diumenge, 31 de maig del 2009

CONTESTACIÓ A L'AMIC

Desprès d'exhaurir les existències d'aquest elixir dels déus que és el Glenfarclas i ara que ja m'he acabat el Cohiba, crec que és hora de contestar el teu comentari.
Mira xavalote, mai he pensat que ho fessis per pena, si fos així, no valdria la pena tot plegat i no t'hauria explicat el que et vaig explicar. Jo no crec en moltes coses, però hi ha una cosa en la si que crec: crec en l'acer, en com n'és de fort, en el seu secret, en l'honor que comporta utilitzar-lo i en la fidelitat que ofereix. Només et demana una cosa que una persona va fer gravar en la fulla d'un sabre: "No me saques sin razón, ni me embaines sin Honor". Això ho resumeix tot: no et passis el dia esgrimint-me sense motiu, però el dia que tinguis un motiu i em treguis de la meva funda, la baina, fes-me servir fins a les últimes conseqüències.
La vida és igual: sigues dur
pequeño saltamontes, si no ho ets, la vida se't menjarà. No la vida, els elements que la composen, els falsos amics, les amistats interessades, els politicastres de cinquena fila, els envejosos de la teva felicitat, els que no saben viure i els sap greu que els altres ho sàpiguen fer, i tota aquesta marabunta d'indesitjatbles i animàlies que no tindrien cabuda en una societat de supervivència.
Desconfia d'aquells que no t'apreten la mà quan et saluden. T'ho dic seriosament, desconfia d'ells. L'experiència em demostra que juguen a deu bandes. Aquest és un signe inconscient de falsedat i de fingiment.
Desconfia dels que no et miren als ulls, dels que no t'aguanten la mirada. No tenen suficient confiança en la seva honestedat.
Són de caràcter dèbil i han de confiar en les maniobres obscures, fetes per l'esquena. Mai s'enfrontaran a tu de cara, sempre et buscaran les voltes.
Desconfia d'aquells que sempre diuen no saber res. Potser estan més preocupats en salvar-se ells i en quedar bé. Els que sempre volen quedar bé amb tothom, amb el pas dels anys, s'acaba descobrint que no compleixen mai la seva paraula i acaben malament amb tothom. Això només és una solució per anar tirant.
Confia en aquells que et diuen les coses a la cara, per molt de mal que et facin. Només per la seva franquesa, ja mereixen la teva consideració. No t'ofenguis si t'ho diuen d'una forma barroera, potser la seva mateixa honestedat els ho fa dir així de clar.
Confia en tu mateix. Si no tens confiança en tu mateix, no esperis que ningú en tingui.
Ja ho sé, pequeño saltamontes, ja ho sé. En aquesta societat no es pot anar d'aquest pal. Està tant podrida i corrompuda que no es pot ser bona persona. Ja ho sé. Llavors fes una cosa: sigues millor que ells, sigues fidel a tu mateix, guanyat tot el que tens i no depenguis mai de ningú. Sigues autosuficient, sigues un supervivent, sigues un mur contra el que ells s'estavellin. No modifiquis el teu codi personal per quedar bé. El codi està per sobre de totes les coses, el codi ets tu. Si traeixes el codi, et traeixes a tu mateix.
No utilitzis les seves tàctiques i tècniques, tu no ets escòria com ells i no sabries utilitzar-les. Utilitza les teves pròpies tàctiques i tècniques que ells desconeixen i que estan basades en la Llei i l'ordre. Això els descol·locarà, aquesta serà la teva avantatja. Ells no estan acostumats a guanyar les coses per dret propi, sempre han de fer-ho a través de subterfugis i aprofitant-se del proïsme.
Les societats, periòdicament i cíclicament s'auto-netegen i es regeneren. Fixa-t'hi. Pensa en una societat en la que mai hi hagi hagut una guerra, una revolució, o una malaltia social de gran extensió. Les societats es netegen, passen els anys i, quan la corrupció, la brutícia i l'escòria torna a ser predominant, es tornen a netejar. Ho fan d'una manera dràstica, brutal, sense concessions. Només sobreviuen els més forts i els més preparats. Aquests daltabaixos també serveixen per ajustar comptes. Quan tot s'acaba, hi ha uns anys de prosperitat i pau social. És un fet científic i contrastat, no admet discussió.
Tornem a la filosofia de l'acer, amic meu, el cercle es tanca. Sempre es torna al mateix punt, sempre.
Xaval, tot aquest rotllo només era per a dir-te una cosa i això grava-t'ho a foc en el teu cervell: els moments difícils només es superen amb confiança en un mateix, tenint la consciència tranquil·la de no haver fet mal a ningú gratuïtament, seguint el teu codi d'honor i, si m'apures, "...demostrando las más altas virtudes...,un excepcional valor i un desprecio por la propia vida en combate, en beneficio de la seguridad de los componentes de su unidad, que le hacen merecedor de...." Bé, això ho he tret d'un paper que corre per casa, un d'aquest papers sense valor en aquesta societat corrupta, degenerada i mancada del més elemental sentit de l'honor i del sacrifici personal en benefici de la teva gent. Això només té valor per a un mateix, per a qui té aquesta íntima satisfacció del deure acomplert, la mateixa que tinc jo cada dia quan acabo de fer tot el que s'espera de mi -sigui l'hora que sigui i de la manera que sigui- i, encara més important, el que jo espero de mi mateix. Només això ja em permet seguir endavant.
Sigues fidel a tu mateix, sigues bona persona, sigues fort i no t'importi res més. Rebràs molts pals, però tindràs la satisfacció -intima, això si- de ser conseqüent amb les teves creences. Potser avui no, però algun dia veuràs com es valora aquesta filosofia de vida. Mentrestant, seràs feliç i estaràs en pau amb tu mateix. Si ets d'aquesta manera, com jo considero que ets, sempre em tindràs al teu costat. T'ofereixo, novament, el meu recolzament i ajuda en tot allò que necessitis.

Una abraçada, amic.

CONVERSA AMB UN AMIC.

Benvolgut amic (no estic cabrejat,malgrat els meus correus, quan estic cabrejat, els comenci així),
No he fet aquest article fins pensar-m'ho bé. Com tu comprendràs, he de ser prudent i només puc esmentar coses que només nosaltres dos coneixem. Mira, l'altre dia vas aconseguir de mi un acte de sinceritat inusual. El que et vaig explicar només ho saps tu, només tu. Durant aquest temps m'has fet sentir orgullós de tenir-te com amic. L'altre dia et vaig veure molt "tocat" i et vaig voler demostrar que n'hi ha que tenim molts motius per estar "tocats" i amb molta més raó.
Em va saber molt de greu provocar les teves llàgrimes. Molt... Però crec que ja tens una edat i, desprès d'analitzar la nostra relació d'amistat, crec que em consideraves "el teu germà gran". Vaig interpretar-ho així. Jo necessitava fer partícip d'un gran secret a una persona a la que apreciés i, aquell dia, m'havia fallat un altre amic. Coincidia que a tu també t'havien fallat... ja n'aprendràs.... o no, com jo. Era una cosa molt greu i la tenia que explicar a algú. Ara només ho saps tu. Com tu comprendràs, això, vistes les circumstàncies familiars, no ho podia saber ningú més, no puc afegir més llenya al foc.
Ara riuràs, però el teu "germà gran" està escoltant una "mariconada". Estic escoltant Eros Ramazzotti. Coses de l'edat... ja saps... em faig gran, encara que a vegades no ho sembli i tingui el comportament d'un adolescent.
Només volia dir-te que no mereixo les teves llàgrimes, la vida és dura xaval!!!. Llarga i dura... xu.... la vida!!!. No pateixis, jo estic preparat. Ja et vaig dir que et miressis els darrers articles d'aquest bloc. Vull dir-te que, per a mi, ha estat un privilegi haver-te conegut, que la meva confiança en la condició humana s'ha vist reforçada. Jo ja havia perdut la confiança en aquells que es diuen amics i que només fan servir aquesta amistat per cobrir-se les espatlles i per intentar treure'm informació (animalillos!!!!). Ja fa temps que t'expresso els meus dubtes sobre tot plegat.
Perdona ara toca aquest whisky que tant et va flipar. Ho sento, només em queda mitja ampolla i la liquidaré aquesta tarda.
Val, ja està. Ara estic amb el gotet del Glenfarclas i amb un Cohiba d'aquests que mai pots acabar. Saps que? Tot m'importa una p.... Però crec que tu ara ja saps per quin motiu...
Només et demano una cosa: fes com si mai no t'hagués explicat res. Allò de l'altre dia va ser una debilitat humana i jo no espero de tu res més que amistat. No vull pena, ni compassió, ni res semblant. Repassa els meus articles al bloc i veuràs que he donat suficients motius per tal que un amic cantés allò de "Yo no le temo a la muerte porque....."
En fi, xaval, dont't cry for my mariconcete... Ja saps, i t'ho he dit més d'una vegada, si em necessites, aquí em tens.... un dia hem de parlar, sense presses, de tot plegat. Tu diràs quan.
Un amic.

dijous, 28 de maig del 2009

TREURE'S LA VENA DELS ULLS.

Aquesta nit el Barça ha guanyat el tercer títol de la temporada. Hauria d'estar content...i ho estic, no us dic que no!!! És de matinada, porto non stop des d'ahir a les 5 de la matinada. Avui serà terrible. Ja no tinc edat per fer aquestes coses però em resisteixo a canviar. Tot plegat no faig mal a ningú. Només em faig mal a mi mateix, però això s'acaba... no sé quan, però s'acaba. Ho noto, noto que cada dia em costa més aguantar aquest ritme. No per la feina, això no. Pateixo per moltes altres coses que per la feina: tinc la família, la vena als ulls que s'ha posat voluntàriament un membre de la meva família per no veure la trista realitat i que fa que obviem tot allò que pot significar dir la veritat sobre un tema concret. La veritat s'ha de dir sempre, per molt descarnada que sigui!!!!. Viure de somnis i il·lusions no val, la realitat és la que mana. Per sort, mai he patit per mi, jo mai m'he importat gens. De fet, sempre m'he preocupat més pel benestar dels que em rodegen que del meu propi. Només m'importa fer la meva feina cada dia i continuar sobrevivint a aquesta gran boutade que és tot plegat.
Només us diré als meus fans que l'altre dia vaig aconseguir uns documents molt interessants on es realitzen afirmacions molt contundents (espero que es puguin mantenir d'una manera fefaent). N'hi ha un de molt curiós que va dormir el son dels justos en un calaix 11 dies. Només em referiré a aquest. Mireu, vaig fer un exercici d'interpretació (la redacció no és un dels punts forts del seu autor... el refranyer, tampoc). Hi havia moments en els que no em veia capaç d'entendre el que aquesta persona volia dir en aquest escrit. Això si, les contradiccions en les que entra són molt importants. També és molt important l'animus iniuriae faciendi que es desprèn d'aquest escrit, això si, sense atrevir-se a ser concret i personalitzar. Una personalització que, per il·luminació de Nostra Senyora si que fa dotze dies desprès, això si, sense assumir com a pròpia la versió que expressa i que atribueix a la loquacitat d'una altra persona.
D'altre banda, també suposa, d'una manera explicita, una indictio belli. Ho sento però hi ha coses que no es poden fer. Quan es fan aquestes coses s'han de fer amb el cap fred i no barrejar sentiments personals amb qüestions legals; quan, d'una manera tant evident, una persona diu el que diu en aquest escrit, avant posa les qüestions personals (i demostra tenir una actitud de cornut il·legítim, combinada amb una gelosia injustificada) que, posteriorment, queden referendades en un altre document; quan l'actuació professional es basa i justifica en relacions personals, intentant una actuació fora de lloc o que hauria correspost a una altra persona, tot plegat, esdevé un vodevil tragicòmic més propi d'un dels espectacles dels cafè-teatre que abans abundaven al Paral·lel.
A vegades, he reflexionat sobre tot plegat i tinc la impressió d'estar veient una pel·lícula de cine còmic, d'aquelles del Buster Keaton o del Charles Chaplin, amb l'heroi salvant a la pobre víctima i aconseguint d'aquesta manera els seus favors... en fi, tot molt patètic i còmic, tot sigui dit. Us recordeu d'aquell anunci del pastor i del cotxe? Caldria preguntar: i a XXXXX què li sembla tot plegat? O potser no ho sap? O potser també li posen les tonyines a l'ham?
Bé, noiets i noietes, ara ja és tard i d'aquí una estona toca dutxa, cafetera i a tornar-hi. Sort que ja estic acostumat a aquestes jornades maratonianes. Si no fos per aquestes jornades... quin sentit tindria la vida? Mai m'ha agradat ser un ficus. Ja n'hi ha d'altres que fan aquest paper.
Per cert, si us expliqués des d'on us estic escrivint aquestes quatre ratlles, us quedaríeu parats. Ho sento, només us puc dir que no és un lupanar. Bé, o potser si...

dilluns, 25 de maig del 2009

CONTESTACIÓ A TOMÀS TURBADOR

Hola Tomàs, amic lector,
me'n alegro que tinguis una imaginació tan desenvolupada com per fer-te coses estranyes pensant en un dels meus personatges. Això és un signe evident de que he fet bé la meva feina i que he aconseguit anar més enllà de la simple història dels conflictes de l'amic Pol, personatge que ha estat adoptat per un amic de la xarxa en un altre bloc.
Com deia Friedrich Nietzsche "no es la intensidad, sino la duración del sentimiento elevado lo que constituye a los hombres elevados". Tu i un petit grup de gent heu demostrat ser homes elevats, molt elevats. D'altra banda també deia que "Por lo que más se nos castiga es por nuestras virtudes". La vida és així...
Del Roures (ara Palma), n'he de fer una nova revisió del personatge. Per fer creïble la seva relació amb la barragana he d'intentar trobar-li alguna cosa oculta que justifiqui la relació. Tots tenim una cosa oculta que ens fa únics i diferents (sense anar més lluny, l'altre dia algú em deia que jo tenia una semblança física amb en Nacho Vidal).
Espero que aconsegueixis "cubrir la torda", encara que sigui en somnis. Ja saps que tots tenim dret a tenir imaginació i, em penso, tu en tens molta. Tingues en compte que si hi hagués alguna possibilitat real de fer-s'ho amb la barragana, jo ja hagués presentat la meva candidatura feia temps. De totes maneres, tu t'imagines un rotllet amb la barragana? Podria ser brutal!!!. Es que a mi, els personatges femenins em surten brodats (modèstia apart).
No sé com m'ho faré per explicar els recolzaments a la barragana... bé, si, tinc una idea: puc posar que el Palma (abans Roures) intenta ajudar-la, que això arriba a la premsa i que s'organitza un escàndol monumental. Desprès dels "pollos" que ha tingut en Palma, ara que ja s'està agafant a la darrera opció que li queda, la publicitat sobre aquest tema no el beneficiaria gaire. M'ho pensaré, he de madurar aquesta línia argumental.
Bolxevics? Ja no en queden de bolxevics. De fet, mai han existit. Tot plegat eren una colla de desgraciats que, si no hagués estat per la Revolució Russa, mai haguessin sigut res. Els movia l'enveja i el voler ser com els que tenien poder i prestigi, però sense haver de fer l'esforç que havien fet aquests. Volien que tothom compartís les seves coses amb ells, però aviat es van dedicar a arrabassar-les, matant si calia, als seus autèntics propietaris. Un cas similar va passar aquí durant la Guerra Civil. Que els hi preguntin als religiosos i religioses què els passava si els descobrien els "guays". Si t'interessa un llibre molt bo, et recomano "Franco para antifranquistas" del Pío Moa. Un amic m'ha fet el favor de regalar-me'l. Potser molts mites sobre com n'és de "guay" ser progre i dedicar-se a coses totalment inútils et cauran als peus.
Bé, amic, tu sempre recorda que aquests grans ideòlegs es dedicaven a esverar les masses, les enviaven a l'Ebre... i mentrestant, ells fugien com a llebres a França. Només volien carn de canó per tal de protegir la seva fugida. Anys desprès van tornar com a salvadors de la Pàtria.... i es van dedicar a mantenir a inútils sense ofici ni benefici que només saben fer coses sense cap interès ni cap efectivitat. Només saben gastar els diners que tu i jo paguem amb impostos per satisfer la seva cort de vividors. En Pío Moa expressa aquesta opinió en aquest llibre que et dic i en altres com "Los mitos de la Guerra Civil" i "Falacias de la izquierda y silencios de la derecha". D'altra banda, també et recomano un llibre del Pablo Molina "Como convertirse en un icono progre". Molt bo, et faràs un fart de riure del retrat que fa del típic progre que tot ho sap i que vol arreglar el món (pagant els altres, es clar).
T'agraeixo la menció que fas als meus pares. Com ja saps, el pare està en una situació... millor no ho dic. La mare aguanta per coratge, aquell que ella sempre ha tingut i que m'ha inculcat, i per amor al pare. No sé quant de temps aguantarà, però sempre estaré al seu costat, sempre!!!.
Una abraçada, amic.


dissabte, 23 de maig del 2009

L'ADEU DE L'AMIC.

Sempre estaràs amb nosaltres. Amb mi, segur. Feia 17 anys que ens acompanyaves i la teva marxa ens deixa orfes. Per sort, encara ens queda el teu company, el Lord. Tu, Lady, durant tots aquest anys ens has ofert el millor de tu mateixa, la teva fidelitat, la teva tendresa amb la gent de casa i la teva feresa amb els estranys. Aquesta era la teva tasca principal: protegir-nos, vetllar per la nostra seguretat. Ho has fet amb escreix i amb l'efectivitat que s'esperava. Malgrat tot, sempre ens has regalat un plus, el plus del teu caràcter, el de la teva fidelitat, el de la teva mirada tendre però fulminant quan convenia.
No he pogut deixar que un estrany ho fes. He hagut d'estar jo. D'una manera ràpida i efectiva. Ja fa nou mesos que el veterinari ens va dir que t'acabaves. La teva malaltia, que t'havia anar minant per dins, no es va fer evident fins al darrer moment, ja massa tard. En aquell moment, no vaig voler acabar una cosa que encara podia continuar d'una manera més o menys normal per tu. Aquesta darrera setmana ja no podies més. Les darreres nits buscaves la fredor del terra per tal d'apaivagar el dolor. No ho podia permetre, no podia permetre veure't patir. Ho vaig tenir clar el dimarts a la nit, quan et vas passar tota la nit sota la meva finestra somicant. El dolor ja es feia insuportable i vaig comprendre que s'havia d'acabar. Aquest darrers dies semblava que només havia estat una crisi passatgera, però ahir a la nit es va fer evident que ja era el final i que no hi havia marxa enrere.
He passat tota la setmana pensant en el moment i la forma. He decidit fer-ho com ho havia fet amb els teus antecessor, amb tota la meva consideració i amb tot el meu pesar. D'una manera ràpida i efectiva, com sempre intento fer les coses. Em queda la satisfacció de saber que no patiràs més. Ara ja està fet però, quan he vist el teu cos inert, no he pogut reprimir un sentiment de dolor, d'un profund dolor per perdre't.
Ara ja estàs al mateix lloc que els teus antecessors i t'he enterrat al mateix lloc que ells, amb el mateix respecte i el mateix dolor que vaig sentir al seu dia. Ara continuaràs estant a casa, sota terra però a casa, sentit les petjades de la gent que t'ha estimat i les del teu company, el Lord, que ara està trist i desorientat, buscant la seva companya per tot arreu. Són molts anys junts i encara recordo quan, essent un cadell, em mossegaves els turmells. També recordo les nits d'estiu, jo mig despullat dormint a sota la prunera i tu i el Lord al meu costat, guardant-me que qualsevol mal, sempre vigilants.
Ho sento Lady, sento molt que no hagis pogut viure mil anys, però em queda la satisfacció d'haver-te donat tot el que he pogut. Durant la teva vida has estat ben tractada, has tingut tota l'assistència veterinària possible i t'hem estimat molt, no saps quant. Sempre em quedarà gravada al cervell la teva darrera mirada, tendre i clara, intueixo que d'agraïment per acabar amb el teu dolor. Fins sempre amiga.

divendres, 22 de maig del 2009

CANT ESPIRITUAL

Whisky, et demanem. Whisky! I tu,

Senyor, ens dones aigua. I, a més, ets

molt adorat per alcohòlics vius

que veuen brou perquè pertot fan aigua.

Whisky, vatua Deu, et demanem.

Deixa'ns estar , de por i de medecina,

i, prest, desapareix d'un cop del món.

No et multipliquis més. No tinguis sexe

amb els nois perduts de matinada

ni amb les nenes que s'enyoren d'aires

càlids i sensuals, desconeguts.

Decanta't de la nostra llum. I prou aigua,

et demanem. Whisky, et demanem.

Fes que la terra es desfaci del cel

i arrabassa els dos ulls de viu en viu

als que han perdut i menyspreen la terra.

Aquests són els qui et preguen la teva aigua.

Whisky, et demanem. Whisky! I tu,

Senyor, ens dónes aigua. Beu-te-la tu.



Tots tenim un moment de glòria i un moment de ressentiment pels mals moments. Aquest ha estat el meu moment de ressentiment. Que el Senyor no m'ho tingui en compte.

diumenge, 17 de maig del 2009

NOU BLOC (Companys & Companys S.L.).

Benvolguts lectors:
he decidit, privilegi d'autor, obrir un nou bloc. En aquest nou bloc hi concentraré els articles etiquetats com "barragana" i "revenja". Els deixaré tal com estan, excepte alguna petita correcció, i continuaré escrivint d'aquesta empresa tant indefinible que es diu "Companys & Companys S.L." Si voleu accedir al bloc, sempre de forma voluntària, podeu clicar a l'enllaç que hi ha en aquest bloc i que es diu "Altres blocs de l'Exorcista". Si entreu des de fora, podeu accedir-hi directament a: www.companyssl.blogspot.com
De moment, el tinc obert al públic en general però estic treballant en com organitzar els articles que hi tinc. La meva intenció, atès el volum d'articles, és concentrar tots els que fan referència a l'empresa "Companys & Companys S.L." en aquest nou bloc i deixar "Diari de l'Exorcista" pels temes més personals i no tan ficticis.
Com ja us deia en un article de, crec recordar, fa un parell de mesos que vull separar el que són reflexions personals i ficció sobre temes diversos, del que és la producció relacionada amb aquesta empresa, tan grotesca i divertida, que ha donat per escriure dos llibres (un, encara incomplet). En aquest nou bloc, continuaré escrivint sobre la vida i miracles dels personatges que integren Companys & Companys S.L., de fet, m'agradaria convertir-ho en un culebrot tipus "El cor de la ciutat".
Espero que us agradin els nous articles. Encaro aquest projecte amb més força i il·lusió (també mala baba... què volíeu?) que mai. Estic segur que no us decebré.

dissabte, 16 de maig del 2009

EM TREU LA POLLA DE DINS

Aquí teniu 16 contes que comencen amb la frase "Em treu la polla de dins". Els vàrem escriure un cap de setmana amb una amiga meva que es diu Anna. Obviaré el cognom per raons evidents i per un motiu molt concret: quan vàrem passar aquest cap de setmana junts, ja fa 6 o 7 anys, ella no havia de ser allà (potser no podia ser-hi). Ara ja tant li fa on era aquell cap de setmana i amb qui...
Passats els anys, he recuperat aquests escrits i els he refós. Hem parlat, tot prenent un cafè, i m'ha autoritzat a publicar-los. Jo en sóc coautor i em venia de gust fer-ho, però volia el seu "plàcet". Tots dos encara recordem amb molt d'afecte aquells dies i, quan en parlem, la nostàlgia s'apodera de nosaltres.
Es defineix com "vergonyosa". Bé, si ho diu ella, així serà... Qui sóc jo, pobre mortal, per a contradir-la? En tot cas, va ser un cap de setmana molt ben aprofitat...


Em treu la polla de dins. Jo estic ajaguda panxa enlaire, amb els ulls tancats, esbufegant i pensant amb nosaltres i com de bé ens fem sentir.
Ell s'estira al meu costat i ens abracem, somrient. Ens quedem mirant el sostre, pensant l'un amb l'altre sense dir-nos res. Hi ha una aranya a una cantonada.
- T'estimo - em xiuxiueja a l'orella.
Torno a somriure i l'abraço més fort.
Jo també.
Ens adormim.

***

Em treu la polla de dins. Jo estic ajaguda panxa enlaire, amb els ulls tancats, esbufegant i pensant amb nosaltres i com de bé ens fem sentir.
- Merda... - exclama ell, en forma de xiuxiueig.
M'incorporo damunt dels colzes, mirant-lo encuriosida. Té la vista clavada al penis, amb les mans aguantant-se'l i els dits enganxosos.
- Què ha passat?
- Merda, merda, merda - continua repetint. M'apropo per veure el desastre.
- Merda... - li dono la raó.
- Sí, merda - diu, eixugant-se les mans contra la cintura - I ara què fem?
- Però no te n'has adonat mentre ho estàvem fent?
- Jo què sé carinyo... no, no me n'he adonat... I ara què cony fem, eh?
M'estiro de nou al llit, contemplo el sostre. Ell espera silenciosament que jo digui alguna cosa. Hi ha una aranya a una cantonada. Estic cansada.
- No sé, rei... Ja hi pensarem demà, d'acord?
Tanco els ulls. Sé que ell em sacseja intentant despertar-me, però en aquest moment a mi m'és ben igual. Em faig l'adormida. El cap em dóna voltes. Podria ser que en aquest moment, una bona colla d'espermatozoides correguessin com bojos per dins meu. La imatge em fa certa repulsió i m'abraço l'estómac fort amb els braços. Me'ls imagino, recorrent túnels vermellosos i ensangonats.
Obro els ulls. Ell s'ha rendit i ara està estirat al meu costat. Li passo la mà damunt la panxa i em recolzo al seu pit.
- Vaig molt borratxa ara, és igual... no em trobo gaire bé... ja hi anirem demà...
- D'acord...
Em fa un petó al front i fa veure que s'adorm. Jo faig el mateix.

***

Em treu la polla de dins. Jo estic ajaguda panxa enlaire, amb els ulls tancats, esbufegant i pensant amb mi mateixa i com de bé em sento.
- Merda... - exclama ell, primer en forma de xiuxiueig.
No li faig cas.
- Merda, merda, merda - diu ara, reiteradament. M'incorporo damunt dels colzes, mirant-lo encuriosida. Té la vista clavada al penis, amb les mans aguantant-se'l i els dits enganxosos.
- Què ha passat, tio?
- Merda, merda, merda - continua repetint. M'apropo per veure el desastre.
- Merda... - li dono la raó.
- Sí, merda - diu, eixugant-se les mans contra la cintura - I ara què fem?
- Però no te n'has adonat mentre follàvem?
- Jo què sé tia... no, no me n'he adonat... I ara què cony fem, eh?
M'estiro de nou al llit, contemplo el sostre. Ell espera silenciosament que jo digui alguna cosa. Hi ha una aranya a una cantonada. M'assec altra vegada damunt del llit. Ell s'ha estirat i em mira.
- No sé, tio... Quina puta merda... Però... tio, jo què sé... És que què fotem? Urgències, o alguna cosa? - giro el cap per veure'l.
- Ara? D'urgències? - em pregunta, mig incrèdul.
- Sí, no? Com més aviat millor...
- Però ara és molt tard, no et quedaràs pas prenyada així, ja tenim temps, són dos dies em sembla, no? Per prendre't la pastilla aquella... - intenta convèncer-me.
- Sí, potser tens raó, no sé... - i ho fa.
- Sí dona, no pateixis, ja t'acompanyaré, si així m'has de deixar dormir en pau...
Imbècil. Em sento com una nosa i vull dir-li que no és culpa meva, que s'hagi petat el condó i m'ho hagi vessat tot per dins, com una escopinada.
- No cal que vinguis, què més dóna - m'estiro al llit d'esquenes a ell. El cap em dóna voltes. He begut massa. M'imagino una colla d'espermatozoides corrent com bojos per dins meu. La imatge em fa certa repulsió i m'abraço l'estómac fort amb els braços. Em sembla que els veig, recorrent túnels vermellosos i ensangonats.
Durant la resta de la nit, faig veure que dormo. Ell, no ho sé.

***

Em treu la polla de dins. Jo estic ajaguda panxa enlaire, amb els ulls tancats, esbufegant i pensant amb mi mateixa i com em sento.
Ell no ha dit res, s'ha tret el condó, li ha fet un nus i l'ha tirat pel terra. S'asseu damunt del llit, es posa els calçotets, que són a la punta d'aquest, els pantalons, damunt la catifa, la samarreta, penjada a la cadira de l'escriptori, i els mitjons, un entre els llibres de damunt la taula, l'altre al pom de la porta.
- On he deixat les sabates? - em pregunta.
- No ho sé... deuen estar per fora.
S'alça i obre la porta. Efectivament, a l'altra banda de porta hi ha les sabates. Amb elles a les mans, torna al llit, s'asseu a la vora i es calça.
Es gira un moment cap a mi, que li he estat seguint els passos.
- Eh... tia, ha estat molt bé, però jo... jo haig de marxar ara. Ja et trucaré o així... val? Tinc el teu mòbil, oi?
- Sí... - de fet crec que no, però m'és igual.
- Bé, doncs res... ja ens veurem.
S'atura un moment a la porta, ens mirem i al cap d'una estona d'indecisió, se m'acosta i em fa un petó ràpid als llavis. Ajusta la porta de l'habitació i un moment després, sento la porta del pis que es tanca.
M'adormo mentre penso: així doncs... era això, follar.

***

Em treu la polla de dins. Jo estic ajaguda panxa enlaire, amb els ulls tancats, esbufegant i pensant en altres coses.
Ell s'estira al meu costat, en la mateixa posició que jo. Gira el cap per veure'm. No es mou durant una estona i segueix mirant-me.
- Què? - li dic finalment.
- I doncs? - em pregunta.
- I doncs què?
- Que... i doncs? - repeteix.
- Ah... bé, molt bé - intento sonar convençuda.
- Segur? - insisteix, temorós.
Em quedo muda, amb la vista clavada al sostre, pensant la resposta. A una cantonada hi ha una aranya. Ell s'impacienta.
- Sí home, sí. Per ser la teva primera vegada, no està malament.
No sembla agradar-li gaire, la resposta.
- Ja veuràs com... com a la següent ho faré millor.
- Segur que sí - li responc tendrament i li regalo un somriure. Estic cansada, tinc son. Li faig un petó als llavis, una carícia a la galta i l'abraço. Sento com em passa els dits entre el cabell.
M'adormo. Ell no.

***

Em treu la polla de dins. Jo estic ajaguda panxa enlaire, amb els ulls tancats, esbufegant i pensant en ara i com representa que em sento.
Ell s'estira al meu costat i em mira. M'acarona una galta.
- Com estàs? - em pregunta.
M'arronso d'espatlles, o això intento fer, des del llit estant.
- Que no t'ha agradat? - torna a preguntar.
- Sí, no és això... m'ha fet una mica de mal... encara me'n fa...
M'acosta el dit entre els plecs dels llavis, mentre amb un somriure de nen trapella, diu:
- Jo t'ho curaré.
Se m'escapa mitja rialleta, però li faig treure la mà.
- No siguis tonto - li dic.
Ell em torna la rialla i em fa un petó als llavis.
- Segur, que estàs bé?
Somric, tranquil·litzadora.
- Sí... vaig un moment al lavabo però... per rentar-me una mica i així...
Vaig fins el lavabo i m'assec a la tassa. M'eixugo amb paper higiènic, hi ha una mica de sang, però no és la inundació roja que temia. Em quedo allà asseguda, despullada, mirant la paret del davant. Em sento bé, he fet el gran pas i a més amb ell. I sí, els següents segur que seran millor. I jo també en sabré més. D'això se n'aprèn, com tot. Que guai. Tiro la cadena, m'emmirallo. Vaig tota despentinada i els ulls brillants. Que bonica que sóc.
Torno a l'habitació, me'l miro. Ell també és bonic. Preciós, és.
M'estiro al seu costat i ell, quan sent el meu moviment, em passa un braç per darrere el coll, deixant que li posi el cap damunt l'espatlla.
- Millor, ara?
- Sí.
Ens fem un altre petó als llavis i ens adormim, ben abraçats.

***

Em treu la polla de dins. Jo estic ajaguda panxa enlaire, amb els ulls tancats, esbufegant i pensant en el passat i penedint-me del present.
El seu rostre, el que enyorava, està a pocs centímetres del meu. Em giro per mirar-me'l. Ell també m'està mirant. Ens mirem, doncs, encara sospirant, sense atrevir-nos a afegir res.
Torno a girar la cara cap al sostre. Els dos esperem que algú digui alguna cosa. Hi ha una aranya a una cantonada. Els dos la veiem. Sento com m'agafa la mà.
- No ho hauríem d'haver fet... - m'atreveixo a dir, sense gosar mirar-lo.
- No, potser no... - respon ell, sense apartar els ulls de l'animal que penja de la teranyina.
- És que.... -intento continuar - És que ja ho vam intentar, i això nostre...
- Això nostre no funciona - m'acaba la frase. No suportava, que m'acabés les frases. Sobretot quan deia el que jo anava a dir.
- És una estupidesa, tornar-ho a provar. Només ens faríem mal.
- Tens raó.
- No tornarà a passar.
- No.
Ens quedem en silenci, immòbils, estirats l'un al costat de l'altre. No afegim res més. Hem quedat que no, que mai més.
Ens adormim, panxa enlaire, i amb les mans agafades.

***

Em treu la polla de dins. Jo estic ajaguda panxa enlaire, amb els ulls tancats, esbufegant i pensant com de bé em fa sentir.
S'estira al meu costat i es recolza damunt del colze, per mirar-me. Li somric.
- T'ha agradat? - em pregunta, endreçant la joguina a un calaix.
Assenteixo, mentre continuo somrient, amb els ulls entreoberts. Entre les parpelles, intueixo una aranya a una cantonada i em sembla que em pica l'ullet.
- No sabia com aniria, això del consolador - diu, passant-me un dit entre els pits.
- Bé, molt bé... - sospiro.
- Ho podem fer servir un altre dia, no?
- Sí...
- I tu me'l poses a mi.
Em sorprenc un moment. Creia que no li agradava, la penetració. De fet, tampoc m'ho havia plantejat. Pensava que li faria angúnia, no sé perquè. Però bé, es pot provar, és clar.
Ens abracem, i m'adormo, amb el cap recolzat entre els seus pits.

***

Em treu la polla de dins. Jo estic ajaguda panxa enlaire, amb els ulls tancats, esbufegant i pensant com d'incòmode era la postura, i en les agulletes que tindré demà.
Li trec la cama de darrere el coll, ell s'aparta i aprofito per estirar l'altra cama, que feia una bona estona que tenia doblegada contra el seu pit.
- T'he fet mal al coll? - li pregunto.
- Una mica - em diu, mentre s'hi fa fregues amb una mà.
- Em sap greu...
- No passa res - intenta tranquil·litzar-me i el fa cruixir cap a un costat i cap a l'altre.
Me'l quedo mirant. Me'l sé de memòria. De dalt a baix, de dreta a esquerra, de davant a darrere. A la paret que té a l'esquena, una aranya s'enfila fins al seu raconet de la cantonada.
- Com es deia, la d'avui?
- "El cavall que agita les potes".
- I demà, quina toca?
Obre el llibret, dibuixa una creu sobre la descripció del "cavall que agita les potes", i fa un cop d'ull a la pàgina que ve a continuació.
- "Calçat del mitjó" - diu.
Sospiro, assentint, amb mandra i avorriment.
M'adormo, com sempre.

***

Em treu la polla de dins. Jo estic ajaguda panxa enlaire, amb els ulls tancats, gemegant i pensant si estic fent el soroll correcte o si se m'ha escapat massa intens.
Ell se'n va un moment, diu que té set. Mentrestant, m'embolico amb un barnús, i aprofito per donar quatre passos per l'habitació, per estirar les cames. Torna, amb un refresc a la mà, i s'asseu al llit, mentre l'obre.
- Em deixa la gola seca, tot plegat - em diu, mirant enlaire mentre s'apropa la llauna als llavis.
Li somric, tot assentint. La nou del coll se li mou amunt i avall, ajudant al líquid a baixar. Quina imatge més grotesca. Amunt i avall, amunt i avall, gloc-gloc-gloc-gloc. No puc deixar de mirar-li, però. Que pari de beure, siusplau. Siusplau. M'està fotent nerviosa, la nou dels collons.
- Dóna-me'n un glop - li demano, per evitar que se li mogui més.
M'atansa el refresc, i just quan li prenc de les mans, ens diuen que ens col·loquem en posició. Deixo la llauna i el barnús als peus del llit, que no l'agafi la càmera i vaig fins a la taula del costat. Recolzo mig cos damunt d'ella, donant-li l'esquena al noi, que m'agafa per la cintura, fa punteria, inclina el cap enrera i em torna a posar i a treure el penis. Començo a gemegar i cada cop que em penetra, m'imagino que és aquella nou del coll, amunt i avall. M'agafa angúnia, però em mossego als llavis i segueixo.
A la nit, m'adormo somiant amb la nou, amunt i avall, amunt i avall.

***

Em treu la polla de dins. Jo estic ajaguda panxa enlaire, amb els ulls oberts, silenciosa i intentant no pensar ni sentir res.
Ell m'ha escopit dins i se'l veu més relaxat. Com sempre, ho hem fet tapats amb els llençols i amb una llum molt tènue. Ara però, s'aixeca per acostar-se a les cortines, nuu, i les obre de bat a bat. La llum de la lluna entra i cau damunt del llit. Se m'apropa i amb delicadesa, aparta els llençols i em deixa al descobert. Se'm queda mirant, satisfet.
- Que bella ets - diu, i afegeix - Ara vinc.
Llavors, surt un moment de l'habitació i jo m'incorporo, recolzant-me als coixins i cargolant-me el cabell a un dit. Espero, examinant els raconets del sostre i les sanefes que decoren les parets.
Al cap d'una estona torna amb un paquetet a la mà. Me'l deixa damunt l'estómac i aprofita per acariciar-me el melic i la pell tensa que l'envolta. Desfaig el llacet, trec el paper daurat, obro la caixeta i a dins, m'hi trobo un collaret de perles.
- És preciós - li dic, agafant-li la mà i prement-la fort entre les meves.
- És fet amb les perles de suor que regalimes quan fem l'amor.
I m'imagino al vell, recollint-me la suor, goteta per goteta, mentre em penetra amb el seu penis arrugat. Em venen ganes de vomitar. Li somric.
- T'estimo.
Em somriu. M'agafa la cara i em fa un petó a la galta, visiblement emocionat. Es posa al meu costat i ens tapa als dos amb els llençols.
I m'adormo, amb la mà agafada al collaret i el vell embolicant-me el cos.

***

Em treu la polla de dins. Jo estic tirada panxa enlaire, amb els ulls oberts, sense esma per deixar anar un crit, i pensant amb aquell fill de puta i com em sento.
Tinc els canells clavats al terra, aguantats per les mans de l'home, més fortes que les meves. Surt de sobre meu, m'allibera i voldria esgarrapar-lo, donar-li patades, mossegar-lo, però no em sento amb prou força i intento escopir-li a la cara. Em falta decisió i una mica de saliva em va parar a la barbeta i em regalima pel coll. Intento eixugar-me amb el revers de la mà i la saliva queda barrejada amb el fang del terra. Ell em mira des de dalt, mentre es corda la bragueta i el cinturó. Em posa un peu a la cintura i m'empeny cap a un costat, fent oscil·lar el meu cos. Indefensa, només puc fer que mirar-lo espantada, intentant incorporar-me damunt dels colzes, però rellisco i torno a rebotre contra el terra. Diria que somriu, però porta la cara tapada. Acosta el peu al meu cap, i m'hi dóna una patada. El cap em cau de nou entre el suc que regalima d'uns contenidors, embrutant-me el cabell, i em quedo mig atontada, el temps just perquè ell fugi.
Durant els dies següents, no dormo. Aquell cabró, sí.

***

Em treu la polla de dins. Jo estic de genolls al terra, damunt la catifa, perquè les rajoles de l'habitació estan fredes. Em llepo els llavis. Em passo la llengua pel paladar. Ell somriu, sembla satisfet.
- Què t'ha semblat?
Esbufega, mirant-me des de dalt. Es deixa caure damunt del llit.
- De puta mare, tia... quina mamada... collons...
El miro maliciosament. Ara vull jo el meu premi. Em faig un lloc damunt del matalàs i m'obro de cames.
- Va, llegeix-me una mica els llavis - li dic, assenyalant-me el sexe amb un cop de cap.
- Com? - pregunta, mentre s'aixeca per apujar-se els calçotets.
- Que ara et toca a tu menjar-me el cony - responc, intentant-li deixar més clar. No està per subtileses, sembla.
Em mira. No se'l veu gaire decidit. Té els calçotets a mig pujar, amb el penis mal endreçat.
- Aquest no era el tracte - m'engega.
- El tracte, quin tracte?
- No sé tia, el tracte... quedem, me la xupes, si vols follem i tal... però jo... això de menjar conys... no sé tia, que no em mola gaire. És... no sé, poc higiènic.
Que què? Estic sentint bé el que em diu aquest? Quan li he dit si volia fer sexe oral què es pensava, que ens diríem frases guarres?
- Que què? Poc higiènic? Però què vols dir, escolta que vaig neta eh! I mira nen, perquè ho sàpigues, m'acabo de posar la teva polla sencera dins la boca i tenia un regust a ranci, que que que els teus ous no sé com encara no han fotut el camp!
- Eh, va, tia, no t'exaltis, jo només... jo què sé... que no em mola, llepar conys. Si vols cardem i així... - diu, mentre es torna a baixar els calçotets. S'agafa el penis amb la mà i se'l mira, distret.
Tanco les cames, que fins al moment encara s'havien estat insinuant. No vull follar ara, no em ve de gust, i menys amb la seva puta polla rància. Quin tio més patètic, amb els pantalons a baix dels peus i els calçotets a l'altura dels genolls.
- No, no vull follar.
Agafo la seva samarreta i l'hi tiro.
- Té, ja pots marxar.
L'agafa al vol.
- Va, collons, no t'emprenyis.
La meva mirada li diu tot.
- D'acord d'acord... ja me'n vaig... Quedem un altre dia, oi? - em pregunta, pujant-se els calçotets i els pantalons.
La meva mirada, continua xerrant més del que jo seria capaç.
- Val, tranquil·la... Au, ja ens veurem doncs....
I m'adormo. Així, tal qual.

***

Em treu la polla de dins. Jo em giro i m'assec al seient, amb els ulls clavats a un arbre i pensant en quant cobraré pel polvo.
Mentrestant, ell es corda els pantalons i rodeja el cotxe per anar al seient de davant. De la guantera, en treu uns quants bitllets. Se'm torna a acostar, mentre jo em poso les calces i m'arreglo la faldilla i l'escot.
- M'encanta, follar-vos per darrere - em diu, i em dóna els diners.
No m'esforço ni a somriure-li. Ell es queda dret al meu costat, mirant-me amb uns ulls poc expressius. Agafo el bolso del seient de darrere i hi guardo els bitllets. Sempre em dóna euros de més, com una mena de propina. Trec el pintallavis i el maquillatge per la cara. M'acosto al mirall retrovisor de la dreta i fent ganyotes, intento donar coherència al meu rostre. M'arreglo el cabell amb els dits.
- Quants te'n folles, al dia? - em pregunta.
Ell continua palplantat, seguint els meus moviments com si fos idiota. El miro de dalt a baix. Ens despreciem i necessitem en el mateix grau.
- Uns quants.
Finalment, m'apropa amb el cotxe fins al punt exacte de carretera on ens hem trobat. Després de quatre paraules més o menys cordials, ell se'n va, direcció casa seva, a dormir amb la dona.
Jo no dormo. M'espera una nit molt llarga.

***

Em treu la polla de dins. Jo agafo les calces, que ballen damunt del penjador, i me les poso per sota la faldilla.
Escolto darrere la porta. Quan em disposo a obrir-la, ell m'estira de la mà i m'acosta els llavis a l'orella.
- Per què no vas sense calces?... - em diu amb un to insinuant.
Sacsejo el cap.
- Com vols que vagi sense calces i amb faldilla?
Ell no em deixa anar de la mà i insisteix.
- Va... ningú ho sabria, només tu... i jo - afegeix, amb veu més greu. Un calfred em recorre. Costa, resistir-s'hi.
- No, no...
Em rodeja per la cintura i m'apropa a ell. Baixa les mans, amb la sana intenció de tornar-me-les a treure. Tot i que se'm fa difícil, me'n separo.
- No, aquí no, va...
Fa el mandrós, ronroneja i es fa el desil·lusionat
- Va... si ho acabem de fer...
Ja ha aconseguit el que volia i les calces estan a l'altura dels meus genolls. Em repenja contra la porta, i m'ajuda a acabar de treure-me-les.
- Que no toquin a terra - puc dir, quan aparta un moment els seus llavis dels meus.
- No pateixis... - respon, mentre les penja altra vegada al penjador, a tocar del meu bolso.
Passa les mans per sota la faldilla, m'acaricia el cony mentre jo li descordo, altra vegada, els pantalons.
Tenim un condó apunt quan algú pica a l'altra banda de porta. Ens aturem, una cara arran de l'altra. Tornen a picar.
- Que hi ha algú?
Els cops a la porta, fan trontollar el penjador que hi ha clavat. Les calces, mal aguantades, cauen a terra, barrejant-se amb l'aigua bruta que hi ha sempre als terres dels lavabos públics. A l'altre costat, la veu d'abans, diu:
- Ui... perdó...
Més tard, a la nit, em poso al llit, i m'adormo, avergonyida.

***

Em trec el consolador de dins. Estic ajaguda panxa enlaire, amb els ulls tancats, esbufegant i pensant amb mi mateixa i com de bé em sento.
L'aranya em pica l'ullet, des de la cantonada. No se'n perd ni una.
I m'adormo, satisfeta.

A l'Anna, amb qui vaig viure moments meravellosos, no necessàriament en les circumstàncies dels contes, compartint varies passions, una d'elles l'escriptura... Fa uns dies, ens vàrem retrobar per parlar d'aquests contes i en vàrem escriure uns quants més...

LES FANTASIES DE LA SP

La SP és una noia que ja té edat per no viure de somnis. Fa temps que necessita tenir una relació de veritat i treure's les cabòries neurastèniques. De fet, de relacions, en té diverses però no deuen ser gaire satisfactòries, ni la deuen omplir (bé, potser si que, a vegades, arriba plena a casa) suficientment. Hauria d'acudir a un expert en aquestes coses i no li caldria diversificar esforços.
S'ha refugiat en la seva fantasia i d'aquí no en surt. Continua endavant, sense aturador, pretenent fer entrar el clau per la cabota. En aquesta aventura ha anat deixant "cadàvers" pel camí. El problema és que ha començat la seva fantasia per tercers, per persones que han pres iniciatives en nom seu (uns altres llumeneres). Ara encara va a remolc del que li diuen i no pot parar-ho. Només li queda justificar allò que és injustificable, intentar minimitzar les conseqüències de tot plegat. Per tal de fer-ho, inicia accions totalment increïbles i que només són comprensibles i raonables des de la seva desesperació per donar crèdit i patent de realitat a la seva fantasia.
El més lamentable és que, atenent al temps transcorregut, a les circumstàncies i a la naturalesa de les afirmacions, es fa tot molt increïble. No hi ha res més patètic que t'hagin de donar la raó per "quedar bé" i que, en el moment que et gires, pensin que ja n'hi ha prou, que ja t'estàs passant de voltes i que el teu raonament i versió fantàstica, ja no s'aguanten per enlloc.
Suposo que qui li fa costat és per interès i per una concepció de l'amistat mal entesa. Un amic sempre et diu la veritat, no deixa que t'estavellis com un avió sense pilot. No consent que tu mateix et fiquis en una espiral de la que no podràs sortit i que et causarà un mal, com a mínim psíquic, del que et costarà molt recuperar-te. Un amic racionalitza aquelles coses que tu dius d'una manera espontània i irreflexiva. També et posa al teu lloc, malgrat fer-te mal.

Bé, ja és tard i vull descansar. Ja ampliaré aquest text quan tingui més temps. A continuació us ofereixo la lletra (modificada) d'una cançó que m'encanta i que penso que s'adiu molt amb aquest escrit d'avui. Una abraçada a tots.


Hola, chata, ¿cómo estás?
¿Te sorprende que te escriba?
Tanto tiempo es normal.
Pues es que estaba aquí solo,
me había puesto a recordar
me entró la melancolía
y te tenía que hablar.

¿Recuerdas el buen rollo que teníamos,
las risas que nos hacíamos antes todos juntos?
Hoy no queda casi nadie de los de antes,
y los que hay
han cambiado, han cambiado, sí.

Pero bueno, ¿tú qué tal? Di.
Lo mismo hasta eres feliz.
Qué tal te va con los tíos esos?
Espero sean divertidos.

Yo, la verdad, como siempre,
sigo currando en lo mismo.
La escritura no me cansa,
pero me encuentro vacío.

¿Recuerdas el buen rollo que teníamos,
las risas que nos hacíamos antes todos juntos?
Hoy no queda casi nadie de los de antes,
y los que hay
han cambiado, han cambiado, sí.

Bueno, pues ya me despido,
si te mola me contestas.
Espero que mis palabras
resuenen en tu conciencia.

Pues nada, chica, lo dicho,
hasta pronto si nos vemos.
Yo sigo con mis escritos
y tú sigues con tus sueños.

¿Recuerdas el buen rollo que teníamos,
las risas que nos hacíamos antes todos juntos?
Hoy no queda casi nadie de los de antes,
y los que hay
han cambiado, han cambiado, sí.

(Modificació de la cançó 20 de abril del 90, de Celtas Cortos)

divendres, 15 de maig del 2009

UNA NIT PERFECTA

Aquest escrit és el darrer capítol de La Japo, del que ja us vaig penjar la primera part. He completat el cercle i ja està acabat. Ara us ofereixo la darrera part. Sempre s'ha d'estar preparat per a qualsevol contingència i el protagonista demostra estar-ho. Ja sé que, sense haver pogut llegir la part central i més àmplia del relat, no podeu valorar si és bo o no. Què us sembla el final? Creieu que el protagonista fa bé? Ho faríeu d'una altra manera? Que n'opineu?

Va venir el cambrer i li va portar el compte. Amb desídia va obrir aquella petita carpeta i va mirar el total: 459,27 €. Va agafar la cartera i va treure diners. Sempre deixava propina i aquesta vegada no seria menys. Havia menjat molt bé, acompanyat de la seva amant més antiga, d’origen japonès, i es trobava molt a gust. Aquella noia tenia un nom impossible de pronunciar inclús estant seré i, per tal de no dir-li un nom diferent cada vegada que es veien, l'havia rebatejat amb el nom de Japo. Aquesta vegada havia de ser una vetllada sublim, que ratllés la perfecció, i, de moment, ho era.

Només li quedava un darrer glop de whisky al got i va apurar-lo, sense presses, amb parsimònia i tranquil·litat. La Japo era molt mimosa i no parava d’acariciar-lo, atenent també totes les seves necessitats. Si això no estigues passant al Port Olímpic, pensaria que estava en una casa de Geishes de Kyoto. Ja hi va ser una vegada, quan va anar al Japó de visita mentre realitzava una missió a Kuwait i un xeic boig, en agraïment pels serveis prestats, els va convidar a ell i al seu cap a acompanyar-lo al Japó. Aquell malparit de xeic estava podrit de diners, tenia un avió privat i cada dos mesos anava al Japó a tenir una sessió amb les geishes. Segons ens va explicar, tornava com nou. Ell ho va poder comprovar personalment.
La Japo va intentar servir-li més whisky però ell, amb un gest desganat, li va indicar que no, que ara volia un massatge per pair el tiberi. Havia llogat una habitació en un hotel molt proper al Port Olímpic i van anar caminant fins allà passant pel costat dels iots amarrats al port. Una passejada lenta, assaborint cada passa, cada parada, cada petó de la Japo. Finalment, van arribar a l’hotel i, en passar per recepció a buscar la clau, va encarregar una botella de xampany i una mica de caviar.
En pujar amb l’ascensor a l’habitació, la Japo va començar a fer-li el massatge però ell li va dir que s’esperés, que als passadissos hi ha càmeres i ningú n’ha de fer res. L’habitació estava en un dels pisos més alts i va costar una mica arribar-hi, malgrat la velocitat de l’ascensor. Van entrar a l’habitació i la Japo va preparar el jacuzzi que hi havia al bany, un bany immens. Es va treure la roba amb tota la lentitud del món i li va començar a treure a ell que, en aquells moments ja no desitjava altra cosa que ficar-se al jacuzzi i que comencés aquell meravellós cerimonial de massatge, plaer, sensualitat i altres sensacions totalment indescriptibles.
L’aigua estava a la temperatura ideal, en aquestes coses el japonesos en són uns mestres. Van trucar a la porta i ella es va posar un barnús i va obrir. Era el cambrer que portava el xampany i el caviar. Va servir dues copes, va rebre una propina i va marxar. Ell estava relaxadíssim i ella li va acostar la copa als llavis. Un primer glop que va anar a parar coll avall. Aquell era un moment exquisit, únic, irrepetible. Ho tenia tot: una dona meravellosa, un entorn inigualable, un xampany exquisit i un caviar digne dels tsars. Es podia demanar alguna cosa més? Doncs si... es podia demanar una cosa que ell sabia que era inviable en aquell moment... però que desitjava per sobre de tot. La Japo s’hagués ofès molt li si hagués dit...
Ella va ficar-se al jacuzzi i va començar a fer-li un massatge a les espatlles, el coll, l’esquena, els braços... d’una manera molt meticulosa, detallista i suau. Ell va agafar-la i van gaudir d’una estona de sexe al jacuzzi... va ser realment extraordinari. Del jacuzzi van passar al llit i va continuar la sessió de suor, plaer, gemecs i sospirs. La Japo era com una amiga d’ell: mai cridava, només sospirava i gemegava. Era genial, fabulosa, extraordinària....
Ella va quedar adormida i ell va sortir a l'ampli balcó. Va seure a una taula de jardí que hi havia mentre es bevia una copa de xampany que s'havia servit. De sobte, s'aixecà i va anar a veure el bagul que havia portat com a equipatge. Era de pell, antic, pesant, però molt útil. L’havia acompanyat per mig món i sempre hi havia encabit totes les seves possessions més preuades, que no les més valuoses. Va agafar la clau que portava penjada al coll i el va obrir. Va treure un vestit, un uniforme de gala, amb totes les insígnies, les medalles, els distintius i tot allò que havia guanyat el dret a portar durant anys de rodolar per mig món. Va mirar-se’l amb nostàlgia d’altres temps. Amb els ulls migs negats, però amb la seguretat de sempre, va agafar-lo amb pols ferm i el va deixar sobre el sofà. Va treure les sabates, la boina verda, les corretges, la funda de la pistola i els enganxadors. Finalment va treure’n el sabre, el que li havien donat en acabar la seva formació militar y que era el símbol del comandament. El seu padrí militar li havia fet gravar un text a la fulla “No me saques sin razón, ni me embaines sin Honor”.
Va tornar a mirar-se l’uniforme i va recordar cadascuna de les insígnies que portava i les circumstàncies en que s’havia guanyat el dret a portar-les. Va recordar amics desapareguts, fets irrepetibles, dies de sang i foc, dies de perill imminent, dies de valor, dies de dolor, dies de joia, països llunyans i situacions insòlites i perilloses. Tot plegat, una vida. La seva vida. Ara tenia problemes (o no), però ja n’estava fart de tenir que donar explicacions a uns xitxarel·los que no tenien ni una mil·lèsima part de la seva capacitat de sofriment, que tenien un desconeixement absolut de l’Honor, del valor, del sacrifici, i d’aquells principis morals que, en altre temps havien inspirat la seva vida.
Va treure una gaveta que separava en dos el bagul i va mirar al fons. Havia de decidir com ho faria. Si hagués tingut un company prop d’ell, s’hagués obert el ventre amb el matxet de combat i li hauria demanat que el rematés amb el sabre. Però ja no quedaven Soldats de veritat, d’aquells que no consideren que travessar-li el cor a un amic és fer-li mal, d’aquells que encara entenen que ajudar-lo a posar fi a tot plegat d’una manera honorable, és el major favor que li poden fer. Una vegada descartada l’opció d’esventrar-se, només li quedava l’opció d’un tret. Tenia una 9 mm Pb, però no volia que l’uniforme quedés fet un fàstic de sang i que el seu cap quedés deformat. Va optar per una 6,35 mm, una scarlett amb catxes d’ivori que li havia regalat un vell amic poc abans de morir. Era antiga però preciosa. Era d’un calibre petit i no podia apuntar al cap, podia ser que una bala tan petita no el matés. Va decidir que s’apuntaria al cor. Encara que el calibre era petit, era suficient per fer parar el cor. D’altra banda, no hi hauria un gran besament de sang i no quedaria deformat.
Va treure dues cartes que ja havia redactat: una dirigida al Jutge explicant els motius de la seva acció i reiterant la seva bonhomia. La segona anava dirigida a la seva família i els hi deia que tot el que tenia en territori nacional era per a ells. Cal dir que, durant els seus viatges pel món, havia acumulat una petita fortuna (entre sous, rapinya, agraïments, sobres de despeses d’operacions estranyes i inconfessables, etc.) que havia guardat a l’estranger. Ara només calia repartir-la.
Uns dies abans havia fet una sèrie de transferències des dels comptes a l’estranger: Una part l’havia transferit per fer un encàrrec a unes persones, grans professionals i coneguts del passat, per tal que executessin la seva revenja sobre aquells que havien intentat, mitjançant la mentida i l’engany, fer-li mal i enfonsar-lo. L’altre part, el volum més gran, anava dirigit a uns comptes nous, numerats, que havia obert per la gent que l’havia recolzat en els moments difícils. Les persones que tenien que saber els números de compte ja ho sabien, però ells ho ignoraven. Feia unes setmanes els hi havia lliurat uns cartrons amb un codi de xifra numèric. Només calia agafar els números corresponents a les lletres del seu primer cognom, afegir les sis xifres de la data de naixement, i completar amb zeros per l’esquerra fins a vint-i-quatre xifres. Eren comptes del Bank Vontobel Cayman, amb seu a Grand Cayman (Illes Cayman). D’altra banda, si anaven a retirar els diners, els hi farien una pregunta de la que només ells en sabien la resposta. També els hi lliurarien una clau d’una caixa de seguretat del mateix banc. Allà hi trobarien una sorpresa i una carta per a ells.
Tot estava lligat. Ara només li calia vestir-se, posar-se la pistola al pit i disparar...no era fàcil. Quan es va acabar de vestir, va comprovar que la Japo encara dormís i li va deixar un cartró amb el codi de xifra numèric. Ella l’havia estimat i ell la volia correspondre. Ja feia molts anys que era fora del Japó i havia de poder-hi tornar amb suficient tranquil·litat econòmica. Va agafar el sabre i el va penjar al costat esquerra de la corretja amb la sivella daurada. Va carregar la pistola amb una bala. Al carregador n’hi cabien vuit, però no volia que la Japo, en descobrir el que havia passat, la pogués fer servir per a ella. Va muntar l’arma, se la va acostar al pit i, desprès de pensar en ella, en la Japo, en la seva vida i en la seva família, va prémer el gallet. Va ser un tret net, només un petit fil de sang li va sortir del pit, la resta va quedar embotida al seu cos.
Ja estava.... havia aconseguit moltes coses aquella nit: morir amb Honor, deixar arreglada la seva família i els seus amics, i haver dictat una sentència de mort contra els seus enemics. Es pot demanar res més? Era la seva darrera nit i era una nit perfecta.

dijous, 14 de maig del 2009

EL VALOR DEL TEMPS.

Temps, necessito temps!!!. No tinc temps, ho sento. Voldria escriure més en aquest bloc, però entre el relat (no us el puc penjar), els tres llibres que estic llegint de forma simultània, la feina, les obligacions familiars i tot plegat, m'estic saturant.
Per sort, s'acosta l'estiu i aviat podré acabar tots aquells projectes que tinc a punt d'acabar però que no tinc temps de rematar. Tempus fugit.... El temps corre i les coses no avancen. Ara m'han proposat una col·laboració en una revista.... i l'acabaré acceptant!!. Més coses i menys temps... Necessito un dia de 40 hores.
Només tinc una satisfacció: em dedico a coses que m'agraden i amb les que gaudeixo dels petits moments de plaer que encara em puc permetre. Aquests moments s'han tornat minsos i esporàdics, però intensos i molt ben aprofitats. Abans d'ahir vaig estar amb la Cris, una noia que conec des de fa un temps i vaig tenir ocasió de estar una estona aliè a tot plegat. Sempre que veig a la Cris perdo el món de vista i, per uns moments, puc allunyar-me de tot plegat, de tota aquesta immundícia. Igual em passa amb la Nikita, amb la Mireia, amb la Sandra i amb totes aquelles amigues que veig de tant en tant i que contribueixen a fer-me, amb la seva amistat, més suportable tot plegat.
Mira Crepúsculo... ara escolto Coldplay "Viva la vida" i d'aquí un moment "Talk" i "Clocks", també d'ells. El tema whisky, avui no toca (o si, ja veuré què faig d'aquí una estona). De moment, moment Boris... a gust i escrivint. Ja parlarem d'un parell de coses que em va comentar en Tapes i que t'he d'explicar. Francament, jo ja no estic per aquestes històries. No tinc temps per perdre en aquestes animalades. Gaudeixo més escrivint aquestes quatre ratlles que no pensant en la resta. Al final,d'aquí cent anys, tots calvs i un o altre enterrarà l'ùltim.
Per cert, us parlaré una mica d'aquesta col·laboració que m'han demanat per a una revista: no estic molt per la labor i tinc poc temps, però només es una pàgina al mes i ho faria de forma desinteresada. És per a una associació sense ànim de lucre, de difussió de temes professionals i, de passada, recordaré vells temps.
Continuaré sacrificant hores de son, hores de descans, per fer coses plaents. Tot plegat, com deien en aquell programa de ràdio... el món s'acaba. Us heu parat a mirar els diaris? Però no mireu les portades, els grans titulars on parlen d'alta política. Fixeu-vos en les petites noticies de les pàgines interiors, en aquelles noticies que semblen que no tenen importància. Si les mireu, detectareu una creixent crispació, els efectes de la crisi econòmica i un renaixement de la picaresca de l'engany com a mitjà de supervivència. També trobareu un important increment de la violència gratuita, de la desproporció del nivell de violència d'un fet en contrast amb el benefici que obté el delinquent del seu delicte. No sé com acabarem...
Per avui, prou. Ja no tinc més temps... per cert, no us he dit quins són els llibres que estic llegint simultàniament: "El terror rojo en España" del José Javier Esparza, "Soldados sin rostro" de J.R. Soler Fuensanta/F.J. López-Brea Espiau i "Años de hierro" de Pio Moa. Us els aconsello tots tres. Tindreu una visió diferent de la versió oficial que darrerament circula sobre la Guerra Civil i la postguerra. Si tenen alguna cosa bona aquest llibres és que estan molt ben documentats i, contra la documentació.... no hi ha opinió.
Bé senyors, avui aprofitaré per anar a dormir d'hora. Ja toca.
Una abraçada a tots.

dimarts, 12 de maig del 2009

CARTA A LA LIBEL·LULA I AL CREPÚSCULO.

Benvolguts amics,
us agraeixo molt les vostres paraules, molt!.
A tu, Libel·lula, només vull dir-te una cosa: quan escriguis, fes-ho amb el cor, sincerament, no pensis en el que pensaran els altres. Pensa en el que tu vols dir i diga-ho. I digues la veritat, el que realment penses. Potser et crearà algun enemic, però tindràs la consciència tranquil·la.
A tu, Crespúsculo (de los dioses?), amic, vull dir-te vàries coses: No penso marxar. Mai he marxat d'un lloc per la porta del darrera. Primer soluciono els meus problemes i després, i si així ho vull, marxo.
La vida és patiment i lluita per tal d'assolir objectius. Qui no té objectius no té vida i, aquests objectius, sempre impliquen lluita, molta lluita. Sempre m'he implicat molt en els projectes que he emprés. Quan un projecte ha deixat d'entusiasmar-me mai he viscut a l'ombra. He marxat i m'he dedicat a una altra cosa. Jo, en aquests moments, crec en aquest projecte malgrat els impediments que trobo pel camí fins el meu objectiu. Els entrebancs mai m'han desanimat, sempre m'han esperonat a lluitar més i més fort. Una persona, molt estimada, que malauradament pot ser que aviat m'abandoni, sempre m'havia dit que, allò que s'aconsegueix sense lluita i sense guanyar-s'ho, no té cap valor. Tenia raó. El valor d'una cosa rau en l'esforç invertit en la seva consecució , no en l'aparença externa. Mai s'ha de donar la volta a les coses, t'hi has d'enfrontar cara a cara. Potser el problema de tot plegat és que hi ha gent que vol aconseguir el mateix però sense esforç i aprofitant-se de l'esforç dels altres.
Tens raó, no he cregut mai ni crec en el ressentiment. El ressentiment sempre es gira en contra teu. El ressentiment només crea persones amargades (que es pensen que la resta també ho han d'estar). Buscar els tres peus al gat, buscar subterfugis i excuses per tal de continuar mantenint viu un tema que hauria de ser mort ja fa molt de temps, només incrementa la misèria humana de tot plegat. Espero que, qui pensi d'una altra manera, s'ho repensi i comprengui que les coses són com són i no com ens imaginem o voldríem que fossin.
La bona música i el bon whisky, amb mesura, sempre han estat els meus aliats (et deixes dues potes de la taula: les reunions festives amb els amics i les reunions, encara més festives, amb les amigues). No pretenc ser cap àngel ni que ningú cregui que sóc perfecte i meravellós. Tinc els meus defectes, molts, i algunes virtuts. Però és el que hi ha i quan compres el pack, el compres sencer. Només tinc la satisfacció de tenir la consciència tranquil·la i el fet d'intentar ser bona persona, no fent mal a ningú. Això és el que, en els moments difícil, em fa tirar endavant. Qui conegui la meva situació, tant familiar com professional, i sàpiga quina pesada càrrega he de suportar, no entendria que pogués aguantar tot això si tingués algun retret a fer-me o tingués algun dubte sobre la meva actuació. Jo sóc el meu crític més ferotge. No ho dubteu mai això. Sóc més benvolent amb el proïsme que amb mi mateix.
La venjança és meva, va dir el Senyor. Bé, algun dia ens ensenyarà el títol de propietat. La venjança no es busca desaforadament. L'oportunitat sorgeix quan menys t'ho esperes (a vegades, sense haver-hi d'intervenir). Només has d'esperar. "Espera sentado en el quicio de la puerta i veràs pasar el cadaver de tu enemigo". El que no diu aquesta dita és que es poden propiciar les circumstàncies. No es tracta de perseguir a ningú, qui mal fa, mal obté. Per ell mateix, sense que ningú l'ajudi.
T'agraeixo la consideració de "gran literat" que m'otorgues. Fa molts anys que escric i, en aquest bloc, només hi ha una petita part dels "meus fills", com en dic jo. Només hi ha els textos que, per la seva extensió, poden ser publicats sense cansar al lector. Tinc altres "fills" amb més de 200 pàgines que, per raons d'espai, no podré publicar mai en un bloc. En tot cas, estic força cofoi de que us agradi com escric. També et dic que, per a mi, no és determinant l'opinió del lector. Com ja he dit moltes vegades, jo escric per a mi i, per això, mai faig referència a situacions reals i a personatges que es puguin identificar amb persones reals. Les històries reals les guardo per a un diari en el que hi escric les meves vivències personals i que no està a la vista de tothom.
En relació a l'estrès que em comentaves (en conversa privada), només dir-te que per això estem els amics: per intentar alleugerir-lo. En aquest tema de l'estrès, en els diferents nivells d'intensitat, en tinc una mica d'experiència. Ja saps que em tens pel que necessitis. Només pensa que jo baso la meva vida, en relació als amics, en dos principis:
- Semper fidelis
- Never walk alone.
Algú pensara "ja està aquest, una altra vegada amb les seves xorrades". Bé, per a mi no ho són, és el que penso i com actuo en conseqüència.

Me'n vaig a dormir, amics, demà pot ser un dia dur i cada dia em deixen dormir menys.
Una abraçada a tothom.

dilluns, 11 de maig del 2009

ÀNIMES BESSONES.

Fray Luis de León ( Belmonte, Conca - Madrigal de las Altas Torres, Àvila, 1591) va ser un escriptor del Renaixement espanyol dedicat principalment a la poesia religiosa. Cap a 1541 o 1542 Luis ingressa en l'orde dels agustins, i es doctorarà més tard en teologia. Entre els seus professors van estar Melchor Cano i Domingo de Soto. En 1561 competeix per una càtedra vacant de teologia a Salamanca, guanyant el posat al desplegar el seu enorme talent. Va ensenyar filologia a la universitat de Salamanca, on va ser acusat per traduir la Bíblia. Al març de 1572 va ser detingut per la Inquisició i empresonat a Valladolid. Els principals càrrecs que es tenien contra ell tenien a veure amb la seva predilecció per la Bíblia en hebreu en compte de la Vulgata i amb la traducció castellana que havia realitzat del Cantar de los Cantares. Durant cinc anys, fray Luis roman empresonat sense conèixer a penes les causes del seu tancament. Allí escriurà alguns poemes famosos, com el que comença així:

Aquí la envidia y la mentira
me tuvieron encerrado.
Dichoso el humilde estado
del sabio que se retira
de aqueste mundo malvado,
y con pobre mesa y casa
en el campo deleitoso
con sólo Dios se compasa,
y a solas su vida pasa,
ni envidiado ni envidioso.

En 1576 surt lliure del procés i pronunciarà a la seva volta a la càtedra de Salamanca la famosa frase de "Decíamos ayer...", que indica el seu triomf sobre els enemics. Predominen els temes ascètics, en una lloança cap a la solitud i el recés fora del món que permet elevar l'ànima. Molts poemes es dediquen als tòpics del beatus ille o el locus amoenus, on la natura apareix com la salvació per a la persona que viu a ciutat. Apareixen elements de la mitologia grecollatina cristianitzats i personatges bíblics tractats com a déus pagans.
Usa la mètrica clàssica d'inspiració italiana, especialment la estrofa de la lira (inspirant-se en les Odes d'Horaci). També va escriure La perfecta casada, un manual en prosa sobre el paper de la dona al matrimoni, de gran èxit a la seva època.

Si, i no peco de manca d'humilitat. No vull comparar-me amb ell literàriament. No m'hi atreviria ni la comparació s'aguantaria. Només, per aquells lectors que siguin una mica espavilats, trobeu les set coincidències (que no diferències). Estic buscant aquest manual, "La perfecta casada", per regalar-l'hi a una amiga meva (amb tota la meva estimació, és clar).

diumenge, 10 de maig del 2009

PERQUÈ ESCRIUS?

Aquesta tarda, una persona anònima (la seva adreça de correu electrònic era inventada, no es corresponia amb cap nom identificable i no ha signat el correu) em feia una única pregunta: perquè escrius?. Bé, no he contestat el correu i no ho penso fer. Respectaré el seu desig d'anonimat però li contestaré la pregunta.

Escric des dels 19 anys. Concretament des del 24 de gener de 1985. Aquell dia, vaig marxar de casa cap a un lloc a 1.300 Km. Sol, completament sol. Només portava quatre coses, roba, un bolígraf i una llibreta. No tenia en qui confiar i només podia parlar amb mi mateix. Vaig començar un diari i l'he continuat fins avui. Al principi, aquest diari, era una conversa amb mi mateix, una manera d'expressar emocions, cuites i de deixar constància de les meves vivències.
A mida que va passar el temps, vaig ampliar els horitzons i vaig començar a escriure sobre el que veia al meu voltant. Aquest diari m'ha acompanyat durant tots aquests anys per mig món. Ha vist de tot. Les diferents llibretes que el composen, són part de la meva vida. Les seves pàgines m'han vist fer de tot, han vist tots els meus estats d'ànim i han estat testimonis de tota una vida de lluita. Una pàgina en blanc és única. El que hi escrius és irrepetible. La vivència vista des del prisma del protagonista no admet discussió ni interpretació.
No pots enganyar una pàgina en blanc. Si ho intentes, t'enganyes a tu mateix. Llavors, el sentit últim de fer un diari, deixa d'existir. Un diari no deixa de ser una confessió escrita, una manera de confessar els nostres pecats. Passat el temps, el rellegim i ens atorguem a nosaltres mateixos l'absolució o ens imposem una penitència. Nosaltres, amb les nostres pròpies paraules, ens convertim en els nostres propis jutges. Sempre s'ha de deixar passar un temps entre el moment en el que escrivim la vivència i en el que la rellegim. Una vegada atorgat el perdó o imposada la penitència, el nostre subconscient descansa alleugerit. Tinguem en compte que confessar-se davant un capellà no deixa de ser un acte d'alleugeriment davant la nostra consciència.
L'ésser humà necessita buidar de tant en tant la seva consciència i, en un principi utilitzava els confessors de l'Església, posteriorment ho va substituir pels psiquiatres. Jo utilitzo el sistema de l'auto-confessió. Potser és un mètode d'estar per casa, però efectiu i discret. D'aquí l'origen del meu diari.
Durant tot aquest temps, m'ha funcionat aquest sistema. Amb el pas dels anys escriure s'ha convertit en una pràctica mecànica però humana i sentimental. He "ampliat el negoci" i ara escric sobre qualsevol tema. Tinc un munt d'articles, relats... fins i tot una novel·la inèdita. Ho faig millor o pitjor, però això no ho he de decidir jo i no escric per a tenir un estil impecable. Escric per plaer, per a mi mateix. Mai el meu objectiu ha estat escriure pels altres. M'importa ben poc si als altres els agrada o no la meva tècnica, el meu estil i els temes que proposo.
Amb els meus escrits no intento caure bé ni malament, només donar-ho tot. Això es pot traslladar a tots els aspectes de la meva vida.
Perdoneu, faré un petita pausa... ara estic sentint una cançó que m'encanta: "Tu frialdad" del grup Triana.
(...)
Ja hi torno a ser. L'he repetit 3 vegades. M'encanta...
Escriure em fa lliure i ho continuaré fent mentre en tingui ganes i constitueixi un plaer. Escriure no ha de ser mai una obligació. Les ganes d'escriure venen en els moments més insospitats. Sempre porto a sobre una llibreta en la que hi anoto els apunts bàsics sobre un tema que em ve al cap. Desprès, quan tinc un moment de tranquil·litat, desenvolupo el tema i li dono forma. D'aquesta manera construeixo aquest bloc i altres que tinc. No els busqueu, no els trobareu. Aquells formen part de la meva privacitat. Només hi ha una persona que els podria localitzar, però em penso que ni ella es va adonar que li vaig donar l'adreça (si, tu...tu!!. Allò és un petit racó personal i intransferible on afloren els sentiments més íntims i on reflexiono amb mi mateix sobre les estratègies que cal emprar en cada situació o circumstància.
Aquest bloc és la recopilació d'articles d'altres blocs que tenia des de fa anys. Com us deia, en tinc un parell més que no són públics. També tinc altres escrits que, atès el seu volum i la seva temàtica, no puc publicar en un bloc. Si algú està interessat en veure'n algun, només m'ho ha de demanar i li trametré per correu electrònic.
Bé, és tard i, em penso, ja he contestat la pregunta. Només vull afegir una cosa: a tu, anònim, escriu, prova-ho i sempre més ho faràs.
Una abraçada i gràcies pel teu correu.

divendres, 8 de maig del 2009

QUÈ EM PASSA DOCTOR?



Què em passa doctor? Una meravellosa pel·lícula de l'any 1972. Director: Peter Bogdanovich
Intèrprets: Ryan O’Neal, Barbra Streisand, Madeline Khan, Kenneth Mars.
Rèplica a l'amic Tapes. Et pensaves que no ho faria? Encara no em coneixes prou.... Conservaré el motiu de visita al metge i un parell d'elements més per tal que el teu article i el meu tinguin algunes coses en comú i no puguis dir que utilitzo la meva experiència per deixar-te malament. Ja em diràs que et sembla aquest petit relat...

Un dia, una noia, es trobava molt angoixada. Tenia mil pensaments al cap (de fet, només existien al seu cap). Mil problemes, mil situacions no solucionades i no tancades de forma satisfactòria. Va pensar que era prudent posar-se en mans d'un especialista i va concertar una visita amb una professional que coneixia un amic, que hi mantenia una relació professional.
En arribar el dia de la visita mèdica, es va presentar tota compungida, havia estat tota la nit anterior sense dormir (es va fer un fart de fer sudokus) i la seva cara tenia el cansament marcat. També va pensar en pelar cebes per tal de tenir els ulls vermells i la llàgrima fàcil. Va entrar a la consulta i va seure en una cadira de la sala d'espera. No sabia si la vestimenta que s'havia posat aquell dia s'hi adeia gaire amb aquella situació. Per un moment havia pensat en posar-se tota de negre en un intent de remarcar, encara més, l'angoixa que l'oprimia des dels orígens dels temps. Els seus pensaments no eren allà, pensava amb quin dels seus "problemes" havia quedat aquell dia i com li agradaven les coses a aquest "problema". Un dels seus problemes principals era l'esforç mental que havia de fer per tal de recordar cadascuna de les peculiaritats dels seus "problemes".
Finalment, la van cridar per entrar a la consulta. Li va donar la mà a l'especialista, va seure's i van començar a parlar:
-Bon dia, pel que veig a l'expedient, el motiu de la seva visita és l'angoixa. - Va dir-li l'especialista-.
- Si, deixi'm que l'hi expliqui. Jo tinc un estat d'angoixa des dels principis dels temps. Faig vida normal, això si. Surto a dinar, a sopar (amb final feliç i no sempre amb qui tocaria). Em passo el dia rient però....
- Digui, digui...
- Doncs miri, el problema és el següent: cada dia, des de fa molts mesos, baixo caminant per Les Rambles i veig un noi que fa d'estàtua, és un diable amb cua i tot, i em fa angoixar molt veure com fa el seu paper. Cada vegada que el veig m'entra una angoixa que em fa perdre el sentit. Inclús els dies que descansa, passo pel lloc i m'imagino que està allà i m'angoixo encara més. Penso on pot ser i si gaudeix de la vida sense angoixes (cosa que seria imperdonable, estant jo tant angoixada).
- I vostè ha de veure'l necessàriament? Ha de passar pel davant d'ell?
- No, de fet em desvio cinc carrers per tal de veure'l. Vull comprovar que continua fent coses que m'angoixen. Però em fa mal, molt mal.... pobre de mi, no sé com acabaré. Miri com ploro!, miri...!
- Escolti... com li diria? Miri, no ha pensat en obviar-lo, que, segurament, és el que desitja ell? No ha pensat en dedicar la seva vida i els seus pensaments a altres coses? A coses més plaents, vull dir. Si no té cap necessitat de veure'l i vostè continua desviant-se cinc carrers... potser qui fa malament les coses és vostè. Aquesta persona només exerceix un dret, en aquest cas a treballar i a expressar lliurement la seva creativitat artística.
- Però a mi em fa mal. M'angoixa molt aquesta situació... ja torno a tenir ganes de plorar....
- Alguna vegada li ha dit alguna cosa aquest noi a vostè, quan passa?
- No. Només una vegada, al principi, li vaig dir "bon dia" i ell em va contestar amb un altre "bon dia", però fa molts mesos que no em diu res, ni em mira. Mira a un punt perdut de l'horitzó. De fet, baixo caminant per Les Rambles i, quan arribo on és ell, m'amago i ell no em pot veure. Però ell continua fent de diable (amb cua i tot).
- Miri senyora... no ha valorat la possibilitat de pensar que a aquest noi vostè l'importa ben poc i que només es dedica a fer una activitat que no molesta a ningú i que no la fa en exclusiva per a vostè.? La fa, simplement, perquè li ve de gust fer-la. I si mira a l'horitzó és per fer bé l'estàtua....
- Ja... miri, ja veig que vostè no m'entén. Deu ser que aquesta hi manté relacions amb aquest noi (o estan conxavats) i, per això, el defensa -va pensar ella, sempre creient que la resta del món té els mateixos defectes i virtuts que ella.
- No li puc fer res jo per treure-li aquesta angoixa. El primer que hauria de fer vostè és no provocar aquesta situació per tal de veure una cosa que no li agrada, inclosos festius. Encara més si, com em diu, ha de desviar-se cinc carrers per veure-ho.
- Però em pot fer un informe dient que aquest noi em fa patir una angoixa insuportable?. Aniré a la Guàrdia Urbana i faré que li retirin la llicència per treballar d'estàtua a Les Rambles.
- Això no ho puc fer, però li receptaré dues caixes de supositoris (ja els hi poso extra-grans) i pot agafar dos caramels de menta de la tauleta que hi ha a recepció. La seva "malaltia" no té res a veure amb l'activitat d'aquest noi. La seva malaltia persistirà mentre es cregui que és el centre de l'univers i que tothom ho fa tot pensant en vostè. Potser hauríem de fer més sessions i localitzar quins són els problemes reals que l'angoixen tant.
Es va acomiadar de la professional i va sortir de la consulta. Va fer una trucada per tal que la recollissin en cotxe. Havia trucat a un dels seus "problemes". D'allà anaven a un hotelet a revolcar-se una estona. Mentre baixava les escales intentava recordar de quina manera li agradava revolcar-se a aquest "problema", no fos cas que es confongués de "problema" i detectés que n'hi havien més de "problemes". A la tarda havia quedat amb un altre dels seus "problemes".... però ella continuava angoixada pel noi que feia d'estàtua a Les rambles i pensava en veure'l el dia següent i comprovar que continuava fent allò que tant l'angoixava.
Què n'era de dolent i malvat aquell noi!!!.

Vinga Tapes, supera-ho....


dijous, 7 de maig del 2009

JA HO HAS TORNAT A FER!!!!!

La repetició contumaç d'un mateix error és signe d'impotència, d'inseguretat i de manca absoluta (bé, quasi absoluta) de matèria gris. Recordo moltes vegades la frase "ja ho has tornat a fer!!!!" i em recorda els temps d'infantesa en els que cometies el mateix error un munt de vegades. Cometre aquest error de jove té una disculpa i una justificació: no tens experiència. Cometre aquest mateix error de gran, no té cap justificació.
Molt més greu és intentar vendre gat per llebre o mentir a persones amb un mínim d'intel·ligència. Com es pot ser tan sapastre! Mai, repeteixo, mai intentis adquirir la raó amb fantasies o mentides. Ningú s'ho creu i et crees un desprestigi creixent. Quan s'expliquen coses, han de tenir una mínima lògica o coherència. No pots començar a dir el primer que et passa pel cap, sobre-actuar com un actor o actriu de cinquena fila i pretendre que et creguin. No pots fer-ho, bé... si que pots fer-ho, però si ho fas per pròpia iniciativa.... fes-t'ho mirar (necessites ajuda urgent d'un professional), i si actues aconsellat per algú...uff... canvia de conseller. Potser aquest conseller només vol salvar la seva pell i justificar la seva història i la seva pròpia existència. La vida, com em canso a vegades de repetir, és llarga i dura. Hi ha gent que encara vol que sigui més llarga, i sobretot dura, i no para de complicar-se-la. El problema és que, la majoria de vegades, li compliquen als altres sense un motiu aparent.
"Romeo & Juliet" de Dire Straits. Molt maca. Em recorda anys més jovenívols, de felicitat innocent, de sessió de tarda a les discoteques, de mitja hora de lentes.... Ara "Brothers in Arms"... impressionant!!!
Perdoneu l'incís... els records, a vegades, em fan retrocedir en el temps i viure temps millors. Com deia: no feu coses que ningú es creu, ni les feu a destemps. Cada cosa té el seu moment i els seus condicionants. Quan no es donen els condicionants corresponents i les coses es fan a destemps, com a mesura desesperada, el descrèdit ja agafa unes proporcions que no són aconsellables si el que es vol és fer veure que una cosa o actitud determinada és veritat. En aquest precís instant, el nivell de patetisme entra en la categoria d'allò que considerem ridícul.
Bé, nens, nenes, amics, enemics, indiferents, passavolants, vigilants de la platja, espietes de tercera, i altra fauna inclassificable que freqüenteu el bloc d'aquest pobre mortal... me'n vaig a sopar!!!. La vida és bella, ahir el Barça es va classificar per la final de la Champions i té la possibilitat de guanyar la Lliga i la Copa del Generalísimo (perdó, del Rei) Què més volem!!!. Bé, un euromillones també ens agradaria, oi?.
No desespereu, al final tot arriba i si no et toca la loteria, et toquen una altra cosa. El cas és tocar. Ja comença la temporada d'estiu i com deien els de Radio Futura "las chicas desnudan sus cuerpos al sol". Doncs això, veniu a "La escuela de calor"... o no... vosaltres sabreu...
Per cert, si podeu, mireu la pel·lícula "Chacal". La fan avui a la TV8. És bona, però té un parell d'errors. Si les descobriu, ja m'ho direu. En Lupus ja les sap les errades. Fa anys els hi vaig ensenyar. Era un exemple d'error que no s'ha de cometre mai.
Fins aviat. AEVF.

LA NENA DE LES PEDRES.

Hola guapetona, ahir vas llegir el meu bloc i em vas dir que t'encantava i que vaig complir la meva promesa de fer menció de la teva existència. Com que veig que t'ha agradat, o almenys això m'has dit amb un rictus d'insatisfacció per la brevetat de l'esment, he decidit fer un article només per a tu.
Ja et vaig dir que seria una petita descripció personal, obviant el teu nom...naturalment. Vaig prendre uns petits apunts a la meva llibreta negra, aquella que tant et va "flipar" i de la que dius que ha d'amagar molts secrets. Aquí ho tens:

S'ha tret les ulleres i, darrera aquells vidres, m'ha descobert uns ulls marrons i una mirada amable. Et mira al sempre als ulls, com jo sempre prefereixo, i tens la sensació de ser escrutat d'una manera fina i seductora. No ho pretén. Només pretén mirar-te, simplement això. A vegades, per pura incomoditat, baixes la mirada fins els seus llavis i descobreixes uns apèndix petits però molsuts, molt ben perfilats. Quan parla, els entreobre i et descobreix una renglera quasi perfecte de dentetes blanques com no n'havia vist mai.
Té la pell blanca i fina, talment la de la Cleopatra. És jove, massa jove, però parla amb saviesa i com si la seva experiència de la vida fos il·limitada. Parla amb dolçor i, entre la seva frase "mare meva!" encadena frases molt assenyades. Mai diu cap exabrupte, que li faci perdre la calma i la serenor.
El seu cos és fort, avesat en l'esforç de les sortides al camp per recollir pedres. No us ho havia dit però estudia geologia (d'aquí el nom de "nena de les pedres"). No porta complements innecessaris. Torna a somriure amb aquells llavis petitons i et desarma. En aquell mateix moment, la mirada se l'il·lumina una vegada més regalant el plaer de la placidesa.
Arribo a la meva parada i voldria continuar per tal de gaudir de la seva simpatia i de la seva bondat. Continua així, guapetona, no creixis ni agafis els hàbits de la gent perversa. Demà ens tornarem a veure. Fins demà.

dilluns, 4 de maig del 2009

UN ALTRE DIA..... PERDUT!!!!

Un altre dia perdut. Amb molta son i pensant en tu. T'imagino i no et visualitzo. La mala vida em fa perdre la noció del temps i de l'espai. A un quart de sis, de peus a terra. Dutxa ràpida, afaitada veloç i perillosa amb navalla brillant i esmolada. Pols ferm però cansat de la mala nit. Ulleres i bosses sota els ulls. No vull anar a treballar, però hi vaig, a corre-cuita.
Cafetera de sis tasses, en dos glops coll avall. Dos cigarrets, un encés amb l'altre. Un tren que no espera a ningú i que, darrerament, sembla voler batre el rècord de puntualitat. Dos quarts de set i mirades cansades. Ningú parla, només una mirada furtiva em diu que ella està allà. La nena de les pedres (més de dues). M'hi acosto i ens posem a parlar, com cada matí (o matinada). Trajecte curt però d'agradable conversa. Hi ha dies que no tenim èsma ni de parlar. Llavors, nomes ens mirem. Li miro el fons dels ulls, com buscant-hi una senyal o una espurna que mai arriba. Ella s'acomiada i jo sóc el que baixo del tren. Camino, com un autòmat, sense pensar en res ni en ningú. Les set. Primera trucada. Ja hi tornem a ser. Treballant, que el treball, diuen, dignifica.
No penso ni avorrir-vos amb la meva feina. Tren de tornada. A casa, pastel nostre de cada dia. Ja no m'impressiona ni em produeix cap emoció. És el que hi ha i no ho he triat jo. Dinar. Un quart de cinc. Primera connexió amb la xarxa. Res que valgui la pena. Correus.......mil. Eliminar, eliminar, eliminar.... En contesto tres. Continuo... eliminar, eliminar, eliminar.....
Gran moment: comentaris al bloc. La vida és bella i em consta que la nit anterior (ells i ella, en qui, sembla ser, s'ha enquistat un caràcter esquerp i agre) van llegir les històries que em passen pel cap, aquest cap cada vegada més mal moblat. Reflexiono un moment i esborraria tot el que he escrit la nit anterior. No... són fills meus!. Com tots!. Miro el rellotge i penso en el poc temps que em queda per poder fer alguna cosa interessant i que justifiqui seguir respirant. De sobte, entro a Google i busco "Carlos Jesús". You Tube, dos vídeos. Els miro i em recorden vells temps. Potser algun dia també jo tindré que discernir entre diverses personalitats.
Avui vull anar a dormir d'hora. No sé si serà possible... algú em reclama pel MSN. Vol parlar una estona amb mi. Posem la webcam i ens veiem les cares. Riem i ens expliquem quan desgraciats som i què bé que ens ho passem, malgrat tot. És la vida i no hem triat com es portaria amb nosaltres. Només la vivim, el millor que sabem i que ens deixen. Demà serà un altre dia.
Avui ha estat un altre dia perdut... o guanyat per sempre.