyeria justiciera que venia a salvar-lo de la ignomínia i que abocava al precipici a la Montse Mar i els seus còmplices.
Ara només calia esperar l'ocasió. Esperar un judici on poder fer públiques totes aquestes dades, on poder fer pública la conxorxa, on hi tingues accés la premsa, on ningú quedés impune de la seva maldat, de la seva inutilitat -moltes vegades amagada darrera d'una falsa fidelitat interessada i enganyosa- o d'aquell intent de mantenir una versió falsa per tal de no enganxar-se els dits. Si feia públic aquests documents en una simple declaració, només comportaria un arxivament. Ell volia molt més, volia que tots els actors de l'auca haguessin de passar per davant d'un jutge amb llum i taquígrafs, i la premsa, aquella premsa que els feia tanta por i més amb una junta d'accionistes, en la que s'elegiria el nou consell, tan propera. Només era qüestió de temps, de saber esperar, de fer les coses en el moment oportú. Oportú per en Pol, es clar...

Què us sembla, rectificaran aquests enemics d'en Pol? Canviaran les tornes i tindran por d'un escàndol amb una junta general d'accionistes tan propera? En Pol hauria de contactar amb un grup opositor a l'actual junta i aportar-los tots els documents que li han arribat a les mans? Podria utilitzar informació interna de l'organització (mentides a la junta general d'accionistes, dilapidació de recursos de l'empresa, amiguismes en la concessió -en molt pitjors condicions per a l'organització- de contractes, etc) per tal d'afavorir aquest grup opositor, que es perfila com integrant del nou consell?. Jo continuo amb aquesta versió. Si veieu que es pot modificar, només m'ho heu de proposar i veuré com ho podem reescriure entre tots.
PS: En un proper post us parlaré d'en Palma i de dos dels seus icones i mestres, l'Ernest i l'Àngel (dos nous personatges que hauré de perfilar).


diumenge, 16 d’agost del 2009

CASUALITATS.

La vida és plena de casualitats i, en Pol, n'havia tingut una demostració. Fa anys, a principis dels anys 90, en Pol havia participat en una missió en un país sud-americà. En aquella època estava àvid d'aventures i s'apuntava a totes les missions que hi havia a l'estranger. Aquella era la seva primera missió però el seu caràcter estava forjat per mil aventures en territori nacional. Posteriorment, vindrien altres missions al Golf Pèrsic, a la zona dels Balcans -en diverses ocasions-, a Angola, a l'Afganistan, i novament al Golf Pèrsic.
En aquella primera missió, en Pol hi anava amb l'expectativa d'ajudar unes pobres gents que havien estat víctimes d'una guerra fronterera molt cruel. Allà va ser responsable d'una zona fronterera, com a cap d'un escamot d'interposició i desarmament. Per aquella època ja realitzava alguna feina extraoficial per la Casa. Aquella era la porta per entrar a la roda que, posteriorment li permetria viatjar per mig món i gaudir de la seva professió. Era una vida dura i perillosa, molt perillosa. Allà és on va aprendre a no estar condicionat per la por a morir, per la por al sofriment físic i psíquic.
En aquells temps, va conèixer en Raül, un cap de la guerrilla d'un dels dos països en conflicte. A sud-amèrica, l'exercit regular es confon amb la guerrilla. Unes vegades lluita contra ella i d'altres li serveix de recolzament en els seus enfrontaments davant forces estrangeres. En aquests països hi ha un sentiment molt fort de pàtria i, en cas de conflicte contra un altre país, deixen les seves lluites internes per tal de fer un front comú.
Com us deia, en Raül era un cap de la guerrilla conegut per la seva duresa. Era una màquina de fer la guerra, de matar, sense cap sentiment, sense cap remordiment. Estava lluitant des dels 15 anys i era la seva professió. La missió d'en Pol era fer de força d'interposició i desarmament -concepte que per a la guerrilla no existia- entre les forces d'en Raül i les forces de l'altre país en conflicte. Va ser dies molts durs, inacabables, sanguinaris i cruels. Finalment, es va aconseguir que les forces d'en Raül lliuressin les armes amb el compromís del govern del seu país de concedir-los l'indult pels temps en els que havien lluitat contra el seu propi exercit.
En Raül, com la resta de guerrillers es van reintegrar a vida civil i van retornar a les seves cases amb les seves famílies. En Pol encara ara recordava la cara d'en Raül. Era una cara dura, marcada pel sofriment i més pròpia d'un home de 40 anys que d'un home de 23, que eren els anys que ell tenia. En aquella època ell ja feia anys que estava casat i amb fills. En aquests països sembla que la vida passi més ràpida, que la gent faci les coses abans. També moren abans...
Doncs bé, fa uns dies, en Pol va retrobar en Raül. Havia vingut a treballar al país d'en Pol. Ara feia d'encofrador i també havien vingut alguns dels comandaments intermedis que ell tenia a la guerrilla. Van estar prenent cafè i van parlar dels vells temps. En Raül li va explicar que el tema de la construcció, darrerament, estava molt fotut i que ja tenien la feina d'abans. En Pol li va fer una proposta. Li va explicar la situació que estava vivint i li va demanar ajuda. Una de les coses bones que tenia en Raül i la resta era que havien entrat il·legalment i, per tant, no estaven controlats per ningú ni tenien antecedents. En Pol, a través d'uns amics seus, s'encarregaria que les famílies d'en Raül i els seus, rebessin directament diners per tal de compensar les feines que els hi encarregaria.
Aquesta era una de les grans avantatges que tenia en Pol. Conèixer gent de mig món sempre és una avantatja. Haver-se portat bé amb ells en el passat, també ho és. Tenir l'oportunitat de portar-se bé amb ells en el present, també ho és. Només calia fer-los-hi fer la feina bruta. L'altra feina, la de planificació i logística, la farien els ex-companys d'en Pol, molt millor instruïts en aquests afers i amb més contactes a nivell nacional. Ara només era qüestió de lligar-ho tot.

Què us sembla? Creieu que en Pol podrà lligar-ho tot per tal d'iniciar la seva revenja? Em refereixo a la revenja final. Primer encara calia la revenja moral, la que consistia en l'escarni i en evidenciar tota la trama que s'havia muntat per tal d'enfonsar-lo. Participeu i feu les vostres aportacions. Per cert, maca la foto eh?. És d'un amic i ex-company meu -de l'Exorcista- i està feta en unes maniobres del GOE.

AGRAÏMENT AL VISITANT OBSTINAT

Aquest post només té l'objectiu de mostrar-li el meu agraïment a la persona que avui ha batut el seu rècord de visites al meu bloc en un sol dia: 8 visites. Ja fa dies que té una intensa activitat de visites, malgrat algun dia només es connecta a la una de la matinada. Només li he de fer un petit retret i és que mai fa cap comentari ni tampoc diu què li sembla el post que acaba de llegir. No us diré qui és, però aquesta persona i jo ja sabem qui és. En honor a ella, li faré una petita història.
08:53 h. Primera visita. Ha pensat en veure quina nova ocurrència m'havia passat pel cap. Ahir al vespre ja havia llegit el meu darrer post i alguns dels comentaris. Res, tot continuava com ahir. Ni un moviment. Vist això, a les 09:01 h. ha decidit passar al bloc de la Nikita, on ja hi havia un nou post que havia escrit mentre jo dormia en el seu llit amb l'Araña. No sé si li ha agradat el post de la Nikita, però penso que potser li hauria agradat estar en aquesta festa.
11:43 h. Nova visita. En aquell moment jo estava escrivint el post anterior a aquest i, en no estar publicat, s'ha pensat que jo dormia i que fins desprès de dinar no publicaria res.
15:27 h. Nova visita. En aquesta ocasió ja veu que tinc un post nou, però surt sobtadament del bloc.
16:17 h. Torna a entrar al bloc i llegeix el post fins a les 16:44 h., hora en que fa una visita a un dels blocs que segueixo, concretament a Hablemos mal de los hombres.
20:26 h. Torna a entrar i veu que aquesta tarda no he publicat res, comença a angoixar-se i creu que m'ha passat alguna cosa estranya -normalment, els dissabtes i diumenges, escric uns dos o tres posts diaris- i comença a pensar per quin motiu no he publicat res.
21:02 h. Torna a entrar i ara ja està fins i tot nerviosa. Només ha passat mitja hora des de la darrera visita, però troba molt estranya la meva absència.
21:58 h. Nova visita. Ara ja els nervis se la mengen. Com pot tenir l'atreviment de no publicar res més!!! Tant com espero les noves aventures de la Montse Mar, de la Barragana, del Gusi!!!
23:04 h. Darrera visita d'ahir. No pot ser!!! No ha publicat res!!!. Segurament demà, a primera hora tornarà a visitar aquest bloc i veurà que parlo d'ella, de la seva impaciència -que jo aprecio atès que demostra un interès inusual pel meu bloc- dels seus nervis, d'ella...
Bé, ja que jo he tingut la delicadesa de parlar de tu, fer-me un comentari. Valoro molt la teva opinió, segur que pots aportar-me idees noves per a continuar aquestes històries que tant t'interessen. Fes-ho, encara que sigui un comentari anònim. Estic segur que el teu interès amaga unes ganes de col·laborar que no has satisfet fins ara. Vinga, llençat a la piscina i col·labora....

dissabte, 15 d’agost del 2009

MACEDÒNIA DE TEMES

Avui em veig obligat a fer una parada en el camí i fer una macedònia de temes. A vegades passen coses imprevistes i, abans de continuar, s'ha de recapitular i analitzar què ha passat. En poques hores han passat moltes coses i, previ a continuar amb els temes que sempre tracto en aquest bloc, he de deixar tancats alguns altres temes que a continuació us detallo:

FESTA DE LA NIT PASSADA
Llegeixo al bloc de la Nikita, que ella espera que jo us faci cinc cèntims de la meravellosa nit que hem passat els tres -la Nikita, l'Araña i jo-, i que us ofereixi tot tipus de detalls d'aquesta be de Déu de festival que m'ha deixat esgotat i saturat fins d'aquí uns dies (tots necessitem un descans). No ho faré. Nikita, val més que s'ho imaginin: dues dones meravelloses, àvides de ser exorcitzades i un Exorcista disposat a fer-ho encara que hi hagi de deixar la vida. Hi pot haver una combinació més explosiva?. Jo crec que no. L'avantatja que tenim els tres és que no és la primera vegada i sabem què, com i quan hem de fer les coses per tal de treure el màxim profit de les nostres trobades. Deixeu-me recuperar una mica i, quan torneu a estar vosaltres dues per BCN, fem una altra trobada. Fins llavors, petons...

COMENTARIS AL POST D'AHIR
HUEVO DURO: Benvolgut amic i seguidor, no he canviat la línia editorial. Continuen les peripècies de la Montse Mar, en Gusi, en Paco Porras, la Barragana, etc. Ahir només vaig tenir un déjà vú i vaig fer unes reflexions que em venia de gust fer, només això. De fet, fixa't que està etiquetat com a "diari personal", que és l'etiqueta que poso a les vivències reals (amb els noms canviats, això sí) i personals.
COMUNISTASDEMIERDA: És la primera vegada que em fas un comentari i, malgrat estic d'acord amb algunes coses que dius, sempre he pensat que s'ha de veure l'actuació personal de cada individu. El fet de pertànyer a una o altra filiació, ja et dóna una lleugera idea de quin són els seus valors a la vida i quina seria la seva societat ideal. És del tot evident que la meva idea de la societat no és molt propera al comunisme, però crec que els judicis han de ser individuals i en relació al comportament de cadascú. Per cert, espero que algun dia, amb això de la Memòria Històrica, també s'analitzi l'actuació d'alguns personatges històrics en temes com la crema d'esglésies i convents, la mort de religiosos i la mort de presoners de guerra a Paracuellos de Jarama, entre d'altres... Crec que això, juntament amb enviar nens a lluitar a l'Ebre -mentre ells fugien corrents cap a França i altres països, però amb la cartera plena- ho feien els que s'autodenominaven "lluitadors per la llibertat". Et recomano llegir alguna obra d'en Pio Moa, autor a través del qual jo vaig conèixer diverses dades i fets que no consten a la versió oficial.
LA MOSCA: No et preocupis, per petició popular, continuaré amb la línia argumental d'abans. També el vull dir que sí, que jo també he vist l'anunci de Intereconomia TV i que estic d'acord amb la teva reflexió, sempre expressant el meu respecte a aquells que viuen la seva sexualitat i afectivitat d'una forma "diferent"a la natural, reproductiva o tradicional.
LUPUS: Prenc nota dels teus suggeriments i et proposo una nova subtrama. Hi ha un personatge que havia estat poc utilitzat fins ara i que tindrà més protagonisme. És la cap de RRHH de Companys & Companys SL., la Montse Capdevila. Faré que tingui relacions lèsbiques amb una subordinada seva, la Lluïsa Escarola i que es dediqui a complicar-se la vida fent escrits, correus electrònics i retenint informació sense estar legitimada a fer-ho. Tot això ho farà per tal d'ajudar a la Montse Mar i a la Barragana. També he pensat que freni la marxa de la Barragana -quan la normativa l'obliga a marxar- i que protegeixi a una altra treballadora que parla en contra d'en Pol, obviant i amagant l'incompliment d'obligacions d'aquesta treballadora durant mesos. Tot això no sé si fer-li fer per fidelitat a en Palma o per inutilitat supina. En tot cas, té un bon pastel...
ISLERO: Val xaval, tu no canvies. Ja és bo que la gent sigui fidel a les seves idees. No entraré a analitzar si són correctes o no. Tots hem de poder pensar el que vulguem. Fa anys que ens coneixem i només puc dir de tu que tens visió de futur. Fa uns quants anys em vas fer un pronòstic de com seria l'esdevenidor d'aquest País i, de moment, ho vas encertar. Espero que no ho encertis tot... el final era molt negre i no li desitjo a ningú.

SORPRESES DEL FACEBOOK
Una sorpresa m'esperava en obrir el Facebook. La Minnie li ha enviat un missatge a l'Exorcista. El que no entenc és per quin motiu li ha enviat en anglès. L'Exorcista li hagués pogut contestar en anglès, francès, alemany, italià, àrab i fins i tot, en una mica de rus (el problema són els símbols ciríl·lics) А поцелуй, мой друг. Algun dia t'explicaré com vaig haver d'aprendre tots aquests idiomes i per quin motiu.
Ja saps, si ha estat una sorpresa per a tu descobrir aquesta nova faceta de l'Exorcista, més m'ha sorprès a mi que tinguessis l'amabilitat d'enviar-me un missatge. Penso que en la meva contestació ja et dic el que penso de tot plegat. Sí que m'agradaria que seguissis el meu bloc.
D'altra banda, no entenc això que em dius que et recordo a algú. L'Exorcista és únic , inconfusible i no pot recordar-te a ningú. Si no, pregunta-li a la Nikita o a l'Araña..... jejejejeje. Una abraçada.
Per cert, et recomano que llegeixis un post meu -del 9 de desembre de 2007- que es titula "La lesbiana, el mico i un senyor de Puerto Rico".

Una abraçada a tots i gràcies per seguir-me. Fins aviat.

divendres, 14 d’agost del 2009

CONTRADICCIONS I ENYORS

Fa un moment, com cada setmana, carregava de tinta la ploma -una Montblanc- que sempre m'acompanya. Ella i la meva llibreta -una Moleskine- negra són uns complements indispensables per a la meva vida diària. També he carregat el Zippo.
Mentre feia tot aquest ritual setmanal pensava en com en sóc de contradictori i metòdic. D'una banda, els que em coneixen ho saben, sóc la persona més ordenada, metòdica, recta i, sobretot, pràctica que us pugueu tirar a la cara. Per contra, per posar en pràctica aquest esperit pràctic que m'impulsa i em domina, seria més lògic utilitzar un bolígraf -o una ploma de cartutxos-, un ordinador -cosa que ja faig quan ho he escrit a mà-, i un encenedor de gas -usar i tirar-. No, en segons quins aspectes no ho sóc o no vull ser-ho. El ritual em domina i, malgrat sigui una pèrdua de temps -imagineu quantes hores cada any- jo continuo fent allò que sempre he fet, sense plantejar-me el canvi o la simple variació. Potser ho faig per fetitxisme? Potser per un esperit de fidelitat a aquelles coses que em donen un bon resultat en el dia a dia? No ho sé. Seré carn de psiquiatra? Crec que no, que aquestes manies formen part d'un acte definitori de la personalitat sense perill de degenerar en conductes perilloses.
Avui escric aquest post molt d'hora pel que és habitual en mi. La visitant -fidel i constant- de la una de la matinada avui podria connectar-se abans i ja tindria el post preparat per a llegir-lo. Per fer-ho més entranyable i proper, li diré que ara estic escoltant Chambao. Bé, estic molt content de que es connecti amb aquesta assiduïtat -penseu que hi ha vegades que repeteix diverses vegades durant el dia-. El motiu de avançar la publicació del post és la trobada amb la Nikita i l'Araña -dues amigues, una d'elles de fa molts anys i l'altra una mica més recent- d'aquesta nit. Enyoro molt quan jo portava la vida que porten elles. Els viatges pel món, les anades i vingudes a llocs i des de llocs increïbles i la sensació d'estar en una constant tensió. En aquella època la sang em bullia i necessitava descarregar adrenalina. La vida em semblava una cosa temporal, etèria i sense amo -encara m'ho sembla i darrerament encara més- que no podia ser salvaguardada indefinidament, que no calia protegir atès que és improtegible. La vida humana es pot protegir -fins a cert punt- de les amenaces externes, però de les amenaces internes no. Això és un fet irrefutable. Potser la clau del meu èxit en la meva anterior professió va ser la meva conscienciació de que no es pot evitar la mort. Potser va ser això...
Bé, com us deia, avui toca festival amb dues dones espectaculars -la Nikita i l'Araña- i em rescabalaré de les incongruències, de les baixades de pantalons -alienes, però que m'afecten-, de tot allò que abomino però que aguanto d'una forma estoica i pròpia d'un mestre zen i de totes les circumstàncies que darrerament rodegen i condicionen la meva vida -només temes familiars, els altres temes m'importen ben poc... o millor dit, gens-. De fet els altres temes, totalment secundaris i surrealistes, no em suposen cap tipus de rèmora o malviure. Ara ja només suposen motiu de comentari graciós, irònic i sarcàstic amb els amics i amb aquelles persones que han vist que el pas del temps posa a cadascú en el seu lloc.
Bé amics, demà ja us explicaré com ha anat el menage à trois...

dijous, 13 d’agost del 2009

ON ANAR DE VACANCES?

On aneu de vacances? Difícil decisió, sens dubte. Jo, personalment, sempre prefereixo la muntanya, amb la seva fresqueta, les seves tempestes de mitja tarda i tot allò que fa la vida realment agradable.
Tothom té la seva manera de viure les vacances. Tinc un conegut que alterna una ruta, amb parada amb un poble de quatre cases, a Castella i Lleó amb una estada en un càmping de la Cerdanya i amb uns dies a Egipte. Bones vacances, direu vosaltres. No hi estic d'acord. Ara em posaré negatiu i catastrofista. Us imagineu que en el viatge fins a Castella i Lleó té un accident de trànsit? La distància és llarga i la carretera és molt perillosa, sobre tot en aquestes carreteres poc transitades i en les que, de sobte et pot sortir un altre vehicle. Curiosament, l'any passat uns amics meus el van veure i m'ho van dir.
A la Cerdanya, va a un càmping des de fa anys. Abans hi anava acompanyat d'un amic seu. Darrerament, no sé si són tant amics. Per cert, tinc uns amics -comentaristes d'aquest bloc- que buscaven un càmping i els recomanaré on va aquest conegut. Estic segur que establiran contacte ràpidament. Els càmpings són llocs on es fan relacions molt ràpides. El problema de les relacions ràpides és que poden comportar sorpreses molt desagradables.
També és impagable una imatge d'aquest conegut amb aspecte de turista -calça curta i barret- a Egipte. Jo no sé què li passa al personal que, per anar de vacances, ha d'assumir el paper i la vestimenta típica del turista. Sembla que així es fica més al paper. Francament, jo no aniria a Egipte ni que em paguessin -més desprès dels darrers anys en els que han atemptat contra turistes- i, malgrat això, si jo sabés que aquest conegut hagués d'anar a Egipte, li recomanaria la companyia d'aquests amics que us esmentava abans. Estic segur que amb ells podria aprofundir més en el coneixement dels déus egipcis -Osiris, davant del qual l'acompanyaria Anubis- i d'aquells laberints que són les tombes dels faraons.
Bé, com ja veieu, en aquesta vida, la felicitat absoluta no existeix. Sempre hi ha un motiu per estar preocupat -accidents, males companyies, atemptats- però el millor és viure despreocupat i que passi el que hagi de passar. Només es viu una vegada i no podem controlar quant de temps viurem ni quina serà la circumstància que farà que tot s'acabi. En tot cas, gaudiu de les vacances -si us deixen- i penseu que hi ha una tornada i que les tornades solen ser molt dures...

Avui us diré la música que escolto -costum que havia perdut-: Rèquiem de Mozart, dirigit per Karl Bohm

dimarts, 11 d’agost del 2009

VIATGERS, AL TREN......

Avui, en primer lloc, us vull demanar disculpes per haver inserit aquesta imatge al post. És una imatge real, crua i descarnada, també com la vida real. Aquest és un post per adults i la visió de la realitat no ha d'escandalitzar a ningú. Aquesta història que us explico a continuació ha nascut de la meva imaginació amb l'ajuda d'un amic que m'ha comentat uns fets que va presenciar fa unes setmanes i que m'han inspirat mentre tornava a casa en tren.

En Miquel Àngel, antic directiu d'una empresa, anava a treballar a la seva nova empresa. L'havien fet fora de l'anterior empresa per unes decisions que no s'ajustaven a la política que es volia implementar, i per tenir una prepotència i un afany de protagonisme fora de tot límit. Actualment, malvivia amb la seva nova feina. No hi havia perdut diners, però havia perdut allò que ell més estimava: el poder.
Ara, ja sense el cotxe d'empresa, agafava el tren pels matins per anar a treballar. En la seva darrera empresa havia deixat molts enemics, víctimes de la seva manera despòtica d'exercir el poder. Una de la seves darreres víctimes, en Robert, no era com ell es pensava i no havia claudicat. De fet, havia esperat pacientment el dia en que en Miquel Àngel caigués en desgràcia per tal de portar a terme la seva revenja. Per aquesta tasca, comptava amb la col·laboració d'uns amics que ja sabien quina vida portava en Miquel Àngel, on vivia, quina era la seva família, i tot allò que es pot saber sobre una persona.
Uns d'aquests amics d'en Robert van seguir en Miquel Àngel i van agafar el mateix tren que ell. Quan ja estaven a prop de la destinació d'en Miquel Àngel el van increpar i el van deixar en evidència davant de la resta de passatgers. Podia, en Miquel Àngel, evitar que aquest fet es reproduís en alguna altra ocasió, en qualsevol moment i davant de qui fos? No, evidentment, no. Ara estava en mans d'aquell a qui havia volgut fer mal. El pitjor no era que, temporalment, pogués ser víctima dels improperis dels amics d'en Robert. El problema era que ell sabia que en Robert mai descansaria, mai el deixaria en pau i podia estar jugant amb ell la resta de la seva vida. No ho feia en Robert, era massa intel·ligent per a cometre aquest error, ho feien els seus amics.
En Miquel Àngel també sabia que els amics d'en Robert eren mot expeditius i que, en qualsevol moment podia patir un "accident" fatal. La seva pròpia prepotència l'havia fet menysprear en Robert i l'havia considerat com un més dels que havia torturat durant l'exercici del seu poder. Amb això havia comés un gran error. En Robert no era un xitxarel·lo dels que ell estava acostumat a tractar. No estava d'orgues i tampoc abaixava el cap mai davant de ningú, si no li corresponia fer-ho. També tenia una resistència i paciència que en Miquel Àngel mai hauria imaginat, així com una filosofia de la vida dura i inflexible: sense pietat i sense perdó.
Durant uns dies, en Miquel Àngel hi va donar moltes voltes. Ell mateix es preguntava si hi havia més amics d'en Robert, si l'esperaven a l'estació on agafava el tren, si qualsevol dia podia acabar sota les rodes del tren, si el podien esperar al portal de casa seva. Això no el deixava viure -conscient que tot era conseqüència de la seva pròpia maldat- i, finalment, va pensar en despreocupar-se, en un darrer acte de prepotència inconscient. Un altre gran error. En Robert era molt pacient però també imprevisible. Podia estar dies sense manifestar-se i al dia següent podia prendre una decisió.
Finalment, en Robert, desprès de jugar durant un temps amb en Miquel Àngel, va decidir que el joc ja s'havia acabat -com fan els gats quan volen matar un ratolí- i va prendre una decisió. Passats dos dies, els diaris parlaven del suïcidi d'un ex-directiu d'una important empresa. S'havia llençat al tren incapaç d'aguantar la humiliació de veure's sense poder i sense amics. Tots coincidien en assenyalar que allò era una gran tragèdia i que ja feia temps que es veia a venir.
També deien a la ressenya, petita i amagada, que el seu enterrament havia estat poc concorregut. Algun diari més sensacionalista, també deia que allà s'hi havia vist la seva amant plorar desconsoladament, mentre la seva dona semblava estar contenta de que hagués acabat el patiment que li suposava la depressió que ell patia darrerament.
El que no deien els diaris és que a uns pocs quilòmetres del lloc on s'havia produït l'enterrament, en una taula d'una terrassa d'un bar i mentre prenien unes canyes, en Robert i dos dels seus amics comentaven com s'havia produït el "suïcidi" d'en Miquel Àngel. Segurament, ja estaven preparant algun altre "suïcidi"...


Què us ha semblat?. Això en 25 minuts de trajecte. Ho sento si no està gaire polit, però l'he escrit tal com l'he pensat, en aquella llibreta negra que sempre porto a sobre. Potser faré que aquesta història s'estiri més i que hi intervinguin altres personatges.

dilluns, 10 d’agost del 2009

CANVIS

En tots els àmbits de la vida els canvis sempre representen un repte, una nova aventura, que ha de significar una superació de qui els empren i de qui els assumeix. La vida és canvi, un canvi constant. A vegades aquest canvi és imperceptible o moderat, d'altres és radical i traumàtic. Depenent de la situació i dels efectes que es persegueixen, el canvi que s'ha d'emprendre ha de ser més o menys radical.
El canvi també té, en segons quins casos, una component d'exemplaritat envers altres membres del grup. Aquesta component sempre és molt important en el cas que algun membre del grup no tingui clar quina posició ocupa a l'organigrama i s'hagin de reconduir segons quins comportaments.
Una bona època per planificar i emprendre canvis és el retorn de les vacances. Fer-ho en aquesta època planteja molts avantatges: hi ha temps per tal d'instaurar el canvi i d'esmenar les petites disfuncions que origina. La predisposició de qui ha de realitzar el canvi també és més alta i coincideix amb la nova etapa que significa la reincorporació a l'activitat desprès del parèntesi estiuenc.
El canvi es pot estructurar en diverses fases o etapes. Una primera etapa pot ser el canvi de l'activitat. Una vegada instaurada i testada aquesta nova manera de desenvolupar una activitat, es poden canviar els actor principals. La dinàmica de l'activitat ja està en funcionament i el canvi d'alguns elements humans ja no representa cap perill pel bon funcionament de l'activitat.
Tot això ha de representar un nou al·licient per desenvolupar l'activitat amb més efectivitat, eficiència i consciència de grup. En els grups és molt important reconduir les actituds divergents o que alteren el seu bon funcionament intern. Aquells elements que només contribueixen a crear un clima de desconfiança, de desafiament constant i de tensions innecessàries han de ser eradicats.
Bé, veurem com surt tot plegat. Ja està tot planificat i aprovat per qui ho ha d'aprovar. Ara només queda implementar el canvi, sí o sí, i reorganitzar el grup per tal de adequar les competències a les funcions. Fet aquest pas, ja poques coses queden per modificar. Ara només cal recompondre el grup i fer-ne fora els elements que no s'adaptin al canvi o que hi mostrin resistència. Tot això sense que et tremoli el pols, com sempre...

diumenge, 9 d’agost del 2009

CAURE EN EL PARANY

Avui sí, avui he caigut en el parany -de forma voluntària, val a dir-ho-, de la Doctora Trapella. Ja feia dies que em feia comentaris en aquest bloc i insistia molt per a quedar un dia per a dinar. Avui hem quedat per veuren's i dinar -encara no ens coneixíem personalment- i ha passat el que em temia. El dinar, que havia de ser en un restaurant, finalment ha estat a casa seva i molt generós en begudes esperitoses. Desprès de dinar, la bèstia que ambdós portàvem dins s'ha desfermat i hem acabat com els de la foto. Gran amant la Doctora, sens dubte que sí. Potser l'he feta esperar masses dies i avui s'ha deixat anat. L'Exorcista s'ha trobat amb una autèntica posseïda. Una posseïda per la fal·lera de practicar sexe sense límit i sense aturador. Aquesta senyora -ho dic pel seu gènere i pel seu comportament- m'ha fet gaudir d'una manera que només sap fer-ho la Nikita.
El passat divendres i matinada de dissabte ja vaig tenir una sessió amatòria prou extenuant -la Nikita és de les dones més lliurades al propòsit de deixar-me extenuat- però vaig tenir tot ahir i el matí d'avui de descans. Ja en tinc prou. Mai hauria acceptat aquesta quedada amb la Doctora Trapella si no hagués tingut unes certes garanties d'èxit.
D'aquí una estona ja és dilluns i jo estaré completament destrossat i amb molt poques hores de son al cos. Tant li fa, en pitjors trinxeres he lluitat. El record de les sessions d'aquest cap de setmana tardaré molt de temps en oblidar-les. Ha estat, sens dubte, un dels caps de setmana més profitosos dels darrers anys. També dels més intensos i dels més esgotadors.
No us penseu que escric aquestes línies d'una manera furtiva. Abans de tot, us he de dir que abans de parlar en aquest bloc d'una persona i de les meves experiències amb ella, sempre li demano el seu permís i li faig cinc cèntims del que hi explicaré. Per sort, sempre m'han autoritzat a fer-ho. No es tracta d'una qüestió legal -ningú podria identificar aquestes persones i, per tant, ningú podria reclamar res- és una qüestió moral. Saber que el que escric i que la meva percepció de les coses és compartida per l'altra persona sempre em legitima moralment per escriure el que escric.
Bé, amics, me'n vaig a dormir. Estic esgotat, demà és dilluns i la setmana serà molt llarga, llarga i dura...

EL MISSATGE XIFRAT

En Pol va voler fer arribar un missatge xifrat als seus amics. Era el començament de tot, la mare de totes les revenges. Ja ho tenia tot preparat i, de cara al retorn de la colla pessigolla, només li calia abaixar la bandera de sortida d'aquesta cursa.
Això, en Pol no ho podia fer de qualsevol manera i va pensar que la millor manera de fer arribar el missatge era publicar-lo. Calia fer-ho com feia ell totes les coses: d'una manera prou evident però deixant amb dubtes als seus enemics. Desprès d'uns merescut dies de descans, calia intentar fer pensar els seus enemics. A més, a ell sempre li havia agradat jugar el Gran Joc i si els seus enemics li demostraven tenir un mínim d'intel·ligència -cosa molt poc probable- i podien desxifrar el missatge sabrien quin seria el pròxim moviment d'en Pol. Els hi ho posava fàcil, -coneixia les limitacions intel·lectuals dels seus enemics i tampoc era qüestió de fer que patissin un reescalfament cerebral- només era qüestió d'intentar desxifrar-lo, només això. El missatge era els següent:

90742282851964174188381516404916532904978830788231290301534816407754063783341264923001

Finalment, els hi va donar una pista: cada dos números són una lletra o un espai.

En Pol ja havia enviat el missatge a qui volia que el rebés. Ara només calia esperar. Ell podia continuar amb la seva vida, permanentment a l'aparador públic. Altres farien la seva feina i la farien ben feta, lluny de les mirades indiscretes. Aquesta era una de les darreres comunicacions d'en Pol amb els seus aliats. Podríem dir que seria el desencadenant de tot.

Què us sembla? Podran els enemics d'en Pol esbrinar què diu el missatge i preparar-se? El missatge és coherent, desxifrable i proporcionaria informació molt valuosa als enemics d'en Pol. Si vosaltres ho descobriu, m'ho dieu. Si la vostra intel·ligència ratlla la normalitat, fins i tot podeu contestar-me fent servir el mateix codi. Vinga, que és molt fàcil... Ara marxo, he quedat per dinar amb una amiga.

divendres, 7 d’agost del 2009

EL SENYOR TROM I LA METGESSA.

Una vegada més, el senyor Trom ha anat a veure la seva metgessa. Aquesta vegada, més que l'atractiu d'aquesta dona o els contactes que havien mantingut, el més important era saber quin era el resultat de les proves mèdiques que li havien practicat feia uns dies.
Ha arribat d'hora, com sempre, i ha esperat pacientment. Abans de l'hora que tenia assignada -coses de l'agost- l'han cridat. Resulta que havien faltat dues persones que tenien hora abans que ell. Bona sort, ha pensat. S'ha obert la porta i ha aparegut aquella doctora, aquella dona que el té descol·locat.
- Passi, passi -li diu ella.
- Gràcies. Bon dia, com estem?-respon ell, mentre tanca la porta.
- Com vols que estigui, tonto, esperant veure't. Ara fa dies que no ens veiem.
- Sí, potser hem de fer més freqüents les nostres trobades. Vols que....? -li diu ell tot excitat.
- No, avui no pot ser. Avui hem de parlar...
- Vaja, ja veig que les proves no han anat massa bé...
- Ets molt optimista, però ja va bé que no perdis la moral. La darrera cosa que vull és que t'enfonsis.
- Vinga, deixa-ho anar -diu ell, amb un fals posat d'indiferència.
- Doncs bé... mira.... resulta que...-de sobte calla i comença a plorar.
Ell l'abraça i la besa. No l'importa el seu estat, però li sap greu que ella pateixi per ell. És el que té embolicar-te amb la teva metgessa. Ella el veu com el seu amant, no com el seu pacient.
-Vinga, vinga. Pensa que qui s'ha de morir sóc jo. -diu ell fent el cor fort.
Desprès d'un moment, ella s'ha tranquil·litzat i ja no plora. Només està en silenci, pensant en com dir-li el resultat de les proves.
- Escolta-diu ella-. Els resultats no són concloents, mai ho són, però sembla ser que cada vegada estàs pitjor. Cada vegada vas degenerant més. No hi ha marxa enrere, no hi ha solució.
- Ja hi som. Ja hi tornem a ser. Però vols ser clara!!! Vols dir-me quant em queda?. Només et demano això.
-Ningú ho pot saber. Ara començarem un nou tractament, més agressiu, més intens. Segurament et trobaràs molt malament. Ja sé que em vas posar com a condició que no utilitzéssim ni la radio ni la químio. Ara et donaré unes noves pastilles, molt més fortes.
- Podré continuar amb la meva vida, amb la meva feina, amb les meves històries?
- Podràs depenent de com reaccionis amb el tractament. Normalment, hauríes de tenir molts marejos i dolors força forts. Però tu estàs fet una altra pasta i no puc dir com reaccionaràs.
Dit això, ella ha fet un silenci, un llarg silenci.
- Vols dir que els dolors i els marejos seran temporals?
- Si, però cada vegada seran més forts i més freqüents. Ja et donaré medicació per minimitzar-ho.
- D'acord, gràcies. Saps com m'agradaria morir?
- Com ets!!!. Digues, com?
- Amb tu, gaudint l'un de l'altre...
- No diguis begenades. De moment pensa en obtenir una bona qualitat de vida.
- D'acord. Quan vols que ens veiem?
- El diumenge?
- D'acord. Diumenge vinent. Quedem a mig matí i anem a dinar?
- Sí, perfecte, em sembla molt bé.
- Ens truquem i quedem -diu ell mentre obre la porta del consultori.
- D'acord senyor Trom. Adéu siau.
- Passiu bé, doctora.
El senyor Trom ha marxat pensant en quines coses li quedaven per fer en aquesta vida i ha hagut de pensar molt per trobar-ne una. Bona senyal, ha pensat. En arribat a casa ha trucat a la seva doctora i ja han quedat per a veure's diumenge. De moment, ja tenia un motiu per a viure fins el diumenge, desprès ja es buscaria un altre motiu....

dijous, 6 d’agost del 2009

UN DIA ESPECIAL

A la nostra vida, per un motiu o un altre, sempre hi ha dies especials. Demà tinc un d'aquests dies. Un dia de ser o no ser. Un dia positiu o negatiu.
Moltes vegades he pensat què passaria quan arribés aquest dia. Mai he arribat a cap conclusió. S'ha de viure per saber-ho, la resta no val. En aquest cas, no hi ha lloc per improvisar, per confabular, per preveure. No hi ha lloc per res més que no sigui esperar, creuar els dits i mantenir aquella actitud que a vegades mantinc de forma forçada però que sembla natural.
Desprès de demà al matí hi haurà una tarda, i un altre dia, i una altra setmana..... i així fins que no hi hagi cap canvi substancial. En aquell moment, prendré una decisió i finalitzaré tota aquesta tonteria que no porta a enlloc. No hi ha més, companys.
Demà torna la meva estimada Nikita i, si torna aviat -suposo que em trucarà quan arribi- ens dedicarem al nostre esport favorit....espero!!! Amb la Nikita no se sap mai -de qui ho devia aprendre tot això que la fa tant imprevisible?- què pot passar. Ella és així.
I dilluns... jejeje, dilluns pot ser un gran dia. Conec una persona que, fins i tot, vindrà a veurem abans per tal de no perdre's l'espectacle. Ja us en faré cinc cèntims el dilluns a la nit.
Vaig a descansar una mica -a veure una pel·lícula- i desprès a dormir. Demà serà un dia especial i vull tenir aquella clarividència que només tenen els descansats, aquells que poden obrir els ulls sense tancar-los de pur esgotament.
Demà, més...

dimecres, 5 d’agost del 2009

PETITS PLAERS

Un dels petits plaers de la vida és poder compartir taula amb uns amics. Avui ha estat un dia perfecte per fer-ho. Unes taules d'ibèrics, de formatges i un bon vi fan de l'hora de dinar alguna cosa més que l'hora de nodrir-se.
La conversa amable, sobre allò que és diví i sobre el que és humà, serveix per apaivagar tensions i per restituir-nos les forces físiques i psíquiques. No es pretensió el mantenir les formes -normalment, aquestes trobades van més enllà de la conversa formal- i si que ho és poder dir-nos tot allò que portem al pap i que s'ha d'alliberar d'una manera o altra.
La rutina diària es trenca en aquests moments per donar pas a una estona de desinhibició, de paraules franques i de confessions inconfessables. L'estiu també serveix per això, pel retrobament amb aquells amics que no tenim temps de veure en altres èpoques de l'any, quan la feina ens apreta més.
Com dic sempre, la vida són quatre dies i ja n'hem passat dos i mig. No penso malgastar el dia i mig -o menys- que em queda en xorrades i obsessions injustificades. No penso ser el blanc de les nèures de ningú i molt menys penso deixar de gaudir dels plaers de la vida pel "què diran". M'importa ben poc el que diguin -de fet, no m'importa gens-, el que m'han de donar ja ho tinc, és a dir: res.
Avui ha estat una tarda de Carpe diem. Peseu que de la vida només en traurem això: quatre festivals amb els amics, quatre relacions amb senyores i tot el que puguem esgarrapar d'aquesta dama gelosa, egoista i tacanya que és la vida. Només això i poc més...