dimarts, 30 de juny del 2009

NO ENS POSEM HISTÈRICS

No ens posem histèrics amiguets, això només és el principi. El principi de la vostra fi, és clar. Això va pensar en Pol quan va veure la reacció d'una enemiga, la Coloma Ros, en una situació que no hauria de tenir la menor importància i que seria del tot normal entre persones civilitzades.
Els nervis, la mala consciència i la por a les conseqüències de les males accions, són molt traïdors i fan que les persones adoptin postures i mostrin comportaments totalment irracionals davant de situacions del tot quotidianes.
Un dia abans ja havia vist com aquesta persona mostrava una por irracional davant la seva presència i això ja li va donar unes quantes pistes de per on podien anar les coses. El dia desprès es va posar en evidència, presa dels nervis, davant de persones alienes a l'empresa. Això, analitzat amb calma, li va fer veure a en Pol que la Coloma Ros no les tenia totes i que sabia que en Pol aniria a per ella d'un moment a l'altre. Aquests comportaments ja li anaven bé a en Pol, que només tenia com a únic objectiu en aquesta vida el de demostrar la gran farsa que havia estat tot plegat. Ara començava a destapar-se la veritat i més d'un es podia trobar en mig d'un gran fangar.
D'altra banda, una altra enemiga, la Montse Mar, també començava a mostrar signes de nerviosisme. Sabia que, per molt que volgués allargar aquell tema, tot té un final i aquest s'acostava. S'apropava l'hora de la veritat, d'aquella veritat que havia estat manipulada, amb l'ajuda de les "ments privilegiades" de Companys & Companys, i ara també hauria de fer front a totes les seves responsabilitats.
Les escenificacions amb la "colla pessigolla" no eren més que un signe d'aquest nerviosisme. No tenia cap necessitat d'escenificar reunions públiques. Tot això eren comèdies. Intentar fer creure que tenien temes importants dels què parlar era un acte més d'aquella interminable comèdia. Si una persona té un tema important del què parlar, ho fa en privat i sense necessitat d'escenificar-ho. Tot obeia a dues grans pors de la Montse Mar: el retorn d'en Pol i la possibilitat de que les comunicacions privades -i comprometedores- de la Montse Mar es puguessin convertir en públiques.
El que no sabia la Montse Mar ni la Coloma Ros era que en Pol havia fet un parell d'aliats molt importants en els darrers dies. Un parell d'aliats que podien proporcionar molta informació sobre les activitats d'elles dues. D'una manera discreta, com sempre feia aquestes coses en Pol, aconseguia sembrar el dubte en dues persones claus de tot aquest tema. Pocs dies desprès, ja havia aconseguit que, ja definitivament, aquestes dues persones comencessin a lligar tots els aspectes d'aquesta gran comèdia. No era difícil, només calia ser mínimament intel·ligent i perspicaç. Aquesta informació que li podien proporcionar podia ser-li molt útil davant de les respectives parelles i dels companys de feina de les seves dues enemigues.
En Pol, pel seu costat, estava força sorprès de la bona acollida i del canvi d'actitud que havia experimentat una nova amiga. Si en altres temps aquesta persona s'havia mostrat molt esquerpa en relació a ell, ara semblava que li deguès la vida. Era una nova aliada que encara s'hauria de treballar una mica, però que creia que acabaria veient la veritat de tot plegat. Quan tens proves gràfiques i sonores de les coses, sempre és més fàcil convencer a les persones de quina és la veritat, sempre....

Bé, nois i noies, aquest és una petita part d'un capítol de "Revenja". Quins canvis hi faríeu? Creieu que en Pol hauria de ser més explícit en relació als aliats i a les proves que té? Ja em fareu els vostres comentaris i podré desenvolupar aquesta idea (veureu que el personatge de la Coloma Ros està inspirat en un post de fa temps)

dilluns, 29 de juny del 2009

NOMÉS PER A INICIATS.

La vida, de tant en tant, ens dóna l'oportunitat de tenir uns petits moments de plaer i satisfacció. No s'han de desaprofitar, no són freqüents, i avui n'he tingut més d'un. D'una banda, els objectius marcats han estat aconseguits. S'ha desactivat la ridícula pretensió d'una impresentable que només volia endarrerir una cosa inexorable, per raonable.
A més, el meu amic Tapes m'ha fet unes confidències força interessants i que són prou definitòries pel que fa a les febleses del comportament humà. En aquesta vida, tota acció té una reacció i jo penso que ja és hora de que aquesta reacció es produeixi.
El més important, no obstant, s'ha produït a darrera hora del matí. Un retrobament sobtat, amb una persona que feia més d'un anys que no veia m'ha deixat bocabadat. L'he saludat molt correctament, com sempre intento fer, i la seva reacció ha estat espectacular. No ho ha estat per la seva valentia i coratge. Ho ha estat per haver-se posat vermella en sentir la meva veu i no ser capaç de mirar-me a la cara. Precisament, una de les qualitats o virtuts que s'espera d'aquesta persona és el valor. Hem estat uns deu minuts físicament molt pròxims i no ha estat capaç de mirar-me a la cara en tot aquest moment... increïble!!!! Finalment, ha marxat. Quan ho ha fet, una persona m'ha explicat això de la vermellor de la seva cara. Aquesta persona ha estat incapaç d'ensenyar-me-la. Aquestes coses passen quan, per remordiments i vergonya de les nostres accions passades, som incapaços d'aguantar la mirada franca i natural del nostre oponent. Quanta vergonya deu haver passat. Potser fins i tot s'ha pixat a sobre....
Però el més vergonyós per aquesta persona no ha estat això. El més vergonyós és que havia quedat en assistir a una reunió i, mitja hora abans, ha disculpat la seva presència a través d'un tercer per tal de no veure'm. Quina covardia tan exasperant!!!!. Segurament, de la professió i càrrec d'aquesta persona, mai s'esperaria un acte de covardia tant lacerant. Suposo que tampoc s'esperaria que, ja fa més d'un any, mentís vergonyosament ... però potser aquest és el motiu de no poder enfrontar-se als ulls acusadors d'ara i que ella va voler deixar cecs en una altra època. La pitjor acusació és la nostra pròpia consciència i, avui, aquesta persona ha demostrat que la seva consciència li ha jugat una mala passada i li ha reclamat tot el mal fet. No ha calgut que ho fessin els meus ulls.
Veure'm com es desenvolupa la jornada de demà. Estic content, tots comencen a tenir por, a témer una reacció airada per part meva. No us preocupeu, això no passarà mai. No vol dir que no faci el que hagi de fer, però jo mai em rebaixaré a ser com vosaltres, jo mai faré un espectacle públic basant-me en la venda de fum, això mai. A canvi, mai sabreu quina serà la meva pròxima jugada.
Demà ja us acabaré d'explicar com acaba la cosa.

diumenge, 28 de juny del 2009

TEMPUS FUGIT

Un comentari d'un amic, en Lupus, m'ha fet recordar un temps i una edat que ja no tornaran. Unes sensacions m'han tornat a la memòria. Sensacions d'un temps de perill, de viure al límit, de joc, de deixar-se anar sense pensar en res, d'amics de veritat, de grans bogeries que sempre acabaven bé.
Per sobre de tot, m'ha recordat una edat que mai més tindrem tots plegats. Ni la Sònia, ni en Dimitri, ni en Sergei, ni aquell polonès mig boig.... ara no recordo com es deia. Tots vivíem temps de canvi, d'obertura i teníem poc més de 25 anys. Era una època daurada. Tots els diners que volíem, despeses pagades, ganes de fer el que s'havia de fer i unes ganes terribles d'exprimir la vida com si fos una llimona. Ho vàrem fer, això és veritat, i de quina manera!!!. No sabíem si l'endemà estaríem vius i aprofitàvem la nit com si fos la darrera de la nostra vida. Cada hora lliure era la darrera que teníem la certesa de viure.
Van arribar els trenta i continuàvem fent la mateixa vida. Viatges, ara a altres contrades, més feina, més viure la vida al límit, més de tot... i va aparèixer en Lupus, un pobre nenet que havia acabat la carrera, amb un cervell privilegiat (ara ja ho puc dir). Recordo el dia que ens vàrem conèixer i com em va dir el meu cap: "espavila'l i fes que t'odii a mort, això voldrà dir que estarà preparat". Jo crec, i l'amistat que ara tenim així ho demostra, que vaig fer bé la meva feina: encara respira i treballa. Van passar els anys, de festa en festa, de feineta en feineta, i en arribar als quaranta, de sobte, vaig donar un tomb a la meva vida. Vaig entendre que ja no podia ser, que havia de canviar radicalment i ho vaig fer. Ara només em queda el record d'uns anys meravellosos, que de tant en tant rememoro (mentalment i amb alguna festeta menor, això si), i dels que mai renegaré. Jo penso que en Lupus tampoc.
El temps passa inexorablement i ens hi hem d'adaptar. Adaptar-nos o morir, aquesta és la qüestió. Només cal ser conscients de les nostres pròpies limitacions per tal de no excedir el límit. Arribar a aquest límit, sense traspassar-lo, no és dolent, és una necessitat...

MOLT MÉS CANSAT

Avui si, avui estic cansat de veritat. El meu cansament és físic -que demà, si em deixen dormir, haurà desaparegut- i també mental -aquest costarà més de marxar- degut a les diferents històries dels darrers... bé, dels darrers mesos.
Tant li fa, demà estaré novament recuperat. Ni em plantejo no estar-ho, no m'ho puc permetre i, ja no per la feina, tinc persones que esperen que sempre estigui al cent per cent. Ho estaré, malgrat tot i malgrat tots. Només faltaria!!!!
Fa una estona parlava amb un amic per telèfon i li feia cinc cèntims de com ha transcorregut el meu dia. Brutal, ha estat brutal. És igual, hi havia un objectiu i s'ha acomplert. Només això és important, la resta és secundari.
Durant aquesta setmana es poden recollir els fruits de molts esforços. Qui vulgui que faci un pas endavant i que es posi les medalles (sempre hi ha algú disposat a fer-ho). Jo ja tinc la meva recompensa sabent que he fet el que calia. No em cal res més. La meva pròpia consciència és la que em premia i em retreu permanentment les meves bones i, ocasionalment, males accions. Només ella està legitimada a fer-ho i això és l'essència de la meva independència. No necessito el reconeixement ni permeto el retret de ningú.
Aquest post l'acabaré aviat, estic molt cansat i he d'intentar dormir. Demà ja en faré un altre. Amb aquest només volia deixar constància del meu cansament i donar fe de vida.
Avui no hi ha música. No tinc esma ni per això... Demà, més.

*************************************************

Doncs serà que no, que no em deixen dormir. Reprenc aquest post a les 02:19 h. de la matinada i la veu d'ultratomba ha tornar a resonar. Continuem per a bingo. Dues hores, només dues hores de son. El son s'ha acabat (o frustrat) i ja serà impossible tornar a agafar el son. Em dedicaré a escriure una mica, aquest post és l'aperitiu. La resta de la nit la passaré entre veus d'ultratomba i escrits diversos. Algun dia serà possible dormir i llavors podré descansar (o no).
La vida ens proporciona aquests moments en els que ens posa a proba i ens enforteix el cos i la ment. Només és un entrenament, un simple entrenament per la batalla final. El pitjor encara està per arribar i això em serveix de recordatori de l'ensinistrament, com qui rep una vacuna de recordatori. En pitjors trinxeres he lluitat i n'he sortit victoriós. Us faríeu creus de la resistència del cos humà. Ho dic per experiència. Quan tot sembla que s'acaba, el nostre cos agafa la "benzina" de la reserva i continua endavant. Només cal un entrenament previ per saber en quin moment i de quin lloc s'ha de treure aquesta reserva. També cal saber-la dosificar i saber en quin moment s'ha de produir la immolació definitiva o emprendre el camí de retorn. Saber quin és el punt crític és el més important. A partir d'aquest punt ja no hi ha retorn. Traspassar aquest punt només té una avantatja: ja res importa i pots fer el que vulguis, sigui el que sigui, sense assumir posteriors responsabilitats, sabent que només et queda el final.
Bé, vaig a continuar amb "Revenja", aquest relat que m'està enganxant, cada vegada més i que, per un esdeveniment de darrera hora, hauré de canviar molt més a favor d'en Pol. Ja us en faré cinc cèntims.

divendres, 26 de juny del 2009

ESTAR CANSAT

Ahir, la Nets de Junh em va fer un comentari al bloc. Em preguntava si no estava cansat de "tot plegat". Això mereix un post. Mira, avui m'ha donat per aquí...
Primer, hauríem de definir "tot plegat". Crec que la Nets es refereix a la vida en general, a tot allò que ens crea un malestar diari, ja sigui en la seva vessant física o mental, i que preferiríem estalviar-nos.
El cansament físic té remei, és fàcil de solucionar: descanses i ja està. El cansament mental o psicològic és el més problemàtic. Aguantar, d'una forma continuada, situacions desagradables que un no ha provocat, amb l'agreujant de ser situacions totalment surrealistes, es fa una mica cansat. També és molt desagradables aguantar les xorrades i tonteries de gent que no té ni dos dits de front.
Aquestes situacions només es poden controlar amb una gran força moral i amb impermeabilitat a tot el que no sigui important. Sempre he afrontat aquestes situacions pensant allò que diu "Más se perdió en Cuba y volvieron cantando" o "Si té solució, perquè et preocupes? I si no té solució, perquè et preocupes?".
Hi ha unes situacions molt més greus, que ens afecten personalment, en el nostre àmbit privat, afectiu i vital. Aquestes situacions només es poden afrontar amb força de voluntat i fent que el propi cansament sigui la nostra força. Tinguem en compte que aquestes situacions es basen en sentiments molt bàsics i viscerals (amor, odi, pena, etc). La força es treu del cansament amb la confiança de que sempre queda un motiu per a lluitar, un motiu per a viure, una raó per a continuar tenint la nostra pròpia identitat i dignitat.
La resta són històries per a no dormir. Tots tenim la nostra força interior i és en aquests moments difícils i de cansament quan hem de demostrar que la tenim.
Jo, d'aquí una estona, aniré a descansar físicament. Mentalment, ja veurem...

Música: Luciano Pavarotti (diverses peces d'opera. Genial !!!)

dijous, 25 de juny del 2009

L'AMIGA D'EN JOSE I ALTRES HISTÒRIES.

Avui m'he retrobat amb una vella amiga i candidata a ser beneïda amb tota la meva atenció. Ja fa anys que ens coneixem i sempre he tingut una especial debilitat per aquesta amiga. No és una noia de masses llums, més aviat de poques, però intenta ser agradable i, si no fos tant pesada, ho aconseguiria.
Crec que ens tornarem a veure. Sé que fa poc ha acabat una relació amb un tal José, relació que em sembla que només ha existit en la seva imaginació, i penso que ja és hora de fer valer les meves cartes. Potser seria bona idea dinar un dia, per exemple el dissabte, i poder parlar amb tranquil·litat.
Aquesta noia té una imaginació desbordant, graciosa i que va més enllà del que és raonable pensar d'una persona de la seva edat. Bé, ja m'està bé. Tampoc vull casar-me amb ella. Em consta que ella també té ganes d'iniciar una relació -desconec si formal o informal- amb algú que sàpiga entendre el seu món de llum, fantasia i il·lusió.
Jo penso que sóc un bon candidat. M'importen ben poc les seves fantasies, no vull cap tipus de relació formal i només pretenc la relació física esporàdica. Penso que això és una mica el que també vol ella. No crec que ara vulgui embarcar-se en una relació formal -ja n'ha tingut més d'una i sempre han acabat com el Rosari de l'Aurora- ni en res que s'assembli a això.
Avui també he sentit el pessigolleig de la insinuació d'una altra dona -Amazona pels amics- que ha estat parlant-me de totes les seves cuites existencials en un món que no la comprèn. Algunes vegades penso que, malgrat em coneixen prou a mi i les meves pretensions, em prenen com el psiquiatra barat que els hi arregla la vida amb una sola conversa. No és mala candidata a gaudir de les meves atencions, però penso que seria molt fort iniciar alguna cosa amb ella. Sempre hi he mantingut una relació amor-odi prou estranya i seria extraordinari el que acabessim fenet alguna cosa junts. No sé, m'ha mirat d'una manera que no és massa normal i, a més, s'ha insinuat clarament. Esperaré a veure si repeteix la seva insinuant proposta.
En definitiva, ha estat un gran dia. El meu ego s'ha elevat a cotes insospitades fa uns dies. Hauré d'esperar com s'esdevenen aquest temes i com finalitza tot plegat. Ja us aniré informant com evolucionen aquestes històries.
Música: Chambao (que sí, que són bons) i Chris de Burgh

dimecres, 24 de juny del 2009

UN PETIT MOMENT DE PLAER

En el món opac, gris i de servitud -que no servilisme- en el que visc darrerament, sempre hi ha moments -petits oasis- en els que em revenjo de la vida. Moments amb els amics, al voltant d'una taula, parlant de la vida sexual del grill de la sabana o de les mides de la darrera Playmate del mes.
Els temes transcendents es barregen amb intranscendents i el garbuix dialèctic arriba a extrems insospitats. Projectes i temes tabú pel "populacho" acaben conformant una teràpia de grup digne del millor dels psiquiatres.
La vida passa davant de la pinça d'un llamàntol a punt de ser devorada. Estona i més estona en grata companyia i beguda abundant, de conversa apassionada sobre temes sense cap importància. Nervis que s'esvaeixen i tensions que es relaxen. Mirada als ulls, descobriment de la veritat.
Final d'etapa, postres i cafès acabats, continua la conversa regada amb esperitats de qualitat. Comiat entre amics, sincer i esperançat de retrobar-nos en breu temps. Això té un valor incalculable, únic.
Darrer assalt al plaer: una amiga ha contestat al telèfon i la tarda pot ser rodona. Si, ella també ho pensa i no ho dubtem ni un moment. En una hora ja estem per la feina, ho necessitàvem tots dos. La vida actual té aquestes coses, no hi ha temps per a pensar-s'ho. Dit i fet, no hi ha res més. Tampoc problemes ulteriors de gelosies, sentimentalismes barats ni altres xorrades.
Passades unes hores, el món gris tornarà a dominar la meva vida i l'esperit de servei prevaldrà per sobre de qualsevol concessió al plaer. El cercle es tanca i torno a l'inici, a la flagel·lació, al sacrifici, a la vida ascètica. Tornaré a fer mèrits per a concedir-me un moment de plaer... i així fins a l'infinit, tots els dies d'aquesta vida, tots i cadascun d'ells...
La vida només val la pena ser viscuda per aquest moments, però s'han de merèixer. En cas contrari no tindrien cap valor... la seva excepcionalitat és el que els hi assigna aquest valor.
Música: Libre (Nino Bravo) i Chow Chow (Mojinos Escocidos).

SABER ESCOLTAR...I MENTIR.

Tothom està obsessionat per dir moltes coses. Quantes més, millor. Un dels arts més difícils, i més profitosos, és el de saber escoltar. Fer parlar, i escoltar atentament, el teu interlocutor et proporciona una informació vital en diversos sentits: d'una banda et proporciona informació sobre un tema concret i, d'altra banda, també et proporciona informació sobre el seu grau de sinceritat, implicació i coherència.
La tàctica és fàcil, si tens memòria. El pas del temps fa que el teu interlocutor doni diverses versions d'un mateix fet i d'aquesta manera et pots crear una imatge panoràmica de com està la situació i de quins són els aspectes en els que ha faltat a la veritat des del principi. No cal retreure la mentida al teu interlocutor. La mentira por ser maliciosa o piatosa. La maliciosa no té altre sentit i propòsit que fer mal. La piatosa, pel contrari, intenta estaviar-nos sofriments.
Les mentides, d'una manera o d'altra, sempre s'acaben descobrint. És inevitable, no s'hi pot fer res. Només cal tenir paciència i esperar a que divergeixin les paraules dels comportaments, només això. Les contradiccions, amb el pas del temps, és fan cada vegada més evidents i posen a cadascú al seu lloc.
Hi ha un petit plaer -jo en dic així- que consisteix en fer-te l'enganyat i gaudir observant els esforços que fa el teu interlocutor per tal que no el descobreixis i no quedar com el que és: un mentider i un venedor de fum. Aquesta postura també ofereix una altra avantatja: et dóna temps per a preparar la reacció a la situació fictícia que t'estan venent com a verídica. El teu interlocutor, en la confiança que et creus tot el que et diu, comet errors i no està preparat per a la teva reacció, que mai s'espera. Preparar el terreny sobre la convicció que t'estan enganyant -o, almenys que ho intenten- té aquestes coses.
Tots tenim "tics". En tenim un per quan mentim, un per quan no estem d'acord amb el que escoltem, etc. Només es tracta de provocar les respectives situacions durant la conversa i identificar el "tic" del teu interlocutor que correspon a cada situació anòmala. Quan els has identificat, estableixes una doble conversa: la de les paraules, i la dels signes i gestos. Aquesta segona sempre és més fiable per espontània i inconscient.
Fa uns dies llegia una frase que em va semblar genial: "Esforça't per aconseguir el millor, però prepara't per al pitjor i, sobretot, no et rendeixis mai". És això, companys, és això. Intenta ser bona persona, prepara't per si no ho pots ser o no et deixen, i no et rendeixis mai. Eus aquí una filosofia de vida que subscriuria amb els ulls tancats, amb la suficient claredat però amb el suficient marge de maniobra per tal d'aplicar-la al cas concret amb el nivell d'intensitat que correspongui.
En continuaré parlant d'aquest tema. Crec que els propers dies podré comprovar si he fet bé la meva feina.... de saber escoltar.
Música: Nirvana i alguna coseta de Medina Azahara....

dimarts, 23 de juny del 2009

REINICI DE "REVENJA"

Torna a ser de matinada i, una altra vegada, no em deixen dormir. Bé, aprofitarem el temps i us faré cinc cèntims de quines són les meves intencions sobre el projecte "Revenja". Primer de tot,vull dir-vos que m'encoratgen molt les mostres de suport que doneu a aquest nou projecte.
"La Barragana del Director" ja està finalitzat i ara toca refer la segona part, que he anat escrivint, en part, simultàniament. D'una banda, ja tinc alguns escrits i d'altra, crec que he de parar-me un moment, recapitular, replantejar tot el material que tinc i estudiar per on anirà el desenvolupament de la trama argumental d'aquest segon projecte.
En Pol, el personatge principal, ha de començar a moure's ara que els seus enemics es creien que el tenien contra les cordes. Hi haurà sorpreses, moltes sorpreses. Gent que semblava afí a en Pol canviarà de bàndol... però el que no saben és que en Pol ho sabia de feia temps i, en silenci, ja ha preparat la seva revenja sobre aquests altres personatges.
Veureu que "desapareix" el bloc "Companys & Companys SL.", que com ja sabeu és el nom de l'empresa on treballa en Pol i la resta de personatges d'aquests relats. Tingueu en compte que tots els articles d'aquest bloc també estan al "Diari de l'Exorcista" i potser serà més àgil treballar amb un sol bloc.
De moment, el més important és reorganitzar el que s'ha escrit i comentat sobre "Revenja" i, en base a això i a les noves propostes que em feu arribar, ho començaré de nou seguint el mateix procediment que vaig fer servir en "La Barragana del Director". En referència als comentaris d'aquesta nit passada, vull dir-vos que us agraeixo molt la vostra disponibilitat i que les vostres propostes per perpetrar "Revenja" seran benvingudes. Jo també us faré arribar les meves propostes i, entre tots, mirarem quina és la "Revenja" definitiva.
Ja us aniré passant post per tal que hi digueu la vostra.

Salutacions a tots.

dilluns, 22 de juny del 2009

SER-HI O NO SER-HI

Desprès d'una nit terriblement dura, he anat a treballar. Creia que les forces m'abandonarien però el costum de resistir allò que és irresistible m'ha ajudat a continuar fins el migdia. Sabia que ho havia de fer i, malgrat tot i tots, ho he fet. Al final del matí el meu rostre era blanc com un full de paper (dels d'abans del reciclatge). Finalment, amb penes i treballs -i amb més d'un mareig- he aconseguit tornar a casa i he pogut relaxar-me una mica.
Avui és un dia especial per a mi i, sobretot, per a una persona que té tota la meva estimació. Havien de celebrar aquest dia i tot estava preparat per a fer-ho. En un moment determinat, un d'aquells moments de lucidesa que, de tant en tant -cada vegada amb menys freqüència-, permet poder tenir-hi una conversa mínimament raonable, m'ha dit el següent: aquest any hi sóc. El que ve, ja veurem... Una tercera persona que hi havia present ha començat a plorar, d'una manera desconsolada i descontrolada. Per un moment he pensat que m'unia a la vall de llàgrimes en la que s'ha convertit el que havia de ser una celebració. No podia unir-m'hi i he hagut de fer el cor fort i alguna reflexió, totalment impostada, per salvar la situació. Aquesta persona té raó. Cada dia està més deteriorada física i mentalment. La seva capacitat cognitiva minva a marxes forçades i cada dia és més difícil la convivència.
La meva gran por és el progressiu, persistent i evident deteriorament físic i psíquic que està patint la tercera persona que esmentava. Aquesta és la meva gran por i preocupació, només aquesta... Aquest moments són els que em fan més mal i em fan sentir pitjor. No em fan sentir malament per cap sentiment de culpa -en el seu moment, quan toqui, ja es delimitarà de qui és la culpa d'aquesta situació-, sinó per un sentiment de realitat cruel i sense cap esperança barrejat, en ocasions, amb un sentiment d'esperança, conscientment falsa, que m'ajuda a tirar endavant.
Només em queda una gran satisfacció: en els moments de lucidesa aquesta persona m'ha fet sabedor de l'estimació i l'agraïment (totalment innecessari) que em professa, i em sento amb la consciència molt tranquil·la d'haver fet tot el possible per donar-li el millor de mi en aquests moments, com estic segur que faria per mi.
L'any que ve si que hi seràs, potser no físicament (espero que si, per molts anys), però si, als nostres cors, per sempre. Jo, mentrestant, ja hauré acabat -o estaré acabant de perpetrar- "Revenja", i et dedicaré totes i cadascuna de les seves pàgines.
Música (sempre me la deixo): Brothers in Arms (Dire Straits), "El Novio de la Muerte" i "La Muerte no es el final" (per elevar la moral i continuar lluitant).

diumenge, 21 de juny del 2009

PEGAR A FUGIR... I ALTRES HISTÒRIES

Mai havia vist l'expressió "pegar a fugir", coses de la riquesa i varietat de la nostra llengua. M'agrada l'expressió però no el sentit últim que té. Fugir mai, mai. Tots tenim un moment de debilitat, en el que ho deixaríem tot enrere i començaríem de nou.
Realment això resolt o elimina el motiu de la nostra marxa? Evidentment, no.

Sempre he pensat que els problemes no s'han d'obviar, no s'han de rodejar ni saltar per sobre. La vida ens posa molts obstacles al camí però hem d'enfrontar-nos-hi i solucionar-los definitivament. Si ho fem d'una altra manera, passat el temps, tornarem a trobar-los i, aquesta vegada, més agreujats.
Tots tenim un o altre motiu per a sortit corrent, sense mirar enrere. La gravetat del motiu d'aquesta decisió varia de persona a persona. La manera d'enfrontar-nos al problema també varia depenent del nostre estat anímic, de la naturalesa del problema i, fonamentalment, de la solució que hem pensat donar-li. En tot cas, personalment, penso que la solució mai és fugir.

*****************************

Música: Zombi (The Cranberries), Belfast Child (Simple Minds), Into the Fire (Thirteen Senses) i Dance with me (Nouvelle Vague). Repetides fins a l'extenuació. També Tu Frialdad (Triana).
Sé que les properes dues setmanes seran mortals de necessitat, ho sé. No puc fer res més que enfrontar-me amb tot el merder que m'espera amb cor fort i el cap fred. No em queda res més. Aguantar, aguantar, aguantar.... Encomanar-me a Sant Pancraç, al Sant Job i adoptar aquella actitud estoica que, a vegades, tinc l'obligació de mostrar per tal de no contradir ni ofendre a ningú.
La vida és així i no hi podem fer res més. Sempre em quedarà fer-vos cinc cèntims de les anècdotes del dia a dia en aquest bloc i desfogar-me per tota la bilis que m'hauré d'empassar. M'és igual, ja he intentat fer propostes raonables i només he obtingut com a resposta el caprici, la rebequeria i una irracionalitat supina. Si afegim a tot això el cansament i el malestar que pateixo darrerament, us podeu imaginar les ganes que tinc d'aguantar idees de bomber i animalades vàries.
Per sort, tot té un final i només es tracta d'esperar que arribi. El pas del temps fa que les coses tornin al seu lloc i que tinguem una perspectiva millor de les coses. Tenir una visió global de les coses és importantíssim per tal d'establir una estratègia d'atac i desembolicar aquesta gran madeixa que s'ha creat de forma artificial i interessada.
Bé, nois i noies, vaig a descansar una mica. Avui a les 6 del matí ja estava regant el jardí i ara començo a notar el cansament de portar molts dies sense poder dormir més de dues o tres hores diàries.

A veces llega un momento en que
te haces viejo de repente
sin arrugas en la frente
pero con ganas de morir
paseando por las calles
todo tiene igual color
siento que algo hecho en falta
no se si será el amor
Me despierto por la noches
entre una gran confusión
es tal la melancolía
que está acabando conmigo
siento que me vuelvo loco
y me sumerjo en el alcohol
las estrellas por la noche
han perdido su esplendor
He buscado en los desiertos
de la tierra del dolor
y no he hallado mas respuesta
que espejismos de ilusión
he hablado con las montañas
de la desesperación
y su respuesta era solo
el eco sordo de mi voz

(La senda del tiempo/Celtas Cortos)

dissabte, 20 de juny del 2009

JA ESTÀ, JA EL TINC ACABAT!!!!!!!!

Són prop de les 11 del matí i ja està, ja l'he acabat. "La Barragana del Director" està acabat. Tota la nit sense dormir ha valgut la pena. Bé, si, si que he dormit, des de les 12 fins a tres quarts de 2, que ha començat el festival que, darrerament, m'acompanya cada dia. La veu d'ultratomba ha tornat un dia més i van..... ja no ho sé.
Com es costum en mi, he sortit al jardí i sota la prunera, amb el meu fidel amic Lord vigilant, he perpetrat el darrer acte d'una història que jo ja tenia ganes d'acabar. Són 318 pàgines de traïcions, mentides, sexe dur, banyes, enveges, gelosia, i totes les perversions humanes en una empresa, Companys i Companys S.L., que espero publicar aviat. Aquesta és la versió definitiva, ja no ho modifico més. Ara em concentraré en la segona part, "Revenja", que ja estic preparant.
A les 4 de la matinada he tingut un moment de debilitat i em pensava que no tindria forces d'acabar-lo, però he tret forces de flaquesa i un sentiment que m'acompanya des de fa un temps m'ha fet acabar-lo, m'ha donat un motiu per aguantar i finalitzar-lo. També hi ha hagut un moment, a les 5 i escaig de la matinada en el que em pensava que em quedaria enrampat (estic segur que algú podrà pensar "quina llàstima!!!!!"). Ha començat a ploure una mica i el portàtil he pensat que podia perillar. Finalment, només han estat quatre gotes de les que m'ha protegit la prunera.
Cap a les 8 del matí he tingut un altre moment de debilitat, m'ha entrat gana, i he parat un moment per anar a comprar uns xurros i m'he fet una mica de xocolata desfeta. Ja quedava poc i m'ho podia permetre. Desprès de recuperar forces, he fet l'empenta final i ara ja el tinc, ja s'ha acabat.
Bé, nois i noies, ara aniré a dormir fins el migdia i desprès dinaré. No vull fer-me pesat, però no volia deixar escapar l'ocasió d'agrair-vos totes les idees que m'heu donat amb els vostres comentaris, totes les aportacions que heu fet en aquest projecte que va començar fa uns mesos. Gràcies, moltes gràcies.

divendres, 19 de juny del 2009

FRED A L'ESTIU

Moltes vegades no apreciem l'autèntic valor d'un Kit Kat (no el producte alimentari, em refereixo a un parèntesi). Ahir en vaig fer un de Kit Kat. Desprès de la feina vaig prendre la decisió de no pensar en res ni en ningú i deixar-me emportar pels instints bàsics. Un bon dinar, en bona companyia i desprès una sessió de plaer carnal.
De tant en tant, és necessari fer un parèntesi i recapitular. Recapitular sobre les relacions personals, socials, laborals, etc. Veure des d'un altre angle les coses i tornar a definir quines són les nostres prioritats a la vida. Encaparrar-nos en lluites estèrils i sense sentit només ens produeixen un desgast que, en la majoria dels casos, ens deteriora tant física com psicològicament. Cal deixar que les coses segueixin el seu curs, d'altra banda inexorable, i que cadascú caigui pels seus propis errors, com la fruita madura.
Ahir, com ja he dit, va ser un dia força esplèndid en aquest sentit. No en altres aspectes, que continuen sent molt dolorosos per a mi i que sé que tenen caire vitalici. Ahir, un amic, em deia que tenia un humor negre força desenvolupat. No ho nego. Sempre he fet broma de (i sobre) les circumstàncies més difícils. És com donar-li la volta a un mitjó i pervertir la trista realitat.
Sento fred, una fredor que m'anuncia distància i cansament. No per part meva (o potser, en part, si), cansament a l'ambient i fred, molt de fred. Un fred que no comprenc, que ha estat provocat per la por o per les conveniències, ni ho sé ni m'importa. De fet, des de fa anys, ja hi ha molt poques coses que m'importen suficientment com per perdre el son per elles. Només hi ha una cosa que no m'agrada i és la falta de sinceritat. Ara ja és clamorosa.
La música, que sempre m'oblido de mencionar-la: avui toca Héroes del Silencio i The Cure. Una barreja una mica estranya, però que m'agrada. Avui no hi ha beguda esperitosa. Aquest cap de setmana he de fer bondat, tinc per davant dues setmanes de molta feina i he d'estar al cent per cent. D'altra banda, cada vegada em costa més recuperar-me dels festivals.
Com us deia en un altre article, tinc previstos canvis importants pel setembre o octubre. No, no em penso fer Hare Krishna, ni em raparé al zero, ni em posaré una túnica color safrà... no patiu. Són un altre tipus de canvis, més materials i menys espirituals. Hi ha coses que desitjo canviar de la meva vida. Ja fa dies que hi dono voltes, moltes voltes, i he d'aprofitar més els pocs moments de tranquil·litat, que cada vegada són més escassos. Per cert, avui he comprat tabac i fumar s'està convertint en un autèntic luxe (4 cartrons de Marlboro, 138 €). Acabaré fumant-me les fulles dels arbres. O potser deixo de fumar, no sigui que aquest vici em mati....
La vida continua, malgrat tot, i jo la continuo gaudint (i, a vegades, patint) segons els designis de la natura o dels humans, aquells humans capritxosos, retorçats, envejosos i tant estúpids com per creure que m'importa el que pensin o no pensin de mi. No, noiets, ja no m'importa. Sabeu què passa? Que el que m'heu de donar (res) ja ho tinc.
Aquesta nit passada, he tornat a sentir la veu, com cada dia, a les dues de la matinada. Feia una hora i mitja que estava al llit i us podeu imaginar quina il·lusió més gran que he sentit. Ja en començo a estar fart, molt fart.... i cansat, molt cansat. Aquesta circumstància té aspectes positius -puc anar acabant el llibre- i aspectes negatius - estic baldat-.
Per cert, he llegit el darrer article de la comtessa d'Angeville i penso que no li cal el rouge. El rouge, benvolguda comtessa, només accentua la bellesa natural amb la que ens obsequies cada vegada que penges una foto teva al teu bloc. D'altra banda també puc entendre que, de tant en tant, trobis a faltar algunes coses de la "societat civilitzada". Hi ha, però, un dubte que m'assalta... si vols em contestes (i si vols, al meu correu)... per quin motiu fas un exili, crec haver entès, de quatre mesos? Bé, en tot cas, espero cada dia la dosi de felicitat que em proporciona llegir el teu bloc (un petó molt fort, sigui amb rouge o sense).

PS: Tapes, continuo dient que ets un cabró. Ahir dues fotos més. Tio, envia-les totes d'una vegada i acabem-ho. Són bones, ja ho sé. I m'ajudaran molt, també ho sé. Però... totes de cop, tio.


dimecres, 17 de juny del 2009

LA MATANÇA DE...... TEXAS?

Encara conservo el meu esperit i la meva força. Desprès de dues nits en les que quasi bé no he pogut dormir, avui a la tarda, sense dinar, he agafat la serra elèctrica i he retallat, per dalt i pels costats, els 50 metres de xiprers posats en línia que hi ha a la balla exterior de casa meva. Quatre hores i mitja de feina. Havíeu d'haver-me vist en bermudes, tors nu, i xancles. Tot un espectacle.
Mentre els tallava -quatre hores i mitja donen per molt- pensava en moltes coses. La primera, i que m'ha fet riure interiorment, ha estat aquella imatge de la pel·lícula "La matança de Texas", en la que hi surt aquell psicòpata amb una serra mecànica. Per un moment m'ha semblat que era jo mateix. Poc desprès he pensat en com ha passat el dia i en quina valoració n'havia de fer. Bé, ha estat un dia estrany, gris, sense res a destacar si no fos per un petit detall... una dona ha mort, prop del lloc on he treballat avui, atropellada per un tràiler. Més que atropellar-la, li ha passat per sobre amb totes les seves rodes. Un espectacle dantesc només apte per gent avesada a veure accidents i morts.
També he notat fredor, molta fredor. La sinceritat té aquestes coses... n'hi ha que no saben apreciar el que val... i t'ho tenen en compte. Potser amb aquestes persones és preferible no dir-los res i esperar que s'escornin contra la paret ells solets...
Per cert, no us he dit la música que escolto: avui toca Depeche Mode i Parálisis Permanente.
Un moment, ara torno. Vaig a preparar-me algun reconstituent, el que en atenció als meus mèrits diaris em correspon i em concedeixo.

*****************************

Perdoneu, però la cosa s'ha allargat una mica. Sabeu què passa? Que amb això de no dinar, tenia gana i com que fa molta calor, he fet un Martini extra dry amb sifó, unes patates fregides, unes almejes (de mar), uns taquets de pernil, unes anxoves i una mica de pop amb salsa americana. La vida, com ja us he dit moltes vegades, és dura, jo ja tinc una edat i m'he de cuidar... Ara si, ara toca el whisky que em correspon i que em concedeixo. Avui és del bo. La meva mare ha fet un acte piadós i, en un acte que només fan les mares, m'ha anat a buscar unes botelles de bon whisky que jo havia encarregat a la botiga de licors en la que sempre hi compro les begudes més selectes. Primer glop..... uhmmmm, genial!!! Aquestes botelles eren una recomanació de l'Àngel, el propietari de la botiga de licors. Jo no coneixia aquesta marca, però ell me les va recomanar i va encertar-ho.
Bé, nois i noies, continuo amb el llibre. Ara és quan tinc més feina en rematar-lo. Us deixo fins demà. Avui, encara que no pugui dormir (espero que si) em concentraré en el llibre. Vull acabar-lo i, si puc, publicar-lo al setembre o octubre. Per fi hauré acabat "La barragana del director", que he subtitulat "Folleu, folleu, que el món s'acaba".
Fins demà guapetons....

PS: Tapes, ets un cabró!!!! Abans d'ahir (o era ahir?) em vas fer arribar una foto molt bona, avui dues de la platja en semi-boles i dues d'aquell "picadero".... potser en tens 200 de fotos i, mica en mica, me les aniràs enviant? No seria possible enviar-me-les totes juntes? Ho dic per fer-me una idea de tot el tema... De totes maneres, moltes gràcies... t'ho estàs currant. I gràcies al teu amic, moltes gràcies.

LA NIT EM CONFON

La nit em confon. Això deia un personatge de les revistes del cor, d'origen cubà, que tenia com a màxim mèrit cobrir a una famosa antediluviana. A mi també em confon la nit, però d'una altra manera.
Són les dues i escaig de la matinada i aquí estic, sota la prunera, el Lord ajagut al meu costat, amb el portàtil i un lot d'aquests que porten una pinça per tal d'agafar-los a qualsevol lloc. Completen l'equip de supervivència un paquet de tabac, cendrer, encenedor, glaçonera (indispensable pels whiskys barats), botella de whisky, calor i manca de possibilitat de dormir (m'oblidava dels pantalons curts i de les xacletes). La veu de l'habitació del costat ha tornat a sortir de les penombres i no em deixa dormir. Davant d'això només queda aprofitar el temps i fer un nou article que m'ajudi a confessar-me públicament dels meus pecats (no crec que trobés un capellà a aquestes hores disposat a escoltar-me en confessió).
Pels cascs, connectats al portàtil, escolto Coldplay i faig un glop d'aquest líquid infecte que em quedava al moble bar i que dubto que qualsevol persona decent en digués whisky. Sembla que hauria d'estar content per la trucada d'aquest vespre -una amiga metgessa ha donat el pas i m'ha trucat, per a quedar un dia- però no sé si estar-ho. Tinc grans dubtes sobre tot plegat. Ahir no va ser un dia brillant per a mi i no n'estic especialment orgullós.
Comença la confessió: m'estic tornant humà i, a vegades, tinc reaccions humanes. Sento coses que no havia sentit abans... ira per les humiliacions, per ser obviat d'una manera flagrant, per haver d'anar a remolc dels "besamanos" i de les xorrades que li passen pel cap a més d'un il·luminat (idem). Ja s'ho faran... En tot cas, la societat actual té aquestes coses i s'hi ha de conviure. Jo només penso en el de sempre: ser eficaç i efectiu, però no tothom rema en la mateixa direcció. Tant d'esforç per acabar fent el "passerell"... Mai renunciaré als meus principis i creences, mai. Penso que faig el que és correcte i, mentre algú no em demostri el contrari, continuaré fent allò que crec correcte. Potser a vegades tinc excessos de sinceritat, però penso que és millor això que ser un cuc que s'arrossega davant de tothom i que va dient les coses a l'esquena (inclús inventant-se històries fantàstiques)... i que quan s'ha d'estar, està!!
Bé, no tinc res més a per confessar... o potser si, ja penso amb la trobada amb la doctora. Si ha donat el pas és que va quedar impactada per les meves "intimitats", aquelles que ella coneix tant bé. Ja veurem com acaba tot plegat... M'inspira un sentiment libidinós que em provoca un esglai de plaer només de pensar-hi. És broma.... ja no sé què m'inspira.
Vaig a continuar amb el llibre -aquest llibre que ja he refet més de 6 vegades- i del que, fent servir la frase d'una amiga meva, podríem dir que "si, puc escriure. Per satisfacció d'alguns i desgràcia d'altres".

dimarts, 16 de juny del 2009

CALOR, CALOR, CALOR... SON,SON,SON

Fa molta calor, massa calor, excessiva calor. Potser el fet que fa dos dies que quasi bé no dormo, accentuï més aquesta sensació. No dormo, i no és per la calor. Masses coses al cap i masses coses en les que pensar. Quan pateixes l'oblit d'aquells que tu mai oblides, et sap greu, molt greu. Deixem-ho, no val la pena. Ja s'ho faran.
Avui dia per oblidar. Encara no eren les 2 de la matinada que ja estava despert. M'havia ficat al llit a les 12 de la nit i, de sobte, una veu m'ha despertat. Ha arribat un moment que ja hi hauria d'estar acostumat... però no, no m'hi acostumo i penso que mai m'hi acostumaré.
Perdoneu, he posat una mica de música: Numb de Linkin Park. Sóc incapaç d'escriure sobre les meves penes i alegries sense música. És un dels altres vicis que m'adornen. Apunteu, apunteu... "mentre escriu, escolta música" i ahir va dir que li "encanta el gelat". Potser us serveix d'alguna cosa. Però no sabeu el pitjor... faig repetir les cançons i -és que sóc un viciós!!- llepo la cullera del gelat. Tot un vici!!!!
Bé, continuem... com us deia...tota la nit sense dormir. I quan no puc dormir llegeixo i escric molt, de forma desaforada, compulsiva... Fins a les 5:00 h. en que em faig -i em bec- la cafetera de 6 tasses i em fumo dos cigarrets, o tres, o quatre. I apago els cigarrets en un cendrer on ja ha mort un paquet sencer que m'he fumat durant la nit i matinada.
Finalitzat el ritual autodestructiu, dutxa i afaitada mentre continuo escoltant la veu a l'habitació del costat. Mentre m'afaito comprovo el volum de les bosses de sota els ulls, producte del cansament. Cada dia són més voluminoses...
Quan m'he penedit de tots els pecats d'aquesta vida i de dues-centes vides anteriors, em vesteixo i faig un parell de cigarrets més. Ara ja estic una mica més despert i ja són les 6:15 h. En aquesta hora maleeixo el dia en el que vaig posar la "X" en un lloc equivocat a la butlleta de l'Euromillones i repasso l'agenda del dia. 06:35 h. passa el tren (o no, la Renfe és així i, quan compres un bitllet et regalen la sorpresa de si el tren vindrà o no). 07:00 h. a la gran ciutat. Comencen les trucades. Les millors del dia, val a dir-ho. Potser són les més raonables i assenyades. Passo el matí, com el pebrots de Padrón, que "unos pican y otros non". És a dir, hi ha de tot...
A les 15:30 h. retorn a casa en tren. Una altra aventura.... 16:00 h. arribada a casa. Nova connexió a Internet i al correu. Dino i prenc l'enèsim cafè del dia. Torno a l'ordinador mentre continuo sentint la veu... aquesta vegada a la sala d'estar. Feina al jardí, a casa, a tot arreu... i continuo fent allò que ningú faria i que els importa una merda. Bé de fet, ho faig per a la meva pròpia satisfacció....
22:00 h. sopar i darrera mirada al correu (o no), moment genial en el que escric i prenc el whisky que, en atenció als mèrits adquirits durant les meves vides passades i present, em mereixo i em concedeixo. 12:00 h. al llit. Intento dormir... ho intento.... cada dia....

dilluns, 15 de juny del 2009

EFLUVIS DE L'ANESTÈSIA

Encara estic sota els efluvis de l'anestèsia i penso que aquesta és la millor manera de dir el que he de dir. Avui ha tocat pinyoleg (metge dels pinyos) i m'ha fet una sessió que podia haver estat molt dolorosa si no fos per l'amabilitat que el caracteritza i per seva desinhibició i alegria a l'hora d'anestesiar al personal. S'agraeix, ja us ho puc assegurar. Abans anava a un pinyoleg que estava a punt de retirar-se i que havia estat durant molts anys treballant en un vaixell mercant. Un autèntic Doctor Menguele de la boca. Intento despertar-me la geniva a base de gelat, un dels meus vicis més inconfessables.
Bé, avui dia important i satisfactori. L'amic Tapes m'ha fet un parell de confidències prou interessants de dos elements: un xerraire i un pescador de xanguet. Un que es dedica a anar comentant què faig i que no faig -amb un absolut desconeixement del que està dient- i un peus de granota que es pensa que no veig a venir les seves maniobres des de fa temps. Tranquils macos, aviat veurem fins on arriba la vostra valentia i el vostre coratge. No arriba fins enlloc: ni n'heu tingut, ni en teniu, ni en tindreu mai. Ja us ho fareu però, permeteu-me que us ho digui, demostreu tenir molt poca intel·ligència.
D'altra banda, aquesta nit passada, nit d'insomni per la calor, he pensat en moltes coses. Sota la prunera, ben custodiat pel fidel Lord, he pogut fer una repassada dels darrers temps i de les coses que he vist i escoltat. Fer aquests exercicis d'anàlisi va molt bé. Uneixes frases amb comportaments, amb circumstàncies i amb altres personatges. Et fas un plànol del lloc en el que està cadascú i quina és la posició que ocupa tothom en el meu univers particular. No he dormit més de dues hores però la nit ha estat profitosa, molt profitosa.
M'ha passat pel cap una cosa que feia temps que havia deixat de banda. De moment no us puc donar detalls, però té a veure amb els profunds canvis que vull experimentar en la meva vida privada a partir de setembre. Nous projectes s'obren davant meu i no vull desaprofitar les oportunitats.
Aquest matí he trobat a un ex-company i mes tard he retornat a veure'l. Hi he retornat expressament, volia veure a una altra persona que fa uns dies em va oferir la solució a un tema que tinc obert des de fa temps i que ja em cansa de pur avorriment. En aquell moment la seva solució em va semblar molt radical, però aquesta nit passada ho he meditat i he pensat que li donaria l'oportunitat de fer alguna cosa per mi. No hi ha res com tenir amics... amics de veritat, vull dir.
Bé, nens i nenes, em queda poc gelat i hauré d'anar a buscar-ne més al congelador. La geniva no es desperta i ja comença a ser molest. D'altra banda, un vici és un vici i he de continuar donant la raó a aquells que es pensen que sóc un viciós... Ja sabeu, són aquests nenets que mai tindran -per por i pel què diran- un vici. També són aquest que, atès que ells no tenen suficient valor per tenir un vici, els puteja molt que els altres si que en tinguem i fem el que ens sembli. Deixem-los amb la seva covardia...
Perdoneu, m'havia deixat de dir-vos quina música correspon a aquest article: "About a girl" de Nirvana, versió unplugged. Bé, i d'altres de Nirvana....(Smells like teen spirit, Come as you are, etc.)

PS: Tapes, la foto que m'has enviat és molt bona. Jo en tinc de bones, però aquesta és molt bona. Aquesta no és teva, segur que no. Qui ha tingut l'amabilitat de fer-la i oferir-te-la? Dona-li les gràcies de part meva. Tindrà un lloc privilegiat en la meva col·lecció... i em farà molt de servei.

diumenge, 14 de juny del 2009

DIUMENGE DE PASSIÓ...I RECORDS.

Fa una estona que m'he llevat. Encara mig adormit, miro el correu i tinc un avís de que la Comtessa ha deixat un comentari al bloc. El llegeixo i li deixo un comentari al seu bloc. Tot correcte.
Penso en aquesta nit passada i en la vida, en la meva vida. Faig balanç i descobreixo que no tinc cap cosa, de les que volia fer, que em quedi per fer. He viscut intensament, sense descans, sense pensar-me les coses dues vegades. Amb tota la passió he fet la meva feina, he viscut les meves relacions i he fet tot allò que he pensat que havia de fer.
Mai he dubtat a l'hora de fer la maleta i marxar, per feina, a Iraq, a El Salvador, a Kosovo, a Bòsnia, a Afganistan, a Kuwait i, encara que per poc temps, a Guinea Equatorial. No hi he estat per aquest ordre, ni només una sola vegada. He gaudit molt però també he treballat molt. Em venen al cap els records de la gent que va quedar pel camí i que eren autèntics amics.
Un moment de silenci canta Loquillo "Cadillac solitario". Quant m'identifico amb aquesta cançó!!!!. La meva vida ha estat així, viscuda intensament, sense concessions, exprimida al màxim i sense cap remordiment. En llocs inimaginables i en situacions totalment estrambòtiques. El divendres a la nit, en una conversa d'amics, algú em va qualificar, de bon rotllo, de psicòpata. Bé, no és exactament això. Aquesta persona es referia a aquesta capacitat meva de fer allò que dic, en no tallar-me ni un pèl. En no fer-me enrere davant de res ni de ningú. D'aquest despreci que tinc, des de fa anys, per la vida.
Ara escolto els mítics Toreros Muertos... sense comentari. Tingueu en compte que els següents seran Paràlisis Permanente....
Com us deia, recordo amb nostàlgia aquella època, el no pensar en tots els riscos que corríem, ni en el perill que comportava cadascuna d'aquestes operacions. S'ho va valer, us ho puc assegurar. Vam madurar tots molt de pressa, per necessitat i per una consciència d'aprendre unes coses que només havíem vist fer a altres en pel·lícules (la majoria fictícies).
Vaig a fer una mica de ressopó, una clareta i unes braves, que ja tinc una edat i m'he de començar a cuidar.... potser més tard ja continuaré....

**********************************

Ja torno a ser aquí. Les braves, estupendes. També hi he afegit uns taquets de pernil i unes olives farcides. Una clareta, llarga i fresca, que avui fa molta calor...
Com us deia -com sou! En la meva absència ja heu fet dos comentaris- n'estic prou satisfet de la meva vida. Per cert, Lupus, això d'aquest comentari d'aquell "recli" no m'ho havies dit mai. Què cabron!!!. Jo sempre seré el mateix, amic, el dia que no sigui com sempre he sigut o no em deixin ser així, ja no valdrà la pena viure. Ja no seré jo... He vist l'altre comentari teu i has estat una mica indiscret amb això del meu sobrenom.
Tapes, tu també t'has unit a la festa, com ets!!!. Demà m'expliques això d'aquesta amiga meva. Ja saps que m'interessa. Del tema del correu amb la foto, no em preocupa en absolut. De fotos jo en tinc més... i més escandaloses. A més, com tu dius, jo no he de donar explicacions a ningú de la meva vida privada. D'altres si que ho han de fer.... aquesta és la seva gran pena, no la meva.
Bé, per avui ho deixo aquí. Ara em faré una sessió de musiqueta (Manà, Rammstein, Nirvana, Heroes de silencio i, finalment, alguna coseta de Coldplay. Tot això sota la prunera del jardí de casa i amb un bon whiski, mentre espero que refresqui i pugui anar a dormir.....

DISSABTE DE GLÒRIA

Ahir, dissabte, la comtessa d'Angeville em va fer pensar en la necessitat de carícies i, malgrat no volia sortir de festa, al capvespre vaig fer un pensament i vaig sortir a fer una copa. Una trucada a una amiga -trucada de la que inicialment no esperava grans coses- va reeixir i ens vàrem trobar més tard. Us la descriure una mica per tal de posar-vos les dents llargues: rossa, 22 anys, 1'75, molt ben proporcionada, un tros de dona i que, ahir ho vaig saber, es delia des de feia temps pels meus ossos i pel meu saber fer (es veu que em va recomanar a ella una amiga seva amb la que jo havia tingut relacions).
És gratificant i una injecció de moral molt important que una noieta tan tendre es deleixi pels ossos d'un home de 44 com jo. No entraré en detalls de com va anar la cosa però si que us diré que ahir va ser un dels dies més intensos i complerts de la meva vida.
Feia temps que la coneixia però mai havia sospesat la possibilitat de mantenir cap relació que no fos una simple amistat amb aquesta noia. La diferència d'edat i l'apatia que sento darrerament per iniciar noves relacions m'havien desaconsellat "atacar" aquesta presa. Ha resultat que l'atacant era ella. Només us diré que, des del moment que ahir va seure davant meu al local on havíem quedat, ho vaig tenir clar, molt clar. Les mirades, les carícies van evolucionar a més i jo, pobre de mi, no vaig poder fer altre cosa que deixar-me emportar pels esdeveniments.
La nit ha estat meravellosa però cansada, molt cansada... extenuant, diria jo. Però no us preocupeu, l'Exorcista ha deixat en bon lloc als que ja tenim la quarantena feta. Suor, suor, com deia en el meu article d'ahir.
Aquests matí, en acomiadar-nos li he preguntat -jo sempre tinc curiositat per aquestes coses- per quin motiu va preferir respondre la meva trucada i no anar amb gent de la seva edat. La resposta ha estat contundent, demolidora i gratificant: ja n'està farta de nenets "de dues espolsades"que només pensen en el plaer propi. Segons m'ha dit volia un home amb experiència que la fes vibrar d'una altra manera. En una conversa, que havíem tingut fa temps, es va quedar amb l'idea que jo havia recorregut mig món i havia acumulat experiència en les pràctiques sexuals de diverses cultures (avui, entre d'altres, hem provat la lubricació amb oli de coco, que fan servir els homes amb membres grans, a les illes de la Polinèsia). Sembla ser que això ha constituït un motiu d'excitació, irresistible i temptador per a ella.
Bé, només us puc dir que avui estic fet pols però amb la moral i la força d'un adolescent. Ja he quedat que un altre dia ens tornaríem a veure, més a proposta d'ella que no meva. Dies així no s'haurien d'acabar mai.
Realment, ha estat un dissabte de Glòria. La meva...

Dedicat a una altra amiga meva. Sé que ara no ho tens tan fàcil com abans, però no perdis mai aquelles ganes que tenies de viure la vida, aquells rampells de sexe.... sigues tal com eres, fes-me cas. Sigues sempre tu mateixa i no et deixis dominar per les circumstàncies.

dissabte, 13 de juny del 2009

IMPRESSIÓ A MIG MATÍ

Em llevo mig adormit, els whiskys i la conversa d'ahir fins a la matinada amb amics m'han deixat fet pols. Obro el bloc i em trobo una nova activitat de la Comtessa d'Angeville. Ufff, nena... Tu si que saps fer-ho!!!. Saps com donar un bon despertar a un home. Llevar-te en estat de semi-xoc i trobar-te -així ho suposo- a la comtessa tapant-se els pits - exquisits, pel que s'intueix- en una meravellosa imatge a contrallum. Desprès d'extasiar-me veient una nova meravella de la natura, aconsegueixo, producte d'aquesta impressió, fer que torni a funcionar el meu cervell i començo a llegir el seu article.
Si, tens raó, no hi ha res com el contacte humà, pell amb pell, per a donar la tonicitat adequada a la pell. Deixem-nos de mariconades vàries -cremes hidratants, llets estranyes, remeis artificials- i tornem a la natura pura i dura. Suor, suor i prou. Suor de cos treballat per la pràctica del sexe, del plaer més absolut.
Tens raó, molta raó. A vegades, notem a faltar les carícies, les carícies que ens anuncien suaument que fruirem d'un moment plaent. Les carícies que ens fan esglaiar en el no-contacte semblant a una descàrrega d'electricitat estàtica. Les carícies que ens comencen a fer salivar pensant en el moment de glòria que les seguiran, en els gemecs, sospirs i crits que anunciaran l'èxtasi més absolut. Són aquells moments amb data de caducitat i que hem de renovar cada vegada que ens regenerem l'epidermis practicant sexe.
Benvolguda.... jo també necessito el contacte de la pell i les carícies. De fet, tothom ho necessita. Suposo que ara em quedaré intentat imaginar con són les teves...

divendres, 12 de juny del 2009

ODIAR I ESTIMAR

"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem.
Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai
no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem."

La pell freda. Albert Sánchez Piñol

Un lloc qualsevol, un dia qualsevol, a una hora qualsevol...Música de Santana de fons, meravellosa guitarra i un got de whisky a la mà. Penso en tot plegat i arribo a la conclusió definitiva: res mereix la meva preocupació. Moltes decepcions de darrera hora m'han fet veure les coses d'una altra manera. Em qüestiono moltes coses que eren inqüestionables i que mai hauria dit que eren així.
Els silencis, els teus silencis són el que més m'han fer canviar d'opinió. Aquesta maleïda indefinició, aquest voler quedar bé amb tothom -cosa impossible, d'altra banda- és el que m'ha obert la ment a altres possibilitats. No ho sé... potser constatar que no m'has dit tota la veritat, que no has tingut la mateixa sinceritat que he tingut jo amb tu, ha estat el que m'ha fet decidir.
No t'ho diré -seguint la teva mateixa manera d'actuar- però tu ho esbrinaràs. No estem tant lluny, estem més a la vora del que podria semblar. Ja t'ho faràs, tu i la teva cort d'acollonits llepaculs.
La vida són quatre dies i n'he consumit molts fent el que ningú hagués fet. Ara s'ha acabat. Si són tant bons, que t'ho facin ells. T'agraeixo això si, que en mig de tanta hipocresia, de tant en tant, hagis tingut el valor de seguir-me la veta quan més ho necessitava. Ara me'n adono que només ha estat això, seguir-me la veta. Allà tu i la teva consciència!!!.
Segurament, t'hauràs pensat que mai sabria aquest doble joc que has estat fent. Amb qui et creies que estaves tractant?. Potser et pensaves que jo era un d'aquests nenets amb els que tens costum de tractar? Saps, ja passo de tu, dels teus enganys i de la teva obsessió malaltissa per ser la millor persona del món.
Només vull que sàpigues una cosa: ho vaig saber des del principi. Hi va haver un detall del teu comportament que em va fer sospitar, vaig dir-te una cosa que era mentida per tal de provar-te i aquesta mentida va tornar a mi. Has intentat jugar amb mi durant aquest temps i t'has pensat que jo no ho sabia. M'és igual, de veritat. Només em sap greu haver-te donat la meva confiança i haver-te permès que la traïssis.
Adéu, això ja s'ha acabat. S'ha acabat per sempre, jo no sóc com tu. A mi no m'importa quedar bé o quedar malament, sobretot, amb tu.
Fins mai...

Carta a una mala persona. Una d'aquelles que ens xuclen la vida, l'exprimeixen i ens la retornen buida. A la vida, a vegades en trobem i sempre s'ha de tenir preparada una carta... per si de cas.


dijous, 11 de juny del 2009

LA PUTETA PRENYADA.

A la vida, sempre hem de trobar algú que es dedica a intentar tocar-nos allò que no sona. Quan coincideix que té un caràcter histriònic, amb repunts histèrics, més propis d'un adolescent que d'una persona ja madura, ens trobem davant d'una puteta prenyada.
Aquest tipus d'individus solen tenir una cosa en comú: són -o, millor dir, es creuen- perfectes. Aquesta perfecció que els adorna fa que es pensin que tothom els enveja i, en conseqüència, que el món sencer està contra d'ells. Només es recolzen en una persona a la que afalaguen, divinitzen i davant de la que s'humilien d'una forma roin i miserable. La resta del món està per sota d'ells i es dediquen a demostrar a tothom que ells són els ideòlegs, gurus i líders espirituals d'aquesta única persona a la que veneren.
Tots n'hem conegut un d'aquests personatges i, malgrat es creuen perfectes, solen ser capritxosos, dèspotes, manipuladors, ganduls i uns mitja nena. Els seus atacs d'histerisme consisteixen en una explosió de nervis, excitació i crits envers el proïsme que no té cap justificació, en una actitud més pròpia d'una "loca" que d'un ésser racional, arribant a un grau de patetisme absolut. En aquell moment, en el que es creuen posseïdors de la veritat absoluta, són capaços de fer una muntanya de la cosa més insignificant i traslladar totes les seves frustracions al camp de l'enfrontament personal. Un enfrontament, sigui dit de pas, totalment estèril i que només els reporta, amb el temps, una úlcera d'estómac.
Una altra de les característiques d'aquests elements és que són allò que en diuen uns "quiero y no puedo", és a dir, voldrien fer coses que fan altres, però davant d'una evidència absoluta de la seva manca de capacitat i voluntat, han de destacar per coses que no costin esforç ni diners. És l'única manera de destacar en alguna cosa. Només aconsegueixen coses en base a l'amiguisme, el rastrerisme, la pròpia humiliació i submissió, i una capacitat desmesurada de fer venir bé les coses per tal de potenciar les seves inexistents, però imaginàries, virtuts i intentar desprestigiar a aquells que si que tenen voluntat i capacitat, i han aconseguit el que són i el que tenen amb esforç.
L'enveja se'ls menja, no els deixa viure, els hi domina la voluntat i la vida. Normalment, són víctimes d'unes frustracions personals molt importants (un germà o familiar que ha progressat més que ells a la vida, una vida familiar que els demostra que no han fet res de bo a la vida, la manca absoluta d'autoritat, respecte i prestigi en el seu entorn familiar, una situació laboral totalment artificial i que es basa en la conjuntura del moment però que pot ser canviant i molt inestable, haver basat la seva vida en el favor o en la submissió per tal d'aconseguir el favor de qui realment té el poder, etc).
En fi companys, tenim una puteta preyada i que, a més, es considera la cosa més perfecte, sublim i divina que ha parit mai ningú. Bé, ja li regalarem unes plataformes, una perruca (sempre he dubtat si ja en portava), que es posi algun vestit de lluentons i sempre li quedarà una meravellosa carrera com a drag queen... ell mateix...

Dedicat al meu amic Àlex, qui feia servir aquesta expressió de "puteta prenyada" junt amb un to irònic i sarcàstic que mai he pogut igualar. Mai t'oblidaré, amic.

FEM-NOS MAL.

En Pol estava escoltant Rammstein mentre pensava en tot plegat. Va fer un exercici fàcil però definitiu: va fer un simple llistat de les coses que tenia a favor i les que tenia en contra. Va contrastar les paraules dites amb les paraules escrites. També va enllaçar-ho tot, va disseccionar tots els elements que composaven el cas.
Passats uns minuts, ja havia processat totes les dades i havia arribat a una conclusió: fem-nos mal, ja m'interessa, i molt. M'interessa més això que no pas que això s'acabi d'una manera neutra, sense lluita, sense guanyar d'una manera definitiva i total. Si guanyo, va pensar, algú m'haurà de rescabalar de tot plegat. Si perdo, puc recórrer i no serà tant greu. A més, la meva vida té altres alternatives. Els meus oponents no tenen alternativa, és això o res. Volen que ens fem mal, doncs fem-nos mal, tot el que vulguin.
Estava pletòric de moral i de força, malgrat que tota aquella situació li semblava esperpèntica. Els pitjors temps ja havien passat i cada dia que passava perdia més força la versió contraria. Ja no hi havia res més. Ell si que tenia més coses, moltes més. De fet, si algú es molestava en mirar-ho, ell encara no havia aportar res. Esperava amb tota la paciència del món a que els seus oponents anessin ficant-se de peus a la galleda. A que anessin cavant la seva pròpia tomba. I el més curiós del cas és que cada vegada la cavaven més ràpid i més fonda.
El que no podia entendre era l'actitud d'alguns pròxims que continuaven fent la comèdia com si en Pol no s'hagués adonat feia temps que no li eren fidels. A més, un personatge havia tingut un paper protagonista amb la Montse Mar. A l'altre personatge no li calia demostrar quina era la seva posició, ho havia fet des de feia molt de temps d'una manera descarada. Ara era l'hora de la veritat i havien perdut pistonada, malgrat encara es creien que enganyaven a en Pol. Però com podien ser tant estúpids? Si, fins i tot fa uns dies, els hi havia dit a la seva cara que sabia quin joc jugaven!!! Només era qüestió de temps que paguessin la seva perversió.
En el fons, li sabia greu tot plegat. Fent una panoràmica visual de la situació ell estava assegut esperant els esdeveniments. Veia com els seus oponents anaven amunt i avall, buscant alguna cosa que justifiqués tota aquella història. D'altra banda, ell anava trobant més elements que faria servir en el seu moment. Avui en dia, la vida d'una persona és un llibre obert. Només cal buscar allà on toca. Tots tenim un passat, un present.... però potser no tots tindran un futur, va pensar en Pol.
De fet, alguns ja s'havien quedat pel camí i encara recordava com, fa uns anys, havia aconseguit liquidar un tema similar d'una manera neta, ràpida, eficaç.... Els darrers dies havia contactat amb un amic de l'estranger que li mereixia confiança per aquests temes. Era car però a ell sempre li feia bons tractes. Es coneixien des de feia més de quinze anys i havien treballat unes quantes vegades junts. En Pol li havia fet alguns favors (aquells favors... si, aquells que us penseu) i, per deferència professional i per amistat ara li havia demanat que n'hi tornés un.
Havien parlat fa un parell de setmanes, en una visita d'en Pol a Andorra, que era on s'havia retirat a descansar i a viure aquest amic. Allà vivia una vida plàcida que només trencava per a fer algun treball. Actualment ja no necessitava treballar, ja havia guanyat suficients diners durant tots els anys en els que havia treballat. Ara només feia algun encàrrec per amics. Ho feia per tal de no rovellar-se, no pels diners.
Durant la seva visita a Andorra, en Pol i en Marc -i direm així-, havien parlat dels vells temps i dels problemes d'en Pol. En Marc va dir-li que si, que l'ajudaria. Eren treballs fàcils els que li havia encarregat. No eren feines com les d'altres temps, aquestes comportaven un risc menor i li servirien per tal de baixar a la gran ciutat, estar-s'hi alguns dies i gaudir de la nit. Cal dir que en Marc, com en Pol, era un gran amant de la nit. Ara tot era qüestió de temps....

Què us sembla companys? Podrà en Marc acabar les seves feines o en Pol li dirà, en el darrer moment, que no ho faci? Penseu que algú hauria d'intentar convèncer en Pol?. Feu els vostres comentaris i entre tots l'acabarem aquesta proposta, segur!.

dimecres, 10 de juny del 2009

EL RETROBAMENT V

Per clamorosa petició popular (sou uns viciosos) acabo El Retrobament (o almenys la cinquena part). He esperat força temps a fer-ho, he vist les vostres propostes (n'he descartat moltes que eren massa brutals), i m'ha sortit el que a continuació us proposo. Jo, a aquest personatge que es diu Irun, l'hi tinc un gran apreci. És un dels primer personatges que vaig crear en la meva segona etapa d'escriptura. Em sembla recordar que va néixer l'any 2001, en una època en la que jo m'estava reinventant com escriptor i em va inspirar diversos relats.

Quan va marxar el cambrer en Pol va mirar l'Irun i ella va abaixar la seva meravellosa mirada, va inclinar el cap i fins i tot va semblar que es posava vermella. La mitja penombra en la que en Pol havia deixat l'habitació facilitava la relació. Finalment, ella va aixecar la vista i es va trobar en Pol al seu davant, mirant-la, amb una tendresa que mai hauria pensat que en Pol seria capaç de sentir atès tot el que havia passat entre ells.
No van dir-se res i es van fondre en un petó humit, llarg, inacabable, etern... va explorar tots els racons de les seves boques amb les llengües. En Pol va començar a treure-li la roba lentament, sense presses, amb molta cura. Ella el va parar i mirant-lo als ulls li va dir "n'estàs segur...?". No va poder acabar la frase, ell va tornar a besar-la i allò va ser la confirmació de la seva seguretat en el que estava fent.
Van acabar de treure's la roba mútuament i, finalment, van caure sobre el llit, aquell llit amb matalàs d'aigua que tantes vegades havia provat en Pol. Ell va recórrer tot el seu cos amb la llengua, molt lentament, provocant el seu esglai i uns gemecs de plaer que feia temps que no sentia i que encara l'excitaven més. Primer el coll, les orelles, els braços, els pits, aquells pits perfectes, ni grans ni petits, amb una aureola mitjana, que tant havia enyorat....el melic, i finalment les cames, per acabar morint en el seu sexe. Ella gemegava i sospirava com mai no ho havia fet. Potser aquell era el moment en que més havia gaudit del sexe en tota la seva vida. Ho feia amb una persona que havia recuperat, que li havia demostrat que no l'havia oblidat i ja coneixia quan bon amant era, tant en l'aspecte tècnic com amb l'aspecte anatòmic. En Pol havia estat actor porno, havia fet un parell de pel·lícules quan era jove, i no l'havien triat per les seves habilitats interpretatives. Era un moment únic.
Mentre ho feien, ell recordava totes les vegades que l'havia trobada a faltar, les nits pensant en ella, les vegades que ho havia fet amb altres dones imaginant-se que era ella... Desprès d'una estona, ella va deixar anar un sospir barrejat amb un gemec llarg, profund, inhumà, pròxim a l'udol, que va marcar el moment del clímax entre tots dos.
Es van fumar un cigarret, ell li va acostar la copa de cava i van beure mentre es miraven fixament als ulls. Estaven suats però a gust. De sobte, a l'uníson van tirar els cigarrets, van deixar les copes i, sense necessitat de dir-se res, van tornar a regalar-se mútuament plaer. Ella sabia que ell mai n'havia tingut prou amb un. El més normal per a ell era fer-ho tres vegades, descansar mitja horeta i desprès dues vegades més. No era ràpid, li agradava recrear-s'hi, provocar el plaer aliè. Ell sempre li havia dir que fruïa més del plaer d'ella que del propi. De fet, i això era una cosa que a ella l'apassionava, sempre esperava que fos ella la que comencés a experimentar el clímax abans de començar ell.
En Pol havia passat tota la vida saltant de llit en llit i tenia experiència amb dones de diferents cultures, de les que havia après totes les millors tècniques. Un dels seus plaers més grans era regalar-li a ella tot el coneixement i experiència diversa sobre plaer sexual que acumulava a través dels anys. Ella ho sabia, ja abans s'havia beneficiat d'en Pol. Aquest era un del motius, o potser el principal, pel qual l'havia trucat una altra vegada.
Van continuar tota la tarda, fins ven entrada la nit, donant-se plaer. Finalment, ella, exhausta, va dir-li que havia d'anar-se'n, que aquella era la darrera vegada que es veien, que ell s'estava convertint una altra vegada en el seu vici, com havia passat anteriorment, i que no volia tornar a caure en aquell parany. Ell no li va respondre, la va mirar fixament als ulls, li va acariciar la galta i amb la roba que ella s'havia començat a posar, ho van tornar a fer.
Finalment, es van dutxar i vestir, i van trucar al servei d'habitacions per tal de poder marxar. El cambrer els va acompanyar a la planta baixa i van marxar en dos taxis diferents, amb destins diferents, amb sentiments contradictoris, amb obligacions de diferent naturalesa, i amb un desig coincident: tornar-se a veure....

Bé nois i noies, això és el que hi ha. Si no us agrada m'ho dieu i el retocaré.
Permeteu-me una petita llicència: aquest article li dedico a una amiga meva, que una vegada em va confessar que jo li havia servit d'inspiració sexual. També coincideix amb la protagonista en que només gemega i sospira, mai crida... Potser, si llegeix aquest article, si que cridarà.... jejejejeje. Per cert, no busqueu les dues pel·lícules pornos que va fer en Pol. Estan descatalogades i el que menys se li veia era la cara....

dimarts, 9 de juny del 2009

FOGOTS DE FINAL DE PRIMAVERA.

Ja s'acosta l'estiu, amb tota la calor, i n'hi ha que senten els fogots de final de primavera. Ahir, un amic em deia que havia tingut una "experiència religiosa" amb una noia bastant més gran que ell. Aquest episodi va tenir una avantatja i era deixar les coses clares a l'Elfo Oscuro. No ho va provocar ell, va ser ella qui, indignada, va legitimar les murmuracions. Vigila Pequeño Saltamontes, vigila. Mai les coses són el que semblen, ni semblen el que són. Sempre hi ha un rerefons de tot plegat.
Ahir, ja t'ho he explicat avui al matí, quan em vas trucar, estava treballant en coses domèstiques.... un, que és un manetes per les coses de casa. Ja saps el que sempre he dit: la que es casi amb mi s'emportarà un tresor.
Per la tarda em vas dir que tenies a tir una altra "experiència religiosa", però Pequeño Saltamontes encara has d'aprendre algunes coses que jo no et puc ensenyar. Les hauràs d'aprendre tu solet. Mai venguis la torda abans de cobrir-la. És una regla d'or. Ja t'ho vaig explicar l'altre dia, no has de beure gaire, has de mantenir el nivell però sense sobrepassar-lo. També és convenient fer veure que vas pitjor del que realment vas. La gent, quan et veuen alegre, t'expliquen coses que mai t'explicarien. Només es tracta que el teu oponent vagi pitjor que tu, encara que tu has de simular que estàs com ell, més que res per a mantenir aquella confiança que creen els efluvis etílics. Aquesta ha de ser la teva gran avantatja.
La segona "experiència religiosa" no va reeixir per manca del teu mestre Yoda, el de l'espassa de la llum. Vaja, el de los cinco, tu ja m'entens "No. No lo intentes. Hazlo, o no lo hagas, pero no lo intentes."
Mira Pequeño Saltamontes, la vida són quatre dies i ja n'hem passat tres i mig. Ara que ets jove, has de gaudir tot el que puguis, amb seny, això si. Els problemes sempre són relatius. Tots en tenim i la majoria són solucionables, només cal enfrontar-s'hi. Ara una mica de filosofia barata, que és la millor i més pràctica:

1.- Els problemes no els rodegis ni els saltis, enfronta-t'hi. Si no t'hi enfrontes, passat el temps, reapareixen.
2.- Quan passis pàgina sobre un tema, doblega la punta del full. Així en el futur podràs tornar a recordar aquell episodi.
3.- Compte a qui contestes els comentaris en un bloc. Passat el temps et diran que tens inspiració divina i sabies a qui et dirigies encara que signessin amb un pseudònim.
4.- Observa la vida en "posició d'helicòpter" tindràs una panoràmica completa, podràs veure quines aliances més estranyes es produeixen i podràs reaccionar a temps als possibles atacs de l'enemic.

Per avui prou. Són 120 € per la consulta. Demà més. Jo ara estic redefinint la tàctica per la nostra amiga Katia. Penso que és una inversió de futur.
Una abraçada amic. No t'angoixis, no val la pena i no en trauràs res de bo. Que la teva alegria sigui la seva tristor, que la teva fortalesa sigui la seva debilitat, que el teu optimisme sigui el seu pessimisme, que la teva esperança sigui la seva desil·lusió.

dilluns, 8 de juny del 2009

MIL MANERES DE NO FER-SE MAL

Cada dia ho veia més clar i les coses no pintaven gaire bé per en Gusi i la Montse Mar. Ara, en Pol, havia descobert de què anava tot plegat i estava en condicions de provar-ho. Tenia tots els documents que avalaven la "teoria de la conspiració". Dates coincidents, documents interns que desvetllaven accions il·legals i il·legítimes, manipulacions, mentides, interessos creats, reaccions a destemps que demostraven un interès personal, etc. Tot apuntava a una manipulació i a una fugida endevant com a conseqüència de fer les coses mal fetes. Un atac de banyes d'en Gusi ho havia desfermat tot i la resta.... la resta havia estat un gran despropòsit de falsetats per anar allargant el tema i no enfrontar-se amb la realitat.
La Montse Mar, si pogués, ho esborraria tot i continuaria la seva vida. Una vida que se li havia complicat molt i que encara es podia complicar més. Si per ella fos, trucaria en Pol i ho solucionarien en dos minuts. Només tenia un petit inconvenient: en Gusi. Ell encara patia l'atac de banyes i una retirada de la Montse Mar el deixaria en un mal lloc. La Montse Mar estava atrapada i veia que tot aquest tema ja estava arribant al seu fi. Ara ja no hi havia una causa per allargar-lo més i el gran dia no tardaria en arribar. Aquell dia es descobriria tot el pastel i, a més, la seva situació personal i professional es podia veure seriosament compromesa.
Només hi havia una opció per no fer-se mal. No n'hi havia mil, només una. La manera de no fer-se mal era retractarse de les seves paraules, que mai podria provar, i esperar que en Pol, que ella coneixia molt bé i sabia que, molt en el fons, encara li quedava una mica de comprensió i podia entendre que tot plegat s'havia produït per un mal moment d'ella, decidís passar pàgina.
No ho tenia fàcil, però sabia que ningú més que ella rebria les conseqüències de la seva mentida. Havia intentat fet molt de mal, personal i professional, a una persona i ara no podia anar més enllà. Ara era l'hora de la veritat i no tenia res en que recolzar la seva mentida.
Finalment, va prendre una decisió i, amb molta ànsia, va pensar en trucar en Pol. Això no podia arribar al final, ho havia de parar abans que tothom s'adonès de la seva fragilitat argumental i que les conseqüències fossin irreparables. Un mal moment el té qualsevol i ella també el podia tenir, es va dir ella.
No va dir res a en Gusi i va trucar en Pol. Encara conservava el seu número i va escapar-se un moment a una cabina telefònica. D'aquesta manera no podrà dir que era jo que el trucava, va pensar... Dit i fet, una trucada, dos, tres, quatre......nou, deu i salta el contestador amb la letania de "deixeu un missatge..." Merda!!!, va pensar. I ara què? ho torno a intentar o...? Va esperar-se un moment i ho va tornar a intentar. Una trucada, dos, tres, quatre..."Diguim", va respondre una veu greu. Ella va....

Bé, què penseu que contestarà ella? I en Pol?, com creieu que reaccionarà? Vinga, feu comentaris i ajudeu-me a acabar amb el relat. Jo ja ho tinc escrit però vull tenir més versions per tal de fer un mix entre totes. Ja sabeu companys si el comentari és curt, feu-lo aquí. Si, pel contrari és llarg, feu-me un correu.
Una abraçada a tots.

diumenge, 7 de juny del 2009

RECORDS ACTUALS



A
vegades, tots necessitem
recordar què hem estat per tal de saber què som i cap a on anem.
Avui, fent neteja a casa, he trobat aquella bossa de mà que sempre tenia preparada per si tenia que sortir corrents i incorporar-me amb caràcter d'urgència a la meva feina anterior. He trobat una sèrie d'objectes, tots molt preuats per mi. D'aquests objectes, n'he seleccionat tres que, pel seu significat, em recorden tots els esforços, sofriment, resistència, paciència, oportunitat i preparació que han marcat la meva vida d'una forma molt positiva. Us explico a continuació quins són aquests objectes i per quin motiu són importants, inclús avui en dia, no per l'objecte en si, per tot el que representa:

MEDALLA DE SOFRIMENT PER LA PÀTRIA: Simbolitza la capacitat de sofriment, saber aguantar el sofriment sense queixar-te, fins a límits inhumans, sense enfonsar-te en cap moment (tingueu en compte que és de la categoria d'or, la més alta que hi ha). Ho representa un castell, una fortalesa.

ESCUT I LEMA: És l'escut de braç de la destinació. Porta el lema "Sed fuertes en la guerra". Simbolitza la fortalesa i la resistència a la duresa de la guerra, les privacions (fam, sed, misèria, malaltia) i el estar en la teva posició resistint sempre, fins a l'últim alè.

DISTINTIU DE TIRADOR SELECTE: Simbolitza la preparació tècnica i psicològica. Si bé li pots esberlar el cap a un enemic a molta distància, quan ho fas, les teves pulsacions no passen de 70 i mai tens remordiments d'haver-ho fet. Ho has fet legítimament i no t'ha d'importar. També simbolitza la paciència i la eficàcia. Només tens una oportunitat, has d'esperar a que es presenti i quan es presenta, no pots fallar.

Tota aquesta preparació, sofriment, perseverança, constància, paciència i resistència sempre van estar destinats a un objectiu: la victòria. Quan dic la victòria em refereixo a la victòria total, no em serveix guanyar una batalla i perdre la guerra. A partir d'avui, els meus blocs tindran el símbol romà de la victòria el "víctor" i el seu lema In hoc signo vinces (Amb aquest símbol venceràs).
Un vell professor d'estratègia em deia, ja fa uns quants anys, que no hi ha una estratègia perfecte. Que la millor estratègia és la que, basant-se en uns mínims principis preestablerts, es va formant a mida que avança la batalla, segons l'evolució de la guerra. La millor estratègia és la que només és al teu cap, la que no consta en cap llibre, la que ningú s'espera, la que vas creant i decidint en cada moment valorant les circumstàncies del moment, la més imprevisible per l'enemic. També ens deia, aquell meravellós i erudit mestre d'estratègia, que la guerra és honorable però també impassible, que és honrosa però despietada, que la guerra és guerra.
La vida dóna moltes voltes i algunes aptituds apreses del passat tenen una aplicació diària i actual. Saber resistir, saber esperar el teu moment, ser implacable i eficaç, ser fort i saber suportar les privacions són virtuts que no estan encabides en un espai ni en un temps determinat. Són convenients en tot lloc i en qualsevol moment. No tothom ha patit suficientment per tenir assumides i assimilades aquestes virtuts. No s'aprenen d'un dia per l'altre, s'aprenen vivint-les i patint-les.
Avui ha estat un gran dia, sóc conscient que aquestes aptituds són meves i "quien tuvo, retuvo". A mi també m'agrada el refranyer..., però ara em toca a mi.
Una abraçada a tots els lectors...