divendres, 24 d’abril del 2009

CARTA D'EN POL ALS AMIC I ENEMICS

La vida social, bàsica i simplement, es basa en la relació interpersonal. La naturalesa de la relació d'una persona es pot classificar en amics, enemics i indiferents. En aquesta ocasió, en Pol fa una carta als seus amics i enemics (els indiferents, com el seu propi nom indica, no tenen importància... o si.... d'aquests ja en parlarem en una altra carta).
Amb els amics i els enemics sempre et lliga un vincle afectiu que, encara que és de signe oposadament diferent, desperta passions. En Pol vol fer una carta als seus amics i enemics per tal de sincerar-se i deixar les coses clares tot fent un plànol, o una fotografia aèria, de com han quedat darrerament les coses.
Per cert... avui compleixo un any d'exili, encara que això no té res a veure amb en Pol i la seva història (però això ja us ho havia dit, no?, ... val, doncs que ningú hi vulgui veure coincidències!!!)

Benvolguts amics i enemics:
ja fa molt de temps que es perllonga una situació surrealista i kafkiana que m'ha causat un greu dany moral, familiar, personal i professional (ja me'n rescabalaré). Us vull agrair diverses coses: als amics us vull agrair el suport que m'heu donat en moments molt difícils (personals i professionals) que han fet que pogués anar tirant i aguantant sense claudicar davant els meus enemics. Fa uns dies, vaig tenir ocasió de desfogar-me davant els meus amics i, potser, vaig perdre una mica els papers (mai m'ha costat mostrar els meus sentiments davant un amic). En aquests moments ho necessitava i em va servir per a poder recarregar les piles per aguantar el que calgui i fer el que calgui.
Als enemics us vull agrair haver donat sentit a la meva vida. Ara ja tinc un objectiu per a viure i seguir lluitant: us he de fer respondre de totes les vostres mentides, injúries, calumnies, irregularitats i il·legalitats. També m'haureu de rescabalar de tot el dany causat. Cap problema. Sou tant intel·ligents que no us heu limitat a fer-ho, a més, heu deixat constància escrita de les vostres glorioses accions. És el que passa quan es perd el món de vista imbuït pel poder... un poder que, com ja us he dit moltes vegades i us he demostrat, és molt efímer.
No us heu limitat a perseguir-me d'una forma inhumana, també ho heu fet d'una forma il·legal. Heu mentit inventant-vos històries que mai han pogut ser demostrades, les heu donat com a certes molt abans que s'esbrinés si ho eren, ho heu escrit i les heu difós. M'heu denigrat, personalment i professionalment, davant els meus subordinats, heu donat recolzament a una de les parts, heu perdut una imparcialitat que mai havieu d'haver perdut, heu emprès mesures il·legals d'una forma irregular, a destemps i malgrat teníeu coneixement de la seva il·legalitat. Heu intentat que jo no pogués fer la meva feina i, sort en tinc que a l'hora de treballar us passo la mà per la cara a tots, desprès heu volgut vendre la versió que jo no feia la meva feina. Heu tergiversat els fets i inventat una història malgrat teníeu un coneixement exacte de com havia passat tot.
No us vull avorrir més. Prou desgràcia teniu de ser com sou i tenir-vos que arrossegar cada dia per tal de mantenir un status (i un plat de llenties... d'or, això si) que heu aconseguit meritant la vostra pròpia inutilitat i submissió denigrant. Al gran anormal li convenia estar rodejat d'anormals -o llepons sense cap personalitat ni dignitat- més grans que ell per tal que li seguissin la veta i no qüestionessin cap de les seves decisions. No tingueu por, no tindreu que fer ús d'aquesta pràctica tan estesa entre vosaltres que és tancar-vos al despatx per por.
Doncs bé, amics i enemics, ara ja ho sabeu: sempre em tindreu al vostre costat, tota la vida. Jo sempre estaré amb vosaltres i us acompanyaré. Seré el vostre Àngel de la Guarda, sempre emetent a què puc fer per a vosaltres.
Bé, que tingueu un bon cap de setmana i reflexioneu sobre tot plegat.
Una abraçada.

Què us sembla? Vinga, feu-me les aportacions que sempre em feu i que tant em serveixen. La vida és llarga i dura... no, no ho diré... jejejeje. Els que em coneixeu ja sabeu la segona part d'aquesta frase. Espero els vostres comentaris.

CARTA DE L'EXORCISTA A L'ÀNGEL CAIGUT I ALS APÒSTOLS NEGRES.

Benvolguts àngel caigut i apòstols negres, (o aprenents de diables, o forces de l'avern, o jo què sé...!!!), vosaltres sabreu a què jugueu...
El vostre grau de patetisme i esquizofrènia ja és ridícul i lamentable. "Animalillos" meus.... sabeu una cosa: us heu tornat a equivocar. Això passa, ja se sap... Vàreu entabanar a una bona persona per tal que digués el que a vosaltres us convenia (previ rentat de cervell i adoctrinament diari i persistent). Ara li doneu l'esquena creient-vos que és el meu "tapat" entre vosaltres. Mireu, us creia més intel·ligents, francament. Penseu: aquesta persona ha estat en els llocs, i els dies, dels que jo parlo?. No, es clar que no !!! Llavors, llumeneres meves, com pot ser el meu "tapat"?
Ay!!!, "animalillos"... quant n'heu d'aprendre, encara!!!!. Jo sempre, repeteixo, sempre tindré el meu "tapat" entre vosaltres. És qui menys us espereu, ha anat a tots els "actes d'adoctrinament" que organitza la vostra "germandat" i, per això, em pot explicar les coses al moment.
Per cert, un dia m'heu de convidar, encara que només sigui d'oient, a un d'aquests aquelarres... deu ser brutal viure'ls en directe. M'han comentat que, pel camí que porteu, aviat començareu a cantar melodies de forma repetitiva i obsessiva, que us encomanareu a algun tipus de divinitat (o dimonitat) i que, ja en un punt d'èxtasi i alienació mental total, sacrificareu algun pobre animaló. No ho feu, les pobres bestioles no en tenen la culpa de tot plegat.
No torneu a assenyalar amb el dit acusador a un altre innocent. Ja ho vàreu fer abans i, al final, això serà allò de "l'últim que apagui el llum" i "sálvese quién pueda. Las mujeres i los niños primero" (ara sense salvavides. Aquesta és la "petita" diferència). També pot acabar essent "el mundo contra mi". No torneu a cometre el mateix error, aquesta persona no s'ho mereix i vosaltres ho sabeu. L'heu volguda al vostre costat mentre la podíeu utilitzar i ara ja us molesta. La vida no funciona així....hi ha una cosa que en diuen dignitat. Sabeu què és això???
Per cert, això no ho he sabut per aquesta persona... m'ho ha explicat el meu "tapat". Tingueu en compte que, per respecte a aquesta persona i a altres, mai he parlat d'aquest tema amb aquesta persona.
Una salutació ben efusiva, espectacular i gratuïta..."animalillos". Que sigueu feliços i no malgasteu la vostra vida en causes perdudes que només us posaran pedres al fetge. A la vida només hi ha dues o tres coses importants. La resta són ganes de complicar-se la vida.

Aquest petit relat, sobre un situació imaginària, està dedicat a tots aquells que han patit persecució, s'han vist relegats a l'ostracisme i han estat menystinguts pel simple fet de no girar-me l'esquena, per haver mantingut una actitud imparcial i per no haver combregat amb allò en el que no creien. També a aquells que han demostrat tenir dignitat i han fet cas a la seva consciència i no al dictat de la "colla pessigolla". A tots ells, gràcies.

dimecres, 15 d’abril del 2009

CONTESTACIÓ ALS COMENTARIS DIES 13 I 14.

Benvolguts lectors i amics:
L'article que vaig publicar el dia 13 ha provocat diversos comentaris que, a continuació vull comentar i aclarir algun tema que em penso que no teniu clar.

SENSOR
En aquests moments no estic per revenges ni coses per l'estil. Ara, la meva prioritat és solucionar altres temes. En un futur, depenent de les circumstàncies, de les actituds personals i d'altres condicionants faré el que correspongui. Ara només puc estar molt emetent i veure quina actuació es produeix envers alguns temes per part d'algunes persones que han estat inflexibles. Si s'aparten un mil·límetre de la més estricta legalitat, em trobaran. D'altra banda, primer hauria de parlar amb una persona però es fa molt difícil atenent a l'entorn i una actitud que, hores d'ara, encara no entenc.

SÈPTIMA FILA/DANY28
M'afalaga que us agradin els meus escrits. No, Dany28, no em prenc res per incentivar la creativitat. No em cal. Ja veuré què faré amb aquests escrits, no sé si un recull amb els articles més llargs o què... encara no ho sé.

UN FANTASMA DEL PASSAT
L'ajuda sempre és benvinguda. Parlem i em dius què pots aportar-me. En tot cas, ja tinc un munt de documentació que he de repassar, ordenar, etc., però et reitero que vull veure què tens i ja decidiré què em pot servir. Em penso que deus tenir coses molt interessants sobre diversos temes.

CASADA ABURRIDA/ COMPANYA
Noies, us agraeixo els vostres afalacs. Intento ser, sempre, un senyor. Moltes vegades, el ser-ho o no depèn de l'actitud de l'altra persona. En tot cas, feu cas de la Nikita14 i penseu que a mi m'agrada molt jugar, més quan em diuen les coses tant a les clares. Feu-me un correu i parlem pel xat de gmail. Vosaltres decidiu.

NIKITA14
Com em coneixes!!!!. Bé, et perdono aquesta indiscrecció però no vull que vagis fent-me propaganda. Les coses, com allò nostre, sorgeix quan sorgeix i no s'hi ha de donar més voltes (això m'ho va dir una vegada una persona molt apreciada i tenia tota la raó del món). Només cal saber quan s'ha d'acabar i de quina manera s'ha d'acabar. Per això és molt important deixar les coses clares des d'un principi (com faig sempre i com vàrem fer tu i jo). Un petó guapetona.

Bé, ja està... ja esteu contestats. Avui he estat breu. Demà (avui al matí) serà un dia frenètic i necessito dormir. Ja ens anirem escribint i parlant. Una abraçada per a tots ( pels lectors furtius, també... potser algun dia us atrevireu o us vindrà de gust fer comentaris.)


dilluns, 13 d’abril del 2009

L'HOTEL DEL MARRO.


Enmudezcan los labios mentirosos, que hablan contra

el justo cosas duras con soberbia y menosprecio
(David, Salmo 31)

Hola amics. Avui us proposo una nova història que tindrà format de relat curt (està basat en l'article "Les reunions del WTC) Només us presento els personatges principals i un petit resum de la trama argumental. Penso que ha de ser un text d'unes 35 o 40 pàgines com a màxim. Ja veurem, segons es compliqui el tema i segons les aportacions que feu vosaltres.

Fa uns quants anys, en Sírius, treballava com "associat" per una institució de l'Estat, en moments puntuals. Una de de les seves tasques era encarregar-se de la seguretat preventiva, interna i externa, durant els grans esdeveniments. Era una tasca fosca i anònima, però havia de ser així. Durant una d'aquestes ocasions, va encarregar a uns hotels, que tenia com a reserva per si passava alguna cosa en algun dels hotels on s'allotjaven els protagonistes d'aquest esdeveniment, que cada dia li proporcionessin les llistes de persones allotjades i una còpia de les gravacions de les càmeres (sempre n'hi havia alguna més de les habituals, atenent al nivell de seguretat i alerta d'aquells dies, inclús en vàries habitacions).
No us estranyeu, aquestes coses es fan per prevenir les accions dels que, pocs anys desprès el del Trio de les Açores van batejar com "L'eix del mal". Cal remarcar que cap del Trio ja hi és... per alguna cosa deu ser!!!. Això em recorda al personatge co-protagonista d'aquesta història, en Rupert, que fa un temps podria haver dit la frase i haver expressat el seu desig de "fer fora la gent dolenta".... tampoc hi és, curiosament. Una gran intuïció la seva... la intuïció d'una mosca (aquesta frase és d'en Pachi).
Paral·lelament, en aquells mateixos dies, en Rupert, alt càrrec però amb consciència de ser molt més del que era, tenia una amistançada, l'Anna, a la que volia enlluernar i demostrar-li quan manava. Inconscient que, uns anys desprès, allò li podria passar factura, va llogar una habitació en un dels hotels que controlava en Sírius (en aquells moments ni es coneixien). Estava proper al mar i tenia un nom molt internacional. Va pagar l'habitació a càrrec de l'Administració en la que treballava i va passar una bona estona amb la seva amigueta (va justificar que l'havia llogat per preparar una reunió).
Passats els anys, la vida va fer que en Sírius i en Rupert s'enfrontessin. En Rupert tenia una posició més alta que en Sírius i el va perseguir per tal d'enfonsar-lo. En Sírius es va assabentar de l'història d'en Rupert i l'Anna, dels dies en que va succeir i de l'hotel on va succeir, i va anar a veure uns amics del passat per tal de tenir accés a la documentació i a les imatges de les càmeres de l'hotel.
Els amics d'en Sírius encara guardaven els llistats de clients d'aquells hotels i les gravacions de les càmeres (molt bon costum aquest de no tirar mai res). En Sírius va buscar i va trobar l'hotel, la persona, l'habitació i el dia d'allotjament. Ara només li calia mirar les imatges d'aquell hotel, d'aquell dia i comprovar si l'habitació on s'havien allotjat en Rupert i l'Anna tenia alguna càmera "extra". Va ser fàcil localitzar les imatges, va seguir el seu recorregut, des de la recepció, l'ascensor, el passadís, fins arribar a l'habitació. Ja tenia alguna imatge interessant, només li calia un cop de sort i que, en aquella habitació hi hagués alguna càmera addicional. De sobte, un ex-company li va confirmar, totes les habitacions d'aquelles característiques d'aquell hotel tenien càmeres, estaven preparades per si s'havia de desallotjar un dels hotels "titulars" d'aquells dies. Era un esdeveniment molt important i s'havien de tenir previstes totes les contingències.
En Sírius va visionar les imatges de l'habitació. N'hi havia suficient... si bé no es podien portar a cap òrgan oficial (eren completament il·legals, però una pràctica habitual), si que podrien servir per il·lustrar a més d'un i més d'una sobre les activitats amatòries i adúlteres d'en Rupert i l'Anna. Ara començava l'espectacle.... i en Sírius podia parlar "per sort per alguns i per a desgràcia d'altres", com li havia dit a en Sírius, feia temps, una persona a la que apreciava molt. Quantes voltes dóna la vida!!!.

Com ho veieu, té futur aquesta història?? Creiueu que en puc treure un relat curt?? Hi afegirieu alguna cosa?? Bé, ja m'ho direu. Ara vaig a pensar com desenvolupar una mica la trama i afegir més personatges.

EL MARTIRI I LA GLÒRIA


Darrer dia de Setmana Santa.... per fi!!! Ja començava a estar cansat de tanta festa, tant "estat Zen" (en qualsevol moment en puc posar a levitar, però em queda el pensament que a mi, aquest estat, em dura dos telediaris) i tanta història. Aquest dies han estat més del mateix, però amb l'agreujant de ser festa i haver de variar horaris i hàbits.
Bé, el martiri és aquest: la tonteria de les festes, els costums i haver de canviar d'estat mental i no poder mantenir aquesta tensió a la que ja m'estic acostumant i que em resulta tant gratificant. Demà ja haureu tornat tots de vacances, de fer cues a les carreteres i tornarem a lliurar aquesta batalla diària que em permet mantenir-me viu, malgrat tot. També aquesta setmana espero canvis en l'àmbit personal. Podria ser que una situació especialment penosa es tornés una mica més suau i portable.
La Glòria arribarà quan canvii aquesta situació i pugui tornar a gaudir una mica més de la meva vida personal sense estar subjecte a horaris.
Aquesta nit o demà us veig mirant amb fruició les vegenades que se m'hagi passat pel cap escriure aquest cap de setmana llarg. Ja ho sé, mai ho confessareu, mai admetreu que mireu aquest bloc. És un secret del domini públic que ho feu. Ja us veig davant la pantalla i trucant-vos dient "ho ha tornat a fer... té un article nou". Fins i tot alguna vegada hi heu fet algun comentari. M'és igual, no pretenc tenir una legió de seguidors. Només pretenc continuar fruint del plaer d'escriure. Tant em fa qui em llegeixi. De fet, escric més per a mi que per als altres.
No us negaré que cada vegada que algú em fa un comentari (com Caiguda Lluire, Tapes, Huevo Duro, etc.) m'agrada i, fins i tot, em motiva a continuar escribint. La vostra participació no és determinant, però si encoratjadora.
Espero que hagueu descansat el suficient per a poder pair els esdeveniments (amb els seus corresponents articles) dels propers dies. Mentre escric aquest article, he rebut la trucada d'uns amics i m'han donat una idea per a un nou article que escriure ara mateix (ja el tenia escrit, però amb aquesta nova idea quedarà rodó).
Una salutació a tots, que sigueu ben retornats i que puguem continuar gaudint de la mútua companyia. Fins aviat.... espero els vostres comentaris dels darrers articles.

LA JAPO (I)

Ens vam conèixer fa uns quants anys en una recepció al consolat del Japó amb motiu de la celebració de l'aniversari del seu Emperador. Sempre hi anava alguna comissió de representació i, en aquella ocasió, m'havia tocat a mi. Estudiava arquitectura, estava molt interessada en l'obra de Gaudí i dels modernistes, i vivia a Sant Cugat amb una amiga que estudiava arts diverses (pintura, escultura, etc.), a la que també vaig conèixer.
Des del moment en el que ens posàrem a parlar, ens vam caure molt bé. En aquella època jo portava uniforme i això sempre marca molt. Suposo que un home vestit amb tota aquella perafernàlia de xapes, medalles, insígnies i d'altres complements, devia impressionar-la. També la nostra diferencia d'edat era evident, la seriositat amb la que jo parlava i la llunyania de casa seva va fer que, al principi, em considerés com un germà gran o com un pare (això m'ho va dir ella mateixa al cap d'un temps).
Vàrem parlar de temes diversos, de les meves estades a l'estranger, de la vida en la llunyania de casa, dels canvis d'idioma i d'hàbits.... de mil coses. La nostra semblança en moltes situacions similars ens anava acostant cada vegada més i li vaig proposar de fer una copa un altre dia. Ella va plantejar una situació més casolana i em va dir que un dia ens truquessim i ella prepararia un sopar típicament japonés a casa d'ella i la seva amiga.
Quan vaig arribar a casa meva, mentre em treia l'uniforme i em posava còmode, vaig pensar en com era aquella noia i vaig fer-me un retrat mental de la seva configuració física: era petita, no gaire alta, amb el cabell negre, ni prima i grassa, amb unes mans petites, dits prims i delicats, era maca de cara i els seus ulls em fascinaven. En definitiva, i si ho combinaven amb la conversa que havíem tingut, resultava ser una noia molt agradable i intel·ligent.
Ens havíem intercanviat els telèfons per tal de trucar-nos i quedar per sopar. En aquell moment em vaig adonar que no sabia com es deien ni ella ni la seva amiga. Vaja -vaig pensar- només falta que la truqui i quedi amb la persona equivocada.

(Continuarà...)

diumenge, 12 d’abril del 2009

CONTESTACIÓ A "TAPES"

Una de les coses que costa més és contestar a una persona que no té (o, millor dit, que no pot tenir) un sexe definit (per aquest motiu faré servir el genèric, encara que representi una discriminació i un llenguatge sexista. En aquesta ocasió, és necessari). Aquest és el cas de Tapes, una persona col·laboradora necessària, intrèpida i lleial que m'ajuda i que em dóna idees per a escriure històries, des de fa prop d'un any. Avui aquest article és per a tu, una contestació-homenatge pels serveis prestats durant tot aquest temps. Ja t'ho agraïa a l'article 44, aquell que vaig fer fa uns dies i en el que t'anomenava per primer cop. Un any desprès, fins i tot les ments més retardades o més limitades ja devien suposar que existies i que em feies un gran servei. Només calia posar-te un nom públic.
T'agraeixo que intentis fer-me arribar les teves històries o propostes en hores diürnes o, almenys, menys intempestives. Per escriure un article tampoc cal fer-ho de matinada. Les coses passades, ja han passat i, per tant, no ve de 5 o 6 hores (o 12).
Del que em dius de la data del sopar.... francament, m'és igual. Si posava el 27 de març, hi havia un petit problema: és Sant Rupert i em recorda a aquella excelsa i meravellosa carbassa que era la mascota i premi d'aquell programa familiar (ja no en fan com aquell) que durant moltes temporades televisives va tenir una quota d'audiència (share) insuperable (l'1,2,3... responda otra vez). D'altra banda, si posava el 3 d'abril em quadrava millor amb la setmana Santa i les festivitats que l'hi són inherents. Et val aquesta explicació?. Més val que si, és l'única que et penso donar... és a dir, tu mateix/a. ¿¿¿Dónde está la bolita????. Vinga,... que ja som tots prou grandets!!!.
Dius que si he començat a jugar? Ufff!!!!.... ja fa molt de temps que jugo. El joc (el Gran Joc) és una de les meves grans passions i durant molt de temps ha estat el meu modus vivendi. De fet, el joc és fonamental en tots els aspectes de la vida: en l'amor, en la guerra, en les relacions comercials, en les relacions humanes, ....en totes.
D'altra banda, si, t'aconsello que tornis a llegir aquest article que es diu "El joc del gat i la rata". Ara no recordo si el tinc publicat o l'he guardat com a esborrany..... No ho sé... mira-t'ho. Només tinc enveja d'una cosa teva... ho vius en viu i en directe. Ha de ser genial veure les històries com les veus tu. Un dia d'aquest, t'explicaré un parell de trucs del joc que faran que encara et diverteixis més jugant-lo. Aquests trucs els vaig aprendre fa anys, quan necessitava visualitzar o preveure les situacions i les coses abans que passessin. Et demano que continuïs donant-me idees per a desenvolupar aquesta història o per iniciar-ne de noves. Juga el joc fins el final, o fins que t'avorreixi, llavors no tindrà sentit jugar-hi. De moment, et donaré un consell: tingues sempre una carta amagada a la màniga. Sempre!!!. La vida dóna moltes voltes i sempre s'ha d'estar preparat per a qualsevol contingència. Les històries canvien i evolucionen a mida que les escrius.
Des de l'ombra, em fas un servei impagable. Tens la suficient visió panoràmica de tot plegat i, d'aquesta manera, em dónes una versió molt acurada i pensada dels esdeveniments que conformen els articles.
Per cert, quan siguis gran... bé, ja tens una edat, no vulguis ser com jo. Has de ser tu mateix, amb els teus defectes i virtuts (ja n'aprendràs dels errors, de fet, n'aprendràs més que dels encerts). Si tots fóssim iguals la vida seria molt avorrida i no podríem escriure històries com aquesta.
Fins llavors, una abraçada molt forta. Continua igual.

MISSATGE PER A SENSOR: No desesperis, aviat sabràs quina és aquesta informació que es farà pública sobre un dels personatges. Només em cal que Tapes em confirmi una cosa. Res, poc temps. Només una petita pista: lliga-ho amb el que em deia Islero l'altre dia.

MISSATGE A LA VIUDA NEGRE: Han passat molts dies des del darrer comentari i no m'has dit quina és aquesta cosa que no et puc donar... espero la teva resposta.

MISSATGE A MODEQUAS/ESCAMOT MODEQUA (l'autèntic): fa dies que dorms el son dels justos i que no dius res. Encara estic esperant que em diguis alguna cosa per fer el 18.

Una abraçada a tots.


dissabte, 11 d’abril del 2009

EL SOPAR DELS IL·LUSOS

Avui és dissabte, 4 d'abril, de matinada, demà diumenge de Rams, i he pensat en escriure una història que es podria convertir en una obra de teatre, una comèdia o un vodevil (res a veure amb "El sopar dels idiotes", malgrat que els protagonistes ho són una mica) sobre una reunió de persones, un sopar, de reafirmació d'una il·lusió. L'escric a corre-cuita, abans que em marxin del cap les dades que m'han passat i que he reconvertit en una història (us agraeixo les vostres aportacions i la celeritat amb la que les feu, però intenteu fer-les de dia ...no a les dues de la matinada!!!).

Una colla d'amics (bé, de conveniència... qualsevol dia es poden apunyalar entre ells i, a més a més, tots poden rebre les conseqüències de la seva maliciosa fantasia) queden periòdicament per a sopar. Abans quedaven per esmorzar però, atesa la disgregació que darrerament pateix el grup, ara queden per a sopar. No els importa ni quan ni on, només de què parlaran. El tema està predeterminat... és sempre el mateix (com ho era als esmorzars). Es tracta que la flama no s'apagui (no la del Canigó, la de la fantasia que mantenen des de fa temps). Cal que la mentida il·lusòria no decaigui, que se la puguin continuar creient. Ha arribat un moment, que de tant repetir-la, ja l'han assimilat com a cosa certa i veritable. Hi ha un personatge del grup que aprofita aquests sopars per veure's amb el seu amant en finalitzar el sopar (justifica a casa la sortida amb el sopar).
Per automotivar-se i fer més creïble la seva versió de la realitat, hi conviden personatges aliens al grup principal per tal que s'imbueixin de la farsa i els ajudin a reafirmar-se en la seva fantasia (m'imagino als membres del grup adoctrinant als nouvinguts i aquests, amb la boca oberta i la baba caient-los-hi per la comissura de la boca, assentint a tot, com si els hi haguessin fet una lobotomia). En això només hi ha un petit problema... a vegades s'equivoquen i hi conviden gent intel·ligent amb criteri propi. Només escolten... no han viscut aquesta història tant repetida i, com que són intel·ligents, no poden tenir una opinió formada al respecte (de fet, troben aquesta història desfasada, avorrida, perllongada artificialment en el temps.... i molt poc creïble). Es pensen que van a sopar i no a una sessió intensiva de fantasia i d'il·lusió. Queden decebuts del que havia de ser un sopar i no tornen mai més (una vez i nada más, como Santo Tomás). Tres hores de monotema, amb fantasies infantils, contradiccions i incongruències esgoten a qualsevol.
El millor del cas és que una d'aquestes persones del grup habitual ho explica i ho filtra només acabar el sopar. Llavors el festival ja és complert i embolica que fa fort. La ínfules conspiradores es desmunten al minut zero i es fa evident la gran olla de grills interessada que és aquest grupet.
En fi, la vida és així i, quan els grups es formen per interessos i no per veritable amistat, aquestes coses passen. En aquests casos és quan hi pot haver "agents dobles", filtracions immediates i mercenaris que es venen per un plat de llenties.
No sé com acabarà aquesta història, però penso donar als personatges una bis neuròtica, paranoica i, algun d'ells fins i tot, esquizofrènica. Només cal que sàpiguen que es farà pública una cosa que afecta a un d'aquests personatges. En aquest moment veurem com sorgeixen els interessos personals i comencen a "matar-se" entre ells mateixos. Serà el principi del gran embolic que desembocarà en un gran despropòsit surrealista i kafkià. El caçador mai descansa i sempre hi és, encara que no el veieu.

Aquest text el publico avui, 11 d'abril, també de matinada, coincidint el dissabte de Glòria amb la festivitat de la Mare de Déu del Miracle. Espero que la coincidència astral de les dues festivitats, i la intercessió de Nostra Senyora, inspiri les neurones dels protagonistes d'aquesta història i faci que demà, diumenge de Resurrecció, els hi tornin a la vida aquelles neurones que tenien mortes o adormides, vegin la llum i pensin que les fantasies no porten enlloc. En tot cas, espero que el dilluns de Pasqua mengin molta mona i deixin de fer el mandril. En un proper article ja us faré una descripció dels personatges i concretaré una mica més la trama argumental.
Espero que feu les vostres aportacions, com sempre.
Una salutació.

dimecres, 8 d’abril del 2009

44

44?... Què significa això? Una postura del Kamasutra? El numero de l'armariet del gimnàs? La marca d'una fórmula de caramels per la gola? Les vegades que he pensat en tot plegat elevat al cub? Les vegades que he començat a escriure aquest article?......
No, nens i nenes, significa que avui faig 44 anys... ja veieu.... àries autèntic amb tots els seus defectes i virtuts. Miro enrera, fins el dia en que en vaig fer 43 i analitzo aquest darrer any, que ha estat prou atapeït de coses per a recordar i per a oblidar. No m'agrada, parcialment, el que veig (situacions kafkianes i surrealistes) i decideixo mirar endavant, cap el futur. Només retinc a la memòria els moments amb la família, amb els amics, amb aquelles persones que estimo i que em corresponen.
El futur l'encaro amb optimisme, amb fermesa, amb aquella seguretat que sempre m'ha acompanyat i amb les ganes de viure que sempre he tingut. No sóc massa gran, però tampc massa jove. Encara estic "en edad de merecer". Demà és dijous Sant i començaran aquest dies de festa amb la certesa (encreu els dits) de que la propera setmana una situació familiar complicada es suavitzarà una mica. Sembla que tot comença a millorar. Mai se sap, la vida és un dragon Khan en el que els moments de pujada alternen amb els de baixada i sempre s'ha d'estar preparat per entomar les coses com venen.
Alguns de vosaltres m'heu fet, no d'una manera puntual, d'una manera continuada, el millor regal que hi ha: l'amistat. Si hi ha una cosa que valoro a la vida és l'amistat, aquella que, per definició, s'ofereix i es rep d'una manera franca, gratuïta i honesta. He tingut mostres molt importants per a mi, de gent que conec fa anys, de gent que conec fa mesos i de persones que mai m'hauria imaginat que m'oferirien el seu suport en moments difícils (alguns d'ells, complicant-se la vida sense cap necessitat, però creient fermament en la meva paraula). També he tingut grans decepcions (o no) de gent que considerava amiga i que m'ha demostrat que només em tolerava per pur interès (pitjor per a ells). En tot cas, ara ja sabem de què anem cadascú.
Gràcies a tots aquells que us heu recordat d'aquest humil ajuntador de paraules amb aspiracions i ínfules d'escriptor. Gràcies a tots aquells que durant aquest darrer any m'heu donat suport en els moments difícils i m'heu acompanyat en aquest dur i feixuc, però (crec sincerament) just camí que he emprès. També als lectors del diferents blocs en els que he escrit durant aquest any. Els vostres comentaris i ànims m'han fet seguir, malgrat tot.
Espero trobar-vos a tots quan escrigui l'article titulat 45. Fins llavors tindreu que portar la pesada càrrega de llegir (si voleu) les històries que em passin pel cap i que escrigui. En tot cas, escriure, és el tribut que jo he de pagar per tal de poder tenir el plaer de contestar-vos els comentaris. També és el plaer que em fa retrobar-me amb mi mateix, i que em renova mental i espiritualment.

Una abraçada a tots (fins i tot a algú que es pensa que no li donaria. Una cosa és el que ens pensem i una altra, molt diferent, la realitat).

Dedicat especialment a:
El Pachi, el Misi, el Frankie i el cueta (te'n podries fer una a cada banda del cap i semblaries un víking) amb qui he compartit moments memorables i extraordinaris (...i els que ens queden!!!).
A el/la "Tapes", per tota la valuosa informació i idees que em proporciona. Poseu un/a tapat/ada a la vostra vida!!!.
A mis amigos de "La casa de los horrores" i a los habitantes del "Sótano oscuro" ¡¡¡ Cuánto os debo...!!!!!


dissabte, 4 d’abril del 2009

RESPOSTA ALS COMENTARIS D'AHIR.

Veig que el meu darrer article i el fet d'encetar una nova línia editorial ha creat controvèrsia entre els meus lectors (almenys aquells que es manifesten públicament, aquells que diuen el que pensen i que no es volen limitar a llegir furtivament aquest bloc). En agraïment als vostres comentaris, els contestaré un per un com ho faria en Pol:

RATPENAT
Mira, t'agraeixo molt les teves paraules i em confirmes comportaments que ja m'havien comentat. Sé que han circulat unes versions dels fets molt estrambòtiques, interessades i falses. Si et digués qui les ha fet circular i per quin motiu, et sorprendries molt (tot arribarà). Dels fets de Pujades ja en tenia coneixement, una persona que ja no hi és (otros vendrán, que buena me harán) ja em va advertir fa temps que només tracta d'anar creant problemes a tothom per veure si en treu algun benefici personal o professional.
No m'importa que funcioni el boca-orella.... de fet, ho prefereixo. Així es farà pública una situació que s'ha emparat en la foscor, en l'obscurantisme i en el silenci per iniciar una persecució, com tu mateix dius. No tinc cap problema en fer pública aquesta situació. No tinc res a amagar, de fet, sempre que algú m'ho ha preguntat, no he tingut cap problema a explicar-ho (el problema és que alguns no s'han atrevit a preguntar i han viscut imbuïts per les falsedats que s'han explicat) . El que no vull és que circulin versions falses i interessades que no fan altre cosa que crear un mal ambient innecessari.
Evidentment, no sóc un angelet, l'edat de la innocència ja fa temps que la vaig passar. Només m'interessa intentar ser bona persona, intentar no fer mal a ningú i ajudar a qui pugui (tampoc tinc pietat amb qui em provoca). Sempre ho he fet i, malgrat aquestes hienes que em rodegen, ho continuaré fent.
Només et puc afirmar una cosa: els fets no són certs. Això ho defensaré sempre.... fins a la mort (si fossin certs no tindria cap problema en reconèixer-ho). Fes-te unes preguntes: si tinguessin proves concloents de la meva culpabilitat.... per quin motiu haurien d'iniciar, i quina necessita en tindrien, una persecució i intentar fer-me mal per vies extra-judicials, fins i tot un any desprès???? Per quin motiu la Justícia no ha adoptat cap mesura cautelar si està tant clar??? Per quin motiu un any després, sense cap contacte, continua amb el paper de víctima desconsolada i angoixada (sobre el tema del desconsol i de l'angoixa, ja us explicaré dues o tres coses)??? Només hi ha això... aquesta impostura falsa i ridícula?? El seu propi comportament la delata. Ja us faré cinc cèntims de tot plegat (això si, amb fets provats. Jo, ni he anat, ni vaig, ni aniré plorant de despatx en despatx, fins i tot un any desprès). Estan estirant massa aquesta comèdia i ja se'ls hi veu el llautó.

HUEVO DURO
Amic, la diferència entre ells i jo és aquesta, a mi encara em queda dignitat i tinc molt clars els valors i objectius en els que baso la meva vida. Jo no canvio de posició segons bufa el vent. Tinc les idees clares i l'objectiu final el tinc ben definit. La vida és llarga i no cal precipitar-se.... tot arriba i a cada porc li arriba el seu Sant Martí. Només es tracta que el porc no sàpiga quan el sacrificaran i que no pugui escapar-se (de fet, el porc ha de tenir clar que el sacrificaran, el que no ha de saber és quan). Aquesta incertesa de no saber quan passaran les coses forma part del joc i s'ha d'estar preparat per aguantar aquesta pressió. Jo crec haver demostrat, amb escreix, que puc aguantar aquesta pressió i molt més. No la podria aguantar si no tingués la consciència tranquil·la (més amb les complicacions personals que s'han afegit a aquesta història).
A la Barragana i a l'altra, no sé quin futur els hi crearé al llibre (depèn de moltes coses, i de les reaccions, etc., i encara m'ho he d'acabar de pensar). Del personatge d'en Palma(abans Roures), només et puc dir que el condemno a viure at eternum mirant-se l'esquena, sabedor que alguna cosa li ha de passar, però sense saber on, com i quan (no només té en Pol d'enemic, en té d'altres del passat que en Pol coneix i amb els que s'aliarà. D'altra banda, en Palma mai ha estat massa protegit i ara molt menys).

ESCAMOT MODEQUA
Abans dubtava de la teva identitat. Ara ja no en tinc cap dubte. Et reitero que aquest bloc és una ficció literària. Només et diré que si, que jo tinc algun tret comú amb el personatge d'en Pol. La resta forma part de la ficció del relat, igual que els altres personatges. De fet, atenent a l'enquesta del bloc, he decidit canviar el nom d'un personatge (en Roures es dirà Palma... si, si Palma. Abans tenia dubtes entre si Palma o no Palma. Ara n'estic segur, Palma). Potser canviaré un parell de coses: faré que hagi de demostrar, una vegada més, que és un llepa-culs (soberbi, això si) i hagi d'acabar donant classes (encara no sé de què. Li he de trobar alguna cosa en la que pugui ser mitjanament bó o digne, com a mínim) com a modus vivendi (és a dir, per guanyar-se les garrofes) al mateix lloc que la seva barragana. No tinguis por, la meva trajectòria literària i personal és impol·luta, clara i diàfana i no la trairé.
T'agraeixo la menció que fas envers la situació del meu pare (jo no havia estat mai tan explícit en els meus escrits, sempre havia fet referència a un familiar) però això forma part de la meva vida privada i, quan arribi el moment i, en vista dels informes mèdics, ja decidiré si la seva situació pot ser conseqüència de tota aquesta història, quines accions puc emprendre i si les emprendré.
Vols dir "caritat cristiana i humana"??? Ho sento, la vaig acabar fa temps i quan vaig baixar a la botiga, n'havien venut la darrera que els quedava. El que no tinc és pressa.... en aquesta vida tot, tothom i cadascú té el seu moment.
Per cert..... queda pendent el 18.... ja em trucaràs.

SENSOR
Bé, crec que la meva situació és anormal, il·legal, immoral i tots el que hi vulguis afegir. No tinc pressa... tot arribarà i, com a mi m'agrada dir sempre, tots som esclaus de les nostres paraules, dels nostres fets i dels nostres escrits (sobretot d'això, dels escrits).
D'altra banda, el temps dóna i treu raons. El temps, en aquest cas, juga a favor meu. Cada vegada la comèdia es fa més increïble, més insostenible i més impostada. També et vull dir una cosa: en un cas similar i recent, on hi concorren elements que apunten a la reincidència, s'ha adoptat una resolució completament oposada i clarament contraria a la que s'ha adoptat en el meu cas. Ja en faré un article molt complert amb les dades que us il·luminaran a tots plegats sobre la persecució que he patit i que encara perdura.
Sobre la presumpta vena nimfomaníaca d'aquesta noia no en faré cap comentari, això forma part de la seva vida privada. Suposo que algú, legitimat per fer-ho, ja li demanarà les explicacions pertinents. La seva vida privada, ni abans, ni ara, i espero que tampoc en el futur, m'importa en absolut.

NIKITA14
Hola amiga. Sé que et produeixen vòmits aquests comportaments. Ja n'hem parlat més d'una ocasió en privat i em consta que tu si que tens raons per parlar d'aquests temes. Ja em vas dir que aquests trucs els utilitzen els que estan a punt de divorciar-se per tal d'aconseguir un millor acord. Com ja he dit, potser aquesta noia ho fa per algun interés personal o professional. De fet, encara no ho sé. Per sort, em coneixes i saps què puc fer, què no i quin ha estat sempre el meu comportament. Un petó maca, per compensar tots els mals moments que has passat (no per culpa meva... que li consti als lectors).

ISLERO
Hola torito bravo, Miura, negro bragado, hijo de Formalito y Islera, que moriste matando.... Qué haria yo sin vosotros.... gracias por todo. Sin vosotros no tendria nada i no podría permitirme estar tranquilo. Todavía os tengo que pedir un par de favores (soy insaciable, ya lo sé, pero sólo puedo contar con vosotros para el tema documentación e imágenes). Ya lo hablaremos y concretaremos lo qué necesito. Las explicaciones ya llegaran. Supongo que alguien se las pedirá i veremos qué contesta.

A tots, moltes gràcies. Gràcies per donar-me suport, encara que també em critiqueu (ningú és perfecte i jo tinc una pila de defectes). Tot aquest assumpte ha tingut una cosa bona: molta gent s'ha tret la careta, alguns a destemps i amb molt males formes. N'hi ha que inclús es creuen que jo no sé com han actuat (inventant-se històries, fent-me el llit, etc.) i ara em tornen a trucar. Amb això demostren que es pensen que jo sóc imbècil, o demostren que els imbècils són ells per pensar que jo no veig allò que és evident. També es "retraten" i ens ofereixen una mostra pública del seu tarannà. Bé, les peces s'han recol·locat sobre el taulell i s'ha de continuar jugant però amb condicionants molt diferents. D'altra banda, com ja us vaig dir, he decidit aparcar momentàniament el llibre "Revenja".
Vinga nois/es que la vida són quatre dies i ja n'hem passat dos i mig...
Voteu els articles..... desprès canvio els vots per cupons del SEPU o dels magatzems Capitol.
Per cert, avui he redescobert unes cançons del grup Tequila (Nena, Salta... etc.) que han reeditat . Potser si fan algun concert hi vaig....

Una abraçada a tots (avui per a tu no, que encara no m'has trucat...... val, val, per a tu també...).



divendres, 3 d’abril del 2009

RESPOSTA DE L'EXORCISTA A ESCAMOT MODEQUÀ

Benvolgut Escamot modequà (o modequas),
mira, en primer lloc, en Pol és un simple personatge i tu crec que et dirigeixes a l'Exorcista (autor del bloc). En segon lloc, et trobava a faltar. Ja feia dies que no feies cap comentari i valoro la teva opinió. De fet, pot ser la que em decideixi a emprendre un camí o un altre.
El futur d'en Pol ja el tinc perfilat des de fa temps (si em coneixes, que crec que si, ja saps que jo, i perdona l'expressió, no vaig a pixar si no ho he planificat abans). Actualment, en Pol, sap a quina hora van a pixar els seus adversaris, amb quina mà se l'aguanten i quantes vegades se l'espolsen (és una manera de dir-ho). Només em cal l'opinió d'una persona per acabar de definir quin camí emprèn. No tinc cap preferència per un o altre camí. En ambdós casos, en Pol no perd. Només canvia el futur dels seus contrincants o adversaris. Només cal saber quina actitud adopten els seus adversaris davant les noves situacions. Només em cal saber quin camí emprenen els seus adversaris, però el moviment es demostra caminant i, ara, la pilota està al seu terrat.
Si et refereixes a la meva situació personal, em penso que ja ho explico suficientment al darrer article. Ja dic per quins motius faig un parèntesi (cansament, problemes familiars, etc.) Mira, jo mai he tingut por ni a res ni a ningú (et recomano que llegeixis l'article "Por a morir"). Només tinc un petit defecte.... sempre dono segones oportunitats. No m'agrada que persones alienes a tot plegat pateixin gratuïtament. Penso que fer mal de forma gratuïta no és rendible i no porta enlloc. D'altra banda, no crec que aquest sigui el moment de tenir por. Aquest és el moment de fer servir la racionalitat.
No penso caure en els mateixos errors que els adversaris d'en Pol. La vida real és més complicada que la ficció (sembla mentida, però és així). Només hi ha una petita diferència: el "tempo"i el desenllaç d'un relat els marca l'autor i el "tempo" i el desenllaç de la vida real no el marca ningú, depèn de quines cartes té cadascú. La paciència, el saber esperar és una virtut que tinc (com molts, molts, molts defectes. Si ets qui em penso, què t'he d'explicar!!!).
Mira, la vida és llarga i pot ser dolça o amarga.... nosaltres ho decidim. Jo he viscut tots els moments i estic preparat per viure'ls (jo sempre tindré l'avantatja de no tenir que donar explicacions a ningú). Crec haver demostrat durant el darrer any que puc aguantar molta, però molta, pressió. La pressió, la por i aquestes coses mai m'han fet canviar d'opinió. Només la meva pròpia voluntat és la que em fa moure. La meva voluntat només té un límit: el respecte i no fer mal al proïsme (aquesta és la gran diferència, junt amb tenir la consciència molt tranquil·la). En aquest cas, només una persona em pot fer canviar d'opinió.
En tot cas, espero que et posis en contacte amb mi per fer un 18 (personalment, m'agraden més els 44 i els 69). Penso que el dimarts dia 7 seria un bon dia. Si tens algun tipus de recança, em truques des d'una cabina telefònica o em fas un correu des d'un compte de correu que pots crear nou. Si ens veiem, ja t'explicaré quina és la meva intenció i veuràs que els meus motius són força racionals. De fet, si ets qui em penso, et deixaré que m'ajudis a escriure la darrera part de "El retrobament".

Espero notícies teves (fliparàs molt.... hi ha coses que n'hi te les imagines).