dilluns, 30 de març del 2009

CARTA DE L'EXORCISTA ALS SEUS LECTORS.

Benvolguts amics que, alguns durant anys, em seguiu als diferents blocs:
Fa anys que escric relats i, al gener del 2005, vaig fer propòsit de fer un llibre sobre les barraganes (teniu l'escrit en el que ho deia en aquest mateix bloc). Aquest llibre està, finalment, acabat i he començat un segon llibre, "Revenja", que és la continuació del primer. La tasca empresa m'ha privat d'escriure sobre altres qüestions que considero igualment atractives (sempre m'he caracteritzat per la diversitat temàtica de la meva producció. Aquesta diversitat és la que m'ha portat a aconseguir diversos premis literaris) i ha monopolitzat, en els darrers temps, els meus esforços. Començo a estar-ne cansat d'aquest tema i necessito fer una petita pausa abans d'acabar "Revenja".
Són moltes aportacions, que us agraeixo molt, i s'han d'ordenar, modificar, polir, reescriure i publicar per sotmetre-les a la vostra consideració. Aquesta feinada, amb l'inconvenient de poder descansar poques hores motivat per un assumpte personal i familiar, que us consta als que em coneixeu personalment, m'ha decidit a aparcar temporalment aquest segon llibre i reorganitzar les idees, els escrits, les aportacions i tot plegat.
També he detectat que, gent no habitual del bloc, confonia ficció amb realitat i això no m'agrada. Sempre he deixat molt clar, per tots els mitjans que tenia a l'abast, que aquest bloc és una ficció literària i que no es pot identificar cap personatge o situació amb la realitat. Ja us he dit un munt de vegades, i així ho adverteixo al peu de la pàgina del bloc i a diversos articles, que només és real allò que està etiquetat com a "Diari Personal" i, tot i així, he modificat els noms de les persones i les situacions per tal que ningú es pugui veure identificat.
Això no vol dir que deixi d'escriure. Per a mi, escriure és com respirar: una activitat innata i mecànica, però també creativa i, sobretot, lúdica. Només necessito "airejar" la ment i tornar als orígens. Retrobar-me amb el plaer d'escriure pel simple plaer de fer-ho. No puc ser esclau d'una història concreta. Necessito poder escriure del que vulgui, quan vulgui i com vulgui. En això rau la grandesa de l'escriptura i és la màxima expressió de la creativitat.
Aquesta carta, l'aniré acabant a mida que vulgui fer-ho i em plagui (d'aquest plaer us parlava). De tant en tant, s'ha de donar un cop de timó i redreçar el rumb. Quan fas això perds algunes coses però, a canvi, en guanyes moltes de noves, engrescadores i il·lusionants.
Durant aquests propers dies, veureu com alguns articles desapareixen (els reformaré) i d'altres apareixeran del no res (els tenia guardats com esborranys i ara pot ser el moment que vegin la llum). En tot cas, m'he proposat reorganitzar el bloc i refer aquelles coses que no m'acaben d'agradar (la perfecció i l'ordre com a objectius finals).
Espero que em continueu llegint (ara descobrireu la diversitat temàtica que tant enyoro, només cal que mireu els articles més antics d'aquest bloc). Segurament, el proper article versarà sobre la cria del cuc de seda mongol, aquest que neix, creix, es reprodueix i mor a la llana de les panxes dels Iacs de Mongòlia. Aquest cuc és el parent més primitiu del cuc de seda xinès, aquell que descobrí en Marco Polo en els seus viatges.........
Ja ho escriuré.

Una abraçada a tots (i a tu també).

diumenge, 29 de març del 2009

JUGAR ALS ESCACS

Jugar als escacs és una de les aficions més saludables que hi ha. Fa molts anys que hi jugo i gaudeixo de cadascuna de les noves partides que enceto. A més de ser un joc pacífic (no és físic ni comporta fer mal a ningú), obre la ment i desenvolupa la capacitat d'enfrontar-se a noves situacions, avaluar-les i donar una resposta immediata al repte que ens planteja.
Durant el darrer any he tingut oportunitat de jugar una gran partida d'escacs, de fet, diverses partides simultànies. He gaudit de cadascun dels moments de tensió i viure al límit que m'han plantejat aquestes partides. Tinc dues partides on s'ha parat el temps i estic pendent de la decisió dels jutges de si el meu oponent ha fet algun tipus de maniobra que va en contra de les normes del joc.
La tercera partida és la que visc amb més intensitat. Cada dia hi ha un moviment nou i la col·locació de les peces sobre el taulell canvia constantment. Darrerament, la meva oponent ha fet uns quants moviments molt estranys i surrealistes: ha sacrificat un parell de peces importants (per irresponsabilitat i per fer en públic coses que es poden fer en privat), comença a distanciar-se de la seva entrenadora (i planificadora de l'estratègia) i s'ha quedat sense reina.
Només li queden els alfils i les torres (que tinc prou assetjades per les meves peces, encara que ella no ho veu ni ho sap) l'únic cavall que li quedava (o euga, que ha comès ella mateixa un error extraordinari i que condicionarà els seus moviments) i uns peons que s'estan apartant i sembla que canviïn de color per por de ser sacrificats innecessàriament.
Davant d'aquest panorama de les negres, les blanques (les meves) encara no han sacrificat cap peça ni han mostrat el seu joc (de fet, encara tenen ocultes unes peces fora del taulell per si cal incorporar-les al joc). Potser jugaré una mica més (sempre m'ha agradat jugar sabent que tenia la rereguarda ben guardada). Només em sap greu haver d'anar acabant amb totes les peces de la meva oponent i que això es converteixi en una agonia sense fi. Sempre he esperat dels meus oponents que sàpiguen fer caure el seu rei en el moment oportú i no mantinguin una situació que no porta enlloc (i que pot destapar unes mancances i qüestions que, de moment, no he forçat a que siguin evidents i públiques. Val més perdre amb dignitat).
En fi, si no ho fa, hauré de continuar la partida.... quina pena!!!. Jo volia dedicar-me a una altra partida, aquesta ja està acabada des dels dos primers moviments i els altres només m'han servit per anar col·locant les meves peces per, quan arribi el moment oportú, anar matant les peces del contrari sense oposició possible.
Els jugadors d'escacs veritables, gaudim de l'estratègia de les partides amb vida. Les partides mortes des del principi les acabem tombant nosaltres mateixos el propi rei i immediatament en comencem una altra, amb nous reptes i nous al·licients. Tancar-se en una banda amb les poques peces que et queden és molt avorrit i, normalment, el desenllaç és el que es preveia des del principi. Quan no fas això i continues jugant, pel simple fet de mantenir-te viu, només aconsegueixes que el teu oponent es molesti, recorri a qualsevol tipus d'estratègia per tal d'acabar d'una vegada la partida i que, mai més, ningú vulgui jugar una partida amb tu.
Què penseu que farà el meu oponent???



dissabte, 28 de març del 2009

EL TAURÓ ÉS MORT

Benvolguts nens i nenes:
Continuant amb la faula del tauró, les rèmores i l'escórpora, us diré que el tauró s'ha mort... bé, entre tots el van matar i ell sol es va morir. Me'n vaig assabentar el dimecres passat en mig d'una reunió per mitjà d'una trucada (no sabeu la cara de pocker que vaig haver de posar). Molts m'heu demanat que en parli d'aquest tema i que en digui la meva. Doncs bé... em sembla que us decebré. Si espereu que faci una crítica ferotge del tauró, no ho faré.
Sempre he respectat els meus adversaris (moltes vegades jo no he rebut aquest tracte) i ara ho continuaré fent. Mai he fet llenya de l'arbre caigut (seria massa fàcil i interessat per part meva). Tampoc faig com a l'Edat Mitjana, que el guanyador cremava el castell del vençut, violava la seva dona i matava els seus fills (és una manera de dir-ho). En tot cas, mantindré el silenci sobre la personalitat del tauró i del que em sembla la seva actuació en altres temes. Només us diré que ha estat víctima de les circumstàncies.
Us puc assegurar, per experiència pròpia, que qui ha de prendre decisions, (que, a vegades, comporten la decisió sobre la mateixa vida o mort de les persones) encara que les prengui bé i a temps, sempre està exposat a que, qui les ha d'executar ho faci malament o les interpreti malament (o ell no hagi pogut prendre la decisió amb tots els elements de judici necessaris), empès per la gravetat i urgència dels esdeveniments, i, malgrat tot, n'acabi sent responsable. També és encomiable fer-se responsable des del primer moment, fet que han aprofitat alguns per adjudicar-li tots els mals del món. Segurament, un silenci (que hagués estat prudent però innoble) l'hagués alliberat d'una situació com aquesta.
D'altra banda hi ha les rèmores, aquelles que fins ara menjaven de les menjadores que ell, generosament, els hi havia col·locat i que tardaran pocs minuts a malparlar d'ell (això demostrarà la seva generositat, el nivell moral i la injustícia de tenir les menjadores que tenen). Serà curiós veure quant de temps tarden en arrossegar-se i buscar-se un altre tauró. Aquestes situacions i comportaments em fan fàstic, per innobles i interessats.
Bé, nens i nenes, l'altre dia us vaig fer una faula sobre la mort del tauró. Ara, estic a l'espera de fer una faula del comportament post mortem de les rèmores. Em sembla que serà divertit veure alguns comportaments ridículs, patètics i lamentables.
No li desitjo cap mal al tauró (de fet, espero que redreci la seva vida el millor possible). Jo no desitjo mai cap mal a ningú. El mal se'l busquen les mateixes persones amb el seu comportament. Tot és qüestió de temps...

divendres, 27 de març del 2009

HAS BEGUT OLI.

En Pol escriu a un nou personatge (m'heu d'ajudat a triar-li un nom) que li ha fet la vida impossible durant el darrer any. És una persona molt altiva, ambiciosa i retorçada que fa el que sigui per tal d'aconseguir els seus propòsits.

Ho sento guapetona, però ja he donat les instruccions oportunes per tal que els meus assessors legals estudiïn la situació i inicien les accions, que en Dret corresponguin, en contra teu (per sort, tinc totes les teves comunicacions -i no comunicacions-, les respostes de qui et va advertit, etc.). En aquesta vida tots som esclaus de les nostres paraules, dels nostres fets i dels nostres escrits. Ho sento, de veritat, però t'has passat més d'un any menystenint-me personal i professionalment
. T'ho van advertit, has persistit en la teva actitud i ja n'estic fart. Ho has fet de forma sistemàtica, repetida, conscient i per escrit o davant de testimonis.
Mira, que em menystinguis personalment, francament, és un elogi: mai voldria ser amic teu ni formar part de la teva troupe (com deia Grounxo Marx: mai voldria ser membre d'un club que m'admetés com a soci). Els meus amics són gent noble, que no apunyala per l'esquena, que no fa el que sigui per tal de "trepar" i, gràcies a Déu, els trio jo.
Fins ara havia aguantat per respecte a un amic, per tal de no complicar-li la vida. Aquest amic, al que tu has traït en diverses ocasions, t'ho va advertir i no li vas fer cas. Ja fa temps que havia d'haver pres aquesta decisió però he esperat a tenir el meu amic cobert. Ell ja va fer la seva feina, ets tu qui l'ha espifiada (una vegada més, t'ha governat la supèrbia). De fet, ho estava esperant, només era una qüestió de temps. Ho has fet tu soleta, amb aquesta habilitat que et caracteritza (aquests confabuladors aficionats de saló ja no són com els d'abans).
El que realment em molesta és que m'has menystingut professionalment, t'has dedicat a obviar-me i a menystenir el meu càrrec, des de l'exercici del teu càrrec. Això no t'ho admeto ni a tu, ni a ningú. Veurem com afrontes aquesta situació, veurem si ho fas amb la mateixa supèrbia que has heretat del teu mentor, de la que fas gala constantment. Ara és hora de demostrar aquesta dignitat d'impostura que exhibeixes. Veurem quant de temps tardes en baixar-te les calces i començar a plorar (això em recorda a algú). Per cert, no et tornis a posar aquell vestit-jaqueta prussià (1) que portes a vegades. Et queda fatal i accentua, encara més, aquell bony de carn i greix (2), en fase creixent, que tens allà on l'esquena perd el seu nom.
No t'has conformat en menystenir-me personal i professionalment, has hagut d'inventar-te i difondre una història sobre uns fets que estan suficientment documentats i dels que tu en tenies un coneixement de primera mà i verídic. També vas mentir interessadament sobre la meva personalitat i caràcter a una persona nova per tal de predisposar-la en contra meu. Per quin motiu has mentit? Com t'ho han pagat? Realment et creus les promeses que t'han fet? Com pots ser tan ingènua (i trepa)!!!!!! Saps que passa?? Segons la teva història jo vaig cometre un delicte i vaig ser detingut (busca, busca l'acta de detenció).... d'això se'n diu injúries i calumnies i ....saps que passa?? que ho vas anar a dir a gent amiga meva (que pot actuar de testimoni).... però com es pot ser tan estúpida!!!!!.
Bé, guapetona, que tinguis un bon cap de setmana.... que, a partir del dilluns, tindràs feina extra. De sobte, descobriràs el meravellós món dels passadissos dels jutjats, quant gratificants són les declaracions, quin plaer més extraordinari produeix menjar-se el cap pensant en quines barbaritats pot dir la part contrària, etc. etc. N'estic segur que en trauràs una nova i enriquidora experiència de tot plegat.

Mi jaca cabalga y corta el viento caminito..... del juzgado.

Bé, aquesta és la carta que en Pol li escriu a aquest nou personatge. Em penso que donarà molt de joc i contribuirà a embolicar una mica més la trama d'aquesta història.
(1) Una aportació més del meu amic Pachi, a qui mai li podré agrair suficientment totes les "perles" que em regala.
(2) Aportació de la Sunday, amb el meu agraïment.

dimarts, 24 de març del 2009

EL SERVEI

S'havia vestit per l'ocasió, tot i que no estava molt segura sobre quin tipus de roba mereixia tal ocasió. En algunes pel·lícules havia vist escenes que evocaven aquell moment, tot i que no els aconseguia establir un comú denominador, respecte a l'aspecte físic. De totes maneres, el seu aspecte la feia sentir diferent, i tenia la sensació que tothom la mirava pel carrer.
Caminava mirant el terre, tancant els ulls, intentant calmar els nervis que es reunien a la boca de l'estómac. "Els nervis del primer dia", va pensar. "Amb el temps desapareixen".
Pensava en el que trobaria allà, en com havia de comportar-se. Pensava en la nit que va conèixer aquell home, gairebé per casualitat. Recordava perfectament com es va apropar i, amb un gest del cap, la convidava a amagar-se de les mirades indiscretes. I l'hi va proposar. Ella va fer evident la seva indignació "Què volia dir amb allò aquell home?!?. Potser ella tenia cara de quelcom que no era?!?". Ell la va tranquil·litzar i va demanar-li disculpes amb la seva veu tèbia i educada. I tot i que, des del principi, ella no el va suportar, les seves paraules, triades exquisidament, van sonar al seu cap com una possibilitat. Al cap i a la fi, no va semblar-li tan malament... sempre que ho proposessin a algú altre! L'home va treure una targeta de la butxaca interior de la seva americana per si canviava d'opinió.
Aquella nit no va dormir, pensant en la proposició. Podia trucar-lo, concretar dia i hora, reunir-se al punt de trobada i tornar un cop acabat 'el servei'.
I ara caminava pel carrer, en direcció al domicili d'aquell home canós de l'americana (ell la va citar a casa seva), preocupada pel seu aspecte físic. Sentia com totes les mirades anaven a parar sobre seu. "Així es guanyen molts diners", va pensar, "fins i tot és sabut que, grans personalitats, deixen quantitats exorbitants per 'serveis' com aquests".
Dins seu, ho anomenava 'servei', ja que ho plantejava com un cas de necessitat. Era quelcom puntual que, segons ella, no tenia perquè repetir-se.
A l'arribar, va trucar al timbre, i sense saber com presentar-se va cridar un "Jo!" que va fer que, més d'un, es girés pel carrer.
Pujava les escales nerviosa, la simple idea de trobar-se algú a l'ascensor va despertar en ella un pànic sobtat. Pensava si hauria de trucar al timbre, o si la rbria al replà amb la porta oberta.
Al posar el dit al timbre, la porta es va obrir, i va aparèixer l'home que, una setmana abans, va donar-li la targeta. Ella va forçar un somriure i ell, amb un altre molt més sincer, la va convidar a entrar.
Va creuar la porta, i es va asseure en el que ella va creure que era una mena de llit, en una habitació a la dreta del rebedor, on la va fer passar. Nerviosa, va preguntar si s'havia d'estirar i ell, sense deixar de somriure, va respondre amb un "Com vulgui". Després, uns tensos segons de silenci, i la promesa d'ell, que allò quedaria entre ells dos.
Ella es va treure la jaqueta, va tancar els ulls i es va estirar, i va deixar que fos l'home qui comencés amb allò.
Mai havia anat al psiquiatre, però realment la va ajudar a oblidar la seva mania de sentir-se observada en tot moment.

LA TEMPTACIÓ

Tan sovint i amb tanta vehemència la Gràcia Solivella es queixava de l’explotació laboral que un vespre va rebre la visita del dimoni.
En Banyeta va confessar, entre cafès i somriures desballestadors, que feia temps que s’havia fixat en ella. La Gràcia se sentí afalagada pel compliment i, empesa pel desgavell hormònic de la síndrome premenstrual, va anar d’un pèl que li oferís l’horitzontalitat del seu llit.
S’hi va repensar, però, per dues raons: la gelosia d’en Rafa, la seva parella, i la intuïció del que li oferiria el visitant.
Perquè a canvi d’una nimietat- ni més ni menys que la seva ànima, vés a saber per a què serveix-- li va proposar incorporar-se eternament a l’empresa. Una multinacional rigorosa, glossà ell en el to just, en què podria promocionar-se sense haver de cedir a la sexualitat bavosa i tardorenca dels superiors.
La Gràcia sentí el batec joiós i excitat del cor contra els polsos. Seductor, en Banyeta --un compromís entre Bruce Willis abans de l’alopècia i Andy García- va treure de la cartera de pell de cabra el contracte, i de l’infern de l’americana una agulla d’or.
Ara, anuncià amb un to impostat per l’emoció, tocava punxar-se el ditet per rubricar com cal la coincidència plena entre els interessos de l’empresa i de la treballadora.
En Banyeta empal·lidí en sentir la colla de despropòsits que vingueren tot seguit, la tesi bàsica dels quals tenia a veure amb la falta d’higiene en un moment tan crucial. Qui havia fet servir l’agulla abans? Si l’empresa no estava a l’altura de les circumstàncies en aquell precís instant, la seva credibilitat trontollava. I d’empreses disposades a treure-li la sang, ja en tenia prou. Passi-ho bé i bon dia tingui. Per descomptat que va utilitzar expressions força més barroeres.
El dimoni va haver de marxar amb la cua entre cames. La Gràcia va sospesar la possibilitat de compensar-lo carnalment, ara que no hi hauria cap vincle laboral. Dissortadament en Rafa estava a punt d’arribar, i no havia començat a fer el sopar.
Dues hores més tard, feliç pel batibull de televisió, pizza i interacció carnal, la Gràcia havia oblidat per sempre la temptació, i amb un badall descomunal s’adormí pensant a l’endemà que l’esperava una llarga jornada de contracte-escombraries.

diumenge, 22 de març del 2009

CARTA A LA "PETARDA"

En Pol escriu una carta a una noia (de moment no tinc nom per aquest personatge i li diré "Petarda"). És una antiga amiga del passat, amb la que la relació no va acabar massa bé i amb la que encara hi pensa de tant en tant. Coses de la vida....

Benvolguda Petarda:
Encara penso que no vàrem acabar bé per un tema d'interessos. Teus i meus, no ens enganyem. La vida és així i ens toca ballar pel ball que toquen.
Ara m'estan buscant les voltes una altra vegada. Saben que dels temes principals no hi ha res i ara s'estan empescant un tema nou que encolomar-me. Mira, crec que no hi haurien de tenir massa confiança per diversos motius: Si hagués volgut, hauria agafat la baixa mèdica des del principi i, malgrat tot, no ho he fet. Hagués pogut limitar-me a fer el meu horari estricte i, malgrat ells, no ho he fet (treballo més hores... moltes més de les del horari). Hagués pogut fer acte de presència i punt... i no ho he fet. En fi, val més que busquin en un altre lloc.... o que inverteixin el seu temps en saber on tenen la gent de baixa mèdica i per quin motiu no els hi lliuren els volants de confirmació (durant prop de set mesos). Més quan els ho han advertit per escrit en diverses ocasions. O potser això no els interessa saber-ho??. Que facin el que vulguin, m'és ben bé igual. Ells sabran, però cada vegada se'ls hi veu més el llautó. Potser es pensen que la gent és tonta???.

Ha passat molt de temps i aquí no s'aclareix ningú. Ara ja és veu, clarament, que és una persecució (personal) en tota regla, però cada dia que passa ho fan més evident, per satisfacció meva. Quan s'acabi tot això tothom s'haurà mullat tant que no hi haurà prou tovalloles per eixugar-los. Bé, cada vegada em donen més satisfaccions: d'un costat el tema principal no acaben de tenir-lo clar i s'han d'inventar mentides (ja te n'explicaré una de molt bona i, a sobre, et donaré les proves escrites de la seva mentida). Són tan previsibles!!!! i tenen tant poc a on agafar-se!!!! Ara intenten buscar la quadratura del cercle (de fet, crec que hi deu haver 20 o 25 persones, afectes al règim del Gran Anormal, aportant-hi la seva única neurona).
En fi guapetona, tu a lo teu, si vols em truques, si no.... a tu rollo. Mira, d'aquí cent anys tots calbs i criant malves. Malgrat ser la més intel·ligent de tota la colla pessigolla ("assessors" inclosos) tens la capacitat intel·lectual d'una granota (1), em sap greu que la malgastis en aquest tema i que quedis en evidència davant de tothom, amb tanta facilitat, quan et surt la vena ninfómana. D'altra banda ha de ser molt trist això de creure's les pròpies mentides.

Un abraçada petardilla.

(1) Frase del meu amic Pachi, amb una capacitat intel·lectual admirable i al que li agraeixo totes les aportacions que fa.

Què us sembla, en canviaríeu alguna cosa? Tinc una idea al cap (entre moltes altres) i vull canviar una mica el llibre "Revenja" (que, com ja sabeu, és la continuació de "La barragana del director"). Darrerament he tingut noves idees i pot ser que hi hagi canvis. Ja em direu alguna cosa.

dissabte, 21 de març del 2009

EL RETROBAMENT (IV)

Durant el recorregut del taxi, no es van dir res, només es van agafar la mà. Es van mirar només una vegada, desprès tots dos va mirar cap endavant, com absents. Penso que cadascú pensava en allò, en les ganes que tenien que passés, en les conseqüències, en com seria a partir d'aquell dia.
Finalment, van arribar a un lloc on en Pol era un habitual. Van entrar amb el taxi fins a una recepció i els van fer passar a un petit habitacle amb una petita taula i un sofà. Ella va mirar a en Pol, però no li va dir res. D'aquesta manera assentia i es mostrava conforme amb el que havia de passar. Va venir un cambrer i li va demanar a en Pol quin tipus d'habitació voldria.
- La de sempre, la 101, aquella amb jacuzzi i llit rodó amb matalàs d'aigua.
- Volen alguna cosa per beure? Va dir el cambrer.
- Vols alguna cosa especial, aigua....? Li va dir en Pol a la Irun.
Ella el va mirar amb cara de no voler dir res o de dir-li que el més important no era la beguda, el més important era que estaven junts.
- Un Juvé Camps Reserva de la Família, va dir-li al cambrer en Pol.
Acte seguit, el cambrer va anar a buscar les claus de l'habitació i la glaçonera amb la botella de cava i dues copes.
- M'acompanyen?, els va dir.
Van seguir-lo i van entrar en un ascensor que va anar a la primera planta. En Pol sabia que aquella habitació era la de sobre la recepció. Hi havia estat moltes vegades, amb dones diferents, i li encantava aquella habitació.
Van arribar a la primera planta i van recórrer un tros de passadís. Al fons van trobar-hi la 101, que era una habitació molt àmplia.
- Vol que els serveixi?, va dir el cambrer.
- Si, si us plau, va dir en Pol.
El cambrer va obrir la botella de cava i els va servir. Va engegar el jacuzzi i li va dir a en Pol que si volia alguna cosa més.
La Irun anava mirant l'habitació, amb miralls a les parets i el sostre, amb un quarto de bany grandiós i amb un llit rodó amb un matalàs d'aigua. Al fons, al costat de la paret del costat del llit, hi havia el jacuzzi i, en front del llit, una TV immensa de plasma. L'ambient era càlid i hi feia molt bona olor (no feia aquella olor típica dels moublés).
En Pol es va separar un moment de la Irun i va pagar al cambrer. Li va donar una bona propina, com sempre. Fet això, el cambrer va marxar i en Pol va passar el pestell interior de la porta de l'habitació.

Bé, senyors i senyores... la cinquena part l'he de treballar molt bé, per tant, potser trigaré una mica a penjar-la. Vull que sigui sensual, però elegant; sexual, però neta; no vull que aquest en sigui un més per en Pol... aquest ha de ser el millor de la seva vida. A més, sé que a més d'un/a li servirà d'inspiració... jejejeje. Necessito que em doneu idees. Vinga, sigueu creatius i no us talleu a l'hora de fer propostes (ja ho faré jo a l'hora de fer les transcripcions).

EL RETROBAMENT (III)

En aquell moment, en Pol va posar el seu dit índex sobre aquells llavis que tant poc, però amb tanta intensitat, havia besat en el passat i va impedir que ella articulés cap paraula.
- Ara parlaré jo, va dir en Pol. No vull que et pensis que t'odio. Ja t'he dit moltes vegades que jo no puc odiar a qui estimo. Ja sé que no et va agradar que et digués que tenia una relació amb una altra persona, però va ser una excusa per tal d'acabar tot allò. Tenies raó quan deies que no era possible per les circumstàncies del moment. També tenies raó quan deies que la teva vida era massa complicada per continuar amb aquella història. També....
En aquell moment, Irun va fer el mateix que havia fet en Pol i no el va deixar parlar. Ara parlava ella.
- Mira Pol.... Crec que tot allò es va sortir de mare, que en altres circumstàncies les coses serien d'una altra manera però, moltes vegades, nosaltres no triem com són les coses.
- Ja ho sé, va dir en Pol. Sé que et vas veure abocada a fer el que vas fer, sé que tot va ser una fugida endavant i que et vas veure forçada pel teu entorn i per les accions prèvies de les persones del teu entorn. Però... perquè m'has trucat ara???
- T'he trucat... (a vegades aquest noi és un imbècil, va pensar) ara ja no concorren les circumstàncies de llavors, pensava en el mal innecessari que t'havia fet..., també pensava en el mal que m'havia fet a mi mateixa, en tot plegat, i volia dir-t'ho, a la cara, sense intermediaris.
- D'acord, va dir en Pol, mentre la mirava una altra vegada a aquells ulls que sempre l'havien fascinat... i què proposes.
- Ja m'has dit el que volia sentit... però em faràs mal?? Utilitzaràs el que tens contra mi?? I contra els altres??
- Vols que ho faci??. Penso que no. No ho sé, no vull ni pensar-hi. Ara no vull fer altre cosa que mirar-te. D'altra banda, ara ja no concorren aquelles circumstàncies i penso que, tot plegat ha contribuït a aclarir-te la vida. Ara ningú es creuria que hi pugés haver una relació entre nosaltres i això és una avantatja. De les altres històries ja en parlarem a mida que vagin arribant.
Ella va abaixar el cap, vergonyosa i clarament descol·locada, i va allargar la seva mà cap a la mà d'en Pol. Mica en mica li va anar agafant. Fins i tot, per un moment, a en Pol li va semblar que es posava vermella. Amb l'altra mà, en Pol li va acariciar la galta i ella es pensava que es desfeia en aquell precís moment.
En Pol va pagar les consumicions a l'Emili. Desprès van estar-se una estona en silenci, sense dir-se res. Finalment, es va mirar als ulls, en Pol li va agafar la mà amb força, però amb la justa, i la va fer aixecar. Ella no va dir res, sabia el que volia en Pol i li ho volia donar. No calien paraules entre ells. Van sortir d'aquell bar i van fer parar un taxi. En Pol li va donar una adreça al taxista i el vehicle es va perdre a l'horitzó.

divendres, 20 de març del 2009

DIES DE CANVI, VI I ROSES.

Avui, a les 12:14 h. ha arribat la primavera. Això inicia un temps de canvis: estacionals, socials, personals, etc. Sempre m'ha agradat aquesta època de l'any. Desprès d'un hivern gris i trist... sempre, sempre arriba la primavera. És un fet inexorable... no hi ha discussió sobre això.
Vull dir-vos unes coses sobre els darrers comentaris que he rebut en aquest bloc. Primer de tot, us agraeixo els vostres comentaris (tots, absolutament tots): els engrescadors, els que m'ofereixen coses irrepetibles (no sabeu com m'agraden!!!) i aquells que trobo força curiosos. M'explicaré: Modequas no ha tornat a fer cap comentari a partir que li vaig dir que sabia qui era.... bé.... no sé per quin motiu... de veritat. No tinc cap animadversió cap aquesta persona. Si en tingués no dubtaria ni un moment en dir-ho (serà que alguna vegada he tingut algun problema en dir les coses!!!!). També crec endevinar els seus motius i com, en part, s'hi ha vist forçada i influïda interessadament.
D'altra banda, el primer comentari de l'Escamot Modequà
canvia d'horari però repeteix allò de "les fotos" i em diu "els incondicionals necessitem", que és com signava Modequas... mira, tant em fa... no siguis bleda!!! (chichinabo, chuminetti, petarda, etc.) I més ara!!. Si vols comentar, comenta i posa el nom que vulguis, i digues el que vols dir i no et tallis. Per cert, encara estic esperant que em truquis per fer el 18. Això si, avisa'm abans, tu ja saps que jo tinc una agenda atapeïda i no em voldria perdre un esmorzar amb tu. Ja saps que no!!!
Noia, decideix-te, no es pot estar a missa i repicant. Només et diré que soc força sincer (com sempre) en aquestes pàgines. Sembla mentida que encara no em coneguis!!!.
D'altra banda, els darrers comentaris de gent que em dóna suport els agraeixo molt . Els que em coneixeu, sabeu que estic vivint unes circumstàncies familiars molt greus i una mica d'aire sempre s'agraeix. També tinc altres temes que no em preocupen en absolut, ja des del primer minut he sabut el que hi havia (res) i només en cal seure i esperar veure passar el cadàver del meu enemic.
No he dubtat mai que tenia amics...mai!!!. Sempre he sabut qui eren i penso que m'he portat amb ells de la mateixa manera que ho he fet sempre, com ells amb mi. Tinc molta sort de tenir-los (no tothom ho pot dir). Sé que la seva amistat és sincera i sense cap interès. Potser els hi hagués interessat més separar-se de mi i no ho han fet (malgrat la versió falsa i interessada que sobre aquest tema ha fet córrer una il·luminada), a diferència d'altres que m'han demostrat que no valia la pena que estiguessin al meu costat.
La primavera portarà canvis profunds, que despertaran els "dorments" i les "tortugues", i prostraran aquells que han estat massa eufòrics i loquaços (serà que no us ho he dit vegades...). La primavera té això: bon temps, al·lèrgies, sol, pluges, passió desbordada, astènies primaverals, renaixements, morts sobtades... i tot allò que significa canvi.
En fi, nois i noies, entomeu la primavera i els seus canvis... desprès vindrà l'estiu per gaudir d'aquests canvis, la tardor, l'hivern, i així continuarà la vida. També és cert que els canvis no són iguals per a tothom, a uns els beneficia, a d'altres els perjudica i alguns es produeixen de forma inesperada..., però, per sobre de tot, no us hi encaparreu en temes fútils que no han portat, no porten i no portaran mai enlloc.
La vida són quatre dies i només ens emportarem els festivals, les paelles del Baja, els mojitos i caure, de tant en tant, en braços d'alguna noieta que ens faci rejovenir deu anys i que ens deixi amb l'ego alt durant uns quants dies. La resta són històries per a no dormir i ganes de complicar-se la vida.

Una abraçada amics (per a tu també...).

dijous, 19 de març del 2009

RESPOSTA A "LA UNIÓ DEL TRIDENT"

Bé, crec que confoneu una mica la meva vida amb la d'en Pol. En Pol és un personatge, només això. Suposo que quan vàreu fer aquest comentari us referíeu al relat d'en Pol. Us vull dir que en Pol us agraeix molt el vostre suport. Mai ha dubtat que tenia amics... molt bons amics. Els fets, tothom sap quins són...mai se n'ha amagat del que va passar (la veritable versió, es clar, no la versió interessada que fan córrer els seus enemics). La seva avantatja és que ell ha ensenyat els papers, el que està escrit, no ha fet cap versió oral dels fets. No li ha calgut inventar-se cap versió. La gent sap el que ha vist (res) i el que ha llegit en documents oficials que ell mateix no ha tingut cap problema en ensenyar (d'aquesta manera ha evitat el rumor i les pel·lícules barates) En Pol no ha tingut cap suport oficial (tampoc el volia, només esperava imparcialitat), encara és hora que li preguntin quina és la seva versió (al contrari que l'altra part) i tampoc ha anat plorant de despatx en despatx, però sense aportar res. Quina gran diferència entre la versió dels fets i els comportaments de les persones!!!!
Ni tampoc ha fet el paper de màrtir (aquest paper ja està massa vist desprès d'un any i més desprès dels darrers esdeveniments romàntics, còmics i festius, contrastats, és clar).
La seva situació actual és inèdita en el seu entorn laboral (passat un any, encara viu en els llimbs en virtut de decisions contraries a Dret). La seva gran virtut és la paciència, el saber esperar el seu moment.
D'altra banda, la gent es pregunta per quin motiu encara viu aquesta situació passat tant de temps. A qui ha trepitjat l'ull de poll i per quin motiu hi ha personatges que avantposen les seves cuites personals a les del càrrec que ocupen (tothom ja sap quina relació hi ha entre els diferents personatges i de quina naturalesa és aquesta relació). Al principi hi podia haver un dubte de tot plegat... ara aquest dubte ja s'ha esvaït, més desprès de saber-se quin tracte ha rebut (no fer-li res) una persona que ha estat "desapareguda" durant set mesos. Set mesos sense lliurar volants de confirmació de la baixa, cobrant com si res no hagués passat, a pesar que l'empresa en tenia coneixement per escrit. Ja m'ho explicaran!!!. Tanta sang per un costat i tanta laxitud per l'altra... No us he dit? la persona que no li ha passat res, curiosament ha estat testimoni de l'acusació contra en Pol. Quines casualitats!!!!!!. O no...
Ara, esgotats ja tots els temes, miren de buscar altres motius (els que siguin) per tal de fer-li mal. Mireu... la avantatja d'en Pol és tenir la consciència tranquil·la, per aquest motiu no ha faltat ni un dia a la feina i ha continuat treballant normalment (tenint l'oportunitat d'agafar la baixa mèdica, que molts haurien agafat en la seva situació, i no haver d'aguantar tota la pressió a la que ha estat sotmès, que en els darrers temps s'ha incrementat). Ja ho fan d'una manera descarada, sense complexos, sense atenir-se a cap regla del joc. Quina pena!!!... no el van cridar al principi i ara sempre tindran el dubte de què pot aportar en Pol... i de qui...

En fi, ja n'anirem parlant (això espero). En tot cas, gràcies, moltes gràcies pel vostre suport a en Pol.


dimecres, 18 de març del 2009

CARTA D'EN POL AL SEU AMIC YASHA

M'heu fet modificar la carta d'en Pol a l'Alfred i, consegüentment, ara he de modificar la d'en Pol a en Yasha. Espero que us agradi aquesta nova versió.

Benvolgut Yasha:
Espero que el teu retorn a Israel hagi estat plàcid i que no hagis patit les conseqüències dels darrers esdeveniments. Hem de quedar per fer una altra escapada de cap de setmana, però aquesta vegada convida a aquelles amigues que em vas presentar a Lisboa.
En retornar del cap de setmana que vàrem passar a Praga m'he trobat amb un fet molt curiós: la "tapada" ha difós una versió dels fets que no té res a veure amb la realitat i, en aquesta versió, m'imputa un delicte i inclús una detenció (que mai no s'ha produït).
El gran anormal, es rodeja d'anormals més grans que ell (no fos cas que fossin més intel·ligents i no els pogués manipular) i aquesta noia em demostra ser-ho. No deu saber (ja m'estranyaria, doncs estudia Dret... bé, dreta, de genolls o a quatre potes) que difondre falsedats sobre una persona que li causin descrèdit i difondre falsedats en les que t'imputin delictes corresponen als tipus penals de calumnies i injúries.
És tant "intel·ligent" que ho ha dit a vàries persones que em són fidels i que puc utilitzar com a testimonis. Ja t'ho dic... una llumenera aquesta noia. No contenta amb això, es dedica a preguntar sobre mi a aquestes mateixes persones (què faig, que no faig, etc.) quan ella no n'ha de fer res de la meva vida i miracles (no deu tenir altra feina).
És una trepa que no dubta en trair el seu cap (que si està on està, és gràcies a ell) i, a sobre, ho va dient (l'avantatja és que quan trepitja una xapa de Coca-Cola ja va borratxa i llavors és el moment de treure-li informació). Sembla mentida que sigui d'ascendència alemanya. Jo sempre he tingut en gran concepte als alemanys.
És una altra que encara no ha entès que hi ha càrrecs que són molt provisionals i que canvien de persona segons d'on bufa el vent (el gran anormal i els altres aviat en tindran constància). Quan comenci l'espectacle, aquests duraran dos segons al càrrec. La supèrbia els ha guiat sempre i els hi ha fet cometre molts errors, per escrit, que ja no tenen marxa enrera. No tenen en compte que les demandes van dirigides a l'òrgan però les querelles són personals, sobretot les de prevaricació. Em penso que quan va ser agregat a l'ambaixada de Burkina-Faso ja va tenir problemes.
En fi amic, la vida és així i no podem treure'n d'on no en raja. Hi ha d'haver de tot a la vinya del Senyor. Ja s'ho faran.

Una abraçada ben forta.

Aquesta carta ja la dono per bona. Si teniu alguna observació més a fer-me, o voleu que en canvii alguna cosa, feu-me un correu electrònic. Sigueu feliços i mengeu anissos.

PD. Espero el teu 18 Escamot Modequa.

dimarts, 17 de març del 2009

CARTA D'EN POL AL SEU AMIC ALFRED

Us passo una nova versió de la carta que en Pol tramet al seu amic Alfred des de Praga. L'he millorat en els aspectes que em vàreu indicar i espero que ara ja us agradi més.

Estimat Alfred:
aquest cap de setmana estic a Praga. Necessitava airejar-me una mica i he aprofitat per veure en Yasha. Des de que ell va deixar el Mossad (realment mai es deixen aquestes coses.... què ens han d'explicar!!) no el veia i ara era una bona hora. Ahir vàrem anar a sopar a aquell restaurant de la plaça Splaat , aquell que era tant petit, però al que vàrem anar tantes vegades tots tres junts en altres èpoques. Te'n recordes?. Hi vàrem passar molts bons moments a Praga, quan encara existia Txecoslovàquia, abans de caure el mur. Ara ja no és el mateix, ara només hi trobes turistes. Aquells temps eren difícils i ens jugàvem la vida cada minut. Tot té una compensació i ara encara ens uneix una gran amistat.
Del que em dius de la meva situació.... uf!!... com t'ho diria... ja és fa una mica avorrida aquesta situació. Els conspiradors de cafè (Yasha en diu "de saló") continuen creient que són uns autèntics professionals i que les conseqüències de la seva conspiració poden ser fulminants per a mi. Quan es troben en un camí sense sortida.... en busquen un altre.. i un altre... i així. Només tenen uns petits inconvenients: basen la seva conspiració en mentides fàcilment desmuntables, no són conscients que el temps passa, que ja són massa intents erronis, que cada vegada estan més aïllats i que la gent ho veu. L'altre dia, parlant amb un habitual del local on es reuneixen, ja em feia broma i em deia que els hi comprés una gavardina, un barret d'ala ampla, unes ulleres fosques i un joc del Cluedo per tal que es trobessin més en situació. Per cert!!!, tinc una notícia.... comença a haver-hi desercions. Ja t'ho explicaré per telèfon però precisament ha desertat una de les persones fonamentals de tot plegat. Jo hi continuo tenint el meu "tapat". Cada dia em truca al migdia i ens fem un fart de riure de les xorrades que són capaços de dir (cada vegada tergiversen més la veritat i se'ls hi veu més el llautó). Ara això ja s'ha convertit en un festival.
Ells també han intentat introduir un "tapat", però em penso que s'hauran de mirar més vegades la pel·licula "jocs d'espies" (Brad Pitt /Robert Redford). No sé què li devien prometre, però la pobre noia cada vegada fa més evidents les seves mancances com "espia"... a vegades, em fa tanta pena que li dóno una mica d'informació intrascendent per tal que la mantinguin. No et dic el seu nom... ja em va bé que sigui ella, així la tinc controlada.
El problema de tot plegat ha estat sempre el mateix i sembla que encara no s'en adonin: mai m'esgotaran (espero que ells em demostrin més endavant tenir la mateixa resistència que jo), ells són provisionals, intenten jugar un joc que jo he jugat durant prop de 20 anys (però jo m'hi jugava la vida. Si l'espifiava, era mort), es creuen intocables (segurament davant d'una altra persona si, però jo no abandonaré mai. Poden passar setmanes, mesos, anys... i jo estaré allà, esperant el meu moment), tinc suficient independència econòmica per fer front a situacions inesperades (en altres temps vaig ser previsor), i, per sobre de tot, tinc convicció i sé la veritat. Per cert... sempre podria tornar amb vosaltres.... A vegades em pregunto: on aniran ells quan això s'acabi???. On es podran amagar???.
En fi, amic Alfred, el cap de setmana meravellós... però amb l'enyorança d'altres temps. Hem passat pel carreró on va morir en Pierre, aquell francès amb el que tant rèiem. He mirat la paret i encara hi he trobat les marques de les bales que el van matar, descansi en pau...
Fins una altra ocasió amic, ja et trucaré i parlarem de com em pots ajudar amb el meu assumpte.
Una abraçada.

Bé, ja la teniu... us queixareu... cosa que em dieu, cosa que modifico. Per cert, utilitzeu més el correu. No voldria que algú em plagiés aquesta línia argumental. Espero acabar aviat, que sigueu feliços i que ningú prengui mal.... jejejejejejejeje.

TORNAR AL PASSAT

Més enllà de l’esperança,
rere una llum somiada,
veig el futur amb recança,

la felicitat idolatrada.

Ara dorms,
potser somies
lluny de tantes enraonies,
i no sabem si el teu cap bull
per tot el que ha passat.


Fem torns al teu costat,

estàs sempre en companyia

i et neguem la veritat.


Ens fa por el resultat
de la teva malaltia.

Voldríem tornar al passat!

Un hospital, un malalt i algú que se l'estima.
Gràcies per tot.

DESBARRANT DE MATINADA

El pit enfonsat en l’angoixa em prohibeix tot anhel de respirar; i amb aquesta sensació el batec lluita aferrissadament amb l’insalvable obstacle, morint en l’intent, debilitant-se fins que la mort el sobtà en el seu últim instant d’activitat.
Sense batec ni brisa als pulmons entro en l’èxtasi de la mort. Per fi el desig de morir si no et tinc, s’acompleix en una angoixa que em treia la vida més que la pròpia mort. I mort en l’excels paradís, somio que ja no t’estimo, però tan ingenu com quan em vaig enamorar de tu, no sóc conscient que encara et parlo, et beso, t’escolto, t’escric, i així moro una vegada rere una altra per la teva tortura.
Els teus ulls m’arrenquen les entranyes... Però tant de bo ho fessin! Me les van arrencar dipositant el meu amor encara més proper al meu subtil batec.
Les teves mans, filles del pecat, sostreuen el cor del meu pit enfonsat...però tampoc s’endugueren l’amor.
Llavors, el teu somriure, tan proper al diable, converteix cada mil·límetre dels teus llavis en espines que fingeixen besar-me, jo intento atrapar el teu petó i em dessagno en el contacte més preciós, el de la suavitat dels pètals de les roses, que tenen el color dels teus llavis. I tot i que sembla inversemblant, tota la sang vessà gota a gota, però la impregnada del teu amor abraça encara avui el meu esperit.
Vessant gota a gota la sang, l’amor s’arrela encara més a la meva ànima i em xiuxiueja a cau d’orella: “Sempre...Cada impuls, cada pensament...Jo”.
En el plor, sentiment angoixant de sentir-me presoner eternament, t’estimo més i l’amor creixent em fa més mal que les entranyes sortint del meu cos, que el cor sortint del pit, i que la sang vessant gota a gota.
Crec que moro i no moro, perquè el dolor no significa la mort, més aviat són antònims. L’únic sinònim al dolor és l’amor.
Tot aquell mal, confós amb l’extasiant mort, a l’ obrir els ulls sagnants es convertí en passió infinita.
Per què t’estimo? Per què no moro, si estimant-te com t’estimo pateixo més que amb la defunció?
Preciositat dolça i tendra, deixa’m ser teu o fereix-me... Per no saber, no sé ni per què el meu cor batega a l’ uníson del d’una enamorada. Jo no n’estic d’enamorat, només sento la passió febril de no ser correspost. Tu no em sents, no em veus, no em parles, no em beses, jo en canvi a l’ombra d’una il·lusió irreal i acomplexant m’enamoro, et parlo, t’abraço, et somric, i exclamo: “Mai no estimaré com t’estimo a tu”.
Tan gran és l’amor que incondicional t’he enterrat, que ja no me’n queda per donar-ne a algú altre.
Tan profunda la bondat que per tu sento, que només puc brindar malícia i rancúnia al meu voltant.
Tan immens el que m’importes que la indiferència per la persona que no ets tu creix en la mediocritat.
Mediocre em sento al pensar en tu, maquiavèl·lic per estimar-te, ignorant per parlar-te, boig per besar-te.
Rebo desencís de tot allò que els meus ulls abracen, perquè he conegut la perfecció. No sento amor, t’idolatro. No m’estimis, ara només pots matar-me.
Si el teu valor minva quan intentes dur-me a l’infinita buidor on regna la foscor, haurà de ser la meva valentia la que empenyi la daga de l’eternitat a acaronar la meva ànima i abraçar el meu cos, derramant la sang infesta del meu amor cap a la teva perfecció.
Llavors ja mai més no podré estimar-te perquè la meva única avidesa serà veure el reflex del meu dolor al teu rostre tan bell, l’única ambició que el teu cos begui la meva sang amorosa, i l’única cobdícia que el teu esperit em demani pietat i amor.
Serà en aquest moment quan en la meva sang s’il·lustrarà la intensitat de la passió que sento per tu.

Dedicat a l'Eva en la llunyania (Iraq/agost 2003)
De matinada.... es desbarra d'aquesta manera.... Aquest és de fa anys, quan encara m'era permès tenir sentiments.

CONTRACTE DE RELACIÓ.

Ahir a la tarda vaig penjar un nou escrit i he vist que us havia colpit. Primer de tot, us vull dir que no heu de confondre la meva vida amb la vida d'en Pol. El personatge d'en Pol ja em supera i alguna persona fins i tot li vol posar aquest nom al seu fill. Feu el que vulgueu tu i la teva dóna. Estic content de comprovar que un dels meus personatges millora la vostra vida de parella i contribueix a estendre l'espècie. No pretenc (com ja he dit en algun altre escrit) ser el referent de ningú. Només pretenc viure la meva vida sense fer mal a ningú, però molt intensament. Sempre l'he viscuda així i no m'he anat malament. Només hi ha un secret: no enganyar a ningú, deixar les coses clares des d'un principi i ser consequent amb les teves idees i principis.
D'altra banda, heu de pensar que aquest bloc és una creació literària on es barregen realitat i ficció. No cregueu tot el que llegiu i tingueu la capacitat de llegir amb la suficient distància. Dels comentaris que em feu, no en puc ser responsable però, de moment, no n'he hagut d'esborrar-ne cap.
Només vull dir-vos a aquelles que em feu oferiments diversos, que jo (ara parlo de mi) ja fa temps que no ofereixo afecte ni sentiments. Només podríem tenir una relació física i amb molts condicionants: primer de tot, que no hi hagi una relació laboral directe i segon que si esteu casades aneu amb molt de compte (com he dit abans, no vull fer mal a ningú. Fa uns mesos ni m'ha hagués plantejat tenir una relació amb una persona casada però ara, amb precaució, ja tant em fa). Mai m'han agradat les relacions estranyes i que puguin portar problemes (si busco o sorgeix una relació no ha de ser per tenir més problemes). Tots hem de tenir les coses ben clares des del principi i no buscar allò que no puc o no estic disposat a oferir-vos.
No us puc oferir ni afecte ni sentiments. Fa temps una persona em va robar el cor i ara només hi tinc una bomba de sang. Malauradament, quan em va tornar el cor, es va quedar els sentiments. Així doncs, no espereu de mi ni passió ni romanticisme. Ara ja només podeu esperar una relació física molt intensa, això si. Només això.
No us enganyeu. Pot semblar que soc un romàntic però no és veritat. Només de tant en tant, em surt alguna guspira amagada de passió i romanticisme que ella no em va poder robar i la faig pública. Això només passa de tant en tant. La resta.... la resta ho heu de descobrir vosaltres.
Aquestes són les clàusules del contracte de relació. Qui les accepti, endavant... qui no, ho sento molt. No vull que d'aquí un temps podeu dir que us he enganyat.


dilluns, 16 de març del 2009

CARTA SECRETA D'UN AMANT

Intento dir-te que estic desesperat d’esperar-te
que no surto a cercar-te puix tinc el risc de trobar-te
i encara et dec una cançó d’amor,
viure sense tu és pitjor que morir a l’estació.

No vinguis corre cuita si et crido a mitja nit
no marxis quan torni el teu marit
a vegades, els cors més ardents
es congelen després d’un petó roent

Com és de dur estimar-te només fora d’hores
i esperar a que sigui ben fosca la nit
per què ningú sospiti del nostre delit
subornant a Déu, perquè no arribi l’Aurora.


Maca, eh??? A vegades necessitem la poesia per tal de poder canviar una mica. Aquesta m'encanta i expressa molt bé el sentiment de desesperació de l'amant que és el segon plat. Aquell plat més desitjat però també el més provisional, aquella cosa prohibida i il·lícita, moralment reprovable, socialment indesitjable.
Per quin motiu hem de voler jutjar el comportament dels altres?. Per quin motiu hem de censurar el que fan els altres?. Potser perquè ells si que tenen el valor de fer-ho i nosaltres només ens ho mirem encara que ens morim de ganes per fer-ho. No ho sé.
La vida ens dóna l'oportunitat d'esmenar això però hem de tenir el suficient valor de mirar-nos a nosaltres mateixos al mirall i saber veure què hi veiem.

Potser no sabeu què vull dir. M'és igual, aquest escrit és per a mi ... i per a tu.
No li ensenyis al teu marit... segurament no li agradaria.

diumenge, 15 de març del 2009

EL TAURÓ, LES RÈMORES I L'ESCÓRPORA.

Benvolguts nens i nenes: avui he decidit escriure una faula per a vosaltres. L'he titulat "El tauró, les rèmores i l'escórpora". Espero que us agradi i que en traieu una bona lliçó.

Hi havia una escórpora que vivia amb els seus pares, el senyor escórpora i la senyora escórpora, feliços i contents a la seva roca, sota l'aigua d'un mar blau, càlid i tranquil. Un dia, va aparèixer un tauró acompanyat d'unes quantes rèmores (peixos que acompanyen als taurons i que s'alimenten de les restes de menjar que els hi queden a les dents. En aquest cas també li netejaven els seus dos penis amb la boca).
Les rèmores, una mica malcriades, eren molt malèvoles i sempre estaven empipant a la pobra escórpora. El tauró, per tal de demostrar a les seves rèmores quan gran i poderós era, fent exhibició de la seva supèrbia, empaitava a l'escórpora només per divertir-se i demostrar a tothom qui era l'amo d'aquelles aigües. Un dia, producte de la tensió d'una d'aquestes persecucions, el senyor escórpora va patir una feridura i va quedar mig mort. L'escórpora va prendre una decisió: havia de venjar al senyor escórpora. Mai descansaria fins a fer-li pagar aquell mal al tauró i a les rèmores. Tenia temps i paciència.... podia esperar.
El tauró ja havia estat en altres roques, empipant a les escórpores que hi vivien i havia causat molt de mal només pel plaer de causar-lo i per demostrar el poder que tenia. L'escórpora es va posar en contacte amb les altres víctimes del tauró i juntes van idear un pla.
Un dia, el tauró va començar a perseguir a l'escórpora i, de sobte, va veure que n'hi havia més d'escórpores. Va començar a perseguir-les però n'hi havia tantes que no les podia perseguir a totes a l'hora i, mig marejat, va quedar encallat entre dues roques.
En aquell moment, les escórpores van executar la seva venjança i li van clavar les seves punxes emmetzinades als ulls fins a deixar-lo cec. El tauró es recargolava de dolor fins que va quedar cec. Finalment, el tauró es va poder desencallar de les roques i va començar a moure's. Ja no s'hi veia i no podia caçar per menjar. S'anava aprimant i les seves rèmores tampoc podien menjar.
La resta de taurons no el van ajudar. No volien portar la mala fama als taurons d'aquelles aigües . A més, aquest tauró havia usurpat el territori d'altres taurons i li tenien jurada. Durant molt de temps va malviure com podia, menjant restes i despulles d'altres peixos que li portaven les rèmores, amb l'esperança que hi tornés a veure.
Un dia, el tauró va morir d'inanició i les rèmores es van quedar soles. Aquelles rèmores que es burlaven de tothom pensant que el tauró les defensaria (fins i tot alguna s'havia arribat a creure que ella mateixa era un tauró).
A partir d'aquell dia les escórpores van començar a executar la seva venjança sobre les rèmores. Ara ja no hi havia el tauró i les escórpores sentien el mateix odi per les rèmores que havien sentit pel tauró. Tampoc cap altre tauró va voler ajudar-les... ja tenien les seves pròpies rèmores i sabien que molts del problemes que havia tingut el tauró era degut a les provocacions de les seves rèmores, que van anar morint també per inanició.
Finalment, la roca va tornar al seu estat original i les escórpores van tornar a ser felices... ara ja sense el tauró i les rèmores. Coneixent aquesta història, els taurons i les rèmores que passaven per aquelles roques deixaven a les escórpores en pau i no les molestaven. Simplement convivien en harmonia.

Reflexió: nens i nenes, no hi ha ningú invulnerable i aquells que han provocat i participat de les maldats d'altres, recullen els mateixos odis i les mateixes venjances. Sigueu bons nens i nenes o us passarà com al tauró i les rèmores. Quan s'exerceix una posició de poder s'ha d'intentar fer el bé. El poder és efímer i quan ja no es té, si no t'has portat bé amb la gent que t'envolta, i has exercit el poder de forma despòtica i amb supèrbia, t'ho fan pagar i no tens ningú que t'ajudi.

PS. El senyor escórpora va quedar molt malferit, mai més va ser el mateix i necessitava que l'ajudessin per fer-ho tot, però va viure rodejat de tot el que més s'estimava: la senyora escórpora, l'escorpora i la roca on vivien. El tauró va morir d'inanició i rodejat de les rèmores que li netejaven
els dos penis amb la boca, però que només estaven amb ell per la protecció i el menjar, és a dir, per interès.


VEURE LA LLUM

A vegades penso que no m'explico prou bé o és que us interessa tant aquest bloc que us hi impliqueu d'una manera tan intensa que ja confoneu ficció i realitat ?. Reitero que és una simple ficció, però he rebut un comentari d'una persona que diu haver vist la llum i no vull decebre'l.
En primer lloc, faré un esforç i, ficant-me al perfil psicològic del personatge d'en Pol contestaré a aquesta persona. Quedi clar que aquesta contestació forma part de la ficció més absoluta.

Benvolgut amic que has vist la llum:
En primer lloc, en Pol, no necessitaria les disculpes de qui ha basat la seva opinió en un constant bombardeig de falsedats, en absència d'en Pol que no podia defensar-se. És lògic pensar que, per algunes persones, una mentida repetida durant molt de temps, moltes vegades i amb la suficient comèdia, adquireix condició de veritat. No t'has de disculpar davant d'en Pol, ell sabria que no hi ha mala fe en les teves paraules, només hi va haver desconeixement i manipulació organitzada i dirigida. També et diré una cosa: durant aquest temps, en Pol, ha rebut moltes mostres de suport de forma discreta, a vegades anònima, i moltes de les proves que ha acumulat els hi deu a aquestes persones. La Montse Mar s'ha buscat un aliat a qui molta gent li té ganes (per aquest motiu la gent ajuda a en Pol) i això ho acabarà pagant ella. En Pol seria conscient que és molt difícil donar la cara... cap problema. Tampoc li seria difícil saber qui ets però tingues la tranquil·litat que en Pol mai et trairia. D'altra banda, el castell de cartes ja fa temps que comença a caure. Quan es basa tot en la falsedat, al final, surt la veritat i, els que han fet bandera de la mentida, queden retratats.
El temps és el gran aliat d'en Pol. Una mentida i una comèdia no s'aguanten durant molt de temps i, com tu, molta altra gent fa temps que es qüestiona la veracitat de tot plegat. El que passa és que darrera d'aquest problema d'en Pol hi ha molts interessos creats, molta gent que ha aprofitat això per tal de fer mal sense veure's directament implicat en aquest assumpte... tant li fa. Al final, tots som esclaus de les nostres paraules, dels nostres fets i dels nostres escrits ( l'eufòria inicial dels enemics d'en Pol els ha portat a dir i posar per escrit coses molt fàcils de desmuntar i de les que, en Pol, en podrà demanar responsabilitats quan toqui). Tot plegat és una fugida endavant, ara ja sense ordre ni concert, que li pot esclatar a la cara a més d'un. La vehemència (utilitzada en llocs que no toca) per persones que diuen coses totalment irracionals, inverosímils i irrisòries (i que tenen més coses a callar que a dir) no fa més que accentuar la percepció (de gent amb poder de decisió) de que tot és una gran pantomina.
En Xandri Llars pot estar tranquil. En Pol mai li farà mal, com ho intenta sempre i amb tothom. L'objectiu d'en Pol no és en Xandri, moltes vegades ni la pròpia Montse Mar... són aquells que han aprofitat aquest tema, s'han quedat en segona fila i han utilitzat la Montse Mar per fer mal a en Pol. Penso que la Montse Mar hauria de parlar amb en Pol. Ha de pensar que, formalment, si la cosa no li surt bé, ella serà qui rebrà les conseqüències de la seva acció. Tots aquells que l'han animat (a vegades de forma irracional i interessada) si la cosa surt malament, desapareixeran i la deixaran molt penjada (n'hi ha que no es poden permetre un escàndol d'aquesta magnitud i només tenen una prioritat en aquesta vida: ells mateixos). Ja s'ho pensarà i actuarà com consideri oportú.
Això és el que en pensaria en Pol.... si això em passés a mi, actuaria d'una manera molt diferent, però en Pol.... uf!!... en el fons és un chuminetti (vol dir que està carregat de bona fe i de bones intencions. Això m'ho van dir a mi una vegada i encara no sé per quin motiu) encara conserva una guspira d'afecte per la Montse Mar (només afecte, pels vells temps. Ja sé que és molt irracional i masoquista, però la naturalesa humana té aquestes coses) i no li agrada fer mal d'una manera gratuïta. En Pol no voldria fer mal a terceres i quartes persones que es poden veure implicades amb tot això sense haver-ho demanat i sense haver-hi participat (de fet, si us fixeu en la seva actuació, ha mantingut les formes a pesar de tot el mal que li han fet). En Pol només ha donat petits tocs per tal que la gent s'espavili i pugui intuir què té i com ho pot utilitzar (no tothom ho faria)... no tot el que té, és clar...

Doncs bé, amic de la llum, això és el que faria en Pol. Una vegada més us dono les gràcies per enriquir els matitzos del personatge amb les vostres aportacions. Una abraçada...

dissabte, 14 de març del 2009

JO HE VINGUT A PARLAR DEL MEU LLIBRE

Aquests dos darrers dies heu fet uns comentaris una mica estranys sobre aquest bloc. M'explicaré: d'una banda m'animeu a continuar escrivint i de l'altra parleu d'aquest bloc com si fos una cosa real. Ja us vaig dir en un comentari que tot (excepte els articles etiquetats com a "Diari personal") forma part d'una ficció literària, com també us ho dic al peu de la pàgina del bloc. No entenc això de la "casa"... voleu dir "La casa de la pradera" potser?. I les coincidències dels personatges.... amb qui???. Són de nova creació i no poden tenir cap coincidència amb ningú real (així els vaig crear, de forma expressa).
També feu esment a les fotos dels tortolitos... bé, crec que us referiu a les fotos que té en Pol de la Montse Mar i en Xandri (o potser són de la Montse Mar amb en Paco Porras o amb en Gusi, o amb els altres?) Són les fotos del Roures i la barragana? Quines fotos??? Alguna de meva per a la tauleta de nit?
Mireu, jo entenc que són les que té en Pol de la Montse i en Xandri. Ara, ja que m'heu donat aquesta idea, us diré què en faria en Pol (això, repeteixo, és ficció pura i dura).
En Pol, agafaria aquestes fotos i les faria servir primer per crear un perfil de la Montse Mar (juntament amb les altres fotos) per desmuntar la seva conxorxa i desprès les facilitaria al seu marit. Igual faria amb les fotos del Roures i la barragana, a repartir entre els dos conjugues. Tingueu en compte que publicar-les en un bloc com dieu vosaltres podria ser il·legal (i de molt mal gust) i en Pol mai ha comés cap il·legalitat (podeu consultar anteriors escrits i veureu quina és la visió d'en Pol sobre aquest tema).
Abans d'això (en Pol és molt més noble del que penseu) esperaria (un parell de dies) a que la Montse Mar es posés en contacte amb ell i voldria saber per quin motiu ha muntat tot aquest sidral sense sentit, etc. etc. etc. Només vol parlar amb ella cara a cara, a soles, de bon rotllo, com sempre. Només això. Immediatament faria desaparèixer aquestes fotos (encara li queda una mica d'apreci -només apreci, que després la penya es posa molt gelosa- per ella... i no la considera la culpable principal de la seva situació). De fet, en Pol, mai ha fet res per ser amable i es malfia quan algú intenta ser amable amb ell sense motiu. D'aquesta manera va descobrir la trama de la Montse Mar, en Roures, en Gusi, la barragana, etc. i, per aquest motiu, no s'ha posat nerviós amb tot el tema: no li va venir de sorpresa, de fet s'ho veia a venir. També s'havia preparat prèviament pel que pugués passar.
En Pol només necessitava una trucada (i això enllaça amb la sèrie "El Retrobament"), de fet, la Montse Mar el truca des d'una cabina telefònica (així ell mai podrà demostrar que l'ha trucat).
Bé, vosaltres decidiu si continuo "El Retrobament". Jo no les tinc totes i la decisió és vostra. Ja em direu que faig. Si considereu que és una bona linea argumental, ja m'ho fareu saber (des d'una cabina... jejejejejeje).
Pregunta del dia: m'estic pensant canviar-li el nom a en Roures. El roure simbolitza la fortalesa i la noblesa i no s'adiu massa amb el personatge, que acaba tancant-se al seu despatx per por. Potser li diré Miquel Àngel Palma. Palma o no Palma?... Matins.si/Matins.no
Teniu diverses possibilitats a l'enquesta del panell lateral. Vosaltres decidiu com es dirà.
No sé si podré mirar-me els vostres comentaris. Vull dormir una mica... això de passar les nits a l'hospital és dur (ja porto més de 5 mesos i cada dia tinc més son). De totes maneres, avui és sabado sabadete, camisa nueva i ....... A l'hospital no hi ha massa varietat però si que hi ha possibilitat. Bé, això ja forma part d'una altra història.

divendres, 13 de març del 2009

ESCRIURE DE MATINADA

Fa molts anys que escric en diferents blocs de la xarxa. Durant tot aquest temps he rebut comentaris de moltes persones (uns agradables i d'altres no tant), però només conec una persona que em faci comentaris a les 01:09 h. de la matinada i en sé la seva motivació (pasada i present) Aquesta persona (si, si... sé qui ets) ha tornat a escriure'm i n'estic molt content. Admiro la valentia que ha tingut en tornar-me a escriure (sempre hi ha principis i conceptes morals que he valorat molt i la valentia n'és un)
Només voldria fer tres puntualitzacions (de bon rotllo, això si). Primera: jo només soc el meu propi referent, no necessito ser-ho de ningú (qui té referents demostra tenir molt poca personalitat). Segona: jo mai he pretés il·luminar a ningú (de fet, ja n'hi ha prou en aquest món d'il·luminats)
. Tercera: no pretenc que ningú cregui en mi. Pretenc que la gent cregui en la veritat (ja n'hi ha prou de falsos messies i tampoc soc Deu). Penseu una cosa: només penso divertir-me, només això.
D'altra banda, veig que aquesta plataforma no té l'opció de missatges privats i, per aquest motiu, he pensant en que pot haver-hi algú que vulgui fer-me arribar algun tipus de confidència o vulgui xatejar amb mi, us dono el meu correu electrònic relacionat amb aquest bloc:

infernal.posesion@gmail.com

No us espanteu, simplement volia tenir un correu on la gent tingués la suficient confiança de privacitat. Ja sabeu, si voleu dir-me alguna cosa en privat, podeu enviar-me un correu. Si teniu un correu de gmail, podeu inclús xatejar amb mi.
Accepto suggeriments pel final de la sèrie "El retrobament". De moment he rebut algunes propostes... però eren massa interessades i, de fet, només m'importa una opinió: la de la persona que, realment, pot dir-hi alguna cosa amb fonament i que serà qui entrarà en una dinàmica positiva o negativa (és a dir, patirà les conseqüències de les seves decisions). A vegades, és molt trist haver de fer front a les responsabilitats de les decisions que han pres altres o dels seus consells interessats.
Bé amics, ja sabeu... ja teniu el meu correu ( si voleu, obriu-ne un a gmail i podrem xatejar)
Fins llavors, una abraçada i un "toque" a la galta.

Ho volia titular "Carta als venedors de fum" o "Carta a l'estel de la matinada", però m'ha semblat massa pretensiós 0 massa cursi per part meva (soc tant humil !!!!!)

Por cierto.... gracias compañeros por estar siempre ahí y por todo lo que me aportais cuando lo necesito. Sin vuestra ayuda y colaboración, lo pasaria muy mal.

dijous, 12 de març del 2009

CAP NEURONA

Us donaré una informació que he llegit a Internet, aquest meravellós mitjà de coneixement (i de falsedats). Resulta que l'esperma dels èquids és àcid.... molt àcid. Ho dic per aquelles persones que tenen la zoofília com a leif motiv de les seves aventures sexuals. Mai us tragueu l'esperma dels èquids quan els hi feu una fel·lació. De sobte, us podria perforar l'interior de la boca i us podria arribar al cervell, matant-vos les poques neurones que us queden (o això em demostraríeu si li féssiu una fel·lació a un èquid). Si les relacions les teniu per algun altre dels forats naturals del cos, només quedaria afectada la zona més propera (que en segons quins casos.... encara us farien un favor reduint-n'he, per efecte de l'àcid, el volum).
Tingueu en compte que si us matessin les poques neurones que us queden, podríeu començar a deformar la realitat (ara només sou incapaços d'entendre-la) i podríeu escampar versions irrisòries, patètiques i lamentables de fets documentats. També us podríeu creure les vostres fantasies sobre les relacions d'amistat que us uneixen al vostre proïsme. Podríeu perdre aquell sentiment de fidelitat que, normalment, us uneix a les persones amb les que teniu un contacte diari i a les que els hi deveu tot el que sou (professionalment, és clar). D'altra banda, us podria fer creure que trair a algú us pot fer avançar a la vida.... estaríeu molt equivocats!!!!. Tot plegat molt patètic. Això sí, perdríeu de vista el món real i us semblaria que sou el millor del millor.
Malgrat tot, si voleu continuar tenint relacions amb els èquids, preneu precaucions... no fos cas que algun dia acabéssiu a quatre potes.... vosaltres decidiu..

Si hi ha algun veterinari a la sala, que em confirmi això de l'acidesa de l'esperma dels èquids...
Això només és un divertimentto que m'he permès( a vegades, també és necessari i convenient una petita incorrecció) .Si ho considereu massa elevat de to o creieu que "no toca", m'ho dieu i l'esborraré immediatament.

dimarts, 10 de març del 2009

MONTSE MAR I EL MISSATGER

Us faig una nova versió de l'afer de la Montse Mar i el missatger. M'heu dit que hi havia detalls que no quadraven i els he esmenat. Espero que ara s'assembli al món real (como la vida misma).

La Montse Mar va anar al sopar de comiat de l'Ulisses. Tots els amiguets reien i s'ho passaven molt bé. De sobte, producte de la barreja d'indignació i alcohol, des del fons d'aquella gran taula se sentien crits que deien "puta, puta...aquí falta uno". Ella, impassible i acompanyada de la seva troupe, feia veure que no sentia res. Només una noia, amant dels ponies, es va ruboritzar.Van arribar els postres, els cafès i les begudes més esperitoses.
Desprès d'això, van anar a una discoteca i van fer unes ballaruques, però estava tant ple que una part del grup es va acomiadar de l'Ulisses i van anar a un altre lloc. Durant aquest temps, una de les persones que anava al grup, havia estat mirant a la Montse Mar: Un dels missatgers que treballa per l'empresa que es diu Xandri Llars.
En arribar al nou local, a la porta, la Montse Mar va cometre una gran imprudència: es va abraonar amb el Xandri i es van recórrer tot el cos amb les mans, ell li acariciava els pits amb una fruïció que feia temps que no sentia. Tot això davant d'altra gent... s'ha de ser estúpida!!!. Ella que pensava que aquesta gent li era fidel... això no es pot pensar mai de ningú!!!.
Una d'aquestes persones va trucar a en Pol immediatament (mai no se sap qui t'acabarà ajudant) i ell va moure els seus contactes per tal que els seguissin (ara ja havia de fer-ho gent professional) i poder saber quins van ser els seus moviments durant tota la resta de la nit (llocs, moments, fets... inclús alguna foto en actitud compromesa, etc).
En Pol no volia fer-li mal a en Xandri i per aquest motiu evitaria, en lo possible, involucrar-lo en un afer del que ell no en tenia la culpa i que tindria unes repercussions que anirien més enllà de les previstes inicialment.
La Montse Mar ja tenia experiència en aquest tipus d'afers nocturns desprès dels sopars i en Pol sabia on i com solien acabar. També va pensar que aquella era una carta que tenia a la màniga i que esperava des de feia temps (si ho lligava amb altres afers de la Montse Mar, podria ser definitiu i fulminant).
Cal dir que la Sandra Pitet, gran amiga de la Montse Mar, també va deixar que li toquessin una mica els idem, no fos cas que es quedés en fora de joc. Jo no sé que els passa a aquesta gent... es prenen dues copes i ja no recorden que tenen marits, xicots, etc. En aquests moments fan el que sempre han volgut fer però d'una manera imprudent i irracional.
Ara, en Pol, podria desviar aquesta informació a qui calgués (segur que hi hauria molta gent interessada). Només hi havia una manera de fer-lo desistir d'aquesta intenció: que ella el truqués i li ho demanés. Només això...


Bé nois aquesta és la darrera versió. Què us sembla.... va bé així. Doncs vinga...continuamos para bingo.

divendres, 6 de març del 2009

EL RETROBAMENT (II)

Va arribar d'hora al bar La Plata, no volia quedar-se sense taula. El bar era petit però acollidor i, malgrat feia a peix fregit, la fauna que s'hi reunia era motiu suficient per fer-hi cap. Les taules, de marbre, tenien l'estructura d'antigues màquines de cosir i l'hi donaven a local un aire bohemi. Només hi havia cinc taules i una barra on s'hi servia el peix fregit amb amanides i gots de vi negre o rosat fresc. El propietari, l'Emili, i en Pol es coneixien des de feia anys i havien passat estones molt agradables, ja amb la persiana baixada.
Quan va arribar, per sort, va trobar una taula buida i va poder seure. L'Emili li va portar una platet de peixets fregits i un got de vi rosat, ben fred. Li va preguntar com anaven les coses i va començar a recordar els vells temps. Va seure a la taula amb el Pol i li va fer una confidència: feia uns dies hi havia anat la persona a la que estava esperant, amb un altre acompanyant. En Pol no va mostrar cap interès per aquest detall i l'Emili es va aixecar i va continuar atenent la parròquia.
De sobte, va veure una figura a la porta. Estava a contrallum i no podia veure-li la cara... no calia.... era ella!!! segur!!!. Aquella figura petita però inconfusible es va quedar un moment immòbil a la porta, com dubtant si entrar o retornar pel camí pel que havia vingut, i desprès va entrar amb pas vacil·lant i lent. Finalment, li va poder veure la cara... era ella. Aquella cara, ara més cansada i més seria, li va recordar moments meravellosos i que mai oblidarà. A pesar del pas del temps continuava tenint aquella cara d'àngel, amb aquells ulls que miraven i no miraven, amb aquella caiguda d'ulls que només ella sabia fer.
- Hola Pol...
- Hola Irun, seu... vols prendre alguna cosa? Està meravellosa, va pensar.
- Una Coca-Cola amb llimona però sense gel, va dir ella.
En Pol va demanar la Coca-Cola a l'Emili i els hi va portar tot seguit.
Quan es van quedar sols, en Pol la va mirar als ulls, aquells ulls que el tornaven boig i.... no es va atrevir a dir-li res. Simplement la mirava. Feia molt de temps que no ho feia i era com si tingués fam d'ella endarrerida. Ella també el mirava... no deia res i només el mirava. La seva cara anava canviant a mida que passava el temps i anava perdent aquella duresa del principi. El seu cap anava caient cap a un costat i això era senyal de que alguna cosa estava canviant. Passada una estona sense dir res ella li va dir:
- Escolta Pol...
- Diga'm
- No diguis res i escolta'm, prou difícil em resulta dir-t'ho sense interrupcions.
Ho sento nois, estic massa cansat. Demà (o quan pugui) més.

dijous, 5 de març del 2009

EL RETROBAMENT (I)

Un dia qualsevol, a una hora qualsevol i en un lloc qualsevol. En Pol pren un tallat amb llet freda (fins i tot en el més cru hivern sempre pren el tallat amb llet freda). De sobte, quan està xarrupant el got que està massa ple, sona el telèfon mòbil i veu que és una trucada oculta. No sap si agafar-lo o no. (de fet, no en té gens de ganes)... dubta un moment però, finalment, l'agafa. Una veu que fa molt de temps que no sent, però que li resulta familiar li diu "Hola, com estàs?". Es fa el silenci i en Pol contesta "Bé... i tu?". En aquell moment, li passen mil coses pel cap per dir-li al seu interlocutor però no és capaç de dir res més. Desprès d'això només una frase curta i seca però mig temorosa: "vull parlar amb tu". Més silenci, aquest cop més llarg. "D'acord, però..." Més silenci. "D'acord, quedem demà a les cinc al bar La Plata". "D'acord" li diu el seu interlocutor.
Durant tota la resta del dia en Pol recorda, un per un, els moments que l'han unit al seu interlocutor i quins van ser els motius que els van separar. Encara ara, no encerta a donar una raó vàlida per la que va tenir lloc tot plegat. Finalitzada la jornada laboral torna a casa i continua pensant en com haurà canviat aquella persona, com estarà d'ànim, quina és la finalitat d'aquesta trobada, per quin motiu s'ha decidit a trucar-lo i com serà la trobada, quins sentiments afloraran en veure aquesta persona i.... mil coses més.
En Pol sap que, moltes vegades, les persones fan coses com a conseqüència de quedar-se sense cap altre opció o arrossegades per les circumstàncies. o per persones interessades. Aquest en podria ser un cas. Almenys, això havia pensat sempre en Pol (malgrat que molts li diuen el contrari i consideraven la seva actitud estúpida). Només saber bé les raons d'aquesta persona per fer-li mal podria facilitar la seva comprensió. Només això.
El dia següent, en Pol va llevar-se sense haver dormit gaire. Havia estat pensant tota la nit en aquella trucada i el valor que havia mostrat el seu interlocutor en donar aquest pas endavant. No tothom hagués tingut la valentia, el coratge i l'humilitat de fer-ho. Això ja era un motiu per trobar-se amb aquella persona i escoltar-la, escoltar-la amb molta atenció i comprensió.
Demà més companys. Ara no puc escriure més.

diumenge, 1 de març del 2009

CAP PARAULA

S'ha ajupit per tal de recollir una cosa que li ha caigut al terra. Ha deixat al descobert un tatuatge fet on l'esquena perd el seu nom, mig tapat per unes minúscules calcetes d'encaix. S'ha aixecat i m'ha mirat. Per un moment he pensat que la situació havia sigut incòmoda per a ella... però la seva mirada m'ho ha dit tot... Cap paraula.
L'he mirat als ulls, marrons, i li he acariciat la galta, instintivament. M'ha agafat la mà i hem sortit d'aquella habitació. M'ha portat, quasi bé arrossegat, a un lloc recòndit i solitari, i ha tancat la porta. Les nostres llengües entraven i sortien de les nostres boques i ens les deixàvem, alternativament, a la boca de l'altre. Ballaven entre elles una dansa frenètica, però suau i humida. Cap paraula.
Mentre les nostres llengües ballaven, li he tret la bata blanca i li he descordat el sostenidor. M'ha ofert unes sines rodones, ni grans ni petites, amb una aureola mitjana, amb mugrons durs com pedres. Davant d'aquesta visió, he començat a acariciar-les amb molta suavitat, primer amb les mans i desprès amb la llengua. Cap paraula.
He continuat despullant-la mentre ella ho feia amb mi. Li he recorregut tot el cos amb la llengua i m'he parat al melic, on hi porta un piercing, on m'hi he recreat i ella ha començat a gemegar, ni cridava ni sospirava.... simplement gemegava. Només he conegut una altra persona que ho fes com ella... i d'això ja fa temps. Gemegava amb passió però amb tendresa, com si la vida se li escolés en aquell precís instant.
He baixat i, obviant el seu sexe, he continuat per les seves cames, no gaire llargues però molt ben tornejades. Continuava gemegant i, aquesta vegada, acompanyava els seus gemecs amb una humitat que li supurava dels pors dels seu cos. La seva suor era salada però neta i incitava el meu cos a suar. Finalment, he recolzat el seu cos petit però bufó a la mampara i he començat a fusionar-me amb ella... primer lentament, suaument, amb molt tendresa, mentre la sostenia a pes. Alternava els petons amb les carícies amb la llengua als seus pits, que ara semblaven a punt d'esclatar, mentre ella suava i gemegava. El ritme s'anava fent més ràpid fins arribar a ser frenètic.
Jo també suava però no notava el pes del seu cos, que continuava aguantat en l'aire i contra la mampara. Desprès d'uns minuts de frenètic moviment pèlvic, tots dos hem gemegat a l'uníson i ens hem quedat quiets.... molt quiets. Durant un moment hem continuat essent un sol cos, abraçats, sense alè però exultants. Finalment, hem tornat a ser dos cossos separats i ens hem vestit. Un darrer petó, humit, suau, tendre i una lleugera carícia a la seva galta ha fet que abaixés el cap i entornés els ulls, amb una caiguda d'ulls que només he vist fer a una altra persona... i hem sortit d'allà.
Ella ha marxat cap el final del passadís i jo he tornat a l'habitació...... cap paraula.


Dedicat a la millor gemegadora que he conegut. Que li serveixi de record i d'inspiració en els moments de solitud (ja siguin analògics o digitals).