diumenge, 8 d’abril del 2007

SOC COM SOC

Soc com soc... i no hi puc fer més. Soc una rara avis en mig d’un mon que ja no controlo....o si... No ho sé, cada vegada que faig mal, sense voler, a qui estimo, he de netejar el meu esperit. Segurament em faig jo més mal que a l’altra persona. Potser el mal que m’infligeixo jo mateix és més malvat, més corrosiu, més incisiu i més dur que el que jo pugui infligir involuntàriament.

El remordiment del mal, fet sense voler, és la més cruel de les tortures.

Quantes vegades voldria explicar-te per quin motiu, amb qui, com i de quina manera n’estic de cremat.....o nerviós....o decebut....o tens... però no puc.... primer per la naturalesa del fet, segon per no fer-te més mal, tercer per no introduir-te en un mon que veuries molt estrany i del qual, no és necessari que en coneguis res més.

Té molts avantatges... però també molts inconvenients. Si no hi pogués ser em sentiria orfe. En ser-hi em sento atrapat.

Són molts anys de col·laboració.... també són molts favors concedits amb els que he pogut afavorir a qui jo estimo.

Afavoreixen la seva gent.....però no admeten errors. Miren a una altra banda quant convé....però sempre t’observen.

Són els meus millors amics... però poden ser els meus pitjors enemics si els traeixo.

Sempre els he estat fidel.... i ells amb mi. No puc renunciar a aquesta relació.

El que em sap més greu és defraudar a qui estimo, que aquesta persona, en moments puntuals, pugui pensar que tinc algun tipus de mal pensament envers ella. Mai...mai...mai.

Penso que el gran problema és que no controlo la meva gestualitat, adreçada o incitada per altres motius, en moments en que estic amb una persona determinada. Aquesta persona pensa que la meva gestualitat va dirigida a ella, i no és així.

Potser el dia que pugui controlar aquest problema tot sigui més fàcil. Potser el dia que sigui un vegetal sense sentiments també sigui més fàcil. O potser només cal que no faci evidents aquests sentiments.... jo què sé.

De moment, només puc que demanar perdó cada vegada que algú creu interpretar que la meva mala lluna va dirigida a ella. Mira que em canso de dir sempre el mateix.... “jo no odio a qui estimo”..... doncs bé, no entenen que, per a mi aquesta és una veritat absoluta. És un dels pilar que aguanta la meva estructura moral.

Potser el millor serà dissimular i anar fent....