dijous, 16 de desembre del 2004

CARTA D'UN SUICIDA

A qui li pugui interessar

Em dic… No, no cal i tampoc us importa. Almenys feu l’esforç de saber qui sóc. Que s’esforcin una mica qui s’hagi de fer càrrec del meu cadàver. Tan sols donaré a conèixer les meves inicials : R. I. P.
Què… fa gràcia eh!. Doncs no tenen res a veure amb el Resquincantempace aquell o com es digui. Em dic Ramon però no us penso donar cap més pista. Només perquè no us mofeu més de les meves maleïdes inicials. Estic solter, tinc 35 anys i sóc accionista majoritari d’una coneguda marca de gelats.
Escric aquesta carta només per donar a conèixer al món sencer que d’aquí vint dies, concretament el 31 de desembre d’aquest any, em penso suïcidar. Acabar amb tot d’una vegada. Punt final. Baixar el teló i concloure amb la comèdia que ha estat la meva vida. Bé, la tragicomèdia millor dit.
Com penso fer-ho? Encara no ho he meditat del tot però tinc algunes idees que em ronden pel cap.
Per què he pres aquesta decisió tan dràstica? I per què no. Quina raó em donaríeu per no cometre aquest acte criminal envers la meva persona. L’amor? Quin amor. Si mires a qualsevol lloc només veus escenes de violència. Que si el Sudan ha declarat la guerra als seus veïns per problemes tribals, que si ara s’han carregat un hispà a Florida amb una injecció letal tan sols perquè no es va poder pagar un bon advocat, que si ara una colla de brètols anomenats caps rapats atonyinen una velleta només per que circulava per la mateixa vorera que ells… D’exemples com aquests no acabaria mai. Però no hi podem fer res. L’home, com a home animal que és, no pot prescindir de mantenir pensaments violents en el seu interior. Tothom ha tingut en algun moment de la seva vida, un impuls irracional violent. I que digui que no, menteix. O el que és pitjor, es menteix a sí mateix. D’acord, d’acord… llavors hi ha les persones que saben temperar el seu jo instintiu i racionalitzar assenyadament els seus impulsos. Hi estic d’acord. Si no fos així, aquest món seria una sangria perpètua. Però poc n'hi falta. Perquè menyspreem la violència individual però, per culpa del bombardeig mediàtic, ens és indiferent la violència col•lectiva. I molts cops la justifiquem.
L’home i, d’aquí no em trauran, és com és. I jo, ja no l’aguanto. I com que per desgràcia m’ha tocat ser un home, en el seu terme genèric s’entén, he decidit eliminar-me. Un de menys.
Aquesta és l'única raó que t’ha portat a arribar a aquest extrem?, em preguntareu.
No, i és clar que no. També hi ha les raons personals. Però d’aquestes no n’heu de fer res. Aquesta és una carta dirigida a tothom. Els bandarres que tan bé s’han portat amb mi ja n’han rebut una de molt personal i aclaridora.
Una per a cadascun.
Bé, de fet, quan llegireu aquesta carta jo ja seré mort així que no cal que us negui l’evidència. Ara rai. Els cucs ja deuen haver començat el banquet. L’assassí de les cartes sóc jo. Tots set me’ls he carregat jo. A les cartes que els hi vaig deixar sobre el pit ja aclareixen els motius de cada mort. Només hi signava R.I.P. és clar però no era cap broma macabra tal com han volgut fer veure els diaris. Tan sols eren les meves inicials, que carai. Ramon I. P.
Ara, almenys, els culpables de la meva mort ja fa dies que són a l’altre barri. Que es fotin. Haver-me tractat bé. Jo els hi vaig obrir el cor i ells així m’ho van pagar. Ull per ull.
El meu soci, el meu advocat, la meva exdona, el meu millor amic, la meva secretària, el meu propi xofer i, aquest és l’únic que em sap greu, el desgraciat que va veure el meu primer assasinat. Ho sento per ell però va estar en el lloc i en el moment més inoportú. La seva família, així ho he disposat, rebrà tots els béns materials que he anat acumulant en aquesta vida. Ja sé que no el farà tornar però, mira, al menys disposaran d’un bon grapat de calés.
Sí, sóc l’assassí de les cartes, quin nom tan poc original per cert, i penso acabar amb la meva vida. Ja no hi pinto res en aquest món. Agrairia molt sincerament, si encara queda algú amb una mica de sensibilitat i bona fe, que resés un parenostre per a mi.
Ja sé que el suïcidi és pecat mortal però, en el meu cas, pecat seria continuar vivint, sabent el que penso de l’obra que, arrogantment, s’autoanomena creació feta a imatge de Déu.

Si us plau pregueu amb mi :

Pare nostre, que esteu en el cel…



… i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació…

Amén.